Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Començarem el programa escoltant un d'aquests grans
instrumentistes als quals no es reconeix la seva tasca
excepte en cercles especialitzats, però que són brillants i claus en
els enregistraments en què intervenen. Escoltarem alguns clàssics
i també sonaran a Un Toc
de Rock novetats, però acabarem amb una
macro reunió de monstres
de la música escoltant un disc benèfic que va
fer història. Tot això i més configurarà el programa
d'avui, des de la xarxa
d’emisores de la Federación
de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant,
Ràdio Cap de Creus, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre. Per
tant, obrim la barraqueta escoltant a Chris White.
Benvinguts a Un
Toc de Rock
Chris White –
Jericho walls 1996
Chris White va ser el saxofonista de Dire Straits durant molts anys, però té una discreta, encara que
interessant carrera en solitari. Es tracta d'un bon instrumentistes
i un virtuós del
seu instrument. Aquesta bona cançó de Chris White, de la qual ell és coautor, es va publicar en un CD
titulat "Control" que a Espanya va editar Konga Music, subsegell de
Blanco i Negro, l’any 1996, però ja havia estat publicat uns anys abans, amb
diferent portada i el títol cambiat a "Shadowdance", també les
cançons és trobaven en ordre diferent, tenia format vinil i va ser uns quatre o
cinc anys abans, encara que no recordo que casa de discos el va treure i he
estat buscant el vinil per la discoteca de casa i segurament el tinc
traspaperat, per tant, ja el trobaré quan busqui algún altre artista, segur. En aquest CD de Chris White, nascut a Bristol,
Anglaterra, el 13 de juliol de 1955, col.laboren Mark Knopfler, Brian
Powell, Hugh Burns, Andy Caine, Gary Husband, Dany
Schogger, Felix Krish, Jean Paul "Bluey" Maunick, Mike Mainieri,
Andy Scott, Pi Palladino i la cantant Sam Brown. Aquest tema amb el
que obrim avui el programe d’Un Toc de Rock es instrumental i el saxofon de
Chris White brilla
amb esplendor,
però en el CD també hi peçes cantades. Els teclats i les programacions eren de Jean Paul "Bluey"
Maunick.
A sota Chris White amb Dire Strait
Curtis Mayfield – Freddie’s dead
1972
Fa alguns programes vaig estar parlant del cinema que va sorgir als Estats
Units en els anys setanta fet per negres i per a negres i bàsicament de la seva
música. La majoria de pel.lícules eren bastant dolentes, gairebé totes elles de
sèrie B, C o pot ser Z, amb els bons del film que sempre eren gent de color i
els dolents pràcticament tots blancs, però algunes d'aquestes pel.lícules,
poques, la veritat, estaven francament bé com "Shaft" que va arribar
a convertir-se en tot un clàssic amb segona part i remake inclòs. Una altra
destacable va ser "Superfly" dirigida per Gordon Parks Jr, amb una
bona banda sonora, publicada l’any 1972, a càrrec de Curtis Mayfield (Chicago, 3
de juny de 1942 - 26 desembre 1999) i de la que us extrec aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock. Curtis Mayfield va ser un cantant, compositor i
guitarrista de soul i funky que va gravar unes quantes bandes sonores i bons
discos. Va començar com a cantant en el grup de soul vocal The Impresions fins
que als 70 es va llançar ja pel seu compte, sent un dels pocs cantants que componien
les seves cançons i amb fortes dosis reivindicatives de la llibertat
afroamericana i la igualtat de drets en les seves lletres. També va fer una
important contribució a la 
música negra com a productor i compositor per altres
intèrprets, sent un dels creadors del Chicago soul, treballant amb Gene
Chandler, Jerry Butler. Major Lance i Billy Butler. Va ser el compositor del
tema "People get ready" que van gravar, entre altres, Aretha
Franklin, Bob Dylan, George Benson, Al Green, Rod Stewart i Alicia Keys. Curtis
Mayfield va patir l’any 1990, durant una actuació a Brooklyn, un accident quan
una torre de llums va caure sobre ell, deixant-lo paralitzat de coll cap avall.
A mitjans dels 90 van aparèixa alguns àlbums tribut a càrrec d'artistes com Eric
Clapton, Bruce Springsteen o Gladys Knight que amb el seu grup Gladys Knight & The Pip's van interpretar unes quantes bandas sonoras de Curtis Mayfield. L'any 1998, li va ser amputada la cama
dreta a causa de la diabetis que patia. Curtis Mayfield va morir el 26 de
desembre de 1999 a
l'Hospital Regional North Fulton en Roswell, Geòrgia, pel fet que la seva salut
havia anat deteriorant-se per la seva paràlisi.
The Box Tops – Choo choo train 1968
Ara parlarem de trens, o millor
escoltarem el ritme d’un tren. Aquí ens arriba un amb ritme dels 60. Aquesta va
ser una de les grans cançons dels creadors de "The letter", single
del qual The Box Tops van arribar a vendre 4 milions de còpies, era una cançó
de l’any 1967 i que de fet va ser l’única que veritablement va sonar a les
emisoras espanyolas de l’época, però que això no ens vagi a enganyar, The Box Tops van treure moltes i bones cançons que van pujar a
dalt de les llistes, algunes superant a "La carta". Parlem de The Box Tops, la banda liderada per Alex Chilton que quan va entrar en el grup només tenia 16 anyets.
Procedents de Memphis, Tennessee, es van crear l’any 1967 i es van desfer el
1970. Els Box Tops estaven originalment formats
per Alex Chilton
(veu solista i
guitarra), Bill Cunningham
(baix, teclats i cors), John Evans
(guitarra, teclats i cors), Danny
Smythe (bateria) i Gary Talley
(guitarra i cors). The Box Tops
van tornar a reunir-se l’any 1996, oferint concerts al llarg dels Estats Units,
fins al 17 de març del 2010, quan va morir d'un atac de cor el seu cantant i
líder Alex Chilton. La cançó que escoltem era
cara A d’un single editat el maig de l’any 1968 amb “Fields of clover”, un
altra bona peça, a la cara B. The Box Tops van estar en actiu de 1967 a 1970, gravant 10 singles i 4 LP's. Després Alex
Chilton s'incorporía al grup Big
Star. The Box Tops van
tornar a principis del nou segle i van estar treballant bastant, però Alex Chilton va morir a causa d'un
atac de cor i això crec que ha significat la fi del
grup.
The Blue Brothers – Sweet home Chicago
És possiblement la cançó més
significativa en la carrera dels Blue
Brothers, aquest duet humorístic i cinematogràfic recolzat amb una de
les millors bandes de R & B de la història. Va ser composada per Robert Johnson i és una variació del
"Kokomo Blues" de Scrapper
Blackwell. La llista d'artistes que l'han gravat podria omplir aquesta
pàgina. Els Blue Brother eren Dan Aykroyd i John Belushi i van crear el grup per acompanyar-los en una
actuació en un xou humorístic de televisió, però la cosa va acabar de debò,
entre els músics es trobaven membres de Booker
T. & The M.G. 's. Utilitzaven un truc en els seus enregistraments
per tal d'aconseguir el so contundent de ritme. Gravaven dobles pistes de la
secció de metall i percussió, inspirat-se en el "mur de so" del
productor Phil Spector i que
també van fer servir els ABBA
per les veus. Després de la mort de Belushi,
la banda va passar a ser dirigida per Steve
Cropper, amb cantants com Eddie
Floyd o Rob Paparozzi. El
5 de març de 1982, John Belushi va
ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a Los Angeles. La causa
de mort va ser "accident per sobredosi de speedball", una injecció amb
un coctel mortal fet 
de cocaïna i heroïna, tot i que després es va reconsiderar
aquesta conclusió. La nit de la seva mort, va ser visitat pels actors Robin Williams i Robert De Niro, cadascun va abandonar
l'habitació deixant-lo acompanyat. Mesos més tard Cathy Smith, una antiga groupie de The Band, va admetre en una entrevista al diari National Enquirer
que ella havia estat amb Belushi la
nit de la seva mort i ella li havia administrat la dosi fatal de speedball. Després
de l'aparició de l'article que es va titular "Jo vaig matar a John Belushi" en l'edició del 29
de juny de 1982, el cas va ser reobert. Cathy
Smith va ser extraditada des de Toronto, arrestada i acusada
d'assassinat en primer grau Un
pacte entre fiscalia i advocat defensor va reduir els càrrecs a homicidi involuntari i Cathy Smith va complir una condemna de
18 mesos a la presó. Aixó val la vida d’un esser humà. Es clar que estem parlan dels
Estats Units, però a Espanya li poden preguntar aixó mateix als pares de Marta
del Castillo. Per possar un exemple.
Bruce
Springsteen – Wrecking Ball 2012
2011 a causa d'un vessament cerebral, va intervenir en un parell de temes. De fet encara que la gira "Wrecking Ball" inclou a la E Street Band acompanyant a Bruce Springsteen, els únics membres de la banda que van participar en l'àlbum van ser Clarence Clemons, Little Steven (amb el Boss a la foto), Max Weinberg i Patti Scialfa que és la dona de Bruce Springsteen. En l'àlbum també van participar membres de la Seeger
Sessions Band i altres músics com Tom Morello i Matt Chamberlain. En la gira que està realitzant inclou Jake Clemons, nebot de Clarence i el Boss està acompanyat per una secció de vents integrada per Clark Gayton, Curt Ramm i Barry Danielian. En total, la E Street Band augmenta a 17 membres, sent la formació més gran des de la gira "Tunnel of Love Express" de 1987.
Tony Joe White – Taking the midnight
train 1973/1993
En
l'àlbum recopilatori "The best of Tony Joe White" és recollia aquest tema a càrrec del guitarrista, cantant i compositor nord-americà Tony Joe White, nascut el 23 de juliol de 1943 a Oak Grove, Louisiana. Aquest tema es va incloure inicialment en el LP "Homemade Ice Cream" que Tony Joe White va editar l'any 1973 i va comptar amb la producció de Tom Dowd i el mateix Tony Joe White. Els músics que van intervenir en l'enregistrament de l'àlbum van ser, a més a més de Tony Joe White a la guitarra, harmònica i veu, Reggie Young (guitarra), David Briggs (piano i orgue), Norbert Putnam (baix), i Kenny Malone (bateria ). La discografia d'aquest bon músic nord-americà és vastíssima, més de trenta àlbums plens de bones cançons, encara i curiosament que tot i haver gravat i composat temes que han estat èxit i han pujat a dalt de tot de les llistes americanes interpretats per gent de la talla d'Elvis Presley, Brook Benton, Jimmy Webb, Tina Turner o Tom Jones i que ell també ha interpretat, no ha aconseguit ser ell qui els col.loqués en lal llistes americanes.
Tina Turner – Private dancer 1984
Anna Mae Bullock, veritable nom de Tina Turner, va néixa a Nutbush,
Tennessee, el 26 de novembre de 1939 i els seus gens són barreja de negre i
pell roja. Cantant, compositora, ballarina i actriu, porta més de
cinquanta anys donant canya. Quan va començá i formava duet amb el seu marit,
el maltractador Ike Turner (tot dos a la foto),
portaven un grup de ballarines anomenades The Ikettes que mai acaben les gires, ella les s'esgotava i més
d'una decidia abandonar abans d'acabar i això que a més de ballar, Tina també cantava. Tina Turner ha guanyat 8 Grammy i ha venut més de 180 milions d'àlbums a tot el món.
L’any 2008 va abandonar el seu retir per recórre el món amb la seva gira "Tina!: 50th
Anniversary Tour" que es va celebrar l’any 2009 i va ser una de les
més rendibles de la història de l'espectacle. Aquest tema donava títul al seu
àlbum "Private dancer" que es 
va editar el 29 de maig de 1984 i ha
estat un dels seus millors discos des del seu divorci, aconseguin 5 discos de Platí només als Estats
Units. Es calcula que del álbum es van vendre més de 20 milions de
còpies a tot el món. En una de les varies entrevistes que li he fet, li vaig
preguntar una vegada a Tina Turner
que opinava de que es digués d'ella que tenia les millors cames del rock, la
cantant es va fer un fart de riure, però em mirava d’aquesta forma coqueta de
mirar que tenen les noies quan els hi dius alguna cosa que els ha agradat sentir.
Per cert, en el tema que dóna títol al LP i que escoltem ara a Un Toc de Rock, col.labora
Mark Knopfler que crec, si no em
falla la memòria, va ser l'autor de la cançó “Private dancer”.
Tina Turner amb Phil Collins i Mark Knopfler
Captain & Tennille – Do that to me one more time 1979
La parella Captain & Tennille, integrada per Daryl Dragon (nascut el 27 d'agost de
1942) i Cathryn Antoinette Tennille,
coneguda com Toni (nascuda el 8
de maig de 1940), es van inflar de vendre discos entre l’any 1975 i 1980,
sobretot gràcies al èxit obtingut amb aquest tema, inclòs en el seu LP
"Make Your Move" i que estava composat per Toni Tenneille. El single va arribar al primer lloc del Billboard el
16 de febrer de 1980 i va pujar al quart
en les llistes de l'any. Va aconseguir el setè lloc a Anglaterra al març del mateix any i l'escoltem ara a Un Toc de Rock. Un altre dels hits de Captain & Tennille va ser
"Love Will Keep Us Together", versió d'un tema de Neil Sedaka que va ser escollida Cançó de l'Any 1975 als Estats
Units. Quan van començar Captain &
Tennille van gravar el single "The way I want to touch you"
que es van finançar i 
publicar ells mateixos promocionan-lo a les emissores de
ràdio i en aquest disc Daryl que
havia estat teclista de The Beach Boys,
va tocar tots els instruments. Arran de la bona acollida del single Captain & Tennille van ser fitxats
pel segell A&M Records que va tornar a editar-lo i va ser tot un èxit. La
parella es va casar poc després. La veritat és que mai van aconseguir un altre
èxit igual als obtinguts durant aquests primers cinc anys, però segueixen en
actiu. Per cert, Captain & Tennille
van realitzar una versió en castellà del tema que escoltem avui, amb el
títol "Amame una vez más". Toni Tenneille també ha realitzat cors amb Elton John, Art Garfunkel, The Beach
Boys i va intervenir en el doble àlbum “The wall” de Pink Floyd.
Whitney Houston – I will always love
you 1992
Whitney Houston amb aquesta
cançó va aconseguir entrar al Llibre
Guinness dels Rècords com "El senzill d'una solista femenina més venut en la
història de la indústria musical britànica" i amb ell va superar
l’any 1992 a
Jennifer Rush que el tenia abans. Aquest tema en la seva versió original en
anglès es va incloure en la banda sonora del film "El
guardaespatlles" que va protagonitzar la cantant amb l'actor Kevin Costner. Està considerat un dels
millors en la llarga discografia de Whitney
Houston que també el va gravar en castellà i ja l’hem escoltat a Un Toc de
Rock. Whitney Elizabeth Houston
va néixa a Newark Nova Jersey, el 9 d'agost de 1963 i és filla de la cantant de
gospel Cissy Houston i neboda de
Dionne Warrick que de fet, és
cosina de la seva mare, Dionne va
ser la seva padrina musical. Encara que en moltes biografies es diu que Dionne Warrick i Whitney són cosines, això no és cert,
ho és de la 
seva mare. Whitney Houston
té el rècord de ser la dona que ha estat més setmanes en el número 1 del Billboard amb els seus àlbums "Whitney Houston",
"Whitney", "Waiting to Exhale" i la banda sonora de
"El Guardaespatlles", va estar en el primer lloc un total de 50
setmanes. El single amb aquest tema "I Will Always Love You", versió
d’un èxit de Dolly Parton que es va editar al novembre de 1992, es va convertir
en el single més venut per una artista femenina en la història de la música.
També va ser número 1 en 32 països
i va fer a 
Whitney Houston mereixedora de 2 Grammy i 6 Billboard
Music Awards. La veritat és que les drogues van consumir la carrera
musical d'aquesta cantant de color que va morir a Los Angeles el passat 11 de
febrer. Us explicaré una anécdota d’aquesta cançó. Una vegada el Coronel Parker, manager d'Elvis, li va demanar a Dolly Parton
(a la foto) una cançó per El Rei, clar que el Coronel posava les seves
condicions. Si volies que Elvis
graves una cançó teva, amb el que això pot representar en royaltis, el 50% de
l'autoria era per Elvis i la
part corresponent per al Coronel,
és clar. Dolly no s'ho va
pensar, la cantant
que no es mulla els peus al dutxar-se, els té molt ben posats i li va fer una botifarra dient-li que
del seu treball no es lucrava ningú i Elvis
no va gravar cançons de Dolly Parton.
La veritat és que Elvis mai va
compondre, però es va portar molts dividends com co-autor d'infinitat de
cançons. Coses que passen en el món de la música. La cançó que el Coronel Tom Parker volia per Elvis era "I Will Always Love
You" que va catapultar a l'èxit a Whitney
Houston quan la va interpretar a "El Guardaespatlles", on també
sona a un bareto, mentre els dos protagonistes ballen juntets, la versió de
Dolly Parton.
Bobby Vinton – Sealed with a kiss
1972
A Espanya aquest tema va ser el gran èxit, ja en els setanta, del cantant nord-americà Bobby Vinton, amb vendes molt per sobre de les que va obtenir amb "Blue velvet" que va ser una cançó que tot i convertir-se en famosa en començar a incloures en multitud de recopilacions dels seixanta, en el seu moment no crec que aquí arribés, si més no, ni a editar-se. "Segellat amb un petó" es va publicar
al
juliol de
1972 i
va donar títol a un àlbum ple de bones cançons, encara que aquí només es va publicar el single. Aquest tema va ser composat l'any 1960 per Peter Udell i Gary Geld per al grup The Four Voices que la van gravar a principis dels 60. L’any 1962 la va gravar Brian Hyland que la va col.locar en la tercera posició del Billboard, també Gary Lewis and the Playboys la van incloure en un single editat l’any 1968 que va pujar al lloc 19, la mateixa posició que va assolir el 1972 Bobby Vinton, encara que en les llistes de pop es va
classificar en el segon lloc. L’any 1989 va ser l'australià Jason Donovan qui la va gravar i va arribar a la tercera posició a Anglaterra, encara que no crec que es classifiqués als Estats Units. La veritat és que la cançó ha estat enregistrada en multitud d'ocasions, hi ha altres bones versions, entre elles les que van realitzar Bobby Vee, The Lettermen, Jim Capaldi, Nektar, The Shadows, Chris de Burgh, Laurent Voulzy, Agnetha Fältskog o The Flamin' Groovies, però la més recordada a Espanya és aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock. Per cert que al LP de Bobby Vinton amb la cançó per títol, es van incloure un munt de versions de grans èxits del pop, entre ells el "Song sung blue" de Neil Diamond, "Come softly to me" de The Fleetwoods, "The End of the World "de Skeeter Davis, "The First Time Ever I Saw Your Face" de Roberta Flack,"Some Kind of Wonderful" composada per Carole King que va ser un èxit de The Drifters o "Our Day Will Come" de Ruby & The Romantics. L'àlbum va ser produït pel mateix Bobby Vinton.
USA from Africa – We are the world 1985
Acabarem el programa d'avui amb aquest tema que forma part de la història musical del segle passat i que va ser el primer disc benèfic en classificar-se en els primers llocs de les llistes d'èxit internacionals. De fet no va ser el primer macro disc benèfic ja que un any abans d'aquest a Anglaterra es va gravar "Saben ells que és Nadal?" Que també es va publicar en versió maxi-single. "We are the world" va ser escrita
per
Michael Jackson
i Lionel Richie l’any 1985 que també van participar i va estar dirigida i produïda per Quincy Jones. La gravació de la cançó es va realitzar el 28 de gener de 1985 i es va publicar el 7 de març del mateix any. Els cantants que van participar van treballar sota la denominació USA for Africa (United Support of Artists for Africa) i els beneficis del maxi-single i LP es van dedicar a la campanya humanitària per intentar acabar amb la fam a Etiòpia. La idea va ser de Harry Belafonte i el seu representant, Ken Kragen que li va 
suggerir formar una unió d'artistes a l'estil del Band Aid, formada per músics britànics l'any 1984 per gravar la cançó "Do They Know It 's Christmas?" De la qual us parlava abans, amb fins similars. Els artistes que van participar van rebre una invitació per correu en la qual se'ls indicava que abans d'entrar en l'estudi de gravació "Deixessin el seu ego a la porta". Van participar 45 músics entre ells Bob Geldof que va ser el promotor del Band Aid britànic. Entre els cantants que van interpretar fragments en solitari es trobaven 
Lionel Richie, Stevie Wonder, Paul Simon,
Kenny Rogers, James Ingram, Tina Turner, Billy Joel, Michael Jackson, Diana
Ross, Dionne Warwick, Willie Nelson, Al Jarreau, Bruce Springsteen, Kenny
Loggins, Steve Perry, Daryl Hall, Huey Lewis, Cyndi Lauper, Kim Carnes, Bob
Dylan i Ray Charles i als cors van intervindre Kevin Junior, Lindsey
Buckingham, Sheila E, Bob Geldof, Cristian Dietrich, Dan Aykroyd, Harry
Belafonte, Jermaine Jackson, Jackie Jackson, LaToya 
Jackson, Marlon Jackson,
Iván Caballero, Randy Jackson, Tito Jackson, Jorge Garcìa, Waylon Jennings,
Bette Midler, The News que eran el grup de Huey Lewis, John Oates, Jeffrey
Osbourne, Erbio Leonel Diaz Garcia, The Pointer Sisters i Smokey Robinson. Els
músics van ser David Paich (sintetizador), Michael Boddicker (sintetizador), Paulinho
da Costa (percusión), Louis Johnson (bajo), Michael Omartian (teclados), Greg Phillinganes (teclados) i John Robinson (batería). Hi va haver alguns que no van poder participar-hi al trobar-se de gira com Madonna, Ozzy Osbourne que llavors militava 
amb Black Sabbath i Liza Minelli, encara que la “nota” la va donar Prince que va abandonar la gravació sense intervenir i va dir "No sentir-se a gust en una sala amb tantes estrelles de la música" i és que alguns fins i tot en coses benèfiques com aquesta necessiten sentir-se el Gran Protagonista. El tema va ser número U a 11 països, entre ells els Estats Units. Es va realitzar una segona versió de la cançó arran del terratrèmol que va castigar Haití el 12 de gener de 2010 amb diferents artistes, entre ells músics de rap i amb la lletra canviada, però l'acollida no va ser la mateixa. Més de setanta-cinc músics van participar en la segona gravació, que es va realitzar en el mateix estudi que l'original. La reunió d'aquest gran nombre d'artistes és perquè hores abans es van celebrar l’entrega dels Premis Grammy.
La frase amb la qual acabarem avui me la va dir un bon dia el meu pare, Ramón Prades Abella (14 de març de 1914 - 16 d’octubre de 1971), quan tots dos parlàvem de la dictadura que patíem en aquell temps a l'Espanya Franquista, en la qual estàvem a "règim" i la veritat és que amb els anys he reconegut l'agudesa de la mateixa, tot i que mai he sabut de qui era:
"Tu crida Llibertat i tingues per
segur que algú
t'escoltarà.
Però depenent de qui ho faci pensa
que pots perdre la poca que tinguis”
Acabo per avui Un Toc de Rock. Jo foto el camp i
plego la barraqueta. Ens veurem en el proper programa. Us deixo en bona
companyia la de les emisores de la
Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el
programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ràdio Trinitat Vells i
Ona La Torre. Que
sigeu bons i bones i porteu-se be.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario