Avui Un Toc de Rock serà una mena de calaix de
sastre en el qual barrejarem estils tan variats com el rock and roll pioner amb
mod sexteen, indie, rock, pop i altres, fins i tot tindrem un bolero.
Compartirem cançons que ens portaran Los Mambo Jambo, Love of Lesbian, Falcons,
Kiko Veneno, Los Mustang, Joan Masdeu, Manel, Barrabás, Cola Jet Set, Dani
Flaco, Eros Ramazzotti i Frank Mercader. Hi haurà novetats, però també temes
que formen part de la nostra història musical i que t'arribaran des de totes
aquelles emissores per les que escoltes el programa o vía internet, en el cas
de que t’el descarreguis des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs
de les emissores que ho permeten. Segueixo sent Mario Prades i obro la
barraqueta un altre vegada, és clar que com sempre, abans us diré alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Cola Jet Set – El fin del mundo 2015
L’àlbum “El fin del mundo”, publicat el 6 de
novembre de l'any passat pel segell Elefant Records, al qual aquesta cançó amb
la que avui començarem Un Toc de Rock donava títol, ha representat el retorn
del grup barceloní Cola Jet Set. La banda no publicava res des que l'any 2009
van treure el seu segon disc “Guitarras y tambores” i és que Felipe va posar de
nou en marxa el grup Fresones Rebeldes i va estar realitzant actuacions per
Espanya i Mèxic. Malgrat tot l'any 2011 van treure un EP "Lesson one:
listen and repeat" amb versions de les seves cançons. A Cola Jet Set s'han
produït canvis, Ana, Cristina i Joan Pernil van deixar el grup pel qual han passat
altres músics. Actualment Cola Jet Set, una banda que podríem incorporar dins
del moviment mod, amb moltes influències del pop dels seixanta, trobem a
Felipe, 
conegut popularment com Felipe Fresón com a guitarra, al costat
d'Alicia com a cantant i guitarra, Dani al baix, Manel a els teclats, Matt a la
guitarra, Ruth a la segona veu i percussions, Toni a la bateria i Gerard Civat
que també ha actuat de productor i teclista. Aquesta cançó ha estat així mateix
el single promocional que s'ha extret del disc. Van debutar l'any 2004 amb
l'àlbum “Contando historias” que va estar produït per Guille Milkyway de La Casa Azul. Els seus dos
primers discos es van editar a través de Subterfuge Records, ara han canviat de
segell. Per cert, Ana també forma part del grup La Monja Enana. 
Joan Masdeu – El carrer dels Jocs Florals 2011
“Sota de les vies hi ha el passeig de l'alegria,
on el temps mor i brosta la vida”, així comença aquesta cançó que es trobava en
el primer treball en solitari del reusenc Joan Masdeu, després de la dissolució
dels Whiskyn's i que es titulava “Casa Murada”. Joan Masdeu i jo ens coneixem
des de fa un munt d’anys, era veí meu al barri del Carrilet, a Reus, un vivia
al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whisky’s van començar l'any 1989, després
de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir
Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i
Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup de Tarragona Duca-2, altres dels
ZZ Pop, peró per la banda han passat uns quans músics al llarg dels anys, entre
ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez,
Cesc Solé i Toni Díaz. Per cert, alguns dels seus treballs van ser produïts per
Joan Reig de Els Pets, un altre bon amic. L’últim disc dels Whiskyn's titulat
“Reus-París-Londres” es va publicar l'any 2007 i en el 2009 es van desfer. Joan
Masdeu també ha treballat com actor a diverses series de TV3. La veritat es que
i parlant de la cançó que escoltem ara, Els Jocs Florals 
són una cosa
estretament lligada a la cultura de Catalunya i aquests certàmens servien en
moltes ocasions en els anys seixanta com crits encoberts i punts de reunió en
contra d'aquella dictadura franquista que va oprimir durant més de quaranta
anys a Espanya. A mi el títol de la cançó m’evoca sempre un carrer que es diu
així i que està situada a Sants, a Barcelona, just a l'altura de l'estació
"Mercat Nou", del metro. Des de fa molts anys allà tenen el seu local
d'assaig la
Companyia Elèctrica Dharma i així també recordo les festes
majors d'aquest carrer als anys seixanta que eren sonades i amb bones
decoracions, així mateix en els seixanta existia al carrer un local situat en
un pis, baixant a l'esquerra, encara que no recordo el nom, on es ballava i
actuaven grups tots els diumenges a la tarda, d'aquestes actuacions tinc
present les de Los Agnis i Los Sinmarc, grups habituals.
Kiko Veneno – Te echo de menos 1992
Des de l’àlbum “Échate un cantecito”, qualificat
per molts com el millor disc de Kiko Veneno, el seu tercer àlbum d'estudi, i
que es va publicar l’any 1992, us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de
Rock aquest tema en el qual el nostre protagonista “La echa de menos tanto como
antes la echaba de más”. Aquesta és una de les cançons més destacables a
l'ampla carrera musical d'aquest català, establert a Andalusia des de la seva
infantesa. L'àlbum va ser apadrinat per Santiago Auserón que participa en
alguns temes, des la seva empresa Animal Tour i es va gravar a Londres comptant
amb el productor Jo Dworniak, un britànic que ja havia treballat amb Radio
Futura. Per cert Kiko Veneno va manifestar al respecte i després d'haver tret
dos discos durant la dècada dels vuitanta que van passar amb més pena que
glòria “Lo más sorprendente es que un inglés fuera el primero en entender lo
que quería hacer y saber cómo grabarlo”. Tot i que aquest disc, editat per
BMG-Ariola, no va tenir promoció, és l'àlbum més venut en la carrera de Kiko
Veneno i va ser recolzat amb una gira conjunta amb Santiago Auserón 
anomenada
“Juan Perro y Kiko Veneno vienen dando el cante”. Kiko Veneno va néixer a
Figueres, Girona, el 3 d'abril de 1952 i el seu veritable nom és José María
López Sanfeliu, clar que es va criar a Cadis, era fill de militar i
posteriorment va viure a Sevilla. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar
per Europa i Estats Units, on va assistir a molts concerts i una vegada va
confessar que va ser precisament als Estats Units on ell va descobrir el
flamenc o potser hauríem de dir que el va redescobrir. L'any 1975, a Sevilla, va
conèixer als germans Amador i amb Rafael i Raimundo va crear el grup Veneno on
fusionaven rock i flamenc i que al 1977 publicarien el seu primer àlbum. Va
col·laborar amb Camarón de la
Isla i seva és la cançó "Volando voy", un dels més
grans èxits de Camarón. Ha musicat també en diverses ocasions textes de García
Lorca. L'any 1981 Kiko Veneno va publicar el seu primer disc en solitari
"Seré mecánico por tí", des de llavors te una carrera molt interesant
i si bé no ha conseguit mai un superverdes, jo crec que ell tampoc la buscat.
Manel – Sabotatge 2016
El passat 4 d'abril el grup Manel han tret el seu
quart àlbum “Jo competeixo”, un disc amb tocs molt més electrònics que els seus
tres primers treballs i en el qual han comptat amb el productor nord-americà
Jake Aron. S'ha gravat entre els mesos de novembre i desembre de 2015 en dues
parts, la primera a Dreamland, un estudi instal•lat en una antiga església prop
de Woodstock (la foto està presa enfront d'ella); i la segona a Doctor Wu’s,
l'estudi de Jake Aron a Brooklyn, Nova York i les onze cançons han estat
masteritzades a Sterling Sound per Chris Gehringer. D’aquest disc escoltarem
ara el tema seleccionat com a primer single "Sabotatge". Per cert,
Manel realitzaran en principi 15 concerts de presentació del disc per terres
catalanes, entre ells un a Cambrils el proper 30 de juliol, dins dels actes del
Festival 
Internacional de música de Cambrils. També actuaran a Madrid al Mad
Cool Festival, València en el Festival de les Arts, a Granada dins del Granada
Sound i Porto, a Portugal, al festival NOS Primavera Sound. Els Manel barregen
elements folk amb pop i una mica de cantautor en les seves cançons, si bé
aquest nou disc és més electrónic, com us he dit. Van començar l’any 2007 i
després de guanyar un concurs van gravar el seu primer disc "Els millors
professors europeus" que va vendre 30.000 còpies sent Disc d'Or i el disc
que millor s’ha venut en la seva carrera. Manel són Arnau Vallvé, Martí Maymó,
Roger Padilla i Guillem Gisbert.
Los Mambo Jambo – Fregona 2013
Hereus de l'esperit del rock and roll dels
cinquanta, amb tocs de rhythm & blues, sorgeixen a finals del 2009 a Barcelona Els Mambo
Jambo, una banda liderada per Dani Ne-Lo (saxo) que havia estat component de
Los Rebeldes, al costat de Mario Cobo (guitarra), Ivan Kovacevic (contrabaix) i
Anton Jarl (bateria i percussió) que basen el seu repertori en temes
instrumentals com aquest que us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock i
que us he extret del seu segon àlbum “Impacto Inminente” que es va publicar
l'any 2013, tot i que he de reconèixer que aquesta cançó per moments em porta
reminiscències del "Tequila" de The Champs. Per cert i paral·lelament
a Los Mambo Jambo, Dani-Nel-Lo, nascut a Barcelona el 2 
d'octubre de 1967,
manté la seva carrera en solitari i l'any passat ha publicat el seu quart disc
“Sex-O-Rama” i des de que va deixar a Los Rebeldes, ha format part de Nel·Lo y
La banda del Zoco, Tandoori Le Noir, Dani Nel·lo & Barcelona Big Blues
Band, a més d'altres projectes i ha col·laborat així mateix amb un munt d'artistes
en gires i gravacions, entre ells Loquillo, Ariel Rot, Víctor Bocanegra,
Bunbury i molts altres, també ha compost bandes sonores i obres de teatre i
burlesque. Els Mambo Jambo van debutar discogràficament amb un disc homònim
l'any 2011.
Los Mustang – La Batea 1971
Ja us he dit en diverses ocasions aquí al
programa que Los Mustang també van passar els rigors de la censura. Ells,
eterns versioners i que sols es preocupaven d'oferir bona música, van sentir el
fred tall de les tisores del censor. La culpa la va tenir aquesta cançó. Us ho
explicaré i apreciareu fins a quin punt els censors arrissaven encara més prim
i bordejaven l'estupidesa en pretendre salvaguardar els valors morals dels
espanyolets de l'època. La versió original d’aquesta cançó diu "La Batea como se menea",
però Los Mustang van haver de canviar-ho per "La Batea se balancea" i
Sabeu perquè va haver de produir-se aquest canvi o no deixaven editar el disc?
Perquè el censor va saber adonar-se immediatament que allò de "menea"
fomentaria la masturbació juvenil i calia salvaguardar la moral i la salut dels
joves, ja que tots sabíem que això de "meneársela" estava malament
per a la salut i et quedaves cec, com ens deien al col·legi els Hermanos. O
potser aquell censor va veure connotacions polítiques en això de remenar el
cotarro ja que la cançó és una versió d'un tema inclòs en el LP “Vivir como
él”, vuitè àlbum de la banda xilena Quilapayún, publicat l’any 1971 i de fet la
lletra està força canviada. Aquesta cançó, en una línia pop-salsa amb aire
tropical, es va incloure en un single de Los Mustang com a cara A, editat l'any
1971, tenia “Me voy lejos” a l'altre costat. Los Mustang van ser la banda
liderada per Santi Carulla i que 
han estat l'únic grup de pop dels seixanta que
va mantenir els mateixos components dels seus inicis fins que es van desfer
l’any 2000. Sempre parlem de Los Mustang com el millor grup versioner de la
historia del pop espanyol dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot
i ser els eterns versioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons
pròpies. Avui vui recordar un dels components de Los Mustang, a Marco Rossi,
genial guitarrista, compositor i des de 1968 també el seu manager. Marco Rossi
va morir el diumenge 17 de maig del 2015 a Figueres, on vivia. En 40 anys de
trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per
Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942,
tenia 72 anys d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva fundación fins
que es van desfer. Per cert, crec recordar que la dona de Marco Rossi també va
morir, no fa masses anys. Els Mustang
eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé
(guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Curisament quan
van començar Los Mustang eren un grup instrumental, fins que a un concurs van
coincidir amb Los Sírex i Santi Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests,
van canviar de grup i va començár la brillant carrera de Los Mustang.
Barrabás – Dolores 1982
Amb una línea que barrega connotacions llatines i
bones percusions amb toc funkys de molta qualitat i base musical, ara
escoltarem una gran banda, son els Barrabás, un dels grans grups nacionals que
sempre van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la
seva longeva vida professional. El tema es trobava a l'àlbum
"Bestial" que van publicar l’any 1982 a través del segell
Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el
creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics d’aquest, de
Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex que
sempre va estar el productor, només va tocar la bateria en la gravació del
primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe
amb el grup, sent el bateria titular des dels seus començaments, José María
Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha
tocat en les seves tres etapes. Barrabás van començar l’any 1971 i encara
segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus
temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de
grups com 
Osibisa, Santana, Titanic, Mandrill i uns quans més als que vam
dedicar un programa fa dos o tres setmanes. El disc "Bestial", en
versió CD, va ser reeditat ja l’any 2000. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va
ser "Woman", que va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits
d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i
és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva
com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas"
trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en
la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les
llistes de música negra i aixó que ells son blancs. Per cert, Barrabás son el
grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser
molt valorats. En aquesta gravació el cantant era José Luis Tejada Barrio que
havía sigut component del grup barceloní Los No i va morir a Mataró, on vivia,
el 20 d’abril del 2014, als 69 anys
Love of Lesbian – Contraespionaje 2016
Des del nou treball discogràfic dels catalans
Love of Lesbian, us he preparat ara aquest tema extret de l'àlbum “El Poeta
Halley”, publicat el 4 de març passat a través de Warner Music i en el qual
compten amb la col·laboració de Joan Manuel Serrat que posa la veu, en un dels
temes, tot i que no canta, només recita. L'àlbum s'ha gestat entre La Casamurada a Tarragona
i Blind Records, a Barcelona. El grup Love of Lesbian sorgeixen a Sant Vicenç
dels Horts a Barcelona a la tardor del 1997 i està integrat per Santi Balmes
(cantant, guitarra i teclats), Jordi Roig (guitarra i teclats), Joan Ramon
Planell (baix i sintetitzador) i Oriol Bonet (bateria i programació), tot i que
es
completen en els seus directes amb Julián Saldarriaga (guitarra i veu) i
Dani Ferrer (teclats). Aquest és el seu vuitè disc des que van debutar l'any
1999 amb “Microscopic Movies”, encara que també han publicat un directe i
alguns EP’s. Per cert, a Un Toc de Rock vam escoltar no fa massa a Santi
Balmes, col·laborant amb el grup Dorian a la cançó “Los amigos que perdí”.
Dani Flaco – Entre la nit i l’aurora 2009
Daniel Sánchez García es un noi de Bellvitge
nascut l’any 1977 i que anava per operari de la SEAT, com els Estopa, i va asdevenir en
cantautor. La música va guanyar. Ara Dani Flaco ens versiona al català el tema
que donava títol al seu primer disc, publicat l’any 2006 en castellà i que us
he extret, cantada en la nostra llengua, des de el seu àlbum “Xarnego” del
2009. Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani Flaco, un
apel·latiu que li van posar en la seva joventut, per la seva extrema primesa.
Aquesta és una cançó amb lletra dura però propera, com gairebé tots els temes
de Dani Flaco, ens parla de que es un adicte a l’hora en la que la nit i
l’aurora disputan, quan per els carres de la ciutat encara hi han prostitutes,
tanquen les discoteques, s’apagan els fanals, obren les fleques i 
molts es
llevan per anar-s’en a treballar mentre que altres s’han van a dormir. La seva
dupta es si plantar cara a la vida o no fer més que amagar-se. No sap si
lluitar per aixacar-se o deixar-ho tot tal i com està. Els bars pujan les
persianas i la mare matinada crea histories no sempre ben aprofitades. Es la
hora en que ell per fi la oblida, precisament quan el que vol es recordar-la.
L’últim álbum que ha publicat Dani Flaco fins el momento es “Versos y madera”
que es va posar a la venda al febrer de l’any 2014, molt més acústic, financiat
per el sistema del crowdfunding.
Eros Ramazzotti – Si bastasen un par de canciones
1990
Anirem ara cap a Itàlia amb un cantant que es va
donar a conèixer al nostre país amb cançons molt poppins, però que també ha
escrit lletres força interessants, veritables poemes amb missatges de crítica
social i altres com aquest que escoltarem ara a Un Toc de Rock que ens llança
un intens missatge d'esperança. "Fins al desert es pot omplir amb l'aigua
del mar" ens diu Eros Ramazzotti en aquest tema, un dels millors en la
seva carrera al costat de “Música es”. Eros ens explica com podrien solucionar
molts problemes “Si bastasen un par de canciones”, clar que avui en dia i tal
com estan les coses, dubto que un parell de cançons solucionessin masses coses.
Aquesta cançó es va incloure en el seu àlbum "En todos los sentidos"
que Eros Ramazzotti va publicar l'any 1990. Jo conec a Eros Ramazzotti. La
primera 
vegada que Eros i jo ens vam
trobar va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, on Hispavox m'havia concertat
una entrevista, venia a presentar el seu primer disc. Las fotografies que
apareixen al blog son precisament d'aquest día. Des d'aleshores ens hem vist en
moltes ocasions i manteníem una relació que fregava l'amistat. Recordo un matí
que vam esmorzar junt amb les meves nebodes, la meva germana i unes amigues, a
la habitació de Eros a l'hotel de la
Rambla on el van allotjar. Abans Eros Ramazzotti havia
oferit, una roda de premsa. La veritat és que la roda de premsa tenia que
celebrar-se el dissabte i no el diumenge, abans del seu concert a la plaça de
toros La Monumental,
a Barcelona. L'organització, l'empresa Plastic Producciones, va decidir
celebrar l'acte als toriles i allà, entre la manca de llum i la pudó 
a animals
i excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va
suspendre la roda de premsa i va emplaçar a tots al seu hotel al dia sigüent.
Ell sempre em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que en el meu cas,
no parlava italià, però de seguida parlàven fluidament i sempre ens vem
entendre perfectament. Jo li vaig argumentar que "L'italià i el català són
molt semblants i sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres, sempre acaben
fent-ho”. Eros Ramazzotti ha gravat en castella en moltes ocasions. Es diu de
nom complet Eros Luciano Walter Ramazzotti Molina i va nèixer a Roma un 28
d’octubre de 1963 si be desde fa anys viu amb la seva familia a Suïssa.
Frank Mercader – Aun queda lo mejor 1995
Ara tornarem a escoltar a Un Toc de Rock a Frank
Mercader amb una cançó composada per Tino del Pozo i que el cantant i
guitarrista Frank Mercader va incloure en el seu àlbum "Country Bogart,
aun queda lo mejor", editat pel segell barceloní Horus l'any 1995. Aquest
tema ens parla de com tenim que tindre esperaçes i il·lusions i per molt
pesimistes que ens sentim, hi ha que tirar sempre cap endavant. Clar que ja ho
diu ell en la seva cançó “Al final sols queden els amics quan hi ha que
brindar”. Frank Mercader és tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics
com Los Gatos Negros, Los Salvajes, va militar als Kroner’s, el grup de Tony
Ronald i va ser component de la banda d'El Terrat, el programa d'Andreu
Buenafuente, per cert que jo col·laborava un dia a la setmana a "El
Terrat" quan 
el programa es feia des de Reus, estava encarregat de parlar
sobre les actuacions que es realitzaven en la zona i presentava un tema
setmanal, dela meva propia discoteca, sempre allunyat de les llistes dels 40,
és clar. Aquest CD del qual he extret la cançó que vam escoltar ara a Un Toc de
Rock es va gravar en els estudis de Santi Picó i es va remasteriizar en els
estudis Auha de Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank Mercader que es va
encarregar de les guitarres i la veu, mentre que Jordi Portaz va tocar el baix,
David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van col·laborar Monica
Green, Laura Simó, Santi Picó, Paul Kazan i van comptar amb el suport de l'amic
Fede Sardà que els va brindar la sala Luz de Gas per gravar uns temes en
directe, entre ells la versió del "Everybody's talking" de Nilson,
encara que crec recordar que hi havia un parell més també en directe.
A la foto Santi Picó i Frank Mercader, dos grans guitarristes catalans
Cafe Quijano y Armando Manzanero – Quiero que mi
boca se desnude 2012
El bolero és un d'aquests gèneres musicals que
cíclicament torna a tindre popularitat i els artistes van recuperant-lo o
redescubrin-lo cada dècada. Va tindre la seva época de màxim esplendor en els
anys cinquanta i quan ja semblava un estil obsolet i oblidat va ser Rolando
Ojeda qui ens el va recuperar en els setanta i a partir d'allí les noves i
velles generacions han anat recuperant-lo. Fa un parell o tres d’anys van ser
Tamara i Moncho en un àlbum conjunt i també Cafè Quijano, als que escoltem avui
amb un tema extret del seu disc publicat el 30 d'octubre del 2012, el primer
després de pràcticament una dècada d'absència i en el qual comptan amb la
col·laboració d'Armando Manzanero, un dels grans del bolero. Aquest disc en el
què miren cap a les seves arrels, està ple de boleros composats per Manuel
Quijano i a l'àlbum que es va gravar a Lleó, Miami i Los Angeles, han comptat
també amb la col·laboració de Yelsy Heredia 
(contrabaix) i Richard Bravo
(percussió). Han tingut al productor Kenny O'Brien que ja havia produït el disc
"Santa Monica Boulevard" de Manolo Quijano en solitari, editat l'any
2008 i dient-se simplement Quijano. El trio es va crear a Lleó, l'any 1997 i es
van desfer l'any 2007. Són els germans Manuel, Óscar i Raúl Quijano i us
explicaré una curiositat, amb el seu pare tenen un pub a la seva ciutat que es
diu La Lola,
títol d'una de les seves cançons més conegudes i va ser allà on ells es van
donar a conèixer com a grup musical i precisament interpretant boleros. De fet
des de que van treure aquest àlbum Café Quijano ja han publicat dos més de
boleros, el volum 2 i el 3 i un altre de doble gravat en directe al’Auditori
Ciutat de León, “Orígenes El bolero en directo”. Editat el 4 d’abril del passat 2015. 
Falcons – Estoy aquí porque te quiero 1979
Anirem ara cap a les Illes Balears per concloure
Un Toc de Rock escoltant a un grup que fusionava i molt bé, rock progresiu i
pop. Els Falcons eren mallorquins, concretament de Manacor, allà ons es troba
la fàbrica de Perles Majorica i es van crear quan es va desfer una de les
formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15 i entrats ja en
les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus components
Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb Damiá Tomás (cantant,
guitarra i mandolina) i Josep Portell (teclats), tots dos músics de Harlem, una
altre bona banda on també havien militat Joan Bibiloni i Tomeu Penya, van crear
un bon grup de pop amb tocs de rock sinfónic, us parlo de Falcons que van
triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y
Fuego” i “Date por vencido", molt properes al pop comercial, si be ells i
com us deia, es decantaven cap a un rock més sinfónic i progresiu. Curiosament
si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons
van gravar nomes 
cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els
anys vuitanta. Per cert, durant un temps, dos dels components dels Harlem va
ser els amics Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor i Tomeu Penya. Aquest
tema us ho extrec del que va ser el seu àlbum més comercial "Terciopelo y
Fuego" que van publicar l’any 1979 i va ser el primer dels tres que van
editar abans de desfer-se. Per cert que el single amb la cançó que dóna títol
al disc gran "Terciopelo y Fuego", va ser tot un supervendes, si bé
l'àlbum oferia peces molt en la línea del rock progressiu que a ells es hi
agradava, encara que la comercialitat va ser el que va triar la discogràfica
quan de seleccionar singles es va tractar. Tot i que Falcons van treure un
parell de discos més i en el segon destacava una cançó preciosa "Date por
vencido" que escoltarem en una altra ocasió, ja a la propera temporada,
val a dir que Falcons poc més van fer i als 80 Adeu!
La frase per tancar el prograna d'avui és del
gran cantautor argentí Atahualpa Yupanqui, un payador de vella escola molt
proper al poble ras i que va manifestar
"La vida és perduda treballant en camp aliè”
Acaba Un Toc de Rock per avui, ara us deixo en companyia
de les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o vía
internet, cas de que t’el descarreguis del blog, el facebook de Montse Aliaga o
les webbs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i baixaré la
barraqueta fins els proper programa. Adéu-siau.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
