En el nostre recorregut musical pels últims cent
anys de la història del Rock avui escoltarem a un grup pràcticament desconegut
a Espanya, són The Blezers amb els quals començaré Un Toc de Rock, però també
tindrem a Eagles, Rod Stewart, Leon Russell que ens va deixar el passat 13 de
novembre, The Animals, Spencer Davis Group, Chicago, Queen, Crowded House, Dr.
Feelgood, Rolling Stones i acabarem amb el guitarrista JJ Cale. Bona música per
compartir 55 minuts plens de records que t'arribaran des de totes les emissores
per les que sortim a les ones dues vegades per setmana o via internet, si us
descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs
de totes aquelles emissores que ho permeten. Obro la barraqueta un altre
vegada, sóc Mario Prades i ja ho sabeu.
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Blazers – Yeah, yeah, yeah 1984
Els The Blazers son una banda nord-americana
creada a Los Angeles pràcticament desconeguda aquí al país, tot i que a mitjans
de l'any 1994 The Blazers van editar a Espanya aquest CD, la seva primera
grabación i que va passar desapercebut, malgrat la seva gran qualitat. Als
Estats Units es va publicar el 1 de gener del 94. En aquest àlbum barregaven
cançóns en castellà plenes d’aire tropical, amb peças que tenien molt rock and
roll. La veritat es que The Blazers son un bon grup de tex-mex, liderats per
Manuel González a qui es coneix com "Manny" (cantant, baix,
harmònica, percussió i guitarres) i que es un home d'immensa envergadura que
actualment té el seu propi grup The Big Manny Band, paral·lel a The Blazers,
però que va començar al front d’una banda que es deien Long John Silver que va
crear a l’escola junt 
al Ruben Gonzales. The Blazers eren un grup que es van
englobar dins del tex-mex, però de fet a l'àlbum "Short Fuse", el seu
primer disc i que s'obre amb el tema que estem escoltant ara a Un Toc de Rock,
hi havia cançons plenes de càrrega salsera com "Tiburón, tiburón",
"El año viejo" que en el CD han escrit amb “N” o "Mi última Parranda".
En total The Blazers van gravar cinc discos, l’ultim “Dreaming a Dream” l’any
2008. Al costat de Manny trobàvem en aquest enregistrament produïd per César
Rosas de Los Lobos, a Ruben Guadarrama, Lee Stuart i Ruben C. Gonzales i
col·laboren el mateix Cesar Rosas junt a Víctor Bisetti i Rudy Rosas. El tema
que sona ara estava composat per Manny i Ruben Guadarrama. Actualmente i
després de camvis en la formación, The Blazers esta integrat per Mark Guerrero,
Ruben Guaderrama, Manny Gonzales i Gene Aguilera.
The Eagles – Heartache tonight 1979
Ara a Un Toc de Rock i des de l'àlbum "The
Long Run" que els Eagles van publicar el 24 de setembre de 1979, us
extreuré aquest tema “Mal de cor aquesta nit” que va ser un dels singles del
grup nord-americà que millor van funcionar a Espanya. La cançó estava composada
per Don Henley, Glenn Frey, Bob Seger i JD Souther, els dos primers components
del grup, els altres famosos músics amb importants carreres en solitari. El
single es va editar uns dies abans que l'àlbum, concretament el 18 de setembre
i va aconseguir la primera posició del Billboard, superant el milió de còpies
venudes i obtenint un Grammy per als Eagles com a Millor Duet o Grup Vocal,
també va ser número 1 a
Canadà , encara que a Anglaterra només va aconseguir la posició 40, clar que el
LP va aconseguir la segona posició en la llista de discos grans als Estats
Units i va ser set vegades Disc de Platí, arribant al quart lloc a Anglaterra.
La formació dels Eagles en aquest àlbum va ser: Glenn Frey (cantant principal i
guitarra) que va morir el 18 de gener del 2016, Don Henley (bateria i cors),
Joe Walsh (guitarra slide), Don Felder (guitarra i cors) i Timothy B. Schmit
(baix 
i cors), comptant amb la col·laboració de Bob Seger als cors, encara que
no consta en els títols de crèdit del disc i que en aquella època gravaba com
Bob Seager & The Silver Bullet Band. Hi ha una versió molt destacable a
càrrec de Conway Twitty de 1983, més propera al country. Els Eagles que
s'havien creat al 1971 es van desfer l'any 1980, després de tenir uns quants canvis
entre els seus components. Aquest va ser el seu últim àlbum d'estudi, encara
que van tornar el 1994 amb "Hell freezes Over" que vol dir "Quan
l'infern es geli", un altre dia escoltarem alguna cançó d'aquest CD i us
explicaré el perquè del títol. Val a dir que “Hotel California”, cinquè disc
dels Eagles, és el millor àlbum i també la millor cançó, almenys de les més
populars, en la llarga trajectòria discogràfica de Eagles. L'àlbum es va
publicar el 8 de desembre de 1976. Va ser el primer disc del grup sense el seu
fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va substituir. Des de
la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de
còpies sols als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes de la història
dels Eagles. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes, no
consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977. 
Chicago – I’m a man 1969
A l'àlbum de debut del grup Chicago Transit
Authority, publicat el 28 d'abril del 1969, l'únic disc signat amb aquest nom i que
per cert va ser doble als Estats Units, encara que a Espanya la discogràfica
CBS no es va atrevir a publicar-lo així i el van partir en dos, es va incloure
aquest tema que va ser un dels grans èxits de la banda britànica Spencer Davis
Group, als que escoltarem després, composada per Steve Winwood i al nostre país
la cançó va donar títol al segon àlbum de Chicago ja que com us he comentat,
aquí el van fragmentar en dos. Aquest doble àlbum es va gravar entre els dies
27 i 30 de gener del mateix any i va aconseguir el lloc 17 en els Estats Units
i el 9 a
Anglaterra. La cançó es va publicar en single, encara que va ser retallada a
tisora i dividen-la en dues parts i va aconseguir el lloc 49 en la llista de
singles de pop del Billboard. De fet he de aclarir-vos que Chicago sempre ha
numerat els seus discos d'estudi, els únics àlbums de Chicago que tenen títol
són els directes i els reculls de grans èxits. Chicago que són, juntament amb
Blood, Sweat & Tears i Wheater Report, les bandes més representatives del
jazz-rock als Estats Units, es van crear l’any 1967 a la ciutat de Chicago,
Illinois, i com us vaig dir en programas de la passada
temporada, van tenir
problemes pels drets del nom. Inicialment es van fer dir Chicago Transit Authority, però resulta que aquest era el nom de l'empresa de transport públic
de la ciutat, la companyia de tramvies, i ells es van veure forçats a
canviar-lo després d’aquest primer disc per que a l'empresa metropolitana no
els hi va fer cap gracia. Per cert, el seu segon disc als Estats Units també va ser doble,
cosa que era tot un repte per a una banda novell com ells. Chicago va estar
integrat inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó),
Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue), Terry
Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera (baix i
veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven en
decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar
"Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry",
que ho podriem traduïr com “Resulta molt dur dir ho sento” que va pujar
ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la
popularitat, demostran que molts crítics, en masses ocasions: "Quan no
posan la pota, es perque l'estan cambian de lloc"
Spencer Davis Group – Keep on running 1965
A Espanya aquesta cançó “Mantenir en
funcionament” va ser titulada “Corre, corre” i fou versionada per Los Salvajes,
Gatos Negros, Lone Star, Alex i Los Findes, Bruno Lomas i un munt més de gent.
Ara bé, la versió original era dels Spencer Davis Group, una bona banda
britànica sorgida l’any 1963 als que escoltarem ara i que va saber prendre
l'essència del R & B que arribava des dels Estats Units de forma elegant i
reconvertir-la a la seva manera, fins al punt que cançons seves van ser
versionades en els 70 per grups americans com els Chicago. Spencer Davis Group
eren de Birmingham i el grup es va crear al voltant del guitarrista Spencer
Davis, si bé en els seus inicis es van anomenar The Rhythm'n'Blues Quartet.
Quan es van incorporar Steve Winwood (guitarra i orgue), el seu germa Muff
Winwood (baix) i Peter York (bateria) van passar a ser Spencer Davis Group. Van
treure un parell o tres de singles i 
un EP, gairebé tots ells versions, fins
que va arribar "Keep On Running". La cançó va ser composada pel
jamaicà Jackie Edwards l’any 1965, però inicialment era la cara B del single,
si be la veu de Steve Winwood (12 de maig de 1948) va fer que el tema pugés
fins als més alt de les llistes, fent oblidar la cara A. Va ser número 1 al
gener de 1966. Aquest mateix any, Spencer Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any
a Anglaterra, després de publicar "Gime some lovin'", una cançó
pròpia. Poc després Steve Winwood deixaria el grup per crear Traffic, una de
les superbandes britàniques, tot i que abans encara gravarien comptant amb ell
"I'm a man" un altre de seus millors hits que hem escoltat abans en
la versió dels Chicago.
The Animals – We've gotta get out of this place
1965
L'any 1965 The Animals editarien un single amb
aquest tema “Hem de sortir d'aquest lloc” que es va convertir, al costat de
"La casa del sol naixent" en els temes més representatius d'aquesta
bona banda britànica de R & B liderada per Alan Price i que va comptar amb
la gran veu d'Eric Burdon. A Espanya va ser molt versionada, però el títol va
passar a ser “Muy lejos de aquí”. La cançó, escrita pel matrimoni nord-americà
Barry Mann i Cynthia Weil, va ser catalogada per la revista Rolling Stone en el
lloc 233 entre les 500 Millors Cançons de Tots els Temps i es va fer molt
popular entre les tropes nord-americanes que lluitaven a la guerra del Vietnam.
La parella va escriure el tema inicialment perquè la gravessin The Righteous
Brothers, però problemes amb la casa de discos retardaven l'enregistrament, va
ser llavors quan Allen Klein, executiu de la discogràfica, va passar la demo a
Mickie Most, productor i manager de The Animals i aquests, després
d'escoltar-la es van afanyar a gravar-la, convertint-la en un clàsic, encara
que he de dir que van canviar alguns fragments de la lletra. Va aconseguir el
segon lloc en les llistes angleses el 14 d'agost del 65, arribant al 13 a Estats Units i el segon
també al Canadà. Existeixen bones versions a càrrec de The Partridge Family,
Bruce Springsteen, BlueÖyster Cult, Wynonna Judd, Alice Cooper, Steve Bender i
molts altres, però a Espanya, on també va ser molt versionada en el seu moment,
cal destacar la que van fer Lone Star. The Animals eren originaris de la ciutat
portuària de Newcastle-upon-Tyne, es van crear l'any 1962, després de la
incorporació d'Eric Burdon al Alan Price Rhythm and Blues Combo que havia creat
Alan Price, veritable cervell de la banda de R & B i que va ser
l'arranjador que va crear la versió de "La casa del sol naixent" que
avui tots coneixem i els va donar fama mundial. Al costat del cantant Eric
Burdon i l'organista Alan Price, trobàvem al guitarrista Hilton Valentine, el
bateria John Steel i al baix Chas Chandler. Al maig de 1965 Alan Price va abandonar
la banda per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la veritat és
que l'antagonisme entre Alan Price i Eric Burdon era notori. L’any 1967 van
passar a ser Eric Burdon & The Animals, es van desfer el 1969 i Eric Burdon
va crear War, amb músics nord-americans.
Leon Russell – Sixteen tons 2000
El cantant, pianista, guitarra i productor Leon
Russell ens va deixar el passat 13 de novembre del 2016, mentre dormia, a la
seva casa de Nashville i per recordar-ho, avui a Un Toc de Rock us he portat
aquesta versió que va realitzar del clàssic de Tennessee Ernie Ford que la va
treure al 1955, encara que realment el primer a gravar-la va ser Merle Travis
el 8 d'agost del 1946. Per cert, a Espanya es va realitzar una gran versió en
castellà a càrrec de José Guardiola el nostre últim crooner. La veritat és que
es tracta d'una cançó que al llarg dels anys ha estat molt versionada,
destacant les que van realitzar Elvis Presley, The Platters, BB King, Bo
Diddley, Stevie Wonder, Jerry Reed, Johnny Cash, Chicago, The Dandy Warhols,
Sleepy LaBeef, Robbie Williams, LeAnn Rimes i molts més. El tema, interpretat
ara per Leon Russell, donava títol a un CD que el músic nord-americà va
publicar l'any 2000. Leon Russell, de veritable nom Claude Russell Bridges, va néixer
a Lawton, Oklahoma, el 2 d'abril de 1942. La seva primera banda va ser The
Starlighters, on també trobàvem a un jove JJ Cale. Al llarg de la seva carrera 
musical va treballar amb Jerry Lee Lewis, Phil Spector, Rolling Stones, Bob
Dylan, Eric Clapton, Elton John, Midnight String Quartet, Marc Benno i molts
altres, dins el country, rock, blues i folk. Va debutar professionalment als 14
anys actuant al costat de Ronnie Hawkins i Jerry Lee Lewis a Tulsa, Oklahoma.
Va ser músic d'estudi treballant amb Phil Spector, fins que va decidir
llançar-se pel seu compte. Una de les seves composicions destacbles va ser
"Delta Lady" que va escriure per a Joe Cocker i va ser l'organitzador
de la gira del britànic per Estats Units "Mad Dogs & Englishmen"
en la qual participà com a pianista. També va formar part del supergrup Delaney
& Bonnie. Una altra de les seves cançons "A Song for You" va ser
versionada per Telly Savalas, Ray Charles, Simply Red i Michael Bublé. Leon Russell va ser una de les figures destacades en el "The Concert for 
Bangla
Desh" organitzat per George Harrison al 1971 Es va casar en 1975 amb la cantant Mary McCreary, que formava part de les Little Sister del grup Sly &
the Family Stone i la parella va gravar un parell de discos junts. La veritat
és que la cursa de Leon Russell mai ha estat marcada per cap gran hit, però va
ser un músic destacable i important dins del panorama rock internacional i un
treballador incansable. Una de les seves últimes produccions va ser l'àlbum
“The Union”, gravat conjuntament amb Elton John al novembre del 2009, tot i que
no es va publicar fins el 22 d'octubre del 2010, aconseguint el tercer lloc en
les llistes nord-americanes. L'any 2010 es va editar el seu últim disc
"Life Journey". Cal destacar el seu aspecte que l'identificava
immediatament, amb la seva llarga cabellera i la seva gran barba, completament
blanques des de feia anys, així com els seus barrets i vestits a joc. 
Queen – Too much love will kill you 1995
Composat per Brian May, Frank Musker i Elizabeth
Lamers, aquest tema és un dels més dolços a la carrera musical dels britànics
Queen i es va incloure en el seu àlbum "Made in Heaven", quinzè disc
del grup i publicat el 6 de novembre del 1995. Va representar l'últim treball
discogràfic en què va participar el cantant Freddie Mercury i el baixista John
Deacon, que va abandonar el grup dos anys després de la publicació d'aquest
disc. L'àlbum s'havia gravat entre gener i juny de l'any 1991, abans de la mort
de Freddie Mercury ocorreguda al novembre de l'any 1991 a causa de la SIDA. Encara que
algunes parts de les cançons, instrumentals i corals, es van incloure
posteriorment. L'àlbum va debutar directament en el primer lloc al Regne Unit i
va arribar a ser quatre vegades Disc de Platí, superant les 20 milions de
còpies venudes a tot el món. La veritat és que aquesta cançó que compartim ara
a Un Toc de Rock s'havia gravat durant les sessions del "The Miracle"
al 1988, però per problemes de drets de propietat relacionats amb Musker i
Lamers, la cançó “Massa amor et matarà” no va poder ser inclosa en aquell disc.
Brian May la va interpretar en el concert homenatge a Freddie Mercury i la va
incloure així mateix en el seu àlbum d'estudi "Back to the Light",
editat al 1992 i cantant-la ell. Es va extreure en un single i va aconseguir el
cinquè lloc en les llistes. Per cert, la cançó no hava dedicada a Freddie
Mercury, com s’ha dit, va ser escrita durant el divorci que estava vivint
Brian, en el moment en què havia d'escollir entre dues dones a les que va
confessar, estimava per igual. Queen eren Freddie Mercury que realment es deia
Farrokh Bulsara (Zanzíbar, 5 de setembre de 1946 - Kensington, Londres, 24 de
novembre de 1991) i que inicialment va gravar un disc fent-se dir Larry Lurex,
Brian May, Roger Taylor i John Deacon. Es van crear a Londres l'any 1970 i la
banda encara continua treballant, tot i que Freddie Mercury ja va morir i el
baixista John Deacon els va deixar al 1997.
Crowded House – Don't Dream It's Over 1986
El tema "Don’t Dream It 's Over" es una
de les millors cançons del grup australià Crowded House i va ser composada per
Neil Finn. "No somiïs, això s'ha acabat" va ser classificada per la Australasian Performing
Rights Association en el segon lloc entre les Millors Cançons de Tots els Temps
a Nova Zelanda i en la setena en les cançons del continent australià. El single
amb aquest tema es va publicar a l'octubre de 1986 i va arribar a la segona
posició en el Billboard americà el 25 d'abril de l’any 1987. Es trobava en el
seu primer LP titulat "Crowded House". El grup l'integraven en aquell
moment Neil Finn (cantant, guitarra i piano), Nick Seymour (baix) i Paul Hester
(bateria i cors), però també van intervenir en la gravació un munt de músics, entre
ells el guitarrista Joe Satriani que sols va fer cors, Jim Keltner, Noel
Crombie, Mitchell Froom, George Bermudez i Tim Pierce. Crowded House es deien
inicialment The Mullanes i es van crear l’any 1985, formant part el guitarrista
Craig Hooper, antic membre de The Reels. Neil Finn i Paul Hester havien militat
anteriorment a Split Enz un grup on també hi havia Tim Finn, germà de Neil i
que anys després s'incorporaria a Crowded House i amb ell gravarien
"Woodface". Un altre component del grup va ser Mark Hart (guitarra i
piano) que havia estat membre de Supertramp i amb ell es gravaria els àlbums
"Together Alone" i "Recurring Dream". Per cert que el
bateria Paul Newell Hester, nascut el 8 de gener de 1959, va aparèixer penjat
el 26 de març de l'any 2005 en un parc de Melbourne, s'havia suïcidat. Paul
Hester arrossegava des de feia anys una profunda depressió. El “bon home” no va
tindre en compte que al parc hi anirie la mainada a jugar al matí i el trauma
que aixó podia representar per els xiquets i xiquetes al trovar-lo penjat… vaja
tros d’animalalot. Crowded House van tornar a reunir-se i crec que l’any 2013
s'ha editat un disc nou o por ser va publicar-se al 2012, no ho records ara.
Rod Stewart – Sailing 1975
En diverses ocasions us he dit que en la meva
opinió, modesta això si, el millor àlbum en la carrera de Rod Stewart és
"Atlantic crossing" que gravat a Miami es va publicar el 15 d'agost
del 1975. D'aquest gran LP us he extret una de les millors cançons en la
carrera del britànic, es tracte de "Sailing" que va ser número 1 a Anglaterra. Rod Stewart va
néixer el 10 de gener de 1945
a Highgate, Londres i el seu naixement va ser sonat ja
que en el moment en què va arribar al món una bomba volant alemanya va caure
just a la comissaria situada a la cantonada del carrer on vivien. Té una
carrera que lucina i dels seus 61 singles, 31 han estat en el top 10 i sis han
sigut número 1. Rod Stewart va començar en solitari per la Costa Blava francesa,
però va ser expulsat del país per gamberro. Va formar part de diversos grups,
entre ells The Brian Augen & The Trinity, Jimmy Powell & The Five
Dimensions, The Soul 
Agents, Steampacket, la Jeff Beck Band, Shotgun
Express i Faces que es va crear de les restes del Jeff Beck Group i Small
Faces. Faces va ser una de les grans bandes britàniques i formavan el grup Rod
Stewart com a solista, Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan als teclats, Kenny
Jones a la bateria i Ronnie Lane al baix. Rod va començar a gravar en solitari,
encara que sense deixar als Faces fins que una carrera va absorbir a l'altra i
la seva trajectòria com a cantant solista es va consagrar amb "Atlantic
crossing", el seu sisè àlbum d'estudi. Aquest tema estava composat pel
baixista i cantant Gavin Sutherland, component amb el seu germà Ian del duo The
Sutherland Brothers que ja la van gravar l’any 1972.
Dr. Feelgood – One step forward 1993
Ara i des de l’àlbum “The Feelgood Factor” que es
va publicar l'any 1993, us he seleccionat aquesta peça “Un pas endavant”
carregada de blues que ens porta la banda britànica Dr. Feelgood. La cançó
tornem a trobar-la al doble CD recopilatori “Twenty Five Years of Dr. Feelgood”
que es va posar a la venda el febrer del 1997 i que és un recorregut a la seva
trajectòria musical. El tema va ser escrit pel baixista David Eric Bronze que havia
tocat amb Eric Clapton, Robin Trower, The Hamsters, Nik Kershaw, Belinda
Carlisle, Barbara Dickson, Procol Harum, Art of Noise, Eric Bibb, Bryn Haworth,
Gary Moore, Tom Jones, Leo Sayer i Ray Davies i va formar part de Dr. Feelgood
de 1991 al 2003. El grup britànic Dr Feelgood són una de les bandes històriques
del rock and roll anglès i es diu que el nom deriva del terme usat en l'argot
britànic per referir-se, indistintament, a l'heroïna i als metges poc
escrupolosos que recepten alguns fàrmacs gens recomanables, però altres fonts
diuen que es va inspirar en la cançó "Dr Feel - Good", un clàssic
del blues, del 1962 que va gravar el pianista i cantant nord-americà Willie
Perryman i que a Anglaterra va ser versionada per Johnny Kid & The Pirates.
Dr Feelgood es va crear 
a Canvey (Essex), l'any 1971 i originalment eren el
cantant Lee Brilleaux i el guitarrista i pianista Wilko Johnson, al costat de
John B. Sparks com a baixista i John Martin enfront de la bateria. Va ser el
ressorgiment del rock & roll a Anglaterra i el seu millor àlbum, d'aquella
primera època, va ser "Stupidity" que es va publicar el 1976, encara
que el seu primer número 1 el van aconseguir un any més tard amb "Sneakin'
Suspicion", però enfrontaments entre Wilko Johnson i Lee Brilleaux van fer
que el primer abandonés el grup, sent substituït per John Mayo. La veritat és
que els canvis de músics en Dr Feelgood han estat molt abundants. Al gener de
2013 es va saber que el guitarrista Wilko Johnson patía un càncer de pàncrees
aparentment incurable, però sembla ser que finalmente s’ha recuperat. Lee
Brilleaux, nascut el 10 de maig de 1952, va morir el 7 d'abril de 1994 a causa d'un limfoma.
Actualment Dr. Feelgood segueixen en actiu i el grup l'integren Kevin Morris,
Phil Mitchell, Steve Walwyn i Robert Kane, no queda ningú dels components
originals.
Rolling Stones – Everybody knows about my good
thing 2016
Ara i des de l'àlbum que ha representat el retorn
als estudis de gravació dels mítics Rolling Stones us he seleccionat aquest
tema “Tothom sap coses bones de mi” per compartir a Un Toc de Rock, però abans
de res he d'aclarir-vos que en aquest nou disc no trobareu material nou dels
Stones, encara que si són temes que no havien gravat abans. Es tracta de
versions de clàssics del blues com aquest que va portar a l'èxit Little Johnny
Taylor ja al 1971. El nou àlbum que inclou temes de Howlin' Wolf, Memphis Slim,
Magic Sam, Buddy Johnson, Willie Dixon i Little Walter, entre otros, se ha
titulado “Blue & Lonesome”, es va posar a la venda el 2 de desembre del
passat any 2016. De fet també és el primer disc que inclou només versions en la
llarga carrera musical de Ses Satàniques Majestats i és el primer disc en el
qual totes les seves cançons són enregistraments nous en onze anys i també
l'únic en el qual Mick Jagger no toca cap guitarra i l'únic des “It's Only Rock
'n' Roll” sense una cançó interpretada per Keith Richards. 
Va ser gravat en
només tres dies al desembre de 2015, però sembla ser que això no és cert, es
tracta d'una notícia falsa promocional ja que en algunes fonts es revela que
els enregistraments van durar del 3 al 16 de desembre del 2015 i no es van
acabar, van quedar pistes per gravar que es van realitzar posteriorment, a
l'abril, per això el disc que inicialment havia de publicar-se el juny del 2016
no va veure la llum fins al desembre. Han comptat amb la col·laboració d'Eric
Clapton en dos dels temes, aquest és un d'ells. Va debutar directament al
número 1 de les llistes britàniques i en el quart lloc en el les del Billboard.
En les seves primeres setmanes de venda ha superat el milió i mig de còpies
venudes. Actualment els Rolling Stones són Mick Jagger (cantant i harmònica),
Keith Richards (guitarra), Ronnie Wood (guitarra) i 
Charlie Watts (bateria),
però en la gravació també han participat a més d'Eric Clapton, Darryl Jones
(baix), Matt Clifford (teclats), Chuck Leavell (teclats) i Jim Keltner
(percussió). La veritat és que el disc ha estat criticat en algunes fonts dient
que han intentat recuperar els Rolling Stones de Brian Jones que sí que era un
gran aficionat al blues i precisament per això va haver d'abandonar el grup. De
fet moltes veus afirmen que la manca de creativitat l'han intentat substituir
per nostàlgia i a la seva edat la cosa no ha funcionat com s'esperaven, però no
hem d'oblidar que sempre són i seran els Stones i encara avui molts van als
seus concerts "Per que potser sigui l'últim dels Rolling Stones al qual
podré anar".
J.J. Cale – Cloudy day 1981
Avui acabarem Un Toc de Rock escoltan a J.J. Cale
que és un dels bons guitarristes i compositors nord-americans, encara que la
seva obra no s'ha divulgat en excés aquí al país. Jo el vaig descobrir amb el
“Carry on”, un tema que vaig escoltar una nit per la ràdio. L'endemà vaig anar
a la botiga a comprar-ho, però no va haver manera de trobar-ho i finalment vaig
desistir. És clar que després vaig esbrinar la causa. Jo vaig escoltar el nom
de l'intèrpret i buscava Gigi Keil o alguna cosa similar i clar, no el vaig
trobar. Mesos més tard vaig saber com se escribia i llavors vaig poder fer-me
amb el disc. J.J. Cale va néixer a Tulsa, Oklahoma, el 5 de desembre de 1938 i
va morir a La Jolla,
California, un 26 de juliol de l’any 2013. Mai va ser amant de grans escenaris
ni va buscar el número 1, però le seves cançons han sigut molt versionades.
Eric Clapton es va donar a conèixer massivament amb una de les seves
composicions “Cocaine”, també els líders del rock sureny Lynyrd Skyner, van
convertir en èxit dues de elles: "Call me the Breeze" i "I got
the same old blues", fins i tot John Mayal i també Carlos Santana van
gravar un tema seu "Sensitive 
kid" i és que les seves peces són
bones, molt bones i la seva manera de tocar completament original. És clar que
si jo hagués de recomanar un dels seus discs, seria "Shades", un LP
que es va posar a la venda al febrer del 1981 i on es trobava la cançó de la
que us he parlat abans i també aquesta “Dia ennuvolat” que vaig prometre la
passada temporada que escoltariem a Un Toc de Rock i que tanca el disc, el
“Cloudy day” és una peça instrumental i molt llarga, plena de connotacions
jazzístiques i compta amb un gran número de músics de qualitat, entre ells Leon
Russell (piano), Christine Lakeland (sintetizadors, órgan i teclats), Tommy
Tedesco (guitarra), Tommy Cogbill (baix), Denis Solee (saxo), en total són 28
grans instrumentistes. Us explicaré una curiositat, durant un temps vaig tindre
un cosi afegit i em va explicar que aquest LP el regalava a totes les seves
xicotes. Ambs aquest "peaso cansión" tanquem el programa d’avui d’Un
Toc de Rock.
Tancarem amb una dita del periodista David Gistau
que va manifestar
"El periodisme també és una prospecció a la
banda
més sinistre de la condició humana"
Acabaré Un Toc de Rock per avui i ara us deixaré
en companyía de totes aquelles emissores per les que me escolteu dues vegades
cada setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de
Montse Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Ara em toca
baixar la barraqueta de nou fins el proper programa, jo sóc Mario Prades. A
reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario