Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui ens pujarem a
la nostra particular màquina
del temps i emprendrem
un viatge pel món de la música que començarem a la França del 68, aquella en què els estudiants
van sortir al carrer emulant la primavera de
Praga, encara que per sort,
no es van topar
amb els tancs
soviètics, la veritat és que tampoc va servir
de molt i la
majoria d'aquells hippies i existencialistes amb
ànsies de canviar les coses, amb els anys es van posar
corbata i es van
convertir en yuppies de vella
escola i jo
pràcticament m'incloc. Obriré la
barraqueta d’Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mijans Locals de Comunicació de Catalunya i anem de viatge per la música dels nostres records.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Jacques Dutronc – Il
est cinc heures, Paris s’éveille 1968
El cantant i
compositor Jacques Dutronc va
ser un dels grans del pop francès a mitjans dels 60. Va ser director artístic
de la discogràfica francesa Vogue
i es va casar amb la cantant i actriu Françoise
Hardy l’any 1981, encara que tots dos vivien junts, en “pecat” com es
deie llavors, des de 1969 i els dos eren cares familiars per a aquells que
fullegabem el Salut Les Copains
que no penseu malament, no era cap revista porno, es tractaba d'una revista
musical francesa de molta difusió. La parella segueixen junts i resideixen a
Monticello, a l'illa de Còrsega, amb uns 30 gats. Les lletres de Jacques Dutronc sempre van ser 
interessants i tot i ser un cantant de pop molts els consideraven un cantautor
a l'ús. En aquesta cançó, editada com a cara A d'un single l’any 1968, ens
explica les coses que pots trobar-te en la ciutat de París a les cinc del matí,
quan la ciutat es desperta per la majoria i altres s’en van a dormir. Va passar
la censura franquista de l'època tot i explicar que a aquestes altes hores de
la matinada a París trobes des de prostitutes a travestís i altre gent "de mal vivir". Es clar que els censors de l'epoca
tan sols deurian veure aixó de les cinc de la matinada i l'acció de llevar-se,
per tant, aquells que es llévan a les cinc son els que van a treballar, bona
gent i va colar. Jacques Dutronc
va néixa el 28 abril 1943 precisament a París i també ha incursionat en el
mon del cinema.
interessants i tot i ser un cantant de pop molts els consideraven un cantautor
a l'ús. En aquesta cançó, editada com a cara A d'un single l’any 1968, ens
explica les coses que pots trobar-te en la ciutat de París a les cinc del matí,
quan la ciutat es desperta per la majoria i altres s’en van a dormir. Va passar
la censura franquista de l'època tot i explicar que a aquestes altes hores de
la matinada a París trobes des de prostitutes a travestís i altre gent "de mal vivir". Es clar que els censors de l'epoca
tan sols deurian veure aixó de les cinc de la matinada i l'acció de llevar-se,
per tant, aquells que es llévan a les cinc son els que van a treballar, bona
gent i va colar. Jacques Dutronc
va néixa el 28 abril 1943 precisament a París i també ha incursionat en el
mon del cinema.
Françoise Hardy – Message personnel 1974
Seguim a
França i escoltarem a la cantant, compositora, model i actriu francesa Françoise Hardy que va ser una de les
grans del pop francès dels seixanta, nascuda a París el 17 de gener de 1944 i
que com us deia abans, es va casar amb Jacques Dutronc. El 1961, amb només
disset anys, va signar un contracte amb la discogràfica Vogue i va començar la seva brillant carrera l’any 1962 amb
"Tous els garçons et les filles", escrita per Françoise Hardy i Roger
Samyn. De fet és la cançó que ha marcat la trajectòria com a
cantant de Françoise Hardy i li
va obrir les portes del mercat internacional i també l’espanyol. El tema que us
he seleccionat per escoltar juntets a Un Toc de Rock, era la cara A d'un single
publicat l’any 1974 i extret del LP del mateix títol "Message
personnel", publicat pel segell Warner Bros i distribuït a Espanya per
Hispavox. La producció va estar a càrrec de Michel Berger que va ser coautor de la cançó al costat de Françoise Hardy. Tot i que vivia des
de 1969 com a parella sentimental, amb el també cantant Jacques Dutronc, es van casar als 80 i segueixen junts malgrat els
anys, el seu fill Thomas Dutronc també es dedica a la músic, crec que al jazz..
Françoise Hardy
Freddie & The Dreamers – I’m telling you now
1963
Quan els britànics Freddie & The Dreamers, un dels grups de l'anomenada "invasió britànica", van ser convidats a actuar al Ed Sullivan Show, als Estats Units, es van muntar una coreografia perfectament orquestrada amb salts inclosos que gairebé fregava el ridícul, però que va agradar en gran manera al públic americà i aquest tema "T'ho estic dient ara", va esdevenir la carta de presentació per als anglesos a les terres de l'Oncle Sam, sobretot tenint en compte que el líder del grup, Freddie Garrity, mesurava tot just metre seixanta d'alçada, però pels seus balls i moviments en els escenaris se'l va
anomenar "les cames voladores" i va saber ficar-se el públic a la butxaca. Freddie & The Dreamers que eren de Manchester i van formar part del Mersey Beat, van tenir el seu màxim esplendor de maig de 1963 a
novembre del
65, amb una
sèrie de
singles que
van funcionar molt bé ia més de Freddie (cantant), trobàvem a Roy Crewdson, Derek Quinn, Peter Birrell i Bernie Dwyer, encara que al llarg dels anys ha passat moltíssims músics pel conjunt. El grup es va mantenir actiu
fins a desembre de 2000 en què Freddie va deixar la música a instàncies del seu metge que li va diagnosticar hipertensió pulmonar i li va dir que no era convenient per a ell per seguir treballant, es va retirar oficialment al febrer de 2001. Va morir a Bangor, Gal.les del Nord, el 19 de maig de 2006, havia nascut el 14 de novembre de 1936. "I'm Telling You Now" que es va publicar a Anglaterra l'agost de 1963, va ser escrita per Freddie Garrity i Mitch Murray i el single va arribar a la primera posició del Billboard al'estiu del 65 i va aplanar el camí, obert per The Beatles, a altres grups anglesos com Wayne Fontana and the Mindbenders i Herman s Hermits. 
Freddie & The Dreamers a la seva actuació al Ed Sullivan Show
Manfred Mann – Ha Ha said the clown 1967
Aquest tema
del grup britànic Manfred Mann
que va arribar a la quarta posició
de les llistes, es trobava en un EP editat pel segell Fontana el 23 de març de
1967 i on també hi havia "Supertitious guy", "Box Office
Draw" i "Feeling so good", encara que a Anglaterra es va
publicar en format single amb l'últim tema a la cara B. Amb aquest disc jo vaig
descobrir a Manfred Mann ja que
m’el va deixar una novieta quan em vaig trobar malalt. Aquí la cançó es va
traduir com "Ja ja, riu el pallasso". Manfred Man era una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21
d'octubre de 1940 a
Johannesburg (Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una
època de cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una
barba de cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més
a més feia servir ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món
del jazz i després de tota aquesta etapa pop-beat, l’any 1969 
Manfred Mann va donar un gir cap al
jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, reconvertir-se
en Manfred Mann's Earth Band,
més en la línia del rock progressiu que surgia amb força. El grup el componien
en aquest enregistrament Mike Hugg
a la bateria, Manfred als
teclats, Mike d'Abo com a
cantant, Klaus Voorman
s'encarregava del baix i Tom McGuinness
a la guitarra, col.laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike
D'Abo els va deixar poc després. Va ser un dels protagonistes de
l'òpera-rock, en la versió teatral anglesa, "Jesucrist Superstar",
interpretant el paper de Judes Iscariot
i que es va publicar amb un doble LP i jo el tinc.
Billy Idol – Mony, mony 1981/1996
Aquest tema va ser el gran èxit a Espanya
del grup nord-americà Tommy James &
The Shondels i
el cantant Billy Idol va realitzar una bona versió
que es va incloure a la banda sonora de
la pel.lícula "Striptease" que va protagonitzar
Demi Moore l'any 1996. El cantant Billy Idol es diu en realitat William Michael Albert Broad
i va néixa el 30
de novembre 1955 a Middlesex,
Anglaterra, encara que la seva família es va mudar a Nova
York quan era un
nen, per tornar més tard a Anglaterra. Després
de passar per diversos grups
va crear l'any 1976 Generation X que van
gravar tres àlbums. Finalment
va 
deixar el grup, es va traslladar de nou a Nova York i va començar en
solitari, després de treure un
parell de discos va publicar
l’any 1984 "Rebel Yell" que possiblement i al costat de "Whiplash Smile" de 1986, siguin
els seus millors discos. Una vegada va explicar en una entrevista que va gravar la versió del "Mony, mony" que es va
publicar en el seu primer EP
editat el 24 d'octubre de 1981 i va tornar a incloure
en el recopilatori "Vital Idol" de 1985, perquè
es tractava d'un
tema que sempre li
portava bons records,
va estar escoltant-lo mentre mantenia la seva primera relació sexual. La veritat és que hi ha
cançons que poden escoltar-se
ininterrompudament tota la nit, però jo no seleccionaria aquesta.
Abans em quedaria
amb "Melodía encadenada", per posar
un exemple.
Electric Light Orchestra – Last train to London
1979
La Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947) arriba a Un Toc de Rock per portar-nos a
Londres amb l'últim tren que surt cap a la capital. Una bona cançó que es va
editar en single i va ser un supervendes. "Last train to London"
estava originalment inclosa en el disc "Discovery", editat al mes de
juny de 1979 per Jet Records, distribuït a Espanya per CBS y reeditat el 12 de
juny del 2001 en versió CD amb temas extra i una versió de la cançó de Del
Shannon "Little Town Flirt". Al blog us poso la portada original espanyola del single, amb el
títol en castellà. De l'àlbum "Discovery" es van extreure
cinc singles d'èxit, "Shine a Little Love", "Your say Bring Me Down",
"Last Train to London" que
escoltem ara, "Confusion"
i "The Diary of Horace Wimp".
Va ser el primer àlbum de l'Electric Light Orchestra en aconseguir el primer lloc en
les llistes d'èxits britàniques, entrant directament en
aquesta posició i romanent en
ella durant cinc setmanes. L'any 1997, "Discovery"
va 
ser certificat com a doble disc de platí. Aquest àlbum no inclou el tercet de cordes integrat
per Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale, tot i que van aparèixa en els videos musicals de l'àlbum que van ser creats a manera de substitut d'una gira de
concerts. La veritat es que van ser acomiadats, tot i que Mik Kaminski tornaria al grup per a la gira de
promoció de "Time" i per a la gravació de l'àlbum de 1983 "Secret Messages". A la portada de l'àlbum apareix
l'actor Brad Garrett vestit de àrab. En aquesta gravació
la ELO
van ser Jeff Lynne (cantant, guitarra, piano i sintetitzador),
Bev Bevan (bateria i percussió),
Richard Tandy (piano, sintetitzador, clavinet i arranjaments
orquestrals), Kelly Groucutt (baix i cors) i Louis Clark (arranjaments orquestrals).
Amy Winehouse – Me and Mr Jones 2006
Va ser
anomenada la Reina del Soul Blanc britànic, una dona que
és el clar exemple que la fama consumeix fins a límits extrems i que el triomf,
lligat a la joventut, costa molt d'assimilar. Per això i recordant que la
mesura és la clau sempre per poder sobreviure a l'efímer triomf en el món de la
música i altres similars i també que el reconeixement del públic és volàtil,
poc de fiar i tal com te impulsen, et fan caure del pedestal o et consumeixes,
com va ser aquest cas, escoltem ara a Amy Winehouse. Al meu modest parer,
l'àlbum "Back to back", editat l’any 2006, va ser el millor disc en
la carrera d'Amy Winehouse i
d'ell us extrec aquest gran tema per obrir el programa d'avui d'Un Toc de Rock. Tot i que els informes
que va facilitar la família de la cantant 
britànica sembla que confirmen les
declaracions del seu pare i que Amy
Winehouse (Londres, 14 setembre 1983 - 23 de juliol de 2011) estava
"neta" quan va morir al seu apartament de Londres, és una cosa de la
que jo dubto, la veritat. Les drogues i l'alcohol van consumir a aquesta
estrella del soul blanc anglès, per mostra contenplau les fotografies que us he
penjat del blog i us donareu
immediatament compte del que dic. Jo sempre m'he negat a acceptar allò que
després de la mort, el que s’en va sempre és bo, les coses negatives ho són,
hagi mort el protagonista o estigui viu. Per descomptat és fàcil lloar el que
s'ha anat, sobretot tenint en compte que des d'aquell moment ha deixat de fer
la competència i ombra als que queden vius. És clar que cadascú és lliure de
fer, referint-me a seu cos i la seva salut, si vol i com em 
va dir en una
ocasió Serrat "Fer del seu
cul un garatge", allà ell. Amy
Winehouse va debutar l’any 2003 amb el disc "Frank". Amb la
seva mort Amy Winehouse se suma
a l'anomenat Club dels 27, en el
què es troben artistes com Jim Morrison,
Janis Joplin, Pete Ham de Badfinger, així com Robert
Johnson, Brian Jones, Alexandre Levy, Jesse Belvin del grup The
Shields, Louis Chauvin, Alan Wilson de Canned Heat, Jimi Hendrix,
Pete de Freitas de Echo and the Bunnymen, Valentin Elizalde, Kristin Pfaff del grup Hole on militava l'esposa de Kurt Cobain de Nirvana, cantant i compositor que també va morir com tots ells,
traumàticament als 27 anys, però la llista és molt més llarga, no s'acaba aquí. L'imatge del costat es una il·lustració vectorial que ens ha fet per Un Toc de Rock el nostre assessor tècnic Jordi Aliaga.
La malograda Amy Winehouse, un altre noia del "Club dels 27"
Don McLean – Little cowboy 1995
Encara que la carrera musical
del cantant, compositor i productor nord-americà
Don McLean està
marcada per la seva cançó "American pie",
la veritat és que
té molt bons àlbums publicats al
llarg dels seus molts anys de treball incessant. El 1995 va
publicar a Espanya "The
river of love"
mitjançant el segell Arcade, un bon àlbum
del qual us extrec
aquest divertit tema,
encara que curt, no
arriba als dos minuts de durada. Totes les
cançons del disc van
ser compostes i produïdes per Don McLean.
En la gravació té bons músics, entre ells
destaca el teclista Bill Cuomo, el pianista Tony
Migliore i el
bateria Tonny Wells, sense oblidar el gran
guitarrista Chet Atkins.
Com us deia abans, “American Pie” és el gran
hit en la carrera de Don McLean,
una cançó que es va mantenir dues
setmanes en el primer lloc
del Billboard i 
on Don McLean ens explica que la música
va morir el dia en què van morir Buddy
Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en aquell malaurat
accident de aviació, però no diu noms en cap moment. Don McLean va néixa el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova
York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus
poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El
tema "Killing Me Softly" composat per Charles Fox i Norman
Gimbel i portat a l'èxit per Roberta
Flack, estava basat en un d'ells titulat "Killing Em Softly With His
Blues", encara que el primer que la va gravar va ser Lori Lieberman l’any 1971. Per cert el
“American pie” va tindre problemas seriosos amb la censura franquista, ja us ho
explicaré un altre dia i escoltarem la cançó.
The Byrds – Mr. Tambourine man 1965
Ells van ser
els culpables de l'electrificació de Bob
Dylan quan The Byrds van
agafar aquesta cançó del "jueu errant" i la van versionà amb un caire
country-rock, convertint-la en una de les cançons claus i mítiques del segle
XX. The Byrds van ser
considerats inicialment com la resposta a la invasió beat britànica a Amèrica.
Eren Roger McGuinn (Chicago,
1941), Gene Clark (Tipton,
Missouri 1941), David Crosby
(Los Angeles 1941), Chris Hillman
(Los Angeles 1942) i el bateria Michael
Clarke (Texas, 1944). Quan van començar imitaven als Beatles i això va fer que Columbia es
proposés treure'ls un disc, és clar que ells en aquell moment es deien Jet Set. El 26 de novembre de 1964 els
Jet Set van canviar el seu nom
pel el de The Byrds. El
productor Terry Melcher i Jim Dickson de la discogràfica, volien
que gravessin "Mr Tambourine man" de Dylan, però ells no estaven conformes i van abandonar els assaigs
en l'estudi de gravació. La veritat és que Columbia amb ells es va curar en
salut i els va fer signar un contracte per només 6 mesos i que no obligava a la
discogràfica més que ha gravar quatre cançons, però no a publicar-les.
Finalment el 20 de gener de 1965 es va 
celebrar la sessió d'enregistrament de
"Mr Tambourine Man" i també es va gravar "I Knew I'd Want
You", però només va tocar McGuinn
i van cantar David Crosby i Michael Clark, la resta eren músics de sessió.
El grup no va consentir que això tornés a passar mai més. El primer disc de The
Byrds s'havia d'haver publicat al febrer, però va tornar a gravar-se el 8 de
març, encara que Columbia no es decidia a publicar-lo. Finalment l'abril de
1965 "Mr Tambourine Man" va sortir a la venda i gairebé immediatament
The Byrds van aconseguir el nº 1 a nivell mundial, començant per Califòrnia.
A partir de l'any 1966 els canvis de components a The Byrds van
ser continus i cal destacar Gram
Parsons, Kevin Kelly i Clarence White, entre d'altres, fins
que a principis dels 70 es van desfer. Aquesta cançó va donà títol al seu
primer LP.
Carrie Underwood – Two Black Cadillacs 2012
La cantant nord-americana Carrie Underwood té un
nou disc al carrer, publicat l'1 de maig d'aquest
any. L'àlbum es titula "Blown
Away" i d'ell
us he extret aquesta
cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i
que és una composició de Hillary Lindsey, Kear i la mateixa Carrie Underwood. L'àlbum va entrar directament
en el primer lloc del Billboard
i va vendre 267.000 còpies la primera setmana que va posar-se a la venda. Es va mantenir en el primer lloc dues setmanes seguides. També va arribar al cim de les llistes al Canadà i Anglaterra. Carrie Underwood
és la tercera cantant en aconseguir col.locar directament tres àlbums seguits en la primera posició del Billboard, anteriorment ho van aconseguir Linda Ronstadt i Faith
Hill. 
Des que el disc
es va publicar Carrie Underwood ha tret diversos
singles, alguns han arribat a
la primera posició del Billboard, un d'ells va ser "Blown Away" que es va editar el 6
de setembre passat i va vendre casi 800.000 copies. La cantant, compositora i actriu Carrie
Underwood va néixa el 10 de març de 1983 a Muskogee, Oklahoma. Va
debutar el febrer de 2006 amb
el disc "Some Hearts"
que va ser set vegades Disc de Platí als Estats Units.
Carrie Underwood ha
venut més de 12 milions d'àlbums
als Estats Units i
és la guanyadora d'American Idol que ha venut més
discos al seu país. En total
Carrie Underwood ha
venut més de 15 milions d'àlbums
i superat els 20
milions de singles.
The Icicle Works – Little girl lost 1988
Aquesta cançó va ser cara A d'un single
publicat pel grup
The Icicle Works,
artistes del mític segell indie anglès
Beggar's Banquet, publicat l'any 1988 i és una de les millors cançons d'aquest
grup, pràcticament desconegut al país i
no obstant això van treure a Espanya diversos dels
seus discos a través de La General,
un subsegell de Fonomusic,
encara que van passar amb més pena que glòria, tot i
que no estaven
gens malament. El tercet The Icicle Works
feien un pop fresc
i distret amb
reminiscències de rock potent. Eren Robert
Ian McNabb (cantant
i guitarra), Chris
Layher (baix i
cors) i Chris
Sharrocks (bateria), però per The Icicle
Works han passat
molts músics, entre
ells Zak Starkey, Paul Burgess, Richard
Naiff, Matthew Priest
o Ged Lynch,
entre d'altres. Aquesta cançó crec recordar que
es va extreure del LP "If You Want
to Defeat Your
Enemy, Sing His
Song", publicat al març de 1987 i que
va arribar al lloc 28 en les llistes angleses.
The Icicle Works
que es van crear a
Liverpool l'any 1980 i es van desfer el 1990, encara
que van tornar el 2006 i sembla que segueixen
en actiu. 
Phil Carmen – Cool night water 1996
Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un gran
guitarrista, el canadenc Phil Carmen. De l'àlbum recopilatori "Cool & Collected:
Best of 10 years
1982-1992" que Phil Carmen va editar
l'any 1996, us he seleccionat aquest tema
que inicialment es va incloure en el "City Walls", un disc que el guitarra
i cantant canadenc
va publicar ja a
l’any 1987. El cantant, guitarra.compositor i productor Phil Carmen es diu realment Herbert
Hofmann i va néixa a Montreal el 14 de febrer de l’any 1953, encara que
des de fa temps resideix a Lucerna, Suïssa. L’any 1975 Phil Carmen va formar el duet Carmen & Thompson amb el baixista Mike Thompson. També té una carrera paral.lela amb 
el grup Clover Leaf en el qual milita també la seva
germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un extraordinari guitarrista de jazz-fussion amb
una carrera com a solista lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en
altres ocasions i tornarem a fer-ho, tot i que vull dir-vos que des del 1996 no
ha publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret una vintena
d’àlbums i a l’any 1999 un disc en directe. La cançó més popular a la
carrera de Phil Carmen va estar “On My Way in LA” que
va publicar a l’any 1985 i que va ser número 18 a les llistes inglesas.
Telly Savalas – Some broken hearts never mend 1975
Aphrodite’s Child – Marie Jolie
El tercet
francés-grec Aphrodite’s Child van
ser precursors en el seu temps del rock simfònic i en aquesta banda grega feta i
surgida a França, hi havia tres dels noms rellevants per a la música
internacional, hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 març 1943), el cantant i baix Demis Roussos (15 de juny de 1946,
Alexandria, Egipte) i el batería Lukas
Sidera. Aphrodite’s Child
funcionaren molt bé de 1968 fins l'any 1972, deixant en les pàgines de l’historia del
rock temes mítics com "End of the world", "It's five
o'clock", "Rains & Tears" i moltes més com aquest que us
porto avui a Un Toc de Rock i
que jo vaig descobrir en 
un recopilatori publicat a principis dels 70 en el
qual la primera cara eren temes rítmics i la segona una selecció de baladons
com els que us he esmentat o el que escoltem ara. El grup Aphrodite's Child va vendre al voltant de 20 milions d'àlbums en tan sols cinc anys que va durar la seva curta carrera professional. Despres
cadascun d’ells va seguir per la seva compta si bé a Lukas Sidera l’he perdut la pista ja fa uns cuans anys, de Vangelis i Demis
Roussos rés a dir, crec que son prou coneguts per a tothom.A la foto veureu a un Demmis Roussos sense barba i prim, sense dietes miraculosas.
Floyd Cramer – Just a closer walk with thee 1988
Tancarem Un Toc
de Rock per avui
escoltant al pianista nord-americà Floyd Cramer
amb aquest bon
tema “Només caminar a prop teu”, amb el
que em despediré de
vosaltres. Floyd Cramer va néixa a Shreveport, Louisiana,
el 27 d'octubre de 1933 i va morir a Arkansas un
31 de desembre de 1997 a causa d'un
càncer. Reconegut pianista, va acompanyar a Elvis Presley, Brenda
Lee, Patsy Cline,
The Browns, Jim
Reeves, Eddy Arnold,
Roy Orbison, Don
Gibson i els
Everly Brothers. Aquesta
cançó instrumental us l'he extret del seu disc "Gospel
Classics" que es va publicar l'any 1988 en vinil i es va
reeditar en format CD l'any 1994, encara que crec recordar que ja s'havia inclòs 
anteriorment
en algun dels seus molts discos. Aquest
tema és una cançó tradicional que s'utilitzava en els funerals, a Nova Orleans i els primers que la van gravar van ser The Selah
Jubilee Singers, el
8 d'octubre de 1941, però al llarg de la història musical l'han gravat
des Mahalia Jackson
a Bob Dylan, passant
per Joan Baez, Tammy
Wynette, Gladys Knight
& The Pips,
The Charlie Daniels
Band, Wynton Marsalis,
Eric Clapton, Taj
Mahal, The Oak
Ridge Boys, Van
Morrison, Louis Armstrong,
Little Richard, Patsy
Claine, Jimmy Rogers, Pat Boone
i un munt més
de gent, sense oblidar
a Tennessee
Ernie Ford.
La frase per acabar el programa d'avui és de l'escriptor Michael Curtis Ford que va
manifestar en una de les seves
obres:
"Només un Rei pot lluir una corona
al cap, però
un home
honrat pot portar-la
al cor”
Conclou Un Toc de Rock per avui i tanco la barraqueta. Ara us deixaré amb la bona
companyia de la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes
aquelles que emeten el programa. Fins el proper programa, porteu-se bé.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario