Moltes vegades i escoltant música, sentim que
tornen a nosaltres records d'un ahir que crèiem haver deixat enrere. Els
records són l'únic patrimoni que ningú pot arrabassar-nos i tot i que sempre és
recomanable mirar endavant, no per això hem de deixar de tenir un ull fixat en
el passat. A Un Toc de Rock sóc conscient d'això i avui tindrem amb nosaltres
cançons que ens portaran Bars, Gossos, Frank Mercader, Luis Fierro, Guaraná,
Luz Casal, Falcons, Fito & Fitipaldis, Glaucs, la Joan Bibiloni Band i
també un tema del nou treball del cantautor Frans Cuspinera. Amb ells farem
aquest recorregut d'una hora pels últims cent anys de la Història del Rock que
t’arribarà des de totes les emissores per les que ens escolteu dues vegades
cada setmana o via internet, cas de que us descarregueu el programa del blog,
el facebook de Montse o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc
Mario Prades i ara toca obrir la barraqueta de nou, per tant...
Benvinguts a Un Toc de Rock
Gossos – Deixa’t portar 2007
Començarem Un Toc de Rock amb un tema que us he
extret de l'àlbum “Oxigen”, editat pel grup manresà Gossos a través del segell
Música Global el 5 de març del 2007 i en aquesta cançó ens parlen de tirar cap
endavant, mentre tinguem forces, deixant enrere els somnis que havies forjat
prèviament. L’álbum es va enregistrar als Estudis Kay de Manresa, on es van
gravar les bateries i les veus, i a Transtudio, l’estudi de Natxo Tarrès,
component del grup on es va enregistrar la resta. La producció artística va
anar a càrrec dels Gossos amb la col·laboració de Guillermo Quero. La
presentació oficial del disc es va fer el dia 16 de març a Manresa, a la sala
El Sielu, si bé van fer una avançada en una mena de concert fet al FNAC de
l'Illa Diagonal, a Barcelona, el dia 6. Val a dir que la cançó més popular
d’aquest álbum va estar “Corren” en la que va col·laborar Dani Macaco, però
aquesta que escoltem ara per obrir el programa està molt bé. L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré,
Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per crear Gossos i des de
llavors s'ha de reconèixer que han tingut una carrera que han sabut mantenir,
amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus primers discos. La veritat i
us ho he dit en diverses ocasions, és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels
seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de
veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans
Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes del mercat
discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi
Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del
Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en
català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al
món del rock, llevat bones cançons que no és poc. L'any 2000 Gossos van decidir
gravar un CD en castellà "De viaje" que no va ser ben rebut pels seus
seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que
no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta
arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que
prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va
succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar oblidant que en els seus inicis
cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven
i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de
Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural.
Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat
gravar en anglès.
La Guardia – Venecia sin mi 2009
La lletra d’aquest tema ens dona la volta a tot
alló que estem acostumbrats quan parlem d’acosaments. Aquí es la noia la que no
deixa en pau al xicot i el te amargat ya que no asimila que ell no l’estima i
tot s’acabat, bé de fet i tal com diu Manuel España en la lletra, no va arrivar
a tindre més que un tímit principi. Aquesta bona cançó es troba dins de l'àlbum
"Tumbado al borde de la Luna"
que la banda granadina La
Guardia van publicar l’any 2009 a través del segell
Vale Music. Avui de la banda original només queda el cantant i guitarra Manuel
España. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal Richelieu. Dos anys més
tard, al 1985 La Guardia
guanyen el Ier certamen de pop rock Villablanca a Fuengirola i aixó els va
valer per gravar el seu primer disc "En noches como esta", però va
ser "Vámonos", l'àlbum que els va obrir les portes del mercat
espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando brille el sol" que els va
consolidar. La Guardia
es va separar a principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de
discos. La Guardia
eren inicialment Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a
la guitarra, Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui
coneixien com "Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de
desembre de 1994. Molta responsabilidad del seu èxit el va tindre Tibu que era
el 
seu manager, veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber
llançar. La Guardia
va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 es va gravar aquest disc comptant
amb Manuel España com a líder i músics nous: Javi Cano, nascut el 17 de Març de
1972 i que va tocar amb Baby Powder, Doni Mariachi Three, Jack Lopez, The
Crawdadies i Manolo Tena i s'encarrega del baix, a més de Jean Louis Barragán a
la guitarra que va tocar amb Culto al Deseo, Gradhen, Tránsito i Los Cocodrilos
i finalment Paco Vilamayor a la guitarra, nascut el 9 de gener de 1963 en
Carrizosa, Ciudad Real i que va militar en Octopus, Viuda Negra (no els de
Tarragona que despres es converirien en Desire), Alto Voltaje, Gradhen i
Tráfico. Per cert que la primera vegada que La Guardia va actuà a la
provincia de Tarragona ho va fer al Morell, a una festa aniversari de Ràdio El
Morell i jo vaig fer la producció del concert. Els teloners van ser els
cambrilencs Seis Disparos que eren un dels grups que jo portava. L’any 2011 van
treure l’àlbum “Buena gente” que es el seu darrer trevall fins el moment i
totes les cançons compten en bones col·laboracions i inclou així mateix el
“Venecia sin mi”, on intervé Johnny Cifuentes de Burning.. 
Fito & Fitipaldis – Por la boca vive el pez
2006
Quan Platero y Tú es van reconvertir a Fito &
Fitipaldis va arribar l'etapa més brillant, comercialment parlant, d'aquesta
bona banda de rock que sembla haver-se diluït ja en l'oblit, encara que
segueixen al peu del canó. Inicialment van sorgir l'any 1998 com un projecte
d'Adolfo Cabrales, conegut com Fito, paral·lel a Platero y Tú, però finalment
es va consolidar. L'octubre de 2007 s’els va lliurar el Disc de Diamant per
haver venut més d'un milió de discos al llarg de la seva carrera, de fet
actualmente porten venuts més d'un milió sis-centes mil còpies. Aquest tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va editar en single, donava títol al seu
cinquè àlbum, publicat l'11 de setembre de 2006 i després de 34 setmanes a la
llista dels 50 discos més venuts d'Espanya, va superar les 320.000 còpies sent
quatre vegades Disc de Platí. Es va gravar en els estudis Music Lan de Girona i
va ser produït per Joe Blaney. Llevat 
"Deltoya" que era una versió
d'Extremoduro, la resta de temes del disc van ser composicions de Fito
Cabrales. La veritat és que per Fito & Fitipaldis han passat al llarg dels
anys un munt de músics, entre ells Javier Alzola (saxo), José Semperena (orgue
Hammond i piano), Carlos Raya (guitarra, slide i pedal steel), Alejandro
"Boli" Climent (baix), Daniel Griffin (bateria), Txus Alday
(guitarra), Miguel Colino (baix), Cheva (bateria), Ortuño (percussió), Gino
Pavone (percussió), Mario Larrinaga (piano), José Alberto Batiz (guitarra),
Roberto Caballero (baix), Chema "Animal" Pérez (bateria), Candy
Caramel (baix) i uns quants més. Porten publicats fins el momento sis àlbums,
l’últim “Huyendo conmigo de mí” publicat l’any 2014.
Frank Mercader – Un sacrificio más 1995
Us vaig parlar de Frank Mercader i el vam
escoltar la passada temporada i també de la seva relació profesional amb Tino
del Pozo, al que per cert, escoltarem un altre dia, doncs ara ha arribat el
moment d'escoltar de nou aquest gran músic català, tot un históric del rock i
el pop fet a Barcelona, precisament amb una cançó composada per Tino del Pozo i
que Frank Mercader va incloure en el seu àlbum "Country Bogart, aun queda
lo mejor", editat pel segell barceloní Horus l'any 1995. Aquest tema ens
parla de com de dur representa per a un músic aconseguir que el seu treball
sigui valorat i sigui plasmat en un disc, és una bona lletra que ens parla
sobretot, de sacrificis, molts sacrificis, intentant arribar. Frank Mercader és
tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics com Los Gatos Negros, Los
Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i va ser component i líder de la banda
d'El Terrat, el programa d'Andreu
Buenafuente, per cert jo col·laborava un dia a la setmana a "El
Terrat" quan el programa de ràdio es feia des de 
Reus, jo estava
encarregat de parlar sobre les actuacions que es realitzaven a la zona, amb
clau d'humor i presentava una cançó setmanal, sempre allunyada de les llistes
dels 40, és clar. Aquest CD del qual he extret la cançó que anem a escoltar
ara a Un Toc de Rock es va gravar en els estudis de Santi Picó que per cert, es
un dels Amics del Programa des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga, i
es va remasteriizar en els estudis Auha de Mauricio Tonelli. Country Bogart
eren Frank Mercader que es va encarregar de les guitarres i la veu, mentre que
Jordi Portaz va tocar el baix, David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als
teclats, van col·laborar Monica Green, Laura Simó, Santi Picó, Paul Kazan i van comptar amb el suport de l'amic Fede Sardà que els va
brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en directe, entre ells la versió
del "Everybody's talking" de Nilsson, encara que crec recordar que hi
havia un parell més de versions també en directe.
Santi Picó i Frank Mercader
Bars – Després d’un dia molt llarg 1993
Tornarem a escoltar als Bars a Un Toc de Rock i
és que he de confessar sense cap tipus de rubor que són un grup que a mi sempre
m'ha agradat i estic convençut de la seva qualitat artística. Aquesta cançó es
trobava en el tercer àlbum “T'ho diré mil vegades” que produït pel recordat
Marc Grau, es va publicar l'any 1993. La veritat es que és una de les bones
cançons d’aquesta gran banda catalana a caball del rock, el blues i el tex mex,
amb bones lletres com aquesta, Bars es van possar en marxa en el Vallès
Occidental, els seus components eren de Sabadell i Castellar del Vallès, l’any
1987, si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP amb
el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i prácticamente 30
anys de trajectòria profesional Bars encara segueixen 
en actiu, si bé estan
gairebé oblidats discogràficament i les noves generacions semblen no voler
recordar que els Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la nostra
història musical, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els
embarassos de Montse Llaràs, la seva cantant, els va apartar dels escenaris en
masses ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a
Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres
i compositor) i Tony Moyà (baix). Jordi Garròs els va deixar a finals del
passat segle i va morir al desembre del 2016. La veritat es que l’any 2002 Bars van desapareixer del escenario
musical per tornar al gener del 2015 amb un concert celebrat al Rockòdrom de
Hostalets de Balenyà. Actualment i despres de cambis constants a la formació,
crec que junt a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es
troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver.
Glaucs – La cançó de la rebequeta i el moscatell
2014
Després de més d'una dècada allunyats dels
escenaris, Glaucs van tornar amb l'àlbum “Hem conegut la nit” que es va
publicar a través de Música Global al maig del 2014 i del que us he extret
aquesta cançó que compartirem ara a Un Toc de Rock. En aquest disc la banda
liderada per Jofre Bardagí ens demostren que com el bon vi, amb els anys han
evolucionat i millorat, la seva música s'ha fet adulta i ells han crescut i
molt. Glaucs son un grup sorgit a Begur, a Girona, a l'octubre de l'any 1994,
fundat per Jofre Bardagí (cantant, guitarra i líder del grup) i Lluís Alsina
(guitarra), als que es van unir José Luís Vadillo, Àngel Valentí i Eduard Font.
L’any 1996 van editar el seu primer disc “Glaucs”. Però després de la
publicación del seu tercer treball “Vius”, enregistrat en directe al Mercat de
Música Viva de Vic al 1999, es van produïr cambis en la formación, Eduard Font
(guitarra) abandona el grup i és substituït per Àlex Rexach i l'any següent el
baixista José Luís Vadillo al seu torn és reemplaçat per Miquel Sospedra. Van
tindre una interesant carrera, però l’any 2000 publiquen el seu darrer treball
d'estudi "Si vols venir” i és desfan després d’un concert de comiat a la
sala La Mirona
de Salt que va tindre lloc el 
6 de desembre del 2002, on van estrenar dues
cançons noves. Encara treurien un altre disc, en aquest cas recopilatori
"Glaucs (1994-2003)” en el que es va incloure una versió de la cançó de
Jofre Bardagí i Lluís Alsina, "Els teus ulls glaucs", en la que
compataven amb la participació de Joan Manuel Serrat. Tot i haberse desfet i
que Jofre Bardagí graves en solitari, Glaucs han realitzat alguns concerts
esporadics sense continuitat fins que l’any 2013 es van tornar a reunir i va
veure la llum aquest álbum, un any més tard. La veritat es que Jofre Bardagí
sempré ha tingut un repte a sobre, es fill del gran guitarrista, productó i
arreglista Josep Maria Bardagí i Freixas (Barcelona, 11 d'octubre de 1950 - 24
de febrer de 2001), nebot del violinista Pere Bardagí i fillol de Serrat i aixó
sempre li ha posat el llistó molt alt. 
Luis Fierro – Ella 1977
La curta carrera discogràfica d'aquest guitarra i
cantant que va ser el líder de Los Tifones des de 1961, i als que va deixar
sent substituït per Phil Trim que va convertir el grup en Los Pop-Tops, està
marcada per un tema "Ella", el mateix que escoltem avui a Un Toc de
Rock. Anys més tard va tornar a incorporar-se als Pop Tops encara que només com
a guitarra i segona veu romanen al grup fins la seva disolució i l’any 1977 es
va llançar definitivament en solitari amb aquest extraordinari LP amb el seu
nom per títol genèric i on trovaben aquesta bona cançó. En aquell disc hi havia
altres temes molt interessants com “Reconciliación”, "Mía", "No,
no hay ha nadie más", "Así, solo 
así", etc. Alguns d'ells ja els
hem compartit a Un Toc de Rock. La producció d'aquest LP, així com els
arranjaments i la direcció orquestral, van estar a càrrec de Ramón Arcusa,
component del Dúo Dinámico, si bé aixó es curios per que en aquelles époques
Ramón Arcusa era director artístic del segell EMI, però aquest disc el va
publicar RCA. La veritat es que no recordo que Luis Fierro hagues tret cap
altre álbum. Ah! També va liderar el Luis Fierro Quartet i
crec que seguéix en actiu. L’any 1981 va guanyar la Sirenita d’Or al Festival
de Benidor amb la cançó “Al mismo tiempo” que es va editar en format single.
Guaraná – En la casa de Inés 2001
Actualment en el grup alacantí Guaraná crec que ja només trobem a Juanra Arnaiz (a
la foto) i David Navarro de la primitiva formació. De fet tots dos van ser els
fundadors de Guaraná, encara que van començar l’any 1998 com a duet i dient-se
Popstar per a l'any següent i després de unir-se'ls Vicente Mirás i Francisco
Cherro que els van deixar després del seu segon àlbum i Cuco Chelinni que també
va deixar Guaraná, aquest l'any 2005. Els xicots van traslladar-se a Madrid i
començan a tocar al metro de la capital del Regne i ja l’any 2000 convertir-se
ja en Guaraná. "En la casa de Inés" és possiblement la cançó més
popular en la seva carrera professional, es trobava en el seu disc de debut
"El Efecto Guaraná" que va editar Sony Music el gener de l’any 2001.
Guaraná tenen gravats cinc àlbums d'estudi i una mena de recopilatori que van
publicar l'any 2010 titulat "Grabaciones 2000-2010" amb els seus
vells èxits gravats de nou i comptan amb les col·laboracions de David Summers,
Taxi, Marta Botia de Ella Baila Sola i Giorgina. Per cert, hi ha un grup, crec
que brasileiro que es diuen Guarana Band, però no tenen res a veure amb els
espanyols. 
Joan Bibiloni Band – Nits de la Sultana 1986
Quan Zebra es van desfer després de gravar un
grapat de singles i un LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que havia estat component del
grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar l’any 1977 el LP "Milán
& Bibiloni", un bon disc instrumental. Després Joan Bibiloni
començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com l'extraordinari
guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica perquè comprengueu
la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa, sempre exigia que el
guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981
a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha
gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i l’any 1985 i 1986 forma
duet al costat de Larry Coryel. L’any 1989 presentà el seu disc "For a
future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Per cert, quan va
començar va formar part del grup Harlem amb Tomeu Penya i també va tocar amb el
Grupo 15. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt,
molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o
era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan
Bibiloni Febrer va néixer l’any 1952
a Manacor, d'on també eren el Grupo 15. Ha 
produït a molts
intèrprets, entre ells Marina Rossell i Antonio Vega. Aquest tema que escoltem
ara a Un Toc de Rock, al meu parer un dels millors en la carrera en solitari de Joan Bibiloni, us el he extrec
del LP "Papi, are you OK" editat l’any 1986, un disc ple de funky i
on compta amb la Joan
Bibiloni Band que eren gent de la talla de la cantant de
color Deborah Carter. La veritat es que sempre he sentit admiració per aquest
gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha
estat prou valorat i això que la seva carrera avala el que dic, però mai ha
treballat per a multinacionals del disc, els seus treballs per tant no sonen a
les emissores comercials de ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per
aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Porta editats 17 àlbums,
signats per ell sol, alguns d’ells dobles. Per cert, Joan, al que aprecio molt,
és un Amics d'Un Toc de Rock agregat al facebook aquest que ens organitza
Montse Aliaga.
Falcons – Sin promesas de papel 1980
Aguiló (bateria) i Josep Nadal (baix) formaran una nova
banda al costat a dos components de Harlem, un altre grup mallorquí en el qual
durant un temps van militar Joan Bibiloni i Tomeu Penya. Es tractava de Damià
Tomàs (cantant, guitarra i mandolina) i Josep Portell (teclats). Per cert,
moltes de les cançons que van treure estaven signades per King, Zanack i
Valentino, però es tractava dels pseudònims d'Eduardo Bartrina, José Luis
Armenteros i Pablo Herrero. Resulta curiós que avui dia es recordi a Falcons
per cançons com “Date por vencido” i sobre tot per “Terciopelo y fuego” que i
que sense restar-li qualitat, eren molt comercials, quan el que ha ells els
agradava era el rock enfocat cap al simfonisme i tocs progressius. Ja sabeu,
imperatius de la seva casa de discos. Curiosament mentres van ser Grupo 15 sols
van gravar versions, quan van ser Falcons ja solsament cançons escrites per
ells o per a ells. Va ser un bon camvi. 
Frans Cuspinera – Jo sóc d’un paisatge 2016
rodar al mes de juny a Calella de
Palafrugell i el seu entorn. La veritat és que Frans Cuspinera ja va treure un
parell de maquetes autoeditades "El Sol no sale para todos" a l'any
2003 i "Reservados todos mis derechos" al 2007, però signava com
Frans Kuspi que és nom amb el qual va començar a treballar en el món de la
música, de fet va formar part de diversos grups abans de llançar-se en
solitari. Ara toca esperar a l'àlbum i escoltar totes les cançons que
s'incloguin per fer-se una idea real del potencial de Frans Cuspinera.
Luz Casal – 18 años 2007
Conclou Un Toc de Rock d’avui i per aixó us he
selecionat aquesta preciosa cançó, versió d'un tema de Dalida que la va gravar en els anys 70, amb una temàtica que podriem considerar
políticament molt incorrecta. Es trobava a l'àlbum "Vida tòxica" que
la cantant Luz Casal va publicar després d'haver superat el càncer.
Desgraciadament l'any 2010 vam saber que el càncer s'havia reproduït una altra
vegada i Luz Casal tornava a lluitar amb la seva greu malaltia. La veritat es
que Luz es tota una lluitadora i sembla ser que finalmente s’en ha surtir bé.
El tema d'aquesta cançó tracta sobre les relacions entre un noi de 18 anys i
una dona que, com diu en la lletra, té "El doble de años que él", un
tipus de relacions que casi sempre acostumen a acabar com El Rosari de
l'Aurora. Es clar que quan es tracte de relacions dona amb noi més jove resulta
curios i hasta fa gracia, però quan es tracte d'un home amb una noia més jove
la cosa cambia, es parla del tema diners, etc. i jo no se bé per qué 
aquesta
diferenciació. María Luz Casal Paz va néixer a Boimorto, la Corunya, el 11 novembre,
1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap
parentiu amb Tino Casal. Aquesta cançó s’ha tornat a incloure, regrabada de
nou, al disc que Luz Casal va editar l’any 2012 i titulat "Un ramo de
rosas", una mena de doble recopilatori de grans èxits regravats la majoria
d'ells i també va incloure tres cançons noves, però el to de veu de Luz Casal
havia canviat. Val a dir que la cançó es una versió, molts anys aban, ja
l'havie gravat la cantant italo-francesa Dalida que la va gravar a mitjans dels
anys setanta. peró es una bona versió i per aixó l’escoltem ara a Un Toc de
Rock per comiar el programa. Per cert, Luz Casal va actuat l’any 2015 a Xina, dins dels actes
per celebrar l'Any Nou xines.
La frase per acomiadar el programa d'avui és de
Josep Ramón Correal, director del Diari de Tarragona i que va manifestar:
“Si no ets feliç amb el que tens, no seràs feliç
amb el que et falta”
amb el que et falta”
Acabaré Un Toc de Rock per avui i us deixaré en
companyía de totes aquelles emissores per les que me escolteu dues vegades cada
setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs d’aquelles emissores que ho permeten. Ara em toca baixar la
barraqueta de nou fins el proper programa, jo sóc Mario Prades. A reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario