Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,Disposen d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Al llarg dels anys hem tingut algun que
altre grup en pla gamberrete, recordeu per exemple a Desde Santurce a Bilbao
Blues Band, Mojinos Escozios, Micky y Los Tonys, La Trinca, No Me Pises Que
Llevo Chanclas o La Charanga
del Tío Honorio i més recentment El Koala, fins i tot Rodolfo Chikilicuatre,
dit amb molt atreviment, reconec que aquet va ser tot un friki. La veritat és
que han hagut unes quantes més, però avui i per començar Un Toc de Rock us he
portat a la banda més gamberra de l’historia del pop espanyol i a més a més ens
arriven a ritme de l'oest americà, es tracta d’un grup valencià amb els que
obrirem el programa d'avui, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles per les que surtim a l’aire,
per tant i amb Los Inhumanos obrim la barraqueta dient com sempre
Benvinguts a Un Toc de Rock
Los Inhumanos – Duba Duba 1988
Los Inhumanos, com us he dit, van ser
possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els
temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i taranna alegre. De
fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixa arran d'un concert
organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat tota la tropa que
eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de
30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques
blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet
aquell dia em van convidar a unir-me a ells a l’escenari i amb túnica, però jo
"molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor
va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor
en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no
rimaba, com ells hem van explicar. El tema que els va catapultar va ser aquest
que escoltem avui a Un Toc de Rock, paròdia de la música més ianqui. Es van
crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i
Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a
finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert Los Inhumanos
segueixen en actiu, encara que crec no quedi cap dels seus components
originals. Fa un any o dos van publicar un llibre-disc "Los Hombres que
amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel·lícula de
la saga Millenium. Per cert, a un dels seus components li deien El Gallofa i la
seva tasca en el grup era deixar anar el rot que sona en aquesta cançó. Més
tard, alguns dels components de Los Inhumanos van formar La Banda del Capitán Canalla,
en la mateixa línia i uns altres Orfeón Brutal. Aquest tema que escoltem ara,
es trobava en el seu disc "30 hombres solos", publicat l’any 1988.
Barrabas – Woman 1971
Ara escoltarem una gran banda, son els
espanyols Barrabas, un dels grans grups nacionals que van ser poc valorades al
país, malgrat la seva gran qualitat i la seva longeva vida professional.
Aquesta cançó estaba inclòsa en el seu primer álbum, amb la producció de
Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els
Brincos, sumant músics de Brincos, Alacrán i altres professionals de la música
espanyola. Van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Barrabás van
ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven
rock amb funky i percusions llatines, en la línia de Osibisa, Santana, El
Chicano, Titanic, Mandrill i durant una temporada els britànics Climax Blues
Band. Un dels seus majors èxits, va ser "Woman", que escoltem ara i
va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i
Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà. Fernando Arbex només va tocar
la bateria en la gravació d’aquest primer disc "Barrabas Música
caliente", però mai va tocar en directe amb el grup Barrabàs, sent el
bateria titular des dels seus començaments José María Moll que posteriorment
es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. En aquest enregistrament el cantant va ser Iñaki Egaña que havia
militat a Los Buenos i actualment en Los Mitos. Va ser substituït per José Luis
Tejada que tocava amb els barcelonins Los No, encara que Iñaki va tornar l’any 1983. En aquest primer disc
"Barrabas Música caliente", editat per RCA, també es trobava
"Wild safari", un altre èxit internacional que els hi va obrir el
mercat francès. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas"
trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en
la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les
llistes de música negra.
Gossos i Dani Macaco – Corren 2007
L'any 2007 Gossos van editar l'àlbum
"Oxigen" que van presentar amb una gira anomenada, per descomptat,
"Oxigen tour". En el disc van comptar amb col·laboracions, entre
elles la de Macaco, precisament en aquest tema que escoltem ara, també ho van
fer Beth i Cris Juanico. La veritat és que jo trobo a faltar aquells Gossos
dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons
jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els
nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes al
mercat discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi
Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del
Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en
català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al
món del rock, llevat bones cançons que no és poc. L'estiu de 1993, els
manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per
crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que
han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus tres
primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De
viaje" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que ho van interpretar
com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que
es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat
possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre
entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls
va criticar i atacar, oblidant que en els seus inicis cantaven en català,
castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els
seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es
limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que
sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès.
El problema es que molts artistes i discogràfiques res aportan de nou al mercat
discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant
que Catalunya és molt més que barretina, gralles, banderes estelades i
subvencions de la
Generalitat i que a la música en català, com tothes les
músicas d’arreu del mon, te que predominà la qualitat. Es clar que… Baix quin
criteri apliquem la paraula “Qualitat”?
Melocos con Manuel España – Cuando brille
el Sol 2010
L'any 2010 Melocos, aquesta bona banda
del Port de Santa Maria, va treure un CD titulat genéricament "45
rpm" en el què tot eren versions amb col·laboracions de luxe. Entre elles
trobàvem aquest tema de La
Guàrdia "Cuando brille el Sol" que va ser el segon
single promocional i en el que van comptar amb la col·laboració de Manuel
España, cantant de La Guardia
i actualment l'únic dels components del grup granadí que roman al grup en
aquest moments. Però tornem als Melocos, el grup l’ntegrent Jaime Terrón
(veu), Gonzalo Alcina (guitarra), Manu Jurado (guitarra), Andrés Ortiz (bateria)
i Antonio Suárez (baix) i els nois es van conèixa a l'escola Guadalete de la
seva ciutat. El 20 de febrer del 2007 va sortir a la venda el seu primer EP
"Melocos" i en el que hi van col·laborar Los Secretos. "45
rpm" és el tercer àlbum de Melocos i en ell versionen cançons que els van
motivar al seu moment. Això està molt bé, però caldria saber si s'ha degut a
que els venia de gust fer-ho o manca de creativitat ja que un nou disc amb
cançons pròpies sembla que ja estaba trigant massa i l’any 2011 van editar
finalment un nou disc amb noves cançons, es va titular "Imposible",
si bé ara crec recordar que era un EP, però no estic segur.
Jesús Cifuentes – Rock and roll de las
dos Españas 1995
El cantant i líder de Celtas Cortos, el
val·lisoletà Jesús Cifuentes va publicar l'any 1995 el seu primer àlbum en
solitari titulat "El caimán verde", amb cançons i lletres inspirades
en l'illa de Cuba. Un contingut més rocker que cèltic, amb lleugeres
connotacions salseres. Al CD amb presentació de cartó i doble caràtula, ens
trobàvem aquest tema que us he seleccionat per escoltar al programa d'avui i en
el que el val·lisoletà Jesús Cifuentes ens parla de dues Espanyas completament
diferenciades per la cultura. En aquests àlbum i acompanyant a JesúsCifuentes
(veu i guitarres), trobem a Rafael Martín Azxona (bateria, caixó flamenc,
percussió i cors), José Sendino (veu, guitarra elèctrica i acústica) i Jesús
Prieto (baix i guitarres). Compta amb diverses col·laboracions, entre elles la
de Fermín Muguruza. Jesús Hernández Cifuentes va néixer a Valladolid el 28 de
juliol de 1966. L’any 2004 va sortir l'àlbum "Horitzontes" amb el seu
nou grup Cifu & La
Calaña Sound, per tornar al 2006 i després de problemes
legals, hem sembla recordar, va posar en marxa de nou Celtas Cortos, encara que
crec que només ell i un parell de músics quedan de la formació original. A la foto Jesús Cifuentes i
els músics de la seva banda en aquesta gravació
Ilegales – Ángel exterminador 1988
Un dels millors discos de Los Ilegales,
la banda liderada pel cantant i guitarra madrileny Jorge Martínez, és
"Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988.
Precisament el 5 d’agost de 1989 jo vaig organitzar des de la meva empresa Guitar-T
Produccions un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los
Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto,
aquest dos eren de la meva escuderia i els madrilenys La Coartada. Aquell
matí de dissabte tot estava preparat. No havia caigut ni una gota de pluja en
tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els
camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va
començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc
mes d’un hora i tot Salou es va inundar Va caure, com va dir un amic meu
argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel
fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per telèfon
des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a
la caseta i em va afectàr a través del telèfon que es va cremar i emb va fotre
un “calambrazo”. Els aficionats es van quedar sense concert, l'empresari no va
perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat, i en els salons de
l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, Adhesivo, Ipso Facto i crec que també gent
de La Coartada,
es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de
l'hotel van començar a queixar-se. La veritat és que no se perque. Total… Qui
dorm a les cuatre de la matinada? Aixó es broma, perdoneu les molesties.
Asfalto – Rocinante 1987
Al llarg de la història de la música
s'han fet grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la
realitat fa tristament que posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. Fa
unes quantes setmanes vaig parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonan de
nou a Un Toc de Rock amb aquesta peça. Al costat dels Burning, crec que són les
millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us he seleccionat
és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, els
somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va
abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un tractor,
mentres que Sancho Panza i Dulcinea van muntar una botiga de recanvis per al tractor. Es
una bona lletra i una millor cançó que ens portan a Un Toc de Rock un dels
grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto. Van començar
dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning, inicialment van gravar
en anglès i van versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original
d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi
de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació
d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón, José Luis Jiménez i Enrique Cajide.
Aquest tema es va regrabar amb els mateixos músics que ho van fer la primera
vegada i amb mitjans moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música",
editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu
propi segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època,
delegat per a Catalunya
Inma Serrano – Cants de Sirenes 2008
La cantautora alacantina Inma Serrano ha
gravat un únic disc en la seva llengua al llarg de la seva carrera. D’aquest
àlbum que es va titular “Inma I” us he extret aquesta cançó que escoltem ara a
Un Toc de Rock i que ens parla de deixar-nos portar per els falsos somnis, els
cants de sirenes. L’any siguet Inma Serrano va versionar aquest àlbum al
castella i el títol va ser “Inma II”. Actualment Inma Serrano, nascuda a
Alacant l'any 1968 té el seu propi segell discogràfic Cerebro Demente Records.
A més de cantant i compositora també ha realitzat tasques de productora i ha
treballat amb Lorca, Armando y El Expreso de Bohèmia, Tontxu, etc. i també ha
estat jurat d'Operación Triunfo un parell de temporades. La veritat és que
m'agradaria saberla seva "veritable" opinió d'un programa com aquest,
ella que és autora de les seves pròpies cançons. En el primer treball de la
cantautora Inma Serrano amb el seu nom per títol, Dro, la seva casa de discos
en aquella época, va fer una proba, va sortir a la venda a preu econòmic, tans
sols 1000 pessetes de l’època, uns sis euros, i va resultar un experiment amb
bons resultats ja que es va vendre molt bé i va donar a conèixer a aquesta dona
que va residir a València, Barcelona i finalment va establir la seva residència
a Madrid. Pero la discográfica sols va treure tres discos a bon preu (M-Clan, Def Con Dos i Inma Serrano), teniu que
pensar que elles treballen per fer cales, com més millor.
José Luis Encinas – Una de fiesta 1997
Un dels bons guitarristes espanyols és
José Luis Encinas i ara us el ho porto perquè junts, gaudim d'aquesta bella
cançó que sense perdre l'aire flamenc, està carregat de connotacions
jazzístiques i toc calents de salsa caribenya. Us l'he extret del seu CD
"Duende" que el músic va publicar l’any 1997. Compta amb Tito Duarte
a la percussió, Carlos Quintero als teclats, Román Martín a la guitarra, Manuel
Machado a la trompeta, Eduardo Gracia s'encarrega del baix, Enrique Valiño toca
el violí i Javier Monforte la guitarra acústica, mentre que José Luis Encinas
ens delecta amb la seva espectacular manera de tocar la guitarra espanyola, la
veritat és que és un dels grans estilistes nacionals de l'instrument, a un
nivell comparable a Paco de Lucía, Tomatito o Manolo Sanlúcar. José Luis
Encinas va néixer a Palència l’any 1966, encara que va créixer a Salamanca. Va
començar de forma autodidacta amb la guitarra elèctrica i fent rock, però quan
va començar els seus estudis es va dedicar a la guitarra clàssica i poc a poc
es va anar decantant cap el so aflamencat. És clar que en els seus principis i a Madrid
va tocar en un grup de rock que es van cridar Tiempo Muerto. L’any 1991
aconsegueix el títol de professor al Conservatori Superior de Música de Madrid.
Es trasllat als Estats Units per realitzar un màster. Va gravar el seu primer
disc l’any 1995 amb temes clàssics i realitzar concerts per Alemanya i Estats
Units. "Duende" que pot ser qualificat realment com el seu primer
treball real, va ser el disc que el va convertir en popular encara que el seu
estil que fusionava tendències va ser criticat per molts puristes. Amb aquest
CD m'ha passat una cosa curiosa, he trobat diverses fonts d'Internet que diuen
es va publicar l’any 1998, però jo veient la contraportada editada per el segell
Virgin Records, vec que indica clarament 1997. És clar que va ser imprès a
Holanda, però dubto que això hagi influït, possiblement sigui un error, o
d'impressió del CD o d'interpretació en les fonts de la xarxa ja que no disposa
de número de Dipòsit Legal
Ismael Serrano – Papa cuéntame otra vez
1997
En els anys noranta va sorgir a Espanya
una nova generació de cantautors, sang nova que es va sumar a tots aquells que
amb les seves lletres havien pretès dir coses abans que ells. Dins d'aquesta
nova fornada trobàvem a Ismael Serrano Morón, nascut a Madrid el 9 de març de
1974. En aquest tema que ara escoltem a Un Toc de Rock, Ismael ens parla amb
ironia de tots aquells que amb il·lusió van lluitar, van mostrar inquietuds i
es van moure contra la dictadura a finals dels seixanta, sentint-se la majoria
d'ells bastant defraudats del resultat obtingut al llarg dels anys. Aquesta
cançó obria el seu disc de debut "Atrapados en azul" que es va
publicar l’any 1997 i va ser Disc de Platí a Espanya, donant a conèixa a Ismael
Serrano a l'Amèrica Llatina, de fet va ser Disc d'Or a Argentina. El va editar
el segell Polygram i els productors van ser Juan Ignacio Cuadrado i Julio
Palacios. Amb motiu del seu desè aniversari professional va publicar “El viaje
de Rosetta”, l'any 2006, que engloba els 22 singles que ha editat al llarg de
la seva carrera, un munt de rareses, temes inèdits i un DVD amb els seus
vídeos. El març de 2004 Ismael Serrano es va veure obligat a suspendre un
concert a Barcelona a causa dels atemptats de Madrid, que li van tocar molt de
prop en ocórrer a Vallecas, el seu barri. En alguns diaris es va publicar una carta
en la qual Ismael Serrano expressava el seu dolor davant tal atrocitat. Sobre
aquest fet va compondre un nou tema "Fragilidad" que es va incloure
en “Naves ardiendo más allá de Orión” i en el que va tornar a l'arrel de
cantautor ja que la seva carrera es va decantar a partir del segon disc cap al
poppi, amb bones lletres, això si. En total Ismael Serrano ha publicat 11
àlbums, l'últim d'ells “Todo empieza y todo acaba en ti” l’any passat.
Betty Missiego – Su canción 1979
Betty Missiegio es tota una senyora, dins
i fora dels escenaris i a part una Amiga d’Un Toc de Rock, des de el facebook
que ens coordina l’estimada Montse Aliaga. Amb aquesta cançó ens va representar
també al Festival Internacional de la Canción de Eurovisión, a l’edició del 1979, celebrat
el 31 de març a Jerusalem. Betty Missiego va quedar en segon lloc, la primera
posició va ser per als representants d'Israel, Milk and Honey que van guanyar
amb "Hallelujah". Aquest festival va tenir la seva polèmica, i va
haver marro, ja que el jurat espanyol va donar els últims 10 punts a Israel
donant-lis amb això la victòria que havia d'haver estat per Betty Missiego,
sols que haguesin votat a uns altres. Es va dir al respecte que Espanya no
volia organitzar el festival l'any següent i que aquesta “putada” va ser feta
expresament. La veritat crec que mai la sabrem, si bé ella possiblement si que
la sàpigue, peró com ja us he dit, es una senyora i no parla. Betty Missiego ha
gravat un munt de discos i va participar al costat dels amics Lorenzo Santamaría,
Micky i Tony Ronald a "Mágicos 70", junt amb Jeannette, però si jo
hagués d'escollir entre els àlbums de Betty Missiego em quedo amb el disc
"Inolvidable" publicat l’any 1991 i que està ple de bons boleros.
Gloria – Contra viento y marea 1979
Tot i que Glòria va començar com a
cantautora i dins de la
Nova Cançó, crec que mai va formar part d'Els Setze Jutges que quan
Gloria va començar ja començaven a estar bastant cremadets. La cantant es va
retirar quan es va casar, però en els setanta va tornar i es va dedicar a cantar
en castellà per arribar al mercat espanyol i entre els seus singles més
reeixits es troba aquest, amb "Contra viento y marea" a la cara A i
que a mi em va regalar una amiga de Reus dient-me que escoltés bé la lletra,
era una veïna i estava casada, jo també i em va resultar força aclaridor. La
producció va estar a càrrec del guitarrista Julio Seijas i estava escrita per
ell i Eddy Guerin que es va encarregar dels arranjaments. Glòria Preses Canals
va néixer a Barcelona l’any 1952 i era germana de la també cantant Maria Pilar
i jo vaig descobrir les dues noies en les matinals que es feien al cinema
Gayarre de Sants, a Barcelona, organitzats pel programa "Barcelona
Internacional" de Ràdio Juventud la
Voz de Cataluña que dirigien i presentaven inicialment Josep
Maria Bachs i Àngel Casas, al costat d'un tercer del qual no recordo el nom. A
Glòria la va acompanyar durant un temps el gran guitarrista Fernando Orteu a
qui al programa El Temps Passa que fem l'amic Quimet i jo, també en aquesta
emissora, hem punxat ja en diverses ocasions. A Gloria li van proposar
representar Espanya a Eurovisió, no recordo l'any, però ella no va acceptar ja
que llavors estava embarassada.
Falcons – Perdidos en el Universo 1978
Falcons eren una bona banda mallorquina,
concretament de Manacor i es van crear quan es va desfer una de les formacions
versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser
Grupo 15 van gravar versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies.
Aquesta cançó que escoltem ara, en una línia molt de rock progressiu ens mostra
la qualitat d'aquest grup, tot i que les imposicions de la seva companyia
discogràfica van fer que el públic conegués, en editar-se en single, cançons excessivament
comercials dels Falcons, no mancades de qualitat, aixó si, però molt més poppis que la
música amb la que ells gaudien de veritat. La peça us le he extret del seu
primer àlbum “Tercioperlo y Fuego”. Falcons van treure tres LP’s i la cançó
estrella del según LP titulat simplement “Falcons II”, editat per
Philips-Fonogram va ser “Date por vencido” que escoltarem un altre dia. La
veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir una nit de sarao a
una sala de festes de Saragossa que crec es deie Papagayo o una cossa així.
Havia anat a pendre una copa amb una amiga que era supervisora de Telefónica i
la cançó de Falcons va sonar. Em vaig adresar al discjokey per preguntar-li qui
eren y al día siguent, quan tornà a Reus vaig comprar-me el single. Falcons eren Rafael Aguiló (cantant i guitarra), Pep Nadal (baix), Damià Tomàs (batería) i Josep Portell (guitarra).
La frase per acabar el programa d'avui és
d'un poeta francès que va cultivà de manera significativa el dadaisme i el
surrealisme, us parlo de Paul Éluard (Saint-Denis, 14 de diciembre de 1895 -
Charenton-le-Pont, 18 de noviembre de 1952) que va dir
“No hi ha grandesa per aquell que vol
engrandir-se”
Per avui tanco el programa d’Un Toc de
Rock, però abans us deixó amb companyia de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el
programa. Toco el dos i fins el proper programa, per ara tancaré la barraqueta.
A reveure
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades