Un Toc de Rock programa 07-11-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

A Espanya tenim bones formacions de R & B com La Blues Band de Granada, Fuego!, Caledonia Blues Band, Bluesfalos, Vargas Blues Band, Graham Foster’s Trio, Big Mama Montse, Harmònica Zumel, Harmònica Coixa i tantes altres. Bàsicament es mouen per Andalusia i Catalunya. Escoltarem ara per obrir Un Toc de Rock a un parell d’aquest grups, un d’ells andalus, l’altre català. El problema perquè els treballs d'aquests grups arribin a les botigues i es venguin, és bàsicament la promoció. Els circuits comercials habituals els estan pràcticament vedats, excepte en les seves àrees geogràfiques i molt mínim. Són estils que no quadren en les emissores de ràdio-fórmula i a més acostumen a editar-los companyies petites amb poc potencial econòmic per emprar-lo en promoció. Per tot això el treball d'aquests grups té molt més valor. Jo soc Mario Prades i ara des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, obro la barraqueta.

Benvinguts a Un Toc de Rock

La Blues Band de Granada – Highway of blues 1992

El grup La Blues Band de Granada estava integrat en aquesta gravació, publicada l'any 1992 a través del segell Big Band i titulant-se "Negro en Tierra de Blancos", per Antonio Valero (bateria) i Pepe Visedo (saxo, trompeta, trombó, sintetitzador i cors) que també van ser els compositors d'aquest tema que obre el CD, considerat el millor disc en la carrera de La Blues Band de Granada, al costat de Pepe Chamorro (baix), Carlos Martín (guitarres i cors), José Luis Pizarro (guitarres i banjo), David Lenker (piano) i Remy "Pecos" Beck (cantant i harmònica) (tots ells a la foto). En aquest tema col.labora l'acordionista Flaco Fabrizzi, però en el disc també va participar el guitarrista Ignacio Sánchez. La producció va anar a càrrec de Fernando J. Romero i Pepe Visedo i es va gravar a Granada l'abril del mateix any en què es va publicar. La Blues Band de Granada es va crear l'any 1986 i segueixen en actiu, tot i que s'han produït molts canvis en la formació, entre ells cal  remarcar que van comptar amb cantants femenines, la suïssa Connie Resch i Celia Mur. El seu primer àlbum "El mejor blues de la ciudad" es va publicar l'any 1990. Van realitzar una gira el 2005 al costat de la cantant Rosa López que va ser criticada pels seguidors del grup, però en els 17 concerts que van realitzar van al.lucinar el personal, sobretot escoltant a Rosa interpretant R & B, al marge de la seva discogràfica i la gent de Operación Triunfo. L'any 2006 celebren el seu 20 aniversari amb un memorable concert en el qual va participar com a guitarra convidat el britànic Otis Grant (foto a sota), de fet han actuat junts en diverses ocasions. Ell els hi va produir l'àlbum "The Grand Sessions" que es va gravar a Londres l’any 2009.

Fuego! – Sweet home Chicago 1994

El dia 19 de març de 1993 a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells temps pel meu amic Fede Sardà, avui al front de Luz de Gas amb el seu fill, es va instal.lar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va gravar un CD titulat "Let 's play the blues" del que us extrec aquest tema que compta amb la col.laboració de la barcelonina Big Mama Montse, una de les millors veus del R & B, blues i jazz de Catalunya i del guitarra Jaco Abel, però en el disc també va col.laborar Carmen Canela, Vicente Zumel, Patrice Manget, Julio Lobos i Danni Nel-Lo. La cançó va estar composada per el nord-americà Robert Johnson i va ser versionada en els anys setanta i molt be, per The Blue Brothers. L'àlbum es va gravar en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius i es va editar a finals de 1994 a través del segell AZ Records propietat de Braulio Paz. Va ser un treball de Fuego! ple de qualitat i R & B amb versions i cançons pròpies. Fuego! eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals (Barcelona, 1958), al costat de Enric "Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren un trio. Joan Vinyals a l’any 1972 forma el grup Fuego! amb Jordi Bonell i Andreu Simón, amb els que no ha parat de fer actuacions des d'aleshores. Uns anys més tard forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia orientada al Rythm'n Blues i Pop. Durant un temps va acompanyà al cantant gitano Chango. Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va formar part de Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece Giannotti-Joan Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que toca i col.labora amb molt diversos músics: Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mama Montse, Dani Nel.lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. De fet el dia que em va regalar aquest CD tocava amb la Dharma.

El guitarra català Joan Vinyals

A sota Mario Prades amb Big Mama Montse i el gerent de la sala Philadelphia

Lorenzo Santamaría – Plaça Gomila 1995

L'amic Lorenzo Santamaría va gravar un dels seus millors discos "Corazón de Rock & Roll", editat per Divuca l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra i en ell va incloure aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i en el qual ens fa un recorregut per la zona lúdica de Palma, el Terreno i la plaça Gomila. Ens parla de la seva joventut, dels locals on podies veure concerts i recorda algun d'ells amb fragments barrejats de temes originals. Ens recorda els grups i cantants estrangers que actuaven a Tito's, Barbarella, Sgt Peppers, Haima, Toltec, Rodeo i tants altres "caus de mala vida" on la joventut de l'illa va poder enriquir-se musicalment. Lorenzo Santamaría ens recorda alguns empresaris com José María Forteza i també els grups espanyols de moda en aquella època que actuaven per la plaça Gomila. Sense que es deix-hi al calaix dels records als grups autòctons balears, ens rememora  Los Beta Quartet, Mauri's Set que eren catalans establerts a les illes per mili, Leo dels Four Winds & Dito, Grupo 15, Javaloyas i molts més. La veritat és que Palma sempre ha tingut records entranyables per a mi. Vaig passar els estius de la meva infància i part de l'adolescència a casa de la meva padrineta Amelia Jordi, al carrer Rei Sancho, just darrera de la plaça Espanya i la Terminal d'Iberia. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixa a Santa Maria del Camí, a Mallorca, per això quan va deixar els Z-66 per llançar-se en solitari va adoptar com a cognom artístic el del seu poble. Fa molts anys que ens coneixem i sento un gran respecte per ell i el seu treball, encara que em quedo amb la seva faceta més rockera, abans que les balades romàntiquetes que li va imposar la seva discogràfica, però que el van portar al cim de la popularitat.

Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos – Es dificil olvidar 1986

També Morcillo el Bellaco ens fa un recorregut per la música dels seus records. Juan Antonio Morcillo es un dels histórics del rock valencià, va néixa a Godella (València) l’any 1949, però vivia a Castelló. Ens va presentar i em va parlar d'ell per primera vegada un amic valencià Carles Rochi que es dedica al management i que estava decidit a que Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos fossin estrelles del rock espanyol. La veritat és que el grup tenia qualitat, però els mitjans i discogràfica no eren els més adequats per un llançaments a nivell nacional. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van gravar amb Discos Medicinales de Castelló, però van treure bons discos. Aquest tema es va publicar només en single i és un recorregut per la història musical dels seixanta i principis dels 70, amb noms mítics de conjunts i cantants que formen part de la nostra cultura musical i entremesclant fragments de cançons d’ells. Morcillo compta amb la col.laboració d'aquest veu femenina tan potent que sona en el disc i que destaca i molt. Es tracta de la seva filla Gisela que tenia dotze o tretze anys quan es va gravar i que posteriorment va formar part del grup de heavy Gatas Negras (portada del seu disc al costat), junt amb la seva cosina i unes amigas. Els dos temes d’aquest single estaven composats per Juan Morcillo, van ser produïts per Miguel Ángel Villanueva l’any 1986 i es van gravar en els Estudis Tabalet, a Alboraia, Valencia. Morcillo és un veterà que anteriorment havia format part de Los Sherpas, Motor i Los Auténticos. Un dia em va dir que aixó de "Bellaco" era pel Goliath aquell que sortia al Capitán Trueno. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van treure 3 LP's, l'últim l’any 1988 i després Morcillo va emprendre projectes pel seu compte, com el grup Los Rangers i posteriorment Los Morcillos. Alguns components dels Rítmicos van marxar-se amb Los Romeos. Un dels membres de Los Rítmicos, Pedro López Moreno va morir el 30 de juny de 2006.

M-Clan – Llamando a la Tierra 1999 

Hi ha cançons que s'identifiquen amb un artista fins al punt de fer-nos oblidar, en moltes ocasions que es tracta d'una versió i vam arribar a relegar a l'oblit al seu intèrpret original. És el cas, entre altres, de "La Puerta de Alcalá" que no és d'Ana Belén ni de Víctor Manuel, la van composar Luis Mendo i Bernardo Fuster de Suburbano, una altra d'Ana Belén és "L'home del piano" i el veritable autor és Billy Joel o "Pedro Navaja" que no és de la Orquesta Plateria, és de Ruben Blades. Tot i que molts són els que afirmen que aquest tema és dels M-Clan, la veritat és que es tracta d'una versió del "Serenade from the stars" del grup nord-americà Steve Miller Band, això si, els murcians M-Clan fan una versió genial i per això sonen ara a Un Toc de Rock i es va incloure en el disc de M-Clan “Usar y tirar”, publicat l’any 1999. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada del seu últim disc Carlos Tarque està fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia, la veritat.

La formació dels M-Clan al últim disc

Loquillo y Trogloditas – Rock and Roll Star 1981/1983

José María Sanz va néixa el 21 de desembre de 1960 al barceloní barri del Clot. Anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va anomenar Teddy Loquillo i sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però passaren amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo i Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles, però Loquillo va tindre que anar-s’en a fer el soldat i la mili trastornar els seus plans i en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo i Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer en Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser gravat l’any 1981, en la seva època amb Los Intocables, però va ser recuperat de nou en el seu primer LP amb Los Trogloditas "El ritme del garage" publicat per Tres Cipreses l’any 1983 i que avui és peça de col.leccionista. Jo el tinc.

Mario Prades amb una de les seves ex i Loquillo

Los Inhumanos – Que difícil es hacer el amor en un Simca1000 1988

Los Inhumanos són una altra cosa, possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i música gamberra. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixa arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat la tropa que eren a Los Inhumanos, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques de frares blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells, però jo "molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la àmplia carrera de Los Inhumanos va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que es va incloure a l’àlbum “30 hombres solos” i inicialmente, com m’explicaban Víctor Báxter i Alfonso Aguado, tenia que parlar d'un 600,però la cosa no rimaba. Los Inhumanos es van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixà a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert que Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que crec no queda cap dels seus components originals. Fa un parell d’anys van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel.lícula de la saga Millenium. A un dels seus components li deien El Gallofa i la seva missió era deixar anar el rot que sona en la cançó “Duba Duba” que es trobava al disc “30 hombres solos”, el mateix on també es recollia aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és va editar l’any 1988. Alguns dels seus components van formar part de La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia. 

Tino del Pozo – Sin Venecia y sin tí 1995

El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable carrera amb cançons que mereixien sonar a Un Toc de Rock i en un dels programes de la passada setmana ja el vam escoltar, però em vaig quedar amb ganes de més. Tino del Pozo va néixa a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part de Los Gatos Negros i la banda de Tony Ronald, una maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que jo vaig descobrir a Tino del Pozo, aquesta cançó us la he extret  d’aquest disc i en ella Tino del Pozo ens parla també de records i de Charles Aznavour, d’amor i desamor. En la gravació van col.laborar Laura Simó, David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan Vinyals,  Jordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music dc Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records que era de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el seu últim àlbum fins ara “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo, segons em van explicar els de Horus, era als vuitanta o noranta, propietari de la Cadena Los Tigres.

Tino del Pozo

Txarango – 500 Millas 1996

En diverses ocasions us he parlat del grup Txarango i d'aquest àlbum “Todo tiene su sitio bajo el sol” editat l'any 1996 pel segell canari Bat Records des de la seva subdivisió Discos Home. D'ell us he extret aquest tema, la versió que ells fan del clàssic que a Espanya vam conèixa gràcies al cantant francès Richard Anthony, però que en realitat era una versió del folk americà que havia portat a l'èxit Bobby Bare i també van gravar Peter, Paul & Mary, The Kingston Trio, Curly Williams, Peter and Gordon i John Philips, entre molts altres. A Catalunya la gent del Grup de Folk la van gravar en diverses ocasions. El títol original era "500 Milers Away from Home" i també es va dir "Railroaders' Lament", va ser escrita per David Neale, encara que en els títols de crèdit consta H. West. Txarango eren Ana Bejarano, José Ipiña i Roberto Uranga que venien de Mocedades, al costat de Amaya Saizar que va formar part de Trigo Limpio i Francisco Javier Saizar. Algun d'ells també havia militat al grup Bravo. Els músics que els acompanyen en la gravació, realitzada en els Estudis Primera Base i Sintonia, van ser Óscar Gómez, Juan Cerro, Tony Low, Luis Dulzaides, José Morato i Víctor Reyes que també va realitzar els arranjaments. Per cert, no em de confondre a aquest grup amb un altre del mateix nom que va sorgir a Barcelona fa un parell d'anys i que realitzen rock en català.

Mario Prades amb Ana Bejarano quan militava a Mocedades

Laredo – El boxeador 1978

A mitjans dels setanta van sorgir una sèrie de grups vocals, bàsicament tercets que van tenir els seus cinc minuts de glòria, entre ells cab destacar a Laredo, aquest grup madrileny, pioners en això dels pupurris sobre cançons dels seixanta, molt abans de la Dècada Prodigiosa. Recordeu el seu gran èxit "El último guateque" que es va usar per a la pel.lícula del mateix títol, tot i que jo, de la seva discografia, em quedo amb aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel, "The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona adaptació al castellà de la lletra, realment excel.lent i mantenint l'esperit original. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José Antonio García-Morato. Van gravar dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trobava en el seu segon i últim àlbum que es va editar en el 78 a través de CBS.

Laredo en directe

Luis Eduardo Aute – Más allá del amor 1985

En l'àlbum "Nudo" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1985, es trobava aquesta bella cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i en la qual el protagonista es troba amb un problema d'aquells que els homes sempre acostumen a dir "A mi no m'ha passat mai, però ...". Es tracta del "gatillazo", com diu Aute en la cançó “Aquí estas desnuda, abierta, esperando y desespero”. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català. Ens vam conèixa mesos abans del seu concert a la plaça de toros Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala acollida de públic. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. Encara recordo com es descollonava Eduardo quan un dia li vaig preguntar si en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons, és diu que a instancias de Massiel.

Zayda y Los Culpables – De contrabando

Zayda Peña, cantant i líder del grup Los Culpables, una banda del que a Méxic es diu “Gruperos”, va morir assassinada l'1 de desembre de 2007, sols tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava d'assistir a un concert de Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, Mèxic, acompanyada per la seva manager Ana Bertha González i Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris que van disparar contra ells, Bertha i l'empleat van morir a l'instant. Zayda va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que la policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la seva vida, un sicari va entrar a la UCI, tranquil.lament i sense que ningú li impedís el pas. Aquell assesí va rematar a Zayda Peña de tres trets al cap (os he possat dues fotos fetes al hospital, poc abans de ser rematada). Encara avui i com passa amb tants i tants artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí de Zayda, ni crec que el trobin mai, com acostuma a passar masses vegades al pais dels mariachis. Aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock per tancar el programa d’avui, es una de les millors cançons de la curta carrera de Zayda y Los Culpables, truncada per la seva prematura mort. És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridos i entre els quals cal destacar el grup Los Tigres del Norte, dins del génere. No es tracta que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, és una cosa molt més simple i alhora més esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la festa d'un narco, paguen bé i qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent d'aquest taranna i clar, li dedica una cançó al anfitrió. El narco competidor se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo" i es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar a la cantant. Una altra alternativa de la que és va parlar més tard era que Zayda tenia l'embolic amb la dona del traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que el narcotrafican, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar a Zayda... la veritat mai es sabrà i la mare de Zayda Peña avui en dia ancara segueix clamant justícia en un desert de silencis.

Zayda Peña, una carrera truncada per la violencia

La frase per acabar Un Toc de Rock per avui és del rei Jaume I el Conqueridor que la va dir al seu fill quan aquest li va comentar que els diners generats per un impost sobre fems era brut i davant un arcó ple amb les monedes recaptades d'aquell impost li va deixa clar:

“Els diners sempre fan bona olor, vinguin d’on vinguin”

Ara tanco Un Toc de Rock i toco el dos. Baixo la barraqueta fins el proper programa. Us deixaré amb la companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Porteu-se bé i no feu res que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades 

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radioprogram)