Aquest serà l'últim programa d’Un Toc de Rock
abans de les Festes Nadalenques, després descansaré com ja és habitual, per
tornar passada la festivitat de Reis. Avui us he seleccionat una bona càrrega
de música, amb molt de soul i R & B, però acabaré amb una nadala. Tindrem
en aquest viatge al passat, als records de l'ahir, en aquest recorregut per la Història Musical
dels últims cent anys que realitzem dues vegades per setmana a Otis Reeding,
The Bar-Kays, Wilson Pickett, Patti Labelle, Sam & Dave, The Blues
Brothers, Melissa Etheridge, Peaches & Herb, Eric Burdon, James Brown,
Roberta Flack i acabarem amb Wham! i el seu “Last Christmas”. Per tant connecto
els motors i ens posem en marxa des d’aquelles emissores per les que sortim a
l’aire o internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i
ara obriré la barraqueta dient-vos que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Bar-Kays – Soul finger 1967
The Bar-Keys, amb els que avui començarem Un Toc
de Rock, van ser un dels millor grups instrumentals de soul, un dels més
importants dels anys seixanta i acompanyaven en directe a Otis Redding, però
també van tenir la seva pròpia carrera sense el cantant de color, encara que la
part més rellevant i ja dins del funky va ser a partir dels 70, quan James
Alexander que era trompeta i Ben Cauley al baix, els dos membres supervivents,
després del accident, van tornar a posar en marxa The Bar-Keys, amb músics
nous. Tot i aixó, també van ser banda d’acompanyament d’altres artistes, entre
ells Isaac Hayes. Però abans d'aquell fatídic accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, al nostre país es va editar aquest single
del grup en solitari, completament soul, tot i que instrumental. Als Estats
Units es va editar el 14 d'abril del 1967 i va arribar al lloc 17 en les
llistes de pop del Billboard i a la tercera en les de música negra, amb
"Knucklehead" a la cara B que aquí es va titular "Cabezota".
El tema va ser escrit pels components del grup i es va recuperar i incloure a
la banda sonora del film "Spies Like Us" de 1985. "Soul
finger" donava també títol al seu únic LP amb la primera formació de The
Bar-Keys, editat així mateix l’any 1967. Es van crear al 1966 a Memphis, Tennessee.
Els components de The Bar-Keys (tots a la foto amb Otis Redding) que van morir en el tràgic accident aeri van ser
Ronnie Caldwell (òrgan), Phalon Jones (saxo) i Carl Cunningham (bateria).
Wilson Pickett – In the midnight hour 1965
Seguirem amb soul, però en aquesta ocasió cantat.
La veritat és que Wilson Pickett que va començar a ser conegut quan era cantant
del grup The Falcons, és un altre de les grans veus del soul americà, tot i que
Wilson Pickett no no va arribar a l'altura del Rei, Otis Redding, li va anar a
la saga gràcies sobretot a "La terra de les Mil Danses",
"Mustang Sally" i aquest tema de Wilson Pickett que us he portat avui
a Un Toc de Rock i del qual a l'Espanya dels seixanta es va realitzar una
magnífica versió a càrrec del grup gallec Los Tamara. La cançó va ser composada
per Wilson Pickett i Steve Cropper que després va ser component dels Blues
Brothers que escoltarem més tard, en una habitació del Lorraine Motel, a
Memphis, el mateix on seria assassinat Martin Luther King a l'abril de 1968.
Aquest va ser el primer gran èxit de Wilson Pickett per el segell Atlantic i la
cançó va aconseguir el lloc 21 en les llistes de pop i el primer a les de R
& B del Billboard. És un tema que ha estat molt versionat, destacant les
que van realitzar Martha Reeves & The Vandellas, The Doors, Jackie Wilson,
Echo & The Bunnymen, The Jam, Roxy Music, Johnny Thunders, Johnny Rivers i
un munt més de gent. El cantant ded color Wilson Pickett va néixer el 18 de
març de 1941 a
Prattville, Alabama i va morir el 19 de gener de 2006 a Reston, Virgínia, a
causa d'un atac de cor.
Arthur Conley – Funky Street 1968
Un altre de les bones veus del soul que ens van
arribar des dels Estats Units va ser Arthur Conley i aquest va ser el seu tema
més popular a Espanya, on es va publicar l’any 1968 en format single, arribant
al lloc 5 de les llistes de Rhythm & Blues del Billboard i al 14 en les de
pop, tot i que al seu país el gran hit d'Arthur Conley va ser "Sweet Soul
Music". De fet, aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock va ser l'única
cançó que va funcionar.al nostre pais de aquest cantant nascut a McIntosh
County, Geòrgia, el 4 de gener de 1946 i que va morir a causa d'un càncer
intestinal a Ruurlo, Holanda, el 17 de novembre del 2003, on residia des de
feia molts anys. En total Arthur Conley va publicar 38 singles i un munt
d'àlbums, destacant una bona versió que va realitzar al 1968 del "Obladi,
oblada" de The Beatles, en clau de soul, per descomptat i que també es va
publicar i va sonar a Espanya. La causa que el cantant abandones el seu país
per traslladar-se a Holanda va ser una fugida cap endavant. Malgrat haver
ocultat el fet i no haver sortit mai oficialment de l'armari, es va saber que
Arthur Conley era homosexual i la societat puritana nord-americana, sobretot
dins de la comunitat negra, no l'hi va perdonar mai. Per això i fart de les
crítiques i els atacs, fins i tot físics, va deixar els Estats Units i es va
traslladar a Amsterdam canviant el seu nom a Lee Roberts. Finalment Arthur
Conley va ser capaç de viure en pau amb el secret que havia amagat durant la
major part de la seva carrera i és que a ningú a Holanda li importaven les
seves tendències sexuals.
The Blues Brothers – Sweet home Chicago 1980
Ara cambiarem de década i us porto una mica de R
& B de qualitat. Escrita per Robert Johnson que la va treure en disc a
l’agost de l’any 1937, aquesta és possiblement la cançó més significativa en la
carrera dels Blues Brothers, aquest duet humorístic i cinematogràfic recolzat
amb una de les millors bandes de R & B de la història. La peça va ser
composada per Robert Johnson i és una variació del "Kokomo Blues" de
Scrapper Blackwell. La veritat es que la llista d'artistes que l'han gravat
podria omplir aquesta pàgina. Els Blues Brothers que la van incloure a la banda
sonora de la seva primera pel·lícula, l’any 1980, eren Dan Aykroyd i John
Belushi (tot dos a la foto) i van crear el grup per acompanyar-los en una
actuació en un xou humorístic de televisió, però la cosa va acabar de debò,
entre els músics es trobaven membres de Booker T. & The MG's. Utilitzaven
un truc en els seus enregistraments per tal d'aconseguir el so contundent de
ritme. Els The Blues Brothers gravaven dobles pistes de la secció de metall i
percussió, inspirat-se en el "mur de so" del productor Phil Spector i
que també van fer servir els ABBA per les veus. Després de la mort de Belushi,
la banda va passar a ser dirigida per Steve Cropper (a la foto 2 amb l'amic Mikel Barsa), amb cantants com Eddie Floyd o Rob Paparozzi. El 5 de març de
1982, John Belushi va ser trobat mort a la seva habitació del Chateau Marmont a
Los Angeles. La causa de mort va ser "accident per sobredosi de
speedball", una injecció amb un coctel mortal fet de cocaïna i heroïna,
tot i que després es va reconsiderar aquesta conclusió. La nit de la seva mort,
va ser visitat pels actors Robin Williams i Robert De Niro, cadascun va
abandonar l'habitació deixant-lo acompanyat. Mesos més tard Cathy Smith, una
antiga groupie de The Band, va admetre en una entrevista al diari National
Enquirer que ella havia estat amb Belushi la nit de la seva mort i ella li
havia administrat la dosi fatal de speedball. Després de l'aparició de
l'article que es va titular "Jo vaig matar a John Belushi" en
l'edició del 29 de juny de 1982, el cas va ser reobert. Cathy Smith va ser
extraditada des de Toronto, arrestada i acusada d'assassinat en primer grau. Un
pacte entre fiscalia i advocat defensor va reduir els càrrecs a homicidi
involuntari i Cathy Smith va complir una condemna de 18 mesos a la presó. Aixó
val la vida d’un esser humà. Es clar que estem parlan dels Estats Units, però a
Espanya li poden preguntar que pensen d'aixó als pares de Marta del Castillo o als
familiars de les víctimes d'ETA Per
possar un exemple. Ara us explicaré una curiositat, el 22 de febrer de 2012
Barack Obama i la seva dona Michelle, a una festa a la Casa Blanca on
actuaban BB King i Buddy Guy els van demanar aquesta cançó i el president dels
Estats Unit va fer cors, acompanyant als dos músics i el seu grup
Eric Burdon – Feeling blue 2006
Molt més propera en el temps, la cançó “Feeling
blue” és trobava a l’àlbum “Soul of a man”, un disc dedicat a Ray Charles i
John Lee Hooker que el britànic Eric Burdon va publicar l'any 2006 i és un tros
de cançó carregat de R & B que ara compartirem a Un Toc de Rock. Aquest
tema va ser escrit pel cantant, compositor i guitarrista de color Eric Bibb. En
aquest àlbum Eric Burdon (cantant) ha comptat amb un munt de músics: Carl
Carlton (guitarra i guitarra slide), Johnny Lee Schell (guitarra, guitarra
slide i cors), Jon Cleary (piano), James Hutchinson (baix), Reggie McBride
(baix), Les Lovett (trompeta i fiscorn), Nick Love (trombó), John Sublett
(saxo), Rod Piazza (harmònica), Lenny Castro (percussió) i Tony Braunagel
(bateria). De nom complet Eric Victor Burdon, va néixer l'11 de maig de 1941 a Walker, Anglaterra.
Es va donar a conèixer quan es va convertir en el cantant de The Animals, el
grup liderat per Alan Price que quan aquest els va deixar van passar a ser Eric
Burdon & The Animals i després Eric Burdon & The New Animals.
Posteriorment es va traslladar als Estats Units i a Los Angeles va crear War,
exclusivament amb músics americans. L'any 1971 Eric Burdon va començar la seva
carrera en solitari, encara que allunyada de les llistes d'èxits. De 1976 a 1983 va tornar a
unir-se a The Animals, però no hi va haver-hi continuïtat, tot i que jo recordo
un memorable concert fet a la recta de l'estadi, a Barcelona, amb Lone Star com
a teloners i davant de 120.000 persones. En total Eric Burdon porta gravats 20
àlbums amb els seus diferents grups i en solitari, l'últim “'Til your River
Runs Dry” l’any 2013.
Melissa Etheridge – Born under a bad sing 2016
Ara i des de l'últim treball discogràfic de la
cantant, compositora i guitarrista nord-americana Melissa Etheridge titulat
genèricament “Memphis Rock And Soul” que es va publicar el passat 7 d'octubre
del 2016 i en el qual versiona temes del segell Stax Records, us he seleccionat
aquesta cançó que va ser un èxit d'Albert King i que compartirem a Un Toc de
Rock. Aquest prosiblemente sigui l'àlbum més "negre" de Melissa
Etheridge i ha comptat amb un munt de músics rellevants, el Reverend Charles
Hodges a l'òrgan, Leroy Hodges al baix i Archie "Hubbie" Turner al
teclat que eren part del famós Hi Rhythm Section, que va ser la banda
d'acompanyament d'Al Green, Ann Peebles, Rufus Thomas, OV Wright i molts més,
també trobem al guitarrista Michael Toles que va tocar al costat de la gran
banda del segell Stax The Bar-Kays, ell va ser el creador del riff a
"Shaft" d'Isaac Hayes, així mateix trobem al bateria James "JRob"
Robertson que ha acompanyat a Bobby "Blue" Bland, Johnnie Taylor,
Little Milton, ZZ Hill i molts altres grans, tot això sense oblidar al
guitarrista i harmònica John Mayer que afegeix un toc de bluesen alguns temes.
La qualitat dels músics es comprova tenint en compte que l'àlbum es va gravar
en tan sols deu dies. La veterana es diu Melissa Lou Etheridge i va néixer a
Leavenworth, Kansas, el 29 de maig del 1961. Ha guanyat diversos premis Grammy i un
Oscar gràcies a les seves cançons. Va estar casada amb l'actriu Tammy Lynn
Michaels de la qual es va separar l'any 2010. Va debutar discogràficament amb
l'àlbum homònim "Melissa Etheridge" al 1988 que va ser multiplatí, de
fet dos dels seus discos "Yes I Am" de 1993 i "Your Little Secret"
del 1995, també ho van ser. A l'octubre del 2004, a Melissa Etheridge
li va ser diagnosticat un càncer de mama. En la cerimònia de lliurament dels
Grammy del 2005, va sortir a l'escenari amb el cap afaitat, a causa de la
quimioteràpia, i va cantar "Piece of My Heart" de Janis Joplin, sent
molt aclamada. Sembla ser que s'ha recuperat de la seva malaltia. De fet el 15
de novembre del 2005 Melissa Etheridge va aparèixer en el "Tonight
Show" per cantar "I Run for Life", un tema que es refereix a la
seva lluita contra el càncer de mama i la determinació per recuperar-se per
complet, dient-li a les persones que van aconseguir recuperar-se i a les seves
famílies que segueixin lluitant. Per cert, té una filla que va néixer per
inseminació artificial, gràcies a l'esperma donat pel cantant i compositor
David Crosby. Us explicaré que l'any 2014 Melissa Etheridge es va casar amb
l'actriu Linda Wallem.
James Brown – It’s a man’s, man’s, man’s, world
1966
Tornarem ara als seixanta amb aquesta balada
carregada de soul i us porto a Un Toc de Rock un cantant amb títol. Va ser anomenat "El Padrí del
Soul" i també “El Germà Soul”, es tracta de James Brown que va néixer a
Barnwell, Carolina del Sud el 3 de maig de 1933 i va morir a Atlanta, Georgia,
el dia de Nadal del 2006 a
causa d'un infart. Al llarg de la seva vida James Brown va tenir molts
problemes amb la llei i va ser empresonat i va complir condemna en diverses
ocasions. Una vegada va dir: "El que em convé és desaparèixer, cridant
l'atenció el menys possible" i fins i tot la seva mort va estar rodejada
d'interes mediatic. Possiblement aquest tema hagi estat el gran èxit en la seva
carrera, plena d'ells i va arribar a la primeraposició en les llistes de Rhythm
and Blues i a la vuitena en les de pop. Va ser editat en single a l'abril de
1966. Estava composada per James Brown i Betty Jean Newsome i produïda pel mateix James Brown. La cançó va donar títol a un àlbum publicat per James Brown
l’any 1966. El tema va ser inclos en la llista les 500 millors cançons de tots
els temps, segons la revista Rolling Stone, en el lloc 125. Us explicaré que
James Brown la va cantar amb Luciano Pavarotti i es va incloure en el disc
"Pavarotti & Fiends", el concert es va celebrar a la ciutat
italiana de Mòdena l’any 2002.
A Espanya i durant els anys seixanta es van fer algunes
versions de la cançó, però jo vull destacar la dels Lone Star.
Sam & Dave – When something wrong with my
baby 1967
L’any 1967, apareix en els Estats Units un altra
de les grans balades del soul americà dels seixanta, aquesta cançó que
escoltarem ara i que brilla amb llum pròpia. Va ser un dels grans èxits del
duet de color Sam & Dave, integrat per Samuel David Moore (12 d'octubre de
1935) i Dave Prater (9 de maig de 1937 - 9 d’abril de 1988), tots dos cantants
de gospel i que havien estat components de The Melionaires i The Sensational
Hummingbirds, abans de llançar-se com duet. Possiblement la cançó més recordada
de la seva trajectòria musical va ser "Soul man", però aquest que us
porto avui és tot un "peaso cansión" i sona ara a Un Toc de Rock.
Aquest tema va ser escrit per Isaac Hayes i David Porter per els Sam & Dave
que la van publicar l'any 1967 en un single acompanyats per el grup Booker T.
& The MG 's i pels The Mar Keys Horns com a secció de metalls, va
aconseguir el segon lloc en les llistes de R & B del Billboard. La cançó ha
estat versionada en diverses ocasions, però gairebé sempre ho ha estat en
format duet, destacant les versions de Linda Ronstadt i Aaron Neville de l’any
1989, John Farnham i Jimmy Barnes al 1991, Patti LaBelle i Travis Tritt l'any
1994 i unes quantes més. A finals dels 70 Sam & Dave es van desfer. Ara us
explicaré una curiositat, Sam & Dave van gravar només 5 LP 's, però tenen
en el marcat 8 discos de "Grans èxits". Es el mon de les
discogràfiques i les seves ànsies de fer cales.
Roberta Flack – The First Time Ever Time I Saw
Your Face 1969
Ara al
programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem un altre “peaso cansión” que
ens portarà aquesta gran veu nord americana de color. Nascuda a Black Mountain,
Carolina del Nord, el 10 de febrer de l’any 1939, es tracta de Roberta Flack,
filla d’un músic d’església i que és una de les grans veus del soul dels 70.
Sobretot gràcies a dos temes "The first time ever I saw your face"
que escoltem ara i "Killing em softly with his song" que va ser
declarada com la "Millor cançó de l'Any 1973" i va rebre dos Grammys,
a part de ser n º 1 durant 6 setmanes. Curiosament aquesta cançó que ara sona interpretada
per Roberta Flack es va incloure en el seu primer àlbum titulat "First
take" i que va publicar l’any 1969, però el tema va passar prácticamente
desapercebut en el seu momento, fins que es va incloure a la banda sonora de la
pel·lícula "Play Misty for Em", llavors el single que es va reeditar,
es va convertir en número 1 i va romandre en el primer lloc de les llistes
americanas sis setmanes, convertint-se en un dels majors hits del 1972 i s’en
declarada “Cançó de l’any”. La cantant de color Roberta Flack va ser descoberta
per Less McCann quan cantava en un club de jazz. Molt poc després i gràcies a
ell, va signar contracte amb la discogràfica Atlantic i va començar la seva
brillant carrera que segueix fins els nostres dies. D’ella cal destacar la seva
veu, avellutada i sensual que confereix a les seves cançons un encant especial.
Patti Labelle – Not right but real 2004
Des del disc "Timeless Journey" de la
cantante de color Patti Labelle amb el que va arribar a la posició 18 en les
llistes dels Estats Units, us porto al programa d’avui d’Un Toc de Rock un
extraordinari tema, una balada d’aquestes per ballar sense moure els peus de la
rajola, després sofà i apaga la llum. Patti Labelle va ser la líder del grup
Labelle i el seu "Lady Marmalade" publicada l’any 1974, es va
convertir en part de la història musical dels 70. La veritat es que es
decantaven més cap a la música disco, però la cantant de color és molt més que aquest tema i
ho demostra aquí. Está considerada una de les millors veus del soul i del R
& B des de fa anys, la cantant va néixer a Filadèlfia, el 24 de maig del 1944. Va començar a gravar al 1962 amb el grup The Bluebell, però el èxit li va
arrivar a l’any 1971 quan va sorgir Labelle i a partir del 1977 es va llançar
ja en solitari. També ha fet d’actriu en diverses series de televisió, entre
elles “FX American Horror Story: Freak Show”.
El seu darrer traball discográfic ha estat l’àlbum en directe “Live in
Washington, D.C.” que va treure l'any 2008.
Peaches & Herb – I pledge my love 1979
Escoltarem al duet mixt Peaches & Herb que
avui dia es pot dir que pràcticament només se'ls recorda a Espanya per
"Reunited" de l’any 1978 que va arribar al número 1 i per aquest tema
que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va classificar en la posició 80 en
les llistes del any 1979 i el single va arribar al lloc 19 del Billboard quan
es va publicar. Creats l'any 1966, Peaches & Herb van ser inicialment Herb
Fame i Francine Hurd Barker, però encara que Herb que veritablement es diu
Herbert Feemster i va néixer ell 1 d’octubre del 1942 a Anacostia,
Washington, segueix en l'actualitat, les cantants femenines han anat canviant al llarg dels anys, en total han passat
per Peaches & Herb sis noies. En aquesta gravació la cantant femenina que va posar la veu va
ser Linda Green que va estar en Peaches & Herb des de l’any 1977 fins al 1983. A partir del 2008 la sisena xicota en interpretar el rol de Peaches és la cantant
catalana Meritxell Negre (tots dos a la foto del costat) que curiosament i tot
i el seu cognom, val a dir que la noia és blanca, sent la primera cantant del duet Peaches & Herb que no és
afroamericana. Herb Fame i Martixell van gravar junts l'últim àlbum, fins ara,
de Peaches & Herb, titulat "Colors of Love" que es va publicar
l'any 2009.
Otis Redding – I’ve Been Loving You Too Long (To
Stop Now) 1965
Vaig redescobrir aquest tema a la banda sonora
del film "Stormy Monday", una pel·lícula de cinema negre
protagonitzada per Tommy Lee Jones, Sting i Melanie Griffith l'any 1988,
dirigida per Mike Figgis i vaig decidir que havíem de compartir-la en el
programa, per tant aquí està. Va ser escrita per Otis Redding i Jerry Butler i
el single en versió mono es va publicar el 19 d'abril de 1965, al juliol es va
editar ja en estèreo. Va aconseguir la posició 5 en les llistes de R & B
del Billboatd i el 21 en les de pop. La cançó es va incloure a l'àlbum
"Otis Blue: Otis Redding Sings Soul". Existeixen altres bones
versions a càrrec de Marvin Gay, Booker T & The MG’s, Percy Sledge, Ike
& Tina Turner, els Rolling Stones i Etta James, encara que s'han realitzat moltes
més. La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de
desembre de 1967, quan sols tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en
el món de la música i va truncar una carrera brillant. Va ser el Rei del Soul,
però també el van anomenar Mr Pitiful i va portar el gènere al més alt,
separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos
un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake
Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar
amb la vida de Otis Redding, el seu manager i membres de la seva banda
d’acompanyament els The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus
funerals van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva
ciutat adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va
ser el single "Sittin'on the dock of the bay" que havia acabat de
gravar poc abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de
l'accident. Els seus començaments també són molt interessants ja que va
començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, quedaven diverses hores
lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va
decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés
dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit.
La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li
va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei.
Wham! – Last Christmas 1984
I ara acomiadaré el programa d'avui d'Un Toc de
Rock i vaig a agafar-me un descans, com ja és habitual, en aquestes Festes de
Nadal, tornaré després de Reis amb més música, historas, anècdotes, vivències i
records. Per finalitzar el programa us he seleccionat aquest tema, una de les
nadales més populars del pop modern i que va ser el gran èxit del duo Wham!, al
costat de "Careless Whisper". La cançó va ser escrita per George
Michael i es va publicar com single el 15 desembre del 1984, aconseguint la
segona posició al Regne Unit, on va ser Disc de Platí superant el milió de
còpies venudes i la 22 en els Estats Units El duet britànic Wham!, amb els que
avui acabaré Un Toc de Rock, creat l’any 1981, estava integrat per George Michael
i Andrew Ridgeley, es van separar l'any 1986, quan George Michael va començar
definitivament la seva carrera en solitari. Per cert, als Estats Units van
treballar com Wham UK ja que existia un grup amb el mateix nom i ells no van
voler canviar-s’el. Precisament la gran acollida massiva d'aquestes dues
cançons van motivar que George Michael es llancés pel seu compte. George
Michael es diu en realitat Georgios Kyriacos Panayiotou i va néixer a Londres,
el 25 de juny de 1963, mentre que Andrew Ridgeley va néixer a Surrey, el 26 de
gener de 1963. Les fans i la premsa tenien els seus dubtes sobre l'orientació
sexual de George Michael, fins el 7 d'abril de 1998, quan va ser arrestat per
“actes lascius” en un urinari públic, a un parc de Beverly Hills, per un policia
encobert anomenat Marcelo Rodríguez i va ser acusat i condemnat. Multat amb 810
dòlars i sentenciat a complir 80 hores de serveis a la comunitat. Poc temps
després, Michael va fer un vídeo musical per el single "Outside" que
estava basat en l'incident en el bany públic i en el qual es podia veure, entre
altres coses, a un grapat d’homes vestits de policia besant-se. A partir
d'aquest moment va fer pública la seva condició homosexual i que sostenia una
relació amb Kenny Goss, la seva parella. El 23 de juliol de 2006 George va ser
novament acusat de mantenir relacions sexuals en públic. I és que hi ha gent
que no escarmenta.
Avui i per tancar el programa no us porto cap
frase, només bons desitjos que brollen del fons del meu cor
Bones Festes. Felicitat i Pau per a tots i totes
Acaba Un Toc de Rock per avui, però us quedeu en
companyía de totes aquelles emissores per les que sortim a les ones dues
vegades cada setmana o via internet, si us el descarregeu del blog, el facebook
de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo sóc
Mario Prades i ara em toca baixar de nou la barraqueta, ens retrobem de nou en
el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades