Un Toc de Rock programa 28-11-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Començarem avui Un Toc de Rock escoltant al que va ser el Rei del Glam espanyol i tancarem a les Illes Balears, però el nostre viatge musical ens portarà en el seu passeig pels nostres records de Sevilla a Reus, passant per Madrid, Múrcia, Barcelona, el país Basc, les Canàries i comptarem també amb un membre de la Nova Troba Cubana. Vaig a posar en marxa la nostra màquina del temps i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que també emeten Un Toc de Rock, oprimeixo el botó i començarem el nostre periple pel passat musical dient alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Tino Casal – Eloise 1987

Obrim Un Toc de Rock amb Tino Casal i el tema “Eloise” que os extrec del LP “Lágrimas de cocodrilo” que va editar l’any 1987. Aquesta cançó va ser el gran èxit del británic Barry Ryan, composada pel seu germà bessó Paul Ryan. Pocs han sigut els que al llarg dels anys s'han atrevit amb aquest tema a causa de la potència vocal que es necessita, però el Rei del Glam Espanyol ho va fer i va tornar a ser un gran hit. L’asturià Tino Casal va començà als 14 anys com a cantant amb el grup Los Zafiros Negros (a la primera foto) per incorporar-se més tard a Los Archiduques, va ser l’any 1967 i amb ell com a cantant van gravar el seu millor disc "Lamento de gaitas" i que curiosament, també era una versió del duet Paul & Barry Ryan, la cançó era el “I love how you love me”. Aquest single es un incunable buscadíssim pels col·leccionistes i que a El Temps Passa ja us he punxat. Després d'un parell d'anys amb Los Archiduques, Tino Casal va marxar a Londres per dedicar-se a la pintura. José Celestino CasalAlvarez, conegut com Tino Casal, va néixa a Tudela Veguín, Oviedo, l'11 de febrer de 1950 i va morir a Madrid un 22 de setembre de 1991. Es va parlar de que tenia la SIDA, però era una malaltia degenerativa dels ossos, una necrosis, per aixó, els darres anys sempre anaba amb un bastó i en els seus concerts actuaba sentat a una trona. Quan semblava que Tino Casal s'estava recuperant va morir a un accident de tràfic, el conductor de l'Opel Corsa 1.3 SR color blanc matrícula M-9642-FT va xocar contra un fanal de la M-500, a 400 metres del pont dels Francesos, direcció sud a la M-30, prop del barri madrileny d'Aravaca per excés de velocitat, sent Tino Casal que anava al seient del copilot, l'única víctima mortal. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo i puc dir-vos que era una persona senzilla i sense cap ínfula de grandesa ni prepotència. Aquí al blog us he posat una foto d'un concert on el veureu assegut enmig del fum que omplia l'escenari, per cert que el baixista, del qual no recordo el nom, després va tocar amb Miguel Ríos. També veureu una foto on estem Tino Casal i jo.

Mario Prades amb Tino Casal

Paracelso – El Trapichero

Paracelso són avui en dia un grup histótico de la movida madrilenya, encara que van tenir una carrera més aviat curta, només van gravar un single i aquesta cançó que es va incloure en un disc recopilatori. És clar que avui en dia Paracelso són recordats bàsicament per ser la banda on van militar el Maestro Reverendo i el Gran Wyoming. Paracelso la va crear l’any 1975 Reverendo que tocava en Desmadre 75 amb Moncho Alpuente i un germà de Wyoming. Eren aquells que es van fer famosos gràcies al “Saca el güisqui cheli”. Paracelso es va desfer l’any 1980 i Wyoming i Reverendo durant vuit anys van actuar cada setmana a La Aurora, un bar de Malasaña on passaven de tocar cuplets al blues, cançons dels Beatles, es marcaven uns passatges bíblics o improvisaven diàlegs irreverents, realitzant actuacions molt gamberres. Després van prendre camins aparentment separats, però no tant ja que el mestre Reverendo ha estat gairebé sempre en els grups que participaven en els programes que ha presentat Wyoming. El Maestro Reverendo ha estat arranjador de gent com Miguel Ríos, Siniestro Total, Los Ronaldos, etc. i ha compost bandes sonores per cinema i televisió, entre elles “Se infiel y no mires con quien”, “La mujer de tu vida” i altres. José Miguel Monzón, a qui amigablement diuen Chechu, però que artísticament s’el coneix com El Gran Wyoming és metge, encara que no exerceix. Cantant, presentador, actor, escriptor i humorista, va néixa a Madrid el 15 de maig de 1955, entre els programes que ha realitzat cal destacar "Caiga quien caiga" i "El Intermedio" que condueix actualment. Per la seva part el pianista i compositor Ángel Muñoz-Alonso López, conegut com Maestro Reverendo, va néixa a Madrid també l’any 1955, es va retirar el 2003. Va formar part de Grupo Círculo i Rudy Armstrong Quartet. Reverendo va morir a la capital d'Espanya, a causa d'un càncer, el 7 de setembre. En aquesta cançó, carregada de bon humor i mala llet, ens expliquen les ventures i desventures d'un camellet de barri.

A dalt el Gran Wyoming, a sota el rercord Maestro reverendo

M-Clan – Maggie despierta 2001

Són els murcians M-Clan, la banda liderada pel cantant i compositor Carlos Tarque, nascut a Santiago de Xile l'any 1969 que va gravar al capdavant del seu grup aquest tema, una bona versió en castellà del clàssic de Rod Stewart. Aquesta cançó va ser un dels quatre singles que es van extreure de l'àlbum “Sin enchufe” que M-Clan van gravar en directe en un concert que es va celebrar el 23 de novembre de 2000 en els Estudis El Álamo, amb temes recuperats dels seus discos anteriors i vuit cançons noves. L'àlbum es va publicar el 26 de gener de 2001. Va ser l'últim disc en què va intervenir el guitarra Santiago Campillo, cofundador al costat de Carlos Tarque de M-Clan. El trencament de relacions entre tots dos músics va ser traumàticai van acabar en els tribunals pels drets sobre el grup. En la gravació i al costat de Carlos Tarque i Santiago Campillo trobem a Ricardo Ruipérez (guitarra), Juan Antonio Otero (bateria) i Pascual Saura (baix), però també van col·laborar Joan Carles Armero, Luis Prado, Mavi Díaz, Belén Guerra, Gisela Ruiz, Eva Cortés, Momo Cortés, Chemin Santillanes, Arturo Santillanes, Julio Montalvo, Eduardo Ortega i Begoña Larrañaga. Per cert que Carlos Tarque va liderar fins a finals del 2008 un grup anomenat Rollers, amb els que realitzava versions de grups mítics del rock com The Band, Status Quo, Paul Weller o The Georgia Satellites, etc. Després va seguir amb M-Clan.

Núria Feliu i Santi Arisa – La pluja plora 1994

La cançó es trobava dins del LP "Us ho devia" amb el qual Núria Feliu complia amb una assignatura pendent, gravar un disc de sardanes. Aquest àlbum es va publicar l’any 1994 i la presentació als mitjans de comunicació es va realitzar a l'Hotel Ars de Barcelona (veure la foto feta per Mario Prades) comptan amb Josep Cuní, Josep Guardiola que va ser el padrí, Víctoria de los Angeles i el conseller Guitart i la discogràfica P.D.I va tirar la casa per la finestra. Jo vaig estar convidat i és que a part de periodista musical, en aquells temps al Diari de Tarragona, amb Núria ens uneix una gran amistat i tots dos som del barri de Sants. Ella actualmente viu al carrer Violant d’Hungria. La Dama de la Cançó Catalana va incloure en el disc una peça de Santi Arisa, precisament membre de Pegasus i al que hem escoltat no fa massa en solitari, es tracta d'un estil creat pel manresà que va anomenar “Sardanova”. És el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, "La pluja plora". Dins del disc crida l'atenció ja que s'allunya de la sardana tradicional i l'acosta més a la gent jove amant de ritmes més modernets. Jo he de confessar que la sardana em cansa, de jove anava al pla de la Catedral, a Barcelona, a ballar-ne, però sols era amb el fi de “lligar” per el diumenge per la tarde surtir amb la nena. Ara bé, estant a Alemanya, uns amics em van posar un disc de sardanes i no se si seria per melancolia o sentir que estava allunyat de la meva terra que se'm van saltar uns llàgrimetes, com si tornés a ser un nen. En el fons reconec que sóc un sentimental. Us explicaré una curiositat, a la terraça de casa seva, Núria Feliu te posada una placa que li van regalar, una d’aquestas amb forma de rombo, de l’estació del metro “Sants”.

Mario Prades amb Núria Feliu, a sota cobertas de discos de la Dama de la Cançó

Cafè París – La nit 1994

Cafè París van ser un grup creat a Reus que va tenir una més aviat curta carrera professional tot i que eren una banda de qualitat que fusionava pop, folk i tocs jazzístics. Van editar un sol àlbum titulat com el grup "Cafè París" i el va publicar el segell Tram l’any 1994. El disc té bones cançons i de fet ja els haviem escoltat la passada temporada, però es un bon CD i en altres programes escoltarem alguna cançó més. Cafè París estava integrat per Tzito Luri (cantant), Dani Albero (teclats i piano), Xavi Pié (saxos), Kike Colmenar (bateria i percussions), Xavi Macaya (violí i viola) que també havie tocat a Tradivarius i Pepe Sàez (baix). El disseny de la portada del CD de Cafè París va ser de Quim Mallafré i la producció va estar a càrrec de Cafè París, és a dir, ells mateixos. El CD es va gravar a l'agost de 1993 en els Estudis Jan Candela de Barcelona. "La Nit" va ser una composició de Dani Albero que de fet va compondre gairebé totes les cançons del CD i en ella es llueigen com instrumentistes, si bé la cançó te lletra. En aquella època els portavan com a representants una empresa de Valls, Batall Gestió Cultural, dos bons amics.

Double Buble – Clava’t 1987

La cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock donava títol al segon disc del grup català Duble Buble. La lletra d'aquest tema és de l'escriptora Maria Jaén (a la foto), però en el disc trobem també textos de Quim Monzó i Ramón Barnils. A mi Maria Jaén sempre m’ha fet gracia, sobre tot quan la vaig descubrir gracies a La Trinca que va fer servir el títul del seu llibre més popular per un skets a la televisió, es tracta del “Amorrada al piló” que crec va guanyar un premi de literatura erótica. Duble Buble, aquesta banda mixta era d'Osona i aquest va ser el millor LP de la seva curta carrera. Van gravar tres discos i un recopilatori.  Formaven Duble Buble Mari Martínez (veu), Ramon Ferrer (guitarra), Jaume Coromina "Met" (veu), Lluïsa Latorre (teclats), Francesc Latorre (baix), Leonci Coromina "Fonso" (bateria) i un jove Pep Poblet (saxòfon i clarinet) que te una interesant carrera en solitari i a acompanyat a molts dels gran cantants i músics catalans els darrers anys. Es va crear a principis dels 80 i es van desfer el 1989, si bé en 2007 regrabaron les seves cançons i van tornar a la carretera, encara que no us podria dir si eren els mateixos components. Duble Buble van ser un dels grups que a finals dels 80 van participar en aquella gira anomenada "Música Viva" per petites sales patrocinada i subvencionada per la Generalitat de la qual ja us he parlat en altres programes i que a Tarragona va recalà a la sala Va Com Va que en aquells temps es deia Quick Sala Platea.

Duble Buble, foto i postal

Lejos de Allí – Ana y Silvia 1989

Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al públic immediatament. És clar que els van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993, però la cançó més popular en la seva carrera va ser aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va extreure del seu primer disc "Lejos de Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar en format single i maxi-single ni ens narra la història de dues amigues des de la infantesa que creixen i  evolucionen al mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla, si bé durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito 14. Per cert en el seu primer disc també ser incloure la cançó "En la parada" que escoltarem un altre dia i que parla sobre els problemes d'una parella, gent jove i amb pocs recursos, a l'hora de fotre una kiki, ja que no tenen on anar per poder disposar d'intimitat.

Rosa León y Amaya Uranga – Blowing in the wind 1986

Des del disc en directe "Amigas mías" que Rosa León va gravar al Teatre Alcala Palace de Madrid, el 6 de maig de 1986 i que es va publicar el mateix any, us he seleccionat aquesta versió del clàssic de Bob Dylan "La resposta està en el vent "que Rosa León, amb la col·laboració d'Amaya Uranga, borda en aquest concert que ha quedat per a la posteritat en el doble vinil editat per Fonomusic. El títol de l'àlbum és clar i concís ja que al costat de Rosa León trobem a Massiel, María Dolores Pradera, Mari Carmen i Doña Rogelia (a la qual veureu amb Mario a la foto del blog), Núria Espert, Marina Rosell, Cristina Almeida, Ana Diosadado, Pilar Trenas, Maruja Torres, María Asquerino, Rosa María Mateo, Ángeles Caso, Merche González, Ana García Rivas i Lolo Rico. Totes dones, clar que darrera estaven uns quants músics masculins, a més de Los Gemelos. Els arranjaments els va realitzar el gran teclista Jesús Gluck, un gran músic a qui vam conèixa popularment quan es va incorporar a Los Bravos substituint Manolo després del seu suïcidi. Per cert, la curiositat és que el tema "Tornar als 17" que s'inclou en el doble àlbum no correspon a la gravació realitzada en directe. Massiel va posar la seva veu un parell de dies després a l'estudi. Les causes prefereixo callármelas. Rosa León va néixa a Madrid el 4 de setembre de 1951 i també s'ha dedicat a la política, crec que va militar al Partit Socialista.

Silvio Rodríguez y Los Sabandeños – Mi Unicornio Azul

A Cuba sorgeix la Nova Trova Cubana, una ona musical relacionada amb els moviments polítics revolucionaris, esquerrans i nacionalistes que estaven tenint un gran auge en aquells moments, sobretot a Iberoamèrica degut a la Revolució Cubana, en els cinquanta i seixanta i que eren gent que volien dir coses amb les seves cançons. Entre els músics i sobre tot compositors i cantans que es van englobar dins d'aquest estil, destaquen Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, junt a  Vicente Feliu, Amaury Pérez, René Urquijo, Sara González i molts altres. Escoltem ara a Silvio Rodríguez que de fet sempre afirmava que ell no cantava, sols manava missatges. Possiblement la cançó més important en la carrera de Silvio Rodríguez Domínguez, nascut a San Antonio de los Baños el 29 de novembre de 1946, al costat de "Te doy una canción” és "Mi Unicornio Azul" que es va incloure en l'àlbum "Unicornio" de l’any 1982, encara que escoltarem a Un Toc de Rock ara aquesta versió de Los Sabandeños, un extraordinari grup vocal canari que van comptar amb la col·laboració del propi Silvio Rodríguez. Los Sabandeños són una nombrosa formació bàsicament coral, de Tenerife, es van crear l'any 1966 i segueixen en actiu, havent gravat més de 70 discos, de fet en tenen gravats 75 d’àlbums.

Silvia Comes & Lidia Pujol – Peeping Tom 1997

Aquestes dues cantautoras van publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a través del segell Picap, propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb cançons molt interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser “El conte dels dos suicides” que ja vam escoltar a Un Toc de Rock i que obria l'àlbum que a més incloïa una versió en castellà. De fet a l'àlbum es recullen temes en les dues llengües, català i castellà. La lletra d'aquesta cançó va ser escrita per Lidia Pujol i la música per ambdues i tracta sobre dos suïcides que decideixen matar-se junts ja que un d'ells té la SIDA i volen estar juntets en el Més Enllà. Esperen al tren per llançar-se en els seus braços, però en l'últim instant un d'ells s'acollona i surt de la via sense donar temps a l'altre per fer el mateix. El que resulta xocant, com diuen a la cançó, és que el que es queda i mor atropellat pel tren és el que no té la malaltia. Jo us porto ara aquest tema que tot i tindre el seu romanticisme, te un ritmillo agradabla d’escoltar. La producció de l’àlbum va ser de Nacho Lesko, Xavi Puig i van col·laborar també les dues noies. Intervenen en la gravació Roger  Blavia (bateria), Eduardo Penz (contrabaix i baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Jean Paul Dupeyron (guitarra), Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko (teclats), María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Javier Paxariño (flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara publicarien un altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”, editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte. Sílvia Comes que va començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer disc en solitari l'any 2007 i crec recordar que va treure un altre el 2009 gravat en directe al Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de diversos projectes com a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en solitari, però cap de les dues ha obtingut un altre èxit com el que van aconseguir com Silvia Comes & Lidia Pujol.

Tomeu Penya – Rock & Roll (els millors anys) 1990

Aquesta cançó es una de les millors a la carrera musical del mallorquí Tomeu Penya i es recullia al LP “Els cors ferits” editat per Blau-DiscMedi l’any 1990. La música es d’un cantautor de country nord-americà que ara no recorde el seu nom, però la lletra es del mateix Tomeu Penya i reflexa d’alguna manera la seva trajectoria musical, la seva historia. El disc va està produït per Joan Bibiloni amb qui, com diu a la cançó, “En el 69 amb en Joan ferem un conjunt”, aquest va ser Harlem. L’acompanyan el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu Penya ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba l’oncle Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant els dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bastià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies" em deia. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixa a Vilafranca de Bonany l’any 1949 i va començar en els anys seixanta al grup Els Mallorquins. Jo tenia que anar al concert que Tomeu va fer a Reus l’any passat, aviem quedat per veure'ns però una averia al cotxe m'ho va impedir. La foto de Mario Prades amb Tomeu Penya es del dia que tot dos es van coneixa.

Lorenzo Santamaría – La Ruleta del amor 1995

L’amic Llorenç de Santamaría ens servirà avui per tancar un Toc de Rock, amb un altre tema extret del que al meu parer és el seu millor disc, l'àlbum "Corazón de Rock and Roll", produït per Carlos Segarra i la veritat és que a aquest disc li estem traient suc ja que l'estic exprimint. "La Ruleta de l'Amor" és una gran balada i escoltant-la us donareu de seguida compte del perquè mereixia sonar al programa. Lorenzo Santamaría és un bon amic i a més està afegit als "Amics de Un Toc de Rock" que ens coordina des de el seu facebook Montse Aliaga. El veritable nom de Lorenzo Santamaría és Llorens Roselló Horrach i va néixa a la població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70. L’any 1965 Lorenzo Santamaría va formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines,  però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic  Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor” o “El último beso", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com "Quise ser una estrella de rock and roll", “Rosy”, "Blue jeans" i un dels seus millors discos, aquest CD "Corazón de rock and roll” que va publicar l’any 1995 mitjançant el segell Divucsa . Dins d’aquest disc també hi ha una bona cançó, dedicada a la seva dona l’actriu Nuria Osta i la seva filla que llavors feia poc que havía nascut, es diu “Dos mujeres y un solo amor”, títul molt explicatiu i un dia d’aquest us la puntxo, paraula de Mario Prades.

La frase per tancar el programa la va dir Sèneca, filòsof, polític, orador i escriptor romà conegut per les seves obres de caràcter moralista i que va ser tutor i conseller de l'emperador Neró.

"Un home savi no pregunta mai a un altre a qui serveix. 

Només les seves accions donen la resposta encertada"

Per avui tanco Un Toc de Rock, foto el camp i baixo la barraqueta, però us deixaré amb la  bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Saludant a tots els oidors i oideores de Catalunya i Balears jo marxo. Xiquets, xiquetes, ens retrovarem al proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa (Link to dowload the radio program)