Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
El cel en flames (Foto: Mario Prades)
Començarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock
escoltant a una de les millors bandes de rock
progressiu i simfònic de l'estat espanyol que
van sorgir a principis dels anys
setanta. Eren catalans i es van anomenar Iceberg. Fou tota
una pedra de xoc per a la música menys comercial, però de més qualitat
de l'època. No es
van classificar en les llistes d'èxits,
ni falta que els va fer ja que sense entrar a
la ràdio-fórmula però només
amb l'arma de la
seva extrema qualitat es van
inflar de treballar i vendre discos. Van ser només
cinc anys gloriosos, però ¡Quin cinc anys!
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Iceberg –
Sacerdotes de Amón 1975
Una de les millors bandes de rock progressiu sorgides a Catalunya a
principis de la dècada dels 70 va ser Iceberg. Max Sunyer (guitarra), Josep Más
Kitflus, (piano elèctric i sintetitzadors), Àngel Riba (veu, saxo i guitarra) i
Primitivo Sancho (baix) militaven l’any 1973 a la banda de Tony Ronald, però van
decidir fer la seva pròpia música i va sorgir Iceberg. L'únic que ja havia
interpretat rock simfònic era el guitarra de la Pobla de Massaluca (Tarragona),
Max Sunyer que havia tocat amb Vértice i Tapiman. Iceberg van ser hereus de
Màquina i Pan i Regaliz. En el 74 se'ls uneix el bateria Jordi Colomer que
tocava amb Luis Aguilé i graven unes maquetes que comencen a passejar per
diverses cases de discos. El 27 març 1975 Iceberg debuta en directe a
l'Hospitalet de Llobregat. Entren en contacte amb Marià Albero i Carles Serrat
que estan muntant una productora. Els porten als estudis Kirios de Madrid, i
entre el 5 i el 11 de maig graven el seu primer LP "Tutankhamon" que
publicaria el segell CFE l’any 1975 i del que us extrec aquest tema 
que sona
ara a Un Toc de Rock. Aquest àlbum seria reeditat per Picap el 1997 ja en
versió CD. Es tracta d'un àlbum tipus òpera rock amb cançons en castellà i
anglès de temàtica entrellaçada, no un compilat de cançons soltes unides en un
LP. Va ser produït per Alain Milhaud. Van participar tancant la primera edició
del Festival Canet Rock, organitzat pels membres de la Trinca i davant més de vint
mil assistents. En aquella primera edició celebrada el 26 de juliol de 1975,
també van participar Maria del Mar Bonet, Orquestra Plateria, Pau Riba,
Companyia Elèctrica Dharma, Lole y Manuel, Barcelona Traction i altres. Havia
d'actuar també Jaume Sisa, però finalment va ser prohibit per les autoritats ja que
dies abans s’havia 
declarat públicament anarquista. El 9 de febrer de 1976 Iceberg es
van presentar a Madrid en un memorable concert al Alcalá Palace amb el teatre
de gom a gom i les entrades esgotades. Al setembre de 1976 graven "Coses
Nostres" que va tornar a editar CFE. Iceberg evoluciona a una música
instrumental amb temes més llargs, amb moltes. Com el cantant semblava sobrar
Àngel Riba grava les parts de saxo d'aquest segon LP i abandona el grup que es
converteix en quartet. Ángel seguirà com manager d'Iceberg 1978. Per cert,
Iceberg van ser convidats a actuar en el concurs "1, 2, 3 Responda otra
vez" i van exigir i van aconseguir tocar en directe. Gravarien dos discos
d'estudi, un l’any 1977 titulat "Sentiments" i un altre el 1979
"Arc-en-ciel" i entre els dos un directe amb temes que mai van ser
gravats en un estudi "Iceberg en directe" que es va publicar l’any 1978.
Cal destacar que 
van participar en la gira nacional "La Noche Roja", amb
Miguel Ríos, Triana, Salvador i Guadalquivir. Iceberg oferirà un últim concert
que tindrà lloc a Salamanca, el 18 d'agost de 1979. Jordi Colomer ja havia
publicat l'any anterior un LP en solitari, Max sembla ser que tenia problemes
familiars i Kitflus va entrar a la banda de Joan Manuel Serrat, en realitat la
causa de la dissolució va ser bàsicament el cansament després de cinc anys de
treball incessant. L’any 1982 Max Sunyer, Kitflus, Santi Arisa i Rafael Escoté
crearien el millor grup de jazz fussion de l'estat, us parlo de Pegasus, però
això és una altra història. 
B-30 – Al cor
de la nit 1995/2006
Aquesta cançó dels B-30 que
escoltem ara a Un Toc de Rock, us la he extret del disc recopilatori “Tornen
els 80”
que va regalar la revista Enderrock com a avançament d’un doble CD que es va
publicar a l’abril del 2006 i on es van inclore cançons de molts dels grups que
us he nombrat abans, però inicialment la peça es va incloure a l’àlbum “Tretze
vides després” que es va editar l’any 1995. Durant els anys 80 el rock català que havia començat a
finals dels seixanta entremesclat amb l'Ona
Laietana va anar prenent cos i es va convertir en un moviment gràcies a
grups com Coses, Detectors, Dioni Oliver i Melodrama, TR, Double Buble, Octubre,
La Madam, N'Gai N'Gai, Bocanegra i algun altre. Amb l'arribada de Sau i Sopa de Cabra
va prendre carta d'identitat i van sorgir altres bones bandes com Lax’n’Busto,
Sangtraït i Els Pets, capaces de fer bon rock en la nostra llengua. Entre
aquesta fornada hem de destacar a B-30.
El seu quart LP "L'Acustic" es va gravar durant una gira acústica que
el grup va realitzar l’any 1993 i va 
publicar el segell PSM Records. Aquest va
ser el seu últim disc, encara que crec que van gravar-ne un altre que es
titulava "For Fans Only", però em sembla que no va arribar a
publicar-se mai. En l'època del acústic el seu mànager era un conegut meu que sempre
em va cridar l'atenció ja que la seva empresa era Porc Produccions, es trobava al carrer Perill de Barcelona, al número 13 i ell es deia Serapi
Soler. Tornant a B-30, es
van crear l’any 1981 i eren els germans Jordi
i Daniel Pueyo al costat
de Pepe Fuster, Luigi Carpintieri i Francesc Macià. Actualment B-30 sembla
ser que segueixen tocant sota els noms de B-30 i Popware. La veritat es que
B-30 son un grup que sempre m’ha agradat.
Sr. Chinarro – La Ley de Murphy 2012
Vaig descobrir que existia algú
anomenat Sr Chinarro fa anys, a
l'anunci publicitari per a televisió d'un festival, crec que era el Sónar i em va cridar l'atenció ja que
vaig pensar que amb aquest nom havia de tractar-se d'un raper, res més allunyat
de la realitat, Sr Chinarro es
un grup sevillà liderat per un home a cavall del cantautor i la música pop que no
s'ho muntan malament. Es diu en realitat Antonio Luque i aquest tema us ho extrec del seu últim treball
titulat "¡Menos Samba!” que es va posar a la venda el passat 12 de març i que
és el tretzé disc de Sr Chinarro.
L'acompanyen components del grup Maga:
Pablo Cabra i Javi Vega, al costat de Jorge Gil, que s'ha encarregat de la
producció en els estudis Sputnik de Sevilla. En single s'ha seleccionat aquesta
cançó que escoltem, ara a Un Toc de
Rock i que ens parla de les coses que passan quan s’aplica “La Ley de Murphy”.
Invisible (Luis
Alberto Spinetta) – El anillo del Capitán Beto 1976
Aquest és un tema amb una forta càrrega de
ciència ficció, una de les cançons més emblemàtiques de "El Flaco",
com es coneixia a l'argentí Luis Alberto Spinetta, nascut a Buenos Aires el 23
de gener de 1950 i que va morir a la mateixa ciutat el 8 de febrer passat.
Spinetta va ser un cantant, guitarrista, poeta i compositor de rock, considerat
dels més importants al seu país. La gran complexitat instrumental, lírica i
poètica de les seves obres li va valer el reconeixement a tot Llatinoamèrica,
encara que a Espanya és gairebé un desconegut. Va ser el creador i líder
d'Almendra, una de les bandes històriques del denominat Rock Nacional Argentí,
estil del que se li considera el "pare". Va liderar altres grups
mítics com Pescado Rabioso, Invisible, Spinetta Jade i Spinetta y Los Socios
del Desierto. El any 2009, va guanyar el Gardel d'Or, el premi musical més
important del seu país. El seu àlbum "Artaud" va ser considerat per
la revista Rolling Stone com el millor disc de la història del rock argentí.
"El anillo del Capitán Beto" es trobava en l'últim disc del grup
Invisible, titulat genèricament "El jardín de 
los presentes", gravat
l'any 1976. Referent a aquest tema que escoltem ara, Luis Alberto Spinetta (a las fotos) va
declarar una vegada: "Tracta d'un tipus que fot el camp a l'espai amb una
nau que es fa construir a Haedo. Comença el viatge i durant 15 anys recorre
l'espai. El Capità Beto en certa manera comença a estranyar la mort, com un
ésser humà que no pot desprendre d'ella. És llavors que diposita la seva fe en
un anell que pels seus poders, el protegirà de tot. Però Beto s'equivoca ja que
el seu anell no el protegeix de la tristesa. És en aquest moment que Beto
decideix tornar a la seva infància. Però no vol oblidar-se de tot i comprèn que
no pot tornar, queda només el seu anell, que és el seu element protector. Sap
que no té brúixola ni ràdio, és a dir, que està incomunicat a l'espai.
Finalment es perd, i passen molts anys fins que el troba una cultura
evolucionada i en 
trobar-lo descobreixen que l'anell tenia inscrit un signe de
l'ànima o sigui que tot el poder del Beto va quedar identificat en el seu anell
i del seu ésser va quedar només la poesia, com la part absolutament etèria que
no té ni forma ni visió i que és l'ànima de tots". Un dels mites sobre
aquest tema és que Spinetta el va escriure pensant en Beto Alonso, per el seu
públic fanatisme pel River Plate i al fet que nomena l'equip de futbol en la
cançó. Malgrat tot, Luis Alberto Spinetta va desmentir-ho i va dir que “L'anell
del Capità Beto” no estave dedicat a Beto Alonso. Invisible va ser un tercet integrat
per Luis Alberto Spinetta (guitarra i veu) juntament amb Héctor
"Pomo" Lorenzo a la bateria i Carlos Alberto "Machi" Rufino
davant del baix i cors.Per cert, sobre l'historia del anell del Capitá Beto crec recordar que fan fer un cómic.
Cómplices –
Nada es para siempre 2000
Quan es va desfer el grup Golpes Bajos, una banda gallega mítica
del pop nacional, Teo Cardalda
va crear el 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de Maria Monsonis, la seva parella.
Inicialment Cómplices eren, a
més a més de Teo i Maria, Tino DiGeraldo i Billy
Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas"
que es va publicar el 1988. L’any 2000 van treure “Cómplices” un CD on
s’incluia aquesta cançó com bonus track i que escoltem ara a Un Toc de Rock, si
bé un any abans es va incloure també al disc “Cousas de meigas”, la cançó va
donar títul i va ser sintonia d’una serie de televisió. L’any 2001, Maria Monsonis decideix deixar el duet, perquè
amb tant enrenou no pot dedicar-se als 5 fills que té amb Teo. Així que el 2002 Teo Cardalda, ja en
solitari, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar a
gravar junts l’any 2003. En total Cómplices han editat 13 àlbums, l'últim l'any
2010, "Cómplices 20 años", un recopilatori de grans èxits amb bones
col.laboracions, entre ellas duets amb Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de
Morfeo.
Mireille Mathieu – El cant dels ocells 1989
La cantant francesa Mireille Mathieu va publicar l'any 1989 un àlbum titulat "Embrujo" gravat en castellà, però en aquest disc trobem aquesta gran versió del clàssic de Pau Casals que ens la interpreta en català i la veritat és que la cantant a la qual es va denominar "la successora d'Edith Piaff", no s'ho fa gens malament amb l'idioma de Mossèn Cinto. Mireille Mathieu va néixa a Avinyó el 22 de juliol de 1946. Coneguda al seu propi país com "La Dama d'Avinyó" Mireille Mathieu ha gravat en francès, alemany, anglès, espanyol, italià, rus, finlandès, japonès, xinès, català i provençal. El novembre del 2005 Mireille Mathieu va celebrar els seus quaranta anys de carrera professional. Quan va començar l'any 1965 va ser apadrinada per Maurice Chevalier a qui ella va dedicar la cançó homenatge el 1980 "Le canotier de Maurice Chevalier". Mireille Mathieu va ser nomenada Cavaller de la Legió d'Honor el 9 de desembre de 1999 per Jacques Chirac, president de la República Francesa.
La cantant francesa Mireille Mathieu
Macaco – La República de la Tramuntana 2012
El nou treball de Macaco, un CD titulat
"El murmullo del fuego", ja és al carrer des del passat 27 de març.
D'ell us he tret aquest tema que està interpretat en català. Va ser Montse Aliaga la
que em va recordar que a ella li agrada Macaco i que fa un munt de temporades
que Macaco no sona a Un Toc de Rock, per tant aquí el teniu, per al seu
gaudiment i el de tots els oients. És el sisè àlbum gravat en estudi per la
banda liderada per Dani Carbonell que ha coproduït el disc al costat de Jules
Bikoko i Roger "Ferrero" Rodes. Totes les cançons han estat compostes
per Dani. Macaco és un banda que es va crear a Barcelona l’any 1997 i està
liderada per Daniel "Mono Loco" Carbonell. Els membres són originaris
de diversos països com Brasil, Camerun, Veneçuela o Espanya, aixó dóna a la
seva música un mestissatge de colors i estils i a més interpreten les seves
cançons en diferents idiomes, entre ells espanyol, portuguès, francès, anglès,
català i italià. Macaco van començar tocant a la plaça Catalunya i les Rambles
barcelonines, són un grup del carrer. El seu primer disc es va titular "El
Mono en el Ojo del Tigre” i 
es va editar l’any 1999. En Macaco i a més de Dani
Carbonell, trobem a Jules Bikoko, Miki Ramírez, Tomas Tirtha Rundquist, DJ
Helios, Didak Fernández i Steffan Rundquist. Un tema d’ells "Moving",
es va usar com a sintonia oficial dels actes en commemoració del Dia de la Terra, que va organitzar
National Geographic el 22 d'abril de 2009. La cançó va tenir la seva polèmica
quan Falange Espanyola la va fer serví sense autorització en la campanya
electoral per les Eleccions al Parlament Europeu del 2009. Macaco, a través de
la seva companyia, EMI, va fer públic un comunicat en què va explicar que
estudiava demanar a aquest partit per ús "il.lícit i ofensiu" del
tema i per "vulneració dels drets de propietat intel.lectual", però
la veritat és que no s'ha tornat a parlar-ne i ara tinc els meus dubtes sobre
si només van ser declaracions convenients i publicitàries.
Paloma SanBasilio
– Beso a beso dulcemente 1978
Quan en els anys vuitanta vaig
tornar al món de la ràdio, una de les primeres entrevistes que vaig realitzar
va ser a Paloma San Basilio, al
pavelló d'esports de Cambrils on va actuar. Em va caure bé des del principi per
la seva senzillesa i modèstia, tot i ser una de les millors veus femenines del
pop espanyol de totes les èpoques. A partir d'aquest dia ens hem vist de tant
en quan, gairebé sempre coincidint amb rodes de premsa o concerts seus. Paloma San Basilio va néixa a Madrid
el 22 de novembre de 1950 si bé algunes bios diuen que va ser l’any 1952.
Paloma San Basilio ha actuat en escenaris tan rellevants com el Carnegie Hall de New York, el Teresa Carreño de Caracas, Caesar Palace a Las Vegas, Teatro Bellas Artes de Puerto Rico,
el Gibson Amphitheater Universal
de Los Angeles o el Jackie Gleason
de Miami, on té imposades les mans al Passej dels Estels. Ha protagonitzat tres
musicals "Evita", "El Hombre de la 
Mancha" i "My
Fair Lady", els dos últims amb José
Sacristán. Al meu entendre, una de les cançons més importants en la
carrera musical de Paloma San Basilio
ha estat "Beso a beso dulcemente" que escoltem ara a Un Toc de Rock. La
cançó es va incloure inicialment en el disc “En directo” editat l’any 1978 i que va vendre més de 120.000
copias, peró la versió d’estudi es va publicar més tard, el mateix any 1978, en
un disc titulat així mateix “Beso a beso… dulcemente” que sols es va vendre en
el mercat de l’América Llatina i va superar el milió d’àlbums venuts. Durant la
seva carrera artística, Paloma San
Basilio ha rebeu un munt de discos
d'Or i Platí i ha venut més de 6
milions de discos. Va debutar discogràficament amb l'àlbum
"Sombras", l'any 1975.
Lidia Guevara –
Nadie como tú 2010
La barcelonina Lidia Guevara (10 d'agost de 1982) va tenir uns començaments molt corrents. Va formar part de diversos grups amb estils molt diferents, entre ells Privee, Daigual i Black Velvet. Va realitzar cors per a altres intèrprets i finalment es va llançar en solitari. Però abans va formar part del projecte Banghra, creat pel productor Sergio Medrano, un grup de sons orientals i moguts balls d'inspiració hindú que van aconseguir un Disc de Platí i un altre d'Or Van gravar dos àlbums i van estar nominats als Premis Amigo en la categoria de Grup Revelació al costat de La Quinta Estación. Lidia abandona el grup 
l'any 2008, vol interpretar les seves cançons ia la seva manera. Lidia va explicar “De què serveix estar davant un estadi ple de gent si no creus en el que fas?” Per cert que Lidia Guevara també ha treballat com a actriu, model publicitària i locutora de ràdio i va ser la imatge de la col.lecció de banyadors de la signatura A. MARE per als seus catàlegs del 2003 i 2004 i és que la nena està de molt bon veure. L'any 2008 es va llicenciar en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el seu àlbum "Memoria de Elefante" que va sortir a la venda el 22 de març de 2011 i que incloïa un duet amb Lucas Masciano, però crec que s'havia inclòs també en el seu primer CD "Lidia Guevara" editat l'any 2010.
Lidia Guevara
Joe Dassin – A
ti 1976
El cantant frances nascut als
Estats Units Joseph Ira Dassin
que és el seu veritable nom, encara que conegut artísticament com Joe Dassin, va ser un dels pocs artistes
europeus amb discos que van ser permesos darrera del teló d'acer, a la Rússia Soviètica
i que es programaven a les emisores comunistes. Però Joe Dassin va néixa a Nova York el 5 de novembre de 1938 i va
morir d'un atac cardíac, durant les seves vacances a Tahití, el 20 d'agost de
1980. Els seus pares eren comunistes i van tindre que exiliar-se dels Estats
Units per culpa del Senador Joseph
McCarthy i la seva caça de bruixes, traslladant-se a França on es van
afincà. Crec que aquesta va ser la raó del per que les seves cançons van sonar
als paissos sovietics. Al meu paré "A tí" és una de les seves millors
cançons. Per cert, entre els compositors francesos morts, Joe Dassin és el que genera més
ingressos per drets d'autor al veí pais. L'SGAE francès estarà d'un content... No us estranyi que aquest tema
estigui interpretat en espanyol, Joe
Dassin va gravar en alemany, castellà, italià i grec, a més del francès
i l’anglès. La cançó original en francès, estava dins del seu LP "Le
Jardin du Luxembourg" editat l'any 1976.
Tomba de Joe Dassin
Chris The Burgh – La Dama de Rojo 1986
És la gran cançó en la carrera
d'aquest guitarrista i cantant anomenat Chris
de Burgh que "no és ni anglès ni irlandès". Va néixa a la República Argentina, a la ciutat de Venado Tuerto, a Santa Fe, un 15 de octubre de l’any 1948. El
seu veritable nom és Christopher John Davison i el seu pare era un diplomàtic i
militar britànic, de fet l'arbre genealògic de la família De Burgh es remunta a Hubert de Burgh, un noble de la cort
del rei Juan Sin Tierra, germà
menor de Ricard Cor de Lleó. Es
tracte de'aquell Rei al qual sempre estava tocant els pebrots Robin Hood. Chris The
Burgh es van assentar al castell Bargy, al comtat de Wexford (al sud-est
d'Irlanda), un castell del segle XII comprat pel seu avi matern, el general Sir
Eric de Burgh i el van convertir en un hotel que els irlandesos també saben
mirar la "pela". El tema que escoltem ara va arribar, en la seva
versió en anglès, al primer lloc a Anglaterra i tercer als Estats Units. Que
consti que en la meva opinió té cançons millors, peró aquesta me la van
demananr i aquí sona, ja escoltarem més coses seves a Un Toc de Rock en propers programes. Chris de Burgh té gravats 26 àlbums oficials i 6 DVD. 
Scorpions – Vientos del cambio 1991
Un altre gran tema que ens
arriba ara en castellà és el "Wind of Change" dels Scorpions, una de les millors bandes
de hard rock, alemanys i aquesta una de les seves millors balades. Scorpions va ser fundat l’any 1965 pel
guitarrista Rudolf Schenker i el
bateria Wolfgang Dziony. En els
seus inicis, Rudolf era també el
cantant del grup fins que per cap d'any de 1970, el germà menor de Rudolf i també guitarrista, Michael Schenker, al costat del ex
cantant de Copernicus, Klaus Meine, s'uneixen a la banda. Des
d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir compondre en
anglès i aquest ha estat un dels seus signes d'identitat. Aquest tema
originalment i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy
World" que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb la
cançó, composada 
per Klaus Meine
i que va vendre 14 milions de
còpies, va sortir l'abril del 1991. El tema ens parla de la Perestroika i el canvi polític a
Rússia, ara que l'escoltem en castellà podem adonar-nos de la qualitat del
missatge. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han estat censurades en molts països, un dels seus
àlbums censurats més populars va ser "Virgin killer", a sota teniu la
portada censurada. En aquest enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en aquesta gravació també toca el
whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres
i cors), Rudolf Schenker
(guitarres i cors), Francis Buchholz
(baix i cors) i Herman Rarebell
(bateria i percussió).
Mediterráneo –
Tabarca 1979
Mediterráneo va ser un dels bons grups desaprofitats a
finals dels 70. Van començar
l'any 1977 encara que els seus
components havien coincidit anteriorment tocant en
diverses bandes. Eren d'Alacant i Mediterráneo
l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix),
Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria)
que havien coincidit amb el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un parell de grups de curta vida
anomenats Huevo Frito i Mandrágora. L'any 1978
el petit segell independent
Aphrodita els va publica el seu primer LP, gravat als estudis Musigrama
de Madrid i que es va titular "Estrechas
Calles de Santa Cruz",
un bon disc ple de
millors cançons que escoltarem
en una altra ocasió. Un any després Pepe Rey
deixa el grup i entren
el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en
contacte amb Mariscal Romero que els fitxa
per a la seva discogràfica Chapa. La cançó "Tabarca" donaba
títol al segon LP d'aquest bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo, 
als que gràcies a temes
com "Número Uno en USA" i “No, no, no” s'els va acusar de ser
excessivament comercials, però cançons com aquesta que acomiada avui Un Toc de Rock, ens demostren la seva
gran qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock progresiu, es clar que sota de les
directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, subsegell de la discogràfica
Zafiro, es publicavan en single les cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat “Número Uno en USA” els va
deixà el guitarra Pedro Giménez que seria substituït per Javier Rodríguez. En
total Mediterráneo van gravar sis àlbums i es van desfer l’any 1986, ancara que
per el grup 
van passar altres músics com Napi Carratalá i Gaspar Montalbano.
Despres de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més encarats cap al
jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys norata es van reunir-se
de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002, en el que van
col.laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a Mediterráneo, però
no va tindre continuitat. “Tabarca” és
un cant ecologista a una illa paradisíaca que existeix veritablement, es troba
a uns 22 quilòmetres de la ciutat d'Alacant i de la que us recomano busqueu
informació i fotos a internet ja que encara avui segueix en el mateix estat de
bona conservació. Es un bon consell i aixó que jo no acostumo a donar-los.
La frase per tancar avui Un Toc de Rock és del genial humorista
Antonio Mingote que ens ha deixat recentment i que es preguntava referint-se a una de les obsessions de
Franco:
"Per a què voldrem Gibraltar els espanyols si no sabem anglès?"
Ara tanco la barraqueta d’Un Toc de Rock. Per avui
toco el dos, però us deixo en bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios
Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet
de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, sigueu bons i bones que en el proper
programa passarè llista..
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario