Un Toc de Rock 09-66

Al llarg dels anys s'han anat publicant discos solidaris els beneficis del quals, per vendes o drets d'autor, es cedeixen a entitas o associacions d'ajuda a causes lloables, avui començarem Un Toc de Rock amb un d'aquests treballs que ens portaran Ana Belén, Amaya Uranga, Rosa León, Miguel Ríos, Joaquín Sabina i Víctor Manuel, però també tindrem amb nosaltres a Los Secretos, The Mavericks, Lone Star, Oriol Tramvia, Ogara, Mediterráneo i altres artistes que ens acompanyaran en aquest viatge als records, al passat, des de totes les emissores per les que ens escoltes o bé mitjançant internet si et descarréguers el programa del blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i obriré la barraqueta dient com sempre que sou

Benvinguts a Un Toc de Rock

Ana Belén, Amaya, Rosa León, Miguel Ríos, Víctor Manuel y Sabina – Cualquier tiempo pasado fue peor 1987

Aquesta cançó amb la que avui començarem Un Toc de Rock, era la cara A d'un maxi-single d'aquests que surten al carrer en plan altruiste i sense anim de lucre, el disc era a benefici del Comité Ciudadano de la Lucha Anti-Sida de Madrid. En la gravació de la cançó amb lletra de Joaquín Sabina i música de Pancho Varona que també va ser el productor, intervenen Miguel Ríos, Rosa León, Ana Belén, Amaya Uranga, Víctor Manuel i el mateix Joaquín Sabina. Una de les coses curioses pel que fa a la lletra és que cadascuna de les estrofes que canten individualment tracta sobre textes de cançons importants en las carreras dels propis cantants i el repte es que identifiqueu a quines cançóns es refereixen. A mi i des de el programa, tan sols em queda dir-vos que l’escolteu amb atenció i jutgen si realment "Cualquier tiempo pasado fue peor"... o no. Per la meva part, no jutgo res, només escoltem bona música, la compartim i parlem d’ella. Peró jo recordo a un bon amic que em deie amb ironia  "Contra Franco vivíamos mejor".

Tots juntets interpretant la cançó

The Mavericks – Ven hacia mi (Come unto me) 2013

Són la banda liderada per Raul Malo, un home que de “malo” només té el cognom, músic i cantant excel·lent que també va formar part del supergrup del tex-mex Los Super Seven als que escoltarem la propera setmana ja que faré un programa dedicat al tex mex. Paraula. Jo vaig conèixer a The Mavericks en els noranta, arran de que el segell Universal va treure al nostre país una sèrie d'àlbums i recopilatoris d'un estil que van denominar New American Music i que no era res més que country amb tocs de rock and roll, pop i tex mex, en el que van incloure a The Mavericks. Aquest tema, composat per Raul Malo i cantat en espanyol, s’ha inclos en el seu àlbum "In time" que han publicat l’any 2013 i que ha representat la tornada a l'estudi de gravació d'aquest bon grup que es va separar a finals del 2003. També inclueixen la versió en angles sota el títol “Come unto me”. De fet The Mavericks acostumen a posar cançons en castellà als seus discos. La producció de l’àlbum que es va gravar entre els dies 21 de gener i 26 de febrer del 2013, ha estat a càrrec de Niko Bolas i el propi Raul Malo. El disc ha arribat al lloc 8 de les llistes de country i al 39 en les de pop. No havien gravat res de nou junts des de 1998, quan van publicar “Trampoline”. The Mavericks es van crear a Miami, l’any 1989 i van estar en actiu fins al 2003, encara que l'octubre del 2011 van tornar a reunir-se i van fer una gira l’any 2012. El seu líder i compositor, Raul Malo, va gravar també en solitari mantenint una interessant carrera pel seu compte. The Mavericks han col·locat fins el moment, 14 singles entre els 10 primers de les llistes del Billboard. The Mavericks son actualment i a part de Raul Malo, l'Eddie Perez (guitarra) que va substituir a Nick Kane, junt a Paul Deakin (bateria) i Robert Reynold (baix).

Oriol Tramvia – Dona, dona

Un dels noms importants en la música que va sorgir a Catalunya i dins de l'Ona Laietana va ser Oriol Tramvia. Cantant i actor català que va començar dins del Grup de Folk i que actualment està considerat com un dels precursors del Rock en Català. Curiosament en la seva època només va publicar un àlbum "Bèstia!", l'any 1975, amb poemes de poetes clàssics catalans, temes tradicionals catalans i cançons tradicionals del folk americà. Aquest tema que estem escoltant ara “Dona, dona”, és una versió de un clàssic de Woody Guthrie, un dels pares del folk americà. L'àlbum "Bèstia!" va ser reeditat en versió CD l'any 1994, però des de llavors s'han publicat 6 CD 's d'Oriol Tramvia, entre enregistraments en directe i rareses, i a principis del nou segle va publicar tres àlbums amb el grup de folk. Una vegada, durant els vuitanta, va manifestar sobre la gent de la Cançó Catalana: "Mai he atacat als de la cançó, no només per estratègia, sinó perquè és una gent que em mereix un gran respecte. Porten anys aquí, i és molt. Penso que són lents, que mai arrisquen, que abans de fer una cosa s'ho pensen molt i sempre arriben tard. Però és igual, les seves raons tindran". Per cert que en la dècada dels vuitanta es deia d'ell que era "El enrotllat que es va vendre als sociates" i és que sempre hi ha mala llet en aquesta vida. Era un bon col·lega de Pau Riba i va ser un dels que van intervenir en el mític Canet 75, on precisamente va interpretar “Bestià”. La veritat és que no tinc clar en què disc es va incloure aquest tema que escoltem, crec que va ser en un amb el Grup de Folk.

Maná – En el muelle de San Blas 1998

El 16 de setembre del any 2012 va morir Rebeca Méndez Jiménez (a la foto), que va ser la musa que va inspirar la lletra d'aquest tema del grup Maná. La història explica que l'any 1971 la noia va acomiadar al moll de San Blas al seu promès, un pescador anomenat Manuel, amb qui s'havia de casar quatre dies després, però mai va tornar a veure'l. Ella es va trastornar i vestida amb la roba de núvia, venia flors per San Blas i rodalies, mentre esperava a un amor que mai va tornar de la mar. Es va dir que ell havia mort en un accident sofert durant un huracà, però el motiu de l'absència no està clar. Altres fonts diuen que veritablement es tractava d'un venedor d'artesania de nom Ladislao que va ser atropellat a Guadalajara i més tard va morir a Tepic. La noia es va trobar un dia amb Fher Olvera a Puerto Vallarta i li va explicar la seva història, cosa que va inspirar a aquest per escriure la cançó. Les cendres de Rebeca Méndez Jiménez van ser escampades per la mar, com era el seu desig. L’historia es semblan a la de “Penélope” de Serrat i Augusto Algueró o “Marinero” de Nubes Grises. Aquesta és amb tota seguretat, la cançó més popular en la carrera del grup mexicà Maná. Va ser el quart single que es va extreure de l'àlbum "Sueños líquidos" que es va publicar l'any 1997 i el senzill es va editar el 23 de maig de 1998 pujant fins al lloc 18 en les llistes llatines del Billboard, mantenint-se durant sis setmanes. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, l’any 1978 i van gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i "A tiempo de rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb Polygram i es van convertir en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera com a cantant i els germans Ulises i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al costat del bateria cubà-colombià Alex González. L'any 1992 es produeixen camvis s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el teclista Ivan González i el guitarra César "Vampiro" López, però a la meitat de 1994 Iván González i César López deixan el grup i s'incorporaria Sergio Vallin que per cert, va treure també un disc en solitari paralel·lament a Maná. Ulises va passar a ser el seu mánager. Posiblement el disc més vendedor de Maná sigui l’àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que es va publicar l’any 1992 i era el seu tercer disc. Es va gravar a Los Angeles. Les vendes van superar el milió de còpies sols a Mèxic i es van editar vuit singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb 268 concerts en més de 17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa, on van participar al Festival de Montreaux. Han tret nou disc "Cama Incendiada" del que la propera setmana i en el programa que us he dit faré dedicat al tex mex, escoltarem una de les cançons.

Los Secretos – Ojos de gata 1991

La història d'aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa peça  amb dos títuls  i ritmes diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó. Estava barallant-se amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro (a la foto) i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments en quan a ritme i lletra, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia que era bona i li afegissin el rtime que volguessin. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina, publicada poc després, ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 de novembre de 1999), però “Ojos de gata” es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat per Los Secretos l’any 1991, al meu modest parer un dels seus millors àlbums.

Ogara – El último beso 1996

Aquesta cançó està composada per el mateix José Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant i compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha enganxat. Ogara ha composat per gent com Sergio Dalma, Dyango, Luara, Raúl, Roser i Silvia Pantoja, entre altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu CD “Historias cotidianas” que signat sols com Ogara, va publicar el segell JLP Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent Vernerey al baix, Ángel Celada a la batería, Iñaki Arakistain als saxos i que en aquesta cançó es llueix, Joseba Robles a les trompetes, i  Nando de la Casa als teclats i que també va ser el productor. El disc es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot ser que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva discogràfica van dir-me que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar, jo sempre he pensat que vivia al nort. Per cert que a Internet vaig trobar una página on el posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els diners a la gent, no he pogut esbrinar res més. La veritat la deuen saber ell i el que ha escrit aquella pàgina. Teniu en compte que Internet en masses ocasiones no és res fiable.

Lone Star – L’amor s’en va 1977

Els catalans Lone Star, als que es coneix en el mundillo musical com “La Leyenda”, també han gravat en català, si bé sols ho van fer en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest disc, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no tenia massa clar si era cantada o sols instrumental, finalment i despres d'escoltarla, he confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gené, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de  folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i es van trobar amb  una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gené (a la foto actual) domina ja que va estar vivint i estudiant piano a Anglaterra gracies a una beca, abans de crear Lone Star. Aquesta bona cançó inclosa en aquest single amb “Punta d’Alba” a l’altre cara, es va editar a través del segell Phonic l'any 1977, val la pena escoltar-la i per aixó sona sona ara a Un Toc de Rock. El batería en aquesta gravació va ser Josep Maria Vilaseca “Tapi” que va néixer el 17 de setembre de 1952 i va morir d’una cirrosis el 28 de maig de 1996, el guitarra Àlex Sánchez (a la foto 1, feta per Mario Prades,  a una gira que va fer amb Radio Futura) i la direcció musical va ser de Jordi Doncos que crec també va ser el baixista i va morir l’any 1998. Per cert, quan el grup van començar a gravar a l’any 1963, la discogràfica en els seus discos, els primers EP’s, els van fer constar com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys 60 va ser el tarragoní Joan Miró que en els 70s’en va anar amb el grup de Francesc Heredero, o pot ser seria amb Eliseo del Toro, ara no ho tinc clar. Pere Gené va aconseguir sent molt jove una beca per estudiar piano clàssic a Anglaterra i per allà va marxar-se aquest "nen prodigi", però va descobrir el  rock i va tornar per posar en marxa el seu gran projecte Lone Star. En els anys 90 i després que Lone Star publicàran un CD titulat paradoxalment "Hacia el futuro" el mític grup es desfà. Pere Gené posseïa un estudi de gravació, El 7º de Caballería, però musicalment semblava haver-se diluït en l'oblit, és clar que l'any passat va decidir tornar i va preparar un àlbum per el finançament del qual va utilitzar un mètode molt actual, el micromecenatge, en anglès crowdfunding i finalment a finals de març, i amb la col·laboració econòmica de molts amics, el disc ve veure la llum. Es tracta d'un àlbum al que ha titulat "Boomerang 2014"

Los Módulos – Todo tiene su fin 1969

Ara escoltarem a Los Módulos que van ser la primera banda de rock sinfónic / progresiu del estat i els primers que van fer servir moog i melotrom. Es clar que si bé Los Módulos tenen cançons molt plenes de sinfonisme, també van gravar unes quantes massa comercials. Aquesta es el just contrapunt entre una cosa i l’altre. Pero la cullarada que va possat la seva discográfica va fer que a molts amants del rock progressiu no els agraden Los Módulos i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components que estava fent la mili. Rafael Trabuchelli de Hispavox, va proposar a Pepe Robles un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup. A partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i Pepe Robles a la guitarra i veu, comencen assajos de 8 hores diàries, havien nascut  Los Módulos. "Nada me importa" va ser el seu segon single i es un dels mes venuts de la seva historia. Va ser número 1 en ventes al decembre de 1969, pero curiosamente “Todo tiene su fin” que es la cançó per la que avui es recorda a Los Módulos i la que escoltem avui, era la cara B d’aquest single. La cançó també es trobava en el seu primer LP "Realidad" publicat per Hispavox l’any 1970. Juan Antonio García Reyzábal deixa el grup l’any 1974 i es substituit per el bateria Juan Cánovas que després s’uniria a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es conexia com CRAG, el primer supergrup del pop espanyol, un altre que va passar per Los Módulos va ser Chupi de la Fuente. El grup es va desfer a la fi dels 70’s i l'últim baixista del grup va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo i era amic meu. Pepe Robles va gravar per la seva compta i també forman duet amb Teddy Bautista.

Mediterráneo – Tabarca 1979

Mediterráneo va ser un dels bons grups desaprofitats a finals dels 70. Van començar l'any 1977 encara que els seus components havien coincidit anteriorment tocant en diverses bandes. Eren d'Alacant i Mediterráneo l'integraven Víctor Carratalá (cantant), Juan Guijarro (baix), Pedro Giménez (guitarra) i Alfonso Linares (bateria) que havien coincidit amb el guitarrista Pepe Rey que també es va incorporà al grup, en un parell de grups de curta vida anomenats Huevo Frito i Mandrágora. L'any 1978 el petit segell independent Aphrodita els va publica el seu primer LP, gravat als estudis Musigrama de Madrid i que es va titular "Estrechas Calles de Santa Cruz", un bon disc ple de millors cançons que escoltarem en una altra ocasió. Un any després Pepe Rey deixa el grup i entren el teclista Luis Hernández i Gino Pavone a la percussió. L'any 1979 Miguel Ríos els posa en contacte amb Mariscal Romero que els fitxa  per a la seva discogràfica Chapa. La cançó "Tabarca" donaba títol al segon LP d'aquest bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en USA" i “No, no, no” s'els va acusar de ser excessivament comercials, però cançons com aquesta ens demostren la seva gran qualitat. I es que ells tocaven veritablement rock progresiu, es clar que sota de les directrius de Mariscal Romero i Chapa Discos, subsegell de la discogràfica Zafiro, es publicavan en single les cançons que sortien. Per cert, quan es trobaven gravat “Número Uno en USA” els va deixar el guitarra Pedro Giménez que seria substituït per Javier Rodríguez. En total Mediterráneo van gravar sis àlbums i es van desfer l’any 1986, ancara que per el grup van passar altres músics com Napi Carratalá i Gaspar Montalbano. Despres de desfer-se alguns dels seus components van crear Slac Jazz, un grup més encarats cap al jazz i que estarien en actiu fins l’any 1990. A finals dels anys norata van reunir-se de nou i van gravar "Ya era hora" a l’any 2002, en el que van col·laborar pràcticament tots els músics que havien tocat a Mediterráneo, però no va  tindre continuitat. “Tabarca” és un cant ecologista a una illa paradisíaca que existeix veritablement, es troba a uns 22 quilòmetres de la ciutat d'Alacant i de la que us recomano busqueu informació i fotos a internet ja que encara avui segueix en el mateix estat de bona conservació. Es un bon consell i aixó que jo no acostumo a donar-los.

Mayte Martín & Tete Montoliu – La hiedra 1996

Ara i dins del que podriem dir mestissatge musical, us he seleccionat per acabar Un Toc de Rock aquest tema amb Mayte Martín, una cantant de flamenc, interpretant al costat del gran pianista de jazz Tete Montoliu, un romàntic bolero que ens parla d'estimar com l'heura, enganxat a tu. La veritat és que aquest gran bolero es diu en algunes fonts de la xarxa que és del trio Los Panchos i si bé es cert que aquests la van gravar i van portar a l'èxit, molt abans que ells la va gravar el peruà Lucho Barrios (Callao, 22 abril 1935 - Lima, 5 de maig de 2010) que suposo va ser el seu autor. De fet recordo que en els anys seixanta Mochi va realitzar a Espanya una bona versió que es va publicar en un dels seus EP s. A mi aquest tema hem porta records d'una festa major en un barri perifèric de Tortosa, creu recordar que es deia Horts del Cony, a la carretera que portava a Amposta, allà, en una vacances i mentre l'orquestra la tocava, amagat dins d'un búnquer, restes de la Guerra Incivil li vaig explicar un “cuentecito” a l'orelleta a una noia, tres o quatre anys més gran que jo, tot i que avui i recordant-ho des de la perspectiva de que només tenia 14 anys, estic convençut que el “cuentecito” m’el va explicar ella. La cançó us la he extret de l'àlbum "Free boleros" que Mayte Martín i Tete Montoliu van gravar l'any 1996, segon disc de la cantant, de nom complet Maria Teresa Martín Cadierno, nascuda a Barcelona el 19 d'abril de 1965 i de la qual ja hem escoltat algun tema al programa. Per el que respecta a Tete, es deie en realitat Vicenç Montoliu i Massana i va nèixer a Barcelona un 28 de març de 1933, va morir el 24 de agosto de 1997. Va ser un dels pianistas de jazz amb més fama i reconeixement internacional, tot i ser invident.

La frase per tancar el programa d'avui és de l'escriptora gallega Concepción Arenal (Ferrol, 31 de gener de 1820 - Vigo, 4 de febrer de 1893) que va manifestar amb encert

"Obriu escoles i es tancaran presons”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però us deixaré amb companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant la teva ràdio o a traves de la xarxa si et descarregues el programa des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara tancaré la barraqueta. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)