Un Toc de Rock programa 14-11-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

El  proper  disabte  Altafulla Ràdio  celebra  els  seu  decé

 aniversari,  aquest  es el cartell dels actes que es celebran

 i allí ens veurem si hi aneu, jo hi estaré.

 FELICITATS COMPANYS

Avui Un Toc de Rock es convertirà en un calaix de sastre musical amb música dels anys setanta, vuitanta, els noranta i una mica més. Estils diferents sonaran al programa que anem a començar amb un duet alemany gairebé discotequer i que acabarà en clau de jazz amb un grup de Girona. Veureu amb la primera cançó que la realitat sempre és subjectiva i varia segons els ulls que l'estan contemplant. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya obro la barraqueta dien alló de sempre.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Stephan & Nina – Fuegos artificiales 1984

Tal i com estan les coses en el nostre planeta, potser seria el moment d'escoltar una cançó que es va publicar en single i maxi-single l’any 1984 i que ens pot mostrar, en clau d'humor, això si, diferents punts de vista sobre una mateixa realitat i que afecta a aquest món nostre que agonitza dia a dia. Stephan & Nina van publicar aquest disc i va sonar bastant en les emissores espanyoles en la seva versió en castellà i que si bé va ser gravada en l'alemany natal dels seus dos intèrprets, també va ser èxit a Gran Bretanya cantada per ells en anglès. La cançó va ser composada pel propi Stephan al costat de M. Homberg i C. Toro i produïda per Klaus Voormann, un alemany d'Hamburg molt amic de The Beatles des de la seva època en aquesta ciutat alemanya i que va ser baixista del grup britànic Manfred Mann. El cantant Stephen Rammler va néixa el 25 d'octubre de 1946 a Renània del Nord, a Alemanya i va formá part del German Band Trio, al costat de Gert Krawinkel (guitarra) i Peter Behrens (bateria). Des de fa anys resideix a Suïssa. Aquí al blog os he possat la portada del disc i la contraportada ja que ambdues són tota una historieta, una mena de cómic, sobre el text de la cançó. La veritat és que la lletra és molt interessant ja que els extraterrestres que ens visiten i ens contemplen des de l'espai, amb aire molt ingenu, pensen que estem de festa i revetlla amb molts de focs artificials i ens ho estem passant molt bé, res més allunyat de la realitat i és que el planeta està patint una guerra atòmica a escala mundial. Per això us deia en començar Un Toc de Rock que la realitat sempre és subjectiva. Ah! De la Nina no se res de res.

El cantant alemany Stephen Rammler

Cristal Oskuro – Aún no ha llegado el día 1987

La veritat és que dins de la moguda madrilenya van sorgir un munt de grups que van passar pràcticament desapercebuts i avui ni se'ls recorda, altres no van tenir gaire bé transcendència. Entre aquests últims podríem incloure Cristal Oskuro que van publicar només un àlbum i als quals avui se'ls recorda tan sols pel fet que van tenir com a cantant a Marta Sánchez que els va deixar per incorporar-se a Olé, Olé quan Vicky Larraz va començar la seva carrera en solitari, amb més pena que glòria, la veritat ja que excepte el "Samurai" poc més he fet rellevant i això que va anar a l'OTI o Eurovisió que ara no ho tinc clar. Cristal Oskuro començan anomenant-se Témpano i es diu que van telonejar a Camel, Rick Wakeman i Isaac Hayes, gires que crec recordar va coordinar des de Madrid el meu amic Mikel Barsa que mai em va parlar d'ells ni els va esmentar i això que amb Camel a la plaça de toros de les Vendes van haver-hi problemes de pirateig d'entrades. L'any 1984 canvien el cantant Benjamín Wittaker per Marta Sánchez que quan els va deixar va ser substituïda per Silvia García que actualment treballa com a periodista a Antena 3 i l'any 1986 graven el seu únic LP "Cristal Oskuro", el disc va trigar més d'un any en publicar-se, el va editar el segell Aspa al 87, però mentre va morir el bateria Chechu. No hi va haver continuïtat i Cristal Oskuro es van separar poc després de treure tres singles de l'àlbum, entre ells un amb aquest tema.

Mario Prades, sentat a l'esquerra, a la roda de premsa de

 presentació  de  Marta Sánchez  amb  Olé, Olé. Darrera

seu Jorge Porcar i Ignacio Martín d'Hispavox.

Zombies – Groenlandia 1980

Un dels grups més emblemàtics de la "movida madrilenya" van ser Zombies i "Groenlàndia" es la cançó més identificativa en la seva curta carrera profesional. La veritat és que es tracta d'un tema molt infantil i ingenu, tant a nivell lletra com música, però no obstant això té un encant especial que la va fer sonar i molt en les emissores més modernillas de l'època i sobre tot las que es deien “emisoras piratas” i també a les municipals que llavors començaven i tenien llibertat per puntxar el que volien els locutors. El seu líder Bernardo Bonezzi (cantant i guitarra) va morir a la seva casa de Madrid el passat 30 d’agost. Zombies estaven influenciats pel glam-rock i la new wave, el resultat es comprovava en cadascun dels seus concerts. Bernardo va començar amb 13 anys i l'unia una estreta amistat amb la gent de Kaka de Lux i amb Alaska i es reunien al costat de Carlos Berlanga, Alaska, Fernando Márquez "El Zurdo" i altres amics a casa de Nacho Canut. Allà van sorgir pàgines inoblidablesde la moguda. El primer grup en què va tocar Bernardo Bonezzi va ser Morbus Acre, però finalment decideix crear una banda pròpia i van sorgir Zombies, quan se li van unir Álex de la Nuez (guitarra), Massimo Rosi (baix), Miguel Ordóñez (caixa de ritmes), Tesa Arranz (caixes xineses i cors) i Juanma del Olmo. Zombies compartien local d'assaig amb Kaka de Luxe. Aquesta cançó va ser el seu single de debut i es va incloure en el primer LP de Zombies  titulat "Extraños juegos", editat per RCA l'any 1980. Encara traurien un segon àlbum "La Muralla China", en el 82 i es van dissoldre, bàsicament per falta de creativitat ja que es van quedar estancats. Ambdós discos van ser reeditats anys més tard en un sol CD. Bernardo Bonezzi es va dedicar bàsicament a compondre bandes sonores i va guanyar un Goya en el 95. De fet va debutar en aquesta faceta fent la música de la segona pel.lícula de Pedro Almodóvar amb qui l'unia una bona amistat, "Laberint de Passions" filmada l'any 1982. També va produir a Almodovar y McNamara. Dels seus companys en Zombies us puc dir que Juanma del Olmo crearia Los Elegantes i Álex de la Nuez va substituir a Felipe Lipe com a baixista de Tequila i després de formar part d'Alex y Christina es llançaria en solitari. Us explicaré una anècdota, quan es va acabar el programa de televisió "La Edad de Oro del Pop Espanyol", l'última cançó que va sonar va ser "Groenlàndia" interpretada en directe per Zombies i en l'escenari al costat d'ells i fen veus o una cosa així, van estar Pedro Almodovar, McNamara i Carlos Berlanga. A internet corren vidéos d’aquest esdeveniment i us els recomano, lucinarem amb el personal.

Hotel – No soy yo quien te besa 1985

Quan a mitjan anys vuitanta va arribar aquest maxi-single, editat per Epic a les meves mans, vaig descobrir al grup Hotel que crec eren catalans, de Barcelona, encara que no estic segur. Només van publicar aquest disc i la cançó que us he seleccionat era la cara B, però opino que tenia més qualitat que la de l'altre costat "Yo te espío" que va ser el tema estrella. Primer es van dir Telegrama i eren un grup englobat dins de la cultura mod, posteriorment van passar a ser Hotel Paradiso i la seva música es va decantar més cap al pop electrònic amb reminiscències disc, per finalment i arran de signar contracte amb EPIC, subsegell de la multinacional del disc CBS, avui Sony Music, van escurçar el seu nom al definitiu Hotel. Integraven la banda Berto Rodríguez que era el cantant i baixista, al costat de José Belmonte a la guitarra, Juan Antonio també guitarra i Jordi Miró davant la bateria. Hotel no van tenir continuïtat i el grup es va desfer més tard, tot i que comprovareu que no petaban gens malament. "Yo te espío" es va incloure en un recopilatori de grups molt dispars, publicat per CBS també l'any 1985 i titulan-se “Hola verano”.

Antonio Banderas con Los Lobos – La canción del Mariachi

Des de la pel·lícula "Desperado" de Robert Rodríguez i en la qual compartia protagonisme amb Salma Hayek, ens arriba aquest tema interpretat per Antonio Banderas, el nostre actor més internacional i en el qual l'acompanyen Los Lobos. José Antonio Domínguez Bandera va néixa a Màlaga el 10 d'agost de 1960 i si bé va conseguir el reconeixement a Espanya quan va ser "Noi Almodovar", als Estats Units es va donar a coneixa al protagonitzar “Los Reyes del mambo” que es va estrenar l'1 de gener de 1992 amb Armand Assante compartin protagonisme.  Els components de Los Lobos que han treballat en diverses ocasions amb Antonio Banderas, eren Steve Berlin, David Hidalgo, Conrad Lozano, Louie Pérez i Cesar Rosas. Los Lobos són una banda de tex-mex creada per fills d'immigrants mexicans assentats a Los Angeles. Hi ficseu-se bé, Los Lobos que són una de les formacions més comercials i conegudes internacionalment del gènere, no són de Texas com es habitual en les bandes de tex-mex. Es van donar a conèixa mundialment en interpretar la banda sonora del film "La bamba", sobre la vida de Richie Valens.

Imatges des de el film "Desperado"

Los Enemigos – Juan Valdés 1986

Saimaza va posar de moda a través dels seus anuncis de cafè el personatge de Juan Valdés, aquell conreador de cafè que des de la plantació allà a les muntanyes a les quals havia de pujar en un cavall o potser era un ruc, ell i tota la seva familia es preocupavan perquè el seu gra fos el millor de tots per tal que Saimaza oferís qualitat en els seus productes i el controlaven gra a gra. El grup madrileny Los Enemigos van prendre el camperol de l'anunci i el van convertir en el protagonista d'aquesta cançó plena sobretot de bon humor. A mi sempre m’ha fet molta gràcia allò de “Dios lo quiere así” i la veu de fons que va dient cada vegada que Josele ho diu: “Solo! Cortado! Con leche! Carajillo…”. Los Enemigos es van crear l'any 1985 a Madrid i el mateix any van guanyar el concurs de rock Villa de Madrid. Gràcies a això es va gravar l'àlbum "Ferpectamente" que va ser publicat l'any 1986 per el segell Grabaciones Accidentales, amb producció de Paco Trinidad i es va incloure aquesta cançó. A la portada del disc apareix la barra del Bar Velarde, al barri de Malasaña que va ser quarter general de Los Enemigos i en el qual aquest disc podies comprar-lo per mil pessetes que també incloïen una canya i tapa de xoriço. A la portada apareix per primera vegada el mític porró dissenyat per Josele Santiago que es convertiria en el logo del grup. Los Enemigos es van desfer l’any 2002, però han tornat aquest any, clar que de la primera formació crec que avui només queda el seu líder Josele Santiago (cantant i guitarra).

Los Secretos con Miguel Ríos – Ojos de Gata 1991

“Ojos de Gata” va ser una composició iniciada per Joaquín Sabina que té dos finals, la de Sabina i la de Los Secretos. Us ho explicaré. Sabina s'estava barallant-se amb la lletra d'aquesta cançó i només tenia les estrofes inicials quan van arribar els germans Urquijo, es trobava bloquejat. Aquests, després d'escoltar el composat fins al moment li van suggerir una lletra i un ritme. Com Sabina tenia molt clar el que volia, tot i que no acabava de trobar-lo, els va dir que ells gravesin en el seu següent disc la seva versió i ell gravaria l'altra que es va titular "Y nos dieron las diez" i portava ritmillo de vals anglès. En el disc homenatge "A tu lado - Un homenaje a Enrique Urquijo" va participar molta gent del món musical espanyol i entre ells Miguel Ríos al que escoltem en aquest tema. Altres als que trobàvem en aquest doble disc van ser Carlos Goñi de Revolver, Antonio Vega de Nacha Pop, Carlos Tarque de M-Clan, Ariel Rot, gent de Celtas Cortos, Maria Monsonis i Teo Cardalda de Cómplices, Cristina Lliso de Esclarecidos, Javier Álvarez, David Summers d'Hombres G, José María Granados de Mama, Luz Casal, Manolo Tena, Mikel Erentxun, Nacho Campillo de Tam Tam Go! i Pau Donés de Jarabe de Palo. Enrique Urquijo Prieto (a la foto) va néixa a Madrid el 15 de febrer de 1960 i va ser trobat mort al portal del número 23 del carrer del Espíritu Santo, al barri de Malasaña de Madrid, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. L'Ajuntament de la ciutat ha posat el nom d'Enrique Urquijo a un carrer al barri de Vicálvaro a Madrid.

T.R. – Carn de canó 1986

Un dels primers grups que va realitzar rock en català van ser Coses, allà pels anys 70. El seu cantant Ton Rulló va crear en els 80 el grup TR, una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans de rock, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Un dia Ton Rulló em comentava que va conèixa a un jove, com a molt tenia catorze anys d'edat, a la parada d'un autobús. Ell li va demanar un cigarret i a Ton la seva desemvoltura li va fer molta gràcia. Van entaular una conversa mentre esperaven el bus en el curs de la qual el xicot li va fer confidències i li va dir que "Quan se sentia més feliç era després d'haver robat un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a 140 o més, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un peta". Al noi, a aquell inconscient, Ton Rulló li va compondre la cançó que escoltem avui "Carn de canó". Per cert que actualment i despres d’haver format part de La Rural, Ton és troba al grup Ton Rulló i la Pegebanda, amb un altre gran músic català,  Jordi Pegenaute. Aquesta cançó excel.lent que sona ara a Un Toc de Rock es va incloure al LP "T.R." editat l'any 1986 a través de Justine Records. Per cert que una vegada, estant Julio Castejón, guitarra d'Asfalto i co-propietari del segell Snif Records del qual jo era delegat per a Catalunya, a casa meva, a Reus, li vaig punxar aquesta cançó. Quan Julio Castejón la va escoltar em va dir immediatament "Quiero este grupo para nosotros". Finalment no es va poder arribar a cap acord ja que Julio volia que gravessin en castellà i Ton Rulló es va negar. A la foto feta per Mario Prades veureu a Ton Rulló a una entrevista a la radio

Sopa de Cabra – Camins 2001

És una de les bones cançons en la llarga trajectoria discogràfica de Sopa de Cabra. Va ser inclosa a l’álbum “Plou i fa sol” que va ser publicat l’any 2001 per el segell Música Global. A mi aquest tema sempre em recorda al amic Ricard Escarré que condueix o conduía un programa a una emisora del Camp de Tarragona, sobre viatges i que es deia així “Camins” i fa servir aquesta cançó com a sintonia. La cançó va ser versionada amb català per el grup aragones Amaral. Els gironins Sopa de Cabra l’any 1991 graven el seu primer disc en directe "Ben endins", a la Sala Zeleste, avui Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets que va representà la madureça per el génere, aconseguint el rècord europeu d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la revàlida per al rock en català. Un dia pot ser osexplicaré el perqué no van interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren inicialment Joan "Ninyin" Cardona, Francesc  "Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Sopa de Cabra van funcionar de 1985 fins l’any 2001. Josep Thió i Gerard Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari, mentre que Francesc "Cuco" Lisicic, Jaume Soler "Peck" i Josep Bosch s’uneixen al grup Kabul Baba. Joan “Ninyin” Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959. Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra. El mes de setembre de l’any passat, Sopa de Cabra va fer una serie de concerts un altre vegada junts, veurem quan durarà i si hi haurà continuïtat.

Txarango – Mr. Tambourine man 1996

Va ser el gran èxit en la carrera del grup nord-americà The Byrds, però es tractava d'una composició de Bob Dylan que avui en dia és una de les cançons claus de la música del segle XX. S'ha fet versions del tema per un tub. Aquesta que ens porten el grup vocal espanyol Txarango és bona i mereixia ser escoltada a Un Toc de Rock. En diverses ocasions us he parlat del grup Txarango i d'aquest àlbum “Todo tiene su sitio bajo el sol” editat l'any 1996 pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió Discos Home, però fins un dels programes de la passada setmana, no els haviem escoltat. Txarango eren bones veus: Ana Bejarano, José Ipiña i Roberto Uranga que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo Limpio i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells també havia militat al grup Bravo. Els músics que els acompanyen en la gravació, realitzada en els Estudis Primera Base i Sintonia, van ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis Dulzaides, José Morato i Víctor Reyes que també va realitzar els arranjaments. Per cert, no em de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que va sorgir a Barcelona fa un parell d'anys que realitzen rock en català i que peten molt bé, però no hem demaneu rés d’ells ja que no tinc cap dels seus discos. 

Mario Prades amb Ana Bejarano

Kansas – Polvo en el viento 1977

Ara anem a escoltar a Un Toc de Rock un dels millors temes del rock i una de les primeres cançons que van incloure secció de corda, es a dir violins en el seu contexte. Es clar que els primers de veritat van ser el grup Flock a finals dels anys seixanta que portaven un violí eléctric. Jo us porto a Kansas i el seu "Dust in the wind", “pols en el vent”, un tema inclòs en el cinquè àlbum "Point of Know Return" que el grup nord americà Kansas va publicar l’any 1977 i que va ser 4 vegades Disc de Platí. En anglès, és clar. La cançó s'ha inclòs l’any passat a la banda sonora del film "Destino final 5" i sona cada vegada que s'acosta una cosa dolenta. En la seva versió original va arribar al lloc 6 del Billboard, el 22 d'abril de 1978, encara que va ser número 1en gairebé tot el món. És una de les primeres peces acústiques de Kansas, un grup que es va crear a Topeka, Kansas, l’any 1970 i que es van dissoldre el 1984, però van tornar l'any següent i segueixen en actiu. Originalment eren el baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart, a la guitarra Kerry Livgren, al costat del cantant Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i Dan Wright i el saxofonista Larry Baker. Pel grup han passat altres músics com Steve Morse, John Elefante, Robby Steinhardt, etc. En aquest tema van incloure violins i això li donà aquest aire de genialitat que té. Entre les moltes versions que s'han realitzat hi ha una molt destacable, cantada en castellà, a càrrec de Bertín Osborne.

Amaya – Ya no vive aquí 1989

Si abans parlàvem de Mocedades, ara escoltarem a la que va ser la veu de Mocedades per excel.lència. Aquesta cançó obria el segon àlbum d'Amaya Uranga en solitari "Seguimos juntos" que es va publicar a través de CBS l'any 1989. El tema ens parla de un adeu, del final d'una relació en la que l'abandonada assumeix la seva situació acceptant l'adéu i que la seva parella vagi amb una altra dient-li "Em vaig acomiadar sense plors ni rancor, si de cas un somriure disfressant el meu dolor. El vaig ajudar a marxar, li vaig donar el barret i el bastó i li vaig dir Sort! Vés amb Déu meu bon amor". La veritat és que tot i ser un bon àlbum, no va aconseguir el lloc en les llistes de vendes que es mereixia. Amaya Uranga és una de les millors veus femenines de la història del pop espanyol, nascuda a Bilbao el 18 de febrer de 1947 i de nom complet Maria Icíar Amaya Uranga Amézaga. Va formar part de Mocedades, la millor banda vocal del pop espanyol, fins l'any 1984, quan es va llançar ja en solitari i a Mocedades va ser substituida per Ana Bajerano. Amaya Uranga va debutar amb el seu àlbum "Volver" que es va publicar l’any 1986. En total Amaya Uranga va gravar quatre discos en solitari i després al costat d'antics components de Mocedades i germans seus, va formar El Consorcio amb els quals ha gravat 6 àlbums.

Víctor y Diego – El Parque 1973

Qualsevol de les nostres ciutats té o ha tingut un parc com el que ens descriuen els madrilenys Víctor y Diego en la seva cançó, un tema preciós que ara sona a Un Toc de Rock. Els seus noms complets són Víctor Manuel Martín Rubio i Jesús de Diego Nieto i van néixa al costat del Rastro de Madrid. Van formar un bon tàndem intèrprets - compositors i Víctor y Diego van funcionar molt bé en els 70. Ramón Arcusa component del Dúo Dinámico i que allavors era director artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el seu gran hit "La Mujer de Cristal", produït per Ramón Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de Barcelona. Per cert, os explicaré una curiositat, l'àlbum “Semblanzas" és un dels discos més barats de la seva època. Amb totes les guitarres gravades en directe, el duet va registrar els 12 temes en sols 2 dies. El temps de gravació total, inclosos els arranjaments de Ramón Arcusa no va passar de la setmana. En aquest LP trobem "El Parque", al meu parer la seva millor cançó. A mitjans dels 80 Víctor y Diego es desfan, encara que crec que anys més tard i seguint la moda dels retorns... ells també van tornar.

 

Víctor y Diego, bones armonies vocals

Santi Arisa – La sopa de farigola 1997

El manresà Santi Arisa, és conegut com a bateria de Pegasus, però la seva trajectòria artística va molt més enya de Pegasus. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, amb lletra del poeta Joan Carner, es trobava en el seu LP "Taverna de poetes" on ell canta, però sembla que ja no recordem que va formar part de grups mítics del rock català dels 70 com Fusioon, on també militava el gran pianista de jazz Manel Camp o La Tribu, banda que va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra de ball i on ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així com el grup de jazz Lakatans que també va recuperar en els 90. Per cert en aquest tema Santi Arisa també toca la
batería i l’acompanyen els seus companys de Pegasus, Max Sunyer, Rafael Escoté i Kitflus (a la foto). En aquest CD editat per Columna Música musica també poemas de Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jordi Jané, Vicent Andrés Estellés, Ferran Adell i altres. Santi Arisa va néixa el 7 març 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on només cantava. Més tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va formar part de diverses orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època en la qual va actuar i molt a l'estranger va inspirar la pel·lícula "Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha treballat en algunes pel·lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud" amb Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el meu "sogre" on feie de soldat a la conquesta d’América.

Tot el personal que va participar a "Taverna de poetes"

Back Line Trío – Days of wine and roses 1994

Acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock en clau de jazz i ho farem escoltant als Back Line Trio, un tercet de Girona, des del seu àlbum "Dies de vi i roses" que va editar el segell Música Global a finals del 93 o potser serien principis de 1994. A mi em va arribar al gener. Aquest tema traduït al català, donava títol al CD que es va gravar en els Estudis Livia-So l'abril de 1993, produït pel mateix grup que està integrat per Francesc Ubanell (guitarra) que ha estat professor de guitarra, llenguatge, harmonia i combos en el taller de música de Banyoles i ha acompanyat, entre d'altres a Laura Simó; Toni Pujol (contrabaix) que ha tocat amb Perico Sanbeat i amb el seu company el bateria César Martínez, nascut a Blanes l'any 1962, forma part del grup de música safardí Tati Cervià & Sepharazz Mishpaha, César Martínez ha gravat al costat de Havana Quartet, Moments Quartet, Sic Trio o Tati Cervià Havana ensemble, entre molts altres. Aquesta cançó és una composició de Henry Mancini que va donar també, en la seva versió original, títol a una pel3lícula que crec recordar protagonitzava Jack Lemmon.

 

El grup gironí Back Line Trío

La frase d'avui per acabar Un Toc de Rock és de la novel.lista i filòsofa rus-americana Alisa Zinov'yevna Rosenbaum, coneguda com Ayn Rand (2 de febrer de 1905 - 6 de març de 1982) que va manifestar:

 "La pietat per al culpable, és traïció per l'innocent" 

Crec que el govern hauria de tenir-la en compte quan concedeix privilegis penitenciaris als presos pertanyents a la banda terrorista ETA.

Dono per acabat Un Toc de Rock per avui i toco el dos. Baixo la barraqueta i us deixaré amb la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa  (Link to download the radioprogram)