Un Toc de Rock programa 05-12-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s'els,

sempre situat a peu de pàgina

En algunes ocasions, de vegades en masas, el món musical frega la irreverència quan de realitzar adaptacions de temes històrics sobretot a nivell religiós o polític, es tracta. Recordeu el que va succeir amb els Sex Pistols i el seu "God save the Queen" i l'escàndol que es va montar. No és el cas del grup amb el qual obrirem el programa d'avui d'Un Toc de Rock que van saber versionar un emblematic himne religiós català en clau de rock i ho van fer molt bé, curiosament el problema no va venir de l'Església Catòlica que no van dir rés de rés, els problemes van sorgir amb els Testimonis de Jehovà. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa, em posaré en marxa dient alló de sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

CAT – El Virolai

Des de fa uns anys s'ha posat de moda l'etiqueta CAT referint-se a Catalunya, però ja en els anys seixanta el grup Els 4 Gats on militava Quico Pi de la Serra van gravar un tema titulat "Clar i cat" i el 1996 a Salou, la capital de la Costa Daurada, va sorgir un tercet de joves músics que es van anomenar així CAT. Van publicar un sol àlbum que es va titular "Cataclisme" amb set cançons cantades en català i una en anglès. El disc s'obria amb aquesta versió, si més no curiosa, del clàssic català "El Virolai", la cançó de la Verge Moreneta, patrona de Catalunya. L'àlbum el va publicar Dindi Records, un segell propiedad d'un majorista, Discos Castelló i la cançó va sonar en algunes emissores comercials, però no va tenir massa tracendencia ja que la discogràfica no és podia permetre pagar les quotes establertes. Cat eren Pere Mestre (veu i guitarres) que crec recordar tenia alguna relació familiar amb una pastisseria del carrer Barcelona de Salou, Enric Pascual (bateria, percussions i veu) i Rubén Villarroya (piano i teclats). Jo vaig ser el seu representant durant un breu període de temps, però va sorgir un problema molt seriós. "El Virolai", la seva cançó més representativa i emblemàtica, el tema del grup que havia sonat per la ràdio i que la gent podia conèixa i identificar amb CAT, en directe no podien tocar-la. Un d'ells era Testimoni de Jehova i la seva església li va prohibir tocar un himne d'una altra congregació i clar, es va negar a interpretar-la en l'escenari. Vam tenir un altre problema, els vaig aconseguir un concert a la Pineda en el què “aparentment” intervenia l'Ajuntament de Vila-Seca, però finalment vaig descobrir que no era així, es tractava d'un empresari privat i la cosa feia pudor de socarrimat des d'un principi. Els vaig aconsellar passar del concert i denunciar l'incompliment de contracte a la caserna de la Guàrdia Civil, davant el fet que no es complien les condicions de pagament establertes en el contracte, però ells sense fer-me cas, van voler tocar i finalment no va cobrar ningú, el concert ens va costar diners al meu soci i a mi. Els CAT i jo no vam tornar a treballar junts i els vaig perdre la pista.

Danza Invisible – El Club del Alcohol 1985

Aquest tema va ser el que va donar a conèixa masivamente al país el grup malagueny Danza Invisible i es trobava en el LP "Maratón", quart àlbum de Danza Invisible, publicat l’any 1985. Danza Invisible es van crear a Torremolinos i va ser fundat per Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup punk Adrenalina l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest es va dedicar solsament a la bateria. Jo creia que Antoñito havia mort, però per sort m’equivocava. Danza Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va permetre gravar el seu primer senzill amb la cançó "Mis ojos hacia ti". Jo els vaig tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a rebentar, va ser un bon concert i a la foto veureu un momento d’aquest concert. El bateria Ricardo Texidó els va deixar l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc "Texidó". El darrer treball de Danza Invisible “Tía Lucía” es va editar l’any 2010 i seguin la moda, tot son versions, amb cançons de Gato Pérez, Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres, aquí al programa ja em escoltat alguna cançó del disc. Al llarg de la seva carrera Danza Invisible han editat en total 19 discos i coseguit 7 Disc d’Or i 2 de Platí. Aquesta cançó que com us deia es trovaba al LP "Maratón" de l’any 1985 i també es va publicar en single.

Els Danza Invisible el dia que van renovar el contracte

 amb Producciones Twins 

Duncan Dhu – Cien gaviotas 1986

Els de Sant Sebastià es van donar a conèixa popularment amb aquest tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP "Canciones" publicat l’any 1986. Duncan Dhu van ser un grup que és van crear el 4 d’agost de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Los Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. L’1 febrer 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui en dia, el disc és peça buscada per cuasi tots els col·leccionistes. El disc "Canciones" era el seu segon treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio. Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de "money". Però el que ningú els pot negar és que del LP van arrivar a vendre més de 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els va deixar l’any 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral·lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però Duncan Dhu van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no els hi treu ningú. El LP “El grito del tiempo” editat l’any 1987 i que va vendre més de 400.000 copies va fer que es declarés a Duncan Dhu “el grup espanyol amb més vendes del 1987”.

La Guardia – Venecia sin mi 2009

Aquesta bona cançó es trova dins de l'àlbum "Tumbado al borde de la Luna" que la banda granadina La Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel España. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més tard, el 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separà a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España, guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994. Molta responsabilidad del seu éxito el va tindre Tibu que era el seu manager, veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber llançar. La Guardia va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 es va gravar aquest disc comptant amb Manuel España com a líder i músics nous: Javi Cano, nascut el 17 de Març de 1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Ràdio El Morell i jo vaig fer la producció del concert. Els teloners van ser els cambrilencs Seis Disparos que eren un dels meus grups (a la foto feta per Mario Prades).

La Guardia amb Manuel España al centre

Guaraná –En casa de Inés 2001

Actualment en el grup alacantí Guaraná ja només trobem a Juanra Arnaiz (a la foto) i David Navarro de la primitiva formació. De fet tots dos van ser els fundadors de Guaraná, encara que van començar l’any 1998 com a duet i dient-se Popstar per a l'any següent i després de unir-se'ls Vicente Mirás i Francisco Cherro que els deixaren després del seu segon àlbum i Cuco Chelinni que va deixar Guaraná l'any 2005, traslladar-se a Madrid i començar a tocar al metro de la capital del Regne i ja l’any 2000 convertir-se en Guaraná. "En la casa de Inés" és possiblement la cançó més popular en la seva carrera professional. Es trobava en el seu disc de debut "El Efecto Guaraná" que va editar Sony Music el gener de l’any 2001. Guaraná tenen gravats cinc àlbums d'estudi i un recopilatori que van publicar el 2010. Per cert, hi ha un grup, crec que brasileiro que es diu Guarana Band, res a veure amb els espanyols.

Kerouacs – Canción de las mil voces 1971

Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà "L’illa de Wight", una cançó del francès Michel Delpech que va composar pensan en el famos Festival de l’illa anglesa. Kerouacs van ser descoberts pel productor Alain Milhaud que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc dels Kerouacs, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l'any 1971. A la cara A es trovaba una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin que és el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, es tracta d’una bona peça, peró a la cara B hi trovabem “Si pudiera explicarte” que es una cançó composada per ells mateixos. Ara escoltan al programa aquesta “Canción de las mil voces” i ens serveig per recordar aquesta bona banda d’efímera vida profesional. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé i un altre cosa que puc dir-vos és que el guitarra de Kerouacs era el gran J. Seijas i que el cantant semblava estranger, crec que era frances.

Falcons – Date por vencido 1979

Falcons eren un dels bons grups surgits a les Illes Balears a finals dels anys setenta, Eren mallorquins, concretament de Manacor i es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser Grupo 15 van gravar versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies. Van treure tres LP’s i aquesta cançó va ser el tema estrella del según d’ells titulat simplement “Falcons II”, editat per Philips-Fonogram l’any 1979. Ja fa un temps que os vaig dir que l’escoltariem i aquí està. La veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir una nit de juerga i sarao a una sala de festes de Saragossa que crec es deie Papagayo o una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una amiga que era supervisora de Telefónica i amb la que em veia cada vegada que anava a la capital de l’Aragó, aquella nit la cançó de Falcons va sonar allí. En escoltar-la, jo em vaig adresar al discjokey per preguntar-li qui eren i al día siguent, quan vaig tornà a Reus, inmediatament vaig anar a Discos Quick a comprar el single.

El grup mallorquí Falcons

Furia – A flor de piel 1972

Els barcelonins Furia es van crear després de la dissolució de Los Gatos, que abans eren els popular Gatos Negros i van tenir una curta carrera marcada per quatre singles del qual aquest és el més interessant i que és van anar publicant de 1971 fins l’any 1973. La veritat és que “A flor de piel” es tracta d'una cançó que a mi particularment sempre em va agradar. A la banda trobàvem al guitarrista Quique Tudela, junt amb Toni, Eddy i Alfredo. Quique Tudela actualment forma part de Los Salvajes, actuant amb aquests, amb Gatos Negros i un tercer grup que és la fusió dels altres dos i al que anomenen Clan Gatos Salvajes. Aquest single que escoltem ara a Un Toc de Rock es va publicar l’any 1972 a través del segell BP i va ser distribuït per Belter. La veritat es que Furia eran un grup que petaven mol bé, però no van tindre la seva oportunitat, suposo que la discográfica, petita ja en aquella època, va influir i molt, així com els problemes legals que més tard va tindre Belter fins que va desapareixe com a segell i el seu catalec es va perde al quedar-sel alguns dels ejecutius del segell com indemnització. Anys més tard el trovabem en altres segells que van anar sortin, entre ells Divucsa. Ara a Furia els recordem a Un Toc de Rock amb aquesta bona cançó. A la foto Quique Tudela amb Los Salvajes, al mig.

J. Santana – Carolina 1974

"Carolina" va ser la cara A d'un single del cantant J. Santana, del qual no us puc dir res de res llevat que va néixa a Barcelona l’any 1950 i que el single el va publicar Belter el 1974, la cançó em sembla que va ser composada per Emilio José i jo vaig comprar aquest single en les rebaixes d'El Corte Inglés. A la cara B versionà el gran hit del grup The Rubettes que aquí el van titular "Dulce niña, amor". La veritat és que aquest cantant va passar pel panorama musical dels 70 amb més pena que glòria i tot i treure sis o set singles, avui dia dubto que siguem molts els que el recordem, tot i que aquesta "Carolina" mereixia sonar a Un Toc de Rock i aquí està. L’any 1970 va participar en el Festival de Benidorm dien-se Abel i va tornar de nou al festival l'any 1974, però aquesta vegada ja com J. Santana. Què com es diu ell en realitat? Doncs no tinc ni idea. Perquè us vaig a dir el contrari si no seria veritat?

Frank Mercader – Un sacrificio más 1995

Us vaig parlar de Frank Mercader quan vam escoltar fa uns programa a Tino del Pozo, doncs ara ha arribat el moment d'escoltar a aquest gran músic català, precisament amb una cançó composada per Tino del Pozo i que Frank Mercader va incloure en el seu àlbum "Country Bogart, aun queda lo mejor ", editat pel segell barceloní Horus l'any 1995. aquest tema ens parla de com de dur representa per a un músic aconseguir que el seu treball sigui valorat i aconsegueixi ser plasmat en un disc, és una bona lletra que ens parla sobretot, de sacrificis, molts sacrificis intentant arribar. Frank Mercader és tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics com Los Gatos Negros, Los Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i va ser component de la banda d'El Terrat, el programa d'Andreu Buenafuente, per cert que jo col·laborava un dia a la setmana a "El Terrat" quan el programa es feia des de Reus, estava encarregat de parlar sobre les  actuacions que es realitzaven en la zona i presentava un tema setmanal, sempre allunyat de les llistes dels 40, és clar. Aquest CD del qual he extret la cançó que vam escoltar ara a Un Toc de Rock es va gravar en els estudis de Santi Picó i es va remasteriizar en els estudis Auha de Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank Mercader que es va encarregar de les guitarres i la veu, mentre que Jordi Portaz va tocar el baix, David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van col·laborar Monica Green, Laura Simó, Santi Picó, Paul Kazan i van comptar amb el suport de l'amic Fede Sardà que els va brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en directe, entre ells la versió del "Everybody 's talking" de Nilson, encara que crec recordar que hi havia un parell més de versions també en directe.

A la foto Frank Mercader (a la dreta) amb Santi Picó

Alaska y Dinarama – Deseo carnal 1984

El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal". Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de l’any 1982 fins el 1989. Es van crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides. Alaska va ser l'icona femení de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. L’àlbum "Deseo carnal" és de l’any 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries. Carlos Berlanga que va néixa a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska,  però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura col·legial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte de que passava alguna cosa i em va cridar apart amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: “Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?”. La veritat es que Olvido Gara sempre ha sigut un tap de basa.

Gloria – Contra viento y marea 1979

Tot i que Glòria va començar com a cantautora dins de la Nova Cançó, mai va formar part d'Els Setze Jutges que quan Gloria va començar ja començaven a estar bastant cremats. Es va retirar quan es va casar, però en els setanta va tornar i es va dedicar a cantar en castellà per arribar al mercat espanyol i entre els seus singles més reeixits es troba aquest, amb "Contra viento y marea" a la cara A i que a mi em va regalar una xicota de Reus dient-me que escoltés bé la lletra, era una veïna i estava casada, jo també i la veritat es que em va resultar força aclaridor. La producció va estar a càrrec del guitarrista Julio Seijas del que parlavem abans,i estava escrita per ell i Eddy Guerin que es va encarregar dels arranjaments. Glòria Preses Canals va néixa a Barcelona l’any 1952 i era germana de la també cantant Maria Pilar i jo les vaig descobrir en les matinals que es feien al cinema Gayarre de Sants, a Barcelona, organitzats pel programa "Barcelona Internacional" de Ràdio Juventud la Voz de Cataluña que dirigien i presentaven inicialment Josep Maria Bachs i Àngel Casas, al costat d'un tercer del qual no recordo el nom. La veritat es que el programa va tindre problemas amb uns anunciants entre ells Pikolin i jo vaig tindre molt a veure, van saltar dos dels presentadors que la veritat no eren precisamente els responsables, però aixó es un altre historia. A Glòria la va acompanyar durant un temps el gran guitarrista Fernando Orteu a qui al programa El Temps Passa que fem l'amic Quimet i jo, també en aquesta emissora, hem punxat ja en diverses ocasions. A Gloria li van proposar representar Espanya a Eurovisió, no recordo l'any, però ella no va acceptar ja que llavors estava embarassada.

Gloria amb el compositor de Jerez Manuel Alejandro

Francesc Roca – Amor petit

El cantautor català Francesc Roca va publicar un àlbum per la discogràfica EPIC, subsegell espanyol de CBS i els mateixos temes van sortir publicats també cantats en català. Es van extreure un parell de singles, en aquest que us porto ara a Un Toc de Rock d'avui, la discogràfica va decidir utilitzar una sola cançó per promocionar l'àlbum i va treure aquest "Amor petit" cantat en català a la cara A per a Catalunya i cantat en castellà per a la resta d'Espanya titulan-se "Pequeño amor", invertides les cares, segons el lloc. Això si que és saber estalviar. Encara va treure un altre single en aquest cas amb dues cançons ja en català i jo tin que dir que fa molt anys que li vaig perdre la pista a Francesc Roca i res més he sabut d'ell.

Eros Ramazzotti – Si bastasen un par de canciones 1990

Acabarem el programa d'avui escoltant l'amic Eros Ramazzotti que ens explica com podrien solucionar molts problemes “Si bastasen un par de canciones”, clar que avui en dia i tal com estan les coses, dubto que un parell de cançons solucionessin massa. Aquesta cançó es va incloure en el seu àlbum "En todos los sentidos" que Eros Ramazzotti va publicar l'any 1990. Jo conec a Eros Ramazzotti. La primera vegada que Eros i jo ens vam trobar va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, on Hispavox m'havia concertat una entrevista amb ell, venia a presentar el seu primer disc. Las fotografies que apareixen al blog son precisament d'aquest día. Des d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i manteníem una relació que fregava l'amistat. Recordo un matí que vem esmorzar junt amb les meves nebodes, la meva germana i unes amigues, a la seva habitació de l'hotel de la Rambla on el van allotjar. Abans Eros Ramazzotti havia oferit,  una roda de premsa. La veritat és que la roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte i no el diumenge, abans del seu concert a la plaça de toros La Monumental, a Barcelona. L'organització, l'empresa Plastic Producciones, va decidir celebrar l'acte en els toriles i allà, entre la manca de llum i la pudó a animals i excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va suspendre la roda de premsa i ens va emplaçar a tots al seu hotel. Ell sempre em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que en el meu cas, jo no parlava italià, però de seguida parlàvem fluidament i sempre ens vam entendre perfectament. Jo li argumentava que "L'italià i el català són molt semblants i sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres, sempre acaben fent-ho”. Eros Ramazzotti ha gravat en castella en moltes ocasions. Es diu de nom complet Eros Luciano Walter Ramazzotti Molina i va nèixa a Roma un 28 d’octubre de 1963 si be desde fa anys viu amb la seva familia a Suïssa.

Eros Ramazotti amb Mario Prades

I ja que abans parlàvem d'ell, ens acomiadarem amb una frase de Tino del Pozo, extreta de la seva cançó "Aun queda lo mejor" que va cantar Frank Mercader, al que hem escoltat en el programa d'avui.:

“Al final només queden els amics quan cal brindar”

Per avui tanco Un Toc de Rock i baixo la barraqueta, però no us deixo sols, us deixo amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Per tant.nois, noies. Ens tornarem a trobar en el proper programa, porteu-se bé.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades 

Enllaç per descarregar el programa (Link to dowload the radio program)