El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 28 de mayo de 2012

Un Toc de Rock programa 29-05-2012


Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

El pop britànic dels seixanta va donar molt de si i van sorgir grups avui mítics per a uns, gairebé oblidats per altres i desconeguts per la immensa majoria dels que formen part de les noves generacions. Escoltarem a gent de la talla de Manfredd Man, passant per The Kinks o els Rolling Stones, però el nostre viatge musical en ales d'Un Toc de Rock, també ens portarà en la singladura d'avui als Estats Units. Per tant obro la barraqueta i des de la xarxa de emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre us dire alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Manfred Mann – Ha Ha, said the clown 1967

Aquest tema del grup britànic Manfred Mann que va arribar a la quarta posició de les llistes, es trobava en un EP editat pel segell Fontana el 23 de març de 1967 i on també hi havia "Supertitious guy", "Box Office Draw" i "Feeling so good", encara que a Anglaterra es va publicar en format single amb l'últim tema a la cara B. Amb aquest disc jo vaig descobrir a Manfred Mann ja que m’el va deixar una novieta quan em vaig trobar malalt. Aquí la cançó es va traduir com "Ja ja, riu el pallasso". Manfred Man era una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més usava ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz i despres de tota aquesta etapa pop-beat, l’any 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, reconvertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu que surgia amb força. El grup el componien en aquest enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred als teclats, Mike d'Abo com a cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra, col.laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes Iscariot i que es va publicar amb un doble LP i jo el tinc.

Living Daylights – Let`s live for today 1968

Poc us puc dir del aquests cinc joves que responien al nom de Living Daylights, de fet no se ni d'on són, si be crec que eren anglesos. Vaig comprar aquest disc publicat pel segell Fontana a les rebaixes de El Corte Inglés de la plaça Catalunya, a Barcelona i tot i que la cara A amb "Baila Maria" em va semblar interessant, la versió que ells van fer del "Let's live for today" del tàndem de compositors David Shapiro, Ivan Mogull i Michael Julian, em va agradar des del primer moment. La cançó havia estat gravada pel grup The Grassroots l’any 1967, encara que ja en el 66 van ser els britànics The Rokes qui la van col.locar en el lloc 20 de les llistes anglesas. Aquí a Catalunya és va gravar, versionada al català, per quatre nois que responien al nom d'Els Xocs i que la van treure en un EP per al segell Concentric, propietat de José María Espinàs, la van titular "Plora per ells". He buscat informació dels Living Daylights, però internet em remet contínuament a la pel.lícula del mateix títol de la saga 007. Per cert, aquest disc es va editar a Espanya com a single, pero a Portugal i altres països va ser un EP de quatre cançons i va ser publicat a fora un any abans, al 1967. A Anglaterra el single tenía “I’m Real” a l’altre cara.

The Rolling Stones – 19th nervous breakdown 1966

Aqui se la va titular "La Neurastènia" i existeixen grans versions, encara que jo em quedo amb la de Los Salvajes. El tema original dels Rolling Stones es va publicar aquí al país en un EP i la portada original la veureu aquí al blog d'Un Toc de Rock, si be afora va sortir com a single. Es va parlar que aquest tema, composat per el tàndem Jagger & Richard, va ser dedicat a Chrissie Shrimpton, núvia de Mick Jagger en aquells temps. La cançó es va incloure en l'àlbum "Aftermath" i es va gravar entre el 3 i 8 de desembre de 1965, en el RCA Recording Studios de Hollywood, Califòrnia. El riff de guitarra que interpreta Brian Jones (Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de juliol de 1969) està inspirat en la cançó de Bo Diddley"Diddley Daddy". El single va arribar a la segona posició en els Estats Units i la primera a Anglaterra. Per cert que Brian, de nom complet Lewis Brian Hopkin Jones, va ser trobat mort a la seva piscina, oficialment a causa d'un atac d'asma, malaltia que patia des de feia temps, però sempre es va especular sobre que va ser una sobredosi. Feia pocs dies que havia deixat els Rolling Stones, sent substituit per Mick Taylor. En aquesta gravació es troben Mick Jagger, Keith Richard, Bill Wyman, Charlie Watts i Brian Jones que van ser els membres originals dels Stones. Bé, aixó no es del tot veritat, us ho explicaré un altre dia.
Mick Jagger i Keith Rochard també han sortit a la serie Los Simpson 
 

The Kinks – Sunny afternoon 1966

La veritat és que The Kinks, una de les millors bandes angleses de tots els temps no han sonat massa assíduament a Un Toc de Rock, però avui us porto una de les seves cançons més comercials sense que això sigui obstacle perquè també sigui un dels seus millors temes. A Espanya es va publicar en format EP. "En una tarda de sol", com es va traduir aquí al pais, era una composició de Ray Davies, cantant, guitarra, compositor i líder del grup, amb el seu germà Dave Davies que va tenir una interessant carrera en solitari, encara que no va ser molt reeixida i que integraven el grup, al costat de Pete Quaife que va morir a Dinamarca el 23 de juny del 2010 i Mick Avory, encara que en The Kinks que es van crear l’any 1956 i es van desfer en el 96 van haver molts canvis. Ara vull aclarir una llegenda urbana que fins i tot consta com a veritable en algunes biografies de Micky y Los Tonys, s'ha dit que van ser teloners de The Kinks a Madrid en la seva primera gira espanyola i això, encara que havia de ser cert, no és veritat ja que aquella gira no va arribar a produir-se mai, The Kinks no van passar de Portugal, van ser vetats pel règim. La primera vegada que van venir va ser ja a mitjans dels 70 i els va portar el meu amic Mikel Barsa que anys després va escriure un llibre sobre Ray Davies i els Kinks. Per cert que tot i fer més de 10 anys sense veure'ns, l'altre dia em van dir que va aparèixa a la televisió, en un d'aquests culebrons mediàtics del cor parlant sobre Al Bano. Jo sabia que residia a Buenos Aires des de fa anys i organitzaba allà les Fires del Disc i Cinema. Tornem als The Kinks, aquesta cançó que escoltem a Un Tock de Rock, a Espanya es va publicar en format EP, com us he dit, però a Anglaterra va ser single i es va editar el 3 de juny de 1966, arribant a la primera posició a Anglaterra i la 14 en els Estats Units.

Mungo Jerry – In the summertime 1970

El single “Los círculos de Mr. Bloe” va aconseguir mantenir-se 18 setmanes en les llistes nord americanes i va entrar en les llistes britàniques el 9 de maig de 1970, aconseguint la segona posició, la primera va ser per "In the Summertime" de Mungo Jerry que es la cançó que us porto ara. Encara que generalment sol identificar-se el nom de Mungo Jerry amb el solista Ray Dorset, Mungo Jerry eren una bona banda de pop-rock anglesa que van funcionar comercialment a finals dels seixanta gràcies a aquest tema que és possiblement l'únic pel qual avui se'ls recorda . Van començar anomenant-se The Good Earth. El grup l’integreban, a més de Ray Dorset, com a cantant i guitarrista, el pianista i cantant Colin Earl, Mike Cole al baix i Paul King com a guitarra, banjo i cantant. Us explicaré una dada curiosa, aquest so pesat i repetitiu que sona contínuament en la cançó marcant ritme, ho van fer bufant en una ampolla buida de Coca-cola. El tema es va publicar com a primer single de Mungo Jerry, però el mateix any van editar el seu primer LP titulat així mateix "In the Summertime". A partir del seu segon àlbum el baixista va ser John Godfrey, però a partir d'aquí van començar a haver canvis continus i Ray Dorset es va convertir en el líder de Mungo Jerry que van seguir gravant i treballant fins a finals dels setanta, en què es van desfer.

The Other Ones – Another holliday 1987

Encara que a finals dels noranta va sorgir als Estats Units un grup anomenat The Other Ones i format per ex-components de Grateful Dead, res a veure amb aquests The Other Ones que sonen ara a Un Toc de Rock i que es tractava d'una banda sorgida en els 80 amb components australians, anglesos i alemanys, establerta a Berlín. The Other Ones estava integrat pels germans Alf Klimek (cantant), Jayney Klimek (cantant) i Johnny Klimek (baix), al costat de Andreas Schwarz-Ruszczynski (guitarra), Stephan Gottwald (teclats) i Uwe Hoffmann (bateria) L'any 1987 es publicar a Espanya un maxi-single del grup The Other Ones amb el tema "Holiday" com a cançó estrella del disc i que va arribar al lloc 29 del Billboard el 17 d'octubre de 1987. Les cançons s'havia extret del'únic LP del grup, publicat l’any 1986 i titulat "The Other Ones", encara que jo em quedo amb aquest tema, una variant de l'altre amb un ritme molt més Poppi. Va ser produït per Christopher Neil, encara que algunes cançons de l'àlbum van ser produïdes pel propi grup. La cantant Jayney Klimek, ha col.laborat amb altres artistes en gires i enregistraments, entre ells Tangerine Dream, Paul van Dyk, Alphaville i el grup francès XII Alfonso i ha format part del grup alemany Digital Tenderness Terranova. De fet tots els components del grup que es va desfer abans de la dècada dels noranta, han tingut interessants carreres pel seu compte, Johnny Klimek, per exemple, ha compost diverses bandes sonores.
 

Neil Young – Alabama 1972

Una de les cançons importants en la discografia del guitarra i cantant canadenc Neil Young és "Alabama" que avui escoltarem a Un Toc de Rock i va estar inclosa al disc "Harvest". També ha estat una cançó polèmica en la seva carrera i us ho explico. El 19 de  setembre de 1970 Neil Young va publicar un disc que va obrir una guerra a causa del tema "Southern Man", inclòs en l'àlbum "After the Gold Rush". La cançó tracta sobre l'esclavitud al sud dels Estats Units. En ella Neil Young explica la història d'un home del sud, "southern man" en anglès que maltracta als seus esclaus i reclama que el Sud compensi el dany causat per les fortunes aconseguides gràcies a l'esclavitud. Bé, es pot dir que posa el Sud a parir. Va sorgir l'enemistat i la guerra quan el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd va escriure la cançó "Sweet Home Alabama" com a resposta al  "Southern Man" de Neil Young. Per suposat, després Neil Young es va declarar admirador de la cançó i del cantant Ronnie Van Zant, líder de Lynyrd Skynyrd, reconeixent estar "orgullós de tenir el seu nom en una cançó com la d'ells". La veritat és que tot va ser engreixat en excés per la premsa de l'època i per calmar completament els ànims i demostrar que no tenia res contra Lynyrd Skynyrd, Neil Young va compondre "Alabama", on el sud ja és més bonic i bo. Es va incloure en el que jo considero el seu millor àlbum "Harvest", editat l'any 1972. Per demostrar la seva camaraderia i allò de "pelillos a la mar, aquí no ha passat res, oh que bons companys som", Ronnie Van Zant va dur una samarreta publicitant l'àlbum "Tonight s the Night" de Neil Young en algun dels seus concerts. Però cal dir que Neil Young ha tocat “Alabama” només en concerts ocasionals i mai ha format realment part del seu repertori de directe, tot i que és un dels seus millors temes.
 

Prince & The Revolution – Purple rain 1984

Per el grup The Revolutions van passar grans cantants femenines fent cors que després van tenir bones carreres en solitari, entre elles destaquen Sheila E, Carmen Elektra, Lisa Coleman i Vanity 6. Prince va funcionar amb aquest grup de l’any 1984 fins el 1987, després Prince començaria ja en solitari i més tard va arrivar tot el rotllo dels canvis de nom passant a ser un símbol ja que no volia que el seu nom es pronunciés, tot aixó un cúmul de ximpleries egocèntriques d'aquesta cantant i guitarra de Minneapolis, Minnesota, nascut el 7 de juny de 1958 i que des del principi va voler emular i imitar, fins i tot físicament, a Jimi Hendrix. El LP, el sisè disc de Prince & The Revolutions, al que aquest tema donava títol, es va publicar l’any 1984 i va vendre més de 13 milions de discos només als Estats Units, sent nombre 1 indiscutible i aconseguint 2 Grammy. Era la banda sonora del film "Purple rain" que va recaptar més de 80 milions de dòlars en taquilla i l'àlbum ha estat 13 vegades Disc de Platí i també Disc de Diamant. De fet la cançó "Purple rain" és el millor tema en la carrera de Prince, sempre amb la meva modesta opinió, es clar.

Al Stewart – Year of the cat 1976

Us porto al programa d’avui aquesta peça que és la cançó de referencia quan es parla de l'escocès Al Stewart i aixó és una veritat com un temple. Me la van demanar mitjansan un correo i aquí està. Jo vaix coordinà la gira espanyola que va representar al tornada al mercat nacional d'aquest cantant escoces establert a Califòrnia. En cada actuació el tema havia de sonar almenys tres vegades i el públic seguia demanant-lo. La veritat és que va ser una gira esgotadora. Sevilla (Cita en Sevilla), Puigreig (Barcelona) (Pavelló d'esports), Múrcia (plaça de toros), 2 dies a Madrid (Rock Club), un dia de descans i vem acabà amb un memorable concert al Teatre Arriaga de Bilbao. No va ser excessivament exigent pel que fa a catering, peròens va demanar vi de Falcon Crest, nosaltres li vam posar Rioja i no es va queixar, sopes fredes, molta fruita del temps, coses bastant normals, però una d'elles era vi del Tio del Sombrero, escrit així, en castellà. No l'hi vam servir i tampoc el va reclamar. En finalitzar la gira li vaig preguntar que quin vi era aquell que no haviem trovat a cap lloc... Es tractava de Tío Pepe que pel que sembla, a Amèrica en diuen Tio del Sombrero. Per cert que el teloner en la gira va ser Alan Cook & The Cookies, el meu amic Xavier Carbó, un altafullenc més des de fa anys. Vem tenir problemes a l'aeroport de Sevilla ja que Hans, el manager europeu d'Al Stewart i que era alemany, portava una esposes per assegurar-se la cartera dels diners i la Guàrdia Civil de l'aeroport sé les va requisar ja que eren iguals a les utilitzades per la policia espanyola i pel que sembla l’ús privat estava prohibit. Hans no volia lliurar-les i a causa de la discussió, en què finalment vaig haver de fer de mediador, gairebé perdem tots l'avió a Barcelona. Al Stewart venia amb la seva nova companya, una noia molt jove, com podreu apreciar a les fotos i no es desenganxava d'ella ni per casualitat, ni tan siquiera provava so, ho feia el grup, ell i la noia de l'hotel a l'escenari, l'escenari al hotel i així va ser tota la gira. Jo crec que ni tan sols va trepitjar els camerins. Bé no es cert del tot, a Bilbao i a Puigreig vem anar tot junts a sopar (a las fotos al costat sopar de Bilbao). No acabaré sense dir-vos que el director de la banda era l'extraordinari guitarrista Peter White que poc després va començar la seva carrera en solitari, molt recomanable. A cada concert realitzaven una espècie de mitja part en la qual Peter i el grup tocaven tres o quatre temes del seu primer disc que es va publicar al cap de pocs mesos. La cançó “L’any del gat” donava títol al seu setè LP d'Al Stewart publicat el 1976 i que al costat de "Time passages" són els seus millors àlbums. Alastair Ian Stewart va néixa a Glasgow, Escòcia, el 5 de setembre de 1945.
A la foto de dalt sopar de Puigreig, amb autoritats de la ciutat, 
a sota tot l'equip al concloure la gira a Bilbao. Peter White es 
el primer per la dreta, a sota, just al meu costat. Al Stewart al
 mig a dalt, amb la seva xicota ben "agarraeta"

Aretha Franklin – I say a little player 1969

Aquesta peça és al meu parer el millor tema en la carrera musical de Lady Soul. Curiosament quan es va editar a Espanya l’any 1969 el single de Aretha Franklin, van col.locar la cançó a la cara B i a la A "La casa que Jack va construir". Per aixó jo sempre dic, parlan dels AR de moltes casas de discos, allors de ¡Lumbreras! Quan es van adonar que la peça que més agradava era a la cara equivocada es van donar pressa i van retirar els discos que quedaven a les botigues i el single es va reeditar amb "Reso una petita oració" en el lloc correcte, com a cara A. El colossal error està testimoniat amb la caràtula del single que us mostro al blog perquè ho comproveu per vosaltres mateixos i és que jo sóc dels que van comprar el single nomes sortir i es va quedar amb un dels que tenen valor de col.leccionisme. De fet hi ha molts perquè es venia molt bé, encara que no està excessivament valorat, precisament per aquest fet. El més curios del cas és que en els Estats Units les cançons del single d’Aretha Franklin respectaven aquest últim ordre, és a dir que "Say a little player" va ser cara A. Es va editar l’any 1968 i va aconseguir el lloc 3 en les llistes de R & B i el 10 a les de pop. Aretha Franklin va néixa el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o Queen of Soul. És una de les veus que més han influenciat a les cantants de Rhythm and Blues i funky de les darreres generacions.

Lionel Richie – Hello 1984

Aquesta cançó que escoltem ara va pujar fins a la primera posició a tres llistes diferents del Billboard i també va ser número 1 a Anglaterra i Australia. Es va publicar el 13 de febrer de 1984 amb format single i va estar multi platino als Estats Unit. Es trobava a l’àlbum “Can't Slow Down”.  Lionel Richie havia estat cantant del grup The Comodors abans de llançar-se en solitari. “Say you, say me” ha sigut, al costat de "Hello" que es la cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock, posiblement els més importants en la carrera d'aquest cantant de color. El cantant i també actor Lionel Richie va néixa el 20 de juny de 1949 a Tuskegee, Alabama. Amb “Say you, say me” va guanyar l'Oscar de l'Acadèmia en la categoria Millor Cançó i va estar cuatre setmanes al primer lloc de les llistes del Billboard. Lionel Richie va ser un dels promotors de la campanya benèfica "USA for Africa" i és co-autor amb Michael Jackson de la famosa cançó "We are the world" que es va publicar l’any 1985. A part de la seva tasca com a cantant, Lionel Richie també destaca com productor i compositor, entre altres es autor de “Lady” de Kenny Rogers.
Stevie Wonder i Lionel Richie a la gravació del "We are the word"

Lindsey Buckingham & Stevie Nicks – Crystal 1973

Fa un munt de programes vam escoltar un single de Stevie Nicks i us vaig comentar que amb el seu marit Lindsey Buckingham, van formar el duo Buckingham Nicks gravant un sol LP, per unir-se tots dos més tard a Fleetwood Mac. Us vaig prometre que escoltaríem alguna cançó d'aquest àlbum "Buckingham Nicks" que es va publicar al setembre de 1973, en el que a més de la qualitat musical, per descomptat, destaca la portada en què tots dos hi apareixian nus. Ha arribat el moment i us porto aquesta bona cançó que sona ara a Un Toc de Rock i que va ser una composició de Stevie Nicks (Phoenix, Arizona, 26 de 

maig de 1948). En aquest àlbum i a més de Lindsey Buckingham (Palo Alto, Califòrnia, 3 d'octubre de 1949) (guitarra i cors) i Stevie Nicks (veu), van integrar el grup Ronnie Tutt, Gary Hodges i Jim Keltner a les bateries, Jerry Scheffé (baix) , Monty Stark (sintetitzadors), Peggy Sandvig (teclats), Jorge Calderón (percussió) i Waddy Wachtel (guitarra), amb arranjaments de corda i direcció de Richard Hallagan. Va ser produït per Keith Olsen. En una entrevista que es va realitzar en una emissora de ràdio de Nashville l'11 de setembre de 2006, Lindsey Buckingham va expressà el seu desig de que aquest àlbum fos reeditat en versió CD i va suggerir la possibilitat que si això es portava a terme hi havia la possibilitat de realitzar una gira de promoció de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks per donar suport al re-llançament. De fet hi ha hagut comentaris a diversos mitjans per part de Tom Moncrieff (músic del grup a la gira despres de treure el disc) i Gary Hodges expressant també el seu interès en reunir-se amb Buckingham i Nicks per realitzar una gira de retorn de Buckingham Nicks.
La parella  Buckingham i Nicks, a dalt amb
 Fleetwood Mac, a sota ells dos

Otis Redding – My little tenderness 1966

Otis Redding va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Putiful. Nascut a Geòrgia el 9 de setembre de 1941, va morir en un accident d'aviació a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, al costat de diversos components de la seva banda d'acompanyament The Bar-Keys, quan només tenia 26 anys d'edat. De fet del grup The Bar-Keys només es van salvar James Alexander i Ben Cauley. Curiosament el major èxit en la carrera d'Otis Redding va ser el single "Sittin 'on the dock of the bay" que ja havia gravat abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident. Va ser el seu disc pòstum. Els seus començaments també són molt interessants ja que va començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, com quedaven diverses hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei. El tema que escoltem “Try a little tenderness”, es va publicar en single el desembre de 1966 i va aconseguir el lloc 26 en les llistes de pop i el 12 a la de R & B, als Estats Units, a Anglaterra va arribar al lloc 23. Despres de la seva mort, la trona de Rei del Soul va estar ocupada per Solomon Burke.
Funeral d'Otis Redding

Acabaré amb una frase que va dir el polític espanyol Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, 10 de enero de 1880 - Montauban, Francia, 3 de noviembre de 1940) i que va manifestar:


A Espanya la millor manera de guardar un secret 
 és escriure un llibre


Suposo que es referia al poc aficionats que som a llegir i això que en la seva època no existien els ordinadors.

Conclou per ara Un Toc de Rock. Jo tanco la barraqueta i us deixo en la bona companyia de la xarxa de emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre. Sigeu bons i bones i no feu res que jo no farie.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radioprogram)

No hay comentarios:

Publicar un comentario