Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui obrirem Un Toc de Rock amb un tema ja clàssic, una de les cançons més emblemàtiques que existeixen i que a més a més va ser el primer tema llarg de la història del rock. S'ha usat en multitud de bandes sonores, tant de pellícules com a sèries de televisió. Curiosament Iron Butterfly van ser una de les bandes més inestables del rock, en gairebé tots els seus discos veiem components nous i es van desfer i van tornar a ajuntar-se un munt de vegades, de fet pel grup van passar més d'una vintena de músics. Comencem el programa d'avui que tornarà a tenir molta música, però poques cançons, de fet només 5, amb un passeig per "El Jardí de l'Edèn", es clar que la foto es del petit jardinet que Montse Aliaga te a la seva terraça.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Iron Butterfly – In-A-Gadda-Da-Vida 1968
Aquesta va ser la primera cançó "llarga" de la història del rock, un tema que avui hagués pogut ser qualificat perfectament de heavy-metall, però que en el seu moment va ser només rock psicodèlic, també dit Rock Acid. Curiosament és l'únic tema pel que avui es recorda al grup nord-americà Iron Butterfly. El llarg metratge de la cançó, tota una cara del LP del mateix títol, ens ho van recordar en un capítol dels Simpson en el què Bart canvia les partitures de l'òrgan de l'església i els textos dels salms i l'organista toca "In-A-Gadda-Da-Vida" mentre els feligresos la canten a cor, finalment la imatge de la senyora que està tocant apareix amb el subtítol "17 minuts després" i darrera de fer sonar les últimes notes de la cançó, l'anciana organista cau prostrada sobre el teclat de l'instrument. Curiosament aquest tema que està centrat en òrgan i bateria que porten pràcticament tot el pes de la cançó, no utilitza un Hammond com pot semblar pel so, Doug Ingle (a la foto 1) feie servir un òrgan Vox. El grup 
espanyol Siniestro Total van versionà aquesta cançó amb el títol "No em rento a la vida" i es va incloure en un àlbum recopilatori titulat "Grandes Èxitos", editat l’any 1986. També el grup espanyol Ktulo la versiona en un EP que es va titulà "2078". Us explicaré una altra curiositat, en l'episodi 23 de la tercera temporada de la sèrie "House", sona la cançó en un "viatge" amb fongs psicodèlics administrats a un adolescent com a tractament per als seus mals de cap. Iron Butterfly es va formar l’any 1966 a San Diego i van publicar el seu primer àlbum "Heavy" el 1968. Els membres originals eren Doug Ingle, Ron Bushy, Jerry Penrod, Darryl DeLoach i 
Danny Weis. Tots excepte Ingle i Bushy van deixar la banda després del primer àlbum. Els membres quan es va gravar "In-A-Gadda-Da-Vida" l’any 1968, eren Doug Ingle (teclats i veu), Lee Dorman (baix), Ron Bushy (bateria) i Erick Brann (guitarra). El següent àlbum, "Ball", no va tenir el mateix èxit i va estar seguit per més canvis en la formació. Iron Butterfly es van separar per primera vegada l’any 1971. El baixista Lee Dorman posteriorment es va unir al supergrup Captain Beyond. Iron Butterfly es va tornar a formar l’any 1975 amb Ron Bushy i Eric Brann, als quals es van unir el baixista Philip Taylor Kramer i Howard Reitzes. Philip Taylor Kramer més tard es va convertir en notícia a causa de la seva misteriosa desaparició l’any 1995 i el descobriment de les seves restes al 1999. El 31 de juliol de l'any 2003, Erik Brann va morir per una aturada cardíaca a l'edat de cinquanta-dos anys i el 3 d'octubre de 2002, també ens va deixar a causa d'un càncer el cantant Darryl DeLoach, comptava 55 anys d'edat, 
un altre de seus components, el guitarra Larry "Rhino" Reinhardt va morir el 2 de gener passat als 63 anys. Es calcula que en total de l'àlbum "In-A-Gadda-Da-Vida", el títol real havia de ser "Al jardí de l'Edèn", ha venut més de 25 milions de discos a tot el mon i el single amb la versió retallada a tisores de la cançó va pujar al lloc 30 en les llistes, el LP va arribar al quart lloc. En total Iron Butterfly va publicar 6 àlbums d'estudi, dos directes i quatre o cinc recopilatoris i la cançó ha estat inclosa així mateix en moltíssims discos compilatoris de música dels 60 i 70. També en bandas sonoras de pel.lículas. 
Barrabás – On the road again 1991
Ara us porto un grup espanyol molt important internacionalment. Amb una línea que barregava connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys, pero de molta més qualitat i base musical, ara escoltarem una gran banda, Barrabás, un dels grans grups nacionals que van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la seva longeva vida professional. Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut en el mercat nord-americà i l’any 1975 van ser designats per la revista Play Boy com el millor grup mundial de música funky. Va ser una idea de Fernando Arbex (Madrid, 18 de mayo de 1941 - 5 de julio de 2003), havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas", però mai va tocar en directe amb el grup, sent el bateria titular des dels seus començaments José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Aquesta peça que us porto ara es recullia en el seu seté disc “Piel de Barrabás” que va ser publicat l’any 1981 i posava en marxa la segona 
etapa de Barrabás, després de quatre anys sense publicar cap disc. Fernando Arbex va signar un contracte amb Columbia amb vista sobretot al mercat hispanoamericà, pero van atacà al nord-americà. Per refer el grup va recórrer a tres nous músics i la formació en aquest àlbum són Armando Pelayo (teclats), Koky (guitarra), Susy Gordaliza (baix) i dos components de la primera època el cantant José Luis Tejada i el bateria José María Moll. Barrabás van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col.locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 
al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. Un dels seus millors àlbums va ser “Bestial” de l’any 1982 i el cantant era José Luis Tejada que havía sigut component de Los No. Durant un temps el cantant de Barrabás va ser Iñaki Egaña que havie tocat amb Los Buenos i actualment toca a Los Mitos. “Forbidden” ha estat el seu últim disc publicat fins el moment, es va editar l’any 1983.
etapa de Barrabás, després de quatre anys sense publicar cap disc. Fernando Arbex va signar un contracte amb Columbia amb vista sobretot al mercat hispanoamericà, pero van atacà al nord-americà. Per refer el grup va recórrer a tres nous músics i la formació en aquest àlbum són Armando Pelayo (teclats), Koky (guitarra), Susy Gordaliza (baix) i dos components de la primera època el cantant José Luis Tejada i el bateria José María Moll. Barrabás van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col.locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 
al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. Un dels seus millors àlbums va ser “Bestial” de l’any 1982 i el cantant era José Luis Tejada que havía sigut component de Los No. Durant un temps el cantant de Barrabás va ser Iñaki Egaña que havie tocat amb Los Buenos i actualment toca a Los Mitos. “Forbidden” ha estat el seu últim disc publicat fins el moment, es va editar l’any 1983. 
The Temptations – Masterpiece 1973
Produït per Norman Wilfield, aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, "Masterpiece", donava títol al que possiblement sigui el millor àlbum d'aquesta bona banda, una de les millors si no la millor, del soul vocal nord-americà i que es va publicar el 21 de febrer de 1973. Es tracta d’un tema llarg i treballat on els arranjaments de Paul Riser es llueixen en tot el seu esplendor. Vam escoltar-la en un programa fa un parell de temporades, peró en aquella ocasió no ens va donar temps per escoltar-la sencera causa de la seva extensió, però avui la gaudirem junts i servirà per recordà a Un Toc de Rock aquesta bona banda de color nord-americana. A la carrera de The Temptations destaca així mateix un altre bon tema llarg "Papa Was a Rolling Stone" que 
van editar l’any 1971. El grup The Temptations es van crear a Detroit, l’any 1961, quan es van fusionar dos grups The Primer i The Distants. The Temptations eren un grup vocal que estave integrat per David Ruffin, Eddie Kendricks, Paul Williams, Otis Williams i Melvin Franklin. El seu gran èxit va ser la cançó "My girl" (cuberta al costat) que es va publicar l’any 1965, una peça que també la va gravar i portar a l’èxit el malograt Otis Redding, al que es va considerar El Rei del Soul i que no hem de confomdre amb “My girl” que es trobava en aquest mateix àlbum del que us he tret la cançó que sona ara. En aquesta gravació, el grup The Temptations son Dennis Edwards, Damon Harris, Richard Street, Melvin Franklin i Otis Williams. “Masterpiece” va ser una composició del mateix productor Norman Wilfield. El single va pujar al primer lloc de les llistes i es va mantindre dues setmanes, mentre que l’àlbum va arrivar a la setena posició. 
The Temptations
Duane Allman & Boz Scaggs – Loan me a dime
Bona col.laboració per a un tema carregat de blues acollidor i titulat “Prestem un centau”. El cantant i guitarra Boz Scaggs i el guitarra Duane Allman que va ser líder dels Allman Brothers Band i membre al costat d'Eric Clapton del grup Derek & The Dominos. Nascut el 20 de novembre 1946 a Tennessee, Duane Allman (a la foto) està considerat com el segon millor Guitarra del món, per sobre de BB King i Clapton. La veritat és que amb la prematura mort de Duane Allman els Allman Brothers es van convertir en llegenda. El guitarrista Duane Allman que va morir el 29 d'octubre de 1971, va ser el fundador del grup The Allman Brothers Band l’any 1969, amb el seu germà Gregg, que a la mort de Duane en accident de moto, va passar a ser el líder de la banda. La mort de Duane es va produir en una festa d'aniversari, quan van anar a recollir el pastís. Duane Allman, entusiasta de les motos des de molt jove, portava una Harley Davidson. Després d'ell van sortir diversos cotxes amb companys del grup, les seves dones i amics. Era per la tarda i Duane encapçalava la marxa i 
sobrepassava el límit de velocitat, començant a deixà els cotxes enrere. En acostar-se a la intersecció de Bartlett Avenue un camió amb una grua per descarregar fusta avançava cap a ell. No sembla estar del tot clar si Duane Allman va veure a temps el camió o no. La veritat és que el vehicle va començar a girar cap a l'esquerra i el guitarrista va portar la seva moto cap a l'altre costat per envoltar al camió. Segons alguna versió, el camió es va parar per algun motiu, bloquejant el camí. Duane no va poder esquivar-lo i la seva moto va xocar i va saltar pels aires. El guitarrista va perdre el casc i va aterrar sota la seva moto que va lliscar diversos metres al llarg de la carretera. Encara que sols malmès, aparentement, havia sortit amb vida de l'accident, però diversos vessaments interns li van ocasionar la mort. Duane Allman va morir a l'hospital poques hores després, era el 29 d'octubre de 1971. Boz Scaggs, per la seva part, va néixa el 8 de juny de 1944 a Canton, Ohio. Va ser membre de la Steve Miller Band i va tocar amb Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. En aquest tema ambdós guitarristes s'esplaien a gust deixant-nos bones harmonies, plenes de dolçor i malenconia que van agafan ritme. No se ben be de quin any es aquesta cançó, peró es de principis dels setanta o por ser finals dels seixanta i es trobaba al LP recopilatori "Anthology" de Bozz Scaggs dels que us la he extret.
Four Men & A Dog – Mother of Mercy 1995
El programa d’avui d’Un Toc de Rock el tancarem amb una cançó de la banda irlandesa Four Men and a Dog que es van donar a conèixa en el Belfast Folk Festival celebrat l’any 1990. Aquest tema que va ser editat també en format single, es trobava en el tercer àlbum de Four Men & A Dog que és va titular "Doctor A 's secret remedies", un dels seus millors treballs, editat a Espanya l’any 1995, encara que en el Regne Units es va publicar un any abans, el 1994. La música de Four Men and a Dog és un complet mestissatge d’estils i barreja jazz, blues, 
bluegrass, swing, salsa, polka i tocs de rap. El grup Four Men & A Dog l'integraven Cathal Hayden (fiddle), Gerry O'Connor (banjo i fiddle), Gino Lupari (bodhran, bone i cantant), Kevin Doherty (guitarra i cantant) i Donal Murphy (acordió). En aquesta gravació van comptar amb Tom Flowerman al piano i també van col.laborar Garth Hudson, Randy Ciarlante i Rick Danko. Aquest tema és un dels que a mi més m'agraden d’aquest CD de Four Men and a Dog que es va gravar en els Levon Helm's studios de Woodstock, a Nova York, encara que reconec que en alguns moments en aquesta cançó els Four Men & A Dog em recorden i molt als Dire Straits de Mark Knopfler. 
El grup irlandes Four Men & A Dog
La dita per tancà Un Toc de Rock d’avui serà del compositor i director d’orquestra rus Igor Stravinsky (1882-1971) que va dir:
“No n'hi ha prou amb escoltar la música,
a més a més cal veure-la”
Per avui acabem Un Toc de Rock, foto el camp i us deixo en bona companyia, la de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, peró tornarem a trovarn-nos en el proper programa d’Un Toc de Rock, fins llavors a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario