Un Toc de Rock programa 16-05-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen   d'un  enllaç  per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui Un Toc de Rock vull donar la benvinguda a una nova emissora que emet el programa, es tracta de Ràdio Trinitat Vella, al barri de Sant Andreu, a Barcelona i que emet a través del 91.6 del vostre receptor de Freqüència Modulada i a la qual també podeu sintonitzar  des d'Internet. la veritat és que jo m'he assabentat ara, però l'emissora emet Un Toc de Rock des de fa ja temps. Benvinguts nois i noies de Ràdio Trinitat Vella! Anem ampliant la família d'Un Toc de Rock. Un Toc de Rock avui estarà ple de cançons que heu anat demanant-me a través del correu electrònic o el facebook de Montse Aliaga i que jo havia anat demorant posar ja que la majoria han sonat anteriorment en el programa. Avui les anem a escoltar perquè ja és hora i tocava. De fet moltes me les heu reclamat en diverses ocasions. Obriré la barraqueta d'Un Toc de Rock amb una mica de Tex-Mex a càrrec d'un grup molt cinematogràfic, liderat pel director de cinema Robert Rodriguez que ens porten tot un clàssic del folklore sud-americà, a la seva manera, es clar.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Chingon – Malagueña salerosa 2003

Aquest tema us l’extret del film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert Rodriguez, protagonitzat per Johnny Deep i Salma Hayek, es un home que te el seu propi grup, anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. Per aquesta raó gairebé sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel.lícules. De fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat també, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Albert Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel.lícules de Robert Rodriguez els Chingon han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Aquest tema és una gran versió del clàssic que s'atribueix als compositors Elpidio Ramírez i Pedro Galindo, tot i que algunes fons diuen que el compostor va ser el mexicà Nicandro Castell. De fet Chingon només han gravat un àlbum, però han inclòs cançons seves en set pel.lícules. Son un grup als que podríem enquadrar-los dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i angles.

Els Chingon amb Robert Rodriguez en primer terme

Flaco Jimenez – En el cielo no hay cerveza 2003

A mi sempre m'ha fet molta gracia aquesta cançó del gran acordionista texà Flaco Jiménez, inclosa en el seu àlbum “Squeenze By King”, per la seva lletra carregada de bon humor,  per tant, si escolteu amb atenció, en aquest castellà/anglès tan sui generis i propi del Tex-Mex, us asabentareu com Flaco Jimenez ens explica el que ha descobert i és que "En el cielo no hay cerveza"... dons aixó será veritablement tot un problema per a molts. Aquest àlbum es va editar l’any 2003 mitjansan el segell Compadre. Flaco Jimenez va formar part de Sir Douglas Quintet, Los Texas Tornados i la gran superbanda del Tex-Mex,  Los Super Seven, a part de tindre la seva propia carrera en solitari i haver acompanyat a molts altres artistes de tot tipus i estils, entre ells Dr. John, The Mavericks, David Lindley, Peter Rowan, The Rolling Stones, Ry Cooder i Bob Dylan. Leonardo "Flaco" Jimenez va néixa a San Antonio, Texas, el 11 de març de 1939. L’any 1986 va guanyar el seu primer Grammy, un altre al 96 i ancara en te mes, un d’ells l’any 1999 i va sortir a le pel.lícula “Picking up the Pieces” de Woody Allen, a part d’haver fet unes quantes bandas sonores. El seu germà Santiago Jimenez Jr també toca l’acordeó

Los Fabulosos Cadillac – Matador 1994

Aquesta és la cançó més famosa en la carrera del grup argentí Los Fabulosos Cadillacs que inicialment van ser una banda de ska. Són un dels grups més influents en la música argentina i d'Amèrica llatina. 4 dels seus àlbums han estat inclosos en la llista dels 250 àlbums més influents dins del rock iberoamericà: "La marcha del golazo solitario”, “Rey azúcar”, junt a “Fabulosos Calavera” i “Vasos vacíos". L’any 1994 el videoclip de la cançó "Matador" va rebre el primer premi de la cadena MTV Llatinoamèrica. Es va incloure en l'àlbum "Vasos vacíos", vuitè i més venut àlbum dels Fabulosos Cadillacs editat com a recull d'èxits publicats entre 1985 i 1993, any que es va editar. El disc recollia 15 cançons dels seus set discos anteriors més dos temes inèdits: "El Matador" i "Vº Centenario". Van vendre 300.000 còpies sols a l’Argentina. Inicialment  Los Fabulosos Cadillacs eren Gabriel Fernández, líder i veu del grup, Flavio Cianciarulo, baixista, Serguei Itzcowick trompeta, Sergio Rotman saxofonista, Luciano Giugno percussionista, Mario Siperman en els teclats, Anibal "Beina" Rigozzia la guitarra, Fernando Ricciardi bateria, Ignacio Pardo en el saxo i Robert Calcaño que toca congas. El 14 de maig al Acapulco Festival 2002 es va realitzar l'últim concert de Los Fabulosos Cadillacs. El percussionista durant 11 anys de Los Fabulosos Cadillacs, Gerardo Rotblat va morir el 29 de març del 2008, als 38 anys, víctima d'un edema pulmonar.

Nacha Pop – La chica de ayer 1980

La cançó forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser composta pel malaguanyat Antonio Vega a l’any 1977, quan feia la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més representativa del pop español dels 80. Va ser el gran hit en la carrera de Nacha Pop, un grup que es van crear l’any 1978 en desfer-se Uhu Helicopter i en aquells moments Nacha Pop eren Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete enfront de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se per una gira que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega (a la foto) gairebé resultava patètica. Antonio Vega va néixa a Madrid, el 16 de desembre de 1957 i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció va estar a càrrec de Teddy Bautista, el que va ser polémic president del SGAE i que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a vosaltres a Un Toc de Rock. Per cert que des de l’escàndol del SGAE, la auditoria i les detencions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més del tema, tret del follón amb l'us o millor dit, mal us, de les tarjetes de crédit de l'entitat, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot i “correr el estupido velo”, inclus des de el nou govern del país. Tenim ja nou president, el cantautor gallec Antón Reixa. Ara una curiositat, el grup nord-americà Gigolo Aunts va interpretar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i amb el títol “The Girl from Yesterday”.

Nacha Pop en una actuació

Lorenzo Santamaría – Pobre beatle John 1995

El seu veritable nom és Llorens Roselló Horrach i va néixa a la població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70. L’any 1965 Lorenzo Santamaría va formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera en solitari va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” . “El último beso ", però no hem d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría plenes de canya, com "Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll", del que os he extret aquesta cançó que escoltem ara, una composició de Carlos Segarra que també va ser el productor de l’àlbum i on recorda al malaurat John Lennon. De fet i al meu paré, aquest es el millor disc en la carrera del amic Llorens de Santamaría. Jo havie quedat un dia a les oficines de Divucsa amb ell i després de donar-me el disc, vam anar a un bar que hi havie a la cantonada del paseig de Carles I, a Barcelona, on el vaig entrevistar. Dins d’aquest disc hi ha una bona cançó, dedicada a la seva dona l’actriu Nuria Osta i la seva filla que llavors feia poc que havía nascut, es diu “Dos mujeres y un solo amor”, títul explicatiu.

Ana Belén, Rosa León, Amaya Uranga, Joaquín Sabina, Miguel Ríos y Víctor Manuel – Cualquier tiempo pasado fue peor 1987

Aquesta peça era la cara A d'un maxi-single d'aquests altruistes, a benefici del Comité Ciudadano de la Lucha Anti-Sida de Madrid. En la gravació de la cançó amb lletra de Joaquín Sabina i música de Pancho Varona que també va ser el productor, intervenen Miguel Ríos, Rosa León, Ana Belén, Amaya Uranga, Víctor Manuel i el mateix Joaquín Sabina. Una de les coses curioses pel que fa a la lletra és que cadascuna de les estrofes que canten individualment tracta sobre textos de cançons importants en las carreras dels propis cantants. A mi i des de Un Toc de Rock, sols hem queda dir-vos que l’escolteu amb atenció i jutgen si realment "Cualquier tiempo pasado fue peor"... o no. A Un Toc de Rock no jutgem, només escoltem bona música.

Alejandro Lerner – Algo de mí en tu corazón 1990/1996

Alejandro Lerner és un dels bons cantants, teclistas i compositors de pop sorgits en l'Argentina, però és pràcticament un desconegut al nostre país. És l'autor d'un dels grans èxits en la carrera de Miguel Ríos, us parlo de "Todo a pulmón", però la seva trajectòria musical és vasta i dilatada i ha arribat a gravar amb Carlos Santana, amb el qual va col.laborar en el seu àlbum "Shaman" i va tocar amb ell en una gira. Aquest tema us ho he extret del seu àlbum recopilatori “Lo mejor de Alejandro Lerner" que va editar l’any 1996. Nascut a Buenos Aires el 8 de juny de 1957, Alejandro Lerner va publicà el seu segon disc " Alejandro Lerner y la Magia", amb el que jo el vaig descobrir, l’any 1982, de fet ha tret 19 àlbums d’estudi des de 1979, l'últim "Enojado" al 2007, a més d'alguns recopilatoris com aquest. “Algo de mí en tu corazón” es trobava originalment en el LP "Entrelíneas" que Alejandro Lerner va publicar a la seva Argentina natal l’any 1990. Amb només 16 anys va tocar amb Raúl Porchetto en el grup Reino de Munt. Un any més tard, va acompanyar a León Gieco i el 1975 es va incorporar, encara que va estar poc temps, a Los Desconocidos de Siempre, la banda que Nito Mestre va crear després de desfer Sui Generis. També ha tocat amb Miguel Cantilo, Piero i es va unir a Soluna, el grup de Gustavo Santaolalla amb què va debutar com a compositor. Però l'empenta definitiva en la seva carrera la va donar el 1980, en incorporar com a pianista i compositor a la banda de Sandra Mihanovich. A principis dels 80 Alejandro Lerner va ser convidat per Miguel Abuelo i Cachorro López per unirse a la volta de Los Abuelos de la Nada, una banda mítica del Rock Nacional Argentí, encara que Lerner va preferir començar ja com a solista, però va recomanar com teclista a un pràcticament desconegut Andrés Calamaro. Alejandro Lerner està casat amb la cantant de jazz argentina Marcela Núñez i tots dos tenen una nena anomenada Luna Lerner que va néixa el 15 d'octubre de 2009. Com a compositor ha escrit cançons per a Luis Miguel, Santana, Soledad Pastorutti, Carlos Mellino, Sandra Mihanovich i Valeria Lynch, entre d'altres. També ha composat i interpretat bandes sonores de diverses sèrie de televisió, una cosa que a l'Argentina anomenen "cortina", entre elles “Volver a empezar” i “La banda del Golden Rocket”.

Lone Star – Punta d’Alba 1977

El grup català Lone Star, als que es coneix com “La Leyenda”, també han gravat en català, si bé solsament ho van fer en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest single, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no tenia massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment i despres d'escoltarla, he confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gené domina ja que va estar vivint i tocant a Anglaterra abans de crear Lone Star. Us incloc un retall de premsa donant fe del que compto i que he extret de la pàgina web de Lone Star. Aquesta bona cançó inclosa en aquest single amb “L’amor s’en va” a l’altre cara, es va editar a través del segell Phonic al 1977, val la pena escoltar-la i per aixó sona sona ara a Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio, Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre. El batería en aquesta gravació va ser Josep Maria Vilaseca “Tapi” i el guitarra Alex Sánchez, la direcció musical va ser de Jordi Doncos. Per cert, quan van començar a gravar a l’any 1963, la discogràfica en els seus discos, els dos primers EP’s, els van fer constar com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys 60 era el tarragoní Joan Miró.

Manolo Galván – Hijo de ramera

Aquesta és la millor cançó en la carrera de Manolo Galván que va ser el cantant de Los Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidorm l’any 1968 amb “La vida sigue igual”. Quan Manolo Galván va compondre i gravar “Hijo de ramera”, la discogràfica no va tenir pebrots de presentar-la a la censura i al final resulta que van tenir raó i Manolo Galván va haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La va titular "Hoy no me levanto". Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya, la censura i els crítics, s’en va anar a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva retirada. Allà va tornar a gravar aquesta cançó, amb arranjaments musicals més agressius i amb el títol original "Hijo de ramera" i és la versió que escoltem ara a Un Toc de Rock. És una lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant perquè Pedro "el de l'alcalde" a l'escola el va anomenar "Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li que es va tractar d'una violació quan ella sols tenia 15 anys a càrrec de “los señoritos del lugar” i dient-li al seu fill que “…y de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza". La veritat es que esgarrifa.

Joe Dassin – Y si no existieras 1977

També hem veu demanar que escoltesim un tema d'aquest gran cantant americà-francès Joe Dassin i ja he rebut un correu que amb recorda-me que no l’he posat. Bé, dons aquí tenim un altre dels millors temes seus, una peça on ens explica que si tu no existissis no podria viure, es a dir que tindria que inventarte de nou. El nom complert d’aquest bon cantant era Joseph Ira Dassin, va néixa el 5 de novembre de 1938 a la ciutat de Nova York i va morir a Tahití, quan es trobava de vacances, a causa d'un atac al cor, el 20 d'agost de 1980. Els seus pares van haver d'emigrar a França a causa de les seves tendències comunistes. Curiosament Joe Dassin ha estat un dels pocs cantants de l'Europa no comunista que han funcionat a nivell vendes darrera del teló d'acer i que ha sonat i molt a la Rússia Soviètica, va ser un dels pocs artistes europeus amb discos que van ser permesos darrera del teló d'acer i que es programaven a les emisores comunistes, possiblement a causa de les tendències polítiques dels seus pares que d'alguna manera, li van servir d'aval. Al llarg de la seva carrera Joe Dassin va gravar cançons en alemany, castellà, italià i grec, a més per descomptat de francès i anglès. Per cert, val a dir que Joe Dassin és el compositor mort que més drets d'autor genera en el veí país, la SGAE francesa deu estar molt contenta.

Boz Scaggs – Sierra 1994

Jo vaig descobrir aquest tema del cantant i guitarra nord-americà Boz Scaggs que ara sona al programa d'avui d'Un Toc de Rock, en un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció al adonar-me que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també tinc el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes" que es va editar el 5 d’abril de 1994, però tinc que reconeiza que jo em quedo amb la versió cantada en castellà i que te una gran lletra que podem entendre de principi a fi. Els músics en aquest enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i toca diversos instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett (guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió), Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William "Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James "Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Us recordo que Un Toc de Rock ho esteu sintonitzant, des de Ràdio l’Hospitalet de l’Infant, Altafulla Ràdio, Ràdio Cap de Creus, Ona La Torre, Ràdio La Trinitat Vella i la xarxa d'emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també us el podeu descarregar del blog o les webs de les respectives emissores i escoltar-lo quan us vingui de gust.

Kansas – Polvo en el viento 1977

Ara anem a escoltar a Un Toc de Rock un dels millors temes del rock i una de les primeres cançons que van incloure secció de corda, es a dir violins en el seu contexte. Es clar que els primers de veritat van ser el grup Flock a finals dels anys seixanta que portaven un violí eléctric. Jo us porto a Kansas i el seu "Dust in the wind", un tema inclòs en el cinquè àlbum "Point of Know Return" que el grup nerd americà Kansas va publicar l’any 1977 i que va ser 4 vegades Disc de Platí. En anglès, és clar. La cançó s'ha inclòs l’any passat a la banda sonora del film "Destino final 5" i sona cada vegada que s'acosta una cosa dolenta. En la seva versió original va arribar al lloc 6 del Billboard, el 22 d'abril de 1978, encara que va ser número U en gairebé tot el món. És una de les primeres peces acústiques de Kansas, un grup que es va crear a Topeka, Kansas, l’any 1970 i que es van dissoldre el 1984, però van tornar l'any següent i segueixen en actiu. Originalment eren el baixista Dave Hope, el bateria Phil Ehart, a la guitarra Kerry Livgren, al costat del cantant Lynn Meredith, els teclistes Don Montre i Dan Wright i el saxofonista Larry Baker. Pel grup han passat altres músics com Steve Morse, John Elefante, Robby Steinhardt, etc. En aquest tema van incloure violins i això li donà aquest aire de genialitat que té. Entre les moltes versions que s'han realitzat hi ha una molt destacable, cantada en castellà, a càrrec de Bertín Osborne.

Mecano – Mujer contra mujer 1988

Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock amb la que possiblement sigui la millor cançó en la cursa profesional de Mecano, us parlo de "Mujer contra mujer", tota una oda a les relacions lesbicas. El cas de Mecano és curiós. Ana volia ser cantant i el pare li va dir que es busqués músics que ell els pagaria un single. Ana, noia molt tímida i amb molta por als escenaris es va ajuntar amb els germans Cano, José María i Nacho que acabava de deixar el grup Prisma i amb el que Ana es va enamoriscar i van començar a ser nuvis, per cert que Nacho també va ser el primer nuvi conegut de Penélope Cruz. Després de participar en un concurs que no van guanyar, graven el single "Hoy no me puedo levantar" per a CBS que es va publicar el 22 de juny de 1981, però que els mateixos nois es van encarregar de promocionar-lo per les emissores de ràdio i locals amb cent còpies que va comprar el pare de l’Ana, aconseguint que la cançó fos radiada i que el segell lucinara amb ells. D'aquell single es van vendre finalment 40.000 unitats."Mujer contra mujer" es trobava en "Descanso dominical", el segon LP de Mecano ja per Ariola després que CBS els rescindís el contracte al jutjar que Mecano estaven "cremats". L'àlbum es va publicar el 24 de maig de 1988 i va superar els 3 milions de discos venuts i el single es va editar el 5 de desembre. Va ser gravat en els estudis Abbey Road de Londres i a Madrid. En la gravació col.laboraren un munt de músics, entre ells Manuel Santiesteban, Alberto Estébanez, Horacio Fumero, Sergio del Castell, Javier de Juan, Pier Wyboris, Alex de la Nuez, Laurie Holloway, Eddy Guerin, Alberto Tarin, Ignacio Maño, Rafael Martínez, Tomatito, Walter Frazer, Pepe Banús, Antonio Carmona, Luis Camino, Antonio Corts, Eva Torroja, Víctor Sánchez, Pedro Iturralde i Alejo Stivel, entre altres.

Tancarem la barraqueta d’Un Toc de Rock amb una dita del escriptor de terror nord-americà Stephen King que en el seu llibre “El Caçador de somnis” diu:

“Els somnis envelleixen més de pressa

que els somiadors”

Tanco per avui Un Toc de Rock. Jo toco el dos. Ens veurem en el proper programa. Ara i des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ona La Torre i Ràdio la Trinitat Vella, us deixo en bona companyia. Porteu-se be.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the radio program