Un Toc de Rock programa 21-11-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç per descarregar-s'els,

sempre situat a peu de pàgina

Avui el viatge musical pels nostres records ens portarà per diferents racons de les geografia espanyola. Començarem la nostra singladura en ales de la música a les illes Balears, vindrem a Tarragona per viatjar a Barcelona i d'allí a València, Madrid i altres llocs amb bona música, per tancar un altre vegada a Catalunya. Un Toc de Rock porta set temporades ja en antena, procurant oferir emocions i records embolicats en música i avui continuarem el nostre caminar. Jo sóc Mario Prades i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, obro la barraqueta dien alló de...

Benvinguts a Un Toc de Rock

Zebra – Oh Daddy, Oh Mama 1973

En diverses ocasions a Un Toc de Rock hem escoltat a Joan Bibiloni, un bon amic del que sempre he opinat que és un dels millors guitarres espanyols. A principis dels setanta va crear el grup Zebra, dels que ara escoltem aquest tema que es va publicar en single l'any 1973. Zebra van funcionar discogràficament de 1972 a 1976, fins i tot es van presentar al XVI Festival Espanyol de la Cançó de Benidorm, l'any 1974, amb el tema "Solo aquí pensando". Zebra van gravar set singles i un LP. Des de Un Toc de Rock vull agrair als amics del blog Illa Sonora, amb el que teniu un enllaç al costat, per haver-me facilitat les portades de Zebra que no tenia o posseïa en molt mal estat. Zebra eren un jove Joan Bibiloni (veu i guitarra), Miguel Vicens (baix) que venia de The Runaways i Los Bravos, David Walmsley (guitarra), Manolo Marí (bateria) que havia tocat amb els Z-66 i el cantant Anthony Anderson que venia també de Los Bravos i era germà de Jon Anderson, cantant de  Yes que per cert els va produir un LP que mai va arribar a publicar-se i seguís inédit. Zebra es van crear l’any 1971. En el 72 hi ha canvis i van marxar Miguel Vicens i Anderson, entrant el baixista Albert Candela i convertint-se Joan en cantant, a més de guitarra i van passar a ser quartet i després una altra vegada cinc en incorporar-se el gran pianista de jazz i fusió Agustí Fernández (teclats). Per cert, no hem de confondre el grup mallorquí Zebra amb una altra formació del mateix nom i que crec són americans. Quan Zebra es van desfer, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Millán que havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i junts van publicar l'any 1977 el LP "Milán & Bibiloni" (tot dos a la primera foto). Després Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari guitarrista que és. Només com a dada anecdòtica perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i el 1985 i 1986 forma duet al costat de Larry Coryel. L'any 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Com podeu comprovar, és un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan Bibiloni Febrer va néixa l’any 1952 a Manacor, d'on també eren el Grupo 15, una bona banda mallorquina. Ha produït a molts intèrprets, entre ells Marc Durandeau, Marina Rossell i Antonio Vega. (les fotos ha sigut cedides per Joan Bibiloni)

No lo sé! – Tierra de nadie 1996

Conec i mantinc una bona amistat amb els nois de No lo sé! que per cert ja no són tan nois, des de que van començar a mitjans dels anys vuitanta i es deien R.P.M. Precisament va ser la revista musical barcelonina RPM, llavors dirigida per Natalia Kim, qui els va recolzar en els seus principis i els va ajudar a aconseguir el seu primer disc, en una línia pop molt propera a la ràdio-fórmula. Després de dos discos van començar el seu cambi musical. El grup sempre s'ha centrat al voltant de Miguel Alberto i Ramon, encara que han tingut rotació de bateries. En aquest CD, publicat l'any 1996 a través de Picap, del qual us he extret la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va gravar en els seus propis estudis que es trobaven a la carretera de Tarragona a Sant Pere i Sant Pau, a més de Miguel Alberto Cruz i Ramon Romeu, trobem a Fernando Julián a la bateria i els tres signen  molts dels temes, però van comptar amb les col·laboracions de Àngel Santiago (teclats i sintetitzadors), Susana Caparacena (veu i violoncel) que col·labora en aquesta cançó, Raúl Cruz (guitarra) i Sergio Santiago (baix). L'àlbum “Canciones desde un mundo en franca retirada” va ser produït per ells mateixos. Us explicar una anècdota, l'any 1988, molt abans dels populars festivals "Rock & Reus" que es van celebrar durant anys, vaig organitzar a la Palma de Reus el festival "A Reus Rock" Trobeu la similitud de nom? El cartell va ser La Mujer Pianista, Patrick Glass i RPM. Al costat teniu una foto d'aquella actuació feta per Mario Prades.

Els No lo sé! al despaix de Mario Prades (foto: Mario Prades)

Lone Star – En el año 62 1982/1996

La Leyenda, com es coneix a Lone Star en el mundillo musical, ens expliquen en aquest tema les coses que van succeir l'any 1962, centrada en els records de Pere Gener. La veritat és que 1962 va ser un bon any, si senyor. Us he tret aquesta cançó del que ha estat l'últim àlbum de Lone Star fins ara, publicat l'any 1996 i que curiosament es va titular "Hacia el futuro". En aquest disc Lone Star estava integrat per Pere Gener, cantant, pianista i líder del grup des de la seva formació a principis dels seixanta, el guitarra Álex Sánchez, un altre històric, al costat de Jerónimo Martínez i Jaime Rivera. Es va anunciar com l'àlbum de retorn de l'Estrella Solitària, però finalment va representar el seu comiat. Van recuperar algunes de les seves cançons històriques al costat de peces del "Viejo Lobo", disc de 1982 i on precisament es va incloure originalment aquest tema que escoltem ara. Per Lone Star han passat bons músics, entre ells Sebastià Sospedra, Luis Masdeu, Willy Nabb, Enric Fuster, Ricardo Acedo i José María Vilaseca "Tapi", però la millor formació de Lone Star i la més estable van ser Pere Gener, Joan Miró, Rafa de la Vega i Enrique López. De Lone Star va dir Julián Molero: “A veces fue un tren de carga; otras, un expreso; alguna vez voló como un AVE, pero la Estrella Solitaria siempre fue un tren de largo recorrido”.

Revolver – Lo que Ana vé 2003

Quan parlem de cançons que tenen lletres contra la discriminació de la dona, els maltractaments i la violència de gènere, ens trobem de tant en tant amb textos molt durs, però jo crec que aquest tema de Revolver, el grup de Carlos Goñi s'emporta la palma. La lletra és molt forta i mostra cruament tots els problemes derivats de la violència en la parella. Aquesta cançó es va publicar en single l'any 2003, però es va extreure de l'àlbum "08:30 A.M." que es va posar a la venda l'any 2002. Curiosament aquest disc que conté fins el bolero "Eso de saber", té sons més suaus i acollidors que els seus set discos anteriors, però les lletres de totes les cançons són més dures del que era habitual en Revolver. Carlos Javier Crespo Goñi va néixa a Madrid el 8 d'octubre de 1961, però es valencia des de fa molts anys. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”.

Nacha Pop – Chica de ayer 1980

La cançó forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser composta pel malaguanyat Antonio Vega a l’any 1977, quan feia la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80. Va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se per una gira que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava patètica. Antonio Vega va néixa a Madrid, el 16 de desembre de 1957 i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president del SGAE i que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les detencions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el estupido velo”, inclus des de el govern del país. El SGAE te ja nou president, el gallec Antón Reixa que va ser componenet de Os Resentidos. Tornem a la cançó, ara una curiositat, el grup nord-americà Gigolo Aunts va interpretar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday”, us donc paraula que l'escoltarem en propers programes.

Nacha Pop en directe

Los Solitarios – Te he prometido 1988

Mario Tenia i Toni Reinoso, tot un veterà, van ser l'ànima de Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, però ja a finals dels anys 80, Toni va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia va declinar l'oferta. Tony Reinoso (cors i guitarra), al costat d'Alfonso Morales (bateria i veu), Javier Pérez (teclats) i Vicente Lauder (baix), va tornar a posar en marxa a Los Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins, un disc curiós i si us fixeu en la caràtula que us ofereixo al blog, els tupès són postissos i els patillometros pintats a retolador. En aquest primer disc de la nova etapa, publicat per Produccions Twins, van col·laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas, de la Vargas Blues Band, a la guitarra, si be crec que en aquella época encara militava a RH+ i va ser produït pel mateix Tony Reinoso que molt abans va ser component de Los Flaps, Los Sonor i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Aquest tema va ser una composició i un dels majors èxits de l'argentí Leo Dann, cap als seixanta i que Los Solitarios ja van gravar en la seva primera època, ara Toni la recupera en aquest disc, gravada de nou i amb arranjaments molt millorats. Aquest disc es va editar a traves de Producciones Twins, però encara van treure un parell de CD's més amb Barsa Promocions, però no se si han fet alguna cosa posteriorment. Toni Reinoso tenia un estudi a Madrid i es dedicava a la producció de grups. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Toni Reinoso són els autèntics. Van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitarios i els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena, inicialment van ser Mario Alonso (guitarra) i conegut com Mario Tenia, Paco Escamez (cantant i saxo), Gerardo Alonso (guitarra), Jesús Pacheco (baix) i Alfonso Morales (bateria) en els principis el cantant va ser Emilio Souto. Hi ha canvis després d'editar un primer single amb "Te he prometido”, Jesús va formar Los Frenillos i altres se'n van anar, només van quedar Alfonso el bateria i Tony que van seguir com Los Solitarios. Mario Tenia, extremeny i de veritable nom Mario Alonso Ayala, és o era, vicepresident de l'Institut de Censors Jurats de Comptes d'Espanya (l'associació més important del sector de l'auditoria al país) i imparteix classes d'auditoria en la Universidad de Alcalá de Henares. Durant un temps el guitarra va ser Aquilino "Aki" Jacob López. La foto presa del blog d'aquest bon músic, es d'aquesta época, es va fer el 5 de gener de 1990 al Iberpop 90 que crec organitzava Mikel Barsa, Aki es el del mitg i Toni Reinoso el primer per l'esquerra.

Pep Sala y la Banda del Bar – La Taverna d’Old John 1997

Un dels millors discos de Pep Sala i la Banda del Bar és "Paranys de la memòria", un doble àlbum publicat l'any 1997, en el que aquesta cançó “La Taverna d’Old John” donava títol i obria al primer CD, el segon es va titular "Mardi Gras". La cançó ens parla d'Irlanda, un lloc que Pep Sala coneix molt bé i admira. Ens parla de les vivències d'un personatge ric en experiència, el Vell John. El doble disc es va gravar entre octubre de 1996 i març del 97 a Guilleries Recording Studio, propietat de Pep Sala que també va ser el productor. En aquesta gravació La Banda del Bar eren Jordi Mena, RamonAltimir, Quim "Benítez" Vilaplana i Jordi Gas, però també van col·laborar el recordat Carles Sabater, company de Pep a Sau, Lorenzo Quinn, Robbie Robertson, Richard Puigdomenech, Pino Paladino, Pello García, Simone Lambregts, Gerry Duffy, Rafael Vilanova, Mar Blancaflot, Lluís Monteis, gent de Gossos i crec que em deixo algun. De fet Pep em va convidar a anar a l'estudi per fer cors, però jo amablement i en atenció a l'amistat que m'uneix amb Pep Sala, vaig rebutjar la invitació, no vaig voler espatllar les esplèndides gravacions de Pep Sala i la Banda del Bar amb la meva veu cascada i trencada. Al costat us he posat un autograf de Pep que hem va signar al llibret del disc.

Pep Sala a Irlanda

Solera – Calles del viejo París 1973

Solera eren quatre grans músics: José Mari Guzmán, juntament amb Rodrigo Garcia que venia de Los Íberos i els germans José i Manuel Martín. Van estar poc temps en actiu i quan es van desfé Guzmán i Rodrigo s’en van anar a CRAG (Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán) que va ser el primer supergrup de l’historia del pop espanyol i José Marí Guzmán més tard crearia Cadillac. En el seu moment no se'ls va donar la importància ni el reconeixement que mereixien, però amb el temps se'ls ha anat reivindicant. Aquesta es posiblemente la cançó més popular en la curta carrera de Solera que van gravar un sol álbum i van ser produïts per Rafael Trabuchelli que ja havía treballat, entre altres, per Los Ángeles, Miguel Ríos, Los Módulos o Los Gritos, es el pare de l'anomenat "So Torrelaguna" pel carrer de Madrid on hi havian els estudis de Hispavox. Per cert, ja es mort. Aquest va ser el seu unic LP titulat “Solera” i va ser publicat el 9 d’abril de 1973. El disc va ser reeditat en versió CD per EMI l'any 2000, incloent una cançó inèdita "Jovencita", composició de Rodrigo García, però que després es va saber per declaracions del mateix Rodrigo que no era una gravació de Solera, la casa de discos va fotre la pota, es tractava d'un tema rebutjat de la seva època amb CRAG, no amb Solera, concretament de les sessions del LP “Señora Azul” de 1974 i va ser inclosa per error de la discogràfica. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock és un dels millors temes de la seva curta carrera, sense oblidar “Linda prima” que ja hem escoltat.

Paco Hilaluna – Ania 1996

Vaig conèixa a Paco Hilaluna, aquest bon cantautor de Tarragona que avui us porto a Un Toc de Rock i de veritable nom Francisco Ortega Márquez, precisament quan va publicar el CD “Algún asunto entre labios” del qual us extrec aquesta cançó d'amor dedicada a una dona cubana anomenada Ania, l'any 1996 i crec gairebé amb tota seguretat que va ser el seu primer treball discogràfic. Va ser editat pel segell SBD Records. Jo vaig realitzar-li una entrevista a Paco Hilaluna per Diari de Tarragona, arran de la publicació d'aquest disc, aquell dia es vam conèixa. Entre els músics que l'acompanyen en les gravacions trobem a Luis Chacón a la percussió, Carmen Gómez al violoncel i Miguel del Moral (bateria), sense oblidar a la germana de Paco, Carolina Ortega als cors. Per cert, quan va cantar “Ania” era Paco Hilaluna, discos després i fins ara és Paco Enlaluna. El nom no fa la cosa, ell es el mateix. I més en aquest cas d’aquest trobador transformista que os ho dona tot en cada actuació. Un home fet a si mateix i amb una gran cultura. És filòleg d’estudis, se li nota en les paraules. És de barri (de Bonavista) se li nota en el sentiment. També és guionista de programes d’humor, entre d’altres per a José Luis Moreno i aixó se li nota en el “cachondeíllo” i la ironia sempre constants. Es tot un showman. No us perdeu els seus directes, valen la pena.

Roxette – No se si es amor 1988/1990

Anem ara amb una altra gran banda sonora, però en aquest cas i com ja és habitual des de fa unes quantes dècades, està confeccionada a base de recopilar temes d'èxit. Es tracta de "Pretty woman" la pel·lícula que va consagrar a Julia Roberts i que va ser estrenada el 23 de març de 1990 als Estats Units i que incloïa aquest tema a càrrec del duet suec Roxette. Per cert que Roxette, creat l'any 1986, va gravar moltes cançons en castellà, de fet aquesta que escoltem ara també està cantada per ells en la llengua de Cervantes. Fins i tot van treure l’anu 1996 un CD titulat "Baladas en español". Però jo la cançó us la he tret d’un CD variat, publicat a la América Llatina i titulat “Baladas en inglés cantadas en español”. El duet estava format pel guitarra Per Gessle (12 de gener de 1959, Halmstad, Suècia) i la cantant Gun-Marie Fredriksson (30 de Maig de 1958, Ostra Ljungby, Suècia). Han venut més de 75 milions d’albums i senzills a tot el mon i quatre dels seus singles van arribar al número 1 del Billboard americà. Van ser la primera banda de parla no anglesa a gravar un unplugged per la MTV. Marie va patir un desmai l'any 2003 i van descobrir-li un tumor al cap del qual va haver de ser operada. Malgrat els resultats satisfactoris, va deixar la música per a descansar amb la família. Ara tornen a estar en marxa i en actiu i aquest any passat Roxette han tret disc nou del que ja hem escoltan alguna cosa la passada temporada. Aquesta cançó es va incloure originalmente en anglés en el seu LP “Look Sharp!” de 1988.

Bonny Tyler – Eclipse total del amor 1983

També en el CD “Baladas en inglés cantadas en español” trobavem aquesta versió en la nostra llengua, d’un dels principals èxits de Bonnie. La cançó més popular a la cursa de la britànica Bonnie Tyler és "Total eclipse of the heart" i ara us porto aquesta versió que la cantant galesa, de veritable nom Gaynor Hopkins i nascuda el 8 de juny de 1951, ens porta en castellà i val a dir que no canta malament en la llengua de Cervantes. La cançó va ser escrita i produïda per Jim Steinman i gravada per Bonnie Tyler l'any 1983, dins del seu cinquè àlbum d'estudi "Faster Than the Speed of Night", si bé la versió inclosa en el LP durava més de set minuts i va ser retallada a tisora per incloure-la al single. Aquest tema, interpretat per Bonnie Tyler en anglès, això si, va arribar a la primera posició en Estats Units, Canadà, Austràlia i Anglaterra i va guanyar el premi Variety Club en el Regne Unit pel Millor single de l’any 1983. En la gravació van intervindre, a més de la cantant Bonnie Tyler, Rick Derringer (guitarra), Steve Buslowe (baix), Roy Bittan (piano), Larry Fast i Steve Margoshes als sintetitzadors, Max Weinberg (bateria), Jimmy Maele (percussió), Rory Dodd (cors) i Eric Troyer (cors).

Santi Picó – La llave de plata 1979

Conclourem el programa d’avui de Un Toc de Rock escoltan a Santi Picó que és un dels grans guitarristes de tots els temps i és català, per variar. Va néixa a Barcelona l’any 1946. Santi Picó té una àmplia experiència musical com a guitarra, compositor i productor, havent estat component dels Kroner's de Tony Ronald, però abans ho va ser de The Walkers i Los Bongos. Valorat músic de sessió, Santi Picó ha acompanyat en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium (el grup de Michel Huygen que tenia o té el seu propi estudi al carrer Tenor Masini a Sants), Los Diablos, The Supremes, Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Lorenzo Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Micky, Peret, etc. "La llave de plata" donava títol al seu primer disc en solitari i va ser publicat l’any 1979. També va crear la Santi Picó Blues Band. Santi Picó va ser un dels fundadors de Guitarres Mestizas, un projecte amb diversos grans guitarres catalans que van gravar dos CD’s versionant temes estàndards amb un nexe comú, les guitarres. L’any 2009 es va unir a Adrià Grandia que toca la viola de roda i van gravar un disc. L'última vegada que el vaig veure en directe va ser a Constantí, acompanyant a Los Bravos, fa tres o quatre anys, vam estar sopant tots junts. La foto es d'aquella nit i Santi está tot just darrera meu i de Mike Kennedy, parlant amb Pablo i els seus companys. Aquesta bona cançó comença molt dolça, pero acaba plena de càrrega salsera.

La frase per acabar el programa d’avui la va dir Jean Paul Sartre

“L'home neix lliure, responsable i sense excuses”

Tanco Un Toc de Rock per avui i baixo la barraqueta, us deixaré amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tothes aquelles que emeten el programa. Porteu-se be, sigueu bons i bones i no feu res que jo no faria. Salutacions a tots els oidors de Catalunya i Balears.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades 

Enllaç per descarregar el programa (Link to dowload the radio program)