Hi ha camins que semblen no portar cap enlloc,
però a Un Toc de Rock emprenem dues vegades per setmana una ruta plena de
música i records que ens porten a l'ahir, més o menys llunyà. Avui a la nostra
banda sonora comptarem amb Celtas Cortos, Amaral, Matamala, Rosendo, Bars,
M-Clan, la portuguesa Carminho fusionant fado i bossa nova, Love of Lesbian amb
Joan Manuel Serrat, Sau, Café Quijano, Betty Missiego i el cantautor Pablo
Guerrero i la seva cançó “A cantaros”, tot un clásic. Ara toca posar-nos en
marxa des de totes les emissores per les que escoltes el programa o via
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de
aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i obro la barraqueta de
nou dient-vos alló de que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Amaral – Moriría por vos 2002
Aquesta cançó dels saragossans Amaral amb la que
avui començarem Un Toc de Rock té una lletra interessant que ens parla de
marginats i gent amb un futur poc esperançador. A mi sempre va cridar-me
l'atenció la referència inicial en què diuen "Como Nicolas Cage, en Living
les Vegas" precisament perquè aquesta pel·lícula de cinema negre americà
em va agradar, encara que poc recordo avui del film. Manca la memòria i això és
un excés d'informació per no dir que la culpa és dels anys. Us l'he extret de
l'àlbum "Estrella de mar" que Amaral van publicar l'any 2002 i va ser
el seu tercer disc. De fet està catalogat com el millor treball d'Amaral i el
LP consta entre els “50 millors discos del
pop espanyol”. El duet l’integren la cantant Eva Amaral (Zaragoza, 4
d’agost de 1972) i el guitarrista Juan Aguirre (Sant Sebastià, 11 de febrer de
1971). El 18 de maig del 1998, va sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral,
titulat com el duet, 
amb producció de Pancho
Varona i un so gairebé heavy. Però les discogràfiques van reconvertint a Amaral
fins arribar a un punt en que són una banda de pop molt comercial. Val a dir
que en els seus últims discos, ja sense multinacionals del disc, semblen haver
tornat una mica cap els seus orígens, més rockers. Juan Aguirre havia format
part del grup Días de Vino i Rosas, amb els que va gravar un disc l'any 1990.
Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva Amaral
tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i també era
la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani, amor a
primera vista i es van unir professional i sentimentalment. La veritat és que
malgrat la seva brillant carrera amb més de 4 milions de discos venuts i des de
que van treure "Hacia lo salvaje" l'any 2011, han anant fer un gir a
la seva música, tirant més cap a els seus inicis rockers. L’any 2012 vam treure
un disc recopilatori de grans èxits. El duet saragossà Amaral van interpretar
en català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins" i es va
incloure a l’álbum "Podre tornar enrere, el Tribut a Sopa de Cabra",
i ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock.
Matamala – L’Exprés de mitjanit 1983
Aquesta cançó obria el CD "Matamala
Dos" de 1993, publicat a través del segell Al·leluia Records, propietat de
Reyes Torio que havái sigut component del grup Dinamita Pa Los Pollos i amb el
que ells estaven vinculats però no em pregunteu com perquè no ho recordo, però
crec que també eren socis. Va ser un èxit de la Creedence Clearwater
Revival, però es tractava d’un clàsic de Leadbelly, el “Midnight special”.
L'adaptació de la lletra al català la va realitzar Francesc Ribera conegut com
"Titot" que va ser cantant del grup Brams i actualment crec que
encara milita a Mesclat. La lletra ens parla de pugar al “Exprés de mitjanit”,
un sinonim dins del mont carcelari nord americà del fet de conseguir la
llibertat, el que en termens “talegueros” espanyols seria alló de “dornar-te la
bola”. En el primer CD de Matamala col·laborava la seva germana, l'actriu
Arianna Gil, encara que en aquest no estic segur, però crec que no. Van
començar sent una banda estandard del mod espanyol, els Brighton 64 que van
triomfar amb "La casa de la
Bomba", passant més tard a ser Brigatones i ja en els 90
Matamala. Jo vaig produïr 
un concert amb Brighton 64, Los Enemigos i Seis
Disparos al Moll de Costa de Tarragona, l’any 1988, era el primer que es feia
al en aquest lloc, obrint camí a
posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig ser pioner. Per cert, va
ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era a l'aire
lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de les nits més fredes de
l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i molt al fracas que a les
entradas al moll per la plaça dels Carros i pel pont del carrer Reial, es va
col·locar la Policia
Nacional, escorcollant a la gent que venia al concert a la
recerca de drogues. La veritat és que entre seguretat interna i policia, hi
havia més gent que públic assistent. Aquell concert va ser ruinos per a tots.
Els grups crec recordar que no van cobrar, jo tampoc, els de les barres dels
bars no van vendre ni un entrepà… si no falla la memòria, crec recordar que els
únics que van cobrar van ser els de seguretat ja que l’empresari, un
desaprensiu de Vilaplana, va voler que tinguessin cura de les seves esquenes.
Matamala es van desfer a principis del nou segle. Per cert, Brigthon 64 han
tornat i a finals del any 2012 van publicar un nou disc "Esta vez va en
serio" i ja han treu un altre.
Rosendo – Loco por incordiar 1985
Sempre he sentit un afecte especial per Rosendo
Mercado, aquest rocker impenitent que segueix al peu del canó i per això en el
programa d'avui us he seleccionat aquest tema, un dels més populars de la seva
llarga carrera musical. Ara farem una miqueta d’historia. El dia 31 de desembre
de 1977, durant un concert, i després d'una discussió entre José Carlos Molina
i Rosendo Mercado, membres llavors del grup Ñu, Rosendo decideix deixar la
banda i amb ell s'en va el bateria Chiqui Mariscal. Comença la carrera de Leño,
una dels grups mítiques del rock urbà espanyol i molt vinculat a Tarragona.
Rosendo Mercado aquest cantant i guitarra que va formar part de Leño, al costat
dels tarragonins Tony Urbano que ja es mort i Ramiro Penas, desfet el grup va
començar en solitari, debutant amb el disc "Loco por incordiar",
primer àlbum de Rosendo Mercado en solitari que es va publicar l’any 1985 a través del segell RCA
Records i 
del que us he extret aquesta cançó que compartim ara i que li donava
títol. Recordo el primer dia que Rosendo va venir a casa meva, a Cambrils, es
va asseure al sofà, de cara al mar. Només es veia el blau Mediterrani i ell
estava flipant, al final i a instàncies de Manel Más, cap de promoció de Dro a
Catalunya que venia amb ell, va tornar a la realitat i em va dir "Mira
Mario, tienes que entenderlo. Me he comprado un piso en Madrid, 22 pisos de
altura y delante del ventanal tengo un inmenso mar... de antenas. Pero éste es
un mar de verdad". Crec que poc despres es va comprar un pis a Cambrils.
Rosendo Mercado Ruíz va néixer a Madrid el 23 de febrer del 1954.
Bars – Com sempre 1999
Ara i des de l’àlbum “Mentre dormies” que Bars
van publicar l'any 1999 a
través del segell Blau, tornarem a escoltar-los i us he seleccionat aquest tema
per compartir a Un Toc de Rock. El disc va estar l'últim treball discogràfic
d'estudi de Bars fins el moment i el primer en el qual no participava Jordi
Garrós que havia estat el compositor de la gran majoria dels temes dels seus
cinc discos anteriors, encara que l'any 2000 traurien el recopilatori
"Quan ens veiem (selecció de cançons 1989-1999)", clar que fa pocs
anys van treure un altre disc, però també es tractava d'un grans èxits. Bars es
van possar en marxa en el Vallès Occidental, els seus components eren de
Sabadell i Castellar del Vallès, l’any 1987, si be no va ser fins dos anys més
tard que grabarien el seu primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i prácticamente 30
anys de trajectòria profesional Bars encara segueixen en actiu, si bé estan
gairebé 
oblidats discogràficament i sembla que les noves generacions no volen
recordar que els Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la nostra
història musical, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els
embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els van apartar dels escenaris en
masses ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a
Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres
i compositor) i Tony Moyà (baix). Jordi Garròs els va deixar abans de la
grabación d’aquest disc, va morir el disabte 17 de decembre del passat 2016,
degut a un accident doméstic. La veritat es que l’any 2002 Bars van
desapareixer del escenario musical per tornar al gener del 2015 amb un concert
celebrat al Rockòdrom de Hostalets de Balenyà. Actualment i despres de cambis
constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden
dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi
Mourelo i Charlie Oliver.
Celtas Cortos – Hora de aventuras 2016
El passat 4 de novembre es va publicar el CD “In
Crescendo”, gravat en directe a Oviedo i comptant amb l'Orquestra Simfònica del
Principat d'Astúries acompanyant els val·lisoletans. L'enregistrament es va
realitzar en el curs d'un concert celebrat al palau de congressos Príncipe
Felipe d'Oviedo el 12 de febrer de 2016, celebrant els seus trenta anys en
actiu En aquesta actuació Celtas Cortos eren Jesús Cifuentes (cantant i guitarra),
Goyo Yeves (whistle i saxo), Alberto García (violí), Chuchi Marcos (baix),
Diego Martín (bateria) i Antón Davila (flautes i gaites). Aquest tema que us he
seleccionat per compartir a Un Toc de Rock es trobava originalment a l'album
“Contratiempos” que es va publicar el 16 de setembre del 2014 després de 6 anys
sense treure res de nou gravat en estudi i en aquella ocasió van comptar amb la
col·laboració de la cantant Rozalén i va ser escrita en col·laboració entre
Jesús Hernández Cifuentes i Antón Dávila. En aquell àlbum a Celtas Cortos
trobàvem al guitarrista José Sendino que ara ja no forma part del grup. Celtas
Cortos es van crear l’any 1984
a 
Valladolid i avui només queden quatre dels membres
originals, liderats per Jesus Cifuentes. Van començar sent un grup
instrumental, però l’incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP
"Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va
obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si
bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va
editar al març de 1991. L'any
2002 Jesús Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral•lela en la
què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 van tornar a
reunir-se els Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació.
M-Clan – Inmigrante 2008
Vaig rebre un altre correu on em demanaven
aquesta bona cançó que si no em falla la memòria vam escoltar fa un parell de
temporades, per tant, aquí la teniu de nou. L’any 2008 els murcians M-Clan van
treure el CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb
una lletra molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat
és que al meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la
millor de totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la
tots junts. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i
Ricardo Ruipérez que es van conéixen fent la mili i tots dos van tocar al grup
El Clan de los Murciélagos, i a l’actual formació també i trobem a Iván
González al baix. Prisko a la guitarra i Coki Jiménez que s'encarrega de la
bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que
formava part de M-Clan des de els sus inicis fins a l’any 2001 i que 
despres
s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix)
i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per
cert, una associació d'aquestes de no-fumadors va posar a parir als M-Clan
perque a la portada del “Para no ver el final”, un dels seus últims discs,
Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina es el
que tenen alguns i també molta intolerancia. Els M-Clan han tret nous discos al
carrer, des de que van publicar aquest, concretamente quatre, un d’ells en
directe, “Dos noches en el Price”,
gravat per M-Clan en el curs de dos concerts celebrats els dies 6 i el 7
de juny del 2014 al Teatro Circo Price de Madrid.
Carminho – A felicidade 2016
Anirem ara cap a Portugal i des del veí país us
he portat aquesta cançó cantada en portuguès per Carminho, una cantant de fado
a la qual molts van descobrir a casa nostra quan va cantar un tema a duet amb
Pablo Alboran, però que és una de les grans figures del fado en el seu, encara
que aquesta cançó “A felicidade”, al igual que la resta de temes de l'àlbum
“Carminho Canta Tom Jobim” que es va posar a la venda el passat 2 de desembre,
són clàssics de la bossa i la samba brasilera que Carminho fusiona amb el fado.
En aquest disc ha comptat amb les col·laboracions de Marisa Monte, Chico
Buarque, Maria Bethânia i l'actriu brasilera Fernanda Montenegro que en el tema
"Sabiá", recita un fragment del poema "Canción del exilio"
de Goncalves Dias. Tal com el títol indica clarament, es tracta de cançons
escrites pel pianista, compositor i cantant Antonio Carlos Jobin i la idea que
Carminho les gravés sembla ser que va ser de la família de Tom Jobin que va
morir a Nova York el 8 de desembre del 1994. de fet ha comptat en els 
enregistraments amb músics que van formar part de la seva banda, entre ells
Paulo i Daniel Jobim, Jaques Morelenbaum i Paulo Braga. És clar que jo trobo a
faltar en aquesta selecció de 14 cançons alguna de històrica com “Brazil” o
“Desafinado”. Actualment estan considerant a Carminho com la Nova Reina del Fado, la
veu que substituirà a Amalia Rodríguez en el tron del Fado, però la veritat i
tot que reconec la seva qualitat, per a mi Carminho està encara lluny de poder
ocupar el tron que va deixar la
Reina. De veritable nom Carmo Rebelo d'Andrade, va néixer a
Lisboa el 20 d'agost de 1984, però tothom la coneix com Carminho. Filla de la
també cantant de fado Teresa Siqueira i germana del cantant Francisco Rebelo
d'Andrade que va participar en un Operación Triunfo portuguès, Carminho va
formar part del grup Tertulia de Fado Tradicional amb qui va gravar un disc
l'any 2003. El 2005 va rebre el Premi Amália en la categoria de Cantant
Revelació. L’any 2006 va col·laborar en la gravació del disc "O Tossut Cantat",
que va rebre la benedicció apostòlica del Papa Benet XVI.
Pablo Guerrero – A cántaros 1972
Avui en dia la cançó més representativa en la
carrera de Pablo Guerrero, aquest trobador extremeny establert a Madrid, és
"A cántaros" que ara escoltem a Un Toc de Rock. En la seva obra Pablo
Guerrero, de nom complet José Pablo Guerrero Cabanillas, nascut a Esparragosa
de Lares el 18 d'octubre de 1948, barreja folk americà amb flamenc, jazz i una
mica de rock. Als 80 va sumar a la seva música també ritmes africans. Val a dir
que Pablo Guerrero a més de cantautor, és poeta i té una interessant obra en la
qual destaca el poema "El amor del agua". Encara que l'any 1972 Pablo
Guerrero ja havia publicat quatre singles, es va editar el seu primer LP al qual
aquest tema que sona ara donava títol. Es va publicar a través del segell
Acción. En total ha publicat 13 àlbums, un dels quals 
"Luz de
Tierra", de l’any 2009, va ser produït per Luis Mendo del grup Suburbano
als que vem escoltar al programa la passada temporada i Pablo Guerrero també té
una desena de llibres de poesia i un llibre infantil publicats. Així mateix ha
inclòs cançons seves en diversos compilatoris. L’ultim disc que ha tret fins el
momento es “Catorce ríos pequeños” publicat l’any 2015 i gravay en estudi. Us
explicarem una curiositat, Pablo Guerrero l'any 1969 es va presentar al
Festival de la Cançó
Espanyola de Benidorm, amb la cançó "Amapolas y
espigas" i va guanyar un premi Sabeu quin va ser? Donçs Pablo Guerrero va
aconseguir el Premi a la
Millor Lletra.
Love of Lesbian amb Joan Manuel Serrat– Poeta
Halley 2016
Aquest tema que donava títol al darrer treball
discogràfic dels barcelonins Love of Lesbian és francament bo i per això us el
he seleccionat per compartir-lo ara a Un Toc de Rock i en ell he de destacar la
col·laboració de Joan Manuel Serrat, però i això resulta molt curiós, el Noi
del Poble-sec no canta... recita un poema al final del tema en el qual i mai
millor dit, juga amb les paraules i llança un missatge reivindicant la
recuperació dels vocables. L’àlbum “El Poeta Halley” es va publicar el 4 de
març del passat 2016, a
través de Warner Music. L'àlbum s'ha gestat entre La Casamurada a Tarragona
i Blind Records, a Barcelona. El grup Love of Lesbian sorgeixen a Sant Vicenç
dels Horts a Barcelona a la tardor del 
1997 i està integrat per Santi Balmes
(cantant, guitarra i teclats), Jordi Roig (guitarra i teclats), Joan Ramon
Planell (baix i sintetitzador) i Oriol Bonet (bateria i programació), tot i que
compten en els seus directes amb Julián Saldarriaga (guitarra i veu) i Dani
Ferrer (teclats). Aquest és el seu vuitè disc des que van debutar l'any 1999
amb “Microscopic Movies”, encara que també han publicat un directe i alguns
EP’s. Per cert, a Un Toc de Rock vam escoltar la passada temporada a Santi
Balmes, col·laborant amb el grup Dorian a la cançó “Los amigos que perdí”.
Sau amb Luz Casal – Boig per tu 1992
Fa un parell o tres de temporades, en un dels
programes d'Un Toc de Rock vam escoltar aquesta cançó en la versió que ha fet
Shakira i per la qual se l'ha criticat ja que l'ha gravat en català, a més de
en castellà. Tranquils que ara no us parlaré de intolerancia. Des de el doble
àlbum "Concert de mitjanit", us porto al programa d’avui aquesta bona
cançó de Sau, el que va ser el millor grup de pop-rock en català de la
història. Ells i Sopa de Cabra van consolidar la potència i qualitat de la
música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar
amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on
també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el
resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al
disc doble gravat en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de Barcelona
amb un recinte també ple fins a dalt de tot, el 9 de juliol de l’any 1992 sota el
títol "Concert de mitjanit" en el què a més de Luz Casal, a la que 
trobem en aquest tema que ella també va gravar en castellà dins de la seva
pròpia discografia, al guitarra i productor canadenc Robbie Robertson que va
ser líder de The Band, el també guitarra i productor britànic Phil Manzanera i
Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va
acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez, Quim "Benítez"
Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. La cançó es va gravar inicialment i va ser
un dels seus millors èxits, a l'àlbum "Quina nit", de 1990. Si bé el
primer Disc d'Or ho van aconseguir els xicots de Sau amb el doble "El més
gran dels pecadors", de 1991. Eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que
va néixer el 21 de setembre de 1962
a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del
Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Tant
ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de
Rock amb aquesta cançó, des de les emissores que emeten el programa per a
Catalunya i Balears.
Café Quijano – Robarle tiempo al tiempo 2013
Acostumem a queixar-nos que sempre ens falta
temps per totes les coses que volem fer. Anem amb presses a tot arreu i ha
vegades ens agradaria tenir el do de la ubiqüitat per ser a dos llocs alhora.
Per això al programa d’avui d’Un Toc de Rock, us he seleccionat aquesta cançó,
a veure si aconseguim "Robar-li temps al temps", cosa que cada vegada
sembla que necessitem més, temps. Per això he escollit aquesta cançó de Cafè
Quijano que ens arriba a ritme de boleret. Us faré una miqueta d’historia, el
pare dels germans Quijano posseïa a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van
iniciar el seu camí musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè
Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre “La Lola”, recordan el lloc on
van començar i que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més popular
de la seva carrera, es va publicar l'any 1999. Cafè Quijano està integrat 
per
els tres germans Quijano, Manuel, Óscar
i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va arribar el 2004
decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel Quijano és el que
possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més destacable, però no
comparable a la del grup unit i Café Quijano tornen a reunir-se el 2010. L'any 2012 es van
posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros,
de fet es va titular "Orígenes: El bolero", i al 2013 van treure una
segona part “Café Quijano Orígenes: El bolero 2" del que us he extret
aquesta cançó a ritme de boleret que hem escoltat ara. 
Betty Missiego – Inolvidablemente 1991
Teresa Beatriz Missiego Campos, és coneguda
artísticament com Betty Missiego, va néixer a Lima, Perú, un 1 de gener. L’any
1968 es va traslladar a Espanya on va començar la seva carrera com a cantant.
Al 1979 va representar a Espanya en el 24é Festival d'Eurovisió celebrat el 31
de març de 1979 a
Jerusalem amb "Su canción". Betty Missiego va quedar en segon lloc
sent el primer per als representants d'Israel Milk and Honey que van guanyar
amb "Hallelujah". Aquest festival va tenir la seva polèmica ja que el
jurat espanyol va cedir 10 punts a Israel donant-lis amb això la victòria que
havia d'haver estat per Betty Missiego. Es va dir que Espanya no volia
organitzar el festival l'any següent i 
que va ser fet expresament. La veritat
crec que mai la sabrem. Betty Missiego que forma part dels “Amics d’Un Toc de
Rock” des de el Facebook que ens controla Montse Aliaga, ha gravat un munt de
discos i va participar al costat dels amics Lorenzo Santamaría, Micky i Tony
Ronald a "Màgics 70", junt amb Jannette, però si hagués d'escollir
dins de la seva àmplia discografía jo em quedo amb l'àlbum
"Inolvidable" de 1991, ple de bons boleros i del que us he extrat
aquesta cançó amb la que avui acabaré Un Toc de Rock.
La frase d’avui es del genial Walt Disney que va
dir
“Tots els nostres somnis es poden fer realitat
si tenim el coratge de seguir-los”
Conclou ara Un Toc de Rock, però no us deixo
sols, soles, us quedareu en companyía de les emissores per les que surto a les
ones dues vegades per setmana o via internet, si us descarregueu el programa
des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores
que ho permeten. Ara baixaré la barraqueta, sóc Mario Prades us diré Adeu.siau!
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario