El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 13 de febrero de 2017

Un Toc de Rock 11-39


Hi ha camins que semblen no portar cap enlloc, però a Un Toc de Rock emprenem dues vegades per setmana una ruta plena de música i records que ens porten a l'ahir, més o menys llunyà. Avui a la nostra banda sonora comptarem amb Celtas Cortos, Amaral, Matamala, Rosendo, Bars, M-Clan, la portuguesa Carminho fusionant fado i bossa nova, Love of Lesbian amb Joan Manuel Serrat, Sau, Café Quijano, Betty Missiego i el cantautor Pablo Guerrero i la seva cançó “A cantaros”, tot un clásic. Ara toca posar-nos en marxa des de totes les emissores per les que escoltes el programa o via internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i obro la barraqueta de nou dient-vos alló de que sempre sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Amaral – Moriría por vos 2002

Aquesta cançó dels saragossans Amaral amb la que avui començarem Un Toc de Rock té una lletra interessant que ens parla de marginats i gent amb un futur poc esperançador. A mi sempre va cridar-me l'atenció la referència inicial en què diuen "Como Nicolas Cage, en Living les Vegas" precisament perquè aquesta pel·lícula de cinema negre americà em va agradar, encara que poc recordo avui del film. Manca la memòria i això és un excés d'informació per no dir que la culpa és dels anys. Us l'he extret de l'àlbum "Estrella de mar" que Amaral van publicar l'any 2002 i va ser el seu tercer disc. De fet està catalogat com el millor treball d'Amaral i el LP consta entre els “50 millors discos del  pop espanyol”. El duet l’integren la cantant Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost de 1972) i el guitarrista Juan Aguirre (Sant Sebastià, 11 de febrer de 1971). El 18 de maig del 1998, va sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral, titulat com el duet, amb producció de  Pancho Varona i un so gairebé heavy. Però les discogràfiques van reconvertint a  Amaral fins arribar a un punt en que són una banda de pop molt comercial. Val a dir que en els seus últims discos, ja sense multinacionals del disc, semblen haver tornat una mica cap els seus orígens, més rockers. Juan Aguirre havia format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els que va gravar un disc l'any 1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani, amor a primera vista i es van unir professional i sentimentalment. La veritat és que malgrat la seva brillant carrera amb més de 4 milions de discos venuts i des de que van treure "Hacia lo salvaje" l'any 2011, han anant fer un gir a la seva música, tirant més cap a els seus inicis rockers. L’any 2012 vam treure un disc recopilatori de grans èxits. El duet saragossà Amaral van interpretar en català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins" i es va incloure a l’álbum "Podre tornar enrere, el Tribut a Sopa de Cabra", i ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock.

Matamala – L’Exprés de mitjanit 1983

Aquesta cançó obria el CD "Matamala Dos" de 1993, publicat a través del segell Al·leluia Records, propietat de Reyes Torio que havái sigut component del grup Dinamita Pa Los Pollos i amb el que ells estaven vinculats però no em pregunteu com perquè no ho recordo, però crec que també eren socis. Va ser un èxit de la Creedence Clearwater Revival, però es tractava d’un clàsic de Leadbelly, el “Midnight special”. L'adaptació de la lletra al català la va realitzar Francesc Ribera conegut com "Titot" que va ser cantant del grup Brams i actualment crec que encara milita a Mesclat. La lletra ens parla de pugar al “Exprés de mitjanit”, un sinonim dins del mont carcelari nord americà del fet de conseguir la llibertat, el que en termens “talegueros” espanyols seria alló de “dornar-te la bola”. En el primer CD de Matamala col·laborava la seva germana, l'actriu Arianna Gil, encara que en aquest no estic segur, però crec que no. Van començar sent una banda estandard del mod espanyol, els Brighton 64 que van triomfar amb "La casa de la Bomba", passant més tard a ser Brigatones i ja en els 90 Matamala. Jo vaig produïr un concert amb Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos al Moll de Costa de Tarragona, l’any 1988, era el primer que es feia al  en aquest lloc, obrint camí a posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig ser pioner. Per cert, va ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era a l'aire lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de les nits més fredes de l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i molt al fracas que a les entradas al moll per la plaça dels Carros i pel pont del carrer Reial, es va col·locar la Policia Nacional, escorcollant a la gent que venia al concert a la recerca de drogues. La veritat és que entre seguretat interna i policia, hi havia més gent que públic assistent. Aquell concert va ser ruinos per a tots. Els grups crec recordar que no van cobrar, jo tampoc, els de les barres dels bars no van vendre ni un entrepà… si no falla la memòria, crec recordar que els únics que van cobrar van ser els de seguretat ja que l’empresari, un desaprensiu de Vilaplana, va voler que tinguessin cura de les seves esquenes. Matamala es van desfer a principis del nou segle. Per cert, Brigthon 64 han tornat i a finals del any 2012 van publicar un nou disc "Esta vez va en serio" i ja han treu un altre.

Rosendo – Loco por incordiar 1985

Sempre he sentit un afecte especial per Rosendo Mercado, aquest rocker impenitent que segueix al peu del canó i per això en el programa d'avui us he seleccionat aquest tema, un dels més populars de la seva llarga carrera musical. Ara farem una miqueta d’historia. El dia 31 de desembre de 1977, durant un concert, i després d'una discussió entre José Carlos Molina i Rosendo Mercado, membres llavors del grup Ñu, Rosendo decideix deixar la banda i amb ell s'en va el bateria Chiqui Mariscal. Comença la carrera de Leño, una dels grups mítiques del rock urbà espanyol i molt vinculat a Tarragona. Rosendo Mercado aquest cantant i guitarra que va formar part de Leño, al costat dels tarragonins Tony Urbano que ja es mort i Ramiro Penas, desfet el grup va començar en solitari, debutant amb el disc "Loco por incordiar", primer àlbum de Rosendo Mercado en solitari que es va publicar l’any 1985 a través del segell RCA Records i del que us he extret aquesta cançó que compartim ara i que li donava títol. Recordo el primer dia que Rosendo va venir a casa meva, a Cambrils, es va asseure al sofà, de cara al mar. Només es veia el blau Mediterrani i ell estava flipant, al final i a instàncies de Manel Más, cap de promoció de Dro a Catalunya que venia amb ell, va tornar a la realitat i em va dir "Mira Mario, tienes que entenderlo. Me he comprado un piso en Madrid, 22 pisos de altura y delante del ventanal tengo un inmenso mar... de antenas. Pero éste es un mar de verdad". Crec que poc despres es va comprar un pis a Cambrils. Rosendo Mercado Ruíz va néixer a Madrid el 23 de febrer del 1954.

Bars – Com sempre 1999

Ara i des de l’àlbum “Mentre dormies” que Bars van publicar l'any 1999 a través del segell Blau, tornarem a escoltar-los i us he seleccionat aquest tema per compartir a Un Toc de Rock. El disc va estar l'últim treball discogràfic d'estudi de Bars fins el moment i el primer en el qual no participava Jordi Garrós que havia estat el compositor de la gran majoria dels temes dels seus cinc discos anteriors, encara que l'any 2000 traurien el recopilatori "Quan ens veiem (selecció de cançons 1989-1999)", clar que fa pocs anys van treure un altre disc, però també es tractava d'un grans èxits. Bars es van possar en marxa en el Vallès Occidental, els seus components eren de Sabadell i Castellar del Vallès, l’any 1987, si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”.  Amb 7 discos a l'esquena i prácticamente 30 anys de trajectòria profesional Bars encara segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que els Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la nostra història musical, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els van apartar dels escenaris en masses ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres i compositor) i Tony Moyà (baix). Jordi Garròs els va deixar abans de la grabación d’aquest disc, va morir el disabte 17 de decembre del passat 2016, degut a un accident doméstic. La veritat es que l’any 2002 Bars van desapareixer del escenario musical per tornar al gener del 2015 amb un concert celebrat al Rockòdrom de Hostalets de Balenyà. Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver.

Celtas Cortos – Hora de aventuras 2016

El passat 4 de novembre es va publicar el CD “In Crescendo”, gravat en directe a Oviedo i comptant amb l'Orquestra Simfònica del Principat d'Astúries acompanyant els val·lisoletans. L'enregistrament es va realitzar en el curs d'un concert celebrat al palau de congressos Príncipe Felipe d'Oviedo el 12 de febrer de 2016, celebrant els seus trenta anys en actiu En aquesta actuació Celtas Cortos eren Jesús Cifuentes (cantant i guitarra), Goyo Yeves (whistle i saxo), Alberto García (violí), Chuchi Marcos (baix), Diego Martín (bateria) i Antón Davila (flautes i gaites). Aquest tema que us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock es trobava originalment a l'album “Contratiempos” que es va publicar el 16 de setembre del 2014 després de 6 anys sense treure res de nou gravat en estudi i en aquella ocasió van comptar amb la col·laboració de la cantant Rozalén i va ser escrita en col·laboració entre Jesús Hernández Cifuentes i Antón Dávila. En aquell àlbum a Celtas Cortos trobàvem al guitarrista José Sendino que ara ja no forma part del grup. Celtas Cortos es van crear l’any 1984 a Valladolid i avui només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes. Van començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral•lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 van tornar a reunir-se els Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació.

M-Clan – Inmigrante 2008

Vaig rebre un altre correu on em demanaven aquesta bona cançó que si no em falla la memòria vam escoltar fa un parell de temporades, per tant, aquí la teniu de nou. L’any 2008 els murcians M-Clan van treure el CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb una lletra molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez que es van conéixen fent la mili i tots dos van tocar al grup El Clan de los Murciélagos, i a l’actual formació també i trobem a Iván González al baix. Prisko a la guitarra i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com  Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan des de els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va posar a parir als M-Clan perque a la portada del “Para no ver el final”, un dels seus últims discs, Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i també molta intolerancia. Els M-Clan han tret nous discos al carrer, des de que van publicar aquest, concretamente quatre, un d’ells en directe, “Dos noches en el Price”,  gravat per M-Clan en el curs de dos concerts celebrats els dies 6 i el 7 de juny del 2014 al Teatro Circo Price de Madrid.

Carminho – A felicidade 2016

Anirem ara cap a Portugal i des del veí país us he portat aquesta cançó cantada en portuguès per Carminho, una cantant de fado a la qual molts van descobrir a casa nostra quan va cantar un tema a duet amb Pablo Alboran, però que és una de les grans figures del fado en el seu, encara que aquesta cançó “A felicidade”, al igual que la resta de temes de l'àlbum “Carminho Canta Tom Jobim” que es va posar a la venda el passat 2 de desembre, són clàssics de la bossa i la samba brasilera que Carminho fusiona amb el fado. En aquest disc ha comptat amb les col·laboracions de Marisa Monte, Chico Buarque, Maria Bethânia i l'actriu brasilera Fernanda Montenegro que en el tema "Sabiá", recita un fragment del poema "Canción del exilio" de Goncalves Dias. Tal com el títol indica clarament, es tracta de cançons escrites pel pianista, compositor i cantant Antonio Carlos Jobin i la idea que Carminho les gravés sembla ser que va ser de la família de Tom Jobin que va morir a Nova York el 8 de desembre del 1994. de fet ha comptat en els enregistraments amb músics que van formar part de la seva banda, entre ells Paulo i Daniel Jobim, Jaques Morelenbaum i Paulo Braga. És clar que jo trobo a faltar en aquesta selecció de 14 cançons alguna de històrica com “Brazil” o “Desafinado”. Actualment estan considerant a Carminho com la Nova Reina del Fado, la veu que substituirà a Amalia Rodríguez en el tron del Fado, però la veritat i tot que reconec la seva qualitat, per a mi Carminho està encara lluny de poder ocupar el tron que va deixar la Reina. De veritable nom Carmo Rebelo d'Andrade, va néixer a Lisboa el 20 d'agost de 1984, però tothom la coneix com Carminho. Filla de la també cantant de fado Teresa Siqueira i germana del cantant Francisco Rebelo d'Andrade que va participar en un Operación Triunfo portuguès, Carminho va formar part del grup Tertulia de Fado Tradicional amb qui va gravar un disc l'any 2003. El 2005 va rebre el Premi Amália en la categoria de Cantant Revelació. L’any 2006 va col·laborar en la gravació del disc "O Tossut Cantat", que va rebre la benedicció apostòlica del Papa Benet XVI.

Pablo Guerrero – A cántaros 1972

Avui en dia la cançó més representativa en la carrera de Pablo Guerrero, aquest trobador extremeny establert a Madrid, és "A cántaros" que ara escoltem a Un Toc de Rock. En la seva obra Pablo Guerrero, de nom complet José Pablo Guerrero Cabanillas, nascut a Esparragosa de Lares el 18 d'octubre de 1948, barreja folk americà amb flamenc, jazz i una mica de rock. Als 80 va sumar a la seva música també ritmes africans. Val a dir que Pablo Guerrero a més de cantautor, és poeta i té una interessant obra en la qual destaca el poema "El amor del agua". Encara que l'any 1972 Pablo Guerrero ja havia publicat quatre singles, es va editar el seu primer LP al qual aquest tema que sona ara donava títol. Es va publicar a través del segell Acción. En total ha publicat 13 àlbums, un dels quals "Luz de Tierra", de l’any 2009, va ser produït per Luis Mendo del grup Suburbano als que vem escoltar al programa la passada temporada i Pablo Guerrero també té una desena de llibres de poesia i un llibre infantil publicats. Així mateix ha inclòs cançons seves en diversos compilatoris. L’ultim disc que ha tret fins el momento es “Catorce ríos pequeños” publicat l’any 2015 i gravay en estudi. Us explicarem una curiositat, Pablo Guerrero l'any 1969 es va presentar al Festival de la Cançó Espanyola de Benidorm, amb la cançó "Amapolas y espigas" i va guanyar un premi Sabeu quin va ser? Donçs Pablo Guerrero va aconseguir el Premi a la Millor Lletra.

Love of Lesbian amb Joan Manuel Serrat– Poeta Halley 2016

Aquest tema que donava títol al darrer treball discogràfic dels barcelonins Love of Lesbian és francament bo i per això us el he seleccionat per compartir-lo ara a Un Toc de Rock i en ell he de destacar la col·laboració de Joan Manuel Serrat, però i això resulta molt curiós, el Noi del Poble-sec no canta... recita un poema al final del tema en el qual i mai millor dit, juga amb les paraules i llança un missatge reivindicant la recuperació dels vocables. L’àlbum “El Poeta Halley” es va publicar el 4 de març del passat 2016, a través de Warner Music. L'àlbum s'ha gestat entre La Casamurada a Tarragona i Blind Records, a Barcelona. El grup Love of Lesbian sorgeixen a Sant Vicenç dels Horts a Barcelona a la tardor del  1997 i està integrat per Santi Balmes (cantant, guitarra i teclats), Jordi Roig (guitarra i teclats), Joan Ramon Planell (baix i sintetitzador) i Oriol Bonet (bateria i programació), tot i que compten en els seus directes amb Julián Saldarriaga (guitarra i veu) i Dani Ferrer (teclats). Aquest és el seu vuitè disc des que van debutar l'any 1999 amb “Microscopic Movies”, encara que també han publicat un directe i alguns EP’s. Per cert, a Un Toc de Rock vam escoltar la passada temporada a Santi Balmes, col·laborant amb el grup Dorian a la cançó “Los amigos que perdí”.

Sau amb Luz Casal – Boig per tu 1992

Fa un parell o tres de temporades, en un dels programes d'Un Toc de Rock vam escoltar aquesta cançó en la versió que ha fet Shakira i per la qual se l'ha criticat ja que l'ha gravat en català, a més de en castellà. Tranquils que ara no us parlaré de intolerancia. Des de el doble àlbum "Concert de mitjanit", us porto al programa d’avui aquesta bona cançó de Sau, el que va ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al disc doble gravat en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de Barcelona amb un recinte també ple fins a dalt de tot, el 9 de juliol de l’any 1992 sota el títol "Concert de mitjanit" en el què a més de Luz Casal, a la que trobem en aquest tema que ella també va gravar en castellà dins de la seva pròpia discografia, al guitarra i productor canadenc Robbie Robertson que va ser líder de The Band, el també guitarra i productor britànic Phil Manzanera i Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez, Quim "Benítez" Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. La cançó es va gravar inicialment i va ser un dels seus millors èxits, a l'àlbum "Quina nit", de 1990. Si bé el primer Disc d'Or ho van aconseguir els xicots de Sau amb el doble "El més gran dels pecadors", de 1991. Eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixer el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des de les emissores que emeten el programa per a Catalunya i Balears.

Café Quijano – Robarle tiempo al tiempo 2013

Acostumem a queixar-nos que sempre ens falta temps per totes les coses que volem fer. Anem amb presses a tot arreu i ha vegades ens agradaria tenir el do de la ubiqüitat per ser a dos llocs alhora. Per això al programa d’avui d’Un Toc de Rock, us he seleccionat aquesta cançó, a veure si aconseguim "Robar-li temps al temps", cosa que cada vegada sembla que necessitem més, temps. Per això he escollit aquesta cançó de Cafè Quijano que ens arriba a ritme de boleret. Us faré una miqueta d’historia, el pare dels germans Quijano posseïa a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van iniciar el seu camí musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre “La Lola”, recordan el lloc on van començar i que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera, es va publicar l'any 1999. Cafè Quijano està integrat per els tres germans Quijano, Manuel,  Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més destacable, però no comparable a la del grup unit i Café Quijano tornen a reunir-se el 2010. L'any 2012 es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero", i al 2013 van treure una segona part “Café Quijano Orígenes: El bolero 2" del que us he extret aquesta cançó a ritme de boleret que hem escoltat ara. 

Betty Missiego – Inolvidablemente 1991

Teresa Beatriz Missiego Campos, és coneguda artísticament com Betty Missiego, va néixer a Lima, Perú, un 1 de gener. L’any 1968 es va traslladar a Espanya on va començar la seva carrera com a cantant. Al 1979 va representar a Espanya en el 24é Festival d'Eurovisió celebrat el 31 de març de 1979 a Jerusalem amb "Su canción". Betty Missiego va quedar en segon lloc sent el primer per als representants d'Israel Milk and Honey que van guanyar amb "Hallelujah". Aquest festival va tenir la seva polèmica ja que el jurat espanyol va cedir 10 punts a Israel donant-lis amb això la victòria que havia d'haver estat per Betty Missiego. Es va dir que Espanya no volia organitzar el festival l'any següent i que va ser fet expresament. La veritat crec que mai la sabrem. Betty Missiego que forma part dels “Amics d’Un Toc de Rock” des de el Facebook que ens controla Montse Aliaga, ha gravat un munt de discos i va participar al costat dels amics Lorenzo Santamaría, Micky i Tony Ronald a "Màgics 70", junt amb Jannette, però si hagués d'escollir dins de la seva àmplia discografía jo em quedo amb l'àlbum "Inolvidable" de 1991, ple de bons boleros i del que us he extrat aquesta cançó amb la que avui acabaré Un Toc de Rock.

La frase d’avui es del genial Walt Disney que va dir


“Tots els nostres somnis es poden fer realitat
si tenim el coratge de seguir-los”

Conclou ara Un Toc de Rock, però no us deixo sols, soles, us quedareu en companyía de les emissores per les que surto a les ones dues vegades per setmana o via internet, si us descarregueu el programa des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Ara baixaré la barraqueta, sóc Mario Prades us diré  Adeu.siau!

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario