Per el nostre viatge al passat, en aquest
recorregut musical per l'ahir, més o menys recent, us he seleccionat avui
cançons que ens portaran NRBQ, la Electric Light Orchestra, Magna Carta, Fiona
Apple, Elton John, Glenn Frey, The Mavericks, Level 42, Melissa Manchester i
Derek & The Dominos, per acabar Un Toc de Rock escoltant el "Riders in
the storm" de The Doors. Per tant ara ens posarem en marxa des de totes
les emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada setmana o via
internet, cas de que et descarreguis el programa des del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades
i obro la barraqueta dient com sempre que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
NRBQ – A little bit of bad 1994
A finals dels anys seixanta el grup New Rhythm
and Blues Quartet, coneguts simplement per les sigles NRBQ, van realitzar una
de les millors versions existens del “C'mon everybody” de l’Eddie Cochran i que
aquí al país es va publicar en single l’any 1969, de fet es l’únic single que
va sonar a Espanya d’aquest bon grup nord americà de R & B. Aquella cançó
es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup "NRBQ", de
l'any 1969. La vam escoltar fa un parell de temporades i ara arriva el moment
de tornar a escoltar als NRBQ, però vindrem fins els anys noranta. La cançó que
sona avui es va incloure al seu álbum “Message for the Mess Age” que es va
publicar ja a l’any 1994. De fet el grup NRBQ, molt poc recordats aquí a
Espanya, te una discografia que tira d’esquena, 
tenen gravats fins el moment 30
álbums, es clar que aquí al país i com us deia, avui en dia ni s’els recorda.
La banda es va crear l’any 1967 i inicialment estava integrada pel pianista
Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al Anderson i Tom Ardolino
a la bateria. Tot i que segueixen en actiu i gravant discos, amb una
discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de discos gravats, de
la formació original només queda Terry Adams. El grup NRBQ va realitzar una
gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no consta oficialment
com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la posaré. Els NRBQ
van celebrar el seu 35 aniversari dins del mon de la música amb un concert
celebrat al Calvin Theater de Northampton, a Massachusetts.
Elton John – Crocodrile rock 1972
Una de les cançons més populars de la primera
etapa d'Elton John és "Crocodile rock" que anem a compartir ara a Un
Toc de Rock i que es va publicar a single el 27 d’octubre del 1972 al Regne
Unit i el 20 de novembre als Estats Units. Es va incloure en el seu àlbum
“Don't Shoot Me, I'm Only the Piano Player” que va sortir a la venda el 23 de
gener del 1973, pujant al número 1 als Estats Units, Canadà, Noruega i el Regne
Unit. El LP va ser gravat en el Château d'Hérouville, prop de París i les
sessions van tenir lloc uns pocs mesos després de les de "Honky
Château", el seu anterior disc. El tema va ser escrit per Elton John i
Bernie Taupin que en aquella època eren parella sentimental i professional, tot
i que el cantant, pianista i compositor encara no havia sortit de l'armari i
ocultava la seva condició gai. El single va aconseguir el primer lloc en les
llistes 
del Billboard el 3 de febrer de 1973 i es va mantenir en aquesta
posició tres setmanes. Per a la composició Elton John es va inspirar en la
música d'un grup australià als que va veure en directe a Austràlia anomenat
Daddy Cool i en un tema seu titulat "Eagle rock". "Crocodile
rock" és la història d'un jove que durant els anys 50 i 60 freqüentava un
bar anomenat Crocodile rock, on sonava rock and roll. Amb el pas dels anys
aquest estil com molts altres havia quedat oblidat i ell el reivindica. En el
tema també fa referència a una dona anomenada Suzie. De Sir Hercules Elton
John, com es diu ara, ja hem parlat en moltes ocasions i en els seus
començaments li deien Les Plomes del Rock. Es calcula que ha superat els 300
milions de discos venuts a tot el mon. El seu veritable nom era Reginald
Kenneth Dwight i va néixer a Pinner, Middlesex, el 25 de març de l’any 1947. En
els seus principis musicals va acompanyar a molta gent en gires i gravacions,
entre ells a The Hollies.
Electric Light Orchestra – Last train to London
1979
La Electric Light Orchestra liderada pel
cantant i guitarrista Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947) arriba a
Un Toc de Rock per portar-nos a Londres amb l'últim tren que surt cap a la
capital britànica. Una bona cançó que es va editar en single i va ser un
supervendes. "Last train to London" estava originalment inclosa en el
disc "Discovery", editat al mes de juny de 1979 per Jet Records,
distribuït a Espanya per CBS i reeditat el 12 de juny del 2001 en versió CD amb
temas extra i una versió de la cançó de Del Shannon "Little Town
Flirt". Al blog us poso la portada original espanyola del single, amb el
títol en castellà. De l'àlbum "Discovery" es van extreure cinc
singles d'èxit, "Shine a Little Love", "Your say Bring Me
Down", "Last Train to London" que escoltem ara,
"Confusion" i "The Diary of Horace Wimp". Va ser el primer
àlbum de l'Electric Light Orchestra en aconseguir el primer lloc en les llistes
d'èxits britàniques, entrant directament en aquesta posició i romanent en ella
durant cinc setmanes. L'any 1997, 
"Discovery" va ser certificat com a
doble disc de platí. Aquest àlbum no inclou el tercet de cordes integrat per
Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale, tot i que van aparèixer en els
videos musicals de l'àlbum que van ser creats a manera de substitut d'una gira
de concerts. La veritat es que van ser acomiadats, tot i que Mik Kaminski
tornaria al grup per a la gira de promoció de "Time" i per a la
gravació de l'àlbum de 1983 "Secret Messages". A la portada de
l'àlbum apareix l'actor Brad Garrett vestit de àrab. En aquesta gravació la ELO van ser Jeff Lynne
(cantant, guitarra, piano i sintetitzador), Bev Bevan (bateria i percussió),
Richard Tandy (piano, sintetitzador, clavinet i arranjaments orquestrals),
Kelly Groucutt (baix i cors) i Louis Clark (arranjaments orquestrals).
Derek & The Dominos – Layla 1972
Ara al programa escoltarem a Eric Clapton i la
seva cançó “Layla”. Clapton no volia ser protagonista, li agradava trobar-se
enmig d'un grup i per això va trigar tants anys a gravar en solitari.
Mentrestant va formar part i va crear uns quants grups històrics com Els Bluesbreakers
de John Mayal, The Yardbirds, Cream, Blind Faith, etc. per marxar-se als Estats
Units i unir-se a la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de
1970 i després d'haver probat de gravar un àlbum en solitari, Clapton va crear
Derek & The Dominos amb el teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle
i el bateria Jim Gordon que havien militat també a Delaney, Bonnie &
Friends. La banda va llançar tan sols un àlbum d'estudi "Layla and Other
Assorted Love Songs", que va comptar amb el guitarrista Duane Allman (20
de novembre de 1946, Tennessee - 29 d'octubre de 1971) de la Allman Brothers
Band. També van gravar un parell de directes. "Layla" va ser la cançó
estrella d'aquest LP, havia estat composta per Jim Gordon i Eric Clapton i
aquest es va inspirar per compondre "Layla" en una llegenda amorosa
persa titulada "La història de Layla i Majnun", peró també es diu que
la va escriure per l’amor que sentia 
per Pattie Boyd, esposa del seu gran amic
George Harrison. El tema no va aconseguir arrivar a les llistes d'èxits fins a
1972 i es va editar com single en dues versions diferents, una al 1971 i una
altra més llarga, a l'any següent que és la que estem escoltant ara a Un Toc de
Rock. De fet el temps ha reconegut la qualitat d'aquest tema sent avui en dia
considerada com una de les cançons d'amor més destacades del rock. L’any 2004
la revista Rolling Stone la va incloure en el lloc número 27 de la seva llista
de les 500 millors cançons de tots els temps. L'àlbum "Layla and Other
Assorted Love Songs" es va gravar entre agost i setembre de 1970. Us
explicaré una dada curiosa. Quan Eric Clapton va començar a tenir problemes
molt seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser
el seu amic George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa
seva,ajudan-lo a desenganxar-se i ell, "home agraït", per dir alguna
cosa, li va pagar al seu amic Harrison demostrant-li el seu agraïment d'una 
forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar
l'ex-beatle i va marxar-se a viure amb ell. Eric Clapton és conegut en el món
musical pel sobrenom de Slowhand que ve a significar Mà Lenta. Per cert, la
mare de Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia només 16 anys quan aquest va
néixer, fill d'un soldat canadenc que els va abandonar i el nen va créixer amb
la seva àvia, Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i
que la seva mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla
argument d'una comèdia o un drama de pel·lícula o culebrón, pot passar molt més
a prop del que ens imaginem. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9
anys. El mes de juny de l’any passat Clapton va anunciar oficialmente que es
retirava, va manifestar estar patint de neuropatia perifèrica, una malaltia que
li provocava descàrregues elèctriques i molèsties musculars continues, a més de
les xacres pròpies de la seva edat. El guitarrista admetia també que aquesta
degeneració podria estar causada per la seva addicció a les drogues i
l'alcohol, addicció que ha mantingut fins fa pocs anys. De tota manera, malgrat
comentar que el seu estat no anava a millorar, no tancava les portes a seguir
en el món de la música, ja fos en estudi o realitzant col·laboracions, de fet
va participar en l'enregistrament del nou disc dels Rolling Stones, però va ser a l'any 2015.
Level 42 – Lessons in love 1987
Aquesta peça es va incloure a l’àlbum “Running in
the Family” que es va publicar l’any 1987 i es una de les cançons claus en la
carrera d’aquest bon grup britànic, els Level 42, als que escoltem al programa
d’avui de Un Toc de Rock i que van ser una bona banda liderada pel cantant i
baixista Mark King, la seva tècnica magistral per tocar el baix, donant-li tocs
funkies blancs, va ser la base de l'èxit dels Level 42. La banda es
complementava amb Mike Lindup (teclat i vocalista), Boon Gould (guitarra) i
Philip Gould (bateria). El teclista Wally Badarou és considerat per molts el
cinquè membre del grup, encara que mai se'ls va unir oficialment. L’any 1984
van actuar en el camp de futbol del Redddis, a Reus, ells i The Explorers, la
banda liderada per Phil Manzanera i Andy McKay que 
feia poc s'havien creat en
desfer-se Roxy Music. Vaig tindre l’oportunitat de entrevistar-los a uns i als
altres i sabeu qui va ser el meu traductor per entrevistar a Mark King i Andy
McKay, el propi Phil Manzanera que en ser d'origen colombià i tot i ser
d'Anglaterra, parlava perfectament castellà. Va ser una nit inoblidable, tant
per la qualitat dels grups com per la humanitat de Phil, amb el qual vaig
connectar immediatament i també pel que va passar abans de començar el concert,
però aixó es un altre historia i us ho explicaré un altre dia, mentres escoltem
als Explorers.
Fiona Apple – Across the Universe 1998
Una de les cançons interessants en la carrera de
The Beatles va ser "Across the Universe" que va compondre John
Lennon, encara que com era habitual en ells, està signada pel tàndem Lennon /
McCartney. Es va incloure originalment a l'album “No One's Gonna Change Our
World” de 1969 i posteriorment tornem a trobar-la al "Let It Be" de
1970. La cantant nord-americana Fiona Apple va fer un cover de la cançó en
1998, per a la pel·lícula "Pleasantville" que és la versió que
compartirem ara a Un Toc de Rock. De nom complet Fiona Apple McAfee Maggart i
guanyadora d'un Grammy a la millor interpretació vocal de rock femenina per el
single "Criminal", la controvertida i polèmica cantautora i
compositora 
va néixer a Nova York el 13 de setembre de 1977. Va tenir una
infància difícil a causa d' un trastorn obsessiu-compulsiu i per tendències antisocials.
Als 11 anys va anunciar que anava a matar a la seva germana i a suïcidar-se,
llavors els seus pares, la cantant Diane McAfee i l'actor Brandon Maggart, van
decidir que fos sotmesa a psicoteràpia. Als 12 anys, Fiona Apple va ser violada
per un estrany tornant del col·legi cap a casa. Posteriorment es referiria a
aquest succés en les seves cançons "Sullen girl" i "The child is
gone", incloses en el seu primer àlbum. De fet ha de dir-vos que ha creat
bastants polèmiques. Al 1997, les seves opinions en contra del gall dindi del
dia d'Acció de Gràcies foguèron bastant controvertides i criticades. Fins i tot
en un lliurament de premis de la
MTV va realitzar declaracions en contra de la indústria
discogràfica i els premis que van ser també molt criticades i parodiades per
alguns còmics. Fiona Apple porta publicats fins al moment quatre àlbums
d'estudi, un en directe i 15 singles. 
Magna Carta – Written in the wind 1995
Magna Carta estan liderats pel cantant i guitarra
Chris Simpson (Yorkshire 13 de juliol de 1972) i van començar a Londres l’any
1969. En algun dels seus primers discos va col•laborar el teclista Rick
Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a tercet.
Tenen gravats 53 àlbums, l'últim “The Fields of Eden” al 2015. Inicialment i al
costat de Chris Simpson trobàvem al guitarrista australià Lyell Tranter i el
cantant Glenn Stuart. Magna Carta, son una gran banda de folk-rock britànica, una
de les millors del seu gènere. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD
editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota
el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus
discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i
remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, junt a altres peces noves.
Per cert i això és important, era un CD doble, però es va vendre a preu de
senzill. Si tenim en compta que Barsa Promocions es una companyia petita, no fa
els tiratges d’una multinacional i 
així i tot poden permetres vendre a aquest
preu, vol dir que les gran empresas del disco no ho fan perque no els rota i
solsament volen guanyar cales, per tant mens queixar-se i més abaratir els
preus, llavors vendran més i l’artista sortira beneficiat. El problema es que
sabent que guanyen menys, volen seguir tenint els mateixos beneficis anuals i
això no és una cosa que jo em inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap de
promoció d’una multinacional del disc. Magna Carta van començar a Londres al
1969. “Las tierras del viento”, doble CD de Magna Carta, no te desperdici, si
be no consta a la discografia oficial de Magna Carta. Suposo que serà per el
fet de no haver-se publicat a Anglaterra, peró te una cançó inédita composada durant
una gira per Espanya y que no van gravar en el seu moment, os parlo de “Highway
to Spain”, es molt bona i l’escoltarem un dia d’aquests.
The Mavericks – Air that I breathe 2003
Aquest tema va ser una composició d'Albert
Hammond i Mike Hazlewood que es va convertir en un dels grans èxits del grup
britànic The Hollies que la van publicar l'any 1974, però aquesta és la versió
que van realitzar els nord-americans The Mavericks de “Necessito poder
respirar”, incloent-la a l’àlbum "The Mavericks ", sisè disc d'estudi
i que es va publicar el 23 de setembre de l'any 2003, amb producció de Raul
Malo, líder del grup i Kenny Greenberg. En aquest enregistrament The Mavericks
està integrat per Paul Deakin (bateria), Raul Malo (guitarres acústiques i
elèctriques i cantant), Eddie "Scarlito" Perez (guitarra elèctrica i
cors) que va substituir a Nick Kane i Robert Reynolds (baix i cors), però en
els enregistraments van comptar amb la col·laboració de Jimmy Bowland (saxo),
Glen Caruba (percussions), Eric Darken (percussió), Chris Dunn (trombó), Kenny
Greenberg (guitarra), John Hobbs (teclats), Jim Hoke (saxo i arranjaments de
corda), Bill Huber (trombó), Doug Moffet (saxo), Gordon Malnom (teclat i
melotrom), Willie Nelson va posar la veu en el tema "Time Goes By",
Matt Nygren (trompeta i arranjaments de metall), Frolian Sossa (cors), Debbie
Spring (fiddle), Jim Williamson (trompeta) i Glenn Worf (baix). El disc gran es
va classificar en el lloc 32 a
la llista d'àlbums country del Billboard i el single al 53. Albert Hammond
també va gravar aquest tema "Necessito poder respirar" i el va
incloure en un dels seus millors àlbums "It Never Rains in Southern
Califòrnia" publicat l’any 1972, però també l'han 
gravat The Everly
Brothers, Olivia Newton-John, The Shadows, Hank Williams Jr, Judy Collins,
Cilla Black, Simple Red, Barry Manilow i molts altres, fins i tot Julio
Iglesias. The Mavericks es la banda liderada per Raul Malo, un home que de
“malo” sols té el cognom ja que es un músic i cantant excelent que també va
formar part del supergrup de tex-mex Los Super Seven. The Mavericks es van
crear a Miami, l’any 1989 i van estar en actiu fins al 2003, encara que
l'octubre del 2010 van tornar a reunir-se van fer una gira al 2012 que van
acompanyar amb un disc nou. Jo els vaig conèixer en els noranta arran que el
segell Universal va treure al nostre país una sèrie d'àlbums i recopilatoris
d'un estil que van denominar New American Music i que no era res més que
country amb tocs de rock and roll, pop i tex mex, en el que van incloure a The
Mavericks. El seu líder i compositor Raul Malo, ha gravar en solitari mantenint
una interessant carrera pel seu compte. The Mavericks han col·locat fins el
moment, 14 singles entre els 10 primers del Billboard. Són actualment i a part
de Raul Malo (a la foto 2), Paul Deakin (bateria), Robert Reynold (baix) i
Eddie Perez (guitarra) que va substituir a Nick Kane.
Glenn Frey – I did it for your love 1988
Dels components de The Eagles, Glenn Frey és el
que possiblement hagui tingut la millor carrera en solitari, però molt
allunyada de les xifres de vendes obtingudes pel grup. Aquest tema que us porto
ara a Un Toc de Rock es trobava en l'àlbum "Soul Searching" que Glenn
Frey va publicar l’any 1988 i era una
cançó composada per ell. El cantant, músic i també actor Glenn Lewis Frey va
néixer el 6 de novembre de 1948
a Detroit, Michigan. La seva primera banda es va
anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu nom a The Subterraneans
i despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que Glenn Frey va gravar el
seu primer disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va formar un duet amb JD
Souther, era l’any 1968. 
Després Glenn Frey va començar a gravar acompanyant a
Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra i feia cors, a part
de compartir amb ells un apartament. Després de militar en diversos grups sense
rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt fins que Don Henley
el va convidar a formar part d'un nou grup que estava creant i s'anomenaria The
Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner. Glenn Frey va tindre molts
problemas amb les drogues, però sembla ser que que s’havia recuperat i ho va
deixar enrere. Glenn Frey va morir el 18 de gener del passat any 2016 a Nova York.
Melissa Manchester – Don’t cry out loud 1978/1983
La cantant i compositora nord americana Melissa
Manchester va néixer a Annapolis, Maryland, el 15 de febrer de 1951 i va
començar a cantar jingles comercials als 15 anys. Va ser descoberta per Bette
Midler i Barry Manilow que la van portar com a corista, l’any 1971. Quan
Melissa Manchester va decidir llançar-se en solitari, va debutar amb el LP
"Home to Myself", editat l’any 1973. Té una interessant carrera com a
compositora, encara que aquest tema que escoltem ara “No ploris en veu alta”
que va publicar en single el 11 d'octubre de 1978, és una versió. Va ser
escrita per Peter Allen i la lletrista era Carole Bayer Sager i primer la va
enregistrar la cantant anglesa Elkie Brooks. El tema, interpretat per Melissa
Manchester, va 
arribar al lloc 10 del Billboard al març de 1979. La cançó
donava títol a un àlbum que va aconseguir el lloc 33 en les llistes americanes,
si bé jo us la he extret d’un disc recopilatori de grans èxits que es va
titular “Greatest Hits", es clar, i Melissa Manchester va publicar al
1983, el mateix any en que va guanyar un Grammy, i va arribar al lloc 43 a les llistes de vendes La
veritat és que la cantant i compositora Melissa Manchester, malgrat la seva
àmplia discografia, no és una artista massa coneguda a Espanya i això que els
seus discos, una trentena, s'han anat publicant també aquí al país, és clar que
no tots.
The Doors – Riders in the storm 1971
Ara i per concloure el programa d’avui d’Un Toc
de Rock, us porto el que al meu parer és el millor tema de The Doors, la banda
liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby
Krieger. La cançó es trobava a l’álbum "L.A. Woman" del 1971 i està
inspirada en el clásic del country americà “Ghost riders in the sky”. The Doors
es van crear a Los Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les
actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les
drogues fins que el van portar a la mort. Va néixer a Melbourne, Florida, el 8
de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971, el seu
nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de
la seva mort, fins i tot es diu que Jim Morrison no va morir. L'historia parla
de que va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va
haver autòpsia, però es va declarar que va morir per una aturada cardíaca,
segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja
que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare
de Jim Morrison va treure el cos del seu fill del cementiri per dur-lo als
Estats Units, però fonts del Cementiri 
parisienc Père Lachaise asseguren que ningú pot portar-se un cos del
cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen
en dubte la seva mort es que les targetes de crèdit i passaports de Jim Morrison encara segueixen
vigents, ell així ho va especificar en
el seu testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la
seva núvia i un metge que ja no exercia (el que fa pensar als amants de les
conspiracions en un posible suborn). Altres versions diuen que Jim Morrison va
morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues
alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va
ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba (a la foto) és un
lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison,
Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un
greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda
instrumental. Després de publicar dos LP's es van desfer, era l’any 1973.
La frase per acabar és de l'escriptor Umberto Eco
(5 de gener de 1932 - 19 de febrer del 2016) que va dir
"Allò en el que ens convertim depèn del que
els
nostres pares ens ensenyen en petits moments,
quan no estan intentant
ensenyar-nos”
Conclou per avui Un Toc de Rock, però us deixo en
la bona companyía de les emissores per les que surto a l’aire dues vegades cada
setmana o per internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Ara baixo la
barraqueta, sóc Mario Prades i us diré Adeu! Fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario