Les dones tornen a ser protagonistes a Un Toc de Rock i us
porto a Ruth Brown, Rita Coolidge, Rebecca Ferguson, Roberta Flack, Sara
Bareilles, Barbra Streisand i altres grans veus, encara que acabarem amb jazz i
gospel escoltant a Mahalia Jackson, Dakota Stanton, Ella Fitgerald, Billie
Holiday i Blossom Deari. Arriba el moment d'iniciar un viatge en ales de la
música que espero us porti records agradables de l'ahir, d'un passat ple de
records que iniciem amb Nina Simone, des de totes les emissores per les que
escoltes el programa o mitjançant la xarxa si ho fas pel blog o el facebook de
Montse Aliaga. Ara toca posar-se en marxa i obrir la barraqueta. Jo sóc Mario Prades i
us diré per començar el nostre recorregut alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Nina Simone
– I put a spell on you 1965
Aquest tema a càrrec de la gran cantant i pianista de color
Nina Simone, amb el qual avui obrirem Un Toc de Rock, la va gravar l'any 1965
donant títol a un àlbum que va aconseguir el lloc 99 del Billboard i el 18 a Anglaterra. La cançó va
ser escrita per Screamin' Jay Hawkins que ja la va gravar l'any 1956 i en els
seixanta hi ha dues interesants versions gravades per la Creedence Clearwater
Revival que la van tocar al Festival de Woostock de 1969 i un altra per The
Alan Price Set. Posteriorment "Vaig quedar encantat per tu" ha estat
novament versionada, destacant les que van realitzar Joss Stone, Bryan Ferry,
Dr John, Alice Cooper, Eric Burdon, Screaming Lord Sutch, Warren Zevon, Arthur
Brown i Jeff Beck. Parlarem ara de Nina Simone que va ser una gran cantant i
pianista de jazz i R & B nord americana, establerta durant molts anys a
França, Nina Simone tenia un greu problema que provocava que molts músics
l’abandonessin sense acabar les gires, li donava massa abundantment a la beguda.
Quan actuava havia 
moments que tocava cançons que no eren la que havia
anunciat, els músics començaven tocant una i ella seguia amb una altra diferent
i havia ocasions en que ni tan sols sabia que estava tocant i cantant i això
"cremava" als músics que la acompanyaven. M'ho va comentar un
ajecutiu de la seva empresa de management a Espanya que estaban molt farts
d’ella. Nina Simone, de veritable nom Eunice Kathleen Waymon va néixer a Tryon,
Estats Units, el 21 de febrer de 1933, va morir en Carry-le-Rouet, França, un
21 de abril de 2003. Us explicaré una curiositat, es diu que en aquesta cançó
es van inspirar The Beatles per compondre el seu èxit “Michelle”.
Rebecca
Ferguson – I thought about you 2015
Vindrem ara al present més recent i escoltarem a la cantant
Rebecca Ferguson, una dona sorgida del programa concurs Factor X de la
televisió britànica. La cantant de color, mare soltera i amb dos fills, va
cantar el tema "A Change Is Gonna Come" de Sam Cooke i hem de
reconèixer que va saber ficar-se a l'audiència a la butxaca aconseguint quedar
en segona posició. Rebecca Ferguson, cantant i a més compositora, nascuda a
Liverpool el 21 de juliol de 1986, va aconseguir amb el seu primer disc
"Heaven", publicat el desembre del 2011, debutar a la tercera posició
de les llistes angleses, sent Disc de Platí i també el va col·locar en llistes
d'Estats Units, Japó, Itàlia, Noruega i altres països. El tema que us he
seleccionat per compartir avui a Un Toc de Rock i que és una composició de
Jimmy Van Heusen i Johnny Mercer que han gravat molts artistes al llarg dels
anys, entre ells Ella Fitzgerald, 
Benny Goodman, Carmen McRae, Dave Brubeck
Quartet, Miles Davis, Nancy Wilson, Keith Jarrett, Sinatra i Dinah Washington,
us el he extret del tercer àlbum de Rebecca Ferguson, titulat "Lady sings
the blues" en què realitza un homenatge a grans cantants de blues i es va
publicar el 9 de març passat, el títol l'ha pres d'un disc de la gran Billie
Holiday que també va gravar la cançó. S'ha enregistrat en els Capitol Studios
de Los Angeles, comptant amb el productor Troy Miller, un home que ha treballat
amb Amy Winehouse, Rumer, Laura Mvula, Dexys Midnight Runners, Chaka Khan i uns
quants més. 
Ruth Brown
– Just a closer walk with three 1962
L'any 1962 la cantant de color Ruth Brown va publicar un
àlbum titulat "Gospel Time" que s'havia gravat en estudis de
Nashville amb producció i direcció de Shelby Singleton, del qual ara us
extrauré aquest tema que compartirem a Un Toc de Rock. En aquest disc, publicat pel segell Philips Records,
van col·laborar, entre d'altres, Jerry Kennedy, Harold Bradley i Harold
"Pig" Robbins. Ruth Brown, de veritable nom Ruth Alston
Weston, va néixer a Portsmouth, Virginia, el 12 de gener de 1928 i va ser una
de les més importants veus pioneres femenines del Rhythm & Blues, de fet en
els anys cinquanta va gravar una sèrie de cançons que van convertir el R &
B en música popular i assequible per al gran públic. Als seixanta Ruth Brown va
semblar diluir-se en l'oblit, 
però en els setanta va ressorgir i va mantenir la
seva popularitat també als vuitanta. Va participar en el musical de Broadway
"Black and Blue" que li va valer un Premi Tony, la banda sonora va
rebre un Grammy. Va ser Blanche Calloway, la germana de Cab Calloway qui li va
aconseguir a Ruth Brown el seu primer contracte i es va convertir en la seva representant, va ser en un club de Washington anomenat Crystal Caverns. El seu
primer gran hit va ser el tema "So long" que es va publicar l'any 1949. A causa de l'èxit de
la cançó “Teardrops from my eyes” del any 1950, se li va donar el sobrenom de
"Miss Rhythm" i pocs mesos després Ruth Brown va passar a ser
considerada la Reina Mare
del Blues. Va lluitar molt
pels drets dels músics i l'any 1987 va fundar la Rhythm and Blues
Foundation. Al 1989 se li va concedir un Premi Pioneer per la seva tasca
en aquesta fundació i l'any 1993 va ingressar al Rock and Roll Hall of Fame.
Ruth Brown va morir en un hospital a prop de Las Vegas, el 17 de novembre de 2006, a causa de
complicacions derivades d'un atac de cor i una apoplexia que va patir després
de ser operada a l'octubre de 2006.
Aretha
Franklin – Soul serenade 1967
Un dels
millors discos d'Aretha Franklin, coneguda popularment com Lady Soul o Queen of
Soul, és "I never loved a man (The way I love you)" que va publicar
l'any 1967 amb producció de Jerry Wexler, d'ell us he extret aquest tema que
escoltareem a Un Toc de Rock d'avui. L'àlbum va aconseguir la segona
posició en les llistes del Billboard i va ser Disc d'Or per les seves vendes
als Estats Units, sobretot pel tema "Respect" que es va publicar en
single i va ser número 1 a
les llistes, així com un altre single amb la cançó que li donava títol que
també es va vendre molt bé, va arribar al novè lloc, però jo us he seleccionat
aquesta bella cançó amb la qual seguirem el nostre viatge 
musical i que era una
composició de Curtis Ousley i Luther Dixon. L'àlbum es va publicar en versió
mono, però aquest tema us ho he tret de la reedició en CD que es va publicar
l'any 1995 i incloent alguns temes com aquest, en stereo. A més d'Aretha Franklin cantant i piano, van
intervenir en les gravacions King Curtis (saxos), Carolyn Franklin i el grup
The Sweet Inspirations als cors, al costat de Willie Bridges (saxos), Charles
Chalmers (saxo), Gene Chrisman (bateria), Tommy Cogbill (baix), Jimmy Johnson
(guitarra), Melvin Lastie (trompeta i corneta), Chips Moman (guitarra) i Dewey
Oldham (teclats). Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i
és una de les veus que més han influenciat a les cantants de Rhythm and Blues i
funky de les darreres generacions.
Donna Hightower – Hey Jude 1972
Encara que a Espanya a la cantant de color Donna Hightower
avui dia podem dir que pràcticament només se la recorda per "El Vals de
las mariposas" que va gravar a duet amb Danny Daniel, la nord-americana és
una cantant de jazz i soul amb prestigi internacional i una llarga i brillant
carrera en la què "El Vals" és una pura anècdota. Nascuda a
Cathersville, Missouri, el 28 de desembre de 1926, Donna Hightower es va traslladar
de petita a Los Angeles amb la seva família. Va començar a dedicar-se al gospel
i al soul, però mai va deixar el jazz. L'any 1969 Donna Hightower es va 
instal·lar a Madrid. Va treballar formant duos ocasionals en els pocs locals de
jazz de l'època, fins i tot va tocar amb Tete Montoliu. L'any 1970 la cantant
edita el seu primer single en castellà "Soy feliz" i un any més tard
s'uniria a Danny Daniel i van gravar "El vals de les papallones" que
va ser tot un supervendes, però que a Espanya aixó la va encasellar. De fet
Donna Hightower també va aconseguir un primer premi en un festival, crec que va
ser el de la Costa
del Sol. Va gravar al nostre país diversos discos de jazz, fins i tot un amb
una Big Band dirigida per Pedro Iturralde "El jazz i Donna Hightower"
que es va publicar l’any 1982.
A principis dels noranta va tornar als Estats Units i
residia a Austin, Texas. Aquesta versió que ens realitza en clau de
soul de l'èxit de The Beatles, es trobava en el seu LP "This World Today
Is A Mess" que va publicar el segell Decca l'any 1972. Donna Hightower va
morir el 9 d’agost del 2013.
Roberta Flack – Killing me softly with his song 1973
Nascuda a Black Mountain, Carolina del Nord, el 10 de febrer
de 1939, la cantant i pianista Roberta Flack és una de les grans veus del soul dels 70, filla d’un músic d’església.
Sobretot gràcies a dos temes "The first time ever I saw your face"
del any 1969 i "Killing me softly
with his song" que escoltarem ara i va ser declarada com la "Millor
cançó de l'Any 1973", de fet va rebre dos Grammys, a part de ser n º 1
durant 6 setmanes. Aquí al pais la cançó es va publicar en format single amb
“Como una mujer” a l’altre cara. El tema es trobava en el seu LP "Killing
me sofly" i com us deia, va ser declarada "Millor cançó de l'Any".
El tema " Killing me softly with his song" va ser composat per
Charles Fox i Norman Gimbel i portat a l'èxit per Roberta Flack, però estava
basat en un poema titulat "Killing me Softly With His Blues" que va
ser escrit per el cantant i 
compositor Don McLean aquell del "American Pie", encara que val a dir que la
primera que la va gravar va ser Lori Lieberman a l’any 1971. La cantant de
color Roberta Flack va ser descoberta per Less McCann quan cantava en un club
de jazz. Molt poc després i gràcies a ell, va signar contracte amb la
discogràfica Atlantic i va començar la seva brillant carrera i cal destacar la
seva veu, avellutada y sensual que confereix a les seves cançons un encant
especial.
Barbta Streisand – Smoke gets in your ayes 2009
Aquesta peça forma part de la història de la música, clar
que no en la versió que ens porta ara Barbra Streisand sinó en la que van
realitzar l'any 1958 el grup vocal The Platters que la van col·locar a la
primera posició del Billboard i va ser número tres a Anglaterra, però jo us he
seleccionat aquesta perquè ens resulta molt més propera ja que es va publicar
en un àlbum de la cantant nord-americana titulat "Love is the Answer"
que es va editar l'any 2009 i que estava ple de versions de bons temes, molts d'aquells
també clàssics. "El fum cega els teus ulls" va ser una composició de
Jerome Kern amb lletra d'Otto Harbach que la van escriure l'any 1933 per al
musical "Roberta", protagonitzat per Tamara Drasin i la primera que
la va gravar va ser Gertrude Niesen que la va publicar el 13 d'octubre de 1933.
Posteriorment es va incloure en la pel·lícula "Roberta" que van
protagonitzar Fred Astaire i Ginger Rogers. La veritat és que s'han realitzat
innombrables versions amb artistes de molt dispars estils, des de Nat King Cole
a Brian Ferry, passant per Ray Conniff, Jerry Garcia, Eartha Kitt, Johnny
Mathis, Cher, Glenn Miller, Freddie 
Mercury, Edith Piaf, Caetano Veloso, fins i
tot Led Zeppelin. En total i comptabilitzades oficialment, jo en tinc
localitzades 56 versions i s'ha inclòs a la banda sonora de 12 pel·lícules,
l'última "Blue Valentine" que era del 2010. Barbra Streisand es diu en
realitat Barbara Joan Streisand, però un error d'impremta en el seu primer disc
li va canviar el nom. Va néixer a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942,
cantant, actriu, directora de cinema i productora, és una de les millors veus
femenines del panorama musical nord-americà. Té en el seu haver 30 Discos de
Platí i 13 dels seus discos han estat multiplatí. A la foto Barbra Streisand amb l'actor Robert Redford a una deles pel·lículas que van fer junts.
Rita Coolidge – My crew 1972
L'any 1972 la cantant Rita Coolidge, d'ascendència escocesa
i índia cheroki, va publicar el seu tercer àlbum "The Lady's Not For
Sale", a través del segell A & M Records i va aconseguir el lloc 46 en
la llista de discos grans de pop del Billboard, d’ell us he extret la cançó que
escoltarem ara a Un Toc de Rock. Va ser escrita per Priscilla Jones i
l'organista Booker T. Jones. En aquesta àlbum Rita Coolidge va comptar amb les
col·laboracions de Marc Benno (guitarra), Mike Utley (teclats), Carl Radle (baix),
Russ Kunkel (percussió), Booker T. Jones que curiosament no toca l'òrgan, toca
la flauta, Jerry McGee (guitarra acústica), Bernie Leadon dels Eagles
(guitarra), Kris Kristofferson (veu), Al Perkins Jr (steel i guitarra slide),
Mike Utley (teclats), Lee Sklar (baix), Russ Kunkel (bateria), Al Kooper
(guitarra) i John B Sebastian dels The Lovin' Spoonful a l'harmònica, a més de
tenir en els enregistraments a la seva banda habitual en aquelles èpoques The
Dixie Flyers, Per cert, els cors en aquesta cançó que obre l'àlbum, estan a
càrrec de Priscilla Jones que és coautora de la cançó i Donna Weiss. Rita
Coolidge va néixer l'1 de maig de 1945 a Lafayette, Tennessee i al llarg de la
seva carrera ha 
aconseguit un munt de Grammy i ha arribat als primers llocs del
Billboard en llistes de jazz, country i pop. Rita Coolidge és coneguda
popularment com The Delta Lady i dedicada a ella Leon Russell va escriure el
tema "The Delta Lady" que també a gravar Joe Cocker. Al novembre de
l'any 1970, Rita Coolidge va conèixer a Kris Kristofferson a l'aeroport de Los
Angeles, mentre esperaven un avió que anava cap a Tennessee. Ell va decidir
continuar el viatge fins a Memphis amb ella, en lloc de baixar a Nashville com
havia de fer. Es van casar l'any 1973, encara que es van divorciar al 1990. Amb
el cantant, actor i compositor Kriss Kristofferson, Rita Coolidge va gravar
tres àlbums a duo, guanyant un Grammy per Millor interpretació country per un
duo o grup vocal en 1974 per "From the Bottle to the Bottom" i el 1976
van tornar a guanyar-ho per "Lover Please". Ha gravat en total 16
àlbums que consten en la seva discografia oficial. L'any 1997, Rita Coolidge va
crear Walela, un trio de música nativa dels Estats Units, juntament amb la seva
germana Priscilla i la filla d'aquesta, Laura Satterfield gravant diversos
àlbums molt interessants. Us explicaré una anècdota, l'any 1970 es diu que Rita
Coolidge va ser la causa de la separació del supergrup Crosby, Stills &
Nash ja que ella estava sortint simultàniament amb Stephen Stills i Graham Nash
i quan ells es van assabentar es van tirar els trastos per el cap.
Sara Bareilles – 1000 times 2013
Ara i des de l'àlbum "The Blessed Unrest" que la
cantant, compositora i pianista nord-americana, encara que d'origen portuguès,
Sara Bareilles va publicar el 16 de juliol del 2013 a Espanya i el 12 als
Estats Units i que va debutar en la segona posició en les llistes
nord-americanes i el set a Canadà, us he seleccionat aquesta cançó, escrita per
ella mateixa que compartirem a Un Toc de Rock. Aquest és el quart àlbum en la
carrera d'aquesta artista que al llarg de la seva curta carrera porta més d'un
milió i mig de discos grans venuts a tot el món i ha superat els 4 milions de
singles. Ha estat nominada en tres ocasions als Grammy. En la gravació compta
amb un elenc de músics de luxe: Colette Alexander (violoncel), Jason Blynn 
(guitarra), Mark Endert a les programacions, Cochemea Gastelum (saxo), Rich Hinman
(guitarra), Brian Kornfeld (bateria), Stacey Proffitt (cors), Curt Schneider
(baix), Sarab Singh (bateria), Aaron Sterling (batería i programacions),
Cameron Stone (violoncel), Kurt Uenala (baix) i Yosef Tamir (viola), a més de
la pròpia Sara Bareilles a la veu i piano. El productor ha estat Mark Endert.
Per cert que per a aquest any es publicarà un nou àlbum de Sara Barailles que
portarà per títol "Little Black Dress Tour Live" encara que no sé si
ja està al carrer. La cantant va néixer a Eureka, Califòrnia, el 7 de desembre
de 1979 i va debutar l'any 2010 amb l'àlbum “Kaleidoscope Heart”.
Vanessa Williams – The sweetest days 1994
Aquesta gran balada que escoltarem ara ens la porta la
cantant i actriu de color Vanessa Williams, una dona de gran bellesa que l'any
1984 va ser coronada Miss America. El seu nom complet és Vanessa Lynn Williams
i va néixer el 18 de març de 1963
a Millwood, Nova York. La cançó va donar títol a un
àlbum publicat el 6 de desembre de 1994, el tercer disc en la carrera musical
de Vanessa Williams i la peça va ser escrita per Phil Galdston, Jon Lind i
Wendy Waldman, es va editar en format single col·locan-se en el lloc 18 a les llistes de pop
americanes i al 40 a
les de R & B, a Anglaterra va arrivar al 41. De ft de l’àlbum es van
extreure sis singles. La producció de l’àlbum va estar a càrrec de Keith
Thomas. La veritat és que 
la carrera cinematogràfica de Vanessa Williams és
molt més reixida que la de cantant i entre els seus molts films hem de destacar
el seu paper en “Eraser” al costat de Arnold Schwarzenegger i James Caan, sense
oblidar "Shaft" el remake, "The Courage to Love",
"L'Odissea" o "Les aventures de Elmo en Grouchland". Ha
estat casada en dues ocasions, la segona amb Rick Fox, jugador de la NBA, del que es va divorciar a
causa d'una fotos compromeses del jugador amb una altra dona. En total Vanessa
Williams ha publicat 6 àlbums, l'últim d'ells "The Real Thing" es va
editar el 2009.
Dakota Staton – September in the rain 2005
Ara us porto una mica de jazz i coimençarem amb la veu de Dakota Staton.
De nom real Aliyah Ràbia, va néixer a Pittsburgh, Pennsylvania, el 3 de juny de
1930 i va morir un 10 de abril de 2007 a Nova York. Va ser una de les veus
importants del jazz, encara que no va arribar a la rellevància que van tindre
Ella Fritgerald, Dinah Washington o Sarah Vaughan. L'any 1955 la revista
especialitzada en jazz "Down Beat", la va reconèixer com la màxima
promesa del jazz vocal de la seva època. Durant algun temps va col·laborar amb
el pianista George Shearing, amb el qual va gravar "Dynamic!" l’any
1958 i "Dakota at Storyville" un disc en directe de 1961. Aquest
tema, un dels que m'agraden en la discografia de Dakota Staton, us el 
he extret
del doble CD "Fly me To The Moon", un recopilatori de jazz que recull
clàssics a càrrec d'un munt d'artistes i que es va publicar el 1996 i va tornar
a editar-se el 2005 en un recopilatori, encara que Dakota Staton ja l'havia
publicat abans al disc “More Than The Most!” i era una versió. La cançó va ser
gravada originalment el 1937, incloent-se en la pel·lícula "Melodia per a
dos", però no recordo qui la interpretava. Ha estat multiversionada i
entre altres curiositats us diré que "September in the rain" també la
van gravar The Beatles, crec que en les sessions amb Tony Sheridan i sent The
Beat Brothers i va ser un dels temes que es van incloure també en la prova que
van realitzar per al segell Decca que els va rebutjar per ser un "grup
sense futur", allavors es deien The Silver Beatles Aquests enregistraments
posteriorment van ser editats com "The Decca Tapes", no estava Ringo,
encara tenien a Peter Best a la bateria.
Blossom Dearie – I left my heart in San Francisco 1963
Seguirem amb jazz i des de l'àlbum "Sings Rootin
'Songs" que Blossom Dearie va publicar l’any 1963, us he extret aquest
tema, un altre clàssic del swing i el jazz. La música va ser composada per
George Cory i la lletra era de Douglass Cross i la van compondre l’any 1954.
Blossom Dearie que va néixer el 28 d’abril de 1926, va morir un 7 de febrer de
2009. Va ser una cantant de jazz i també pianista, enquadrada en el bebop. Era
blanca i posseïa una veu acriaturada que li va donar un encant especial. Es va
traslladar a París en els 50 i va conèixer a qui seria el seu marit, el
flautista i saxofonista belga Bobby Jaspar. Blossom Deari era una bona pianista
i va gravar un o dos discos sense cantar,
només tocant el piano. Aquest LP del que us he tret aquesta cançó és
peça de col·leccionistes i us ho explico. L’any 1962, va 
gravar una cançó per
l'anunci de ràdio de la cervesa Hires Root. El LP "Sings Rootin
'Songs" on es va incloure, no podia ser comprat a les botigues, solsament
podies aconseguir-lo mitjançant el pagament d'un dòlar i una prova de compra
del producte. Això va convertir al disc en peça desitjada i s'ha anat
revaloritzant amb el pas dels anys. Per cert, el que te valor es l’original i
ni han molt pocs, no les reedicions, no us feu il·lisons
Ella Fitzgerald – Night and day 1956
Quan enfilem la recta final del programa d'avui escoltarem a
la Reina del
Jazz, la gran Ella Fitzgerald, la veu més important del gènere que ens porta un
tema que així mateix va ser un dels grans èxits de Frank Sinatra. Us he extret
la cançó de l'àlbum "Sings The Cole Porter Song book" que era doble i
les cançons d'aquest disc es van gravar entre els dies 7, 8, 9 i 27 de març de
1956, en total 32 temes, tots ells escrits per Cole Porter. Va ser publicat pel
segell Decca així mateix l’any 1956 i la producció va estar a càrrec de Milt
Gabler. Ella Jane Fitzgerald va néixer a Newport News el 25 d’abril de 1917. Va
ser coneguda sols com Ella Fitzgerald i anomenada Lady Ella i també The First Lady
of Song i tot i que és reconeguda com a cantant de jazz, va incursionar en
altres gèneres com el swing, blues, bossa nova, samba, gospel, calypso, nadales
i el pop. Al costat de Billie Holiday i Sarah Vaughan, està considerada com la
cantant més important i influent de la història del jazz i la cançó melòdica.
Posseïa una veu especial 
amb un to de tres octaves i en Ella Fitzgerald cal
destacar la seva capacitat per improvisar, encara que se la va acusar de no
tenir dots per adaptar-se a cantar temes amb tocs dramàtics. Va obtenir 13
Grammy i va ser guardonada amb la Medalla Nacional de les Arts i la Medalla Presidencial
de la Llibertat
dels Estats Units. L'any 1985, Ella Fitzgerald va ser hospitalitzada per
problemes respiratoris, el 1986 per una insuficiència cardíaca congestiva, i el
1990 per esgotament. L'any 1993 va patir l'amputació de les dues cames per sota
del genoll a causa de la diabetis que patia i que també va afectar-li la vista.
Confinada en una cadira de rodes, va passar els seus últims dies a la seva casa
de Beverly Hills, asseguda al jardí i escoltant els ocells mentre veia jugar a
la seva néta Alice. Va declarar "Només vull olorar l'aire, sentir els
ocells i escoltar riure a Alice". El 15 de juny de 1996, quan la retiraven
del jardí va dir "Estic a punt per anar-me'n ara" i poc després va
morir. 
Billie Holiday & Louis Armstrong – Summertime 1936
Us porto ara jazz amb tocs de blues. La de Billie Holiday i
Louis Armstrong va ser la millor versió que s'ha fet d'aquest tema, tot un
clàssic de George Gershwin amb lletra de DuBose Heyward que van compondre per a
l'òpera-jazz "Porgy and Bess" l’any 1935. Eleanora Fagan Gough,
veritable nom de Billie Holliday, va néixer a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915 i
va morir a Nova York un 17 de juliol de 1959, a causa d'una cirrosis hepàtica. Era
coneguda com Lady Day. La cantant de color Billie Holiday es va unir a un grup
de músics dirigits per Benny Goodman, debutant el 27 de novembre de 1933 amb la
cançó "Your Mother's Son-In-Law". Billie Holiday va ser una de les
cantants negres de jazz que tenia millor reputació professional, tot i que la
seva veu era molt baixa, apenes una octava, cosa que compensava amb una gran
expressió emocional. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No
obstant això, van ser l'heroïna i l'acohol els que van destruir a Billie
Holiday. Al costat d'ella trobem en aquesta gravació de l’any 1936 al 
gran
trompetista Louis Armstrong (Nova Orleans, 4 d'agost de 1901 - Nova York, 6 de
juliol de 1971), també conegut com Satchmo i Pops i en aquest tema, a més
d'usar la trompeta tan bé com solia fer-ho, també canta amb la seva veu característica. Així mateix va col·laborar el pianista Charlie Beal (tots tres a la foto). D’aquesta
cançó es calcula que s’han fet més de 33.000 versions al llarg dels anys. Ara
us explicaré una anècdota de Billie Holiday. Una vegada, quan imperava la
segregació racial, actuava en un club "selecte" i la cantant de color
va sentir necesitat d'anar al lavabo a orinar. Quan es va dirigir al bany es va
trobar amb un cartell col·locat a la porta que indicava clarament "Només
per a blancs". Sabeu que va fer? Doncs sense tallar ni un pèl, Billie
Holiday es va arremangar la faldilla, va baixar-se les calces i es es va pixar
a la porta.
Mahalia Jackson – Crying in the chapel 1983
Per tancar el programa d'avui escoltarem la veu més
important del gospel, la insigne Mahalia Jackson i aquesta cançó escrita per
Artie Glenn per al seu fill Darrel Glenn que la va gravar al 1953 i que la va
col·locar en la sisena posició del Billboard, encara que al llarg dels anys
s'han fet moltes versions, algunes molt rellevants com les de Ella Fitzgerald,
Elvis Presley, The Platters, Rex Allen, June Valli i The Wailers, la banda de
Bob Marley, entre d'altres. Us l'he extret de l'àlbum "I've done my
work" un disc recopilatori que es va publicar a Anglaterra ja al 1983,
onze anys després de la seva mort. Molt implicada amb la lluita pels drets
civils de la gent de color, va col·laborar en 
diverses ocasions amb Martin
Luther King. La cantant de color Mahalia Jackson va ser coneguda com "La Reina de la música
Gospel", un estil que possiblement sigui la font de la qual van beure tots
aquests músics que després van anar decantant-se pel blues i el Rhythm and
Blues. Va néixer a Nova Orleans el 26 d'octubre de 1911 i Mahalia Jackson va
morir a Evergreen Park un 27 de gener de 1972 per complicacions amb la diabétis
que patía. Comptava amb la tessitura vocal d'una contralt i va estar entre les
primeres intèrprets de espirituals a incorporar en la seva música elements del
blues, encara que mai va voler cantar jazz ni Rhythm and Blues, sempre es va
negar tot i les continues ofertes i sugeriments que se li feien.
La frase d'avui és del periodista i escriptor uruguaià
Eduardo Galeano que va morir el passat 13 d'abril i que va manifestar:
"Els nens pobres són els que més pateixen la
contradicció
entre una cultura que mana consumir i una realitat que
ho
prohibeix”
Acaba per avui Un Toc de Rock i jo fotre el camp, però abans
us deixo amb companyia de totes les emissores per les que escoltes el programa
dues vedages per sermana, si ho fas a través de la ràdio o via internet si t’el
descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades
i baixo la barraqueta fins el proper programa, porteu-se be.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario