
Les
dones tornen a ser protagonistes a
Un Toc de Rock i us
porto a
Ruth Brown,
Rita Coolidge,
Rebecca Ferguson,
Roberta Flack,
Sara
Bareilles,
Barbra Streisand i altres grans veus, encara que acabarem amb
jazz i
gospel escoltant a
Mahalia Jackson,
Dakota Stanton,
Ella Fitgerald,
Billie
Holiday i
Blossom Deari. Arriba el moment d'iniciar
un viatge en ales de la
música que espero us porti
records agradables de l'
ahir, d'un
passat ple de
records que iniciem amb
Nina Simone, des de totes les
emissores per les que
escoltes el programa o mitjançant
la xarxa si ho fas pel
blog o el
facebook de
Montse Aliaga. Ara toca posar-se en marxa i
obrir la barraqueta. Jo sóc
Mario Prades i
us diré per començar el nostre recorregut alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Nina Simone
– I put a spell on you 1965

Aquest tema a càrrec de la gran cantant i pianista de color
Nina Simone, amb el qual avui obrirem
Un Toc de Rock, la va gravar l'any 1965
donant títol a un àlbum que va aconseguir el lloc
99 del
Billboard i el
18 a Anglaterra. La cançó va
ser escrita per
Screamin' Jay Hawkins que ja la va gravar l'any 1956 i en els
seixanta hi ha dues interesants versions gravades per la
Creedence Clearwater
Revival que la van tocar al
Festival de Woostock de 1969 i un altra per
The
Alan Price Set. Posteriorment "Vaig quedar encantat per tu" ha estat
novament versionada, destacant les que van realitzar
Joss Stone,
Bryan Ferry,
Dr John,
Alice Cooper,
Eric Burdon,
Screaming Lord Sutch,
Warren Zevon,
Arthur
Brown i
Jeff Beck. Parlarem ara de
Nina Simone que va ser una gran cantant i
pianista de
jazz i
R & B nord americana, establerta durant molts anys a
França,
Nina Simone tenia un greu problema que provocava que molts músics
l’abandonessin sense acabar les gires,
li donava massa abundantment a la beguda.
Quan actuava havia

moments que tocava cançons que
no eren la que havia
anunciat, els músics començaven tocant una i
ella seguia amb una altra diferent
i havia ocasions en que
ni tan sols sabia que estava tocant i cantant i això
"cremava" als músics que la acompanyaven. M'ho va comentar un
ajecutiu de la seva empresa de management a Espanya que estaban molt farts
d’ella.
Nina Simone, de veritable nom
Eunice Kathleen Waymon va néixer a Tryon,
Estats Units, el 21 de febrer de 1933, va morir en Carry-le-Rouet, França, un
21 de abril de 2003. Us explicaré una curiositat, es diu que en aquesta cançó
es van inspirar
The Beatles per compondre el seu èxit “Michelle”.




Rebecca
Ferguson – I thought about you 2015

Vindrem ara al present més recent i escoltarem a la cantant
Rebecca Ferguson, una dona sorgida del programa concurs
Factor X de la
televisió britànica. La cantant de color, mare soltera i amb dos fills, va
cantar el tema "A Change Is Gonna Come" de
Sam Cooke i hem de
reconèixer que va saber ficar-se a l'audiència a la butxaca aconseguint quedar
en
segona posició.
Rebecca Ferguson, cantant i a més compositora, nascuda a
Liverpool el 21 de juliol de 1986, va aconseguir amb el seu primer disc
"Heaven", publicat el desembre del 2011, debutar a la
tercera posició
de les llistes angleses, sent
Disc de Platí i també el va col·locar en llistes
d'Estats Units, Japó, Itàlia, Noruega i altres països. El tema que us he
seleccionat per compartir avui a
Un Toc de Rock i que és una composició de
Jimmy Van Heusen i
Johnny Mercer que han gravat molts artistes al llarg dels
anys, entre ells
Ella Fitzgerald,
Benny Goodman,
Carmen McRae,
Dave Brubeck
Quartet,
Miles Davis,
Nancy Wilson,
Keith Jarrett,
Sinatra i
Dinah Washington,
us el he extret del tercer àlbum de
Rebecca Ferguson, titulat "Lady sings
the blues" en què realitza un homenatge a
grans cantants de blues i es va
publicar el 9 de març passat, el títol l'ha pres d'un disc de la gran
Billie
Holiday que també va gravar la cançó. S'ha enregistrat en els
Capitol Studios
de Los Angeles, comptant amb el productor
Troy Miller, un home que ha treballat
amb
Amy Winehouse,
Rumer,
Laura Mvula,
Dexys Midnight Runners,
Chaka Khan i uns
quants més.




Ruth Brown
– Just a closer walk with three 1962

L'any 1962 la cantant de color
Ruth Brown va publicar un
àlbum titulat "Gospel Time" que s'havia gravat en estudis de
Nashville amb producció i direcció de
Shelby Singleton, del qual ara us
extrauré aquest tema que compartirem a
Un Toc de Rock.
En aquest disc, publicat pel segell Philips Records,
van col·laborar, entre d'altres, Jerry Kennedy, Harold Bradley i Harold
"Pig" Robbins. Ruth Brown, de veritable nom
Ruth Alston
Weston, va néixer a Portsmouth, Virginia, el 12 de gener de 1928 i va ser una
de les més importants veus pioneres femenines del
Rhythm & Blues, de fet en
els anys cinquanta va gravar una sèrie de cançons que van convertir el
R &
B en
música popular i assequible per al gran públic. Als seixanta
Ruth Brown va
semblar diluir-se en l'oblit,

però en els setanta va ressorgir i va mantenir la
seva popularitat també als vuitanta. Va participar en el musical de Broadway
"
Black and Blue" que li va valer un
Premi Tony, la
banda sonora va
rebre un
Grammy. Va ser
Blanche Calloway, la germana de
Cab Calloway qui li va
aconseguir a
Ruth Brown el seu primer contracte i es va convertir en la seva representant, va ser en un club de Washington anomenat
Crystal Caverns. El seu
primer gran hit va ser el tema "So long" que es va publicar l'any 1949. A causa de l'èxit de
la cançó “Teardrops from my eyes” del any 1950, se li va donar el sobrenom de
"
Miss Rhythm" i pocs mesos després
Ruth Brown va passar a ser
considerada la
Reina Mare
del Blues.
Va lluitar molt
pels drets dels músics i l'any 1987 va fundar la Rhythm and Blues
Foundation. Al 1989 se li va concedir un
Premi Pioneer per la seva tasca
en aquesta fundació i l'any 1993 va ingressar al
Rock and Roll Hall of Fame.
Ruth Brown va morir en un hospital a prop de Las Vegas, el 17 de novembre de 2006, a causa de
complicacions derivades d'un atac de cor i una apoplexia que va patir després
de ser operada a l'octubre de 2006.




Aretha
Franklin – Soul serenade 1967
Un dels
millors discos d'Aretha Franklin, coneguda popularment com Lady Soul o Queen of
Soul, és "I never loved a man (The way I love you)" que va publicar
l'any 1967 amb producció de Jerry Wexler, d'ell us he extret aquest tema que
escoltareem a Un Toc de Rock d'avui. L'àlbum va aconseguir la
segona
posició en les llistes del
Billboard i va ser
Disc d'Or per les seves vendes
als Estats Units, sobretot pel tema "Respect" que es va publicar en
single i va ser número
1 a
les llistes, així com un altre single amb la cançó que li donava títol que
també es va vendre molt bé, va arribar al
novè lloc, però jo us he seleccionat
aquesta bella cançó amb la qual seguirem
el nostre viatge
musical i que era una
composició de
Curtis Ousley i
Luther Dixon. L'àlbum es va publicar en versió
mono, però aquest tema us ho he tret de la reedició en CD que es va publicar
l'any 1995 i incloent alguns temes com aquest, en
stereo.
A més d'Aretha Franklin cantant i piano, van
intervenir en les gravacions King Curtis (saxos), Carolyn Franklin i el grup
The Sweet Inspirations als cors, al costat de Willie Bridges (saxos), Charles
Chalmers (saxo), Gene Chrisman (bateria), Tommy Cogbill (baix), Jimmy Johnson
(guitarra), Melvin Lastie (trompeta i corneta), Chips Moman (guitarra) i Dewey
Oldham (teclats). Aretha Franklin va néixer el 25 de març de 1942 a Memphis, Tennessee i
és una de les veus que més han influenciat a les cantants de
Rhythm and Blues i
funky de les darreres generacions.




Donna Hightower – Hey Jude 1972

Encara que a Espanya a la cantant de color
Donna Hightower
avui dia podem dir que pràcticament només se la recorda per "
El Vals de
las mariposas" que va gravar a duet amb
Danny Daniel, la nord-americana és
una cantant de
jazz i
soul amb prestigi internacional i una llarga i brillant
carrera en la què "El Vals" és una pura anècdota. Nascuda a
Cathersville, Missouri, el 28 de desembre de 1926,
Donna Hightower es va traslladar
de petita a Los Angeles amb la seva família. Va començar a dedicar-se al gospel
i al soul, però mai va deixar el jazz. L'any 1969 Donna Hightower es va

instal·lar a Madrid. Va treballar formant duos ocasionals en els pocs locals de
jazz de l'època, fins i tot va tocar amb
Tete Montoliu. L'any 1970 la cantant
edita el seu primer single en castellà "Soy feliz" i un any més tard
s'uniria a
Danny Daniel i van gravar "El vals de les papallones" que
va ser tot un supervendes, però que a Espanya aixó la va encasellar. De fet
Donna Hightower també va aconseguir un
primer premi en un festival, crec que va
ser el de
la Costa
del Sol. Va gravar al nostre país diversos discos de
jazz, fins i tot un amb
una
Big Band dirigida per
Pedro Iturralde "El jazz i Donna Hightower"
que es va publicar l’any 1982.
A principis dels noranta va tornar als Estats Units i
residia a Austin, Texas. Aquesta versió que ens realitza en clau de
soul de l'èxit de
The Beatles, es trobava en el seu LP "This World Today
Is A Mess" que va publicar el segell Decca l'any 1972.
Donna Hightower va
morir el 9 d’agost del 2013.




Roberta Flack – Killing me softly with his song 1973

Nascuda a Black Mountain, Carolina del Nord, el 10 de febrer
de 1939, la cantant i pianista
Roberta Flack és una de les grans veus del
soul dels 70, filla d’un músic d’església.
Sobretot gràcies a dos temes "The first time ever I saw your face"
del any 1969
i "Killing me softly
with his song" que escoltarem ara i va ser declarada com la "
Millor
cançó de l'Any 1973", de fet va rebre
dos Grammys, a part de ser n º
1
durant
6 setmanes. Aquí al pais la cançó es va publicar en format single amb
“Como una mujer” a l’altre cara. El tema es trobava en el seu LP "Killing
me sofly" i com us deia, va ser declarada "
Millor cançó de l'Any".
El tema " Killing me softly with his song" va ser composat per
Charles Fox i
Norman Gimbel i portat a l'èxit per
Roberta Flack, però estava
basat en un poema titulat "Killing me Softly With His Blues" que va
ser escrit per el cantant i

compositor
Don McLean aquell del "American Pie", encara que val a dir que la
primera que la va gravar va ser
Lori Lieberman a l’any 1971. La cantant de
color
Roberta Flack va ser descoberta per
Less McCann quan cantava en un
club
de jazz. Molt poc després i gràcies a ell, va signar contracte amb la
discogràfica Atlantic i va començar la seva brillant carrera i cal destacar la
seva veu, avellutada y sensual que confereix a les seves cançons un encant
especial.




Barbta Streisand – Smoke gets in your ayes 2009

Aquesta peça forma part de la història de la música, clar
que no en la versió que ens porta ara
Barbra Streisand sinó en la que van
realitzar l'any 1958 el grup vocal
The Platters que la van col·locar a la
primera posició del
Billboard i va ser número
tres a Anglaterra, però jo us he
seleccionat aquesta perquè ens resulta molt més propera ja que es va publicar
en un àlbum de la cantant nord-americana titulat "Love is the Answer"
que es va editar l'any 2009 i que estava ple de versions de bons temes, molts d'aquells
també clàssics. "El fum cega els teus ulls" va ser una composició de
Jerome Kern amb lletra d'
Otto Harbach que la van escriure l'any 1933 per al
musical "
Roberta", protagonitzat per
Tamara Drasin i la primera que
la va gravar va ser
Gertrude Niesen que la va publicar el 13 d'octubre de 1933.
Posteriorment es va incloure en la pel·lícula "
Roberta" que van
protagonitzar
Fred Astaire i
Ginger Rogers. La veritat és que s'han realitzat
innombrables versions amb artistes de molt dispars estils, des de
Nat King Cole
a
Brian Ferry, passant per
Ray Conniff,
Jerry Garcia,
Eartha Kitt,
Johnny
Mathis,
Cher,
Glenn Miller,
Freddie
Mercury,
Edith Piaf,
Caetano Veloso, fins i
tot
Led Zeppelin. En total i comptabilitzades oficialment, jo en tinc
localitzades
56 versions i s'ha inclòs a la banda sonora de
12 pel·lícules,
l'última "Blue Valentine" que era del 2010.
Barbra Streisand es diu en
realitat
Barbara Joan Streisand, però
un error d'impremta en el seu primer disc
li va canviar el nom. Va néixer a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942,
cantant, actriu, directora de cinema i productora, és una de les
millors veus
femenines del panorama musical nord-americà. Té en el seu haver
30 Discos de
Platí i
13 dels seus discos han estat
multiplatí. A la foto
Barbra Streisand amb l'actor
Robert Redford a una deles pel·lículas que van fer junts.




Rita Coolidge – My crew 1972

L'any 1972 la cantant
Rita Coolidge, d'ascendència
escocesa
i
índia cheroki, va publicar el seu tercer àlbum "The Lady's Not For
Sale", a través del segell A & M Records i va aconseguir el lloc
46 en
la llista de discos grans de
pop del
Billboard, d’ell us he extret la cançó que
escoltarem ara a
Un Toc de Rock. Va ser escrita per
Priscilla Jones i
l'organista
Booker T. Jones. En aquesta àlbum
Rita Coolidge va comptar amb les
col·laboracions de
Marc Benno (guitarra),
Mike Utley (teclats),
Carl Radle (baix),
Russ Kunkel (percussió),
Booker T. Jones que curiosament no toca l'òrgan, toca
la flauta,
Jerry McGee (guitarra acústica),
Bernie Leadon dels
Eagles
(guitarra),
Kris Kristofferson (veu),
Al Perkins Jr (steel i guitarra slide),
Mike Utley (teclats),
Lee Sklar (baix),
Russ Kunkel (bateria),
Al Kooper
(guitarra) i
John B Sebastian dels
The Lovin' Spoonful a l'harmònica, a més de
tenir en els enregistraments a la seva banda habitual en aquelles èpoques
The
Dixie Flyers, Per cert, els cors en aquesta cançó que obre l'àlbum, estan a
càrrec de
Priscilla Jones que és coautora de la cançó i
Donna Weiss.
Rita
Coolidge va néixer l'1 de maig de 1945 a Lafayette, Tennessee i al llarg de la
seva carrera ha

aconseguit un munt de
Grammy i ha arribat als
primers llocs del
Billboard en llistes de
jazz,
country i
pop.
Rita Coolidge és coneguda
popularment com
The Delta Lady i dedicada a ella
Leon Russell va escriure el
tema "The Delta Lady" que també a gravar
Joe Cocker. Al novembre de
l'any 1970,
Rita Coolidge va conèixer a
Kris Kristofferson a l'aeroport de Los
Angeles, mentre esperaven un avió que anava cap a Tennessee. Ell va decidir
continuar el viatge fins a Memphis amb ella, en lloc de baixar a Nashville com
havia de fer. Es van casar l'any 1973, encara que es van divorciar al 1990. Amb
el cantant, actor i compositor
Kriss Kristofferson,
Rita Coolidge va gravar
tres àlbums a duo, guanyant un
Grammy per
Millor interpretació country per un
duo o grup vocal en 1974 per "From the Bottle to the Bottom" i el 1976
van tornar a guanyar-ho per "Lover Please". Ha gravat en total
16
àlbums que consten en la seva discografia oficial. L'any 1997,
Rita Coolidge va
crear
Walela, un trio de música nativa dels Estats Units, juntament amb la seva
germana
Priscilla i la filla d'aquesta,
Laura Satterfield gravant diversos
àlbums molt interessants. Us explicaré una anècdota, l'any 1970 es diu que
Rita
Coolidge va ser la causa de la separació del supergrup
Crosby, Stills &
Nash ja que ella estava sortint simultàniament amb
Stephen Stills i
Graham Nash
i quan ells es van assabentar
es van tirar els trastos per el cap.




Sara Bareilles – 1000 times 2013

Ara i des de l'àlbum "The Blessed Unrest" que la
cantant, compositora i pianista nord-americana, encara que d'origen portuguès,
Sara Bareilles va publicar el 16 de juliol del 2013 a Espanya i el 12 als
Estats Units i que va debutar en la
segona posició en les llistes
nord-americanes i el
set a Canadà, us he seleccionat aquesta cançó, escrita per
ella mateixa que compartirem a
Un Toc de Rock. Aquest és el quart àlbum en la
carrera d'aquesta artista que al llarg de la seva curta carrera porta més d'
un
milió i mig de discos grans venuts a tot el món i ha superat els
4 milions de
singles. Ha estat nominada en
tres ocasions als
Grammy. En la gravació compta
amb un elenc de músics de luxe:
Colette Alexander (violoncel),
Jason Blynn 
(guitarra),
Mark Endert a les programacions,
Cochemea Gastelum (saxo),
Rich Hinman
(guitarra),
Brian Kornfeld (bateria),
Stacey Proffitt (cors),
Curt Schneider
(baix),
Sarab Singh (bateria),
Aaron Sterling (batería i programacions),
Cameron Stone (violoncel),
Kurt Uenala (baix) i
Yosef Tamir (viola), a més de
la pròpia
Sara Bareilles a la veu i piano. El productor ha estat
Mark Endert.
Per cert que per a aquest any es publicarà un nou àlbum de
Sara Barailles que
portarà per títol "Little Black Dress Tour Live" encara que no sé si
ja està al carrer. La cantant va néixer a Eureka, Califòrnia, el 7 de desembre
de 1979 i va debutar l'any 2010 amb l'àlbum “Kaleidoscope Heart”.
Vanessa Williams – The sweetest days 1994

Aquesta gran balada que escoltarem ara ens la porta la
cantant i actriu de color
Vanessa Williams, una dona de gran bellesa que l'any
1984 va ser coronada
Miss America. El seu nom complet és
Vanessa Lynn Williams
i va néixer el 18 de març de 1963
a Millwood, Nova York. La cançó va donar títol a un
àlbum publicat el 6 de desembre de 1994, el tercer disc en la carrera musical
de
Vanessa Williams i la peça va ser escrita per
Phil Galdston,
Jon Lind i
Wendy Waldman, es va editar en format single col·locan-se en el lloc
18 a les llistes de
pop
americanes i al
40 a
les de
R & B, a Anglaterra va arrivar al
41. De ft de l’àlbum es van
extreure sis singles. La producció de l’àlbum va estar a càrrec de
Keith
Thomas. La veritat és que

la carrera cinematogràfica de
Vanessa Williams és
molt més reixida que la de cantant i entre els seus molts films hem de destacar
el seu paper en “Eraser” al costat de
Arnold Schwarzenegger i
James Caan, sense
oblidar "Shaft" el remake, "The Courage to Love",
"L'Odissea" o "Les aventures de Elmo en Grouchland". Ha
estat casada en dues ocasions, la segona amb
Rick Fox, jugador de la
NBA, del que es va divorciar a
causa d'una fotos compromeses del jugador amb una altra dona. En total
Vanessa
Williams ha publicat 6 àlbums, l'últim d'ells "The Real Thing" es va
editar el 2009.
Dakota Staton – September in the rain 2005

Ara us porto una mica de
jazz i coimençarem amb la veu de
Dakota Staton.
De nom real
Aliyah Ràbia, va néixer a Pittsburgh, Pennsylvania, el 3 de juny de
1930 i va morir un 10 de abril de 2007 a Nova York. Va ser una de les veus
importants del
jazz, encara que no va arribar a la rellevància que van tindre
Ella Fritgerald,
Dinah Washington o
Sarah Vaughan. L'any 1955 la revista
especialitzada en
jazz "Down Beat", la va reconèixer com la màxima
promesa del j
azz vocal de la seva època. Durant algun temps va col·laborar amb
el pianista
George Shearing, amb el qual va gravar "Dynamic!" l’any
1958 i "Dakota at Storyville" un disc en directe de 1961. Aquest
tema, un dels que m'agraden en la discografia de D
akota Staton, us el

he extret
del doble CD "Fly me To The Moon", un recopilatori de
jazz que recull
clàssics a càrrec d'un munt d'artistes i que es va publicar el 1996 i va tornar
a editar-se el 2005 en un recopilatori, encara que
Dakota Staton ja l'havia
publicat abans al disc “More Than The Most!” i era una versió. La cançó va ser
gravada originalment el 1937, incloent-se en la pel·lícula "Melodia per a
dos", però no recordo qui la interpretava. Ha estat multiversionada i
entre altres curiositats us diré que "September in the rain" també la
van gravar
The Beatles, crec que en les sessions amb
Tony Sheridan i sent
The
Beat Brothers i va ser un dels temes que es van incloure també en la prova que
van realitzar per al segell Decca que els va rebutjar per ser un "
grup
sense futur", allavors es deien
The Silver Beatles Aquests enregistraments
posteriorment van ser editats com "The Decca Tapes", no estava
Ringo,
encara tenien a
Peter Best a la bateria.
Blossom Dearie – I left my heart in San Francisco 1963

Seguirem amb
jazz i des de l'àlbum "Sings Rootin
'Songs" que
Blossom Dearie va publicar l’any 1963, us he extret aquest
tema, un altre clàssic del
swing i el
jazz. La música va ser composada per
George Cory i la lletra era de
Douglass Cross i la van compondre l’any 1954.
Blossom Dearie que va néixer el 28 d’abril de 1926, va morir un 7 de febrer de
2009. Va ser una cantant de
jazz i també pianista, enquadrada en el
bebop. Era
blanca i posseïa una
veu acriaturada que li va donar un encant especial. Es va
traslladar a París en els 50 i va conèixer a qui seria el seu marit, el
flautista i saxofonista belga
Bobby Jaspar.
Blossom Deari era una bona pianista
i va gravar un o dos discos sense cantar,
només tocant el piano. Aquest LP del que us he tret aquesta cançó és
peça de col·leccionistes i us ho explico. L’any 1962, va

gravar una cançó per
l'
anunci de ràdio de la
cervesa Hires Root. El LP "Sings Rootin
'Songs" on es va incloure,
no podia ser comprat a les botigues, solsament
podies aconseguir-lo mitjançant
el pagament d'un dòlar i
una prova de compra
del producte. Això va convertir al disc en peça desitjada i s'ha anat
revaloritzant amb el pas dels anys. Per cert, el que te valor es l’
original i
ni han molt pocs, no les reedicions, no us feu il·lisons
Ella Fitzgerald – Night and day 1956

Quan enfilem la recta final del programa d'avui escoltarem a
la
Reina del
Jazz, la gran
Ella Fitzgerald, la veu més important del gènere que ens porta un
tema que així mateix va ser un dels grans èxits de
Frank Sinatra. Us he extret
la cançó de l'àlbum "Sings The Cole Porter Song book" que era doble i
les cançons d'aquest disc es van gravar entre els dies 7, 8, 9 i 27 de març de
1956, en total 32 temes, tots ells escrits per
Cole Porter. Va ser publicat pel
segell Decca així mateix l’any 1956 i la producció va estar a càrrec de
Milt
Gabler.
Ella Jane Fitzgerald va néixer a Newport News el 25 d’abril de 1917. Va
ser coneguda sols com
Ella Fitzgerald i anomenada
Lady Ella i també
The First Lady
of Song i tot i que és reconeguda com a
cantant de jazz, va incursionar en
altres gèneres com el
swing,
blues,
bossa nova,
samba,
gospel,
calypso,
nadales
i el
pop. Al costat de
Billie Holiday i
Sarah Vaughan, està considerada com
la
cantant més important i influent de la història del jazz i
la cançó melòdica.
Posseïa una veu especial

amb un to de
tres octaves i en
Ella Fitzgerald cal
destacar la seva capacitat per
improvisar, encara que se la va acusar de
no
tenir dots per adaptar-se a cantar temes amb tocs dramàtics. Va obtenir
13
Grammy i va ser guardonada amb la
Medalla Nacional de les Arts i la
Medalla Presidencial
de la Llibertat
dels Estats Units. L'any 1985,
Ella Fitzgerald va ser hospitalitzada per
problemes respiratoris, el 1986 per una insuficiència cardíaca congestiva, i el
1990 per esgotament. L'any 1993 va patir l'
amputació de les dues cames per sota
del genoll a causa de la diabetis que patia i que també va afectar-li la vista.
Confinada en una cadira de rodes, va passar els seus últims dies a la seva casa
de Beverly Hills, asseguda al jardí i escoltant els ocells mentre veia jugar a
la seva néta Alice. Va declarar "
Només vull olorar l'aire, sentir els
ocells i escoltar riure a Alice". El 15 de juny de 1996, quan la retiraven
del jardí va dir "
Estic a punt per anar-me'n ara" i poc després va
morir.
Billie Holiday & Louis Armstrong – Summertime 1936

Us porto ara
jazz amb tocs de
blues. La de
Billie Holiday i
Louis Armstrong va ser la millor versió que s'ha fet d'aquest tema, tot un
clàssic de
George Gershwin amb lletra de
DuBose Heyward que van compondre per a
l'
òpera-jazz "
Porgy and Bess" l’any 1935.
Eleanora Fagan Gough,
veritable nom de
Billie Holliday, va néixer a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915 i
va morir a Nova York un 17 de juliol de 1959, a causa d'una cirrosis hepàtica. Era
coneguda com
Lady Day. La cantant de color
Billie Holiday es va unir a un grup
de músics dirigits per
Benny Goodman, debutant el 27 de novembre de 1933 amb la
cançó "Your Mother's Son-In-Law".
Billie Holiday va ser una de les
cantants negres de
jazz que tenia millor reputació professional, tot i que la
seva veu era molt baixa, apenes
una octava, cosa que compensava amb una gran
expressió emocional. Fumava
marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No
obstant això, van ser l'
heroïna i l'
acohol els que van destruir a
Billie
Holiday. Al costat d'ella trobem en aquesta gravació de l’any 1936 al

gran
trompetista
Louis Armstrong (Nova Orleans, 4 d'agost de 1901 - Nova York, 6 de
juliol de 1971), també conegut com
Satchmo i
Pops i en aquest tema, a més
d'usar la trompeta tan bé com solia fer-ho, també canta amb la seva veu característica. Així mateix va col·laborar el pianista
Charlie Beal (tots tres a la foto). D’aquesta
cançó es calcula que s’han fet més de
33.000 versions al llarg dels anys. Ara
us explicaré una anècdota de
Billie Holiday. Una vegada, quan
imperava la
segregació racial, actuava en un club "
selecte" i la cantant de color
va sentir necesitat d'
anar al lavabo a orinar. Quan es va dirigir al bany es va
trobar amb un cartell col·locat a la porta que indicava clarament "
Només
per a blancs". Sabeu que va fer? Doncs sense tallar ni un pèl,
Billie
Holiday es
va arremangar la faldilla, va
baixar-se les calces i es
es va pixar
a la porta.
Mahalia Jackson – Crying in the chapel 1983

Per tancar el programa d'avui escoltarem
la veu més
important del gospel, la insigne
Mahalia Jackson i aquesta cançó escrita per
Artie Glenn per al seu fill
Darrel Glenn que la va gravar al 1953 i que la va
col·locar en la
sisena posició del
Billboard, encara que al llarg dels anys
s'han fet moltes versions, algunes molt rellevants com les de
Ella Fitzgerald,
Elvis Presley,
The Platters,
Rex Allen,
June Valli i
The Wailers, la banda de
Bob Marley, entre d'altres. Us l'he extret de l'àlbum "I've done my
work" un disc recopilatori que es va publicar a Anglaterra ja al 1983,
onze anys després de la seva mort. Molt implicada amb
la lluita pels drets
civils de la gent de color, va col·laborar en

diverses ocasions amb
Martin
Luther King. La cantant de color
Mahalia Jackson va ser coneguda com "
La Reina de la música
Gospel", un estil que possiblement sigui la font de la qual van beure tots
aquests músics que després van anar decantant-se pel blues i el
Rhythm and
Blues. Va néixer a Nova Orleans el 26 d'octubre de 1911 i
Mahalia Jackson va
morir a Evergreen Park un 27 de gener de 1972 per complicacions amb la diabétis
que patía. Comptava amb la tessitura vocal d'una contralt i va estar entre les
primeres intèrprets de espirituals a incorporar en la seva música elements del
blues, encara que mai va voler cantar
jazz ni
Rhythm and Blues, sempre es va
negar tot i les continues ofertes i sugeriments que se li feien.
La frase d'avui és del periodista i escriptor uruguaià
Eduardo Galeano que va morir el passat 13 d'abril i que va manifestar:
"Els nens pobres són els que més pateixen la
contradicció
entre una cultura que mana consumir i una realitat que
ho
prohibeix”
Acaba per avui Un Toc de Rock i jo fotre el camp, però abans
us deixo amb companyia de totes les emissores per les que escoltes el programa
dues vedages per sermana, si ho fas a través de la ràdio o via internet si t’el
descarregues des del blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades
i baixo la barraqueta fins el proper programa, porteu-se be.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario