El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

lunes, 4 de mayo de 2015

Un Toc de Rock 09-61

Les dones tornen a ser protagonistes a Un Toc de Rock i us porto a Ruth Brown, Rita Coolidge, Rebecca Ferguson, Roberta Flack, Sara Bareilles, Barbra Streisand i altres grans veus, encara que acabarem amb jazz i gospel escoltant a Mahalia Jackson, Dakota Stanton, Ella Fitgerald, Billie Holiday i Blossom Deari. Arriba el moment d'iniciar un viatge en ales de la música que espero us porti records agradables de l'ahir, d'un passat ple de records que iniciem amb Nina Simone, des de totes les emissores per les que escoltes el programa o mitjançant la xarxa si ho fas pel blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara toca posar-se en marxa i obrir la barraqueta. Jo sóc Mario Prades i us diré per començar el nostre recorregut alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Nina Simone – I put a spell on you 1965

Aquest tema a càrrec de la gran cantant i pianista de color Nina Simone, amb el qual avui obrirem Un Toc de Rock, la va gravar l'any 1965 donant títol a un àlbum que va aconseguir el lloc 99 del Billboard i el 18 a Anglaterra. La cançó va ser escrita per Screamin' Jay Hawkins que ja la va gravar l'any 1956 i en els seixanta hi ha dues interesants versions gravades per la Creedence Clearwater Revival que la van tocar al Festival de Woostock de 1969 i un altra per The Alan Price Set. Posteriorment "Vaig quedar encantat per tu" ha estat novament versionada, destacant les que van realitzar Joss Stone, Bryan Ferry, Dr John, Alice Cooper, Eric Burdon, Screaming Lord Sutch, Warren Zevon, Arthur Brown i Jeff Beck. Parlarem ara de Nina Simone que va ser una gran cantant i pianista de jazz i R & B nord americana, establerta durant molts anys a França, Nina Simone tenia un greu problema que provocava que molts músics l’abandonessin sense acabar les gires, li donava massa abundantment a la beguda. Quan actuava havia moments que tocava cançons que no eren la que havia anunciat, els músics començaven tocant una i ella seguia amb una altra diferent i havia ocasions en que ni tan sols sabia que estava tocant i cantant i això "cremava" als músics que la acompanyaven. M'ho va comentar un ajecutiu de la seva empresa de management a Espanya que estaban molt farts d’ella. Nina Simone, de veritable nom Eunice Kathleen Waymon va néixer a Tryon, Estats Units, el 21 de febrer de 1933, va morir en Carry-le-Rouet, França, un 21 de abril de 2003. Us explicaré una curiositat, es diu que en aquesta cançó es van inspirar The Beatles per compondre el seu èxit “Michelle”.

Rebecca Ferguson – I thought about you 2015

Vindrem ara al present més recent i escoltarem a la cantant Rebecca Ferguson, una dona sorgida del programa concurs Factor X de la televisió britànica. La cantant de color, mare soltera i amb dos fills, va cantar el tema "A Change Is Gonna Come" de Sam Cooke i hem de reconèixer que va saber ficar-se a l'audiència a la butxaca aconseguint quedar en segona posició. Rebecca Ferguson, cantant i a més compositora, nascuda a Liverpool el 21 de juliol de 1986, va aconseguir amb el seu primer disc "Heaven", publicat el desembre del 2011, debutar a la tercera posició de les llistes angleses, sent Disc de Platí i també el va col·locar en llistes d'Estats Units, Japó, Itàlia, Noruega i altres països. El tema que us he seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock i que és una composició de Jimmy Van Heusen i Johnny Mercer que han gravat molts artistes al llarg dels anys, entre ells Ella FitzgeraldBenny Goodman, Carmen McRae, Dave Brubeck Quartet, Miles Davis, Nancy Wilson, Keith Jarrett, Sinatra i Dinah Washington, us el he extret del tercer àlbum de Rebecca Ferguson, titulat "Lady sings the blues" en què realitza un homenatge a grans cantants de blues i es va publicar el 9 de març passat, el títol l'ha pres d'un disc de la gran Billie Holiday que també va gravar la cançó. S'ha enregistrat en els Capitol Studios de Los Angeles, comptant amb el productor Troy Miller, un home que ha treballat amb Amy Winehouse, Rumer, Laura Mvula, Dexys Midnight Runners, Chaka Khan i uns quants més.

