Avui parlarem dels orígens del rock en català
escoltant a Ia i Batiste i N’Gai N’Gai, però també comptarem a Un Toc de Rock
amb Pegasus, Fito & Fitipaldis, Antonio Flores, 091, la Orquesta Mondragón,
Adrià Puntí, Adán García, Falcons, Alberto Bourbon i Patxi Andión amb els quals
realitzarem aquest recorregut per la Història Musical
dels últims cent anys i que t'arribarà des d’aquelles emissores per les que
sortim a l’aire dues vegades per setmana o per internet, si t’el descarregues
del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que us
ho permeten. Jo sóc Mario Prades, ara toca obrir la barraqueta de nou i ho faré
parlant de Madrid. Ja ho sabeu.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid
1982
Antonio Flores, amb el que avui començaré Un Toc
de Rock, va ser un home amb la vida marcada per la fama de la seva mare i les
drogues, mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir així
mateix problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu
matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-ho.
Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de
la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio
González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per
sobredosis el 31 de maig de 1995. No feie rumbes, ell cantava rock, va
treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort 
Antonio Flores es va
convertir en un mite de la música aquí al país i va entrar en les pàgines de la
història del rock espanyol. Aquest tema que compartim avui era una composició
de Joaquín Sabina que també la va gravar, però jo sempre he preferit la versió
més bruta, visceral, guitarrera i carregada de desig d'Antonio Flores, on el
saxo es convertix en moltes ocasions en guitarra. El trobem en el LP "Al
caer el sol" publicat l’any 1982 i la producció de l’àlbum va estar a
càrrec de Jorge Álvarez. Aixó si, reconec que el disc més venedor en la carrera
d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" publicat ja al 1994 i que te
bones cançons. Per cert, fa un parell d’anys crec que s’ha reeditat com “20é
aniversari” de la seva mort, però jo de totes, totes, em quedo amb aquest.
091 – Blues de medianoche 1986
El grup 091 que ens arriven des de Granada i als
que avui escoltarem a Un Toc de Rock, van ser una de les millors bandes del
rock espanyol dels anys 80 i part dels 90, en sana rivalitat amb La Guardia que eren de la
mateixa ciutat. Integraven 091 José Ignacio Lapido (guitarra), José Antonio
García (veu), Tacho González (batería), Víctor García Lapido (guitarra) i
Jacinto Ríos (baix). Van funcionar des de 1981 fins al 1996, any en què 091 es
van acomiadar dels seu públic i es van retirar amb un concert celebrat a Maracena
(Granada) i per aquest comiat van triar la ciutat on van realitzar la seva
primera actuació. Aquest concert és va gravar en doble disc i el van titular
“Último concierto", tampoc és que s'esforcessin massa amb el títol., la
veritat. El disc es va publicar el mateix any. José Ignacio Lapido a partir
d'aquest moment va començar 
una interessant, si be discreta, carrera en
solitari. Aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, es trovaba en el seu
segon disc "Más de 100 lobos", publicat per Zafiro l’any 1986 i al
meu parer el millor traball de 091. Per cert el vinil era de color vermell i no
negre com sol ser l’habitual. Una cosa que podia semblar nova, però que ja
havien fet molts artistes en els anys 60’s, entre ells José Guardiola i Filippo
Carletti. És clar que això va permetre moltes conyes amb alló de "disco
rojo" en clara al·lusió als 40 Principals. El 26 d’octubre de l’any 2015
José Ignacio Lapido va anunciar que tornava a posar en marxa 091 que van
començar a actuar el passat 2016, fent el seu primer concert al gener d’aquell
any, a Logroño.
Pegasus – Transmediterrani Expres 1983 / 1984
Pegasus són la millor banda de jazz fusió de la
música espanyola. Nou discos publicats entre 1982 i 1997 i una caixa amb tots
els seus treballs de l’any 2001 marquen una brillant carrera discogràfica plena
de bons treballs i fites professionals com els d'haver actuat al festival de
Jazz de Montreux i al Carnegie Hall de Nova York, van fer de Pegasus tot un
referent del jazz-fusió aquí al país i són, sense cap dubte, un dels grups
catalans amb més projecció arreu del món. Pegasus és un projecte que va unir a
quatre dels millors instrumentistes espanyols dels 70. Integren Pegasus Josep
Más "Kitflus" als teclats que amb el seu company, el gran guitarrista
de la Pobla de
Masaluca Max Sunyer, formaven part d'Iceberg i Vertice, dos grups mítics del
rock progressiu dels 70, sense oblidar el percussionista Santi Arisa que va
formar part de La Tribu
i Fusioon, també grups històrics. El quart membre de Pegasus és el baixista
Rafael Escoté, un gran músic d'estudi. L’any 1997 es van dedicar cada un d'ells
als seus projectes en solitari, però el 2007, 
deu anys més tard, van tornar a
posar a Pegasus a la carretera amb la incorporació de Dan Arisa. Aquest tema
que us he seleccionat el extrec del seu àlbum "Montreux Jazz
Festival" gravat en directe en un concert que van realitzar en el marc
del Festival de Jazz de Montreaux i que
es va publicar l’any 1984, però la cançó es trobava inicialment en el seu segon
disc, del 1983 i titulat "Comunicació - Comunicación - Comunication".
Precisament jo vaig descobrir a Pegasus amb aquest LP, treballava en aquells
moments a Antena3 de Ràdio, a Reus i aquesta cançó, en la versió d’estudi, és
va clasificar en les llistes de l’emisora i no van pagar per aixó. Em uneix una
bona amistat amb els quatre músics i Santi Arisa ha estat en diverses ocasions
a casa meva, fins i tot una vegada ens vem menjar uns fideus rossos a la meva
terrassa i de cara al mar. Em van trucar de 
la casa de discos un parell de dies
abans per dir-me que Santi Arisa vindria a portar-me el disc de Pegasus
"El setè cercle" i vem quedar citats al migdia, Santi se havia
autoconvidar i menjaríem junts a casa meva. Sense problemes. Es va presentar
poc abans de les dotze i em va agafar per pura casualitat treballant al despatx
de casa ja que no l’esperava tan aviat, tenint en compte que abans havia de
passar per diverses emissores comercials de la zona per ser entrevistat arran
de la presentació del disc. Venia emprenyadíssim i quan m'ho va explicar no
vaig poder evitar donar-li tota la raó. Resulta que havia passat pels estudis
d'una emissora de ràdio-fórmula de Reus pertanyent a una cadena nacional, era
la primera entrevista programada del matí. El van tenir esperant més d'una hora
ja que la 
"persona especialitzada en música espanyola" no havia
arribat. Finalment va aparèixa una noia jove, per cert, res a veure l'edat amb
tota la resta que quedi constància. Van entrar a l'estudi per gravar
l'entrevista i després de lliurar-li Santi Arisa el disc, ella el va posar, va
obrir micros i li va preguntar per començar “De què va la lletra de les vostres
cançons?” Santi no sabia si s'estava rient d'ell o es tractava d'una ignorància
supina de la locutora versus l'obra de Pegasus que mai han gravat una cançó
cantada, sempre realitzen instrumentals. Era una pregunta seriosa. I a
l'adonar-se que la pregunta anava de debò es va sentir indignat pel
comportament d'aquella "especialista" i aixecant-se li va demanar el
nom i l'adreça dient-li que anava a enviar-li tots els discos de Pegasus
publicats fins aquell moment i que eren set, quan ella se'ls hagués escoltat
que el truqués i vindria per ser entrevistat i va marxar-se sense tallar-se ni
un pèl. Això si, amb un cabreig immens. Va anul·lar totes les entrevistes
concertades i es va vindre cap a 
casa meva, a Cambrils. Després de prendre un
aperitiu contemplant el mar des de la terrassa i haver-m'ho explicat, es va
anar calmant i al final del menjar ens rèiem dels "especialistes
musicals". Per cert, jo crec que el concert de Pegasus a Nova York va ser
un error, mai van haver d'acceptar-ho. El cartell espanyol ho integraven a més
de Pegasus, Tete Montoliu i Paco de Lucía, dos noms consolidats als Estats
Units. Pegasus són molt bons a Espanya, però a la terra de l'Oncle Sam i
malgrat la seva indiscutible qualitat i saber fer, són un grup més dels molts
que realitzen jazz fusió. És clar que ells van tocar al Carnegie Hall de Nova
York i això no els hi treu ni Déu. També va ser la primera banda espanyola que es
va atrevir-se a agafar una pel·lícula muda, de 1927 "Berlín, simfonia 
d'una gran ciutat" del director alemany Walter Ruttmann i després de
compondre i publicar l’any 1986 la banda sonora, la interpretaven en directe
mentre en una gran pantalla es projectava el film. Més d'una hora seguida
tocant sense interrupcions. La presentació oficial es va realitzar en el curs
del Festival de Cinema de Miami. Us explicaré una altra anècdota. El baixista
Rafael Escoté tenia un somni que finalment i amb les noves tecnologies va poder
complir. En un concert, ara no recordo on va ser, però, jo hi era, en un moment
en què Rafael realitzava un sol, els seus companys es van retirar de l'escenari
i quan em vaig fixar, Rafael tampoc hi era, però jo i el públic estàvem escoltant
sonar el seu instrument. Max Suñer em va dir que Rafa estava complint el seu
somni, mitjançant una connexió sense fils estava tocant passejant-se entre el
públic, mai va ser Rafael Escoté un músic més proper als seus seguidors.
La Orquesta Mondragón
– Es mi vida 1985
Dos àlbums estan catalogats com els millors
discos espanyols en directe de la primera meitat de la dècada dels 80, d'una
banda "Rock & Ríos" de Miguel Ríos i d'altra el "Rock and
Roll Circus" de la
Orquesta Mondragón, tots dos són dobles. D'aquest últim us he
extret aquest tema que escoltarem ara. La Orquesta Mondragón, liderada per
Javier Gurruchaga, nascut el 12 de febrer de 1958, es va formar a Sant Sebastià
l’any 1976, La veritat és que al llarg dels anys pel grup han passat molts
músics, entre ells, encara que no era músic, el mim Popotxo que convertia cada
cançó en un gang humorístic, Ray Gómez (guitarra), Ian Anthony Richies (baix),
Thierry Farrugia (saxo), Esteban Coll (teclats), el catalán Josep Más Kitflus
(teclats) i que va col·laborar precisament en aquest disc i la posterior gira,
Jaime Stinus (guitarra), Javier Vargas (guitarra), José Luis Lanzagorta
(teclats), Tony Carmona (guitarra), 
Juan Calleja (guitarra), Juan Carlos
Mendoza (baix), Jean Marie Ecay (guitarra), Andrés Olejniczak (saxo), Ángel
Celada (bateria), Bobby Martínez (saxo), Alfonso Pérez (piano, teclats),
Michelle MacCain (cantant), Odette Tellería (cantant) i Doris Cales (cors).
“Rock & Roll Circus” recollia temes dels seus cinc discos anteriors i crec
que aquesta cançó que era nova i que va ser un
dels singles que es van extreure del doble àlbum. La Mondragón va debutar
l’any 1979 amb el LP "Muñeca hinchable". Jo vaig conèixer a Javier
Gurruchaga durant la gira d'aquest doble àlbum, el grup va actuar a la Festa Major de la Pobla de Mafumet, a
Tarragona i el vaig entrevistar.
Adrià Puntí – Sota una col 1999
Aquesta cançó es trobava en el disc “L'hora del
pati”, segon àlbum en solitari i que el gironí Adrià Puntí, el que va ser líder
i cantant del grup Umpah-Pah, una de les bandes históriques del rock en català, publicaria l'any 1999 amb producció de Quimi
Portet. Nascut a Salt el 13 de juny de 1963, va començar l'any 1980 formant
part del grup La
Felaction On The Rocks i en el 83 va guanyar un concurs musical
a Banyoles. A partir de 1989 crea un dels grups mítics del rock en català
Umpah-Pah que van estar en actiu publicant sis àlbums, fins a octubre de 1996.
Per cert que es va anunciar que l'any passat Adrià Puntí publicarà un nou àlbum
“Benvinguts al desastre”, encara que no us podria dir si està al carrer o no, tot
i que ara ell es fa dir Josep Puntí. L’actor i cantant Adrià Puntí es va
llançar en solitari l’any 1997 amb una carrera molt 
irregular, encara que
interessant i em sembla recordar que va tenir problemes mentals que el van
portar a ser ingressat en un centre del que el deixaven sortir per fer
concerts, encara que no sempre anava a complir els seus compromisos, segons
bufava el vent anava o no i contractar-lo representava una mena de tómbola. No
sé actualment quina és la seva situació, crec que s'ha centrat en la seva
carrera musical, però recordo que a finals dels noranta de tant en tant
apareixia pel Vela Vela, un pub musical de Reus, crec que tenia una novieta a
la ciutat.
Fito & Fitipaldis – Entre la espalda y la
pared 2014
El 28 d’octubre del 2014 es va publicar l'àlbum
“Huyendo conmigo de mi”, sisè disc d'estudi de Fito & Fitipaldis, produït
per Carlos Raya i del qual aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock va
ser el single de presentació. Tots els temes van ser escrits per Fito Cabrales
a excepció de “Nos ocupamos del mar” que era una versió de Javier Krahe. La
banda estava integrada en aquest enregistrament que es va realitzar entre
juliol i setembre del 2014, per Fito Cabrales (cantant i guitarra), Carlos Raya
(guitarra acústica, guitarra elèctrica, guitarra pedal steel, cors i
producció), Alejandro Climet "Boli" (baix), Daniel Griffin (bateria)
i Joserra Senperena (orgue Hammond, harmònium i piano), però van comptar amb
les col·laboracions de Manolo del Campo (harmònica), Toni Jurado (percussió),
Josué García (trompeta) i David Carrasco (saxo). Quan Platero y Tú es van
reconvertir a Fito & Fitipaldis va arribar l'etapa més brillant,
comercialment parlant, d'aquesta bona banda de rock que sembla haver-se diluït 
ja en l'oblit, encara que segueixen al peu del canó. Inicialment van sorgir
l'any 1998 com un projecte d'Adolfo Cabrales, conegut com Fito, paral·lel a
Platero y Tú, però finalment es va consolidar. L'octubre de 2007 se els va lliurar
el Disc de Diamant per haver venut més d'un milió de discos al llarg de la seva
carrera. La veritat és que per Fito & Fitipaldis han passat al llarg dels
anys un munt de músics, entre ells Javier Alzola (saxo), Txus Alday
(guitarra), Miguel Colino (baix), Cheva (bateria), Ortuño (percussió), Gino
Pavone (percussió), Mario Larrinaga (piano), José Alberto Batiz (guitarra),
Roberto Caballero (baix), Chema "Animal" Pérez (bateria), Candy
Caramel (baix) i uns quants més.
Adán García – El Club de los Corazones Solitarios
1987
Al maig de 1969 comença el camí d'un grup
estendard del rock progressiu andalús, va néixer Mezquita. Van ser, al costat
de Smash, Triana, Medina Azahara, Alameda, Imán Califato Independiente, Cai i
Guadalquivir, les millors bandes del rock andaluç progressiu que ens va arribar
del Sud. Van començar anomenant-se Expresión i l'any 1979 van canviar ja a
Mezquita i van ser fitxats per Mariscal Romero per Chapa Discos, un subsegell
de Zafiro enfocat a promocionar el nou rock espanyol que sorgia. Entre els seus
discos cal destacar "Califas del rock" i "Recuerdos de mi
tierra". Inicialment Mezquita eren Randy López (baixista), José Rafa
García (guitarra), Paco "Roska" (teclista) al costat del bateria Rafa
Zorrilla "Pelucas" que va deixar el grup i va ser substituït per
Eduardo Viñolo. Rafa crec que va morir el 2002, però no estic segur d'això. El
guitarra cordovès José Rafa García Roso va emprendre carrera en solitari quan
la banda es va desfer i va gravar com Adán García, nom pres d’una cançó de
Ruben Blades, publicant l'any 1987
a través de Virgin Records, un LP en 
solitari titulat
"Termina el trabajo" del que us he extret el tema que estem escoltant
ara a Un Toc de Rock. L'acompanyen en la gravació Kike Arranz (baix), Pablo
León (guitarra) i José Antonio Moreno (bateria), compta amb les col.laboracions
de l'argentina Leonor Marchesi que va substituir a Azuzena quan aquesta va
deixar Santa, al costat de Vicente Roig i un munt de gent que va fer cors.
L'àlbum es va gravar en els estudis Mediterráneo d'Eivissa. Totes les cançons
van ser composades per Adán García. Des de fa uns anys Mezquita tornen a
realitzar concerts, son José Rafa, Roskca, Randy i Eduardo. A la foto Mezquita, Adan García al capdavant. Per cert i parlant
de rock andalús, a finals de la passada dècada va sorgir un grup que ha estat
reconegut com la ferma promesa de l'actual rock andalús, responen al nom de
Aràbiga.
Falcons – Perdido en el Universo 1978
Falcons eren una bona banda mallorquina,
concretament de Manacor i es van crear quan es va desfer una de les formacions
versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser
Grupo 15 van gravar versions, quan van ser Falcons sols cançons propies o
escrites per a ells. Aquesta cançó que us porto ara i que vaig prometre
escoltariem, en una línia molt de rock progressiu ens mostra la qualitat
d'aquest grup, tot i que les imposicions de la seva companyia discogràfica van
fer que el públic conegués, en editar-se en single, cançons excessivament
comercials dels Falcons, no mancades de qualitat, aixó si, però molt més poppis
que la música amb la que ells gaudien de veritat. La peça us le he extret del
seu primer àlbum “Terciopelo y Fuego”. Falcons van treure en total tres LP’s i la cançó estrella del según LP
titulat simplement “Falcons II”, editat per Philips-Fonogram va ser “Date por
vencido” que escoltarem un altre 
dia. La veritat es que es tracte d’un bon tema
que jo vaig descubrir una nit de sarao a una sala de festes de Saragossa que
crec es deie Papagayo o una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una
amiga que era supervisora de Telefónica i la cançó de Falcons va sonar. Em vaig
adresar al discjokey per preguntar-li qui eren i al día siguent, quan vaig
tornar a Reus, vaig comprar-me el single. Falcons eren Rafael Aguiló (cantant i
guitarra) i Pep Nadal (baix) que venien del Grupo 15, amb Damiá Tomás (cantant,
guitarra i mandolina) i Josep Portell (teclats), tots dos músics de Harlem, una
altre bona banda on també havien militat Joan Bibiloni i Tomeu Penya. En els
anys 80 es van desfer.
Alberto Bourbon – Uniforme de franela 1975
Escoltarem a Un Toc de Rock un dels cantautors
sorgits en els 70 molt propers al pop-rock que van treure discos molt
interessants, Alberto Bourbon, però que no va tenir la repercussió que la seva
qualitat mereixia. Aquest tema, es trovaba al àlbum "Años de amor" de
1975 i va ser el últim single que va publicar Alberto Bourbon, té una lletra
molt bona on ens parla d'amors de joventut i records del passat i tot i ser la
millor cançó de la seva carrera, no hem d'oblidar "Antes de ti no hubo
antes" que es va vendre molt millor. Alberto Bourbon era fill d'un
diplomàtic francès assentat a Espanya i mare espanyola i es va quedar al nostre
país. Quan Alberto Bourbon va deixar els escenaris no va abandonar la música i
és va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia 
Valle" l’any 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon
també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado,
Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. En total va
publicar 7 singles, el primer l’any 1968 i l'últim que és el que estem
escoltant ara, al 1975 i també dos LP's. Per cert, unes altres de les seves
grans cançons amb lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos"
i“Antonio”. Jo creia que Alberto Bourbon ja havie mort, però no us ho podia
assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’Alberto Bourbon,
nascut a Madrid el 19 de març del 1944 i de nom complert José Alberto Bourbon
Ruiz, però Luis del Olmo en un dels seus programes va llegir un poema d’Alberto
Bourbon i ho va confirmar, és mort. Alberto Bourbon ens va deixar l’any 2001 a causa d’un atac de
cor. La seva obra ha estat recuperada i editada en versió CD per el segell Rama
Lama. Per cert, a principis dels anys 70 va patir un accident de tràfic que el va
tindre molt de temps allunyat dels escenaris, però es va dedicar a composar.
N’Gai N’Gai – Pol petit 1992
En els anys vuitanta sorgeixen una sèrie de grups
pioners en això del rock en català i La Generalitat va tenir una idea per promocionar
aquella música feta en la nostra llengua que crec va ser molt encertada, molt
més que les fórmules actuals que consisteixen en que es comprin les primeres
300 còpies de cada disc amb el que es fomenta la quantitat de grups, però no la
qualitat dels mateixos. En els vuitanta es va crear un circuit de concerts
anomenat “Música Viva” amb actuacions en petites sales de Catalunya, a
Tarragona ciutat es radicava en el Quick Sala Platea que posteriorment es va
reconvertir en Va Com Va i posteriorment va ser tancada per problemes de so amb
els veïns de l'immoble. En aquell circuit la Generalotat
subvencionava a les sales perquè contractessin els grups de rock en català i
van participar Detectors, Duble Buble, Octubre, TR, Dioni Oliver i Melodrama, La Madam, Bocanegra i alguns
més, entre ells N'Gai N'Gai als que escoltarem ara. Amb tots aquells lluitadors
el rock en català va anar prenent carta d'identitat que es va consolidar
posteriorment amb l'arribada de Sau i Sopa de Cabra. Aquest tema es va incloure
inicialment a l'album “Barres i birres” que es va editar l'any 1992 i 
que el
cantant del grup, Jordi Bastard va dedicar al seu fill Pol que acabava de
néixer. N'Gai N'Gai es van crear a Sant Pol de Mar, Barcelona, l'any 1983 i
eren inicialment Jordi Bastard (veu), Neil Geoffrey (guitarra acústica,
elèctrica i cors) del que es deia havia estat component de Status Quo encara no
era cert, Jordi Carbó (saxo tenor i cors), Joan Llinares (bateria), Peter
Dijksterhuis (teclats i cors), Jordi Amargós, Josep Maria Marchant (baix) i Lluís
Ribalta. També va formar part del grup Paco García (guitarra elèctrica). Van
debutar en el 86 amb el maxi single “Sunglasses” i un anys després s'edita el
seu primer LP "Blau de roig" que per cert, en una entrevista que li
vaig realitzar a Jordi Bastard em va dir que ell mai cantaria en castellà i una
setmana més tard es va editar el disc en la llengua de Cervantes, des del Diari
vaig publicar una ressenya titulada “El cinismo de un cantante de rock en
catalán”. Jordi Bastard era soci de la discogràfica DiscMedi, no sé si encara
ho és.
Ia i Batiste – El Gessamí i la Rosa 1975
A mitjans dels anys 60 surgeix el Grup de Folk,
on hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar
Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Setze Jutges i el Grup de Folk.
En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que sembla ser que es
va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven
Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa,
El Cachas, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria
Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el
Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser el veritable embrió del que
fa surgir la Ona Leietana
i l’actual rock en catalán. A finals dels 60 i principis de la següent dècada,
els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a
barrejar-se creant grups d'efímera vida fins que tot va eclosionar i va sorgir
la "Ona Laietana". Ia Clua provenia del grup Dos + Un, mentre que
Jordi Batiste havia estat component de Els 3 Tambors, Els Sapastres i Màquina!.
El seu segon disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat
íntegrament en català va ser el LP "Chichonera's Cat" del qual us he
extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va ser inclos de nou
en un CD en directe que 
van treure en els noranta. Va ser publicat pel segell
Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera va ser el seu mentor
ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir
mitjançant Edigsa. En la gravació tenen a Josep Más Kitflus als teclats i Max
Sunyer a la guitarra que per aquella época militaven a Iceberg, un altre banda
mítica, el bateria Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans amb Los Gatos Negros i els Kroner’s de Tony Ronald, el baixista Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos
+ Un i que tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo
algun. Ia i Batiste van gravar 2 LP's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i
van gravar un doble en directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja
l'any 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van
venir a casa meva, a Cambrils, per portar-me aquest CD. Jordi Batiste ha gravat
en solitari i amb diferent projectes, entre ells Els Miralls de Dylan. Ia Clua
va morir el dimarts 13 de setembre del 2011, d'un càncer i amb ell s'en va una
part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les seves
cançons per recordar-lo.
Patxi Andión – María 1983
Encara molts recordareu aquella cançó que ens
parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el
seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que amb no
tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és
"Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions
molt més habituals del que podem imaginar o “El maestro” on es parlava de fets
supceits a l’época franquiste. Patxi Andión va interpretar el paper del Che
Guevara a l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio, pero també va
fer cinema, recordeu “Libertad provisional” amb Concha Velasco. Patxi Andión va
néixer el 6 d'octubre de 1947
a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema que
escoltem avui "María", es trobava en el seu LP titulat "Amor
primero" de 1983. La cançó de Patxi Andión es va publicar en format single
i ens parla d’un home empresonat i que somia amb la seva llibertat. Una vegada
vaig 
organitzar un acte a la presó de Tarragona on va actuar la cantant Mara
Castel i vaig escoltar a un pres dir-li una cosa a un dels funcionaris, dins
d’un coloqui distes que em va impressionar: "Jo cumpliré la meva condemna
i marxaré, però tu et quedaras aquí fins que et jubilis”. Fa cosa de tres o
quatre anys va morir Amparo Muñoz que havia sigut la seva dona i de la que
estava divorciat. Ara i parlan de Madrid, recordo haver escoltat també una
frase sobre la capital del regne que em va agradar, la va dir un company de
treball, supervisor del departament de Pàgines Groges de Telefónica "A
Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid".
La frase amb la qual finalitzarem el programa
d'avui és del filòsof prusià Friedrich Nietzsche (Röcken, Prusia, 15 d’octubre
de 1844 – Weimar, 25 d’agost de 1900) que va manifestar:
“Quan s'escolta mala música, el deure d'un és
ofegar-la amb la seva conversa”
Conclou Un Toc de Rock i us quedareu amb la
companyía de totes aquelles emissores per les que m’escoltes dues vegades cada
setmana o via internet, si t’el
descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores
que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i baixo la barraqueta fins el proper
programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
