Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Des de El Vendrell ens explicaran la història d'un
líder revolucionari mexicà anomenat Emiliano Zapata, però després parlarem de Madrid
i ens preguntarem què fa una noia com tu en un lloc com aquest, escoltant Un
Toc de Rock i creuant el Túnel de l'adéu. Recordarem també a la gran Billie
Holiday gràcies a la veu d'un bon amic i escoltarem cançons que ens arribaran
des d'Amèrica del Sud. El nostre viatge musical d'avui tindrà molta música en
castellà i també en català perquè jo sempre he opinat que la música és un bé
universal sense fronteres, límits, colors ni religió. Per tant i des de la
xarxa d’emissores de la
Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i
totes aquelles que emeten el programa ara obro la barraqueta, soc Mario Prades ius dire alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Lax’n’Busto –
Emiliano Zapata 1998
En aquest tema
amb ell que vam obrir avui Un Toc de Rock, el grup del Vendrell Lax'n'Busto ens
parlen del líder revolucionari mexicà Emiliano Zapata (Morelos, 8 d'agost de
1879 - Chinameca, 10 d'abril de 1919) que va ser assassinat. Es trobava en
l'àlbum "Si" que van publicar a través del segell DiscMedi l'any 1998
i que va ser el seu sisè disc. Fou una de les cançons més carismàtiques del
grup que en aquella època encara comptaven amb el cantant Pemy Fortuny Soler (a la foto). El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que
estaven fent Pemi Fortuny va anuncià, via el fòrum de LNB, que deixava el grup.
Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones 
que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra
Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva
Racero. Els Lax’n’Busto son actualment Jaume
Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de
1971, el baixista Jesús Rovira Costas
nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca
del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del
1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i
va néixa el 8 d'agost de 1976. 
Antonio Flores –
Pongamos que hablo de Madrid 1982
Antonio
Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill
de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va
trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu
costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la
genial Lola Flores. Accident,
suïcidi... deixem-ho així. Antonio
González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir
per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en 
diverses
pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines de la història
del rock espanyol. Aquest tema era una composició de Joaquín Sabina que també la va gravar, però jo sempre he preferit
la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio Flores, on el saxo es convertix en moltes ocasions en guitarra.
El trobem en el LP "Al caer el sol" publicat l’any 1982 i la
producció de l’àlbum va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconec que el seu disc més venedor en la carrera
d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" del any 94, però jo de totes,
totes, em quedo amb aquest.
diverses
pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines de la història
del rock espanyol. Aquest tema era una composició de Joaquín Sabina que també la va gravar, però jo sempre he preferit
la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio Flores, on el saxo es convertix en moltes ocasions en guitarra.
El trobem en el LP "Al caer el sol" publicat l’any 1982 i la
producció de l’àlbum va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconec que el seu disc més venedor en la carrera
d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" del any 94, però jo de totes,
totes, em quedo amb aquest.
Burning – ¿Qué
hace una chica como tú en un sitio como este? 1978
Sempre he dit i ara tornaré a repetir-ho
que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock
espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics
en el camí i en les dos formacions només queda un dels seus membres originals,
en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes. "Què fa una noia com tu en un lloc com
aquest?" va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol
de Fernando Colomo i avui en dia
és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta banda madrilenya.
Era cara A d'un single publicat per Belter l’any 1978 i a la cara B es troba la
primera versió de la cançó "Ginebra seca" que en aquest single estaba
cantada per Toño i la versió no
és va incloure en cap LP o CD. Burning va
compondre i va interpretar temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida
per Eloy de la Iglesia, es 
tracta
de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño
que tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó “¿Qué hace
una chica como tú en un sitio como este?” que escoltem ara a Un Toc de Rock, va
ser inclosa al LP “El fin de la década”, publicat l’any 1978. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre
que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes (a la foto). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més no curios.
La Guardia – El Tunel del Adiós 1993
En l'àlbum
"Contra relog" del grup granadí La Guardia, mesclat a Los Angeles, publicat per
Zafiro l'any 1993 i amb producció de Dusty Wakeman, trobàvem aquest gran tema
que ens porten en clau de jazz i amb un bon treball de vibràfon, un instrument
poc habitual a La Guàrdia,
però que en aquest cas quadra perfectament donant-li un caire molt especial. Es
van crear l'any 1982 anomenant-se La
Guardia del Cardenal Richelieu i eren Manuel España (cantant
i guitarra), Enrique Moreno Conejo (baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i
teclats). L'any 1983 i amb només quinze anys d'edat, van gravar el seu primer
single del qual sol es van editar 500 còpies, avui "Las mil y una
noches" és peça de col·leccionistes. L'any 1985 s'incorporen Joaquín
Almendros (guitarra) i Emilio Muñoz (bateria), passen a dir-se ja La Guardia i guanyen el
certamen de Pop Rock de Fuengirola gravant un maxi single com a premi. A partir
d'aquest moment i després de fitxar per Zafiro i ser representats per Tibu, un
gran 
professional i a més a més músic, comença l'ascens de La Guàrdia. L'any 1994
Juan Enrique Moreno va morir d'una malaltia cardíaca. La veritat és que en el
si del grup ha hagut canvis constants i actualment només queda Manuel España
(a la foto) dels membres originals. Des del 2007 són artistes del segell discogràfic
barceloní Vale Music. Per cert la primera vegada que La Guardia va actuar a la
província de Tarragona va ser al Morell i la producció la vaig realitzar jo, va
ser a la festa aniversari de Ràdio El Morell. Els teloners eren un grup de la
meva escuderia, els cambrilencs Seis Disparos.
El Último de la Fila – Ya no danzo al son de
los tambores 1988
Resulta paradoxal que El Último de la Fila, un grup que ha participar en el
concert d'Amnistia Internacional al
Camp Nou i en molts altres actes altruistes i benèfics, resulti ser al
mateix temps, la banda més pessetera del rock espanyol i la que millor ha sabut
protegir sempre els seus interessos controlant-ho tot, des del marxandatge a
les vendes dels seus discos, estudiant com i quan començar les seves gires,
quan s'havien d'editar discos i quan no era adequat, escollin el moment de
deixar de fer concerts i quedarse a la sombra i realitzant veritables estudis
de mercat per tal de seguir venent i omplint en els concerts. Tot des de la
seva pròpia empresa Can Produccions.
Aquesta va ser una de les causes de la ruptura professional entre Manolo García i Quimi Portet que sempre es va sentir
molt més proper al públic i no es trobava a gust ficat en alts bussinnes.
Arribaven a estudiar les places on es demanava un concert seu i si els
resultats garantien ple total llavors ells eren l’empresa, en cas contrari
venien el concert i que es s'apanyi el “primavera” que l'havia comprat, a preu
molt alt això si que EUF mai van
ser un grup barat 
per a contractar. Van arribar a controlar fins a les fotografies. Jo recordo un cas sonat en el qual els vaig munta “un pollo” i
posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que
El Último de la Fila va organitzar a
Montblanc des de la seva empresa de produccions. Minuts abans de començar el
concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaran les fotografies a
la primera cançó del concert i després havia de sortir del back-stage,
lliurar-les a ells càmeres i gravadores i ens les tornarien finalitzat el
concert. Jo em vaig convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de
comunicació allí presents i em vaig negar. Els vaig exigir que si volien fer-ho
així, els altres i jo acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a
canvi volia un document signat per un representant "acreditat" de
l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI
i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar 
alguna cosa, se'ns abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos
quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre jo els posava contra les
cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de
acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués
sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven,
cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a
més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El
pobre Martín JL fill que era el
que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les nostres
condicions no hi hauria cobertura de l'acte i jo mateix ja vaig avisar que
després i des de les pàgines del Diari
entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa i ràdio es
van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu
treball sense traves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus
del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari vaig aconseguir que es
regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre
els lectors i 
que el propi Manolo
García va tenir que signar un per un, estant jo davant. És clar que la
producció d'aquell concert de El Último
de la Fila el
la va realitzar Plastic, una
empresa molt seriosa i en la què es trobava Iñaki Martín, un bon amic meu i un gran profesional. Van debutar
l'any 1985 amb el seu primer LP que té un títol que sempre m'ha cridat l'atenció
"Quan
la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra", cosa
que tristament, pot arribar a ser una gran veritat i seria una bona frase per
acomiadar quansevol programa d'Un Toc
de Rock. Aquest tema que escoltem i que es va publicar en single, es
trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es
va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI l'any 1991
en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.
per a contractar. Van arribar a controlar fins a les fotografies. Jo recordo un cas sonat en el qual els vaig munta “un pollo” i
posar a la seva empresa entre l'espasa i la paret. Es tractava d'un concert que
El Último de la Fila va organitzar a
Montblanc des de la seva empresa de produccions. Minuts abans de començar el
concert van exigir als mitjans de comunicació que realitzaran les fotografies a
la primera cançó del concert i després havia de sortir del back-stage,
lliurar-les a ells càmeres i gravadores i ens les tornarien finalitzat el
concert. Jo em vaig convertir sense intenció, en portaveu dels mitjans de
comunicació allí presents i em vaig negar. Els vaig exigir que si volien fer-ho
així, els altres i jo acceptàvem lliurar-les càmeres i tots els estris, però a
canvi volia un document signat per un representant "acreditat" de
l'empresa, amb fotocòpia del seu DNI
i on en cada rebut es fes constar el valor del lliurat, perquè en cas de faltar 
alguna cosa, se'ns abonarà el que es declarà. Sabia perfectament que a dos
quarts d'onze de la nit, amb el concert que mentre jo els posava contra les
cordes, ja havia començat On trobarien ells una fotocopiadora? A més havien de
acreditar la seva autoritat per fer-se responsables del valor del que pogués
sostreures, presentant els documents de la societat que ells representaven,
cosa que dubtava tinguessin en el seu poder en aquells moments i que a més a
més no creia els interessessin que tinguéssim a les mans els de la premsa. El
pobre Martín JL fill que era el
que donava la cara, no sabia on amagar-se ja que si no acceptaven les nostres
condicions no hi hauria cobertura de l'acte i jo mateix ja vaig avisar que
després i des de les pàgines del Diari
entraria a sac contra ells, cosa amb la que els companys de premsa i ràdio es
van solidaritza. Finalment tothom acreditat va entrar i va realitzar el seu
treball sense traves. De fet anys després i en el concert de presentació a Reus
del disc "La rebelión de los hombres rana" des del Diari vaig aconseguir que es
regalessin cent CD-singles i una caixa de samarretes que es van sortejar entre
els lectors i 
que el propi Manolo
García va tenir que signar un per un, estant jo davant. És clar que la
producció d'aquell concert de El Último
de la Fila el
la va realitzar Plastic, una
empresa molt seriosa i en la què es trobava Iñaki Martín, un bon amic meu i un gran profesional. Van debutar
l'any 1985 amb el seu primer LP que té un títol que sempre m'ha cridat l'atenció
"Quan
la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra", cosa
que tristament, pot arribar a ser una gran veritat i seria una bona frase per
acomiadar quansevol programa d'Un Toc
de Rock. Aquest tema que escoltem i que es va publicar en single, es
trobava al LP "Como la cabeza al sombrero" gravat a Londres i que es
va publicar a través de PDI a l'abril de 1988 i va ser reeditat per EMI l'any 1991
en versió CD i amb dos temes nous instrumentals.
America – Hermana
de cabellos dorados 1975
America, aquest tercet
britànic integrat per dos nord-americans Gerry Beckley (nascut el 12 de setembre de 1952, a Fort Worth, Texas)
i Dan Peck (nascut l’1 de
noviembre de 1950 a
Panama City, Florida), al costat del anglès Dewey Bunnell (nascut el 19 de gener de 1951 a Yorkshire) van sorgir
l’any 1970 a
Anglaterra i es caracteritzaven per les seves bones harmonies vocals i el seu
so acústic. El seu tema més emblemàtic va ser
"A house with no name", pero aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock “Sister Golden Hair”,
va ser també un dels més relevants a la seva carrera musical i també el van 
interpretat en castellà i com a prova aquí el teniu sonan per a tot vosaltres a
Un Toc de Rock. America van ser
un bon grup que encara segueix en actiu, però sense Dan Peck que els va deixà, és a dir que actualment America són un duet. Dan va morir el 24 de juliol de 2011 a les Illes Caimán,
tenia 60 anys d’edad. Set dels àlbums de America van ser produïts per George Martin, el que també va ser productor dels Beatles. Aquesta cançó que escoltem
ara va ser compossada per Gerry Beckley
i es va incloure en la versió original en angles al LP “Hearts”, de 1975. Va
ser versionada al 2007 per el grup The
Dandy Warhols i també ha sigut interpretada per un parell de triunfitos.
Santi Arisa – A
Billie Holiday 1997
El manresà Santi Arisa, és conegut com a bateria de Pegasus, però la seva trajectòria artística va molt més enya.
Aquest tema que escoltem ara a Un Toc
de Rock amb lletra de Ferran
Anell i música de Santi Arisa, ens recordan a la gran cantant de color
Billie Holiday (7 d’abril de 1915 – 17 de juny de 1959) a la que es coneixia
com Lady Day i es trobava en el LP "Taverna de poetes" on Santi Arisa
canta, però sembla que ja no recordem que va formar part de grups mítics del
rock català dels 70 com Fusioon,
on també militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu, banda que
va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i
on ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup
de jazz Lakatans que també va
recuperar en els 90. Per cert en aquest tema Santi Arisa també toca la
batería i l’acompanyen els seus companys de Pegasus, Max Sunyer,
Rafael Escoté i Kitflus (a la foto), a part d’altres
músics. En aquest CD editat per Columna Música, Santi Arisa musica també poemas
de 
Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jordi Jané, Vicent Andrés Estellés, Josep
Carner i altres. Santi Arisa
va néixer a Manresa el 7 març 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer
grup, Santi Arisa y su Ritmo on
només cantava. Més tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va ser component
de diverses orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època en la
qual va actuar i molt a l'estranger va inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia". Per
cert, també ha treballat en algunes pel·lícules com a actor, entre elles
"Desnuda Inquietud" amb Nadiuska,
dirigida per Miguel Iglesias Bonns,
el meu "sogre" on feie de soldat a la conquesta d’América.
Cacho Castaña –
Garganta con arena 1996
Ara marxarem cap el
continent sud-americà i farem una paradeta a l'Argentina per
escoltar una de les millors veus del pais dels meus pares, es tracte de Cacho Castanya, un home a cavall del
pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca aquesta
cançó que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco" i en
la que també ens parla d’altres histórics del tango como Juarez i Troilo.
Humberto Vicente Castagna,
conegut com Cacho Castanya, va
néixer l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido,
ciutat a la qual ha cantat molt. Ha 
guanyat quinze discos d'or i quinze de
platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha
treballat en un munt de pel·lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores.
A Un Toc de Rock sempre hem
sentit una certa debilitat per aquest gran cantant que ara feia molt temps que
no escoltàvem. El tema us el he extrec del LP "Soy un tango" de 1996 i
la tinc que dedicar a las nenas del Socisanitari
Francolí de Tarragona que sé que els hi agrada Cacho Castaña, val a dir que
moltes d’elles diuen que l’han descubert gracies al programa.
guanyat quinze discos d'or i quinze de
platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha
treballat en un munt de pel·lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores.
A Un Toc de Rock sempre hem
sentit una certa debilitat per aquest gran cantant que ara feia molt temps que
no escoltàvem. El tema us el he extrec del LP "Soy un tango" de 1996 i
la tinc que dedicar a las nenas del Socisanitari
Francolí de Tarragona que sé que els hi agrada Cacho Castaña, val a dir que
moltes d’elles diuen que l’han descubert gracies al programa.
Soledad Bravo –
Alfonsina y el mar 2000
Aquesta és una cançó amb història.
Es tracta d'una
zamba composada pels argentins Ariel Ramírez i Félix Luna. Que es va gravar i plasmar en un disc per primera vegada a l'àlbum de Mercedes Sosa "Mujeres argentinas", editat l'any 1969. La cançó és un homenatge a la poetessa
argentina Alfonsina Storni, una dona que es va suïcidar l'any 1938
a Mar del
Plata, saltant al
mar des d'una escullera, tot i que, segons ens
diuen a la cançó,
s'internà "lentament"
dins de la mar. Hi ha un rumor molt estès
segons el qual la lletra de la cançó es va basar en la
carta de suïcidi de la
poetessa i que els autors van musicar, però aixó no és cert. La música la va escriure Ariel, el seu pare va conèixa a Alfonsina 
Storni que de
fet era alumna d’ell i li va parlar
al seu fill d'aquella
història. La lletra la va escriure Félix Luna. La cançó ha
estat molt versionada
al llarg dels anys
i és un clàssic
del folklore sud-americà, no us enumeraré el llistat de gent que l'ha
cantat perquè seria
interminable, però us he portat a Un
Toc de Rock l'extraordinària versió de la cantautora veneçolana Soledad Bravo, si bé va néixa a Logroño, Espanya, el
13 de novembre de 1943. És una de
les principals representants
de l'anomenada Nueva Canción Latinoamericana al costat de Mercedes Sosa. Després de la desaparició de la dictadura franquista Soledad Bravo va tornar a
Espanya i va musicar textos de Rafael Alberti. En la seva música barreja diversos estils des del folk al bolero pasant per la música
safardí i està considerada una de
les cantants més
versàtils de l'Amèrica llatina. Ha gravat
més de 30 discos.
Aquesta cançó us la he extret de l'àlbum “Paloma Negra” que Soledad Bravo va publicar l’any 2000.
Soledad Bravo en directe
María Dolores
Pradera – Procuro olvidarte 1980
Al programa d'avui escoltarem ara aquest
tema a càrrec de María Dolores Pradera, la Dama de l'Amèrica Llatina. És una cançó composada
pel compositor i també cantant espanyol Manuel Alejandro i signat per ell i
Anna Magdalena que és el pseudònim amb el qual escriu lletres Purificació
Casas, segona dona de Manuel Alejandro i aquest tema va ser el llançament
internacional del cantautor nicaragüenc Hernaldo Zúñiga. La veritat és que es
tracta d'una lletra preciosa que Manuel Alejandro i la seva dona van escriure
per Hernaldo Zúñiga arran d'una greu crisi amorosa per la qual passava el
cantautor i que en estar involucrat, els va demanar que la escrivissin per ell
i va publicar l'any 1980. La veritat és que la cançó ha tingut moltes versions,
des de Isabel Pantoja a Mayte Martín, passant per María del Monte, José el
Francés, Bambino, José Vélez, Juan Bau, El Puma, Raphael, Daniel Magal, Rocío Jurado, el
mateix Manuel Alejandro i un munt de artistes més. Jo us he portat aquesta, a
càrrec de la genial cantant i actriu María Dolores Pradera, nascuda a Madrid el
29 d'agost de 1924, una de les grans difusores a Espanya i l'Amèrica llatina de
la cançó d'arrel sud-americana amb els seus inseparables guitarristes, els germans Santiago
i Julián López Hernández, coneguts com Los Gemelos i que 
va estar casada amb
Fernando Fernán Gómez. Amb tota la seva àmplia carrera d'èxits darrere, María
Dolores Pradera és una dona senzilla i humil, jo dóno fe i us comptaré com la va
conèixer. Va ser a Reus, ella havia d'actuar al Teatre Fortuny i a la tarda estava
convocada una roda de premsa. Una amiga i jo estaven fumant una cigarreta al
vestíbul del teatre quan María Dolores Pradera (a la foto amb Carlos Cano) que entrava des del carrer es va
dirigir a nosaltres. Com si suposés que ningú l'anava a conèixer, es va
identificar i va dir “Hola, encantado de conocerles, soy María Dolores Pradera.
Podrían indicarme el lugar donde se realiza una rueda de prensa. Es que van ha
entrevistarme ¿Saben ustedes?”. Entre nosaltres hi va haver un bon feeling des
del principi, la vam acompanyar a la sala de l'acte i posteriorment vam estar
parlant amb tranquil·litat prenent alguna cosa i l'artista va convidar-nos a la
meva parella i a mi al camerí abans i després del concert. Va ser una agradable
experiència conèixer-la i tractar a una dona de la seva talla.
Falcons – Estoy
aquí porque te quiero 1979
Els Falcons eren mallorquins,
concretament de Manacor, a l’illa de Mallorca, allà ons es troba la fàbrica de
Perles Majorica i Falcons es van crear quan es va desfer una de les formacions
versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15, un conjunt dels importants a les Illes Balears i en el que
durant un temps va militar l'amic Joan Bibiloni. Aquest tema us ho extrec del
que va ser el seu àlbum més comercial "Terciopelo y Fuego" que van
publicà l’any 1979 i va ser el primer dels tres que van editar. Per cert que el single amb la cançó que dóna títol al disc
gran va ser tot un supervendes, si bé l'àlbum oferia peces molt progressives,
encara que la comercialitat va ser el que va triar la discogràfica quan de
seleccionar singles es va tractar. Tot i que Falcons van treure un parell de discos més, en el segon destacava una cançó
preciosa "Date por vencido" que escoltarem en una altra ocasió, val a
dir que poc mes van fer i als 80, adeu. Curiosament mentres van ser Grupo 15 sols van gravar versions,
quan van ser Falcons solsament
cançons propies.
Óscar Janot –
Para siempre, como siempre 1976
Óscar Janot és un veterà barceloní, gran músic i bon cantant que va ser el
componenet de Los Babys, H2O, Los Wikingos, Los Go-Go,
Henry and the Seven i també va
tocar amb Los Sírex, suplint al
guitarra rítmica el temps que va durar el seu servei militar. Va participà en
l'enregistrament de "Fuego" on ell toca la guitarra, el saxo i a més
l'òrgan. El primer single en solitari de Óscar Janot va ser "Es bella la
vida" ja en els anys 70 i el va publicar el segell Hispavox. "Para
sempre, Como siempre" que escoltem avui a Un Toc de Rock, des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals 
de Catalunya i aquelles que emeten el programa, es trobava al seu primer LP “Aún es tiempo para
comenzar” i es una de les millors cançons de la seva carrera. És un tema
preciós i es va publicar també en single. No fa massa Óscar Janot a tret un CD
titolat “Íntimos” que podeu comprar a traves de la seva propia página web i us racomano que entreu, es força intesant i amb molt
material gràfic. Óscar Janot es un dels Amics d’Un Toc de Rock que ens
cooordina Montse Aliaga des d’el seu de facebook. Per cert, Óscar Janot també va participar en un dels Festivals de Benidorm, ara no recordo l'any.
Dúo Dinámico –
Regálame una noche 1987
Tal i com us vaig prometre la passada
temporada, aquí tenim una de les noves cançons que es van incloure en el que va
ser el disc de retorn del Dúo Dinámico.
Clar que la discogràfica no acabava de créure amb ells i els va forçà a
incloure remixes i antics èxits d’ells, es tractava de asegurarse el “Tirón”.
Aquesta és una gran cançó, la veritat es que es tracte d’un “Peaso canción” que
escoltem avui a Un Toc de Rock.
Els catalans Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo, son dos artistes que van canviar els conceptes musicals de la
joventut dels seixanta i van crear escola musical. Per cert que el 21 de setembre
de 2007 es va estrenà al Teatro Nuevo
Apolo de Madrid el musical "Quisiera ser" amb una banda sonora
basada en 24 èxits del Dúo Dinámico.
La primera actuació davant del públic la van realitzar al programa "La
comarca nos visita" de Ràdio
Barcelona. Però això no és realment cert ja que ells havien actuat en
les festes que se celebraven a l'empresa on treballaven com a 
enginyers
tècnics, la fàbrica de motors Aricasa, però crec que estic errat en el nom.
Tornem a la ràdio, en aquest moment es deien The Dinamic Boys, però el presentador Enrique Fernández, va dir no saber anglès i els va presentar com Dúo Dinámico (a la foto amb Enrique Fernández i el seu representant). Aixó consta inclus a la
pàgina web del Dúo Dinámico, si
bé el net d’Enrique Fernández em
deia que no, el seu avi parlava anglés, alemany i fins i tot una mica de
francés i italià. La veritat és que els dos músics barcelonins van acceptar el
nom, des de aquell día el Dúo Dinámico
van entrar a formar part de la història de la nostra música.
Miguel Ríos – El
Río 1968
Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de
Rock amb la millor cançó de Miguel Ríos
en els anys seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser
"El río", una peça que es trobava a un single publicat per el segell
Hispavox l’any 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que
va compondre el propi Miguel Ríos,
a la cara B i que mereixia ser així mateix, cara A, si bé en el seu moment va
passar bastant desaperceguda, els anys s’han encarregat de reivindicarla. Les
dues peças es va extreure del primer LP de Miguel Ríos que es va titular "Mira hacia tí". "El
río" era una cançó que va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos
dels que es va encarregar el recordat mestre Waldo de los Ríos (7 de septiembre de 1934, Buenos
Aires – 28 de març de 1977, Madrid), un director d'orquestra, 
productor
i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir i va ser també el
productor del disc. Miguel Ríos
Campaña va néixer a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar
l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, però per obra i gracia de
la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al
gener de 1962. Miguel Ríos va
anuncià la seva retirada fa un parell d’anys, però jo sempre li he dit el cantant Guadiana, per que cada dos per
tres apareix i desapareix, però Miguel
Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis Armstrong “Els músics no es retiren, ho deixen quan no
tenen més música dins seu” i a Miguel
Ríos crec que ancara li queda molt a dins seu. A la foto Mario Prades amb Miguel Ríos.
La dita d’avui es
d’un dels grans poetes espanyols, Ramón de Campoamor
(1817-1901) que va dir parlan de la llibertat:
“La llibertat no consisteix en fer el que es vol,
sinó en fer alló
que s'ha de fer”
Tanquem Un Toc de Rock per avui, però abans us
deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Jo recollo els trastets i foto el camp, ara baixo la barraqueta, a reveure.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
