Un Toc de Rock programa 04-12-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui a Un Toc de Rock tindrem gent d'Anglaterra, Estats Units, França, Canadà i Alemanya. El nostre recorregut per les ones serà un viatge que ens portarà a una llarga singladura de gairebé una hora per la música dels nostres records, per la nostra banda sonora i l'única cosa que pretenc és que junts gaudim escoltant cançons, parlant de música i bàsicament, recordant. Sóc Mario Prades, junts i per mitjà de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que també emeten el programa, anem a posar en marcha el botó que encen la nostra màquina del temps.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Kingfish – School days 1985/1991

Avui obrim Un Toc de Rock amb Kingfish, una bona banda de rock nord-americana liderada pel cantant i guitarra Matthew Kelly, pràcticament desconeguda a Espanya, tot i que l’any 1994 el segell Arcade, penso que va ser, va editar al país un dels seus àlbums "Kingfish", el quart, que va estar produït per Matt Kelly i originalment va publicar el segell nord-americà Relix Records l'any 1985 i el va reeditar en versió CD el 1991. Es tractava de grabacions realitzades entre 1973 i 1980. En aquest tema, una versió del clàssic de Chuck Berry, el cantant i baix és Dave Tobert (a la foto) i els guitarres Matt Kelly, Bob Weir que havia estat component dels mítics Grateful Dead i més tard tocaria amb la Steve Miller Band i Robbie Hoddinott, juntament el bateria Chris Herold.  Kingfish es van crear l'any 1973 a la zona de la badia de Sant Francisco, a la costa oest. Mick Ward, un dels membres fundadors del grup, va morir en un accident i va ser substituït pel teclista Barry Flast. El cantant i baixista Dave Torbert també va morir, el 7 de decembre de 1982. La veritat és que per una raó o una altra, el grup ha sofert molts canvis en la formació i encara segueixen en actiu, pel grup Kingfish han passat més de trenta músics. En aquest àlbum van comptar amb bones col·laboracions, entre elles un dels fundadors Mick Ward, al costat de John Lee Hooker, Michael Bloomfield, Michael O'Neill, Patti Cathcart, Dave Perper, Fred Campbell, Garth Webber, Barry Frost i em sembla que em deixo algun. En total Kingfish ha publicat 13 àlbums, l'últim l’any 2004.

Concert de Kingfish a El Camino, California

The Scaffold – Lilly the Pink 1968

A Espanya aquesta cançó es va convertir en molt popular quan va ser versionada per LaTrinca en el seu primer disc, encara que ells la van titular "Arriba la Trinca", a França la va gravar Richard Anthony. Però es tractava d'un èxit del grup The Scaffold, un tercet de Liverpool entre els quals militava Mike McGear, un nom que possiblement no us digui res, però si us repeteixo que eren de Liverpool i Mike es deia en realitat Peter Michael McCartney, ja aneu lligant caps. Era germà de Paul McCartney. El trio el completaven Roger McGough i John Gorman. Es van crear l'any 1964 i van estar en actiu fins a principis dels setanta. Aquesta cançó que es va publicar en single l'any 1968, era el seu sisè disc i va ser número 1 a Anglaterra, estava basada en una cançó folk tradicional titulada originalment  "The Ballad of Lydia Pinkham". Del single es van vendre més d'un milió de còpies i va aconseguir ser Disc d'or. En aquesta gravació de The Scaffold van col·laborar Graham Nash que llavors militava a The Hollies, un jove Elton  John que encara es feia dir Reginald Dwight al piano i Tim Rice als cors, mentre que Jack Bruce de Cream tocava el baix. Per cert i això és tota una curiositat, hi havia una mena de xarop o tònic que es venia a herboristeries a la fi del segle XIX anomenat "Lydia E. Pinkham s Vegetable Compound" i que era usat per les dones de l'època per alleujar els seus dolors i molèsties menstruals i també els problemes causats per la menopausa. En aquest tònic es va inspirar la cançó folk tradicional original.

The Move – Flowers in the rain 1967

L’any 1967 el grup anglès The Move, originari de Birmingham, va editar un single amb un dels seus temes més populars "Flowers in the Rain", aquest single portava una polèmica postal amb la imatge del primer ministre Harold Wilson que els va ocasionar seriosos problemes. Es tractava d'una caricatura del primer ministre anglès, Harold Wilson, completament nu. Wilson es va querellar contra el grup i va guanyar el pleit i tots els beneficis generats per les vendes del single van tindre que ser destinats a obres de beneficència. La “brillant” idea va ser del seu mànager, un ex-promotor de boxa passat a manager de rock, anomenat Tony Secunda i que era força animalot. Arran del succés Tony Secunda va ser substituït per Don Arden que al seu torn va ser canviat despres per Rick Walsh. El grup The Move eren Chris “Ace” Kefford i Trevor Burton als quals es van unir un jove guitarrista anomenat Roy Wood que tocava amb Mike Sheridan's Lot i que componia les seves pròpies cançons, al costat del cantant Carl Wayne que havia coincidit anteriorment amb Kefford al grup Carl Wayne and The Vikings. El lloc de bateria va ser ocupat per un altre ex-Viking, Bev Bevan, quan el rol va ser rebutjat per John Bonham que va unir-se més tard als Led Zeppelin. La veritat és que  Tony Secunda va saber llançar al grup, a la seva manera clar. Secunda va aconseguir fer de The Move la banda resident del prestigiós Marquee de Londres. Vestits com gàngsters, amb sabates i corbates blanques, els va proporcionar una imatge impactant. "Mai us rigueu davant de la càmera a cap sessió de fotos", va ser la terminant ordre que van rebre els músics en les sessions fotogràfiques. No obstant això, a finals de l’any 1966, van començar els problemes. L'administració del Marquee Club va expulsar a la banda a causa de la violència, cada vegada més gran que es desenvolupava durant les seves actuacions. Carl Wayne va fer vessar el got quan va intentar calar foc a l'escenari. "Flowers in the rain" es va publicar a l'agost de l'any 1967 i va arribar al segon lloc en les llistes britàniques. Roy Wood, després de la dissolució de The Move crearia la Electric Light Orchestra i Wizzard.

Gigolo Aunts – Girl from yesterday 2001

Aquesta cançó que sona ara a Un Toc de Rock és tota una curiositat, es tracta de la versió en anglès que va realitzar el grup nord-americà Gigolo Aunts de la que ha estat catalogada com la cançó més representativa del pop espanyol dels vuitanta "La chica de ayer" de Nacha Pop. Gigolo Aunts és un grup creat a Potsdam, estat de Nova York, l'any 1981 i que segueixen en actiu, encara que els seus discos i ells mateixos, són pràcticament desconeguts al nostre país, tot i que aquest tema va sortir en single a Espanya. Inicialment Gigolo Aunts l'integraven Steve Hurley, Dave Gibbs, Phil Hurley i Paul Brouwer, però es van produir canvis i per Gigolo Aunts han passat també Jon Skibic i el bateria Fred Eltringham. "La noia d'ahir", una composició del recordat Antonio Vega, la van incloure en el seu àlbum "The One Before the Last", produït per Ricardo del Casillo i que Gigolo Aunts van publicar l'any 2000, però el single no es va editar fins a l'any següent, el 2001

Crosby, Stills, Nash & Young – Our house 1970

Des del millor LP d'aquesta superbanda americana, la primera superbanda nord americana de l’historia i que es va titular "Déja Vu", publicat l'11 de març de 1970, però gravat l’any abans, us porto el que està catalogat com a millor tema en la seva carrera, "Our house", una cançó composada per Graham Nash i que va arrivar a la posición 30 de les llistes del Billboard. Aquest álbum era el seu segon disc del grup i en ell va col·laborar Joni Mirchel, però també va ser el primer disc amb Neil Young. Per cert que aquest sempre va ser l'element distorsionador en la banda, tot i la seva qualitat que no qüestiono, volia una línia molt més rockera i finalment els va deixar. Crosby, Stills, Nash & Young eren  David Crosby (Los Angeles, Califòrnia, 14 d'agost de 1941) que havie tocata amb The Byrds, Graham Nash (2 de febrer de 1942, Blackpool, Lancashire, Anglaterra) que va ser component de The Hollies, Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945) que abans tocava amb Buffalo Sprinfield i un altre company d’aquest grup, Neil Young (Toronto, Ontario, Canadà, 12 de novembre de 1945). En el sigüent disc que van gravar van tornar a ser Crosby, Stills & Nash i el canadenc Neil Young va seguir ja en solitari acompanyat dels Crazy Horses, amb una carrera brillant, posiblement la millor de tots ells.

Gordon Lightfoot – Rainy day people 1975

Cantant, guitarrista, pianista i compositor, Gordon Lightfoot és una de les millors veus canadenques de la història de la música i també un gran compositor. Va néixa el 17 de novembre de 1938, a Ontario i les seves cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Peter, Paul and Mary, Barbra Streisand, Olivia Newton-John, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte, entre altres. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don Quixote". El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava al LP "Cold on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia "Cherokee Band" a l'altra cara, es una gran canço que escoltarem un altre día. “Rainy day people” va arribar al número 1 de les llistes del  Billboard nord americà al maig del’any 1975 i per supossat, també en el seu Canadà natal. De fet, Gordon Lightfoot està considerat con un dels millors cantants canadenc de l’historia, molt per sobre de Leonard Cohen i es molt valorat al seu pais, si be aquí a Espanya, el coneixem Quatre melómans i escacs. Gordon Lightfoot va cantar a la ceremonia d’apertura dels Jocs Olímpics d’hivern a Calgary, Alberta, l’any 1988. En la gravació d’aquest tema i a part de cantar i tocar el piano ell mateix, l’acompanyan Pee Wee Charles (Steel guitar), Terry Clements (guitarra), Nick DeCaro (acordió), Jim Gordon (batería), Rick Haynes (baix), Milt Holland (percusió), Suzie McCune (cors), Red Shea (guitarra), John Stockfish (baix), els Jackie Ward Singers als cors i Jack Zaza a la secció de vents.

Don McLean – Angly words 1995

Encara que la carrera musical del cantant, compositor i productor nord americà Don McLean està marcada per la seva cançó "American pie", la veritat és que té molt bons àlbums publicats al llarg dels seus molts anys de treball incessant. L'any 1995 va publicar a Espanya "The river of love" mitjançant el segell Arcade, un bon àlbum del qual us extrec aquesta bona balada, tot un “peaso cansión”, posiblement la millor  del disc. Totes les cançons de l'àlbum van ser composades i produïdes per Don McLean. En la gravació l’acompanyan bons músics, entre ells destaca el teclista Bill Cuomo, el pianista Tony Migliore i el bateria Tonny Wells, sense oblidar el gran guitarrista Chet  Atkins, tot un mestre de la guitarra que ja va morir. Com us deia abans, “American Pie” és el gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on Don McLean ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en aquell malaurat accident de aviació, però no diu noms en cap moment. Don McLean va néixa el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El tema "Killing Me Softly" composat per Charles Fox i Norman Gimbel i portat a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un d'ells titulat "Killing Em Softly With His Blues", encara que el primer que la va gravar va ser Lori Lieberman l’any 1971. Per cert el “American pie” va tindre problemas seriosos amb la censura franquista, ja us ho explicaré un altre dia i escoltarem la cançó.

Juice Newton – Angel in the morning 1981

Aquesta cançó és cíclica, cada dècada la graven un o dos cantants, gairebé sempre dones i la porten de nou a les llistes d'èxits. La millor versió és, al meu modest parer, la que va realitzar Merrilee Rush l’any 1968, formant part de Merrilee Rush & The Turnabouts, però la de Juice Newton de 1981, inclosa en el seu àlbum "Juice", també és molt bona i la escoltarem ara a Un Toc de Rock. El single va aconseguir el quart lloc del Billboard i el 22 en les llistes de country. De fet va aconseguir la primera posició en les generals de l’any i es va mantenir diverses setmanes en les llistes. La cançó s'ha gravat en moltes ocasions destacant també les versions realitzades per Nina Simone, PP Arnold, Olivia Newton-John, The Pretenders de Chrissie Hynde, Dusty Springfield, Mary Mason, Melba Montgomery i Billie Davis. Hi ha una bona versió en espanyol interpretada per un cantant, crec que mexicà, però no recordo el nom. Aquest tema va ser composat per Chip Taylor que la va oferir a Connie Francis, però aquesta no va voler gravar-la, no li va agradar i finalment la va enregistrar Evie Sands que fou la primera d'aquesta saga d'intèrprets del "Àngel del matí". La cantant, compositora i guitarrista Judith Kay Newton, coneguda artísticament com Juice Newton que escoltem ara, va néixa el 18 de febrer de 1952 a Lakehurst, Nova Jersey i molts la encasellen dins del country, encara que ella ha incursionado i molt en el pop. Juice Newton va començar a gravar l’any 1975 i encara es troba en actiu.

Century – Gone with the winner 1986

El grup Century es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant, teclista i compositor Jean-Louis Milford. La cançó “Lover why” que ja em escoltat a Un Toc de Rock, va estar 7 setmanes en el número 1 a França, al costat de "Gone with the Winner" que sona ara al programa, són les cançons més populars en la seva carrera i totes dues es van incloure en l'àlbum "... And Soul It Goes", editat l'any 1986. Century estava integrat en aquest disc per Jean-Louis Milford (cantant i piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix), Christian Ports (bateria) i Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Els Century ancara van gravar un altre àlbum "Is it red?" l’any 1988 i es van desfer un any més tard. A mi Century és un grup sempre m'han agradat, des de que aquest LP va arribar a les meves mans quan es va publicar a Espanya a través de Zafiro, crec recordar, però també he de confessar que els arranjaments vocals i les melodies de Century em recorden i molt als britànics Korgis, als que escoltarem ara.

Els Century en concert i a la premsa

The Korgis – Everybody’s gotta learn sometime 1981

The Korgis eren una banda de pop britànic, originalment integrada pel cantant i baixista James Warren (nascut el 25 d'agost de 1951, Bristol) i el cantant, guitarra i teclista Andy Davis que és deia veritablement Andrew Davis Cresswell (10 d'agost de 1949), ambdós ex components de Stackridge, juntament amb músics que no van ser membres oficials de The Korgis, entre ells el violinista Stuart Gordon i el teclista Phil Harrison. Fa un parell o tres de programes us vaig prometre que escoltaríem aquest tema "Tothom ha d'aprendre sempre" i aquí el teniu. Era una composició d'Andy Davis i James Warren i es va incloure en el seu tercer àlbum "Sticky George", publicat l'any 1981. La cançó va ser cara A d'un single. De fet aquest LP va representar el principi del fi per The Korgis, abans de la seva publicació se n'havia anat Andy Davis, però James Warren va seguir endavant i va comptar per a la gravació d'aquest disc amb músics de sessió, entre ells Stuart Gordon, Jerry Marotta, Manny Elias, David Lord i Phil Harrison als teclats, però es diu que a més d'una bona secció de metalls, va comptar amb la col.laboració de Peter Gabriel. Per The Korgis van passar posteriorment altres músics de sessió, entre ells John Baker, Stewart Maggie, Steve Buck i Roy Dodds. The Korgis es van desfer un parell o tres d'anys després, però van tornar a reunir l'any 1990 per a una gira titulada "Everybody 's Got to Learn Sometimes". The Korgis eren llavors James Warren, Andy Davis i John Baker. Per cert, membres de Korgis van anar-s'en amb Yes.

Christopher Cross – Arthur's Theme (Best That You Can Do) 1981

Al llarg de la seva carrera el cantant texà Christopher Cross a conseguit 3 Grammy i un Oscar, l’estatueta la va obtenir per el tema de la pel·lícula "Arthur" que va estar protagonitzada per l’actor Dudley Moore l'any 1981 i que a Espamya se li va fer un afegitó i es va dir “Arthur, el soltero de oro”. Ara "Arthur's Theme (Best That You Can Do)", tot un altre “peaso cansión” que va ser número 1 del Billboard, l’escoltem a Un Toc de Rock. El tema ha estat molt versionat al llarg dels anys. Però su parlem de l'historia musical de Christopher Cross, el single amb el tema “Sailing” posiblement és el més important en la carrera del cantant Christopher Cross i va aconseguir un Grammy gràcies a ell i va ser escollida com "Cançó de l'Any", va ser número 1 als Estats Units, Canadà i Austràlia. Va estar produït per Michael Omartian. El senzill havia estat extret del seu primer àlbum titulat simplement "Christopher Cross", editat el desembre de 1979. La cançó va ser utilitzada a mitjans dels vuitanta per a un anunci dels cigarrets Winston. El cantant, guitarra i compositor Christopher Cross, de veritable nom Christopher Charles Geppert, va néixa a San Antonio, Texas, el 3 de maig de 1951. Un altre dels èxits importants de Christopher Cross va ser "Ride Like the Wind", inclòs en el seu disc de debut en el que van participar, a més de Christopher Cross (cantant i guitarra), Larry Carlton (guitarra), Valerie Carter (veus), Lenny Castro (percussió), Victor Feldman (percussió), Chuck Findley (trompeta), Jay Graydon (guitarra) , Don Henley de The Eagles (veus), Jim Horn (saxo), Eric Johnson (guitarra), Jackie Kelso (saxo), Nicolette Larson (veus), Myrna Matthews (cors), Marty McCall (cors), Lew McCreary (trombó ), Michael McDonald (veus i cors), Rob Meurer (teclats), Michael Omartian (sintetitzadors i cors), Stormie Omartian (cors), Tomas Ramírez (saxo), Don Roberts (saxo), Andy Salmon (baix), JD Souther (cors) i Tommy Taylor (bateria).

Mr. Mister – Broken wings 1985

“Broken wings” va ser el gran hit en la carrera del grup nord americà Mr Mister que es van crear l’any 1984 i van treballar fins al 1989, encara que crec que van tornar fa un parell d’anys. La banda la integraven Richard Page, Steve George, Pat Mastelotto i Steve Farris. Mr. Mister van gravar 4 àlbums, encara que "Pull" que es va enregistrar l'any 1989 no ha estat publicat fins l’any 2010. També s'han tret dos recopilatoris d'èxits de Mr Mister. El single amb "Broken wings", la cançó més important en la seva carrera musical, va aconseguir la primera posició en els Estats Units i Canadà i va arribar al tercer lloc a Anglaterra. Després de la dissolució de Mr. Mister, el bateria Pat Mastelotto, nascut el 10 de setembre de 1955 a Chico, Califòrnia, va treballar com a músics d'estudi en enregistraments de XTC i Cock Robin. També va col·laborar amb The Rembrandts i va ser músic d'acompanyament per Tina Arena, James Newton Howard, Michael Penn i Robyn Hitchcock. En el nou segle Pat Mastelotto es va incorporar als reestructurats i mítics King Crimson.

El grup nord americà Mr. Mister

Berlín – Take my breath away 1986

I ara parlarem d’una cançó estretament vinculada a una banda sonora i que va ser composada especialment per el film. Es trata de “Take my breath away” que va ser el gran èxit del grup Berlin, una banda nord-americana formada l’any 1979 a Califòrnia i liderada per la cantant Terri Nunn. Berlin van ser englobats dins de la new wave. Aquesta és la seva cançó més comercial i curiosamente la més allunyada de la seva línia habitual, però també la més famosa. Formava part de la banda sonora de la pel·lícula "Top Gun", protagonitzada per Tom Cruise. La cançó va ser composada pel productor alemany d'origen italià Giorgio Moroder especialment per la pel·lícula i els va ser oferta als Berlin, si be s'allunyava bastant, com us deia, del seu estil habitual. El grup Berlin es va desfer l’any 1987 i part dels problemes que van provocar el trencament va ser l'èxit d'aquest tema que va plantejar en el si de la banda el dilema de canviar el seu estil i intentar mantenir l'èxit aconseguit, o tornar a la seva línia habitual i seguir en l'anonimat, encara que van realitzar un tímid intent per tornar a finals dels 90. Jo sempre vaig creure que les discrepàncies surgides en el sí de Berlin quan van gravar aquest tema i el fet que no havien aconseguit mai un hit així, van fer que es plantegessin com continuar i si variaven d'estil i aixó va ser una les causes principals en la desaparició de Berlin.

El grup Berlin, a sota cobertes de discos

Alphaville – Forever young 1984

Tot i que el grup alemàny Alphaville, als que no hem de confondre amb un grup de pop espanyol que va surgir a l'época de la "movida madrileña" i que van gravar un o dos discos, tenen una àmplia discográfia, a España s'els recuerda tan sols a Alphaville por dues cançons “Big in Japan” i sobre tot per aquest extraordinari baladón “Forever Young”. El cantant Marian Gold i el teclista Bernhard Lloyd formaban part del grupo Nelson Community, però van decidir volar por la seva compte i va surgir Chinchilla Green, que la veritat es que van passar més bé desaperceguts, era 1982. Es van desfer ràpidament i comptàn amb el també teclista Frank Mertens van formar Aphaville que curiosament, en un principi no es van fe dir així, el seu primer nom va ser Forever Young, el mateix d'aquesta cançó, si bé ells van decidir que com a nom no era adecuat i el van cambiar i mira per ont, com a nom no servia, però com a títul de cançó si i va portar a Alphaville dalt de tot de les llistes d'èxits de mig mon. “Big in Japan” va ser el seu primer single i maxi single, editatat ja l'any 1983 i va servir com aperitiu per el primer àlbum que es va titular precisament “Forever young” i va ser publicat l'any 1984, a España mitjançant el segell Sunny Records que a Barcelona tenían les oficines de promoció al carre Balmes, al costat del carrer Aragó. Tot i el èxit del grup, Frank Mertens els va deixar i va ser substituit per Ricky Echolette que elos va deixar l'any 1996. Marian Gold te una discreta carrera paral·lela en solitari. El grup Alphaville ha tingut diverses reestructuracionsi l'any 2003 Bernhard Lloyd els va abandonar i Alphaville l'integren a partir d'aquell moment Marian Gold com cantant, Martin Lister als teclats, Dave Goodes a la guitarra i Jakob Kiersch front a la batería. Curiosament aquest tema que como comprobareu es una cançó “lenta”, es va editar en un maxi-single on l'altre cara era una versió del mateix tema, però a ritme discotequer i enfocat a les pistas de discoteques

The Housemartins – Caravan of love 1976

Tanquem aquest recorregut musical que avui hem fet a Un Toc de Rock amb aquest bon grup. En The Housemartins trobàvem a Norman Cook, un cantant, baix i teclista que anys més tard es llançaria en solitari i seria conegut com Fat Boy Slim i que feia música electrónica. The Housemartins eren un grup de pop britànic molt en la línia del que es deia "pop angles dels seixanta" i que avui anomenaríem Indie. Però el tema que millor va funcionar en tota la seva carrera va ser aquest, una cançó interpretada a acappella que es va editar en versions single i maxi. El grup The Housemartins l’integraven Paul Heaton (cantant), Stan Cullimore (guitarra i veu), Norman Cook (baix i veu) i Hugh Whitaker (bateria), es van crear l’any 1983. Com us deia, aquesta cançó cantada a acapella, s'allunya i molt del seu estil habitual i és que es tracta d'un single nadalenc gravat a instàncies de la seva discogràfica. És la versió nadalenca d'un tema de The Isley Jasper Isley i molt allunyat del seu estil, pero va ser el seu únic hit a Espanya. Fins aquell moment havia estat un grup de singles, el seu primer LP no es va gravar fins l'any següent i la veritat és que no va resultar com s'esperava. És clar que el Gran Públic, la “masa”, esperava un disc de temes a acappella o similars i es van trobar amb bon pop. Els amants del pop no van comprar el disc per que a ells no els anaven els grups de acappella... i aquí tenim la simple explicació. The Housemartins es van separar l’any 1988.

La nostra frase per tancar el programa per avui és de Tomàs Alfaro professor de la Universitat Francisco de Vitòria i de l'Institut d'Empresa, que va dir parlant sobre la joventut:  

      "La joventut no és un privilegi que atorgui un estatus 
         especial o doni dret a viure sense responsabilitats"

De fet jo recordo al meu pare, Ramón Prades Abella, dient-me a vegades:

     "La joventut és una malaltia que es cura amb els anys"

Conclou Un Toc de Rock i per avui baixo la barraqueta i foto el camp, però us deixaré amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Xiquets, xiquetes, fins el proper programa, salutacions.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades 

Enllaç per descarregar el programa (Link to dowload the radio program)