Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
El programa que anem a
començar ara mateix té un nexe comú,
les veus, no
precisament per la seva cantarina qualitat, les
veus del programa d'avui d'Un Toc de Rock
en pràcticament la seva totalitat,
destaquen precisament per ser ronques,
cazalleras i malmeses
pel temps, encara
que la majoria d'artistes que
escoltarem sempre han destacat precisament per aquest fet, tenir
una veu profunda que es surt de
l'habitual. Tots són grans artistes i
mereixen sonar al
programa que t’arriba des de la
xarxa d’emissores de la
Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya. Jo
soc Mario Prades i sols vui compartir amb vosaltres una estona de records i
bona música, per tant...
Benvinguts a Un Toc de Rock
B.B. King – Bad case of love 1998
El genial guitarrista nord-americà B.B. King
està considerat una llegenda
viva del blues. Malgrat
la seva edat segueix en actiu i realitzant
gires que impressionen
per la seva durada i número de concerts. Va ser figura habitual
anualment en els festivals
Grec de Barcelona, fins que va anunciar que
deixava d'acudir a
Europa, la seva salut no li permetia realitzar
gires d'aquesta envergadura, encara que crec que fa un parell d'anys va tornar
al vell continent i a Espanya. Aquest
tema que escoltem ara estava inclòs en
l'àlbum "Blues on the Bayou" que
el geni va publicar el 20 d'octubre de 1998 i que va aconseguir un Grammy l'any 2000 i en
el qual juntament amb BB
King (veu i guitarra),
trobem una banda de luxe, integrada per
James Bolden (director de la banda i trompeta),
Walter R. King,
Tony Coleman (percussió),
Calep Emphrey Jr
(bateria), Melvin Jackson (saxo), Leon
Warren (guitarra), Michael Doster (baix),
James Sells Toney
(teclats) i Stanley
Abernathy (trompeta). L'àlbum es va gravar en
els Dockside Studio de Los Angeles. A B.B. King l’hi van dir en els seus inicis Blues Boy King, d'aquí alló de BB
King, encara que el seu veritable
nom és Riley B. King i va néixa
el 16 de setembre de 1925 a
Itta Bena, Mississippi. El 15 de desembre de 2006, el president George W. Bush li va lliurar a B.B. King la Medalla Presidencial de la Llibertat,
un dels màxims guardons que es lliuren als Estats Units. Sempre s'ha considerat
i ho ha dit públicament, un admirador de Frank Sinatra i ha comentat que va ser el veritable artífex de que
els músics negres poguessin tocar en llocs reservats sols per a blancs. De fet B.B. King va formar part de la banda
del cantant d'origen italià quan va començar a actuar a Las Vegas,
tenint Sinatra veritables
problemes a causa del fet que el guitarrista BB King era negre, però "la veu" sempre va acabar imposant el seu criteri. Ja us vaig
explicar en certa ocasió perquè les seves guitarres sempre es diuen Lucille, però un altre dia tornarem a
escoltar a BB King i us
explicaré de nou.
Al Wilson – The snake 1968
Dos cançons
marquen la carrera de Al Wilson,
un bon cantant de color nord-americà que escoltem ara a Un Toc de Rock. La més important es indiscutiblement "Show
and Tell" que va arribar al primer lloc en les llistes negres dels Estats Units,
però sense oblidar aquesta que sona ara, "The snake" que va
aconseguir pugar fins el lloc 27 en
les llistes de pop del Billboard l’any 1969, al 32 a
les de R & B i al lloc 41 al
Regne Unit, quan el va publicar el segell Bell als Estats Units i Liberty a Europa,
que a Espanya distribuïa crec que era Hispavox, però no ho tinc clar. La canço
estaba inclosa al LP “Searching for the Dolphins” que el cantant de color Al Wilson va
editar també l’any 1968. Al Wilson,
de nom complet Allen LaMar Wilson,
va néixa el 19 de juny de 1939
a Meridian, Mississippi i va morir a Fontana,
Califòrnia, el 21 d'abril de 2008
a causa d'una insuficiència renal. Al Wilson va estar en actiu des de
1959 fins a la seva mort a l’any 2008 si bé la trajectoria més efectiva i
exitosa va ser fins l'any 1979.
Chicago – Another rainy day in New York City 1976
Junt amb Blood, Sweat and Tears i Weather
Report, els Chicago son
les millors bandes nord-americanes del que es va dir jazz-rock. Ara us he portat a Un Toc
de Rock de nou al grup Chicago.
Aquest fantàstic tema es trobava en el seu LP "Chicago X", un dels
seus millors discs, de l'any 1976 i va ser composta per Robert Lamm, teclista i cantant del grup. El single va ser número 2 a
les llistes del Billboard i el
LP també incloïa el gran hit "If You Leave Me Now" que escoltarem un
altre dia. La banda va estar integrada inicialment per Lee Loughnane (trompeta), James
Pankow (trombó), Walter
Parazaider (saxos, flauta), Robert
Lamm (veu, piano, òrgan), Terry
Kath (guitarra, veu), Peter
Cetera (baix, veu) i Danny
Seraphine (bateria, percussió). Al contrari que Blood Sweat & Tears, els Chicago va mantenir aquesta formació
bastant estable, al llarg de la seva història. El grup Chicago es va formar a l'hivern de 1967 i es deien inicialment The Missing Links. Durant una jam
session a la Universitat DePaul a
la qual van unir-se alguns nous músics es creà Chicago Transit Authority que
era el seu nom 
original i que l'havien copiat de la companyia del transport
públic de la seva ciutat, però després del primer LP que per cert, va ser
doble, van rebre una denuncia de la companyia de tranvies de Chicago,
propietaris del nom i van tindre que reduïrlo a solsament Chicago. Quan semblava que estaven en
decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar
"Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry"
que va pujar ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de
la popularitat. Encara es troben en actiu. Una curiositat, els Chicago no posen
mai nom als seus àlbums, els numeren tots, tret dels recopilatoris que aquets
si porten títol.
Sam Cooke – Wonderful World 1961/1985
El cantant de
color nord americà Sam Cooke va néixa a Clarksdale, Mississippi, el 22 de gener
de 1931 i va ser assassinat a trets per Bertha
Franklin, gerent del Motel La Hacienda, a Los
Angeles, l'11 de desembre de 1964, quan es parlava de nomenar-lo el Rei del Soul. El lloc va ser ocupat per Otis Redding. Hi va haver molta
polèmica en el judici ja que ella va al·legar defensa pròpia i que el cantant
de color pretenia violar-la, però es va saber que feia temps que tots dos
estaven embolicats, així i tot va sortir absolta, clar que ella era blanca i
ell un negre en una mala época per la gent de color als Estats Units. Entre 
els
grans hits de Sam Cooke es
troben "You send me" i "Wonderful world" que va ser el gran
èxit en la carrera d'aquest cantant de color i es la cançó que us he
seleccionat per escoltar en el programa d’avui de Un Toc de Rock. Anys més tard
va ser recuperada en el film "L'únic testimoni" protagonitzat per Harrison Ford a l’any 1985, tornan a publicarse
la cançó en single. A la pel·lícula el actor que fa de policia de ciutat
gran, amagat
en una granja de la comunitat Hamish,
la canta mentre el tema sona a la ràdio
del cotxe que ell està reparant i Ford va
cantant-la per sobre.
Bob Dylan – Tempest 2012
Robert Allen Zimmerman va ser anomenat "El jueu errant",
tot i que des de fa anys professa la
religió catòlica i va passar ja oficialment
a dir-se Bob Dylan. Va néixa a
Duluth, Minnesota, el 24 de maig
de 1941. Durant els
últims cinquanta anys ha estat una de les
figures més importants
del panorama musical al món, tot i que com a cantant deixa molt a desitjar,
els seus textos són excepcionals i està considerat el
poeta musical del
Segle XX i un dels més influents
per les noves
generacions. Té nou
disc al mercat al
qual aquesta cançó "Tempest" dóna títol. El tema explica una història
sobre el transatlàntic RMS
Titanic i inclou referències
a la pel·lícula de
James Cameron "Titanic".
L'àlbum, el disc 35
gravat en estudi per
Bob Dylan, es va publicar el
passat 11 de setembre. Va ser gravat en els Groove
Màster Studios de
Santa Mònica, a Califòrnia,
propietat de Jackson Browne, entre gener i
març de 2012 i va
comptar amb la col.laboració
de David Hidalgo (guitarra, tres i acordió),
membre de Los Lobos. Tot i que el productor consta
que és un tal Jack Frost, en realitat es tracta d'un pseudònim
del propi Bob Dylan
sota el qual ha treballat
ja en diverses ocasions.
En aquesta gravació podem contemplar també el
deteriorament vocal de Bob
Dylan, un home que
ja us vaig dir
anteriorment que no destaca precisament per
la seva cantarina veu, però ell segueix al peu del canó i hem de reconèixa que,
excepte per la seva veu, ha sabut envellir.
Kim Carnes – Bette Davis Eyes 1981
Kim Carnes va ser
una bona cantant nord-americana que es caracteritzava precisamente per la seva
veu trencada i cazallera. El gran èxit de la seva carrera ha estat aquest tema
que us porto ara, "Bette Davis eyes" una extraordinària balada. Kim Carnes va néixa el 20 de juliol de
1945 a
Pasadena, Califòrnia i en una entrevista que li van fer fa moltíssims anys, va
dir que la seva veu és la conseqüència d'haver estat actuant durant dècades en
tuguris i baretos plens de fum i amb el públic parlant a crits. La cantant,
guitarra i compositora va ser membre del grup The New Christy Minstrels l’any 1967 i en el què militava també el cantant Kenny Rogers i on va
conèixa a qui seria el seu marit, Dave
Ellingson, amb el que escriuria la majoria de les seves cançons. A la
dècada de 1970, ella i Ellingson van
formar el duo folklòric Kim and Dave.
L’any 1981 gravaria el que possiblement és el seu millor LP "Mistake
Identity" del qual es va extreure en single aquest tema que sona ara i que
es va mantenir nou setmanes en el número 1 en les llistes de singles dels Estats Units i es va convertir en
un 
èxit mundial. L'èxit de la cançó va aconseguir que l'àlbum també es situés
en el primer lloc durant quatre
setmanes. La cançó va ser declarada Disc
de l'Any i Cançó de l'Any
i Kim Carnes va ser nominada als
premis Grammy com a Millor Artista Pop Femenina l’any
1982. Curiosament Kim Carnes va
rebutjar-la inicialment ja que la cançó no li agradava i finalment en comptar amb
nous arranjaments orquestrals a càrrec de Bill Cuomo, la van convènca per gravar-la. La veritat és que això
és una cosa que acostuma a passar massa vegades en el món de la música, als
artistes no els hi agrada una cançó, el productor o la casa de discos els
obliga a registrarla i al final resulta que es el gran éxito de la seva
carrera. A Espanya, per posar un exemple, va passar amb el “Black is Black” de
Los Bravos.
Tom Waits – Downtown train 1985
Parlant de
veus cazalleras, un altre és la del novaiorquès nascut a Califòrnia, Tom Waits no es queda enrere parlan de
veus caradadas i com mostra us porto aquest tema, un dels millors en la carrera
de Tom Waits que també ha
incursionado en un grapat d'ocasions en el món del cinema. Es trobava en el seu
doble LP "Rain dogs", el desè àlbum i que també es va publicar en
single, l’any 1985. De fet aquest tema va ser la cançó amb la qual molts
espanyolets, jo entre ells, vam descobrir a Tom Waits, nascut a Pomona el 7 de desembre de 1949, pianista,
cantant, compositor i actor. Les seves cançons es troben en molts 
casos plenes
de desesperança i amargor i Tom Waits,
en ocasions, ha confessat inspirar-se en textes de l'escritor nord-americà,
estendard de la generació beat, Jack
Kerouak, del que vull aclariri que res te a veure amb el grupo Kerouaks que va sortir a l'Espanya de
principis dels setenta, produïts per Alain Milhaud. Aquest doble LP, un dels
millors en la seva carrera, va ser produït pel propi Tom Waits. Per cert que Tom
Waits va treure l’any passat un nou disc, on no es que tingui veu
cazallera, es que sembla que vomiti la veu. La veritat es que possiblement
tindria que dedicar-se ja sols a composar i deixar de cantar, el mateix que li
passa a Sabina, per dir alguna cosa.
Bonnie Tyler – If I sing you a love song 1978
Què passaria
si et cantés una cançó d'amor? Això ens ho explica Bonnie Tyler, una cantant d'extraordinària i també cazallera i cardada
veu, des d'aquest single que va tornar a ser recuperat en un "Greatest
hits" de l’any 1986 i que a la seva vegada, es va reeditar en versió CD l’any
1991. Entre els grans hits de la britànica Bonnie Tyler destaquen "Total
Eclipse of the Heart" i "It's a Heartache", juntament amb aquest
tema que escoltem avui "Si et cantes una cançó d'amor". El veritable
nom de la cantant britànica Bonnie
Tyler és Gaynor Hopkins i
va néixa el 8 de juny de 1951, en Sweken, Gal·les. Aquest tema es va publicar
en single l’any 1978 i es va extreure del LP "It's a Heartache" i
precisamente el single amb aquest títol va impedir a aquesta cançó que escoltem
ara pujar més alt en les llistes al desbancar-la com a tema estrella del disc.
Bonnie Tyler, una cardada veu emb un rostre angelical
Joe Cocker – You are so beautiful 1974
Un altre que te una veu molt atrotinada, però ja
des de que va començar, es Joe Cocker, "el blanc que tenia la veu
negra" com de fet se li va dir després d'haver estat un dels grans
triomfadors del Woodstock 69,
quan solsament tenía 25 anys, sona ara a Un Toc de Rock amb aquest gran baladón, tot un “peaso cansión” que
va ser composada per Billy Preston
i Bruce Fishern que es un
seudonim de Dennis Wilson dels Beach Boys i que Joe Cocker va incloure al LP "I
can stand a little rain" de 1974. El seu nom complet és John Robert Cocker i va néixa a
Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944. En medicina, a la gent que pateix
aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que pateixen "El Sindrome de Joe
Cocker". Espero que amb els anys hagi deixat el bourbon perquè
recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es
quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el
públic es donés compte de la "trompa com un piano" que Joe Cocker portava a sobre. L’he
entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del 
qual encara es
parla a la Terra Alta el 2
d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que
portarlo al Priorat! Els
teloners van ser Steve and the
Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la
crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els
del Patronat de Turisme, vaix
envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del
Diari, és que la veterania és un
grau xiquets i xiquetes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren
un munt van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà, un dia abans que tots
els altres. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, aixó
si, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em
vaig 
endur una sorpresa. Em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat
començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans
de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven
haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al
contrari, em va demostrar que molts d’aquells “periodistes” realment sabien
llegir i escriure. Aqui al blog trovareu
un retall de premsa emb una de les entrevistas que li faig fer per Diari de Tarragona, clicant s'ampliarà
i podreu llegir-la, si os ve de gust. De fet a Joe Cocker l’he entrevistat unes quantes
vegades.
Louis Armstrong – What a wonderful world
Va ser un dels
grans del jazz, cantant, trompetista i director de banda, se li coneixia amb el
sobrenom de Satchmo. I jo em
vaig endur una sorpresa quan vaig organitzà un concert d'OBK a Lleida, concretament a la
discoteca Wonder, propietat del amic Santi
Palau, antic cantant de pop als anys seixanta i que es va casar amb la Gelu,
en comprovar que un dels possibles punts de venta d’entrades era una botiga de
discos anomenada així Satchmo.
Aquest és un dels temes més populars de la seva llarga i brillant carrera i
m'ho van demanar mitjançant un correu, doncs aquí està la veu trencada de Louis
Armstrong. Va néixa a Nova Orleans el 4 d'agost de 1901 i va morir a Nova York
a causa d'un atac de cor, el 6 de juliol de 1971. Louis Armstrong va ser un
dels que van aconseguir que el jazz deixés de ser música marginal, gairebé
folklòrica i 
reservada per a negres, per esdevenir art popular i un gènere en
majúscules. L’any 1922, quan les autoritats van començar a tancar els bordells
de Nova Orleans i els músics de jazz es quedaven sense treball, Armstrong es va unir a l'èxode de
músics que es va produir cap a Chicago. Ell es va incorporar a la Creole
Jazz Band
de Joe King Oliver com a segon
cornetista . L'orquestra d'Oliver
era, al començament dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de
swing de Chicago, en una època en què la ciutat era el centre del jazz, va ser
en aquest moment quan la popularitat d'Armstrong
va començar a incrementar-se de manera exponencial. Però el reconeixement
internacional li va arribar molts anys més tard quan va començar a gravar temes
cantats, sobretot gràcies a aquest i "Hello, Dolly". Per els amants
de las curiositats os diré que el principal aeroport de Nova Orleans es diu Aeroport Internacional Louis Armstrong en
honor del músic de color.
Leonard Cohen – Hallelujah 1984
Acabaré Un Toc
de Rock per avui
amb una cançó icona dins de les cançons-himne i possiblement la més popular
en la carrera del genial Leonard Cohen, amb
permís de "Suzanne"
i "El partisà".
Cohen és un
veterà que ens ha demostrat en el seu
últim disc "Old Idees", publicat el passat 31 de gener de 2012 que la seva veu, bastant
atrotinada de per si, està cada vegada
més trencada i
que els anys no
perdonen ni als genis
. El canadenc Leonard
Cohen la va incloure en el seu disc "Various
Positions", que es va gravar al juny i
va ser publicat l'octubre de 1984. Existeix per
cert una versió genial
d'aquest tema a càrrec del recordat Jeff Buckley. Leonard Norman Cohen,
poeta, novel·lista i cantant canadenc, va néixa el 21 de setembre de 1934 a Mont-real. És membre
de l'Ordre del Canadà i de l'Ordre Nacional del Quebec. El 1 de juny
de 2011 va ser guardonat amb el Premi
Príncep d'Astúries de les Lletres que li va ser lliurat el 21 d'octubre
del any passat. L'any 2005 Leonard
Cohen va denunciar davant la justícia a la seva antiga representant Kelley Lynch, per desviament de fons,
en total van ser 5 milions de dòlars
que 
van desaparèixa dels comptes de Leonard
Cohen. Al març de 2006, la justícia va fallà a favor del cantant i
poeta, però Kelley Lynch va
tocar el dos i crec que encara l'estan buscant, a ella i als 5 milions de dòlars que es va andur,
és clar. Tot això ha provocat en el cantant canadenc una crisi econòmica que el
va obligar a realitzar una gira internacional que va ser suspesa per problemes
de salut, sorgits precisament en un concert que va celebrar a València. La
veritat és que a l'igual que Joaquín
Sabina i parlant de veus, Leonard
Cohen és l'ombra del que va ser en els seus actuals concerts, clar que
ho compensa amb bons arranjaments musicals i té a favor i com a justificació,
una cosa que no té Sabina,
l'edat.
La frase per tancar Un Toc de Rock la va dir Pelagius (354 – 420/440) monjo i asceta
condemnat per heretgia
per l'Església Catòlica per dir que tots
els homes són
iguals i lliures.
Es desconeixen les
causes de la seva mort, encara que sempre s'ha parlat que va ser
assassinat per ordre
de l'Església i tampoc se sap l'any exacte
"No hi ha pitjor mort que la fi de
l'esperança”
Conclou per avui Un Toc de Rock i baixo la
barraqueta, però us deixaré amb la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes
aquelles que emeten el programa. Per tant salutacions als oidors de Catalunya i
Balears.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario