Un Toc de Rock programa 11-12-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s'els,

sempre situat a peu de pàgina

Hi ha dies que et lleves amb ganes d'escoltar música i per descomptat de compartir-la, però alguns com és el d'avui, potser perquè el temps està gris i el matí també, em ve de gust escoltar música tranquil·la, sense estridències ni ritmes agressius. He de confessar-vos que estic gravant aquest programa amb més d'un mes d'anticipació i aquesta setmana de finals d'octubre les pluges han deixat Catalunya mig inundada, no ha estat el cas de la ciutat de Tarragona, però zones com Tortosa i altres parts s'han vist anegades i han patit destroces, crec que tots ancara ho recordareu quan aquest Un Toc de Rock surti l'aire. Jo dec estar com aquest temps, plujós i gris i des de la xarxa d'Emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya obro la barraqueta dient alló que ja us és familiar.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Calexico – Fortune teller 2012

“Algiers” és el nou treball del grup nord-americà Calexico, publicat el passat 11 de setembre i que va arribar al lloc 72 del Billboard la mateixa setmana en què va sortir al mercat. L'àlbum va prendre el seu nom dels estudis en què es va gravar, a Nova Orleans, encara que aquest tema compost per Joey Burns i Pietà Brown i que us he seleccionat per obrir Un Toc de Rock pot donar la impressió, pel final del mateix que està gravat en directe. Ha estat produït en la seva totalitat per Joey Burns, John Convertino i Craig Schumacher. Calexico són un grup creat a Tucson, Arizona, per Joey Burns i John Convertino l'any 1996 que tocaven a Giant Sand i el seu estil es troba a cavall del rock, pop i tex-mex. Van prendre el seu nom d'una ciutat fronterera entre Califòrnia i Mèxic. Calexico ha sofert canvis en la seva formació des que es van crear i al costat de John (bateria) i Joey (cantant, acordió, baix i uns quants instruments més), en aquest enregistrament trobem a Paul Niehaus (guitarra steel), Jacob Valenzuela (trompeta, teclats, vibràfon i cors), Martin Wenk (trompeta, teclats, acordió, vibràfon, harmònica i cors) i Volker Zander (baix). Calexico van debutar l'any 1996 amb l'àlbum "Spoke" i des de llavors han tret 9 discs, entre ells la banda sonora del film "Circ", de 2010.  

Tony Hymas – Flying Fortress 1987/1993

L'any 1993 el segell barceloní Auvidis que curiosament estava especialitzat en música clàssica i crec que ja no existeix, va editar un CD titulat "Destination... NATO "que era un compilatori d'artistes de la discogràfica francesa NATO, en la que trobem a molta gent vinculada a l'entorn natiu nord-americà. Un dels que vaig descobrir en aquest CD va ser Tony Hymas, pianista de jazz i rock britànic que obria amb aquest tema que us he seleccionat avui a Un Toc de Rock i que inicialment es va incloure en el seu àlbum "Flying Fortress" que el músic va publicar l’any 1987. Tony Hymas és un d'aquests músics que malgrat la seva qualitat s'ha mantingut a l'ombra d'altres artistes. Tony Hymas, com sol ser habitual en molts músics de jazz i rock, forma part de projectes paral·lels i entre aquests es troba Ursus Minor, creat l'any 2003 al costat del saxofonista François Corneloup que també toca en aquest tema que escoltem ara, Jef Lee Johnson i

David King i si no m'equivoco, segueixen en actiu, almenys ho estaven l'any 2010, però amb canvis entre els seus components. També va crear el Ph.D. Tony Hymas que va començar amb una base clàssica, va estudiar a la Royal Academy of Music de Londres i va compondre música per a ballets. Sempre ha sabut incursionar en la fusió d'instruments clàssics amb l'electrònica. L'any 1975 va acompanyar a Frank Sinatra i en el 76 va formar part de la Jack Bruce Band amb els que va gravar l'àlbum "Spirit" en què també va col·laborar Mick Taylor. Així mateix ha tocat i gravat amb Jeff Beck, Stanley Clarke, Eric Clapton, Duncan Browne i Ramsey Lewis, entre moltes col·laboracions. Tony Hymas ha realitzat enregistraments modernitzant obres de Claude Debussy i Erik Satie.

Classics IV – Spooky 1968

Aquest bon grup liderat pel cantant i bateria Dennis Yost, va sorgir a Jacksonville, Florida i inicialment es van dir The Classic, realitzant covers. Eren Talmadge Branch, Walter Eaton, Burt Norton i Robert Nix que més tard van col·laborar en gires i enregistraments amb The Atlanta Rhythm Section i els Lynyrd Skynyrd. Finalment es van reestructurar i van passar a ser Classics IV, integrant el grup Dennis Yost (cantant i bateria), James R. Cobb (guitarres), Wally Eaton (guitarres) i Joe Wilson (baix). Tres cançons marquen la carrera de Classic IV "Stormy", "Traces" i aquest tema que escoltem ara que es va publicar l'any 1968 i en el qual van comptar amb el saxofonista Mike Sharpe, encara que a Espanya crec que no va arribar a publicar-se en el seu moment. La canço va donar títol al seu primer LP que també va sortir a la venda l'any 1968. El single va arribar al tercer lloc en les llistes del Billboard i al 46 a Anglaterra. Ja sense tornar a aconseguir temes tan brillants  quant a llistes d'èxits, Classics IV es van mantenir en actiu fins que Denis Yost que es trobava greument malalt, va patir un accident el 11 de juliol de 2006 i va sofrir un traumatisme cranial molt greu que li va impossibilitar per realitzar la seva tasca en el grup que va abandonar els escenaris. Finalment Denis va morir, a causa d'un problema respiratori, el 7 de desembre de 2008. "Spooky" ha estat un tema molt versionat, destaquen les de Dusty Springfield, Gary Walker and The Rain, The Velvet Monkeys, Atlanta Rhythm Section, Lydia Lunch, Daniel Ash, Jazz Butcher, Puppini Sisters, David Sanborn, Marc Antoine i Imogen Heap. El tema també es va incloure en el film “Just Like Heaven”.

Peter White – Time never sleeps 2012

A principis d'aquest any l'extraordinari guitarrista Peter White va editar el seu tretzè àlbum "Here We Go", un disc ple de bones cançons de les que us he seleccionat aquesta per obrir el programa d'avui d'Un Toc de Rock. Jo vaig conèixa a Peter White quan va venir a Espanya com a director de la banda d'Al Stewart. Vaig organitzar, conjuntament amb l’amic Mikel Barsa que per cert m'ha enviat un correu des de l'Argentina, aquesta setmana li contestaré. La gira espanyola de Al Stewart va començar a Sevilla i el grup teloner va ser Alan Cook & The Cookies. La foto lateral en què veureu a tot l’equip que va intervindre en la gira i en la que Peter White es troba al meu costat, tots dos ajupits i a l’esquerra, correspon a la nit en què vam actuar al teatre Arriaga de Bilbao tancant el tour, es va fer després de sopar. Durant tota la gira la tònica imposada per Al Stewart, escocès  establert a Califòrnia, era que en una mena de mitja part, Al Stewart desapareixia entre bastidors i deixava el protagonisme al grup i sobretot a Peter White que interpretava quatre o cinc cançons del qual va ser el seu primer disc "Reveillez-Vous" i que es va publicar mesos més tard. La veritat és que Peter White és un gran professional, va néixa a Lutor, al nord de Londres, el 20 de setembre de 1954. Amb el seu germà Danny White va tocar al grup Matt Bianco, però va començar a treballar amb Al Stewart i junts van gravar el seu millor disc "Year of the cat" i va estar dirigint la banda fins l’any 1989. Per cert que Peter White deu haver acabat fa poc una llarga gira que va fer per Nevada i Califòrnia.

Ampliació de la foto superior on veureu a Peter White i Mario Prades

Trevor Herion – Kiss of no return 1983

El cantant irlandès Trevor Herion, va néixa l’any 1959. Va començar el 1979 com a cantant del grup The Civilians, en una línia gairebé punk i van publicar dos singles i després va tocar amb els The Fallout Club, grup on va coincidir amb el teclista Thomas Dolby, de qui es va fer molt amic i va col·laborar amb ell en diverses ocasions. The Fallout Club va ser un grup més new romantic i techno-pop que va arribar a publicar tres singles. "Kiss Of No Return", aquesta preciosa cançó que compta amb una bona melodia, va ser el single de debut de Trevor Herion i a Anglaterra es va publicar l’any 1982, però a Espanya, Ariola no el va editar fins un any més tard. “Kiss of no return” va estar produït per Mike Howlett, un home conegut pels seus treballs amb OMD i A Flock Of Seagulls entre altres, que va incloure uns bons arranjaments d'acordió i percussió que en la gravació va tocar Thomas Dolby. L’any 1983 apareix "Beauty Life", el seu únic LP, però va resultar un fracàs, la qual cosa li va provocar una forta depressió. Trevon Herion es va suïcidar l'1 d'octubre de 1988, comptava 29 anys d'edat.

Trevor Herion amb el grup The Civilians, a sota ell sol

Police – Every breath you take 1983

"Cada vegada que respiris" és una cançó escrita per Sting que el grup Police va incloure en el seu LP "Synchronicity", publicat al maig de 1983 i avui en dia és tot un tema de referència quan parlem dels britànics Police. Va guanyar un Grammy com "Millor Cançó de l'Any", ja al 1984. La lletra parla d'un amor no correspost i Sting la va compondre arran dels problemes sorgits en el seu matrimoni amb Frances Tomelty, de la qual en aquells moments es trobava en procés de divorci. De fet i referint-se a aquest tema, el cantant i baixista britànic va manifestar una vegada "Crec que és una cançó molt, molt lletja i sinistra i que la gent l'ha confós amb una dolça cançó d'amor". De fet la gravació de la cançó va ser tot un poema i va estar carregat de problemes ja que les tensions personals entre els membres de la banda que van desembocar en la seva dissolució, especialment entre Sting i Stewart Copeland, van estar molt presents. El productor Hugh Padgham va afirmar que durant les sessions de gravació Sting i Copeland s'ha agredien verbal i físicament en l'estudi. Aquestes tensions van fer que gairebé haguessin de suspendre la gravació, fins que en una reunió entre la banda i el seu mànager, Miles Copeland, van arribar a un acord per continuar. Andy Summers va gravar la guitarra en una sola presa i sense que els seus companys estiguessin presents, a instàncies del propi Sting. L'actor, cantant i baixista es diu en realitat Gordon Matthew Thomas Sumner i va néixa el 2 d'octubre de 1951. L’any 1985 Sting es va llançar ja en solitari havent venut més de 100 milions de discos i aconseguit 16 Grammys.

Eagles – Hotel California 1976

“Hotel California”, cinquè disc de Eagles, és el millor àlbum i també la millor cançó, almenys de les més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. És el primer disc del grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies només als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes de la seva història. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes, no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977. Va incloure dos singles que es van convertir així mateix en número 1 del Billboard, van ser "New Kid in Town", editat el 26 de febrer de 1977 i "HotelCalifòrnia", el 7 de maig de 1977. La lletra d'aquesta cançó ens transporta a un món en decadència i dominat per les drogues i les temptacions i aquest hotel en el qual si entres ja no pots sortir, és una metàfora sobre la Califòrnia dels 70 i el declivi del somni americà. De fet les cançons de l'àlbum s'entrellacen entre elles convertint-lo en una mena d'òpera-rock. la imatge de la caràtula de l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és l'Hotel Beverly Hills. la cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey i Don Henley que és el cantant a la cançó, mentre que els sols de guitarra són de Joe Walsh i Don Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que a més del baix, tocava la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar a Eagles va ser substituït per Timothy B. Smith.

Guns n’Roses – Knockin’ on heaven’s door 1992

"Trucant a les portes del cel" és una de les grans composicions de Bob Dylan i la va compondre per a la pel·lícula "Pat Garrett & Billy The Kid" que va protagonitzar al costat de Kris Kristofferson. Al llarg de la història ha estat versionada en moltes ocasions. Jo us porto a Un Toc de Rock aquesta gran versió que van realitzar els nord-americans Guns n'Roses que la van publicar inicialment en format maxi-single, l'any 1992, encara que l'estaven interpretant en els seus directes des de 1987. Es va incloure en el seu àlbum doble "Use Your Illusion II" editat l'any 1991 i que va ser número 2 en les llistes del Billboard i també la trovabem a la pel·lícula "Days of Thunder s" protagonitzada per Tom  Cruise. En aquest enregistrament Guns n'Roses eren Axl Rose que a més de cantant també va ser el productor, al costat del guitarra Saul Hudson conegut com Slash, Izzy Stradlin a la guitarra i cors, Duff McKagan baix i cors, Matt Sorum davant la bateria i Dizzy Reed al piano, comptant amb The Waters als cors. Guns n'Roses van sorgir a Los Angeles l'any 1985. La veritat és que el grup ha tingut molts problemes entre els seus components i Slash els va deixar en els 90 per llançar-se pel seu compte i dels primitius membres avui en dia només queda el cantant Axl Rose, de veritable nom William Bruce Rose Jr.

Black – Wonderful life 1985/1987

Black va ser un grup britànic d'un sol hit, almenys aquí al nostre país i aquest va ser "Wonderful life" que us he portat ara a Un Toc de Rock per compartir amb tots vosaltres. La banda es centra al voltant del cantant i compositor Colin Vearncombe (Liverpool, 26 de maig de 1962) al que precisamente s’asocia amb el nom de Black, però es tracte d’un grup, no d’un solista i que també va compondre la cançó que es va publicar a través d'un segell independent amb molt mala distribució, però així tot la cançó va aconseguir el lloc 72 de les llistes britàniques i va significar que fitxessin per a una multinacional que va publicar en el 87 un LP, el primer ja que només havien gravat senzills fins aquell moment, amb aquest títol "Wonderful life" i que va pujar al tercer lloc en les llistes, mentre que el single reeditat amb el tema, fins el vuitè. De l’any 1981 al 1988 juntament amb Colin es trobava Dave Dix. Tot i seguir en actiu, Black no ha aconseguit cap altre èxit i Colin Vearncombe, avui en dia ja únic componente de Black, viu de les rentes de la seva "Meravellosa vida"

The Beatles – Let it be 1970

Els Beatles van ser indiscutiblement el millor grup de tots els temps, van canviar tots els conceptes musicals, van crear escola i van marcar pautes que posteriorment han seguit molts altres. Què hauria passat si no s'haguessin separat? Això és una cosa que ningú pot predir, ni tan sols prenent com a referència els Stones que segueixen al peu del canó i per cert, han tret disc nou amb una o dues cançons inèdites, la resta res de res i és que els Stones avui en dia i des de fa moltíssims anys viuen de glòries passades i fent arrugues. The Beatles van deixar d'actuar perquè van ser honestos i en una època d'evolució musical en la que ells pràcticament van ser pioners en gairebé tot, van deixar de pujar als escenaris en no poder oferir en directe el que plasmaven en un disc. Dos factors crec jo que van ser decisius en la seva demembración, un la mort de Brian Esptein que sempre els va mantenir units i sota la seva batuta inflexible, una altra l'aparició de Yoko Ono amb les tensions internes que va crear amb el seu afany de protagonisme que ni tan sols Ringo Starr va poder contrarestar. Aquest tema que us porto a Un Toc de Rock, és avui en dia una de les seves referències musicals. Però tot i el que es diu no estava en l'últim àlbum que van gravar, aixó si, es trobava i donava títol a l'últim treball d'estudi publicat per The Beatles. "Let it be" es va gravar abans que "Abbey Road", però el van editar a posteriori, el 8 de maig de 1970. Inicialment s'havia de titular "Get back", "Tornar", però va ser un adéu. Les cançons es van gravar amb la col·laboració del teclista Billy Preston. The Beatles volien oferir amb les cançóns d’aquest disc un últim concert que representés el comiat oficial del seu públic, per això no es va publicar en el seu moment. Però malgrat el concert a la terrassa de l'edifici Apple, el 30 de gener, tot estava ja sentenciat. Els assajos van ser tensos, amb constants discussions entre els membres del grup que des dels seus discos anteriors tenien una convivència cada vegada pitjor i més hostil entre ells. Les sessions d'enregistrament van començar el 2 de gener de 1969 i el 10 de gener George Harrison, fart de sentir-se menyspreat per Lennon va anunciar que deixava el grup, a lo que John Lennon va respondre dient que seguirien, però en el seu lloc tocaria Jimi Hendrix o Eric Clapton. Finalment va ser Paul qui el va convènca per quedar-se. Paul volia seguir amb el grup, però les constants irrupcions de Yoko pretenent marcar normes i pautes va acabar amb l'hegemonia de The Beatles. La cançó va ser composada només per Paul McCartney, encara que atenint-se al pacte entre ells des del començament, el van signar com Lennon & McCartney.

Deep Purple – Don’t make me happy 1998 

Aquest tema s'allunya de la línia habitual dels Purple. És molt més blusero, però un blues acollidor, possiblement el ritme adequat per dir "No em fas feliç". Ian Guillan, en una entrevista feta quen van treure el disc, em deia que en aquest nou CD "Abandon", havien volgut tornar als seus orígens, per això trobem una nova versió d'un dels seus vells temes "Bludsucker". Pels Deep Purple han passat músics mítics, però sempre han tingut un comú denominats: Jon Lord als teclats que per cert, va morir el passat 16 de juliol a causa d’un cáncer de pàncreas. Segons Gillan "Abandon" ve a significar "Sense restriccions" i això és el que von voler plasmar en aquest treball que es va publicar l'any 1998, el mateix que la seva anterior companyia discogràfica, va reeditar en versió CD el mític disc "Made in Japan". En aquest àlbum “Abandon” trobem, a part de Ian Gillan a la veu i Jon Lord als teclats, a Roger Glover al baix, Ian Paice a la bateria i la nova incorporació, el jove guitarra Steve Morse. Aquí al blog també us incloc el retall de premsa amb part de l'entrevista que li vaig fer a Ian Gillan arran de la publicació del nou treball. Os dic una cosa que suposso ja sabeu: Si cliqueu se us s'ampliarà i podreu llegir-la, si és que us interessa. Que consti que el disseny de l'article, bo i més típic d'una revista musical especialitzada que d’un diari com Diari de Tarragona, em va sorprendre fins i tot a mi. Us confeso que no vaig tindre rés a veure.

  
Fahrenheit 104 – Highway to freedom 1986 

La veritat és que d'aquest grup Fahrenheit 104, no us puc dir res, llevat que crec eren italians, tot i que el disc va vindre via Alemanya i que la cançó és genial. Es va incloure en un maxi single que va publicar el segell Jive, encara que va arribar amb l'etiqueta Ariola i va ser distribuït a Espanya per Sanny Records que a Barcelona tenien les oficines de promoció al carrer Balmes a l'alçada d'Aragó. És una gran balada en clau d'himne in crescendo, d'alguna manera imitant el "Ware the world" i de la qual va realitzar una meravellosa versió la cantant espanyola Paloma San Basilio ja uns quants anys més tard. La cançó va ser composada per Dario Farina (a la foto), Vicenzo Tempera i Michael Kinze queem sembla recordar que també eren components de Fahrenheit 104, al costat d'un parell de nenes. Va ser produït per el cantant Dario Farina i M. Vandelli. Per cert que Dario Farina que va treballar com a compositor per Ricchi i Poveri i Al Bano & Romina Power, ja havia gravat tres o quatre discos en solitari publicats alguns a Bèlgica, amb la quan cosa acabem d'embolicar la troca. La veritat és que jo sempre vaig estar convençut que Fahrenheit 104 era un projecte de Dario Farina que va comptar amb una bona veu femenina en aquest enregistrament i una gran coral. 

El grup italià  Fahrenheit 104 a una actuació per la televisió

 

La frase per tancar Un Toc de Rock per avui és de l'escriptor nord-americà Steve Alten, autor de "El testament maia" i "megalodon".

"Cap home té el dret diví d'infringir dolor ni patiment 

als altres en nom de la moralitat"

Conclou Un Toc de Rock per avui i jo tanco la barraqueta, però us deixo amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Per tant porteu-se bé i fins el proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa (Link to dowload the radio program)