Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Foto feta al aeroport d'Eivissa per Mario Prades on veureu en primer
pla el director de cinema Roman Polanski, a la dreta perdut a la foscó
Narciso Ibáñez Menta i al fons l'actriu Silvia Tortosa. Vem anar al
Festival de Cinema d'Eivissa.
Un psicòpata i assassí tronat
de nom Charles Manson va agafar el seu acòlit Tex Watson i li va
ordenar "Tex, ve el
10050 de Cielo Drive i mata'ls a
tots". Després, Manson
va trucar tres de les seves
noies: Patricia Krenwinkel,
Linda Kasabian i
Susan Atkins i las va manar que anessin amb Tex i que fessin tot el
que ell els digués. Susan,
un dels membres de La Família més devots de Manson,
li va preguntar: "¿Això és Helter Skelter?".
Charles va contestar: "Sí és l'hora de Helter Skelter".
Helter Skelter és
un joc de paraules que no té una traducció fàcil.
Vindria a ser alguna cosa així com "confusió" i també és el
nom que els anglesos donen
a uns tobogans infantils.
Així meteix és el títol d'una cançó dels Beatles composta
només per Paul McCartney,
però signada com
era habitual pel tàndem Lennon & McCartney
que escoltem ara per
obrir Un Toc de Rock d'avui. Es clar que altres diuen que tot va començar per Charles Manson amb la portada del "Sgt Peppers".
Benvinguts a Un
Toc de Rock
The Beatles – Helter Skelter
1968
Canyon
que el matrimoni del cineasta Roman Polanski i l'actriu Sharon Tate que estava
embarassada de vuit mesos, li havian comprat al productor musical Terry
Melcher, fill de Doris Day i amic del component dels Beach Boys Dennis Wilson.
Melcher va conèixa a Manson a través de Dennis i fins i tot es va interessar
per la seva música. Però opinava que aquella música li donava "males
vibracions". El fiscal que va portar el cas sempre va assegurar que Manson
creia que aquella era encara la casa de Melcher i que el motiu de la matança de
1969 va ser la venjança per no haver-se convertit en una estrella del rock.
Manson que afirma ser el Diable i altres vegades Jesucrist, sempre ha negat "aquesta
estupidesa". Tots els que es trobaven a la casa van ser salvatgement
assassinats a trets, ganivetades i cops. La veritat es que tenia una llista de gent a la que matar, entre ells Liz Taylor, Frank Sinatra i altres, de fet volie acavar amb tots els personatges de Hollywood. Fa poc la Junta de Llibertat
Condicional ha denegat la llibertat condicional a Charles Manson que cumpleix
Cadena Perpétua, un home que mai s'ha penedit d'haver ordenat la matança i que
clama que ell, en realitat, no ha matat a ningú.
Creedence Clearwater Revival – Bad
moon rising 1969
Una de les cançons més populars de la Creedence Clearwater Revival a Espanya, grup nord-americà a qui es coneixia com CCR, és "Bad moon rising", La CCR estava integrada pel cantant, guitarrista i compositor John Fogerty, el guitarrista Tom Fogerty que es el seu germà, el baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford, tots ells nascuts l'any 1945 excepte Tom. Interpretaven un estil al que es coneix als Estats Units com Swamp rock, una barreja de zydeco, cajún, blues i rock, amb tocs country. Aquest tema es va incloure al "Green river", tercer àlbum d'estudi de la Creedence Clearwater Revival que es va editar el 3 d'agost de 1969. El LP va arribar al primer lloc en les llistes de pop d'Estats Units i al 20 a
Anglaterra, on el single
amb aquest
tema va
aconseguir la primera
posició, mentre que
al seu país es
va quedar en
el segon lloc. Quan l'àlbum es va reeditar 
l'any 2008 en versió CD es va incloure una versió d'aquesta cançó gravada en directe a Berlín, en un concert celebrat el 16 de setembre de 1971. La Creedence Clearwater Revival inicialment es va anomenar The Blue Velvets, però quan l'any 1965 van signar contracte amb el segell Fantasy Records van canviar a The Golliwogs i es va crear a El Cerrito, a Califòrnia. Després de realitzar el servei militar diversos dels seus components, van tornar a posar-se en marxa l'any 1967 i van passar a ser ja Creedence Clearwater Revival, iniciant-se una carrera brillant i plena d'èxits que va arribar fins a 1971 quan van sorgir problemes entre ells pel control financer de la banda que van acabar amb la marxa de John Fogerty que es va llançar en solitari, els judicis van durar fins al'any 1983, però això és una altra història.
Electric Light Orchestra – Last
train to London
1979
La Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre
de 1947) arriba a Un Toc de Rock per
portar-nos a Londres amb l'últim tren. Una bona cançó que es va editar en
single i va ser un supervendes. "Last train to London" estava
originalment inclosa en el disc "Discovery", editat al mes de juny de
1979 per Jet Records, distribuït a Espanya per CBS y reeditat el 12 de juny del
2001 en versió CD amb temas extra i una versió de la cançó de Del Shannon
"Little Town Flirt". Al blog us poso la portada original espanyola
del single, amb el títol en castellà. De l'àlbum "Discovery" es van extreure cinc singles d'èxit, "Shine a Little Love", "Your
say Bring Me Down", "Last Train to London"
que escoltem ara, "Confusion" i "The Diary of Horace Wimp". Va ser el primer àlbum de l'Electric
Light
Orchestra en aconseguir
el primer lloc en les llistes d'èxits
britàniques, entrant directament en aquesta posició i romanent en ella durant cinc setmanes. L'any 1997, "Discovery" va ser certificat
com a doble disc de platí. Aquest àlbum no
inclou el tercet de cordes
integrat per Mik Kaminski,
Hugh McDowell i
Melvyn Gale, tot
i que van aparèixa en els videos
musicals de l'àlbum que van ser
creats a manera de substitut
d'una gira de concerts. Van ser acomiadats, tot
i que Mik Kaminski tornaria al grup per a
la gira de promoció de "Time"
i per a la gravació de l'àlbum de
1983 "Secret Messages".
A la portada de l'àlbum apareix l'actor Brad
Garrett vestit de àrab. En aquesta gravació
la ELO van ser Jeff Lynne (cantant,
guitarra, piano i sintetitzador), Bev Bevan
(bateria i percussió),
Richard Tandy (piano,
sintetitzador, clavinet i arranjaments orquestrals),
Kelly Groucutt (baix
i cors) i Louis Clark (arranjaments orquestrals).
Dire Strait – Sultans of swing 1978
Aquest és un dels principals temes en la carrera del grup britànic Dire Strait, la banda creada l'any 1977 a Londres per l'escocès Mark Knopfler (guitarra i cantant), amb el seu germà David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers (bateria) i que es van dissoldre l'any 1995. La cançó es trobava en el seu primer disc titulat "Dire Strait" que es va publicar el 8 de Juny de 1978 a Anglaterra i va ser el principal single extret del disc, encara que va començar a vendre a l'octubre, aconseguint el lloc 10 tant al Regne Unit com als Estats Units, on el single va vendre 2 milions de còpies. El grup va gravar aquest single amb tan sols 100 lliures, tot el seu capital en aquells moments. En el tema expliquen la història d'una banda que toca en un característic pub al sud de Londres. En la seva lletra, Mark Knopfler, descriu un petit bar 
amb un públic minoritari i entregat on es toca una música poc habitual en aquell temps, quan no es concebia que una banda de rock & roll pogués tocar amb trompeta o saxo. Així, Mark mostra la seva debilitat pel jazz i estils com el dixie i el honky tonk, dels que hi ha a la cançó. El tema va ser regravat per Dire Strait en diverses ocasions, es va incloure de nou en l'àlbum "Alchemy", al "Live at the BBC" i en el concert homenatge a Nelson Mandela pel seu 70 aniversari, on es poden comprovar com l'han anat variant al llarg dels anys. Aquesta versió que escoltem ara és la primera de totes, encara que anteriorment hi ha una gravada en directe que ara no se si s'ha arribat a incloure en la seva discografia original. Aquest primer àlbum va ser remasterizado i editat en versió CD el 19 setembre 2000.
The Young Rascals – Groovin’ 1967
The Young Rascals
The Bee Gees – New York mining disaster 1941
La història musical de
The Bee Gees, la banda dels germans Gibbs,
està marcada per un
abans i un després de la "Febre del dissabte nit". La veritat és que si em
donessin a escollir jo em quedo amb la primera etapa i cançons com "Spicks and specks", "Words",
"Wolds", "Massachusetts",
"Holiday", "Hi,
ho" i sobre tot
aquesta que escoltem, amb una lletra esgarrifosa ja que compta una desgràcia que va passar viritablement. Va ser composada per Barry i Robin i
es va incloure en el seu àlbum "Bee Gees' 1st",
disc de debut internacional de The Bee Gees publicat el 14 juliol de 1967 a Anglaterra i a l'agost als Estats Units,
va aconseguir la setena posició del Billboard. La caràtula de l'àlbum va ser dissenyada per Klaus Voormann, component
de Manfred Mann que
també va fer la caràtula de
l'àlbum "Revolver" de The Beatles. La cançó va ser versionada al castellà pel
grup
granadí Los
Ángeles i us la recomano perquè conegueu perfectamenete el sentit de la lletra, de fet al
programa El Temps Passa que faig amb l'amic
Quimet en aquesta mateixa emissora, centrat en el
pop espanyol dels seixanta,
l'hem posat. En aquella primera època The Bee Gees eren Barry
Gibb (veu i guitarra), Robin
Gibb (veu i orgue), Maurice Gibb
(veu, baix, piano i mellotron) (Illa de Man, 22 de dicembre de 1949 – Florida,
12 de gener de 2003), Vince Melouney (guitarra
solista) i Colin Petersen (bateria).
Us explicaré una dada curiosa. L’any 1967 els Bee Gees van arribar a Londres procedents d'Austràlia, la seva
intenció era que Brian Epstein,
manager de The 
Beatles, els
representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel seu ajudant Robert Stigwood. Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia invertit
milers de lliures en els Bee Gees,
la resposta de Brian va ser:
"Doncs
són milers de lliures tirades". Es va equivocar. El 5 de Novembre de
1967, el component dels Bee Gees
Robin Gibb i la seva núvia Molly que era secretària de Robert Stigwood, el seu mànager,
anaven de viatge de tornada a Londres, malauradament, el tren en què viatjaven
va descarrilar en Hither Green, cobrant-se l'accident 49 víctimes i 78 ferits. Robin i la seva nòvia van resultar
il.lesos i el cantant va treure a diverses persones de la runas dels
vagons. Al mateix temps, a molts quilòmetres de distancia, Maurice Gibb, el bessó de Robin
i també component dels Bee Gees,
es va aixecar de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha passat a Robin".
Barry Gibb va manifestar després
que aquest esdeveniment va fer que Robin
(a la foto) es tornés més sensible i poc temps després va compondre un tema que va
ser número U a mig mon, es tractava de "Massachusetts". 
Bread – The air that I breathe 2002
Aquest tema era una
composició d'Albert Hammond
i ha estat molt versionat,
però entre les grans interpretacions d'aquesta gran balada destaca la del
grup britànic The Hollies i la dels nord-americans
Bread. Us la he extret del seu disc recopilatori “Make It
With You And Other Hits” editat l’any 2002. Eren de Los Angeles i
Bread es movient dins d’una línia acústic-vocal molt al estil Crosby, Still & Nash. Son una
banda que estan considerats els pares del soft pop. Al principi el grup Bread van ser un tercet integrat per David Gates, Jimmy Griffin i Robb Royer,
però posteriorment van incloure al bateria Mike Botts que va passar a ser membre del grup. L’any 1971 Royer va ser reemplaçat per Larry Knechtel. Bread funcionaren de 1969 a 1973, però van tornar
el 1977 per desfer-se dos anys més tard. Bread 
encara realitzàren un tímid intent per tornar l’any 1996,
però no va fructificar. La cançó més important en la seva carrera va estar
"Make it with you", composta pel multiinstrumentista i cantant del
grup David Gates que també va
ser el productor i que aquí es va traduir com "Aconseguir-ho junts",
va ser el millor single de Bread,
tan a nivell vendes com posició a les llistes i es trobava en el seu segon
àlbum titulat "On the Waters"que va ser editat l’any 1970, va ser
l'únic número U en les llistes
americanes dels Bread i va pujar
al lloc 5 a Anglaterra, on va ser Disc d'Or. Per cert, un dels singles,
la cançó “If” que es va editar l’any 1971, no es va clasificar en les llistes
americanes, però la versió que va fer Telly Savales l’any 1975, va arrivar al
primer lloc.
Elvis Presley – Don’t cry Daddy 1969
´
d’Elvis Presley asseguren que el
Rei ha superat ja els 1.000 milions de discos venuts des de l’any 1980. Vaig a contar-vos una cosa, el Coronel Parker, manager d'Elvis i veritable artífex del seu èxit, era tot un "coco" per als números i les operacions de màrqueting. Va fer que Elvis (a la foto fen la mili) que podia haver-se lliurat fàcilment, realitzés la mili, per descomptat va aconseguir que la fes a Alemanya. A l'estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al Rei i aquest va abonar religiosament uns impostos que podia haver estalviat i a més a més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va saber com era de bo i admirable ciudadadà Elvis Presley. 
Joe Dolan – To make me an island 1969
Una nit em trobava escoltant la
ràdio a casa, serien les dues o tres de la matinada i no tenia son, sempre he
sigut un animal nocturn. Va sonar aquesta cançó que era una novetat i em va
agradar, fins al punt que després de vestir-me, vaig marxar al Drugstore del
Passeig de Gràcia i a la botiga de discos em vaig comprar el single. Aixó es
una cosa que vaig fer un parell o tres de vegades, un altra amb el disc de la ELO que hem escoltan abans. El
Drugstore no tancava en tota la
nit i havia botigues i bars on gairebé trobaves de tot, als voltants de les
galeries comercials havien també els xaperos esperant als seus clients i un dia
potser us explicaré que ens va passar amb el meu soci Mikel Barsa i Elton John al Drugstore
de Madrid. El cantant irlandès Joe Dolan es deia realment Joseph Francis Robert
Dolan i va néixa a Mullingar, el 16 
d'octubre de 1939. Joe Dolan va morir a
Dublín, a causa d'una hemorràgia cerebral, el 26 de Desembre de 2007. Aquest ha
estat el tema més important de la seva carrera que va començar l'any 1958. Ell
i el seu germà tocaven el saxofon en bandes locals de la seva ciutat. Joe Dolan
va formar una banda pròpia que va anomenar The Drifters, res a veure amb el
grup nord-americà del mateix nom. Poc temps després van passar a dir-se Joe
Dolan & Drifters. Van treure el seu primer single, "The Answer to
Everything" al setembre de 1964 i va pujar al lloc 4 en les llistes, però
l'any 1968 es van separar i Joe Dolan es va llançar ja en solitari.
"Teresa" i aquest "Fes de mi una illa", es pot dir que són
les seves millors cançons, almenys les úniques que van funcionar a Espanya,
ambdues publicades l'any 1969, encara que Joe Dolan ha estat en actiu fins la
seva mort. En Mullingar, la seva ciutat natal hi ha una estàtua dedicada a
aquest gran cantant amb poca difusió al nostre país, aixó si (foto al costat).
Kenny Rogers –
Lady 1980
Kenny Rogers és
una de les grans veus del country, tot i que alguns puristes li han criticat
que sempre s'ha acostat i molt al pop.La veritat es que Kenny Rogers té cançons dignes d'escoltar-se a Un Toc de Rock i per això avui os
porto "Lady", un "peaso cansión" de Kenny Rogers que vaig descobrir en un dels seus primers
recopilatoris “Kenny Roger’s Greatest hits”. El tema va ser produït per Lionel Richie que també era el compisitor i es va publicar en
single originalment l’any 1980. Es va classificar en la primera posició en les
llistes de pop del Billboard i
també en les de country. Kenneth Donald Rogers va néixa el 21 d'agost de 1938 a Houston, Texas.
Va començar amb The Bobby Doyle Trio
i va treballar amb diversos grups i cantants, entre ells The New Christy Minstrels on també
militava Kim Carnes, però la seva etapa més brillant abans de començar en
solitari va ser amb Kenny Rogers and
The First Edition, destacant d'aquella etapa els singles
"Something's Burning" i "Ruby, Your say Take Your Love To
Town" que aquí la van traduir com "Ruby, no juguis amb l'amor". L’any
1976 Kenny Rogers va començar ja pel seu compte i a més
del country, també ha incursionado en el swing i jazz.
Astrud Gilberto, Joao Gilberto &
Stan Getz – The girl from Ipanema 1963
d'hora, podien fer una versió en
anglès enfocada com a single i per al mercat nord-americà. Aquí va començar el
problema ja que la pronunciació de Joao
era desastrosa. Finalment va ser Astrud
que dominava diversos idiomes a causa del seu treball de hostessa, qui va voler ensenyar-li com havia de pronunciar-ho i se la va
anar cantar ella. Quan finalment Joao va
creure estar preparat, el productor li va dir: "Ja no cal. La versió en
anglès ja està gravada". Havia gravat les pistes amb la veu d'Astrud i va realitzar les mescles sent
avui en dia un dels millors temes de la història de la música i el llançament
d'Astrud Gilberto com a cantant.
Un altre dia, més endavant, escoltarem la versió de Vinicius o la de Jobin
i us explicaré com va ser la composició d'aquest gran gran tema dedicat a una
“bella garota” carioca per que l’historia es molt interesant.
La cantant brasileira Astrud Gilberto
Antoine – Cosa hai messo nel caffè 1969
A França va sorgir un enfrontament entre dos cantants de pop amb tocs de cantautor, Eduard que portava unes chollas fins a la cintura que molts estàvem convençuts que eren falses i Antoine amb els cabells llargs, però no tant. És clar que més tard l'enfrontament va ser entre aquest últim, molt més pop i modern i el rockanrolero Johnny Halliday que va arribar a compondre i gravar, referint-se a Antoine, la cançó "Pèls llargs idees curtes". Us porto un tema, publicat per Discos Vogue l'any 1969, un dels millors d'Antoine, interpretat en italià i amb el qual va participar al Festival de San Remo 69, amb arranjaments depurats i connotacions jazzístiques, al meu parer un dels millors que 
va escriure i va gravar, encara que la seva cançó més popular va ser "Les Élucubrations d'Antoine". De fet Antoine va gravar uns quants temes en italià i ja havia intervingut en el Festival de San Remo de 1968 amb "La Tramontana" que va defensar conjuntament amb el grup espanyol Los Catinos, encara que em sembla que no van guanyar. Antoine era el nom artístic de Pierre Antoine Muraccioli, afincat a França,
però nascut
a Tamatave, Madagascar, el 4 juny 1944 i que despres s'en va anar a Italia definitivament i va tindre fins i tot el seu propi show de televisió.
Alain Barrièrre
– Ma vie 1964
Una de les millors cançons del
pop francès que van arribar a
l'Espanya de principis dels seixanta va
ser aquest tema del cantant
francès Alain Barrièrre
que la va gravar també
en castellà, encara que avui escoltarem
la versió original en l'idioma de
Molière. Alain Barrièrre
va néixa a La Trinité-sur-Mer, Bretanya francesa, el 18 de novembre de 1935. L’any 1963 va
representar al seu país en la Vuitena Edició del Festival d'Eurovisió a Londres el 23 de març d'aquell any, el
mateix en el què José Guardiola ho
va fer en nom d'Espanya. La cançó
més important de
la seva carrera va ser aquesta que
escoltem ara a Un Toc de Rock i de fet
Alain Barrièrre ha
viscut sempre de rendes d'aquest tema, tot i tindre una interesant carrera discogràfica,
fins que al setembre de 2003 es va retirar dels escenaris amb 71 anys d'edat.
Aquesta cançó va ser molt versionada aquí
al país i la van
interpretar i van gravar des Micky y Los
Tonys a Los Catinos, passant
per Luis Gardey i
José Guardiola, però destaca
la versió que van realitzar
Los Mustang.
El frances Alain Barriere
Malo –
Suavecito 1972
Malo, una extraordinaria banda que de "malo" sols tenia el nom.
Jorge Santana sentat al mig
La dita per finalitzar el
programa d’Un Toc de Rock per
avui és un altra de Leopoldo Abadia
(Saragossa, 1933), professor d'economia i escriptor conegut pels seus anàlisis
de la crisi econòmica en clau d'humor. Que amb la seva aguda ironia va
manifestar:
“Espanya és com una família mal administrada que es
gasta
els diners en tonteries i quan els necessita per alguna cosa
realment vital, dons ja no els té”
els diners en tonteries i quan els necessita per alguna cosa
realment vital, dons ja no els té”
Acabem per avui Un Toc de Rock. Foto el camp i
toco el dos, no sense emplaçaros al proper programa, des de la xarxa d’emisores
de la Federació
de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio
L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre, us deixo en bona
companyia. Sigueu bons i bones i no feu res que jo no faria.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario