La cançons "llargues" formen part de la història
del rock i encara que les dues primeres les van gravar Iron Butterfly i Rare Earth,
avui tindrem unes altres i escoltarem per començar Un Toc de Rock als genis de
la música electrònica, el grup alemany Tangerine Dream, liderat per Edgar
Froese que va morir el passat mes de gener, però també sonarán John Miles,
Isaac Hayes, Chicago, The Temptations i acabarem amb jazz que ens portaran Dave
Brubeck Quartet i Bob James. Ara i des de les emissores per les que ens escoltes
o bé mitjançant internet si et descarréguers el programa del blog o el facebook
de Montse Aliaga, obriré la barraqueta, sóc Mario Prades i toca dir-vos alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Tangerine Dream – Cloudburst flight 1979
Dins de la música electrònica hem de reconèixer que els
grups alemanys destaquen per la seva importància i quantitat, però un dels que
llueixen amb entitat pròpia són Tangerine Dream, amb els que avui començarem Un
Toc de Rock. Aquest tema “Vol aiguat”, de més de 7 minuts, us el he extret del
seu àlbum "Force Majeure" que es va publicar l'any 1979. Tangerine
Dream sorgeixen a finals de la dècada dels seixanta; va ser fundat concretament
al 1967 pel teclista alemany Edgar Froese que va néixer a Tilsit a l'antiga
Prússia Oriental, avui territori de Rússia, el 6 de juny de 1944 i va morir a
Viena el passat 20 de gener de 2015,
a causa d'una embòlia. La notícia va ser anunciada pel
grup el dia 23 a
través de la seva pàgina de facebook. Edgar Froese ha estat l'únic músic que
sempre ha romàs en Tangerine Dream liderant la banda, encara que des 
de 1974
havia mantingut una carrera paral·lela en solitari amb bons treballs dins de la
mateixa línia electrònica, amb 22 discos pel seu compte. La veritat és que la
carrera de Tangerine Dream és aclaparadora, amb 60 àlbums publicats entre
discos d'estudi i soundtracks, a més de 9 discos en directe, penseu que només a
la dècada dels 80 van realitzar més de 20 bandes sonores. En l'àlbum "Force Majure", del que us he extret aquest tema que escoltem ara,
també trobem a Klaus Krüger i Christopher Franke, però per Tangerine Dream i al
llarg dels anys han passat músics de la talla de Klaus Schulze, Conrad
Schnitzler, Peter Baumann, Michael Hoenig, Steve Jolliffe, Johannes
Schmoelling, Paul Haslinger, Ralf Wadephul, Jerome Froese i Linda Spa, tot i
que també han comptat amb col·laboracions 
com la de Clare Torry, que havia
posat veu al tema "The Great Gig in the Sky" del disc "Dark Side
Of The Moon" de Pink Floyd i que ja hem escoltat en el programa. L'últim disc
editat per Tangerine Dream ha estat "Machu Picchu" que es va editar
l'any 2012. Per cert, us explicaré dues curiositats, durant les primeres
dècades de Tangerine Dream, en tots els seus discos, més o menys amagada, molt
petita i suposo que a manera de joc, apareixia la fotografia d'una nena que amb
els anys es va anar convertint en una dona, es tractava de la filla d'Edgar
Froese (a les fotos) i la segona és que al juliol del 1967 ell va compondre la música per a
la inauguració del Crist de Dalí, un escultura feta de barrils, bicicletes i
metall.
John Miles – Music
1976
Hi ha cançons com aquesta que escoltarem ara al programa que
formen part de l’historia del rock, i que va ser el gran hit en la carrera del
cantant, guitarra, teclista i compositor britànic John Miles, nascut a Jarrow,
el 23 d'abril de 1949, de fet es pot dir que es l’única per la que avui en dia
s’el recorda. Es va publicar l’any 1976 i es va incloure en el LP
"Rebel". La cançó que escoltem a Un Toc de Rock, va aconseguir
alçarse fins el tercer lloc a Anglaterra i la mateixa posició va asolir també
en els Estats Units. El músic anglés John Miles va ser membre del grup The
Influence, on també estaven Paul Thompson, que va ser bateria amb Roxy Music i
Vic Malcolm, després guitarra de
Geordie. També va formar la seva pròpia banda anomenada The John Milers
Set, tot aixó abans de 
començar la seva definitiva carrera com a solista l’any
1971. Val a dir que John Miles ha posat la veu en diversos temes d'Alan Parsons
Project i en moltes gires va acompanyar a Tina Turner com a cantant per els
duets. La veritat és que John Miles en solitari té 18 discos gravats entre
àlbums d'estudi, recopilacions i directes, però cap va funcionar com el primer,
"Rebel" i de fet aquí al país, com us deia abans, sols s’el recorda
avui en dia per aquesta cançó que hem escoltat ara, “Music” de la que val a
destacar els canvis de ritme que conté i que jo crec va ser la clau del seu
èxit.
Chicago – I’m a man 1969
A l'àlbum de debut del grup Chicago Transit Authority,
publicat el 28 d'abril de 1969,
l'únic disc signat amb aquest nom i que per cert va ser
doble als Estats Units, encara que a Espanya la discogràfica CBS no es va
atrevir a publicar-lo així i el van partir en dos, es va incloure aquest tema
que va ser un dels grans èxits de la banda britànica Spencer Davis Group,
composada per Steve Winwood i al nostre país la cançó va donar títol al segon
àlbum de Chicago ja que com us he comentat, aquí el van fragmentar en dos.
Aquest doble àlbum es va gravar entre els dies 27 i 30 de gener del mateix any
i va aconseguir el lloc 17 en els Estats Units i el 9 a Anglaterra. La cançó es va
publicar en single, encara que va ser retallada a tisora i va aconseguir el
lloc 49 en la llista de singles de pop del Billboard. De fet he de aclarir-vos
que Chicago sempre ha numerat els seus discos d'estudi, els únics àlbums de
Chicago que tenen títol 
són els directes i els reculls de grans èxits. Chicago
que són, juntament amb Blood, Sweat & Tears i Wheater Report, les bandes
més representatives del jazz-rock als Estats Units. es van crear l’any 1967 a la ciutat de Chicago,
Illinois, i com us vaig dir en programas de la passada temporada, van tenir
problemes pels drets del nom. Inicialment es van fer dir Chicago Transit
Authority, però resulta que aquest era el nom de l'empresa de transport públic
de la ciutat, la companyia de tramvies, i ells es van veure forçats a
canviar-lo després d’aquest primer disc per que a l'empresa metropolitana no
els hi va fer cap gracia. Per cert, el seu segon disc als Estats Units també va
ser doble, cosa que era tot un repte per a una banda novell com ells. Chicago 
va estar integrat inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow
(trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue),
Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera
(baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven
en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar
"Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry",
que ho podriem traduïr com “Resulta molt dur dir ho sento” que va pujar
ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la
popularitat, demostran que molts crítics, en masses ocasions: "Quan no posan
la pota, es perque l'estan cambian de lloc"
són els directes i els reculls de grans èxits. Chicago
que són, juntament amb Blood, Sweat & Tears i Wheater Report, les bandes
més representatives del jazz-rock als Estats Units. es van crear l’any 1967 a la ciutat de Chicago,
Illinois, i com us vaig dir en programas de la passada temporada, van tenir
problemes pels drets del nom. Inicialment es van fer dir Chicago Transit
Authority, però resulta que aquest era el nom de l'empresa de transport públic
de la ciutat, la companyia de tramvies, i ells es van veure forçats a
canviar-lo després d’aquest primer disc per que a l'empresa metropolitana no
els hi va fer cap gracia. Per cert, el seu segon disc als Estats Units també va
ser doble, cosa que era tot un repte per a una banda novell com ells. Chicago 
va estar integrat inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow
(trombó), Walter Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue),
Terry Kath (guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera
(baix i veu) i Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven
en decliu i havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar
"Chicago 16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry",
que ho podriem traduïr com “Resulta molt dur dir ho sento” que va pujar
ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la
popularitat, demostran que molts crítics, en masses ocasions: "Quan no posan
la pota, es perque l'estan cambian de lloc"
Isaac Hayes
– Strager in Paradise 1977
Fa ja unes quantes setmanes i escoltant Barry White us vaig
comentar que la seva manera de cantar, amb una veu profunda i ronca, imitava
des dels seus principis la d'un altre cantant de color nord-americà, el gran
Isaac Hayes al qual ara anem a escoltar amb aquest tema, una versió d'un
clàssic que va incloure en el seu àlbum "New Horizon" publicat l'any
1977 pel segell Polydor i que va aconseguir el lloc 26 en la llista d'àlbums de
R & B del Billboard als Estats Units. La cançó, com us deia tot un clàssic,
pertanyia al musical "Kismet" de 1953 i va ser escrita per Robert
Wright i George Forrest, tot i que la melodia s'ha d'atribuir al compositor
clàssic rus Alexander Borodin (12 de novembre de 1833 - 27 de febrer de 1887)
ja que es van inspirar en les seves "Danses polovtsianes". La versió
més popular de la cançó és la que 
va realitzar Tony Bennett, però també la van
gravar The Four Aces, Tony Martin, Ray Connif, Artie Shaw i molts altres. El
compositor, cantant, pianista, productor i actor Isaac Hayes va néixer a
Covington, Tennessee, el 20 d'agost de 1942, va ser trobat inconscient a la
seva casa de Memphis, el 10 d'agost de 2008, la policia del Comtat de Shelby el
van trobar descoratjat a terra al costat d'una màquina caminadora que encara
estava en funcionament. Isaac Hayes va ser portat a l'Hospital Baptist Memorial
a Memphis, on va ser declarat mort a les 02:08 pm. Pel que sembla havia patit
un ictus. De fet ell mateix va reconèixer que el gener del 2006 havia patit un
accident cerebrovascular menor. Va ser artista del segell Stax des de mitjans
dels anys seixanta. On va debutar amb l'àlbum "Presenting Isaac
Hayes" al 1967. Un dels seus grans èxits va ser la banda sonora de "Shaft", del 1971, el tema estrella ja l'hem escoltat a Un Toc de
Rock. Isaac Hayes va 
participar en el famós festival de Wattstax, un memorable
concert dels artistes afroamericans més destacats en aquella època, realitzat
en el Coliseu de Los Angeles, el 20 d'agost de 1972. Aquest festival va tenir
una gran importància dins de la història de la música soul, ja que van estar
presents altres grans com The Staple Singers, The Emotions, The Bar-Kays, David
Porter, Carla Thomas, Rufus Thomas. El festival ha estat considerat com el
Woodstock dels afroamericans. Isaac Hayes és l'autor, entre molts altres, del
tema "Soul man" que va ser el gran èxit en la carrera del duet de
color Sam & Dave. El single amb "Theme from Shaft" del que us he
parlat abans, va aconseguir la primera posició del Billboard i li va valdre a
Isaac Hayes un Oscar a la millor cançó.
The Temptations – Masterpiece 1973
Produït per Norman Wilfield, aquesta cançó que escoltem ara
a Un Toc de Rock, "Masterpiece", donava títol al que possiblement
sigui el millor àlbum d'aquesta bona banda, una de les millors si no la millor,
del soul vocal nord-americà i que es va publicar el 21 de febrer de 1973. Es
tracta d’un tema llarg i treballat on els arranjaments de Paul Riser es
llueixen en tot el seu esplendor. Vam tenir-la sonant en un programa fa un
parell de temporades, peró en aquella ocasió no ens va donar temps per
escoltar-la sencera causa de la seva extensió, més de 13 minuts, però avui la gaudirem junts i
servirà per recordar a Un Toc de Rock aquesta bona banda de color nord-americana.
A la carrera de The Temptations destaca així mateix un altre bon tema llarg
"Papa Was a Rolling Stone" que van editar l’any 1971. El grup The
Temptations, un dels més rellevants de la Tamla Motown, es van
crear a Detroit, l’any 1961, quan es van 
fusionar dos grups The Primer i The
Distants. The Temptations eren
un grup vocal que estave integrat per David Ruffin, Eddie Kendricks, Paul
Williams, Otis Williams i Melvin Franklin. El seu gran èxit va ser la
cançó "My girl” que es va publicar l’any 1965, una peça que també la va
gravar i portar a l’èxit el malograt Otis Redding, al que es va considerar El
Rei del Soul i que no hem de confomdre amb “Oh, girl” que es trobava en aquest
mateix àlbum del que us he tret la cançó que sona ara i que ja vam escoltar a
un programa de la passada temporada. En aquesta gravació, el grup The Temptations son Dennis Edwards, Damon
Harris, Richard Street, Melvin Franklin i Otis Williams. “Masterpiece”
va ser una composició del mateix productor Norman Wilfield que de fet, crec va
ser el compositor de tots els temes de l’àlbum. El single va pujar al primer
lloc de les llistes i es va mantindre dues setmanes, mentre que l’àlbum va
arrivar a la setena posició. 
Dave
Brubeck Quartet – Take five 1959
Al programa d'avui d'Un Toc de Rock ple de cançons que podem
considerar llargues, anem a rendir un homenatge a un dels grans del jazz i que
ens va deixar el 5 de desembre del 2012, es tracta del pianista i compositor de
jazz Dave Brubeck que ens portarà el tema més important en la seva carrera
professional, la cançó "Take Five" amb la que avui el recordarem.
Dave Brubeck va néixer el 6 de desembre de 1920 a Concord, Califòrnia i
va morir a Norwalk, Connecticut, a causa d'un problema cardíac. Curiosament el
tema "Take Five", una mena de cannon a ritme de 5 x 4, una cosa
bastant inusual en el món del jazz i que avui és el més recordat a l'àmplia
carrera del Dave Brubeck Quartet, no era una composició de Dave Brubeck, va ser
escrita l'any 1959 per Paul 
Desmond (25 de novembre de 1924 - 30 de maig de
1977), saxofonista del grup i es va incloure aquell mateix any a l'àlbum
"Time Out", gravat als Columbia's 30th Street Studios de Nova York
els dies 25 de juny, 1 de juliol i 18 d'agost de 1959, tan sols en tres dies i
que va arribar al lloc 25 de les llistes del Billboard l'any 1961. La cançó va
ser interpretada en públic per primera vegada per el The Dave Brubeck Quartet
al night club Village Gate de Nova York. Després de la mort de Paul Desmond a
causa d'un càncer produït per l'abús d'alcohol, es va saber que la cançó havia
generat una mitjana de 100.000 dòlars anuals als Estats Units en concepte de
drets d'autor. Deu ni do!
El Dave Brubeck Quartet amb Dave Brubeck al piano i Paul Desmond al saxo
Bob James – Jamaica Farewell 1976
El tema amb què tancarem Un Toc de Rock que va ser un dels
gran èxits del cantant de color Harry Belafonte, aquest “Adeu a Jamaica” la va
gravar a ritme de calypso, arrivan al quart lloc en les llistes del Billboard.i
també l’han enregistrat The Kingston Trio, Sir Lancelot, Jimmy Buffett, Sam
Cooke, Nina & Frederik, Pat Rolle, Carly Simon, Nuttea, James Last, Ray
Connif, Caetano Veloso, Sting i fins i tot els espanyols Los Payos, però es
tractava d’una composición de Lord Burgess que ara ens porta per concloure el
programa d’avui un gran del jazz, el pianista Bob James que la va incloure en el seu
àlbum "Three", realitzant una magistral interpretació en clau de
jazz-fussion en al qual tots els instruments van prenén el seu protagonisme. En
aquest àlbum van col·laborar els saxofonistes Grover Washington Jr i Tim Whistle, Harvey Mason a la bateria, Gary 
King
al baix, Eric Gale i Hugh McCracken a les guitarres, al costat d'un munt de
músics, a més a més d'una secció de metalls i una altra de corda . El pianista,
productor i arranjador de jazz Bob James va néixer el 25 de desembre de 1939 a Marshall, Missouri i
està reconegut com un dels progenitors del estil conegut com smooth jazz. Dues
cançons de Bob James "Nautilus" del disc "One" editat l’any
1974 i "Take me to the Mardi Gras" que era a l'àlbum "Two"
de 1975, es troben entre les cançons més samplejades en la història del hip
hop. El pianista Bob James ha publicat una treintena d’àlbums com a solista.
La frase d'avui és d'Esperanza Aguirre, la líder del PP per
la capital de regne que ha manifestat dins de la seva campanya electoral una dita per la que li podriem dir alló de "Lumbreras":
"A Madrid estarà permès tot el que no estigui
prohibit"
S'ha d'haver espremut molt la bola de pensar per haver
arribat a aquesta conclusió.
Acabaré per avui Un Toc de Rock, però abans de marxar-me, us
deixaré amb la bona companyia de totes les emissores per les que escoltes el
programa dues vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas
mitjançant el teu receptor de ràdio o a traves d’internet si t’el descarregues
des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i ara
tancaré la barraqueta. Porteu-se bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario