Un Toc de Rock 11-41

Enllac per descarregar-se el programa

(Link to download the radio program)

En masses ocasions sorgeixen peces que amb el temps es converteixen en himnes reivindicatius, però la veritat és que quan van ser composats no pretenien res més enllà d'oferir una bona cançó. És el cas de “Querida Milagros” de El Último de la Fila amb la qual avui iniciarem Un Toc de Rock, aquest viatge als records, als últims cent anys de la nostra Història Musical. Però també comptarem amb Lax’n’Busto, La Unión, Doctor Pop, Los Crich, Santabárbara, Alberto Comesaña, Los Limones, Ella Baila Sola, Gossos, Santi Picó i José Feliciano. Per tant premo el botó que posa en marxa la nostra particular maquineta del temps i començarem el nostre recorregut des de totes les emissores per les que surto a l’aire dues vegades per setmana o internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara obro la barraqueta de nou.

Benvinguts a Un Toc de Rock

El Último de la Fila – Querida Milagros 1985

Aquest tema amb el que avui començarem Un Toc de Rock va ser el que va donar a conèixer a El Último de la Fila. Es va publicar en un single, extret del seu primer àlbum “Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana” publicat l'any 1985 i que es va reeditar en versió CD i remasteritzat al 1991. La cançó va ser escrita per Quimi Portet i inicialment era un tema irònic sols per divertir-se, encara que la crítica i el públic van acabar convertint-la en un himne antimilitarista i en contra de les guerres. El vídeo clip va ser estrenat al programa de Televisió Espanyola “La Bola de Cristal” i també va ser produït per aquest programa. La lletra narra la carta escrita per un soldat anomenat Adrián a la seva núvia Milagros i és reproduïda quan la troben en el cadàver del noi, mort en un front de batalla qualsevol, ja que no ofereix dada concreta alguna. A causa de l'èxit obtingut amb l'àlbum, El Último de la Fila van ser escollits Millor Grup Revelació pel programa de ràdio Diario Pop de Radio3. En la gravació i més de Manolo García (cantant, percussió, caixa, òrgan, bateria i sintetitzador) i Quimi Portet (guitarres, baix, percussió i sintetitzador), van intervenir Josep Lluís Pérez (guitarra, bandúrria, acordió i sintetitzador), Antonio Fidel (baix), Jordi Vila (bateria i percussió), Juan Manuel Cañizares (guitarra espanyola), José Luis Herrera (violins), José Luis Herrera júnior (òrgan), Aleix Creus (piano) i Quim Soler (vibràfon). Primer van ser Los Rápidos, liderats per Manolo García, després i amb l’incorporació de Quimi Portet que venia dels Kul de Mandril, van arribar Los Burros i aquests es van reconvertir més tard en El Último de la Fila. De fet val a dir que Manolo García va començar com cantant d’orquestes i el que millor se li donava era cantà imitant a Camilo Sesto, sense cap acent andalús que tampoc tenia ni amb Los Rápidos ni a Los Burros. La veritat es que El Último de la Fila va ser un producte estudiat des de els seus inicis. Per què penseu que va deixar el grup Quimi Portet? Estava fart de ser un fruit d'estadístiques i el resultat d'una operació comercial amb discos i gires programades i estudiades per el seu funcionament comercial, res més, això si, controlada per ells mateixos a través de la seva empresa Can Produccions.

La Unión – Tren de largo recorrido 1992

Aquest tema que compartirem ara a càrrec de La Unión, és una versió del gran èxit del grup nord-americà The Doobie Brothers. Va donar títol al primer àlbum en directe de La Unión, un doble disc publicat l'any 1992 i que es va titular “La Unión en concierto – Tren de largo recorrido”, gravat en el curs d’un concert celebrat a A Coruña el 19 d'octubre de 1991. La veritat és que es tracta d'un bon àlbum que realitza un recorregut pels seus grans èxits fins aquell moment, incloent a més aquesta versió com a tema nou. Malgrat tot, jo he de reconèixer que al meu modest parer, el millor àlbum de La Unión en la seva llarga carrera discogràfica, ha estat "4 x 4", publicat al 1986 i produït per Nacho Cano, que es va encarregar dels seus tres primers discos, del qual es va editar una versió reduïda gravada en directe que realment hauria de ser considerada el primer enregistrament en viu que van realitzar, encara que com sols es va distribuir entre mitjans de comunicació seleccionats i no es va posar a la venda, no consta en la seva discografia oficial. Avui és una peça de col·lecció i jo el tinc en perfecte estat. Sorgits al Madrid de "La movida", La Unión va ser un dels grups importants dins del  pop espanyol. Van debutar l’any 1984 amb un maxi-single produït per Nacho Cano, llavors teclista de Mecano i un dels primers "ex" de Penélope Cruz i en ell destacava el que va ser el seu gran hit "Lobo-hombre en París", sobre una obra de Boris Vian. Per cert que a més de Rafa Sánchez, Mario Martínez i Luis Bolín, en aquells gloriosos moments inicials La Unión tenia un quart component, el teclista Iñigo Zabala que va deixar la banda per convertir-se en executiu del segell WEA. La Unión han venut més de 2 milions de discos, rebent l’any 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera  discogràfica. Van ser un dels grups de l’escuderia de Rosa Lagarrigue, una de les grans managers del pop-rock espanyol i a ella es deu la seva longeva vida profesional, si bé crec que la cosa entre la manager i ells va acabar malament.

Lax’n’Busto – Nen, surt al carrer 1995

El grup del Vendrell Lax'n'Busto va publicar l’any 1995 el seu quart àlbum, editat pel segell DiscMedi-Blau, es tracta de “La caixa que puja i baixa”, un dels seus millors discos i del que us he extret per compartir a Un Toc de Rock aquest tema, amb música i lletra de Pemi Rovirosa i una lletra molt reivindicativa, malgrat el seu to festiu i que escoltarem ara. Lax'n'Busto es creen l’any 1986 al Vendrell, a Tarragona i van debutar discogràficament amb el disc “Vas de punt?... o què!!!” que es va editar a través d'un segell independent de Vilafranca del Penedès. L’àlbum va ser reeditat anys més tard a través del segell Disc Medi, però tot i que es van incloure dues cançons noves, faltava una de les originals "Carmen Flavià" que havien dedicat a una professora, crec que era de Valls i que els va amargar l'escola i després de suspendre'ls, els va obligar a estudiar un estiu. És clar que a la professora la cançoneta no li va fer cap gràcia, els va plantar una demanda als jutjats i la va guanyar, pel que ells van haver de indemnitzar-la econòmicament i no poden interpretar el tema en cap dels seus concerts. El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert de la gira que estaven fent, el cantant Pemi Fortuny va anunciar, via el fòrum de Lax'n'Busto, que deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a aquelles persones que no han tingut la sort a la vida que ha tingut ell. Se'n va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto eren Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de 1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va néixer el 8 d'agost de 1976. El grup Lax'n'Busto es va acomiadar del seu públic amb un concert que va tenir lloc a la sala Razzmatazz de Barcelona el 4 de novembre passat, amb les entrades esgotades des de feia dues setmanes. A l'escenari van pujar també Gossos, Glaucs i l'ex cantant del grup Pemi Fortuny. Al llarg de la seva dilatada carrera Lax'n'Busto han realitzat més de 1.200 concerts.

Los Limones – Horizontes 1993

L'any 1983, a la ciutat de El Ferrol, quatre estudiants de l'escola Montefaro anomenats Santos Fernández López, conegut com Santi Santos a la guitarra i veu, José Ignacio Garrote al baix i després guitarra, Tom Garrote amb la guitarra solista i Marcial Rodriguez Badia a la bateria, als quals se'ls uneixen Carlos Vélez al baix i Begoña Álvarez als teclats, creen una grup al qual anomenaran Los Limones del Caribe. L'any 1986 comencen les desil·lusions i del grup original només queda Santi Santos que aconsegueix un contracte discogràfic i s'edita "Sun". Després de guanyar el Premi de "grup revelació" en Radiocadena Espanyola, són fitxats per Grabaciones Accidentales (GASA) i passen a ser Los Limones. El grup el integraven Santi Santos (cantant), Abel López (bateria), Andrés Pita (guitarra), Pepe Ramos (guitarra i cors), Antonio Porto (baix) i Álvaro Lamas (steel guitar), encara que van seguir produint-se canvis en la formació, de fet van passar una desena de músics més. Los Limones van tenir una carrera interessant, sobretot quan van contactar amb un mànager valencià amb seu a Madrid, Rochi Management, un bon amic. En el 89 recordo que els va col·locar a Múrcia, en un concert que vaig realitzar amb Al Stewart, al costat de Alan Cool & The Cookies i Los Hurones. Los Limones van tenir una carrera interessant, encara que no la que la seva qualitat es mereixia i finalment Los Limones desapareixen al 1995, Santi Santos és llança en solitari i posteriorment tornaria a posar en marxa Los Limones que van gravar un disc en directe i han seguit gravant, de fet crec que estan en actiu. Recordo que l'any 2004 van publicar un single interpretat en gallec. Aquest tema que estem escoltant ara, escrit per Santi Santos, es trobava en el seu quart àlbum titulat "Para las estrellas" que es va publicar l'any 1993, si bé jo us el he extret d'un recopilatori amb els tots els seus singles.

Alberto Comesaña – Amor hasta la muerte 2000

Des de l’àlbum “Perversiones” que Alberto Comesaña va publicar en solitari al juny de l'any 2000, a través del segell Hispavox i amb producció de Marco Gutiérrez Rasa, us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock aquest tema escrit per ell. La veritat és que el disc no va funcionar com s'esperava i no va tenir suport per part de la companyia discogràfica que al setembre li van signar la seva carta de llibertat. Per cert, en el disc “Perversiones” es va incloure la cançó “Lo estás haciendo muy bien” que es de la seva època amb Semen-Up. Avui en dia recordem a aquest bon músic gallec pel seu pas per Amistades Peligrosas al costat de Cristina del Valle, però la seva carrera va molt més enllà, tot i que no deixo de reconeixer que Amistades Peligrosas van arribar a vendre més d'un milió i mig de discos al llarg de la seva carrera i són un dels grups histórics del pop espanyol. Amistades Peligrosas van ser una de les bandes més importants dels 90, creats l'any 1990 per el gallec Alberto Comesaña que havia liderat abans el grup Semen Up i Cristina del Valle que havia tret un parell de discos en solitari, llavors tots dos eren parella sentimental, però la cosa entre ells va acabar com el Rosari de l’Aurora. Amistades Peligrosas es va desfer per primera vegada l'any 1998, encara que més tard van tornar, el 2003, amb un nou disc que es va titular "La larga espera", però tot i que va arribar a ser Disc d'Or, no va afermar la unió de la parella. La veritat és que aquesta tornada no va tenir continuïtat i Alberto, l’any 2007 va tornar substituint a Cristina per Yolanda Yone que crec es catalana, i anomenant-se Nuevas Amistades, mentres que Cristina es va quedar amb el nom i va incloure a Manu Garzón. La veritat es que cap dels dos projectes han rutllat. Alberto Comesaña García va néixer a Vigo l'1 d'agost de 1961. Ja des de l’etapa amb Semen-Up a la seva música se li va dir “porno pop” i les lletres sempre anaven carregadetes de sexe i segones intencions, la veritat, aquest sempre ha sigut el seu signe d’identitat.

Los Crich – Sentimientos 1971

A la Sevilla de l’any 1967 sorgeix un grup anomenat Los Crich, integrat en aquells moments per Toni Romero (guitarra i cantant), Rafael Martín (baix i cors) i Arturo Cárdenas (bateria i cors), als quals s'uneix, un any més tard, el canari Gustavo González (guitarra). Graven el seu primer single l'any 1968 amb el tema "All Strong Out Over You" a través d'un petit segell, però no va tenir cap transcendència i es movia dins d'un so pop una mica endurit, el que avui podríem anomenar "garatge". Quan se separen Los Soñadores, una altra de les bandes pioneres sevillanes en la qual també militava Tele Palacios que després d'acompanyar Los Payos s'uneix a Triana, a Los Crich se sumen dos dels seus excomponents, es tracta del cantant Rafael Domínguez i el organista Pepe Marrufo (a la foto a la seva época amb Los Soñadores). Però poc després els abandona Rafael i es converteixen en quintet. Aquest tema que compartirem ara a Un Toc de Rock es trobava a la cara B d'un single editat l'any 1971 pel segell Fono Guanche, amb "Dunia" a l'altra banda i amb el qual Los Crich comencen la seva incursió en el simfonisme i el rock de caire progressiu. Aquest single es va gravar en un estudi de Madrid. Encara publicarien un tercer disc petit, l’any 1974, amb el tema "Moon Time" i finalment Los Crich es van separar. En el seu moment van passar molt desapercebuts, els anys s'han encarregat de anar reivindican a aquest bon grup que no va tenir continuïtat.

Doctor Pop – Sofía 1974

A principis de la dècada dels setanta José Luis Armenteros i Pablo Herrero que havien deixat a Los Relámpagos i es dedicaven a la producció, entre d'altres de Fórmula V, descobreixen a Doctor Pop, un bon grup en el qual trobàvem als germans Jorge i Francisco Granados, l’últim venia de Fórmula V, a més de Diego Cascado i Eduardo Bartrina. Van gravar un single l’any 1974 que va publicar el segell RCA amb el tema "Sofia" que escoltarem ara, a la cara A. La cançó va començar a sonar a les emissores de ràdio i tot donava a entendre que tenia moltes possibilitats de ser la cançó de l'estiu, però una trucada oficial a la discogràfica va obligar a retirar els singles del mercat. La cançó tracta sobre una noia que sempre torna a casa de dia, au nocturna a la qual li agrada la festa i vesteix a més de forma provocativa i allò no va agradar a la censura. Una de les raons adduïdes sembla ser que va ser el títol, "Sofia" que era el nom de la princesa i futura reina d'Espanya, en aquelles èpoques, és clar. La coincidència en el nom podria cridar a errors i per si de cas algú associava la protagonista de la cançó amb la futura Reina, el millor és prohibir i això van fer aquells castos i dignes censors franquistes i van tallar en sec, per si de cas. Al segell RCA i els nois no els va quedar altra solució que retirar els discos de les botigues i per rendibilitzar la promoció i la inversió en general van decidir canviar el nom de la protagonista i la van gravar de nou titulant-la "Lucía", però no la van incloure a l’àlbum que va sortir després, per evitar suspicàcies i així van aprofitar la resta de cançons. He trobat fonts en fòrums d'Internet afirmant que "Sofia" mai va ser censurada i que es va tractar d'una estratègia comercial, en fi, vosaltres mateixos. De fet "Lucia" només es va publicar en single, amb la portada canviada, és clar, al blog us poso les dues. Van treure un únic LP, però un bon munt de singles, encara que la veritat és que l'èxit no va somriure a Doctor Pop i s'han anat perdent en l'oblit. Anys després va sortir un àlbum recopilatori titulat “Lucia, Carolina y otros éxitos”.

Santabárbara – Cariño mío 1975

Un dels tercets que en els 70's van funcionar comercialment i molt bé, van ser Santabárbara, eren catalans i l’integraven Mario Balaguer a la guitarra i veu, Enric Millán al baix i Alberto López front de la bateria. El seu gran èxit va ser el tema "Charly" que es va publicar l’any 1973. Abans d’integrar Santabárbara, Alberto va formar part de Los Polares i Enric havia acompanyat a Tony Ronald forman part de Los Kroner’s, però quan tots tres eren músics d'acompanyament del cantant Georgie Dann, van decidir llançar-se pel seu compte, fen-se dir primer Época i gravan un disc, però passan a ser Santabárbara després. Alberto va morir a Badalona a finals dels 70 i el grup va seguir, encara que sense continuïtat. Mario que vivia a Mallorca, va morir també. Encara que ara que estic recordant, jo crec que Mario va morir a Tarragona en un accident de circulació, en fi com no estic segur, us diré com sempre alló de “no em feu gaire cas”. La cançó "Cariño mío" es va publicar en single l’any 1975 amb "En silencio" a la cara B.. A més de "Charly" que va ser el seu primer single, Santabárbara van obtenir altres èxits com "Dónde Están tus Ojos Negros”, “Abrazame”, “Adiós Amigo”, “Chiquilla" o aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és diu era una composició de Enric Millán, si bé jo tinc les meves dubtes ja que l’havie gravat abans el grup italià I Cugini di Campagna sota el títul “Anima mia” i també la van versionar en castellà. A partir de 1980 Santabárbara es van reforçar en els seus directes amb Primitivo Sancho, Santi Picó, Esteban Castañer i Jordi Colomer, alguns d’ells també havien sigut conponents dels Kroner’s de Tony Ronald.

Ella Baila Sola – Lo echamos a suertes 1996

Una de les cançons més rellevants en la carrera musical del duet Ella Baila Sola és aquesta que us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock. El tema es trobava en el seu primer àlbum titulat simplement “Ella Baila Sola”, produït per Gonzalo Benavides i que va vendre més d'un milió set-centes mil còpies a tot el món. De fet només a Espanya va arribar a ser 7 vegades Disc de Platí. Es va posar a la venda el 20 de setembre del 1996 i aquesta cançó va ser escrita només per Marta Botía. Per a l'enregistrament del disc van comptar amb un munt de músics, entre ells Jorge García (bateria), Joaquín Torres (baix i guitarra), Ángel Luis Samos (piano i teclats), José Climent (violí), Pepe Vera (baix), Alfonso Pérez (orgue i piano), Lulo Pérez (trompeta), Alfonso Samos (guitarra) i Moisés Porro (percussió). En total es calcula que Ella Baila Sola van arribar a vendre més de cinc milions de discos entre Espanya i Amèrica Llatina. Després de la dissolució del duet Ella Baila Sola al 2001 que per cert, sembla ser que va ser bastant traumàtica entre les dues noies, Marta Botía (15 de setembre de 1974) i Marilia Casares (17 de decembre de 1975), les coses es van estancar, però Marta al costat d'una nova companya, Rocío Pavón va posar en marxa un nou projecte al 2010 que en no poder-se anomenar Ella Baila Sola, va passar a ser EBS, amb un àlbum "Despierta" que pretenia ser una continuació del primitiu projecte que tants èxits els va donar a ambdues noies. Però EBS l'any 2013 també va acabar com el Rosari de l'Aurora, segons van anunciar a les seves pàgines del facebook. Amb la fi de Ella Baila Sola també Marilia es va replantejar el seu futur i es va llançar en solitari fent-se dir ara Marilia Andrés, de fet el seu nom complet és Marilia Andrés Casares i va néixer a Conca el 17 de desembre de 1974, d'origen brasiler i des dels dos anys va residir a Madrid. L'any 2012 Marilia se'n va a Londres i grava el seu primer disc en solitari “Subir una montaña" que es va publicar el 26 de setembre de 2013. 

Gossos – Tot es fosc 1994

Quan els manresans Gossos van començar, tal com us he dit en diverses ocasions, centraven el seu repertori en temes molt acústics amb bons jocs de veus. Precisament aquest estil simplista, però ple de qualitat i sobretot amb un so molt net, va fer que en aquells inicis s’els arribés a comparar amb Crosby, Still, Nash & Young, la primera superbanda nord-americana de la història del rock. És una cosa que podreu comprovar en aquest tema que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock i que us he extret del seu primer àlbum "Gossos" que es va publicar l'any 1994 i va representar la seva carta de presentació. Es van crear a Manresa l'estiu del 1993 i la banda la integraven Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré. Van començar a realitzar concerts a la seva ciutat i rodalies i es van presentar a diversos concursos, guanyant el segon en què van intervenir, el premi va ser l'enregistrament d'aquest primer disc. El seu quart àlbum va ser gravat en directe al Teatre Conservatori de Manresa, era 1998 i es va titular "Directament", comptant amb la col·laboració de Cris Juanico de Ja t'ho diré, Gerard Quintana de Sopa de Cabra i Pemi Fortuny de Lax’n’Busto. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent. Abans Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viaje", a l’any 2000 i que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès.

José Feliciano i Ann Kelly – Para decir adiós 1982

L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" amb la totalitat dels seus textos en castellà. Estava ple de grans baladons, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión" en la què el cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano compta amb una veu femenina, la cantant californiana Ann Kelly. En algunes fonts d'internet es diu que amb José Feliciano i a aquesta cançó que us he portat, canta Vicky Carr, no es veritat. Per cert, aquest tema ja havia estat gravat molts anys abans per Danny Rivera i Eydie Gorme. José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, el músic invident va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només s'el recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho podreu comprobar. Va editar el seu primer disc, en angles, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, va intervindre com a guitarrista en l’àlbum “Rock n’ roll” de John Lennon, l’any 1973, en tres de les cançons. José Feliciano també es multiinstrumentista, toca 17 instruments.

Santi Picó – Wings of a bird 1992

Al programa d’avui de Un Toc de Rock i per concloure’l, escoltarem a Santi Picó que és un dels grans estilistas de la guitarra de tots els temps i és català, per variar. Va néixer a Barcelona l’any 1946. Santi Picó té una àmplia experiència musical tant com a guitarra, compositor i productor, havent estat component dels Kroner's de Tony Ronald, però primer va ser membre dels grups The Walkers i Los Bongos. És un valorat músic de sessió, ha acompanyat en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium el grup de Michel Huygen que tenia o té el seu propi estudi al carrer Tenor Masini de Sants, Los Diablos, The Supremes, Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Lorenzo Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Frank Mercader, Micky, Peret, etc. "La llave de plata" va ser el  títol del seu primer disc en solitari que va ser publicat l’any 1979. La cançó que escoltem ara donava títol a un CD publicat l'any 1992 i en el qual col·laboren Cristina Poch i Manel Rabinad. També va crear la Santi Picó Blues Band. Santi Picó va ser un dels fundadors de Guitarres Mestizas, un projecte amb diversos grans guitarres catalans que van gravar dos discos versionant temes estàndards amb un nexe comú, les guitarres. L’any 2009 Santi Picó es va unir a Adrià Grandia que toca la viola de roda i van gravar un disc. L'última vegada que el vaig veure actuan en directe va ser a Constantí, acompanyant a Los Bravos, fa tres o quatre anys, vam estar sopant tots junts.

La frase per concloure el programa és de Publio Siro que va dir:

“En mars tranquils tots són bons pilots”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però ara et deixo en la companyía d’aquelles emissores per les que m’escoltes dues vegades per setmana o vía internet, si et descarregues el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara baixo la barraqueta fins el proper programa

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)