Ruth Brown – Just a closer walk with three 1962

L'any 1962 la cantant de color Ruth Brown va publicar un àlbum titulat "Gospel Time" que s'havia gravat en estudis de Nashville amb producció i direcció de Shelby Singleton, del qual ara us extrauré aquest tema que compartirem a Un Toc de Rock. En aquest disc, publicat pel segell Philips Records, van col·laborar, entre d'altres, Jerry Kennedy, Harold Bradley i Harold "Pig" Robbins. Ruth Brown, de veritable nom Ruth Alston Weston, va néixer a Portsmouth, Virginia, el 12 de gener de 1928 i va ser una de les més importants veus pioneres femenines del Rhythm & Blues, de fet en els anys cinquanta va gravar una sèrie de cançons que van convertir el R & B en música popular i assequible per al gran públic. Als seixanta Ruth Brown va semblar diluir-se en l'oblit, però en els setanta va ressorgir i va mantenir la seva popularitat també als vuitanta. Va participar en el musical de Broadway "Black and Blue" que li va valer un Premi Tony, la banda sonora va rebre un Grammy. Va ser Blanche Calloway, la germana de Cab Calloway qui li va aconseguir a Ruth Brown el seu primer contracte i es va convertir en la seva representant, va ser en un club de Washington anomenat Crystal Caverns. El seu primer gran hit va ser el tema "So long" que es va publicar l'any 1949. A causa de l'èxit de la cançó “Teardrops from my eyes” del any 1950, se li va donar el sobrenom de "Miss Rhythm" i pocs mesos després Ruth Brown va passar a ser considerada la Reina Mare del Blues. Va lluitar molt pels drets dels músics i l'any 1987 va fundar la Rhythm and Blues Foundation. Al 1989 se li va concedir un Premi Pioneer per la seva tasca en aquesta fundació i l'any 1993 va ingressar al Rock and Roll Hall of Fame. Ruth Brown va morir en un hospital a prop de Las Vegas, el 17 de novembre de 2006, a causa de complicacions derivades d'un atac de cor i una apoplexia que va patir després de ser operada a l'octubre de 2006.

Aretha Franklin – Soul serenade 1967

Un dels millors discos d'Aretha Franklin, coneguda popularment com Lady Soul o Queen of Soul, és "I never loved a man (The way I love you)" que va publicar l'any 1967 amb producció de Jerry Wexler, d'ell us he extret aquest tema que escoltareem a Un Toc de Rock d'avui. L'àlbum va aconseguir la segona posició en les llistes del Billboard i va ser Disc d'Or per les seves vendes als Estats Units, sobretot pel tema "Respect" que es va publicar en single i va ser número 1 a les llistes, així com un altre single amb la cançó que li donava títol que també es va vendre molt bé, va arribar al novè lloc, però jo us he seleccionat aquesta bella cançó amb la qual seguirem el nostre viatge musical i que era una composició de Curtis Ousley i Luther Dixon. L'àlbum es va publicar en versió mono, però aquest tema us ho he tret de la reedició en CD que es va publicar l'any 1995 i incloent alguns temes com aquest, en stereo. A més d'Aretha Franklin cantant i piano, van intervenir en les gravacions King Curtis (saxos), Carolyn Franklin i el grup The Sweet Inspirations als cors, al costat de Willie Bridges (saxos), Charles Chalmers (saxo), Gene Chrisman (bateria), Tommy Cogbill (baix), Jimmy Johnson (guitarra), Melvin Lastie (trompeta i corneta), Chips Moman (guitarra) i Dewey Oldham (teclats). Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i és una de les veus que més han influenciat a les cantants de Rhythm and Blues i funky de les darreres generacions.

