Un Toc de Rock 09-65

El grup musical més important del segle XX va ser, sense cap mena de dubtes, The Beatles i ara començarem Un Toc de Rock amb una cançó que la van presentar per 400 milions d'espectadors simultàniament, però també escoltarem al programa d'avui a Century, The Byrds, Tears for Fears, Bee Gees, Chris Norman i Suzi Quatro, Scott McKenzie, The Christians, Tina Turner i alguns més que des de totes les emissores per les que ens escoltes o bé mitjançant internet si et descarréguers el programa del blog o el facebook de Montse, ens aconpanyaran en aquest viatje per els records, pel passat, per la nostra banda sonora. Sóc Mario Prades i obriré la barraqueta dient alló de sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Beatles – All you need is love 1967

Aquesta cançó amb la que avui començaré Un Toc de Rock, va ser un dels grans èxits de The Beatles i la va escriure John Lennon, encara que com era habitual en ells està signada com Lennon / McCartney. Va ser interpretada en viu per primera vegada per The Beatles en el "Our World", sent la primera transmissió global de televisió via satèl·lit rebuda en 26 països a l'hora i es calcula que vista per més de 400 milions de persones, el dia 25 de juny de 1967, al mateix temps. La BBC havia encarregat a The Beatles que escrivissin una cançó que representés al Regne Unit en aquest programa. És l'última cançó gravada per The Beatles abans de la mort de Brian Epstein, el seu manager. S'obre amb un fragment de “La Marsellesa”, però també hi ha trossets de Johann Sebastian Bach, del “In the mood” de Glenn Miller, fins i tot dels propis Beatles ja que sona un fragment del "She loves you", cal destacar que la cançó va ser escrita en un ritme poc usual 7 x 4, fins i tot hi ha un compas amb 8 x 4. Aquesta peça i el “Money” de Pink Floyd, són les dos úniques cançons escrites amb aquest temps que han arrivat a clasificar-se a les llistes del Billboard americà. En aquella actuació també van participar Keith Moon dels  The Who a la bateria, David Mason a la trompeta, Mike Vickers va coordinar els músics que van tocar acordions, panderetes, cordes, etc. Però també van fer cors Mick Jagger, Keith Richards, Keith Moon, Graham Nash, Eric Clapton i uns quants més. Es va publicar el 7 de juliol del 1967 en format single amb “Baby you’re a rich man” a l’altre cara a Anglaterra, però als Estats Units es va editar el dia 17, el single va conseguir el primer lloc en tots dos paisos. De fet aquesta cançó es va convertir poc després en un himne per a la comunitat hippy. Us explicaré una anècdota, al març del 2014, el govern d'Equador va comprar els drets de la cançó per usar-la en la seva campanya turística "All you need is Equador". Al llarg dels anys s'han fet diverses versions, destacant les de Oasis, Elvis Costello, Rod Stewart, Enrique Iglesias, Tears for Fears, The 5th Dimension, Echo & the Bunnymen, Einstürzende Neubauten, Nada Surf, John Bayless, Duster Bennett, Ferrante and Teicher, Anita Kerr, The Royal Philarmonic Orchesta i el coro de Vienna.

Tears for Fears – Everybody wants to rule the world 1985

El duet britànic Tears for Fears es va crear l’any 1981 i es van englobar dins de la new wave. Eren Curt Smith (cantant i baix) i Roland Orzabal (cantant i guitarra). La cançó seva que millor va funcionar a Espanya va ser "Shout", però jo sempre he sentit certa debilitat per aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock, per compartir-la amb tots vosaltres. Totes dues cançons es trobaven en el seu tercer disc "Songs from the Big Chair", editat el 27 de febrer de 1985. Dels seus tres primers discos es van vendre més de 20 milions de còpies de les quals la meitat corresponia a aquest disc, però avui i tot i seguir en actiu, ja gairebé ningú se'n recorda d'ells a Espanya. El duo es recolzava en dos bons músics: Ian Stanley als teclats i Jamie Wollam front de la bateria. Aquesta cançó "Tots volen córrer per ajudar el món" va ser reeditada en versió single i maxi quan es va incloure en el projecte benèfic "Sport Aid", l’any 1986, la portada que us he posat al blog es aquesta.

The Turtles – You don’t have to walk in the rain 1969

El grup nord americà The Turtles es van crear a l'Institut Westchester High de Los Àngeles l’any 1965, quan el cantant Howard Kayla i Mark Volmer (guitarra, saxo i cantant) van decidir crear una banda. Avui en dia els californians The Turtles pràcticament sols són recordats pel la cançó "So Happy togheter", però van gravar bons temes, entre ells "Elenore" i aquest que us porto avui i que es trobava en un single sense caràtula que em va arribar des de Mèxic enviat per la meva novieta Magnolia. Inicialment The Turtles es van fer dir The Crossfire from the Planet Mars i eren un grup de surf music que va saber veure l’importancia musical de la invasió beat i ells es van passar a un pop molt proper al bubblegum. Igual que els va passar a The Byrds, el seu primer single, de l'any 1965, va ser una versió de Bob Dylan, "It Ain't Em Babe". A partir de 1967 es van reestructurar i eren Chip Douglas, Howard Kayla, Mark Volmer, Don Murray que ja va morir i John Barbata. Aquest tema tancava el LP "Turtle Soup", editat l’any 1969 i que va ser una de les poques produccions que ha realitzat el britànic Ray Davis dels The Kinks. El single va pujar a la posició 51 de les llistes als Estats Units si bé crec que a Espanya no va publicar-se. The Turtles van patir molt camvis a la formació, en aquest enregistrament el grup l'integren Howard Kayla, Mark Volmer, Al Nichol, Jim Pons i John Barbata a la bateria. The Turtles es van desfer l’any 1970. Els 70's Howard Kayla i Mark Volmer van seguir tocant junts com a duet i sota el nom de Flo & Eddie i per cert i sols com curiositat, tots dos eren parella sentimental.

The Byrds – Mr. Tambourine man 1965

Ells van ser els culpables de l'electrificació de Bob Dylan quan The Byrds van agafar aquesta cançó del "jueu errant" i la van versionà amb un caire country-rock, convertint-la en una de les cançons claus i mítiques del segle XX. The Byrds van ser considerats inicialment com la resposta a la invasió beat britànica a Amèrica. Eren Roger McGuinn (Chicago, 1941), Gene Clark (Tipton, Missouri 1941), David Crosby (Los Angeles 1941), Chris Hillman (Los Angeles 1942) i el bateria Michael Clarke (Texas, 1944), alguns d'ells venien dels Buffalo Springfield. Quan van començar imitaven als Beatles i això va fer que Columbia es proposés treure'ls un disc, és clar que ells en aquell moment es deien Jet Set. El 26 de novembre de 1964 els Jet Set van canviar oficialment el seu nom pel el de The Byrds, els Ocells, però amb una errata per diferenciar-los d’un grup britànic que es deie The Birds. El productor Terry Melcher i Jim Dickson de la discogràfica, volien que gravessin "Mr Tambourine man" de Dylan, però ells no estaven conformes i van abandonar els assaigs a l'estudi de gravació. La veritat és que Columbia amb ells es va curar en salut i els va fer signar un contracte per només 6 mesos i que no obligava a la discogràfica més que ha gravar quatre cançons, però no a publicar-les. Finalment el 20 de gener de 1965 es va celebrar la sessió d'enregistrament de "Mr Tambourine Man" i també es va gravar "I Knew I'd Want You", però només va tocar Roger McGuinn i van cantar David Crosby i Michael Clark, la resta eren músics de sessió. El grup no va consentir que això tornés a passar mai més. El primer disc de The Byrds s'havia d'haver publicat al febrer, però es va tornar a gravar el 8 de març per que als productors no els hi agradava el resultat, encara que Columbia tampoc es decidia a publicar-lo. Finalment l'abril de 1965 "Mr Tambourine Man" va sortir a la venda i gairebé immediatament The Byrds van aconseguir el número 1 a nivell mundial, començant per Califòrnia. A partir de l'any 1966 els canvis de components a The Byrds van ser continus i cal destacar a Gram Parsons, Kevin Kelly i Clarence White, entre d'altres, fins que a principis dels 70 es van desfer. Aquesta cançó va donà títol al seu primer LP.

Scott McKenzie – San Francisco (flowers in you hair) 1967

Scott McKenzie va ser el líder del flower pop, el moviment hippy i en el seu primer álbum es recullia la cançó “Flowers in you hair (San Francisco)” de l’any 1967 i que es va convertir en tot un himne generacional sent el seu gran hit internacional, però la cançó no es deia veritablement “San Francisco”. Originalment el títol era "Flors en el teu cabell", però l'afegitó es va convertir, per obra i gràcia del boca a boca, en el títol i avui tothom la coneix a Espanya com "San Francisco". Es recullia al LP “The Voice of Scott McKenzie”, el primer disc que va editar el cantant i es va publicar l’any 1967, també en format single. "Flors en el teu cabell" va ser tot un cant de llibertat i una oda a la ciutat bressol de l'orgull gai. De fet va ser l'únic hit important en la carrera d'aquest cantant nascut a Jacksonville, Florida, el 10 de gener de 1939 i de nom real Philip Blondheim. Scott McKenzie va començar l'any 1960 i tota la seva vida va viure de les rendes del "San Francisco" que per cert, era una composició del malograt John Phillips que també va ser el productor, membre de The Mamas & The Papas, grup que fa temps no escoltem i un dia s’aquest tornaré a puntxar-ho i del que només queda viva la seva ex-dona, l'actriu i cantant Michael Phillips. Per cert la portada del disc que us he possat al blog es una edició mexicana que també hem va fer arrivar la novieta del pais dels mariachis, un EP compartit. Scott McKenzie va morir el passat 18 d'agost, patia el síndrome de Guillain-Barre.

Tommy James & The Shondells – Crystal blue persuasion 1969

Primer van ser Tom and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat anomenat Tommy James. L'any 1963 Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells i van gravar el single "Hanky Panky" que era una versió de la cançó de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria. Llavors els Shondells es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó l'any 1966 i va començar a punxar-la. En veure la gent que no podian trobar-la en el les botigues de Pennsylvania, com que la picaresca no es sols espanyola, algú molt espabilat va editar 80.000 còpies en format disc pirata i es van vendre molt bé i ràpid. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest va descubrir-.ho tot i que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup. Com que de les vendes pirates del disc ja no hen podia treure rés, se'n va anar a una sala i després de escoltar al grup que tocava allà, els va proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant carrera amb singles com "Crimson and Clover", “Mony, mony” o "Cristal blue persuasion" que escoltem avui a Un Toc de Rock i va està composada per Eddie Gray, Tommy James i Mike Vale. Va ser publicada en single al juny de 1969 i va arrivar al segon lloc al Estats Units i el primer al Canadà. La cançó es va incloure al LP “Cellophane Symphony”, si bé la versión de l’àlbum i la del single son una llugerament diferents. L'any 1970 Tommy James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la seva carrera va ser més aviat discreta. De veritable nom Thomas Gregory Jackson, Tommy James va néixer el 29 d’abril de 1947 a Dayton, Ohio.

Tina Turner – What’s love got to do with it 1984

Escoltarem ara a Anna Mae Bullock, veritable nom de Tina Turner, una de les grans figures del rock i que va néixer a Nutbush, Tennessee, el 26 de novembre de 1939 i els seus gens són barreja de negre i pell roja. Cantant, compositora, ballarina i actriu, porta més de cinquanta anys donant canya. Quan va començar i formava duet amb el seu marit, el maltractador Ike Turner, portaven un grup de ballarines anomenades The Ikettes que mai acaben les gires, Tina les s'esgotava i més d'una decidia abandonar abans d'acabar-se i això que a més de ballar, Tina també cantava. La gran cantant ha guanyat 8 Grammy i ha venut més de 180 milions d'àlbums a tot el món. L’any 2008 va abandonar el seu retir per recórre el món amb la seva gira "Tina!: 50th Anniversary Tour" que es va celebrar l’any 2009 i va ser una de les més rendibles de la història de l'espectacle. Aquest tema, escrit per Terry Britten i Graham Lyle, es trobar-va en el seu àlbum "Private dancer" que es va editar el 29 de maig de 1984 i ha estat un dels seus millors treballs des del seu divorci, aconseguin 5 discos de Platí només als Estats Units. Es calcula que del álbum es van vendre més de 20 milions de còpies a tot el món. Aquest tema "Què té l'amor a veure amb això?" va ser el segon single i va arribar als primers llocs de les llistes tant als Estats Units com a Anglaterra. Per cert, en una de les varies entrevistes que li he fet, li vaig preguntara Tina Turner que opinava de que es digués d'ella que tenia les millors cames del rock, es va fer un fart de riure, però em mirava d’aquesta forma coqueta de mirar que tenen les noies quan els dius alguna cosa que els ha agradat sentir. Per cert, en el tema que dóna títol al LP col·labora Mark Knopfler que crec, si no em falla la memòria, va ser l'autor de la cançó “Private dancer”. Per cert, us explicaré una curiositat, aquesta cançó que escoltem ara, originalment li van oferir a Cliff Richard, però la va rebutjat. A continuació, es dóna a Phyllis Hyman, qui volia fer la cançó, però el cap d’Arista Records, Clive Davis no li va permetre, llavors es va oferir a Donna Summer, peró tot i haver dit que si, durant un parell d'anys mai la va gravar i finalment ho va fer Tina Turner... Lumbreras!

Aphrodite’s Child – Marie Jolie 1969

El tercet francés-grec Aphrodite’s Child van ser precursors en el seu temps del rock simfònic i és que en aquesta banda grega feta a França, hi havia tres dels noms més rellevants per a la música internacional, A Aphrodite's Child hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 de març de 1943), el cantant i baixiste Demis Roussos (15 de juny de 1946, Alexandria, Egipte) i el batería Lukas Sideras. Aphrodite’s Child van funcionar molt bé de l’any 1968 fins 1972, deixant en les pàgines de l’historia del rock temes mítics com "End of the world", "It's five o'clock", "Rains & Tears" i moltes més com aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock i que jo vaig descobrir en un recopilatori publicat a principis dels 70 en el qual la primera cara eren temes rítmics i la segona una selecció de baladons com els que us he esmentat o el que escoltem ara i que és un "peaso cansión", de fet també va ser cara B d'un single publicat a l’octubre de 1969, però jo opino que es van equivocar de costat al posar la cançó, com sol passar masses vegades amb les cases de discos. La cançó es va incloure en el primer álbum de Aphrodite’s Child “End of the World” i crec que va ser una composición de Vangelis. Aphrodite's Child van vendre al voltant de 20 milions d'àlbums en tan sols cinc anys que va durar la seva carrera professional i tres discos d’estudi. Despres cadascun d’ells va seguir per la seva compta si bé al bateria Lukas Sideras l’he perdut la pista va anys, després de que fes de productor entre altres, per Richard Cocciante i Sigma Fay. Crec recordar que en els vuitanta fa formar un grupo anomenat Diesel. Demmis Rousos ja es mort, va morir a Atenas el 25 de gener passat.

Century – Gone with the Winner 1986

El grup Century es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant, teclista i compositor Jean-Louis Milford. La cançó “Lover why” que ja em escoltat a Un Toc de Rock, va estar 7 setmanes en el número 1 a França i al costat de "Gone with the Winner" que sona ara al programa, són les cançons més populars en la seva carrera i totes dues es van incloure a l'àlbum "... And Soul It Goes", editat l'any 1986. Century estava integrat en aquest disc per Jean-Louis Milford (cantant i piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix), Christian Ports (bateria) i Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Els Century ancara van gravar un altre àlbum "Is it red?" l’any 1988 i es van desfer un any més tard. A mi Century és un grup sempre m'han agradat, des de que aquest LP va arribar a les meves mans quan es va publicar a Espanya a través de Zafiro, crec recordar, però també he de confessar que els arranjaments vocals i les melodies de Century em recorden i molt als britànics Korgis, als que escoltarem a un altre programa properament. Paraula!

Els Centurym un grup frances amb bones armoníes vocals

Bee Gees – How deep is your love? 1977

Ara a Un Toc de Rock d’avui anem a escoltar a The Bee Gees amb una gran balada. Sempre he dit que a la carrera dels The Bee Gees, aquesta bona banda británica, hi ha un abans i un despres, marcat per aquesta banda sonora "Febre del dissabte a la nit". Dins de la banda sonora de la pel·lícula protagonitçada per John Travolta, destaca aquesta gran cançó lenta, tot un "Peaso cansión" que em van demanar mitjançant un correu electrònic, un Emilio i aquí està sonant a Un Toc de Rock per a aquestes amigues que ens escolten descarregant-se el programa del blog des de Barcelona, si be a mi hem sembla que ja os la vaig possar fa dos o tres temporades. El grup The Bee Gees estava integrat pels germans Gibbs: Barry, Robin que va morir a Londres el 20 de maig de l’any 2012 i Maurice que també va morir, en aquest cas el 12 de gener de l’any 2003. Un altre dels seus germans, Andy Gibb (5 de març de 1958 - 10 de març del 1988), també es va dedicar a la música i si bé va col·laborar en alguna ocasió amb ells, mai va formar part del grup. Val a dir que així mateix es mort. Aquest tema va arribar a la primera posició en els Estats Units i en gairebé tot el món i es trobava en el seu LP doble amb la banda sonora de "Saturday Night Fever" que es va publicar al novembre de 1977. Val a dir que "Febre del dissabte a la nit" és la banda sonora més venuda de tots els temps i aixó que era un disc doble.

Chris Norman  & Suzi Quatro – I need your love 1992

Chris Norman era el cantant del grup Smokie i la baixista i cantant Suzie Quatro tenia el seu propi grup amb el seu nom i ambdós triomfaven amb les seves respectives bandes quan van decidir unir forces i van gravar un parell de discos molt interessants, sobre tot “Stumblin’ in” que ja hem escoltat fa tres o quatre temporades a Un Toc de Rock i que va arribar a la quarta posició a les llistas. Avui us porto aquesta bona balada que va estar composada per Chris Norman i la va gravar al’any 1992 a l’álbum “The Growing Years”, comptant amb la col·laboració un altre vegada de la baixista i cantant nord-americana  Suzie Quatro que va néixer a Detroit, el 3 de juny de 1950, de veritable nom Susan Kay Quatronella. El seu pare va fundar un grup anomenat Trio Art Quatro, on Suzie faria el seu debut amb tot just 8 anys. El britànic es diu en realitat Christopher Ward Norman i va néixer el 25 d'octubre de 1950, en Redcar, North Yorkshire i va ser el fundador del grup Smokie, una de les bones bandes britàniques dels 70 i 80. Actuant com a solista Chris Norman encara segueix en actiu. No fa massa temps que a Un Toc de Rock hem escoltat als Smokie, però un dia d’aquest tornaran a sonar per a tots vosaltres ja que tenen molt bones cançons, paraula de Mario Prades.

The Christians – Words 1990

La cançó amb la que enfilarem la recta final d’Un Toc de Rock avui, es una versió del clàssic tema tradicional irlandès "Women of Ireland" amb el títul cambiat, en aquest cas la cançó es molt més poppi i ens la porten The Christians, una bona banda de Liverpool creada l’any 1985 i que es van desfer 10 anys després. Estava integrada pels germans Garry Christian (nascut el 27 de febrer de 1955 a Liverpool) (cantant), Roger Christian (nascut el 13 de febrer de 1950 i mort el 8 de març de 1998 a causa d'un tumor cerebral) i Russell Christian (nascut el 8 de juliol de 1956) al costat de Henry Priestman. La cançó estava inclosa en el seu segon àlbum titulat "Colour" i publicat l’any 1990 que va ser número 18 a Anglaterra. The Christians només van gravar 5 àlbums d'estudi i un recopilatori al llarg de la seva carrera musical. La cançó "Women of Ireland" va ser una composició de Sean O'Riada (1 d'agost de 1931 - 3 d’octubre de 1971), un dels pares de la música tradicional celta i ha estat gravada per multitud d'artistes, encara que moltes vegades li han canviat el títol, des de The Christians que escoltem ara a Andrea Corr, passant per The Cheftains que la van titular "MNA na hÉireann", a més a més de Carlos Núñez, Alan Stivell, Sarah Brightman, Sinëad O 'Connor, Nolwenn Leroy, fins i tot el guitarrista Jeff Beck, però la de Bob James que la va incloure en el seu álbum "Three" i a ritme de jazz, posiblemente sigui una de les millors que s’han gravat .

Cyndi Lauper – Romance in the Dark 2010

La menuda i veterana cantant i actriu Cyndi Lauper, amb la que avui tancaré Un Toc de Rock, va treure l’any 2010 un disc ple de blues i bones col·laboracions. Es tracta de l'àlbum "Memphis Blues" publicat el 22 de juny que va tindre bones xifres de vendes i va ser molt ben acceptat per la crítica. El tema que us he seleccionat  es va gravar en els estudis Electraphonic a Memphis, Tennessee i inclou aparicions d'artistes convidats com B.B. King, Jonny Lang, Allen Toussaint, Ann Peebles i Charlie Musselwhite. Gravat amb músics de sessió, en directe i amb só analògic, amb els arranjaments de Cyndi Lauper en el propi estudi. Va sé produït per Scott Bomar i barrejat pel seu col·laborador habitual William Wittman. Entre els músics de sessió trobem els veterans Lester Snell i Skip Pitts, amb Leroy Hodges i Howard Grimes. També el trompetista Marc Franklin i els saxofonistas Kirk Smoth i Derrick Williams a la secció de metalls. Cyndi Lauper va néixer a Brooklyn, Nova York, el 22 de juny de 1953 i el seu nom complet és Cynthia Ann Stephanie Lauper, va vendre més de 30 milions d'àlbums arreu del món i va ser la primera cantant femenina a tenir 4 singles d'un mateix àlbum en el top 5 del Billboard, si bé fa ja un grapat d'anys que no asoleig un nou hit a dalt de tot de les llistes. També ha sortit en un episodio de Los Simpsons.

La dita d’avui es de José Ortega y Gasset (Madrid, 9 de  maig de 1883 - 18 d'octubre de 1955), filòsof i assagista, exponent principal de la teoria del perspectivisme i de la raó vital i històrica situat en el moviment del noucentisme que va manifestar.

"Encara que li arrenquis els pètals, no podràs

eliminar- ne la seva bellesa a la flor”

Acaba per avui Un Toc de Rock, aquest viatge al passat, un recorregur per els records de la nostra banda sonora, però us deixaré amb la bona companyia de totes les emissores per les que escoltes el programa dues vegades cada setmana, si ho fas per la ràdio o per la xarxa si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i tanco la barraqueta, porteu-se be.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)