Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Benvinguts a Un Toc de Rock
1910 Fruitgum Company – Simon say 1968
A finals dels
anys seixanta va surgir un so anomenat "Bublegum pop", pesat i
repetitiu, però dur, una mica, sols una mica, a l'estil del mur de so de Phil
Spector, però amb molts menys costos de producció, en hores clar. Va ser creat
pels productors Jerry Kasenetz i Jeffrey Katz per al segell Budah Records.Junt
amb els Ohio Express, els 1910 Fruitgum Company van ser els reis del bubblegum pop, tot sota la batuta de Kasenetz i Katz. Aquesta és la seva
cançó més venedora, però van tenir una interessant carrera plena de singles
d'èxit, com "The train", "Indian give", "1, 2, 3, Red
Light" o "Special Delivery". El single amb la cançó "Simon
say” va ser el seu primer disc i es va editar el 24 de gener de 1968. La banda
estava integrada pel cantant i líder Frank Jeckell, al costat de Mark
Gutkowski, Steve Mortkowitz, Floyd Marcus i Pat Karwan. Inicialment es van
anomenar Jeckell and the Hydes,
eren de Nova Jersey i es van crear l’any 1965. Per cert que aquest tema que
escoltem portava inicialmente un altre ritme, però Frank Jeckell va fer que
s'assemblés al "Wooly Bully" de Sam the Sham and the Pharaohs i va funcionar portan-los a dalt de tot de
les llistes. 1910 Fruitgum Company estan actualment en actiu i ara els recordem a Un Toc de Rock.
The Rubettes – Sugar baby love 1974
La veritat es
que The Rubettes van ser una fàbrica de fer bitllets durant els anys 70 i el
tema "Sugar Baby Love" la cançó estàndard de la seva carrera. El 28
de març del 2008 "Sugar Baby Love" va ser declarada el més exitós
"oldie" de tots els temps per la cadena de televisió alemanya RTL. La
imatge de la banda era característica: vestits blancs o blau molt clar i boines
a joc al cap, al costat d'un ritme pesat i enganxós. Van ser englobats dins del
glam rock The Rubettes van
funcionar molt bé de 1973 a
1981 i els membres originals del grup, tots anglesos, van ser Alan Williams (22 de desembre 1948), John Richardson (3 de maig 1947), Mick Clarke (10 d'agost 1946), Tony Thorpe (20 de juliol 1947), Pete Arnesen i Bill Hurd (11 d'agost 1948). Només John Richardson, Alan
Williams i Pete Arnesen
van participar en l'enregistrament del "Sugar Baby Love", la resta
eren músics de sessió, el single va vendre vuit milions de còpies a nivell
mundial. The Rubettes van tornar l’any 1983 amb molts canvis i encara estan en
actiu. Per cert, la veu tan aguda i casi femenina que sona tot el rato, no es
cap del membres del grup, era un cantant amic d'ells que va col.laborar, ara no
recordo el seu nom.
The Rubettes, una bona banda britànica
Carly Simon – You’re so vain 1972
Aquest tema es
va publicar el desembre de 1972 i va ser el gran hit de la cantant
nord-americana Carly Simon (New
York, 25 de juny de 1945) i titulat-se en castellà "Ets tan cregut",
es dubtava sobre a qui anava dedicada ja que la lletra de la cançó és molt dura
i a l'interfecte no el deixa precisament bé. Carly Simon mai va aclarir qui era el destinatari de les seves
paraules, quan se li pregunta sempre evadeix la resposta, però es dubtava entre
l'actor Warren Beatty o Mick Jagger. Al meu modest parer jo
apostaria pel primer ja que Jagger fa
cors en el tema i dubto que Morritos Jagger
col·laborés a gust en una cançó que el posa a parir, per això suposo que
el destinatari de tota la mala llet de Carly
Simon va ser Warren Beatty.
La cantant i compositora va estar casada amb el també cantant James Taylor abans del divorci, però a
aquest sel pot descartar ja que va estar sota tractament psiquiàtric i dubto
que 
això el fes "Tan cregut". El tema es va incloure en el seu tercer
LP en solitari de Carly Simon que va ser produït per Richard Perry i es va titular "No secrets", l'àlbum va
ser Disc de Platí als Estats Units.
Entre els músics que
participen es troben Andy Newmark
(bateria), Klaus Voormann
(baix), James Taylor (cors), Linda i Paul McCartney (cors), Bill
Payne (òrgan) i un munt més. El single va ser Disc d'Or i està classificat en la
posició 72 a la llista de les "Millors Cançons de
Tots els temps" del Billboard.
Quan Carly Simon va començar a
principis dels 60 ella i la seva germana, Lucy, van formar un duet anomenat The Simon Sisters i van gravar dos llargues durades.
Pretenders – My baby 1987
The Pretenders, la
banda liderada per la cantant britànica
Chrissie Hynde, va publicar el single "My baby" l’any 1987,
amb "Room full of mirrors" a la cara B i que era una composició de Jimi Hendrix. The Pretenders va ser creat per la compositora, guitarrista i
cantant nord americana Chrissie Hynde,
el guitarrista James Honeyman-Scott,
el baixista Pete Farndon i el
bateria Martin Chambers. Honeyman-Scott va morir el 16 de juny
de 1982, tan sols dos dies després que Farndon
fos expulsat de la banda. El guitarrista va ser trobat mort per aturada
cardíaca a casa d'un amic, a causa d'una sobredosi de cocaïna. Mesos més tard
va morir també Pete Farndon que
es va ofegar a la banyera després d’injectar-se heroïna i perdre el
coneixement, el 14 d'abril de 1983. El single es va extreure del LP 
"Get
close" publicat l’any 1986 i Pretenders
eren en aquest enregistrament, a més de Chrissie, Robbie McIntosh
(guitarra) i Blair Cunningham (bateria) que havien tocat amb els Wings
de Paul McCartney, al
costat de T. M. Stevens (baix) i
Bernie Worrell (teclats), junt a
un munt de músics que van col.laborar en els diferents temes, gairebé tots ells
composats per la cantant, de nom complet Christine Ellen Hynde, nascuda el 7 de setembre de 1951 a Akron, Ohio , Estats
Units. Va ser un dels testimonis de la Massacre de la Kent
State, succés ocorregut a la Universitat de Kent, Ohio,
en un enfrontament entre estudiants que es manifestaven contra la intervenció
militar a Camboia i membres de la Guàrdia Nacional
que van disparar indiscriminadament contre els manifestans el dilluns 4 de maig
de 1970 i van morir quatre estudiants i nou van quedar malferits, un d'ells va
patir paràlisi permanent. Centenars d'universitats, escoles i instituts van
promoure una vaga estudiantil, tancant els centres educatius, 
en protesta per
aquesta matança. El 1973 Chrissie es
va traslladar a Londres i sembla que va tenir una relació sentimental amb Sid Vicius dels Sex Pistols. La cantant i guitarra va
tocar amb The Clash en la seva
primera gira. Activista feminista, convençuda vegetariana i clarament en contra
de les drogues, una vegada va manifestar: "Jo estic a favor de legalitzar la marihuana i
no em faria res que els jonkies poguessin consumir de manera controlada si amb
això es disminueix la criminalitat. Però les drogues és un tema que no em va i
en el qual no entro. És com la carn: és legal, però a mi menjar-ne em sembla
negatiu".
Leo Sayer – More Than I can say 1980
A mi la veritat
es que sempre que penso en Leo Sayer
em ve al cap la seva imatge, més aviat baixet, poca coseta, amb els pèls
d'escarola i una mirada de nen trapella. Leo Sayer va tindre el seu esplendor
musical a finals dels setenta i durant els vuitanta. Aquest single va ser el
que va llançar definitivament al britànic al nostre país, tot i que ja havia
publicat vuit discos d'estudi i un recopilatori abans. El seu nom complet és Gerard Hugh Sayer i va néixa el 21 de
maig de 1948, a
Sussex. Va començar l’any 1973 i Leo Sayer segueix en actiu, tot i que des de l’any
2009 Leo Sayer és ciutadà
australià. Aquest tema, una versió, es trobava en el seu LP "Living in a
Fantasy" editat a l'agost de 1980. La cançó havia estat composada per Sonny Curtis i Jerry Allison que van ser membres de The Crickets, el grup de Buddy
Holly i el primer que la va gravar va ser el cantant Bobby Vee l'any 1961. La cançó en la
versió de Leo Sayer va arribar
al número 1 de Billboard el desembre de 1980 i va
aconseguir la segona posició a
Anglaterra. Per cert, el grup britànic The Shadows
la van gravar l’any 1981, en una bona versió instrumental inclosa en el seu
àlbum "Hits Right Up Your Street".
Al Stewart – Year of the cat 1976
Us porto al
programa d’avui aquesta peça que és la cançó de referencia quan es parla de
l'escocès Al Stewart i aixó és
una veritat com un temple. Me la van demanar mitjançan un correo i aquí està.
Jo vaix coordinà la gira espanyola que va representar al tornada al mercat
nacional d'aquest cantant escoces establert a Califòrnia. En cada actuació el
tema havia de sonar almenys tres vegades i el públic seguia demanant-lo. La
veritat és que va ser una gira esgotadora. Sevilla (Cita en Sevilla), Puigreig
(Barcelona) (Pavelló d'esports), Múrcia
(plaça de toros), 2 dies a
Madrid (Rock Club), un dia de descans i vem acabà amb un memorable
concert al Teatre Arriaga de
Bilbao. No va ser excessivament exigent pel que fa a catering, però ens va
demanar vi de Falcon Crest,
nosaltres li vam posar Rioja i
no es va queixar, sopes fredes, molta fruita del temps, coses bastant normals,
però una d'elles era vi del Tio del
Sombrero, escrit així, en castellà. No l'hi vam servir i tampoc el va
reclamar. En finalitzar la gira li vaig preguntar que quin vi +y+un+t%C3%A9cnico.jpg)
era aquell que no
haviem trovat a cap lloc... Es tractava de Tío Pepe que pel que sembla, a Amèrica en diuen Tio del Sombrero. Per cert que el
teloner en la gira va ser Alan Cook
& The Cookies, el meu amic Xavier
Carbó, un altafullenc més des de fa anys. Vem tenir problemes a
l'aeroport de Sevilla ja que Hans,
el manager europeu d'Al Stewart
i que era alemany, portava una esposes per assegurar-se la cartera dels diners
i la Guàrdia Civil de
l'aeroport sé les va requisar ja que eren iguals a les utilitzades per la
policia espanyola i pel que sembla l’ús privat estava prohibit. Hans no volia lliurar-les i a causa de
la discussió, en què finalment vaig haver de fer de mediador, gairebé perdem
tots l'avió a Barcelona. Al Stewart
venia amb la seva nova companya, una noia molt jove, com podreu apreciar a les
fotos i no es desenganxava d'ella ni per casualitat, ni tan siquiera provava
so, ho feia el 
grup, ell i la noia de l'hotel a l'escenari, l'escenari al hotel
i així va ser tota la gira. Jo crec que Al Stewart ni tan sols va trepitjar els camerins.
Bé no es cert del tot, a Bilbao i a Puigreig vem anar tot junts a sopar (a las
fotos al costat sopar de Bilbao). No acabaré sense dir-vos que el director de
la banda era l'extraordinari guitarrista Peter White que poc després va començar la seva carrera en
solitari, molt recomanable. A cada concert realitzaven una espècie de mitja
part en la qual Peter i el grup
tocaven tres o quatre temes del seu primer disc que es va publicar al cap de
pocs mesos. La cançó “L’any del gat” donava títol al setè LP d'Al Stewart publicat l’any 1976 i que
al costat de "Time passages" són els seus millors àlbums. Alastair Ian Stewart va néixa a
Glasgow, Escòcia, el 5 de setembre de 1945, però des de fa anys viu a
California.
Abba – I have a dream 1979
El líder per
els drets humans Martin Luther
King, assassinat a Memphis el 4 d'avril de 1968, va tenir un somni, però
no va ser l'únic, molts han tingut somnis, a vegades més o menys
irrealitzables, per es clar que en algunes ocasions la tenacitat i sobre tot la
feina ben feta dóna els seus fruits i els somnis es compleixen. També els Abba
van tindre un smni, però ells el van fer realitat. Avui en dia quan en música
parlem d'una veritable fàbrica de fer diners, un dels noms que ens vindran de
seguida al cap és el dels Beatles,
però després tindrem que pensar inmediatament en el grup suec Abba. Aquestes dues parelles també van
tenir un somni, obtenir l’èxit i el van aconseguir per mèrits propis i amb el
seu treball. Les cançons dels Abba van
omplir les llistes d'èxits de tot el món, eren Abba. Amb la cançó "Waterloo" triomfaren al Festival de Eurovisió de 1974 i alló
va ser el seu llançament a tot el mon. Abba
van estar en actiu de 1972
a 1982 i eren dos matrimonis, Benny Andersson amb Anni-Frid
Lyngstad (coneguda com Frida) i Björn
Ulvaeus amb Agnetha Fältskog.
Després del seu divorci encara van seguir junts un temps, 
recollint hits, però
finalment tot s’en va anar en orris i elles van seguir en solitari. Les dues
noias van gravar per el seu compte quan el grup es va desfer, però res a veure
amb les xifres de vendes d’ABBA.
Per cert que Benny Andersson
abans de crear Abba havia tocat
amb el grup The Hep Stars, una
de les bones bandas suecas dels anys seixanta, jo recordo una bona cançó d’ells
“Flowers in my garden”. Per cert que "ABBA" és un acrònim format per les primeres lletres del nom
de cada un d'ells. La peça "I have a dream" que escoltem ara, inclosa
en el disc "Voulez-Vous" es va editar en single l'1 de desembre de
1979, en anglès i en castellà es va gravar poc despres, el 7 de gener de 1980.
Bruce Springsteen – Streets of Philadelphia 1993
Bruce Frederick Joseph Springsteen, el Boss, conegut
com Bruce Springsteen, va néixa a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre
de 1949 i el guitarra, cantant i compositor Bruce Springsteen va aconseguir un Oscar per aquesta cançó que formava part de la banda sonora del
film de Jonathan Demme
"Philadelphia", del l’any 1993. Un film en el què intervenien els
actors Denzel Washington i Tom Hanks (tot dos a la foto inferior), junt a Antonio Banderas i Jason
Robards. La veritat es que aquesta pel·lícula te una temàtica molt dura
ja que tracte d’un malalt de la
SIDA, les relacions gais i la intolerància social com a eix
central. La cançó es bonissima i al meu parer, es la millor cançó en la carrera
de Bruce Springsteen. En aquesta
peça el Boss no compta amb la E
Street Band,
s’acompanya per una orquestra. Per cert, la banda sonora està plena de bones
cançons i val la pena recomenarla des d’Un
Toc de Rock. Jo no tenia aquet LP i el vaig comprar a la primera Fira Internacional del Disc i Cinema de Col·lecionisme de
Tortosa que jo organitzaba, precisamente al stard d'un bon amic, Didac, amb botiga a Reus.
The Family Dogg – Way of life 1969
Els Family Dogg van ser una banda, amb una
gran qualitat vocal. Estava integrada per un munt de components i tots ells
cantaven molt bé. Liderats per Steve
Rowland i l'anglès-espanyol Albert
Hammond abans de llançar-se en solitari i que ja havia tocat amb les
bandes espanyoles Los Flaps, Diamond Boys i Albert & Richard. Altres dels components de The Family Dogg van ser Mike Hazlewood, Christine Holmes, Doreen De Veuve, Pam "Zooey" Quinn, Ireen Sheer, Sue Lynn, Sherri Lynn
i Pat Arnold. El primer disc de
The Family Dogg va ser "A way of life" al que aquesta cançó que ara
escoltem a Un Toc de Rock, donava titol i que va ser el seu primer treball
discogràfic, publicat l’any 1969. Els Family Dogg encara van treure un disc més, ja sense Albert Hammond i com Steve Rowland
& The Family Dogg, però poc després es van separar. Per cert que en aquest LP, a més del tema que donava títol que és
boníssim, trobàvem una altre cançó plena de qualitat i amb un títol interessant
"Avui he matat a un home a qui no coneixia".
The Family Dogg, un bon grup británic amb grans jocs de veus
Bee Gees – How deep is your love 1977
Ara a Un Toc de Rock d’avui anem a escoltar
a The Bee Gees amb una gran balada.
Sempre he dit que a la carrera dels The Bee Gees, aquesta bona banda británica hi
ha un abans i un despres, marcat per aquesta banda sonora "Febre del
dissabte a la nit". Dins de la banda sonora de la pel·lícula protagonitçada
per John Travolta, destaca aquesta gran cançó lenta, tot un "Peaso
cansión" que em van demanar mitjançant un correu electrònic, un Emilio i aquí està sonant a Un Toc de Rock per a aquestes amigues
que ens escolten descarregant-se el programa del blog des de Barcelona, si be a mi hem sembla que ja os la vaig
possar la passada temporada. El grup The
Bee Gees estava integrat pels germans 
Gibbs: Barry, Robin que va morir a Londres el passat 20
de maig i Maurice que també va morir, en aquest
cas el 12 de gener de l’any 2003. Un altre dels seus germans, Andy Gibb (5 de març de 1958 - 10 març
1988), també es va dedicar a la música i si bé va col·laborar en alguna ocasió
amb ells, mai va formar part del grup. Val a dir que així mateix es mort. Aquest
tema va arribar a la primera posició en els Estats Units i en gairebé tot el
món i es trobava en el seu LP doble amb la banda sonora de "Saturday Night
Fever" que es va publicar al novembre de 1977. "Febre del dissabte a
la nit" és la banda sonora més venuda de tots els temps.
The Korgis – All the love in the world 1981
The Korgis eren una banda de pop britànic, originalment integrada pel cantant i
baixista James Warren, nascut el
25 d'agost de 1951 a
Bristol i el cantant, guitarra i teclista Andy Davis que es deia en realitat Andrew Davis Cresswell i va nèixa el 10 d'agost 1949, ambdós eren ex
components de Stackridge,
juntament amb músics que no van ser membres oficials de The Korgis, entre ells el violinista Stuart Gordon i el teclista Phil Harrison. Fa ja un grapat de
programes que us vaig prometre que escoltaríem aquest tema "Tot l'amor en
el món" i si bé tard, aquí el teniu. Era una composició d'Andy Davis i James Warren i es va incloure en el seu tercer àlbum "Sticky
George", publicat l'any 1981. La cançó va ser cara A d'un single. De fet
aquest LP va representar el principi del fi per The Korgis, abans de la seva publicació se n'havia anat Andy 
Davis, però James Warren va seguir endavant i va
comptar per a la gravació d'aquest disc amb músics de sessió, entre ells Stuart Gordon, Jerry Marotta, Manny Elias, David Lord i Phil Harrison
als teclats, però es diu que a més d'una bona secció de metalls, va comptar amb
la col.laboració de Peter Gabriel.
Per The Korgis van passar posteriorment
altres músics de sessió, entre ells John
Baker, Stewart Maggie, Steve Buck i Roy Dodds. The Korgis es van desfer un parell o tres
d'anys després, però van tornar a reunir-se l'any 1990 per a una gira titulada
"Everybody 's Got to Learn Sometimes". The Korgis eren llavors James Warren, Andy
Davis i John Baker.
Sade – Smooth operator 1984
Sade Adu és
nigeriana, el seu veritable nom és Helen
Folasade Adu i va néixa el 16 de gener de 1959 a Ibadan, Nigèria. De
mare anglesa i pare nigerià, als quatre anys Sade es va anar amb la seva mare a viure a Anglaterra, quan
aquesta es va separar del seu pare. Va entrar en un grup funky anomenat Arriva, amb un clar sabor llatí que
després passa a dir-se Pride i
posteriorment Sade. Aquest tema,
el seu primer gran èxit a nivell internacional, es trobava en el que va ser el
seu primer LP titulat "Diamond life" de l’any 1984 que contenia dues
cançons més que es van publicar en single "Your love is king" i
"Hang on to your love", El LP va romandre durant 98 setmanes en les llistes britàniques
i 81 setmanes en les americanes.
Sade va rebre el premi BPI al millor àlbum i un Grammy a la millor nova artista. L’any
2009 Sade va publicar el seu
sisè disc "Soldier of Love", si bé l’any passat en va treure un
altre, l’últim que ha editat la nigeriana fins el moment i del que ja hem
escoltat a Un Toc de Rock alguna
peça. El títol de la cançó fa referencia a la gent que et truca per teléfon i
en lloc de parlar, és limitan a respirar amb profunditat, com si estiguesin un
pel asmàtics.
Sade Adu
J.J. Cale – Cloudy day 1980
Avui acabarem Un Toc de Rock escoltan a J.J.
Cale que és un dels bons guitarristes i compositors
nord-americans, encara que la seva obra no s'ha divulgat en excés aquí al país.
Jo el vaig descobrir amb el “Carry on”, un tema que vaig escoltar una nit per
la ràdio. L'endemà vaig anar a la botiga a comprar-lo, però no va haver manera
de trobar-lo i finalment vaig desistir. És clar que després vaig esbrinar la
causa. Jo vaig escoltar el nom de l'intèrpret i buscava Gigi Keil o alguna cosa similar i clar, no el vaig trobar. Anys
més tard vaig saber com se escribia i llavors vaig poder fer-me amb el disc. J.J. Cale va néixa a Tulsa, Oklahoma,
el 5 de desembre de 1938. Mai va ser amant de grans escenaris ni va buscar el
número 1, però le seves cançons
han sigut molt versionades. Eric
Clapton es va donar a conèixa massivament amb una de les seves
composicions “Cocaine”, també els líders del rock sureny, Lynyrd Skyner, van convertir en èxit
dues de elles: "Call me the Breeze" i "I got the same old
blues", fins i tot John Mayal
i també Carlos 
Santana van
gravar un tema seu "Sensitive kid" i és que les seves peces són
bones, molt bones i la seva manera de tocar completament original. És clar que
si jo hagués de recomanar un dels seus discs, seria "Shades", un LP
del 1980 i on es trobava la cançó de la que us he parlat abans i també aquesta
que vaig prometre la passada temporada que escoltariem a Un Toc de Rock i que tanca el disc, es
“Cloudy day”, una peça instrumental i molt llarga, plena de connotacions
jazzístiques i compta amb Grover
Wasighton Jr. al saxo junt a un gran número de músics de qualitat. Us explicaré una curiositat, durant un temps vaig tindre un cosi afegit i em va explicar que aquest LP el regalava a totes les seves xicotes. Ambs
aquest "peaso cansión" tanquem el programa d’avui d’Un Toc de Rock.
La frase per tancar el programa d'avui es de l'excriptor i dramaturg Paul Géraldy (París 6 de maig de 1885 - Neuilly-sur-Seine 10 de març de 1983) que va manifestar
"Seduïm valent-nos de mentides, però després pretenem
ser estimats per nosaltres mateixos"
Conclou Un Toc de Rock, toco el dos i baixo la barraqueta, però us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Salutacions a tots els oidors de Catalunya i Balears, ens veurem al proper programa.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario