Un Toc de Rock 11-42

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

A Un Toc de Rock comptarem amb noms molt importants dins de la Histora Musical dels últims cent anys, escrits amb lletres d'or i al programa tindrem a The Ramones, Elvis Presley, Rolling Stones, Aretha Franklin, Doobie Brothers, Dr. Hook & The Medicine Show, Adam Harvey, Eagles, The Desert Rose Band, Rare Bird, Gary Moore i Don McLean. Amb ells farem aquest viatge al passat, als records musicals que t'arriba dos cops per setmana des d’aquelles emissores per les que ens escolteu o bé via internet, cas de que t’el descarreguis des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara obriré la barraqueta un altre vagada dient-vos alló de que sempre sou.

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Ramones – Do You Remember Rock 'n' Roll Radio? 1980

Començarem avui Un Toc de Rock escoltant Els Ramones, una de les grans bandes de punk sorgides als Estats Units, on el gènere he de reconèixer que mai va arribar a arrelar, malgrat gent de la talla de The Ramones o Patti Smith. Aquest tema es va publicar en format single, però s'havia extret de l'àlbum “End of the Century” que es va publicar el 16 de maig del 1980 i que era el seu cinquè disc. Aquest àlbum va representar un canvi en el so dels Ramones ja que van comptar amb el productor Phil Spector i el seu Mur de So. Va ser un disc molt més assequible per al gran públic i ja més proper a la línia comercial. En aquest tema, escrit per Joey Ramone, se surten dels seus tres acords habituals i es converteix en una cançó molt més complexa, el protagonista és el saxo en lloc de la guitarra, encara que jo us he seleccionat una versió en directe molt més purista i amb un so més Ramones. Es van crear a Forest Hills, al districte de Queens, a Nova York, corria l'any 1974 i es van dissoldre vint-anys més tard, al 1996. Avui dia The Ramones són una pàgina molt important en la Història del Rock en els Estats Units i la resta del món. Com a curiositat us diré que malgrat la seva fama, The Ramones només van aconseguir al llarg de la seva carrera dos discos d'or, gràcies al recopilatori “Ramonesmania” de 1988 i el seu àlbum debut que ho va aconseguir ja al 2014 i només dos dels seus LP’s van arribar a sobrepassar el top 50 en el Billboard. Però cap dels seus senzills va aconseguir repercussió comercial. Tres dels quatre membres originals Joey Ramone, Johnny Ramone i Dee Dee Ramone, van morir en un interval de tres anys des de la desaparició de la banda. Al 2011 van rebre un Grammy en reconeixement a la seva trajectòria. L'últim membre original supervivent de la banda, Tommy Ramone, va morir a la matinada del 12 de juliol de 2014, víctima d'un càncer a les vies biliars. Pel grup també van passar Marky Ramone, Elvis Ramone, C. J. Ramone i Richie Ramone.

Aretha Franklin – Jumpin’ Jack Flash 1986

Recentment La Reina del Soul a anunciat que es retira, que deixa els escenaris i els enregistraments. Per recordar-la us he seleccionat aquesta extraordinària versió que va realitzar del “Jumpin’ Jack Flash” l’any 1986, un dels grans èxits dels Rolling Stones, als quals escoltarem després i en el qual compta amb la col·laboració a la guitarra del propi Keith Richards que a més va ser el productor de la cançó que es va publicar en format single amb “Integrity” a la cara B, una cançó en la qual va col·laborar a la trompeta Dizzy Gillespie. El single va aconseguir la posició 20 en les llistes de R & B del Billboard i el 21 en les de pop i va obtenir el Premi Grammy a la Millor Interpretació Vocal de R & B Femenina. Es va incloure així mateix a l'àlbum “Aretha” que es va posar a la venda a l'octubre del 86 i que va ser Disc d'Or als Estats Units i Canadà, pujant a la setena posició en les llistes americanes de rhythm and blues. De fet d’aquest tema s'han realitzat algunes versions molt interessants, entre elles he de destacar les de Thelma Houston, Tina Turner, Peter Frampton, Johnny Winter i Leon Russell. La cantant, compositora i actriu de color Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és coneguda com Lady Soul o també com Queen of Soul. Va començar de molt petita, amb una extraordinària i potent veu, La noia era filla d'un predicador baptista i d’una cantant de gospel i val a dir que als catorze anys ja cantava amb les seves germanes en una església de Detroit. Aretha Franklin és una de les veus que més han influenciat a les cantants de rhythm and blues i funky de les posteriors generacions, havent incursionat en gèneres molt diversos, fins i tot el líric.

Rolling Stones – Sympathy for the Devil 1968

La cançó va ser escrita per Mick Jagger inspirant-se en la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov "El mestre i Margarida" que li va fer arribar la seva nòvia d’aquella època, l'actriu i cantant Marianne Faithfull. Es va gravar a principis de juny del 1968, amb producció del nord-americà Jimmy Miller i hi van participar fent cors la pròpia Marianne Faithfull i Anita Pallenberg. Es va editar el 6 de desembre de 1968 com a cançó estrella de l'àlbum "Beggars Banquet", un disc que va estar censurat a Espanya degut a la seva portada on es veien uns serveis públics plens de grafitis molt ofensius i aquí es va editar amb una portada blanca i sols el títul. Anys més tard es reeditaria ja amb la portada original A la lletra, Mick Jagger ens parla d'un misteriós personatge del qual no dóna el seu nom i que afirma ser la principal força motora que està darrere de tots els actes de maldat que han tingut lloc al llarg de la història de la humanitat i parla de la Revolució russa i l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. En la cançó destaca el paper del baix que en aquest cas toca el guitarrista Keith Richards i es converteix en protagonista, al costat de la bateria i la percussió a base de congues i maraques que tocan el músic africà Rocky Dijon i Charlie Watts, mentre Nicky Hopkins es va ocupar del piano. Curiosament el tema mai es va editar com a single, però els Rolling Stones van tenir molts problemes en ser acusats per molts d'adoradors de Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació del seu anterior disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones l'integraven en aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill Wyman i Charlie Watts. Al desembre de l'any 1969 la cançó tornaria a la polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones va realitzar en Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit en un caos per culpa dels Àngels de l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la seguretat, Deu ni do! Es diu que mentre el grup interpretava "Sympathy for the Devil" va començar un altercat davant de l'escenari que va acabar amb la mort de Meredith Hunter, un jove de color, a mans dels Àngels de l'Infern. Però no és cert, l'apunyalament es va produir mentre els Stones tocaven "Under My Thumb". Així i tot els Stones no van tornar a tocar aquesta cançó en vuit anys.

The Doobie Brothers – Long train running 1973

Formada l’any 1970 per Johnston, John Hartman, el baixista Greg Murph, que després va ser substituït per Dave Shogren, Trian Porter i el percussionista Mike Hossack tots ells de Califòrnia, The Doobie Brothers són un dels grups mítics del rock americà i avui el seu record va lligat a dos o tres cançons, tot i que eren una banda de gran qualitat i llarga trajectòria artística que van fusionar country rock, rock amb tocs de gospel, una mica de funky i instruments de vent. Al març de l’any 1973 The Doobie Brothers van publicar el seu tercer LP "The Captain and Me" que contenia la peça que escoltem ara, publicada també en format single i que va arribar al lloc 8 del Billboard i que a Espanya va ser versionada i molt bé, per el grup La Unión en un disc en directe. Val a dir que un altre dels recordats temes de The Doobie Brothers va ser "Listen to the music". L’any 1974 s’els va unir el guitarra Jeff Baxter i al 1975, Johnston va abandonar el grup i el seu lloc va ser ocupat pel teclista Michael McDonald que va anar variant la música de The Doobie Brothers més cap al funky-soul. L’any 1978 The Doobie Brothers van conseguir 4 Grammy i van tornar a haver-hi cambis dins de la formació. El grup The Doobie Brothers es van desfer l'any 1982 si bé van tornar anys més tard i crec que encara estan en actiu. Per cert, durant un temps i com a músic mercenari per les seves gires, van comptar amb el guitarrista i cantant F R David, aquell que va triunfar a mig mon amb les cançons “Wolds” i “Music”, però mai va ser membre oficial dels Doobie Brothers. Actualment el grupo està integrat per Michael Hossack (bateria), Tom Johnston (guitarra i cantant), John Mofee (guitarra i cantant) i Pat Simmons (guitarra i cantant), però es reforán amb altres músics. En total porten publicats 25 àlbums, entre discos d’estudi, directes i recopilatoris, així com 29 singles.

Adam Harvey – God Made Beer 2010

En el nostre viatge d'avui pel món dels records i la bona música escoltarem ara country i ens el portarà Adam Harvey que tot i ser australià, es dedica a aquest gènere tan nord-americà. Us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock el tema “Déu fa la cervesa”, lloant les virtuts del escumós líquid, extret del seu àlbum "Best so far", un disc de grans èxits que va publicar l'any 2010, si bé la canço es va incoure inicialment en el disc “Can't Settle for Less” que es va publicar l’any 2005. Jo reconec que Adam Harvey és un cantant i compositor molt poc conegut a Espanya, de fet no sé ni si els seus discos han arribat a publicar-se mai aquí, però als seus més de quaranta anys, té una carrera molt interessant i digne d’atenció. Adam Harvey va néixer a Geelong, Victòria, el 21 de desembre del 1974. Va debutar discogràficament l'any 1994 amb l'àlbum "Adam Harvey" i des de llavors porta publicats 12 disc grans, l'últim “Harvey's Bar... The Backyard Sessions", editat el 20 de novembre del 2015 i també 9 o 10 singles, encara que aquest tema que escoltem ara al programa d’avui, no va ser un d'ells. El que està considerat el millor treball de Adam Harvey és el CD "Both Sides Now" que editat l'any 2009 i ple de duets, va debutar directament en el número 1 de les llistes australianes.

Chris Hillman & The Desert Rose Band – Summer Wind 1988 / 1991

Al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem una cançó extreta d'un CD de grans èxits de Chris Hillmand & The Desert Rose Band titulat "A Dozen Roses - Greatest Hits" que es va publicar el 4 de gener del 1991. L'àlbum va aconseguir el lloc 44 en les llistes de country del Billboard. Aquest tema va ser escrit per Chris Hillman i Steve Hill i originalment va ser el primer single que es va extreure del àlbum "Running" de la Desert Rose Band, posiblement el millor disc en la carrera d'aquesta bona banda nord-americana de country rock i que inicialment s'havia publicat l'any 1988. En el seu moment el single va pujar a la segona posició de les llistes americanes i al 12 en les canadenques. L'origen de la Desert Rose Band hem de buscar-lo en bandes mítiques del country rock americà, autèntiques escoles de músics. El grup va ser creat l'any 1985 per Chris Hillman que havia militat a The Byrds, Manassas, The Souther-Hillman-Furay Band i la Flying Burrito Brothers, entre d'altres i al seu costat es trobaven Herb Pedersen i John Jorgenson que havia tocat amb The Hellecasters. Pel grup han passat molts músics al llarg de la seva trajectòria professional, entre ells Bill Bryson, Jay Dee Maness, Steve Duncan, Tom Brumley, Sam Bush, Tony Rice, Larry Park, Al Perkins i alguns més. La veritat és que la Desert Rose Band mai ha estat una banda de rellevància dins del panorama musical espanyol, però això és atribuïble a les emissores de ràdio-fórmula ja que el country rock és un gènere que, excepte rares excepcions, no compta amb grans pressupostos a l'hora de promocionar-se segons el sistema espanyol, és a dir comprant llocs en les llistes que es fabriquen a força de "pasta gansa". La Desert Rose Band es va desfer l'any 1994, però van tornar de nou al 2008 per dissoldres ja definitivament dos anys més tard. En total dins de la seva discografia trobem cinc àlbums d'estudi, 2 o 3 recopilatoris i 17 singles. Chris Hillman forma part del que als Estats Units es diu The Burrito Family que són músics que van formar part dels Flying Burrito Brothers i que es van reunint de tant en tant per gravar junts, encara que mai solen ser els mateixos i de vegades les gravacions són en format duet o tercet.

Eagles – New kid in town 1976

Els Eagles son la millor, però també la més comercial banda, de country rock de la història i val a dir que van ser una autèntica màquina de fer diners. Es van formar a Los Angeles, l’any 1971. Dos dels seus LP’s: "Their Greatest Hits (1971-1975)" i "Hotel California", estan considerats entre els 20 millors àlbums del segle XX. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, estava inclòs en el "Hotel California" dels Eagles i va aconseguir un Grammy. El single va arribar a número 1 de les llistes del Billboard el 26 de febrer del 1977. Vull recordar-vos que hi ha una bona versió en català a càrrec de Nina que ja hem escoltat al programa. “Hotel California” és el primer àlbum del grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies sols als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes de la història dels Eagles. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes, no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977.En aquesta gravació el grup Eagles estava integrat pel Don Henley, Randy Meisner, Don Fenley, Glenn Frey que va morir el 18 de gener del 2016 i Joe Walsh. Els Eagles que s'havien creat al 1971 es van desfer l'any 1980, després de tenir uns quants canvis entre els seus components. i en una entrevista, no recordo si va ser Don Henley o Glenn Frey, però un dels dos, va dir que només existia la possibilitat de tornar a tocar junts... "Hell Freeze Over", una frase que podríem traduir com “Quan l'infern es geli” i per això quan Eagles van tornar en els noranta, el seu primer treball en el que sols havien tres cançons noves, las altres eran versions en directe de vells èxits, es va titular així "Hell Freeze Over", es va publicar el 7 de novembre de 1994. En aquell momet Eagles eren Glenn Frey, Don Henley, Joe Walsh, Don Felder i Timothy B. Schmit, complementats per músics addicionals. Van realitzar una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. Els Eagles havian tornat només per fer diners i la gira resultava tan cara que cap promotor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor d'aquells pesseters i a Espanya ens vam quedar sense veure els Eagles en directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria despeses".

Dr. Hook & Medicine Show – Sharing the night together 1986

Dr. Hook & The Medicine Show, aquesta bona banda de country rock que ara escoltarem a Un Toc de Rock, es van formar a Union City, New Jersey, l’any 1969. El tema que sonarà avui al programa és, al costat del "Sylvia's Mother" que vam compartir fa un parell de temporades, els més importants de la seva carrera, àmplia, això si. Aquesta es trobava dins del LP "Pleasure and Pain" publicat per Dr. Hook & The Medicine Show l’any 1986 i la cançó va arribar al lloc 6 a les llistes dels Estats Units. Dr. Hook & The Medicine Show van treballar fins a l’any 1985 conseguin un bon grapat d’èxits. Inicialment eren el cantant i guitarra Ray Sawyer (Alabama 01-02-1937), al costat de Dennis Locorriere que era cantant, guitarra, baix i harmònica (New Jersey 13-06-1949), el teclista William Francis (Califòrnia 16-01-1942), el guitarra George Cummings (28-07-1938) i el bateria John David (New Jersey 08-08-1942). La forta personalitat del cantant Ray Sawyer, el seu pegat sobre l'ull i el barret vaquer característic, amb la seva qualitat musical, el van convertir en líder dels Dr. Hook & The Medicine Show. La veritat es que jo sempre he tingut les meves duptes sobre si li falta l’ull o com passava amb el líder del grupo britànic Johnny Kid & The Pirates, es tractava d’una pose, però crec que si era veritat, el va perde en un accident.

Don Mc Lean – Vincent 1971

Una de les millors cançons del cantautor nord americà Don McLean és aquesta que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock. Es va incloure a l'àlbum "American Pie" que es va publicar l'any 1971. Curiosament aquesta cançó va passar en el seu moment les agudes tisores de la censura franquista i és que els castos censors van entendre que es tractava d'una cançó d'amor i de fet ho era, però es tractava d'un amor gai, una relació entre dues homes, un matís que no van arribar a captar els censors i va colar, tot i ser una temàtica impensable en l'època de la dictadura. És la història de dos amics que es coneixen des de la infantesa. Un d'ells li remet a l'altre una carta dient-li que està enamorat d'ell. Mai ho ha volgut ofendre parlant dels seus sentiments, també per la por al rebuig. Per tant i com no pot resistir més, decideix dir-li finalment per carta que l'estima i després es suïcida. La lletra és la resposta del que sobreviu i en ella reconeix que ell també estava enamorat al seu torn i que tampoc va gosar dir-li mai, precisament per les mateixes raons i ara que tot se sap, no poden estimar-se, un d'ells ja ha deixat aquest món. En el fons el missatge és molt simple i alhora molt complicat. Ha vegades el millor és reconèixer la veritat clarament, sense embuts, i esperar a veure que passa, abans de viure amb la incertesa. El que pocs van saber és que la cançó "American Pie", la peça estrella del álbum, si que va estar censurada. En la versió original editada aquí a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)", dues frases en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolets de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res, llevat de la cançó “Vincent”, és clar. Don McLean va néixer el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions i no sols per ell. El tema "Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel i portat a l'èxit per Roberta Flack, estava basat en un dels seus poémess titulat "Killing Em Softly With His Blues", encara que qui primer que la va gravar va ser la cantautora nord americana Lori Lieberman l’any 1971.

Elvis Presley – Mama liked the Roses 1970

Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de totes les èpoques és en el fet de que Elvis Presley va ser la major influència en tots els músics que es dedicaven al rock'n'roll. En algunes emissores de televisió es va prohibir filmar-lo de cintura cap avall en considerar que els seus moviments cantant i ballant arribaven a resultar obscens i provocadors. És cert que Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre i allò escandalitzava a les sofertes mares de les adolescents. Per sort per al Rei, comptava amb el Coronel Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex del triomf d'Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina d'embalar els bitllets. Elvis podia haver-se salvat de la mili tranquil·lament i sense problemes, però el Coronel el va obligar a incorporar-se a files i va fer d'això tot un espectacle, un gran circ mediàtic, fins i tot el moment en què se li va rapà el cabell va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al Rei i aquest va abonar religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat i a més a més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va saber com era de bo i admirable ciudadadà l’Elvis Presley. Amb el seu casament amb Priscila va passar de ser un noi dolent del rock and roll a un americà exemplar. Elvis Aaron Presley, el Rei, va néixer a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis, Tennessee el 16 d'agost de 1977, va ser reconegut com el Rei del Rock. Durant la seva carrera, Elvis va protagonitzar 31 pel·lícules, gairebé totes elles musicals, va gravar un total de 150 àlbums i va obtenir 14 nominacions als Grammy. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. Una de les cançons on Elvis Presley se'ns mostra més negre és en aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, “A la mare li agradan les roses” que va ser la cara B d'un single amb "The Wonder of You" com a cançó estrella. Es va publicar el 20 d'abril del 1970 i va aconseguir el lloc nou en les llistes de pop del Billboard, sent disc d'or als Estats Units. Les dues cançons es van incloure al LP "On stage: February 1970" que va ser editat el 23 de juny de 1970 i va arrivar al lloc 13. Tot i que els "crítics experts" havien dit que Elvis estava cremat. La cançó va ser escrita per Johnny Christopher, guitarrista i compositor que va guanyar un Grammy en l'apartat composició pel tema "Always On My Mind".

Gary Moore – Parisienne Walkways 1979 / 1993

Aquest és un dels millors temes en la carrera de l'extraordinari guitarrista irlandès Gary Moore. Les seves "Passarel·les parisenques" és avui dia una de les cançons més recordades de la primera i també la segona etapa en solitari. Va ser el segon single que es va extreure de l'àlbum "Back on the Streets" que va publicar l'any 1979 a través del segell MCA Records i el single va pujar al lloc 8 en les llistes britàniques. El tema va ser escrit per Gary Moore i Phil Lynott, cantant i líder del grup Thin Lizzy que també va cantar en la gravació. La melodia s'inspira en un clàssic del jazz "Blue Bossa" de Kenny Dorham. Curiosament, va tornar a publicar-se al 1993 en un disc gravat en directe titulat "Blues Alive" que és la versió que escoltem ara i el nou single es va classificar de nou a les llistes, encara que en aquesta ocasió només va aconseguir la posició 32, encara que va superar les dues-centes mil còpies venudes i va ser Disc de Platí.  És curiós el cas de Gary Moore, un famós guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups com Skid Row, Thin Lizzy, La Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i recolzat en els seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore admirava fins al punt de gravar l'àlbum "Blues for Greeny" l’any 1995, dedicat íntegrament a cançons de Peter Green. En la carrera de Gary Moore hi ha un abans i un després de l'àlbum "Still Got the Blues" de 1990, en què torna a les seves arrels, deixan el heavy i dedican-se plenament a interpretar pur i tradicional blues. Gary Moore va néixer a Belfast, Irlanda del Nord, el 4 d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer del 2014, en una de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense oblidar un amb Scars, una projecte que va crear l’any 2002.

Rare Bird – Sympathy 1969

Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock a l’any 1969 i escoltant als Rare Bird que van ser una banda de rock progressiu anglesa que es van crear també al 1969 i aquest tema que es va editar en single a Espanya. Va ser l'únic que es pot dir va funcionar aquí al país, això si, eclipsant la versió de la cançó que van realitzar el grup angles The Family Dogg un any més tard i on militava Albert Hammond. Del single dels Rare Bird, és van superar el milió de còpies venudes i val a dir que mig milió és va vendre solsament a França. El grup l'integraven en els seus inicis Steve Gould (cantant i guitarra) i Dave Kaffinetti (piano i orgue) que van ser els únics components que van romandre en el grup fins a la seva dissolució, amb Graham Field (orgue i teclats) i Mark Ashton (bateria i cors). Rare Bird van publicar en total 6 LP's entre els anys 1969 i 1975, però sembla ser que no fa masses anys, el segell Universal va treure un CD titulat "Who is who and how are you?", crec que va ser l’any 2009 o pot ser al 2010, no ho tinc clar. Steve Gould que abans d'incorporar-se a Rare Bird va tocar amb el grup Fruit Machine, es va unir posteriorment a la Alvin Lee Band, va ser l’any 1980.

La frase per acabar el programa la va dir el militar realista José Tomás Boves, l'enemic de Simon Bolivar en la seva lluita per la independència dels pobles sud-americans.

“La base de l'existència humana és la lleialtat,

sense lleialtat no hi ha societat possible”

Acabaré per ara Un Toc de Rock i et deixaré en companyía de les emissores per les que surto a les ones dues vegades per setmana o per internet, si t’el  descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta, ens retrobarem en el proper programa.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)