Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s'els,
sempre situat a peu de pàgina
En aquest món nostre, en
etern moviment que cada dia sembla que corri
més ràpid i
en el què el nostre problema serà
pujar o baixar
en marxa, de
vegades hem d'utilitzar aquells
mitjans que estan al nostre abast per
no perdre el tren.
És clar que jo
i per obrir la
barraqueta d'Un Toc
de Rock us he portat
una cançó plena de rock, amb un dels
grups mítics dels
80 que ens recomanna
viatjar amb tren. Des de la xarxa de
emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa, ens anem corrent a
l'estació més propera,
però abans us
diré
Benvinguts a Un Toc de Rock
Mermelada – Coge el tren 1979
Van començar
dient-se Mermelada de Lentejas i
el grup estave integrat per Javier
Teixidor (guitarra i líder), Daniel
Montemayor (baix), Antonio Iens
(bateria) i Javier Encinas que
després marxaria amb Mamá i més
tard tocaria amb Desperados, al
saxo tenor. Amb el nom de Mermelada de
Lentejas van debutar l’any 1978, treient un single editat per Chapa
Discos, subsegell de Zafiro i que incloïa els temes "Dame la botella"
i "Marta", dues cançons composadas per el mateix Javier Teixidor. L'any 1979 redueixen el
seu nom ja a Mermelada i es
publica "Coge el tren", una de les seves millors cançons i que també
va donar títol al primer LP del grup. A mitjans dels 80 comencen els canvis de
components dins de la formació de Mermelada i finalment l’any 1988 és desfan i Javier Teixidor, al costat de Montemayor i Melgar, decideixen funcionar a partir d'aquest moment sota el nom
de La J. Teixi Band que per
cert, van posar la música a un anunci de televisió fan quatre o cinc anys, però
ara no recordo que publicitavan.
Mermelada en directe
Los Rebeldes – Made in Spain 2010
Us vaig dir ja
fa algun temps que escoltaríem alguna altre cançó de Los Rebeldes, la banda liderada pel cantant i guitarra Carlos Segarra i aquí està, sonant a Un Toc de Rock. L'àlbum es va titulà
"Noches de luz, días de gas" i es va gravar en directe a la sala Luz de Gas de Barcelona que
dirigeix el meu amic Fede Sardà
junt al seu fill. El llarga durada de Los
Rebeldes va estar produït per Aurelio
Morata que curiosament va ser membre original de Los Rebeldes i quan els va deixà va crear Aurelio y Los Vagabundos. El grup Los Rebeldes està integrat en aquesta gravació per Carlos Segarra, 
Juan Francisco García de Maya "Wichy" a la bateria, el baix i
contrabaix d'Alfons Múgica, a la
guitarra l'ex component de M-Clan
Santiago Campillo, Dani Pérez s'encarrega del saxo i Quino Lucas al piano i acordió, si be
actualmente han tornat ha haver-hi cambis de músics. Aquest tema que hara sona
a Un Toc de Rock defineix
perfectament la idiosincrasia dels espanyolets del carrer i el nostre tarannà, aquell
que diu que un treballa i deu l’estan mirant, escolteu la lletra amb atenció.
Tothom parla de tot, tothom ho sap tot, però ningú fa res de res. 
Carlos Segarra, líder de Los Rebeldes
Más Birras – Cass, la chica más guapa de la ciudad
1988
Es van donar a conèixer gràcies
a la cançó "Apuesta pel rock and roll"
que es va convertir en tot un himne gràcies al suport
de Jesús Ordovás i
van arribar a gravar cinc discos. L'història de Cass, una de les seves millors
cançons, és molt
interessant i ens
parla de la mort en un accident de tràfic de "La noia més maca
de la ciutat", estava composada per Gabriel Sopeña en col·laboració amb el poeta José
Luis Rodríguez, adaptant
un text de Bukowsky. El tema obria el seu mini-LP "Otra ronda",
editat pel segell Interferències l'any 1988. Els
Más Birras eren un 
grup de rock de Saragossa creat l’any 1985 que va funcionar
fins 1993. Más Birras es va crear després de disoldres el grup Golden Zippers i
estaba integrat per Mauricio Aznar
(guitarra i veu) que era el seu líder, Miguel
Mata (baix), Víctor Jiménez
(bateria) i Mariano Ballesteros (saxo) i va comptar amb la constant col·laboració del músic i compositor
aragonès Gabriel Sopeña. Durant
un temps van tindre un segon guitarra, el músic Quino Díaz que després del tercer disc va ser
substituit per Josu García. Más Birras es van desfer l’any
1993. El seu líder, Mauricio Aznar (a la foto),
va crear després Almagato, grup que feie una mena de fussió de folklore argenti i en
el que seguia treballant quan va morir l’any 2000 i Gabriel Sopeña es va unir a Loquillo encarregan-se així mateix dels arrengaments i de la
composición de moltes de les seves cançons. Gabriel Sopeña també va gravar en solitari.
La Salseta – Treballo la nit 1992
Liderats per Salvador Escribà, La
Salseta del
Poble Sec són una de les millors formacions de ball de l'estat, tots
ells músics de vàlua i jo sempre he dit que "Qui no balla amb La Salseta, és que no balla
ja amb ningú", si bé i això és curiós, la primera vegada que els
vaig veure en directe i que va ser el dia que ens vam conèixa Salvador i jo, el titular de l'article
que vaig publicar al Diari de Tarragona
amb la crònica de l'actuació, realitzada a Almoster o Castellvell, ara no ho
tinc clar, va ser "A la Salseta li va faltar salsa"
i és que aquell dia van haver errors, res del que jo vaig
escriure en el meu article era
fals, tot va succeir com jo ho explicava. Salvador i jo vam
tenir un enfrontament i al final vam fer una bona amistat que es va mantenir al
llarg dels anys. La Salseta del Poble Sec ha gravat molts discos,
però tampoc s'han prodigat en excés, en la seva carrera jo 
destacaria
"Hazañas Bélicas" i "Treballo la nit" al què aquest tema
que escoltem ara donava títol i en el qual constaven només com La
Salseta. Va ser produït per Cristo Fontecilla que també va posar guitarres i es va gravar entre els
mesos de març i abril del 92, es va editar al juny a través del seu propi
segell, en ell van oferir una lliçó de bon rock en català i és que tots ells
són bons músics i l'experiència és un grau. En aquesta disc La
Salseta són Rafa
Villanova (veu. guitarra i foto de la portada), Salvador Escribà (cantant), Fredi Cabestany (bateria), Luis
Martínez (saxos), Josep
Encuentra (guitarres), Dani
Gallostra (trompeta), Jordi Gas
(baix i veu), Jordi Puigví
(percussions), Josep Tro
(trombó) i Lluís Vidal (veu,
piano i sintetitzadors). Aquest tema es va incloure també en un CD titulat
"Fent Costat" i els beneficis anaven destinats a l'hospital Suhodol, a Bòsnia i en el
disc també van col·laborar amb una cançó cadescun d’ells Serrat, Celdoni Fonoll, Laura Simó,
Lax'n'Busto, Llach, Max Sunyer, Ovidi Montllor,
Raimon, Toti Soler, Els Pets,
Ai Ai Ai i uns quants més, entre
ells Sau. A la foto feta per Mario Prades, Salvador Escribà.
La Salseta del Poble Sec en directe
Pep Sala i La Banda del Bar – La Balada de la Banda del Bar 1993
Guitarra,
cantant, productor, compositor i bon amic, Pep Sala va ser el 50% de SAU
i a la mort de Carles Sabater
va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava funcionant des
de 1993 paral·lelament, la Banda del Bar. Aquesta cançó va ser el tema
estrella del seu primer disc, paral·lel a SAU, signat com Pep Sala i
la Banda del
Bar i que es va titular “Fins que calgui”. El van acompanyar a la
gravació Ramon Altimir, Pep Sánchez, Jordi Mena, Quim “Benitez” Vilaplana i Gerry Duffy.
Entre els mols col-laboradors es trobaven Carles Sabater, Ia Clua,
Big Mama Montse, Javier Vargas, Aurora Beltran i altres. Va ser produït per el propi Pep i Ash Howes i el va publicà el segell On The Rocks. Aquesta cançó s’ha recuperat al doble CD “Manual
teòric i pràctic sobre el pas del temps” que es va editar l’any 2008. Pep Sala va néixa a Vic el 17 de
juliol de 1960. És un gran col·leccionista de llibres antics i 
jo he estat
convidat en dues ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per
respecte a aquest bon amic que és Pep,
sempre he declinat la invitació. Per cert que quan van enderrocar les casernes de
l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau va
realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtica
ja que un dels principals hits de SAU era
"No he nascut per militar". I per cert, des de fa set anys jo visc just davant d'on hi havia les casernes. Mira que bé!
Ogara – El último beso 1996
Aquesta cançó
està composta per el mateix José
Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant i compositor,
crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi aquesta cançó "El último beso"
sempre m'ha encantat. Ogara ha
composat per Sergio Dalma, Luara, Raúl, Roser i Silvia Pantoja, entre altres. La peça
que sona ara a Un Toc de Rock es
trobava al seu CD “Historias coridianas” que signat solsament com Ogara, va publicar el segell JLP
Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni
Carmona a las guitarres, Laurent
Vernerey al baix, Angel Celada
a la batería, Iñaki Arakistain als
saxos i que en aquesta cançó es llueix, Joseba
Robles a les trompetes, i Nando
de la Casa
als teclats i que també va ser el productor. Es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot
ser que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva discogràfica van dir-me que Ogara vivia al Vendrell, però no ho
tinc gens clar jo sempre he pensat que vivia al nort. Per cert que a Internet he trovat una página on el
posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els diners a la gent. La
veritat la sap ell i el que ha escrit aquella pàgina.
Ogara
La Romántica Banda Local – No me gusta el rock 1978
(guitarres i veu), Santiago Ferrers
(bateria), Paco Beneyto (bateria), Jorge
Cabadas (guitarra) i Manolo Rodríguez
que no recordo ara
que tocava, sense oblidar a Fernando Luna (flauta, clarinet i líder). Van
debutar l'any 1978 amb
el LP “La
Romántica Banda Local” del qual es va
extreure aquest tema que escoltem ara i
que va ser el segon single del grup. L'any 1980 van editar "Membrillo" i a més d'un munt de singles, van treure un EP amb
quatre cançons que s'havien
inclòs a la banda sonora del film “Tú Estás Loco Briones”.
L'any 2009, crec que va ser, el
segell Ramalama, va editar un
doble CD de La Romántica Banda
Local titulat “Todas
sus grabaciones (1978-1980)”.
Mikel Erentxun – Srta. Soledad 2012
Aviat fara un any que es va publicar l’ultim disc de
Mikel Erentxum que es titula "24 Golpes", es va publicar el 31 de gener del 2012. Aquest és
el vuitè àlbum d'estudi en
solitari de Mikel Erentxun i el primer en què ha inclòs una lletra
de Diego Vasallo, amb qui va formar Duncan Dhu. Compta amb la producció d'Henry Hirsch, col·laborador habitual de Lenny Kravitz i es va gravar en 10
dies del mes d'agost del any 2011, amb so analògic.
L'àlbum compta amb les col·laboracions de Rafael Berrio i José Ignacio Lapido del grup de Granada 091. La veritat és
que les carreres de Mikel Erentsum i Diego Vasallo al marge de Duncan Dhu mai han arribat al
nivell de vendes i popularitat
que van 
aconseguir junts, integrant Duncan Dhu, un dels grups
histórics del rock espanyol, en el què inicialment,
hi havia un tercer component, Juan Ramón Viles que tocava guitarra i bateria.
La cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora i van passar fins i tot pel jutjat. Duncan Dhu va funcionar del 1984 al 2001, amb
alguna separació i tornada
pel mig. Mikel Erentxun Acosta va
néixa a Caracas, Veneçuela,
el 23 de febrer de 1965 i quan es va incorporar a Duncan Dhu venia del grup Aristogatos. A la foto Mario Prades amb
Mikel Erentxun.
The Kelly Family – Quisiera ser un Ángel 1994
Al llarga
durada “Over The Hump” s’incluía el tema original, cantat en angles del
“Quisiera ser un Ángel” i també aquesta versió en castellà. Els Kelly
Family son una bona banda vocal, us porto aquesta versió en español d’un
dels seus millors éxits. La veritat es que The Kelly Family son tota una tropa:
germans, pare, mare, tots canten, toquen en perfecta harmonia i un altre porta els
números. Són un clan familiar transhumant, un grup de nou germans i germanes
nascuts a llocs tan diversos com els Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya.
The Kelly Family tenen una àmplia discografia, en la majoria dels casos àlbums editats
i produïts per ells mateixos i venuts així mateix per ells mateixos, aixó en un
principi, fins que van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de
la realitat. No tots són els mateixos en cada disc i a més alguns dels germans
com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat en solitari o forman
duets.
Ricardo Arjona – Mi novia se me está poniendo
vieja 2011
una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La
podadora”, un altre dia l’escoltarem i us ho explicaré el per què.
"Independiente", aquest disc del 2011, és un títol molt al·legòric ja
que és el primer àlbum que Ricardo
Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb
Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia
discogràfica anomenada Metamorfosis.
Crec que aquest any Ricardo
Arjona ha tret un nou disc, però ara no ho tinc clar.
Paco Martín – Condesa de Cristal 1976
A mitjans dels
setanta Serrat estava exiliat a
Mèxic, els seus discos no es publicaven a Espanya i allavors a les emissores
ens va arribar un single d'un desconegut cantant que responia al nom de Paco Martín. En escoltar-lo començaren
las hipòtesis. Aquella veu... era Serrat,
sens dubte i a més la caràtula no mostrava una fotografia nítida. He de
confessar que jo vaig ser un dels que també van estudia aquesta possibilitat.
Però no senyor, no era Serrat.
Era simplement Paco Martín, un
cantautor extremeny que es va donar a conèixa amb aquesta "Condesa de
Cristal" i la seva veu i manera d'entonar tan en l'estil de Serrat, encara que aquest era el seu
tercer single. Va néixa l’any 1949
a Càceres. En els 60 havia 
estat cantant dels grups Los Rockin's i Los Santos. L’any 1971, Paco Martín participa
al programa de TV "La Gran
ocasión", signa el seu primer contracte amb "Hispavox" i edita
els seus dos primers singles. L'any 1976 canvia a Zafiro-Novola i fins l'any 80,
edità tres àlbums, treballant en la producció dels mateixos arranjadors tan
significatius com Juan Carlos Calderón que va morir fa poc temps,
Ricard Miralles o Eduardo Leiva. L’any 1990 abandona els
escenaris, dedicant-se a compondre i produir per a diferents artistes i
dirigeix l'empresa de management Paco
Martín Produccions Artístiques.
Paco Revuelta – Hueles a noche de amor 1975
Quan es van
posar de moda, en els 70, els cantants que entremesclàren cançó d'autor amb pop
i rock, un dels més rellevants va ser Paco
Revuelta. Les seves cançons anaven carregades de sexe, amor i desamor i
la veu trencada i esquinçada de aquest home nascut a Huelva, li donava un toc
molt personal a les seves composicions. Paco
Revuelta va ser un cantant, de fet podriem dir que cantautor, sorgit en
els 70 que va tenir el seus quince minuts de glòria. Entre els seus èxits
d'aquella època destaquen "La primera vez”, “Esa mujer” i “Antes de ti no
hubo antes", al costat d'aquesta cançó que avui sona a Un Toc de Rock, en les sintonies de la
xarxa d’emissores de la
Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya. Jo
ara només recordo un LP de Paco Revuelta que es va titular "Algunas de mis
canciones". Crec que el greu problema amb el que és va trovar Paco Revuelta és que ell musicalment
estava entre dues aigües. La seva veu i les seves cançons no s’englobaven dins
de l'estil pop estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades
de rock ni pop i a més a més Paco Revuelta
no anava de cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el
gran intèrpret i compositor que veritablement va ser.
Maderita – Cims i abismes 2009
Ara tornarem a
escoltar a Un Toc de Rock el grup valencià Maderita. Un dels cantautors més
carismàtics sorgits de les terres valencianes és Julio Bustamante, nascut a València l’any 1951 i que durant un temps
va formar duet amb Remigi Palmero
dient-se Palmero y Bustamante i junts
van gravar un disc o dos. Julio Bustamente per el seu compte te també uns quans
discos editats. Maderita és un
projecte format per el cantautor, pintor i escriptor Julio Bustamante al costat de components del
grup Ciudadano que també militen
a Tortel i han treballat com a
músics d'acompanyament de Alondra
Bentley i Josh Rouse. En
"Vivir para 
creer", un dels dos discos que Maderita ha publicar fins ara, almenys que jo sàpiga, s'uneixen la
veterania d’un home com Julio Bustamante
i la joventut de Xema Fuertes, Jorge Pérez i Cayo Bellveser. Dues generacions de músics treballan junts. Aixó
si, com podreu comprovar per les fotos, ells el que volen es sentirse
comfortables i a gust, passant de elegancies prefabricades. Del disc vem
escoltar l’altre dia la cançó “Talismán”, ara us porta aquesta que está cantada
en valencià. La veritat es que, com diuen ells mateixos, a la música de Maderita
“Es respira aire de camp”.
Sergio Dalma – Sensea una Dona 2011
Des de l'últim treball fins el moment de Sergio
Dalma “Via Dalma II” que es va publicar a finals del 2011, us he seleccionat aquest tema en el que com ja s'està convirtient en habitual a les seves produccions,
inclueix una versió en llengua catalana d'una de les cançons. En aquesta ocasió ha sigut el “Senza una dona”, el gran èxit de Zucchero el que aquest sabadellenc ha cantat en llengua vernácula i també en castellà. Amb Sergio
Dalma tancarem per avui Un Toc de Rock. Per cert, en l'últim disc, Sergio
Dalma torna a versionar èxits del pop italià, una cosa que ja va començar a fer l'any 2010 amb el seu “Vía
Dalma I” i en aquest últim disc, a parte de 
Zucchero, Josep María Capdevila, veritable nom d'aquesta gran veu, ha versionat a Eros Ramazzotti, Patti Pravo, Jimmy
Fontana, Fiordaliso, Richard Cocciante, Il Santo California i uns quans més.
Sergio Dalma va nèixa el 28 de septembre de 1964
a Sabadell,
va començat com a cantant d'orquestres fins que finalment es va llançar en solitari.
Va represent+a a Espanya al Festival de Eurovisión amb “Bailar pegados” que
reconec es una gran cançó, si be jo no la he posat encara mai a Un Toc de Rock.
La frase d'avui és plena de tendresa i és un d'aquells ideals utòpics que queden molt bé quan es diuen, però aplicar-los ja és una altra cosa, la dita és :
"Governem gràcies a l'amor i no a la baioneta"
El que resulta curiós és escoltar una cita
així en boca de
qui la va dir, el ministre
de propaganda de l'Alemanya
Nazi, Paul Joseph
Goebbels (29 octubre 1897 - 1 de maig de 1945). Deixa-ho
corre.
Per avui fermo la barraqueta d’Un Toc de Rock i
toco el dos, però us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes
aquelles que emeten el programa. Nois i noies comporteu-se, porteu-se bé i no
feu res que jo no faria.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario