Un Toc de Rock 09-62

Tal i com us vaig prometre fa unes setmanes, anem a escoltar una altra vegada a Guillem d'Efak, aquest cop amb el clàssic del blues "Febre", però a la banda sonora d'Un Toc de Rock, comptarem així mateix amb Danza Invisible, Joan Isaac amb Moncho, Dani Flaco, Burning, Ana Belén, Rebeca, Gabinete Caligari i alguns més que ens acompanyen en aquest viatge als records, al passat que junts emprenem dues vegades per setmana des de totes les emissores per les que ens escoltes o bé mitjançant internet si t’el descarréguers del blog o el facebook de Montse. Toca posar-nos en marxa i jo obriré la barraqueta. Sóc Mario Prades i per iniciar el programa d’avui escoltarem a Carlos Núñez i us diré alló de cada programa

Benvinguts a Un Toc de Rock

Carlos Núñez – Para Vigo me voy 1996

Comptant amb la col·laboració de la formació cubana La Vieja Trova Santiaguera (a la foto), el gaiter gallec Carlos Núñez inclou aquest tema, un clàssic de la música cubana, amb el que avui començarem Un Toc de Rock en el seu primer treball discogràfic, l'àlbum “A Irmandade Das Estrelas”, publicat per Ariola l'any 1996, un disc ple de bones col·laboracions, entre elles Luz Casal, Kepa Junkera, Rafael Riqueni, Tino Di Geraldo, Paddy Mohoney, Amancio Prada, Ry Cooder, Dulce Pontes i The Chieftains, entre molts altres. En aquest disc també inclou la cançó “Negra sombra”, cantada per Luz Casal en gallec i que és un poema de Rosalia de Castro que ja havien gravat en els seixanta el grup gallec Los Tamara i els catalans Fusioon, encara que molts anys abans ho havia fet també Antoñita Moreno i altres intèrprets de la copla. Carlos Núñez Muñoz és un dels noms més importants internacionalment del seu instrument, reconegut com un dels millors gaiters del món i a part del sac de gamecs, també toca la flauta. Va néixer a Vigo el 16 de juliol de 1971 i va començar als 13 anys, quan va ser descobert pel grup irlandès The Chieftains i va ser convidat per aquests a col·laborar en l'enregistrament de la banda sonora de la pel·lícula "La Isla del tesoro" i amb els que seguiria treballant fins al punt de ser anomenat el setè Chieftain. Carlos Núñez té gravats 12 àlbums en solitari i ha realitzat moltes col·laboracions, entre elles cal destacar les que ha fet amb León Gieco, Dan Ar Braz, Jackson Browne, Phil Cunningham, Ry Cooder, Ronnie Drew, Frankie Gavin, Roger Hodgson, Paddy Keenan, Joan Manuel Serrat, Noa, Martin O'Connor, Liam O`Flynn, Dulce Pontes, Teresa Salgueiro, Sharon Shannon, Donald Shaw, La Vieja Trova Santiaguera i la Banda de Gaitas de Cea. També va participar a la banda sonora de la pel·lícula “Mar adentro” de Alejandro Amenabar.

Danza Invisible – Un amor en cada bar 2010

El grup malagueny Danza Invisible es van crear a Torremolinos i va ser fundat per el batería i cantant Ricardo Texidó juntament amb Chris Navas i Manolo Rubio, provinents del grup punk Adrenalina. l’any 1981. Poc després, va entrar Antonio Gil a la guitarra i Javier Ojeda, que va substituir a Ricardo Texidó com a cantant i aquest es va dedicar ja solsament a la bateria. Jo pensaba que Antoñito havie mort, la veritat es que no se perque i sembla ser que no, que segueix viu i per molt anys. Danza Invisible van guanyar el Concurs de Rock Alcazaba, organitzat per l'Ajuntament de Jerez de la Frontera, el que els va permetre gravar el seu primer senzill amb la cançó "Mis ojos hacia ti". Jo els vaig tenir actuant a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant i es va omplir a rebentar. El bateria Ricardo Texidó els va deixar l’any 1993 per llançar-se com cantant i compositor en solitari, debutant amb el disc "Texidó". Aquesta canço, una composició de Gato Pérez que ell va interpretar e incloure a la banda sonora de la pel·lícula “La Rosa del bar” de Ventura Pons es trova en un àlbum de Danza Invisible titulat “Tía Lucía” que van editar el 12 de març de 2010 i on tot son versions d'autors molt dispars, desde aquesta del Gran Gato a peçes de Hilario Camacho, Michael Jackson, Eddy Grant i atres. Danza Invisible han editat 21 discos i coseguit 7 Disc d’Or i 2 de Platí. L’últim disc es “Danza Total” del 2013, si bé penso que es un recopilatori. La foto es de quan van renovar el seu contracte amb el segell Prodicciones Twins, fa ja un grapat d'anys

Chingon – Malagueña Salerosa 2003

Aquest tema creia qie s'havia inclos en el film "Once upon a time in Mexico" que va dirigir Robert Rodriguez, i és que l'home te el seu propi grup musical, anomenat Chingon, on ell toca la guitarra. És per aquesta raó que gairebé sempre Robert Rodriguez inclou cançons de Chingon en les seves pel·lícules, així tot queda en casa. De fet Chingon és la unió de Robert Rodriguez (guitarra) i el grup Del Castillo i està integrat, a part de Robert, per Alex Ruiz (cantant) Mark del Castillo (guitarra i veus), Rick del Castillo (guitarra i veus), Alberto Besteiro (baix), Carmelo Torres (percussió) i Mike Zeoli (bateria). En les pel·lícules de Robert Rodriguez els Chingon han gravat acompanyant a Salma Hayek, Patricia Vonn, Tito Larriva de Tito & Tarantula i Nataly Pena. Aquest tema és una gran versió del clàssic que s'atribueix als compositors Elpidio Ramírez i Pedro Galindo, tot i que algunes fons diuen que el compostor va ser el mexicà Nicandro Castell. De fet Chingon només han gravat un àlbum "Mexican spaghetti western", editat l'any 2004, però han inclòs cançons seves en set pel·lícules. Son un grup als que podríem enquadrar-los dins del tex-mex i que en moltes peçes barregan castellà i angles. És clar que ara tinc un dubte, no se aquesta peça la van inclure al film que us he dit o a “Kill Bill” del Tarantino o pot ser va ser a les dues. Confirmat, es va incloure a les dues, pero en la primera la van interpretar els Stray Cats. Es que Tarantino i Robert Rodríguez son molt bons amics.

Els Chingon amb Robert Rodriguez en primer pla

Celtas Cortos – Fiesta 2010 / 2012

Celtas Cortos, grup oriünd originalment de Salamanca, va treure un disc al mercat, un doble CD gravat en directe durant la gira del any 2011 i titulat “Vivos y directos”, es va posar a la venda el 13 de març del 2012. Aquest tema és una bona versió en castellà de la cançó "Fiesta" de la banda irlandesa The Pogues i ja es va incloure al anterior disc de Celtas Cortos que és va titular "Introversión", el van publicar l'any 2010 i tot eren versions de cançons celtes que a sempre els van agradar i entre elles aquesta "Fiesta". Celtas Cortos han superat ja els 2 milions de discos venuts al llarg de la seva carrera, des que van començar l’any 1986 i eren només una banda de música celta instrumental. La incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 va tornar a reunir Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació. Actualment Celtas Cortos son Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús Hernández Cifuentes (guitarres i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Dávila (sac de gamecs, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarres). A la foto Mario Prades amb Celtas Cortos i unes amigues després d'um concert.

Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid 1982

Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. El cantant, guitarra, compositor i productor va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de l'any 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines de la història del rock espanyol. Aquest tema era una composició de Joaquín Sabina que per cert, també la va gravar, però jo sempre he preferit la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio Flores, on el saxo es convertix en moltes ocasions en guitarra. La cançó la trobem en el llarga durada "Al caer el sol" publicat l’any 1982 i la producció de l’àlbum va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Tinc que reconeiger que el seu disc més venedor en la carrera d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" del any 1994, però jo de totes, totes, em quedo amb aquest.

Burning – No es extraño que tú estés loca por mí 1980

Sempre he dit i no hem cansaré de repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70 i part dels 80. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto, Julio Castejón i a Burning, Johnny Cifuentes, però la seva música segueix estant viva, com passa amb aquest tema, un dels més representatius de la seva carrera i que es va incloure a la banda sonora d’una pel·lícula. La veritat és que Burning és una de les bandes que m’agrada puntxar a Un Toc de Rock, tot i que tampoc sonen masa, la veritat. El tema estava inclòs en el seu LP "Boulevard" publicat al 1980 i que es va reeditar en versió CD l'any 1992. Que consti que ara pronunciem "Barning", a l’americana, peró en aquells temps els deiem "Burning", tal i con sona. Un altre de les seves cançons de referència es "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" que va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando Colomo. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", l'hisoria del Jaro, on trobàvem "Tú eres mi amor” i “Escríbelo con sangre", junt amb aquesta que escolten ara “No es extraño que tú estés loca por mí”. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. A la cançó “La chica de ayer” els Nacha Pop parlan d’un garito de Madrid conegut com el Penta, de veritable nom Pentagrama, donçs Johnny Cifuentes va ser puntxadiscos en aquell mític local de madrileny..

La Guardia – El túnel del adiós 1993

A l'àlbum "Contra reloj" del grup granadí La Guardia, barregat a Los Angeles, publicat per Zafiro l'any 1993 i amb producció de Dusty Wakeman, trobàvem aquest gran tema que ens porten en clau de jazz i amb un bon treball de vibràfon, un instrument poc habitual a La Guàrdia i al rock, però que en aquest cas quadra perfectament donant-li un caire molt especial. Es van crear l'any 1982 anomenant-se La Guardia del Cardenal Richelieu i eren Manuel España (cantant i guitarra), Enrique Moreno Conejo (baix) i Carlos Gilabert (caixa de ritmes i teclats). L'any 1983 i amb només quinze anys d'edat, van gravar el seu primer single del qual sol es van editar 500 còpies, avui "Las mil y una noches" és peça de col·leccionistes. L'any 1985 s'incorporen Joaquín Almendros (guitarra) i Emilio Muñoz (bateria), passen a dir-se sols La Guardia i guanyen el Certamen de Pop Rock de Fuengirola gravant un maxi single com a premi. A partir d'aquest moment i després de fitxar per Zafiro i ser representats per  Tibu, un gran professional i a més a més músic, comença l'ascens de La Guàrdia. L'any 1994 Juan Enrique Moreno va morir d'una malaltia cardíaca. La veritat és que en el si del grup ha hagut canvis constants i actualment només queda Manuel España (a la foto) dels membres originals. Des del any 2007 La Guardia són artistes del segell discogràfic barceloní Vale Music. Per cert la primera vegada que La Guardia va actuar a la província de Tarragona va ser a El Morell i la producció la vaig realitzar jo, va ser a la festa aniversari de Ràdio El Morell. Els teloners eren un grup de la meva escuderia, els cambrilencs Seis Disparos.

Gabinete Caligari – Camino Soria 1987

Aquest tema es el que donaba títol al seu LP "Camino Soria", el primer treball per EMI editat l’any 1987 i que és un dels que millor es van vendre del grup madrileny que van comptar amb la col·laboració als teclats d'Esteban Hirschfeld. Gabinete Caligari era un tercet integrat per Jaime de Urrutia (Madrid, 21 de juny de 1958) que estudiava filologia semítica, a la veu i guitarra, Fernando "Ferni" Presas (Madrid, 4 de novembre de 1957) (baix) i Eduardo "Edi" Clavo (Madrid el 25 d'octubre de 1958) a la bateria i que paralel·lament va crear el grup de tangos Malevaje. Jaime anteriorment havia militat a Ejecutivos Agresivos i els seus companys, estudiants de la Facultat de Ciències de la Informació de la Complutense de Madrid a Ella i Los Neumáticos. Sorgeixen a Madrid l'any 1981 i es diu que van començar influenciats per Eduardo Benavente de Paràlisis Permanente, un nom mític del Madrid de la movida. Gravaven inicialment per al segell Tres Cipreses que distribuïa i estava vinculat fins que va ser absorbit per DRO, en aquelles èpoques el més important segell independent espanyol, propietat de Servando Carvallar que anys més tard sería també obsorvit per una multinacional, deixant de ser independent. En el paquet es va incloure Produccions Twins. Després de desfer-se, els components de Gabinete Caligari van emprendre projectes separats, encara que la millor carrera va ser la de Jaime Urrutia en solitari i tampoc ha estat res de l'altre món, la veritat. En total van gravar 8 àlbums d'estudi i diverses recopilacions. Sembla que la ruptura no va ser massa amistosa i l'únic acte públic en el qual han participat els tres junts va ser en la presentació, al març de 2004, del llibre "Gabinete Caligari. El lado más chulo de la movida" que va escriure Jesús Rodríguez Lenin. Dins de la movida madrilenya el rock més castís i cheli ens el van portar els tres nois de Gabinete Caligari que en les seves cançons introduïen connotacions molt folklòriques i un clar regust nacional, de fet al seu so se li denominava Rock Torero.

Dani Flaco – Entre la nit i l’aurora 2006

Daniel Sánchez García es un noi de Bellvitge nascut l’any 1977 i que anava per operari de la SEAT, com els Estopa, i va asdevenir en cantautor. Ara Dani Flaco ens versiona al català el tema que donava títol al seu primer disc, publicat l’any 2006 i que us he extret, cantada en la nostra llengua, des de el seu àlbum “Xarnego”. Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani Flaco, un apel·latiu que li van posar en la seva joventut, per la seva extrema primesa. Aquesta és una cançó amb lletra dura però propera, com gairebé tots els temes de Dani Flaco, ens parla de que es un adicte a l’hora en la que la nit i l’aurora dispiutan, quan per els carres de la ciutat encara hi han prostitutes, tanquen les discoteques,  s’apagan els fanals, obren les fleques i molts es llevan per anar-s’en a treballar. La seva dupta es si plantar cara a la vida o no fer més que amagar-se. No sap si lluitar per aixacar-se o deixar-ho tot tal i com està. Els bars pujan les persianas i la mare matinada crea histories no sempre ben aprofitades. Es la hora en que ell per fi la oblida, precisament quan el que vol es recordar-la. L’últim álbum que ha publicat Dani Flaco fins el momento es “Versos y madera” que es va posar a la venda al febrer de l’any 2014, financiat per el sistema del crowdfunding. 

Rebeca – Mi ciudad 1997

L'any 1997 el segell Max Music va publicar "Rebelde", segon treball discogràfic de Rebeca, de nom complet Rebeca Pous del Toro que ara sembla haver tornat de nou a la popularitat i s’ha convertir en una musa per els gays, també crec que ha tret un disc nou, però no estic gens segur d'això. Rebeca va néixer a la Ciutat Comtal l'1 de novembre de 1978 i és filla de la cantant Franciska que va ser popular a mitjans dels seixanta i neboda del també cantant Eliseo del Toro que aquest si va tenir una brillant carrera en els seixanta com a cantant de pop. La veritat és que des de fa uns anys Rebeca surt als programes del "Coraçao" per raons diverses, que si el seu pare en lloc de ser José María Pous potser era Jesús Hermida, que si ella tenia asuntillos de sexe i cor amb algun que altre famosillo... en fi, això no és el que a nosaltres ens interessa ja que a Un Toc de Rock escoltem i parlem de música. Si us diré que jo vaig conèixer a Rebeca quan la vaig entrevistar arran de la publicació d'aquest àlbum del que us he extret el tema que escoltem ara i que francament, no se perquè crec que no l’havia posat mai perquè la veritat és que està molt bé, la resta del disc es bastant fluixet. És una composició amb música de Richard Román i lletra d'Óscar i Andrés de Palma. Per cert, en aquella època en la que jo la vaug coneixer Rebeca era núvia del bateria d'un grup de rock, crec que eren Los Bisontes, però no estic segur. Us diré una cosa, en la biografia en anglès de Rebeca consta que el seu oncle és Eliseo del Toro, però diuen textualment "A famous Puerto Rico singer", greu error, Eliseo del Toro és també de Barcelona.

Guillem d’Efak – Febre 1965

Ara us porto a Un Toc de Rock tot un clàsic del blues. Aquest EP de Guillem d’Efak publicat per Concentric l’any 1965 i que compta amb Francesc Burrull al piano i la direcció musical que també va ser el productor, de fet era el director musical del segell Concentric, incloïa el clàssic del blues americà "Febre", composat per John Davenport i Eddy Cooley i el primer que la va gravar va ser Little Willie John a l’any 1956, si bé qui millor la va clasificar en llistes als Estats Units va ser Peggy Lee, al costat de "Com ahir ", versió del tema del film "Casablanca", "Setembre, temps Plujos" i "Plorant", totes les lletres van ser adaptades al català per Ramon Folch i Camarasa. La veritat es que jo sento una especial debilitat per Guillem d’Efak, aquest gran cantant de color nascut a Rio Muni, Guinea Espanyola, l’any 1929 i que va morir a Mallorca l’any 1995, de veritable nom Guillem Fullana i Fada d'Efak, va formar part de la Nova Cançó per dret propi. Era un home que cridava l’atenció: Era de color, cantava en català, perteneixia a la Nova Cançó i va escriure llibres, poemes i cançons en català. Un extrany coctel. Com us deie escriptor, poeta, compositor i cantant, Guillem d’Efak va compondre moltes cançons, algunes d'elles gravades per altres cantant com Núria Feliu que va enregistrar un disc sencer "Viure a Barcelona", amb cançons del mallorquí d'adopció on les lletres eren de Guillem d'Efak i la música d'Antoni Parera Fons, un altre mallorquí a qui escoltarem en un altre ocasió i que va composar l’himne dels Jocs Paralimpics Barcelona 92. Per cert Guillem D'Efak va gravar també per el segell Concentric, propietat de Josep Maria Espinas, un disco compartit de Nadales, era així mateix un EP.

Joan Isaac i Moncho – On es la gent? 2004

L'any 2004 i per celebrar els seus cinquanta anys, el cantautor Joan Isaac va treure un àlbum publicat a través del segell barceloní DiscMedi titulat "Només han passat cinquanta anys" que es va gravar en directe al Teatre Nacional de Catalunya, comptant amb col·laboracions de luxe, entre elles Maria del Mar Bonet, Luis Eduardo Aute, Manel Camp, Mone, Jordi Vilaprinyó, Roberto Vecchioni, Mauro Pagani i altres que no recordo ara, sense oblidar el Rei del Bolero, Moncho, amb el que interpreta aquesta cançó. En aquest disc també es va incloure un homenatge a un dels grans cantautors italians Paolo Conte, del qual Joan Isaac va gravar la cançó "Azzurro" i encara que a molts pugui sonarlis a Adriano Celentano que la va portar a l'èxit en els seixanta, va ser composada per  Paolo Conte. Amb Joan Isaac en aquesta cançó que sona ara a Un Toc de Rock, trobem a Moncho, de veritable nom Ramon Calabuch Batista i que va néixer al barri de Gràcia, el 26 de juliol de 1940, cantat junts aquest tema en què recorden les coses que van passar en els setanta i els somnis que mai van arribar a complir-se, en ser truncats per la crua realitat. Joan Vilaplana i Comín, nom real de Joan Isaac, va néixer a Esplugues de Llobregat el 17 de setembre de 1953 i en aquest tema ens recorda també les festes majors de la seva ciutat natal on els seus pares ballaven abraçats escoltant a Moncho. A la foto i d'esquerra a dreta: el Consul de Cuba, el Gobernador civil de Tarragona, Ángel Juarez, Mario Prades i Moncho.

Ana Belén & Lucio Dalla – Caruso 1997

“Caruso” és una cançó escrita per Lucio Dalla l'any 1986 dedicada al gran tenor Enrico Caruso i que el cantant i compositor italià va incloure a la banda sonora de la sèrie "Mama Lucia" que va protagonitzar Sophia Loren, encara que la interpretava el gran tenor Luciano Pavarotti i es va editar a Espanya l’any 1988. Ana Belén la va gravar l’any 1997 en el seu àlbum "Mírame", un disc ple de col·laboracions i la va cantar a duet amb el seu autor, el cantant Lucio Dalla que va morir el 1 de març de l’any 2013 i aquesta és la versió que ara us porto a Un Toc de Rock per acabar el programa d'avui. En aquest àlbum Ana Belén va incloure diverses col·laboracions, entre elles trobàvem temes amb Antonio Carmona de Ketama, Antonio Banderas, Chico Buarque, Fito Páez i Chavela Vargas. El respecte d'aquest disc, en els títols de crèdit Ana va manifestar "Crec que mai havia trigat tant a gravar un disc... per descomptat el resultat no hagués estat el mateix sense ells". Arran de la mort de Lucio Dalla, Ana Belén va lamentar-se per no haver inclòs cap cançó seva en el seu últim treball discogràfic “A los hombres que amé” que va publicar, després de quatre anys de silenci discogràfic, el 15 de novembre de 2011 i que va ser Disc d'Or, a l’àlbum tot eren versions de peças de bons amics. María del Pilar Cuesta Acosta a la que coneixem com Ana Belén, va néixer a Madrid el 27 de maig de 1951 i va conèixer al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de la pel·lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al 72, no ho tinc massa clar. Al cinema va debutar a la pel·lícula "Zampo i jo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres. A la foto Ana Belén amb Lucio Dalla.

La frase per tancar el programa d'avui és de l'actriu Marilyn Monroe (Los Angeles, 1 jun 1926 -5 d'agost de 1962), tot un sex symbol del cinema americà que sembla s'ha confirmat va ser assassinada per Norman Hogdes, un agent de la CIA avui retirat que amb 78 anys, està agonitzant a l'Hospital General Sentara, a Norfolk (Virgínia) i ho ha confessat en el seu llit de mort el passat 22 d'abril.

"Una noia llesta fa un petó però no estima, escolta
però no creu i deixa abans de ser deixada”

Conclou Un Toc de Rock i jo fotre el camp per avui, però abans us deixaré amb la bona companyia d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vedages per sermana, si ho fas a través de les ones o via internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i ara toca baixar la barraqueta fins el proper programa, sigueu bons, sigueu bones.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)