Donna Hightower – Hey Jude 1972

Encara que a Espanya a la cantant de color Donna Hightower avui dia podem dir que pràcticament només se la recorda per "El Vals de las mariposas" que va gravar a duet amb Danny Daniel, la nord-americana és una cantant de jazz i soul amb prestigi internacional i una llarga i brillant carrera en la què "El Vals" és una pura anècdota. Nascuda a Cathersville, Missouri, el 28 de desembre de 1926, Donna Hightower es va traslladar de petita a Los Angeles amb la seva família. Va començar a dedicar-se al gospel i al soul, però mai va deixar el jazz. L'any 1969 Donna Hightower es va instal·lar a Madrid. Va treballar formant duos ocasionals en els pocs locals de jazz de l'època, fins i tot va tocar amb Tete Montoliu. L'any 1970 la cantant edita el seu primer single en castellà "Soy feliz" i un any més tard s'uniria a Danny Daniel i van gravar "El vals de les papallones" que va ser tot un supervendes, però que a Espanya aixó la va encasellar. De fet Donna Hightower també va aconseguir un primer premi en un festival, crec que va ser el de la Costa del Sol. Va gravar al nostre país diversos discos de jazz, fins i tot un amb una Big Band dirigida per Pedro Iturralde "El jazz i Donna Hightower" que es va publicar l’any 1982. A principis dels noranta va tornar als Estats Units i residia a Austin, Texas. Aquesta versió que ens realitza en clau de soul de l'èxit de The Beatles, es trobava en el seu LP "This World Today Is A Mess" que va publicar el segell Decca l'any 1972. Donna Hightower va morir el 9 d’agost del 2013.

Roberta Flack – Killing me softly with his song 1973

Nascuda a Black Mountain, Carolina del Nord, el 10 de febrer de 1939, la cantant i pianista Roberta Flack és una de les grans veus del soul dels 70, filla d’un músic d’església. Sobretot gràcies a dos temes "The first time ever I saw your face" del any 1969  i "Killing me softly with his song" que escoltarem ara i va ser declarada com la "Millor cançó de l'Any 1973", de fet va rebre dos Grammys, a part de ser n º 1 durant 6 setmanes. Aquí al pais la cançó es va publicar en format single amb “Como una mujer” a l’altre cara. El tema es trobava en el seu LP "Killing me sofly" i com us deia, va ser declarada "Millor cançó de l'Any". El tema " Killing me softly with his song" va ser composat per Charles Fox i Norman Gimbel i portat a l'èxit per Roberta Flack, però estava basat en un poema titulat "Killing me Softly With His Blues" que va ser escrit per el cantant i compositor Don McLean aquell del "American Pie", encara que val a dir que la primera que la va gravar va ser Lori Lieberman a l’any 1971. La cantant de color Roberta Flack va ser descoberta per Less McCann quan cantava en un club de jazz. Molt poc després i gràcies a ell, va signar contracte amb la discogràfica Atlantic i va començar la seva brillant carrera i cal destacar la seva veu, avellutada y sensual que confereix a les seves cançons un encant especial.

Barbta Streisand – Smoke gets in your ayes 2009

Aquesta peça forma part de la història de la música, clar que no en la versió que ens porta ara Barbra Streisand sinó en la que van realitzar l'any 1958 el grup vocal The Platters que la van col·locar a la primera posició del Billboard i va ser número tres a Anglaterra, però jo us he seleccionat aquesta perquè ens resulta molt més propera ja que es va publicar en un àlbum de la cantant nord-americana titulat "Love is the Answer" que es va editar l'any 2009 i que estava ple de versions de bons temes, molts d'aquells també clàssics. "El fum cega els teus ulls" va ser una composició de Jerome Kern amb lletra d'Otto Harbach que la van escriure l'any 1933 per al musical "Roberta", protagonitzat per Tamara Drasin i la primera que la va gravar va ser Gertrude Niesen que la va publicar el 13 d'octubre de 1933. Posteriorment es va incloure en la pel·lícula "Roberta" que van protagonitzar Fred Astaire i Ginger Rogers. La veritat és que s'han realitzat innombrables versions amb artistes de molt dispars estils, des de Nat King Cole a Brian Ferry, passant per Ray Conniff, Jerry Garcia, Eartha Kitt, Johnny Mathis, Cher, Glenn Miller, Freddie Mercury, Edith Piaf, Caetano Veloso, fins i tot Led Zeppelin. En total i comptabilitzades oficialment, jo en tinc localitzades 56 versions i s'ha inclòs a la banda sonora de 12 pel·lícules, l'última "Blue Valentine" que era del 2010. Barbra Streisand es diu en realitat Barbara Joan Streisand, però un error d'impremta en el seu primer disc li va canviar el nom. Va néixer a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942, cantant, actriu, directora de cinema i productora, és una de les millors veus femenines del panorama musical nord-americà. Té en el seu haver 30 Discos de Platí i 13 dels seus discos han estat multiplatí. A la foto Barbra Streisand amb l'actor Robert Redford a una deles pel·lículas que van fer junts.

Rita Coolidge – My crew 1972

L'any 1972 la cantant Rita Coolidge, d'ascendència escocesa i índia cheroki, va publicar el seu tercer àlbum "The Lady's Not For Sale", a través del segell A & M Records i va aconseguir el lloc 46 en la llista de discos grans de pop del Billboard, d’ell us he extret la cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Va ser escrita per Priscilla Jones i l'organista Booker T. Jones. En aquesta àlbum Rita Coolidge va comptar amb les col·laboracions de Marc Benno (guitarra), Mike Utley (teclats), Carl Radle (baix), Russ Kunkel (percussió), Booker T. Jones que curiosament no toca l'òrgan, toca la flauta, Jerry McGee (guitarra acústica), Bernie Leadon dels Eagles (guitarra), Kris Kristofferson (veu), Al Perkins Jr (steel i guitarra slide), Mike Utley (teclats), Lee Sklar (baix), Russ Kunkel (bateria), Al Kooper (guitarra) i John B Sebastian dels The Lovin' Spoonful a l'harmònica, a més de tenir en els enregistraments a la seva banda habitual en aquelles èpoques The Dixie Flyers, Per cert, els cors en aquesta cançó que obre l'àlbum, estan a càrrec de Priscilla Jones que és coautora de la cançó i Donna Weiss. Rita Coolidge va néixer l'1 de maig de 1945 a Lafayette, Tennessee i al llarg de la seva carrera ha aconseguit un munt de Grammy i ha arribat als primers llocs del Billboard en llistes de jazz, country pop. Rita Coolidge és coneguda popularment com The Delta Lady i dedicada a ella Leon Russell va escriure el tema "The Delta Lady" que també a gravar Joe Cocker. Al novembre de l'any 1970, Rita Coolidge va conèixer a Kris Kristofferson a l'aeroport de Los Angeles, mentre esperaven un avió que anava cap a Tennessee. Ell va decidir continuar el viatge fins a Memphis amb ella, en lloc de baixar a Nashville com havia de fer. Es van casar l'any 1973, encara que es van divorciar al 1990. Amb el cantant, actor i compositor Kriss Kristofferson, Rita Coolidge va gravar tres àlbums a duo, guanyant un Grammy per Millor interpretació country per un duo o grup vocal en 1974 per "From the Bottle to the Bottom" i el 1976 van tornar a guanyar-ho per "Lover Please". Ha gravat en total 16 àlbums que consten en la seva discografia oficial. L'any 1997, Rita Coolidge va crear Walela, un trio de música nativa dels Estats Units, juntament amb la seva germana Priscilla i la filla d'aquesta, Laura Satterfield gravant diversos àlbums molt interessants. Us explicaré una anècdota, l'any 1970 es diu que Rita Coolidge va ser la causa de la separació del supergrup Crosby, Stills & Nash ja que ella estava sortint simultàniament amb Stephen Stills i Graham Nash i quan ells es van assabentar es van tirar els trastos per el cap.

Sara Bareilles – 1000 times 2013

Ara i des de l'àlbum "The Blessed Unrest" que la cantant, compositora i pianista nord-americana, encara que d'origen portuguès, Sara Bareilles va publicar el 16 de juliol del 2013 a Espanya i el 12 als Estats Units i que va debutar en la segona posició en les llistes nord-americanes i el set a Canadà, us he seleccionat aquesta cançó, escrita per ella mateixa que compartirem a Un Toc de Rock. Aquest és el quart àlbum en la carrera d'aquesta artista que al llarg de la seva curta carrera porta més d'un milió i mig de discos grans venuts a tot el món i ha superat els 4 milions de singles. Ha estat nominada en tres ocasions als Grammy. En la gravació compta amb un elenc de músics de luxe: Colette Alexander (violoncel), Jason Blynn (guitarra), Mark Endert a les programacions, Cochemea Gastelum (saxo), Rich Hinman (guitarra), Brian Kornfeld (bateria), Stacey Proffitt (cors), Curt Schneider (baix), Sarab Singh (bateria), Aaron Sterling (batería i programacions), Cameron Stone (violoncel), Kurt Uenala (baix) i Yosef Tamir (viola), a més de la pròpia Sara Bareilles a la veu i piano. El productor ha estat Mark Endert. Per cert que per a aquest any es publicarà un nou àlbum de Sara Barailles que portarà per títol "Little Black Dress Tour Live" encara que no sé si ja està al carrer. La cantant va néixer a Eureka, Califòrnia, el 7 de desembre de 1979 i va debutar l'any 2010 amb l'àlbum “Kaleidoscope Heart”.

Vanessa Williams – The sweetest days 1994

Aquesta gran balada que escoltarem ara ens la porta la cantant i actriu de color Vanessa Williams, una dona de gran bellesa que l'any 1984 va ser coronada Miss America. El seu nom complet és Vanessa Lynn Williams i va néixer el 18 de març de 1963 a Millwood, Nova York. La cançó va donar títol a un àlbum publicat el 6 de desembre de 1994, el tercer disc en la carrera musical de Vanessa Williams i la peça va ser escrita per Phil Galdston, Jon Lind i Wendy Waldman, es va editar en format single col·locan-se en el lloc 18 a les llistes de pop americanes i al 40 a les de R & B, a Anglaterra va arrivar al 41. De ft de l’àlbum es van extreure sis singles. La producció de l’àlbum va estar a càrrec de Keith Thomas. La veritat és que la carrera cinematogràfica de Vanessa Williams és molt més reixida que la de cantant i entre els seus molts films hem de destacar el seu paper en “Eraser” al costat de Arnold Schwarzenegger i James Caan, sense oblidar "Shaft" el remake, "The Courage to Love", "L'Odissea" o "Les aventures de Elmo en Grouchland". Ha estat casada en dues ocasions, la segona amb Rick Fox, jugador de la NBA, del que es va divorciar a causa d'una fotos compromeses del jugador amb una altra dona. En total Vanessa Williams ha publicat 6 àlbums, l'últim d'ells "The Real Thing" es va editar el 2009.

Dakota Staton – September in the rain 2005

Ara us porto una mica de jazz i coimençarem amb la veu de Dakota Staton. De nom real Aliyah Ràbia, va néixer a Pittsburgh, Pennsylvania, el 3 de juny de 1930 i va morir un 10 de abril de 2007 a Nova York. Va ser una de les veus importants del jazz, encara que no va arribar a la rellevància que van tindre Ella Fritgerald, Dinah Washington o Sarah Vaughan. L'any 1955 la revista especialitzada en jazz "Down Beat", la va reconèixer com la màxima promesa del jazz vocal de la seva època. Durant algun temps va col·laborar amb el pianista George Shearing, amb el qual va gravar "Dynamic!" l’any 1958 i "Dakota at Storyville" un disc en directe de 1961. Aquest tema, un dels que m'agraden en la discografia de Dakota Staton, us el he extret del doble CD "Fly me To The Moon", un recopilatori de jazz que recull clàssics a càrrec d'un munt d'artistes i que es va publicar el 1996 i va tornar a editar-se el 2005 en un recopilatori, encara que Dakota Staton ja l'havia publicat abans al disc “More Than The Most!” i era una versió. La cançó va ser gravada originalment el 1937, incloent-se en la pel·lícula "Melodia per a dos", però no recordo qui la interpretava. Ha estat multiversionada i entre altres curiositats us diré que "September in the rain" també la van gravar The Beatles, crec que en les sessions amb Tony Sheridan i sent The Beat Brothers i va ser un dels temes que es van incloure també en la prova que van realitzar per al segell Decca que els va rebutjar per ser un "grup sense futur", allavors es deien The Silver Beatles Aquests enregistraments posteriorment van ser editats com "The Decca Tapes", no estava Ringo, encara tenien a Peter Best a la bateria.

Blossom Dearie – I left my heart in San Francisco 1963

Seguirem amb jazz i des de l'àlbum "Sings Rootin 'Songs" que Blossom Dearie va publicar l’any 1963, us he extret aquest tema, un altre clàssic del swing i el jazz. La música va ser composada per George Cory i la lletra era de Douglass Cross i la van compondre l’any 1954. Blossom Dearie que va néixer el 28 d’abril de 1926, va morir un 7 de febrer de 2009. Va ser una cantant de jazz i també pianista, enquadrada en el bebop. Era blanca i posseïa una veu acriaturada que li va donar un encant especial. Es va traslladar a París en els 50 i va conèixer a qui seria el seu marit, el flautista i saxofonista belga Bobby Jaspar. Blossom Deari era una bona pianista i va gravar un o dos discos sense cantar,  només tocant el piano. Aquest LP del que us he tret aquesta cançó és peça de col·leccionistes i us ho explico. L’any 1962, va gravar una cançó per l'anunci de ràdio de la cervesa Hires Root. El LP "Sings Rootin 'Songs" on es va incloure, no podia ser comprat a les botigues, solsament podies aconseguir-lo mitjançant el pagament d'un dòlar i una prova de compra del producte. Això va convertir al disc en peça desitjada i s'ha anat revaloritzant amb el pas dels anys. Per cert, el que te valor es l’original i ni han molt pocs, no les reedicions, no us feu il·lisons

Ella Fitzgerald – Night and day 1956

Quan enfilem la recta final del programa d'avui escoltarem a la Reina del Jazz, la gran Ella Fitzgerald, la veu més important del gènere que ens porta un tema que així mateix va ser un dels grans èxits de Frank Sinatra. Us he extret la cançó de l'àlbum "Sings The Cole Porter Song book" que era doble i les cançons d'aquest disc es van gravar entre els dies 7, 8, 9 i 27 de març de 1956, en total 32 temes, tots ells escrits per Cole Porter. Va ser publicat pel segell Decca així mateix l’any 1956 i la producció va estar a càrrec de Milt Gabler. Ella Jane Fitzgerald va néixer a Newport News el 25 d’abril de 1917. Va ser coneguda sols com Ella Fitzgerald i anomenada Lady Ella i també The First Lady of Song i tot i que és reconeguda com a cantant de jazz, va incursionar en altres gèneres com el swing, blues, bossa nova, samba, gospel, calypso, nadales i el pop. Al costat de Billie Holiday i Sarah Vaughan, està considerada com la cantant més important i influent de la història del jazz i la cançó melòdica. Posseïa una veu especial amb un to de tres octaves i en Ella Fitzgerald cal destacar la seva capacitat per improvisar, encara que se la va acusar de no tenir dots per adaptar-se a cantar temes amb tocs dramàtics. Va obtenir 13 Grammy i va ser guardonada amb la Medalla Nacional de les Arts i la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units. L'any 1985, Ella Fitzgerald va ser hospitalitzada per problemes respiratoris, el 1986 per una insuficiència cardíaca congestiva, i el 1990 per esgotament. L'any 1993 va patir l'amputació de les dues cames per sota del genoll a causa de la diabetis que patia i que també va afectar-li la vista. Confinada en una cadira de rodes, va passar els seus últims dies a la seva casa de Beverly Hills, asseguda al jardí i escoltant els ocells mentre veia jugar a la seva néta Alice. Va declarar "Només vull olorar l'aire, sentir els ocells i escoltar riure a Alice". El 15 de juny de 1996, quan la retiraven del jardí va dir "Estic a punt per anar-me'n ara" i poc després va morir.

Billie Holiday & Louis Armstrong – Summertime 1936

Us porto ara jazz amb tocs de blues. La de Billie Holiday i Louis Armstrong va ser la millor versió que s'ha fet d'aquest tema, tot un clàssic de George Gershwin amb lletra de DuBose Heyward que van compondre per a l'òpera-jazz "Porgy and Bess" l’any 1935. Eleanora Fagan Gough, veritable nom de Billie Holliday, va néixer a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915 i va morir a Nova York un 17 de juliol de 1959, a causa d'una cirrosis hepàtica. Era coneguda com Lady Day. La cantant de color Billie Holiday es va unir a un grup de músics dirigits per Benny Goodman, debutant el 27 de novembre de 1933 amb la cançó "Your Mother's Son-In-Law". Billie Holiday va ser una de les cantants negres de jazz que tenia millor reputació professional, tot i que la seva veu era molt baixa, apenes una octava, cosa que compensava amb una gran expressió emocional. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No obstant això, van ser l'heroïna i l'acohol els que van destruir a Billie Holiday. Al costat d'ella trobem en aquesta gravació de l’any 1936 al gran trompetista Louis Armstrong (Nova Orleans, 4 d'agost de 1901 - Nova York, 6 de juliol de 1971), també conegut com Satchmo i Pops i en aquest tema, a més d'usar la trompeta tan bé com solia fer-ho, també canta amb la seva veu característica. Així mateix va col·laborar el pianista Charlie Beal (tots tres a la foto). D’aquesta cançó es calcula que s’han fet més de 33.000 versions al llarg dels anys. Ara us explicaré una anècdota de Billie Holiday. Una vegada, quan imperava la segregació racial, actuava en un club "selecte" i la cantant de color va sentir necesitat d'anar al lavabo a orinar. Quan es va dirigir al bany es va trobar amb un cartell col·locat a la porta que indicava clarament "Només per a blancs". Sabeu que va fer? Doncs sense tallar ni un pèl, Billie Holiday es va arremangar la faldilla, va baixar-se les calces i es es va pixar a la porta.

Mahalia Jackson – Crying in the chapel 1983

Per tancar el programa d'avui escoltarem la veu més important del gospel, la insigne Mahalia Jackson i aquesta cançó escrita per Artie Glenn per al seu fill Darrel Glenn que la va gravar al 1953 i que la va col·locar en la sisena posició del Billboard, encara que al llarg dels anys s'han fet moltes versions, algunes molt rellevants com les de Ella Fitzgerald, Elvis Presley, The Platters, Rex Allen, June Valli i The Wailers, la banda de Bob Marley, entre d'altres. Us l'he extret de l'àlbum "I've done my work" un disc recopilatori que es va publicar a Anglaterra ja al 1983, onze anys després de la seva mort. Molt implicada amb la lluita pels drets civils de la gent de color, va col·laborar en diverses ocasions amb Martin Luther King. La cantant de color Mahalia Jackson va ser coneguda com "La Reina de la música Gospel", un estil que possiblement sigui la font de la qual van beure tots aquests músics que després van anar decantant-se pel blues i el Rhythm and Blues. Va néixer a Nova Orleans el 26 d'octubre de 1911 i Mahalia Jackson va morir a Evergreen Park un 27 de gener de 1972 per complicacions amb la diabétis que patía. Comptava amb la tessitura vocal d'una contralt i va estar entre les primeres intèrprets de espirituals a incorporar en la seva música elements del blues, encara que mai va voler cantar jazz ni Rhythm and Blues, sempre es va negar tot i les continues ofertes i sugeriments que se li feien.

La frase d'avui és del periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano que va morir el passat 13 d'abril i que va manifestar:


"Els nens pobres són els que més pateixen la contradicció
entre una cultura que mana consumir i una realitat que
 ho  prohibeix”

Acaba per avui Un Toc de Rock i jo fotre el camp, però abans us deixo amb companyia de totes les emissores per les que escoltes el programa dues vedages per sermana, si ho fas a través de la ràdio o via internet si t’el descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades i baixo la barraqueta fins el proper programa, porteu-se be.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario