La música obre camins, ens condueixen per sendes unes
vegades velles, altres noves i ens fa costat al llarg de la nostra vida creant
la nostra pròpia banda sonora. A Un Toc de Rock avui escoltarem a Phil
Manzanera, John Mellencamp i Brian Wilson, dels quals us he seleccionat cançons
dels seus últims treballs, però tindrem clàssics com la Creedence, The Fabulous
Thunderbirds, Lynyrd Skynyrd, Tanya Tucker, Magna Carta i recordarem a Percy
Sledge que ens va deixar fa poques setmanes, a més d'altres grans del rock, per
tant i des de totes les emissores per les que ens escoltes o bé mitjançant
internet si t’el descarréguers del blog o el facebook de Montse, ara toca
posar-nos en marxa i obriré la barraqueta amb Billy Swan. Sóc Mario Prades i us
diré per començar alló de sempre
Benvinguts a Un Toc de Rock
Billy Swan
– I can help 1974
Comencem el programa d’avui d’Un Toc de Rock amb aquesta
peça de Billy Swan i val a dir que “Puc
ajudar” el va encasellar, tot i que aquest tema va ser la gran cançó de la seva
carrera, el seu millor hit. Cantant, guitarra, pianista, baixista, productor i
compositor, Billy Swan va néixer a Cape Girardeau, Missouri, el 12 de maig de
1942 i va començar a ser conegut quan Clyde McPhatter, el que va ser líder de
The Driffters, ja en solitari, va gravar i va portar a l'èxit la seva
composició "Lover Please", de fet va començar com a compositor i fen
cançons per Conway Twitty, Waylon Jennings i Mel Tillis, entre d'altres, abans
de llançar-se com solista. Al llarg de la seva carrera 
Billy Swan ha realitzat
moltes col·laboracions com a instrumentista, entre elles destaquen discos amb
Kris Kristofferson i dos amb Randy Meisner dels Eagles. Dins del seu treball
com a productor destaca el tema "Polk salad Annie" per Tony Joe
White. L'àlbum "I can help" al que aquest tema donava títol i que va
ser el debut de Billy Swan, es va editar al setembre del 1974 i va aconseguir
el primer lloc en les llistes americanes de country i el 21 en les de pop,
encara que el single amb la cançó va ser un numero 1 en totes elles. La veritat
és que Billy Swan com a cantant i amb els seus propis discos s'ha prodigat poc,
tan sols ha publicat tres àlbums i uns quants singles esporàdics, però de
"Grans èxits" amb el tema “Puc ajudar" com a peça estrella, hi
ha un munt en el mercat del disc. 
Phil Manzanera – Magdalena 2015
El gran guitarrista britànic Phil Manzanera, encara que
d'origen colombià, ha tret recentment un nou treball discogràfic "The
Sound of Blue" que s'ha editat el 23 de març passat i que s'obre amb aquest
tema que ara compartirem a Un Toc de Rock i que en els seus començaments
ofereix un fragment del “Manha de carnaval” de la banda sonora de la pel·lícula
"Orfeo Negro", el drama d'Otelo portat al Brasil pel director de
cinema francès Marcel Camus a ritme de samba i bossa nova que va escriure Luis
Bonfa. Per cert que en dues de les cançons col·labora la cantant Sonia Bernardo
i en un altre Andy MacKay que era el seu company a Roxy Music i també a
Explorers. L'àlbum està
produït per Phil Manzanera i masteritzat per Andy Jackson, el que era enginyer
de so amb Pink Floyd. Jo conec al compositor, guitarrista i productor
Phil Manzanera, de nom real Philip Geoffrey Targett-Adams, nascut a Londres el
31 de gener de 1949, fill de pare anglès i mare colombiana. Va crear primer el
grup de fusió 801 i posteriorment va tocar amb Quiet Sun per fundar
posteriorment Roxy Music, 
després de la dissolució d'aquesta banda clau del
rock anglès i al costat del seu company Andy McKay van crear Explorers que
l'any 1984 van actuar al camp de futbol del Redddis, a Reus, ells i Level 42.
Vaig tindre l’oportunitat de entrevistar-los a uns i als altres i sabeu qui va
ser el meu traductor per entrevistar a Mark King i Andy McKay, el propi Phil
Manzanera que en ser d'origen colombià parlava perfectament castellà. Va ser
una nit inoblidable, tant per la qualitat dels grups com per la humanitat de
Phil, amb el qual vaig connectar immediatament i també pel que va passar abans
de començar el concert. Els Explorers havien acabat de treure el primer disc
amb el nom del grup per títol quan van arribar a Reus. Jo, gat vell, em vaig
preocupar de pactar amb Virgin per realitzar-lis una entrevista per a Ràdio
Cambrils, emissora municipal en la qual treballava llavors i també vam pactar
que entraria amb la
Unitat Mòbil dins del camp de futbol en no disposar dels
metres i metres de cable requerits per fer-ho amb el vehicle fora. Aquella
mateixa tarda vaig passar pel recinte mentre estaven ultimant detalls i
instalan els equips de so i llum i vaig confirmar-ho tot. A la nit vaig arribar
poc abans de començar i amb el cotxe em vaig dirigir a la porta d'entrada que
encara estava tancada al públic. A partir d'aquí us explico la versió de Carles
Tena, amb el qual m'unia una bona amistat i que estava fora esperant per
entrar. Ell va escoltar totes les converses i 
després s’en enfotia explican-mu
tot. Resulta que quan vaig arribar vaig veure diverses unitats mòbils fora,
esperant, entre elles SER i COPE. El comentari d'un a l'altre va ser "On
va el pringao de Ràdio Cambrils, si a nosaltres no ens deixen entrar?"
Però resulta que el pringao va trucar a la porta, es va identificar, es va
obrir la porta i vaig entrar. Carlos Tena es va dirigir als companys de
professió i els va dir "El Pringao a entrado y vosotros ¿Qué haceis aquí
fuera?". Ho he dit en moltes ocasions, la veterania és un grau, no la
prepotència. És curiós, però amb els anys em va unir una certa amistat amb els
companys d'aquelles emissores, clar que jo ja estava al Diari de Tarragona,
això sembla ser que als seus ulls em va pujar de categoria, si bé jo era el
mateix de sempre.
Brian Wilson – Runaway Dancer 2015
Gairebé totes les
cançons van ser compostes per Brian Wilson en col·laboració amb Tony Asher.
Aquest disc va canviar l'estil del grup que en un principi no volien
gravar-l'es i les seves lletres també eren molt diferents, més compromeses i
menys desenfadades. El grup no confiava que l'àlbum tingués èxit, però Brian
Wilson va covèncer-los per gravar-lo, encara que Mike Love es va oposar a Brian
i va seguir opinant que l'àlbum fracassaria. La veritat és que no va obtenir
l'èxit a què el grup estava acostumat, de fet va ser el seu primer gran fracàs
comercial, però és una obra esplèndida i segons va manifestar Paul McCartney:
"És el millor disc vocal mai gravat" i va confessar que va servir
d'inspiració per al "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". El tema
"Good Vibrations" que es va incloure a l’àlbum, es va gravar la nit
del 17 de febrer de 1966 a
Los Angeles i a l’Espanya dels anys seixanta hi va haver una bona versió en
castellà a carrec dels Javaloyas.
The
Fabulous Thunderbirds – I want to believe 2013
Des de l’àlbum “In the Verge” que el grup nord-americà The
Fabulous Thunderbirds van publicar l'any 2013 i és el seu últim treball fins al
moment, us he seleccionat per compartir ara aquest tema "Vull
alleujar" i en aquest disc el grup està integrat per Kim Wilson (cantant i
harmònica), Johnny Moeller (guitarra), Mike Keller (guitarra), Randy Bermudes
(baix) i Jay Moeller (bateria), de fet aquesta és la formació estable de The
Fabulous Thunderbirds des de l'any 2008, encara que pel grup han passat en
total 22 músics des de la seva creació el 1974, entre ells l'extraordinari
guitarrista Stevie Ray Vaughan (03-10-1954 – 27-08-1990). The Fabulous Thunderbirds sorgeixen a Austin, Texas i la primera 
formació eren Kim Wilson,
el guitarrista Jimmie Vaughan, Keith Ferguson al baix i Mike Buck a la bateria.
Es tracta d'una banda d'extrema qualitat i longeva vida professional, malgrat
els seus canvis de components, englobada dins del R & B, el rock i el tex
mex, encara que he de reconèixer que mai han arribat a funcionar comercialment
a Espanya, malgrat la seva gran qualitat i de portar publicats fins al moment
13 àlbums d'estudi, 2 en directe, 11 recopilatoris i uns quants singles.
Creedence
Clearwater Revival – Who'll stop the rain 1970
La
Creedence Clearwater Revival va ser una de les millors bandes
de country rock de la història, tot i que als Estats Units els van englobar
dins d'un estil anomenat swamp rock. Estaven liderats per el guitarra,
pianista, saxo i compositor John Fogerty, el seu germà el guitarra Tom Fogerty
que va morir el 6 de setembre del 1990, el baixista Stu Cook i el bateria Doug
Clifford. La
Creedence Clearwater Revival, coneguts com CCR es va crear
l’any 1967 i van funcionar fins el 1972, escrivint pàgines d'or dins de la
història de la música, tot i que ja portaven anys treballant, inicialment es va
anomenar The Blue Velvets, però quan l'any 1965 van signar contracte amb el
segell Fantasy Records van canviar a The Golliwogs i posteriormenet al seu nom
definitiu. La CCR
es va crear a El Cerrito, a Califòrnia. Finalment la Creedence va ser inclosa
en el Rock'n'roll Hall of Fame l’any 1993, però no va ser perquè tardaran a
reconèixer la seva tasca, es que has de portar 25 anys dins del mon de la
música per poder ser inclòs en el Saló de la fama del Rock. "Suzie
Q" va ser el primer single de la
CCR i també el primer a classificar-se en llistes arribant al
lloc 11 i convertint-se en l'únic èxit del grup no composat per John Fogerty,
tot i que han gravat unes quantes 
versions al llag de la seva carrera, entre
elles “Midnight express” o “Cottonfields”. El tema que escoltem avui avui a Un
Toc de Rock “Que pot parar la plutga”, si va ser escrit per John Fogerty i es
va gravar en els Wally Heider's Studios de Sant Francisco, a finals de l’any
1969, la cançó es va incloure en el seu LP "Cosmo's Factory" editat
el 25 de juliol de 1970, aconseguint el primer lloc en les llistes del
Billboard. Per cert que una vegada deixada la banda i al començar en solitari,
John Fogerty es va trobar que durant molts anys no va poder regravar cançons de
la CCR, ni tan
sols tocar-les en directe, tot i ser ell el compositor. Va haver de recórra als
tribunals i no fa masses anys que van fallar a favor seu. Per cert, hi ha una
bona versió d’aquesta cançó gravada per el grup espanyol The Privados, liderat
per Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) que van
incluiré en el seu disc en directe “12 canciones desnudas más una”, publicat
l’any 1994.
Lynyrd
Skynyrd – Sweet home Alabama 1974
Neil Young va obrir una guerra a causa del tema
"Southern Man", inclòs en l'àlbum "After the Gold Rush". La
cançó tracta sobre l'esclavitud al sud dels Estats Units. Neil Young explica la
història d'un home del sud que maltracta als seus esclaus i en la lletra de la
cançó reclama que el Sud compensi el dany causat per les fortunes aconseguides
gràcies a l'esclavitud. Bé, es pot dir i resumint que posa el Sud i el estat
d’Alabama a parir. A causa de la cançó va sorgir l'enemistat i es va declarar
la guerra quan el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd va escriure la cançó
"Sweet Home Alabama" com a resposta. Una de les millors bandes de
rock del sud de la història són els Lynyrd Skynyrd que curiosament i malgrat la
polèmica amb el tema de Neil Young, no eren d'Alabama, eren un grup sorgit a
Florida. Es van crear l'any 1964 i van estar liderats pel cantant Ronnie Van
Zant (a la foto 1) fins a la seva mort el 1977. Posseïen una característica especial,
utilitzaven tres guitarres. La considerada com a millor formació de Lynyrd
Skynyrd estava integrada per Ronnie Van Zant, Gary 
Rossington, Allen Collins,
Leon Wilkeson, Bob Burns, Billy Powell, Ed King, Artimus Pyle i Steve Gaines
que son els que van gravar aquest disc. "Sweet Home Alabama" es va
publicar en el seu segon àlbum titulat "Second Helping" que va ser
doble Platí, produït per Al Kooper i editat l’any 1974. La cançó és una dura
rèplica a la de Neil Young i capgira a les seves explicacions detallant tot lo
bo i interessant que és Alabama i deixant al canadenc com un mentider. Al
setembre de 2007, el governador d'Alabama, Bob Riley, va anunciar que el títol
d'aquesta cançó "Sweet Home Alabama", s'utilitzaria en la promoció
turística de l'estat d'Alabama en una campanya publicitària de milions
de dòlars. El 20 d'octubre de 1977 Lynyrd Skynyrd va patir un accident quan
volaven en una avioneta a Gillsburg, Mississippi, on van morir el cantant
Ronnie Van Zant, el guitarrista Steve Gaines, la seva germana la corista Cassie
Gaines i el mànager Dan Kilpatrick. Es desconeixen les causes de l'accident,
però abans d'enlairar-se, es va informar a la gent del grup que podia haver
problemes amb l'avió, a lo que irònicament, Ronnie va contestar:
"Anem-nos! De totes maneres si avui és el teu dia no podràs fugir
d'ell". Us explicaré una curiositat sobre el seu nom, sabeu en qui es van
inspirar, doncs no era 
el director de l'escola on estudien Lisa i Bart Simpson,
però gairebé. El nom és un tribut irònic i burleta a Leonard Skinner, un
professor que van tenir a l'escola secundària i que era excessivament rígid i
retrògrad en les seves normes. Una d'elles deia "El pèl ha d'estar dos
dits per sobre de les celles, no pot tocar el coll" i per incomplir-ho va
manar a alguns dels components del grup al despatx del director. Com ells eren
conscients que pronunciar Lynyrd Skynyrd podia ser tot un problema, el seu
primer disc el van titular "Lynyrd Skynyrd (Pronounced 'Leh-' nerd 'skin-'
nerd)" que podíem traduir com "Pronúncialo 'Leh-' nerd 'skin-'
nerd", perquè no haguessin dubtes, per cert, va ser doble Disc de Platí
als Estats Units. Després de a mort de Ronnie, el seu lloc com a líder del grup
va ser ocupat per el seu germà Johnny Van Zant, fins a l’actualitat.
Tanya Tucker – Delta Dawn 1972 / 1998
La cantant nord-americana Tanya Tucker Denise (Seminole,
Texas, 10 d'octubre 1958) és una artista de música country que va tenir el seu
primer èxit, "Delta Dawn" que és la cançó que escoltem ara a Un Toc
de rock, l'any 1972, quan només tenia 13 anys. Va ser el seu single de debut.
Durant les dècades següents, Tanya Tucker es va convertir en una de les poques
cantants que va madurar de nena a dona sense perdre el seu públic ni la seva
qualitat vocal i durant el curs de la seva carrera va tenir una llarga sèrie
d'èxits molt importants, entre els quals mereixen destacar-se "What 's
Your Mama's Name?", "Blood Red and Goin' Down", "Lizzie and 
the Rainman" i "Strong Enough to Bend". Aquest tema us ho extrec
d'un CD publicat l’any 1998 i que va ser la reedició del seu primer LP, titulat precisament "Delta Dawn". L'àlbum, quan es va publicar originalment a
l'octubre de 1972, va arribar al lloc 32 del Billboard i el single al 6, l'abril del mateix any. La
cançó va ser composada per Alex Harvey i Larry Collins. Un any més tard, al
1973, el tema tornaria a pujar a dalt de les llistes gràcies a la versió que va
realitzar Helen Ready i que ja hem escoltat al programa. Tanya Tucker segueix
en actiu i el 30 de juny de 2009 va publicar "My Turn", el seu últim
disc d'estudi fins a la data. En total ha tret 24 àlbums d’estudi, 2 directes,
10 recoipilatoris de grans èxits i un bon grapat de singles, a més de 3 vídeo
àlbums. Al llarg de la seva carrera Tanya Tucker ha rebut molts premis, entre
ells un parell o tres de Grammy i diversos de la Country Music
Association.
Cat Stevens
– Lady D’Arbanville 1970
El seu
veritable nom era Steven Demetre Georgiou, però tots el coneixien com Cat
Stevens. Cantant, guitarra, pianista i compositor, va néixer a Londres,
de mare sueca i pare greco-xipriota, el 21 de juliol de 1948. Un dia es va
convertir a l'Islam i va passar a anomenar-se Yusuf Islam. Cat Stevens va
vendre milions de discos, especialment a finals dels anys 60 i principis dels
70, però el seu problema va sorgir quan en declaracions a la premsa i parlan de
la condemna a mort feta per l'aiatola Ruhollah Khomeini contra l'escriptor
Salman Rushdie al qual acusava de "blasfem" per haver escrit els seus
"Versos satànics" i en contra de l'opinió mundial que censurava
l'actitud radical islamista, Cat Stevens va manifestar que matar-lo era el correcte ja
que havia insultat el profeta. Allò va ser el acabose i la gent va organitzar 
cremades de discos de Cat Stevens i va representar la seva fi a les llistes de
vendes, sobretot les nord americanes. Cal dir que a Anglaterra s'ha dedicat a
moltes obres benèfiques, però els seus discos com Yusuf Islam (a la foto) s'han
centrat en obres religioses dedicades a la difusió de la seva nova religió i la
veritat es que en questió de vendes les xifres son minsas. El single amb
"Lady D'Arbanville" va ser publicat pel segell Island el juny de 1970
i va arribar al lloc vuit a Anglaterra, comptant amb la col·laboració de Peter
Gabriel a la flauta, Alan Davies a la guitarra i el baixista John Ryan. La
cançó, una mena de madrigal, va ser composada pensant en la seva companya
sentimental en aquells temps i que es deia Patti D'Arbanville. Es va incloure en el LP "Mona Bone Jakon"
que va ser publicat al juliol del 70 i gravat després que Cat Stevens es
recuperés d'una tuberculosi. Per cert que Mona Bone Jakon és el nom que Cat
Stevens va confessar que d'adolescent, li donava al seu penis.
Magna Carta
– Highway to Spain 1995
Us vaig prometre que escoltariem aquesta cançó i mira per
on, ha arribat l’hora. El grup Magna Carta són una de les millors bandes de
folk-rock angleses de la història i han realitzat gires en moltes ocasions per
Espanya. D’una d'elles, organitzada per l’amic Mikel Barsa, va sortir aquesta
cançó "Highway to Spain" “Autopista cap a Espanya”, tot un incunable
que mai va arribar a publicar-se a Anglaterra i només es va incloure en un
doble CD editat a Espanya l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, sota el títol "Las Tierras del
Viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver"
i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda
Simpson, juntament amb aquest tema inèdit fins aquell moment i altres peces
noves. Per cert i això és important, era doble, però es va vendre a preu de
senzill una cosa en la que tindrien que ficsar-se les cases de discos a l’hora
de posar a la venda els seus productes perque els costos de fabricación d’un CD
son molt més baixos que 
els dels vinils,
però els venen molt més cars. Després es queixen del “pirateig”. Magna Carta
estava liderat pel cantant i guitarra Chris Simpson i van començar a Londres,
l’any 1969. En algun dels seus primers discos va col·laborar el teclista Rick Wakeman.
Els Magna Carta van patir molts canvis en la formació que va començar com a
tercet. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim d’ells “Prisoners on the Line” és de
l’any 2009, però “Las Tierras del Viento” es un álbum que no te cap desperdici,
si be i aixó es curios, no consta a la seva discografia oficial. Suposo que
seria per no haver-se publicat a Anglaterra i sols a Espanya.
John Mellencamp
– The isolation of Mister 2014
El passat 2014, concretament el 23 de setembre, el músic
nord-americà John Mellencamp va publicar "Plain Spoken", el seu vintè
segon àlbum i l'últim fins al moment i d'ell us extrauré aquest tema que ara
escoltarem a Un Toc de Rock. És
el primer treball discogràfic del cantant, guitarra i compositor per al segell
Republic Records i s'ha gravat als Belmont Mall Studio de Belmont, Indiana. Ha
comptat amb Andy York (guitarres acústiques i elèctriques), Mike Wanchic (guitarra
acústica), T Bone Burnett (guitarra), John Gunnell (baix), Dane Clark
(bateria), Miriam Sturm (violí) i Troye Kinnett (teclats). El disc ha
aconseguit el lloc 18 de la llista d'àlbums de pop del Billboard, el segon en
les de folk, el cinquè en les de rock i el novè en el de descàrregues digitals,
mentre que al Canadà ha pujat al lloc 19.
S'ha fet dir professionalment Johnny Cougar, John Cougar i John Cougar
Mellencamp ara és John Mellencamp i el cantant, guitarra i compositor va néixer
el 7 d'octubre de 1951 a
Seymour, Indiana. A la seva infantesa John Mellencamp va patir un seguit de
contratemps, incloent una llarga hospitalització per un trastorn anomenat 
espina bífida. Tenia un caràcter difícil, rebel, moltes borratxeres, baralles i
va tindre problemes amb les autoritats. Va crear el seu primer grup quan sols
tenia 14 anys, pero als 17 es va escapolir amb Pricilla Esterlina, la seva
nòvia que estava embarassada i va buscar treballs ordinaris; fins que amb 24 es
va mudar a Nova York per intentar entrar en el negoci discogràfic. El seu
primer disc va ser un fracas comercial, però va començar a ser tingut en compte
per la semblança d'estil amb Bruce Springsteen, encara que poc a poc va
aconseguir la seva pròpia manera d'interpretar la música, a caball del folk
rock i el hard rock. L’any 1983 i arran de treure l’àlbum “Uh-Uh" el seu
primer disc sota el nom de John Cougar Mellencamp, va aconseguir l’èxit, si bé
val a dir que un any abans i amb “American Fool” va obtindre el seu primer
número 1. Porta editats 22 àlbums d’estudi, 2 en directe, 3 recopilatoris i ha
tret també 65 singles.
Billy Ocean – Suddenly 1984 / 1985
“Tot d'una”, aquesta cançó va ser un dels grans èxits del
cantant de color Billy Ocean. Escrita per ell, va donar títol al seu primer
àlbum que es va publicar l’any 1984 i que va aconseguir la primera posició en
les llistes del Billboard, el disc va estar produït per Keith Diamond. La cançó
es va editar en single el 10 de maig del 1985 aconseguint el quart lloc als
Estats Units i el cinquè a Anglaterra, a Espanya el va treure el segell Sanni
Records que distribuïa el catàleg de Jive Records i que a Barcelona tenien les
seves oficines al carrer Balmes, gairebé cantonada amb Aragó. Entre els músics que participen en
l'enregistrament es trobaven el bateria Terry Silverlight, Timmy Allen al baix,
Barry J. Eastmond al teclat i sintetitzadors, Jeff Smith al saxo, els
guitarristes Clarence "Binky" Brice, Eddie Martinez, Geoff Whitehorn
i Vic Linton, a més de Cindy Myzelle, Chrissie Faith, Curtis King, Katie
Kissoon, Lisa Fischer, Meekaeel M., Stevie Lange i Keith Diamond als cors i uns 
quants músics més. El cantant i compositor Billy Ocean es diu en
realitat Leslie Sebastian Charles i va néixer el 21 de gener de 1950 a l'illa de
Trinidad-Tobago, però va emigrar a Anglaterra on va començar la seva carrera
professional com a cantant. També a la mateixa illa va néixer el cantant de
color establert a Espanya, Phil Trim que es va incorporar a Los Pop-Tops. La
veritat és que en els 80 Billy Ocean va obtenir un munt de hits gràcies a temes
com "Suddely" que escoltem ara i que també es va publicar en versió
maxi-single, si be jo us he seleccionat la curta, la del single, “Caribbean
Queen (No more love on the road)”, "Loverboy" i sobretot "When
the going gets Tough, the Tough gets going" que es trobava a la banda
sonora del film "La joia del Nil".
Pacific Gas
& Electric – When a man loves a woman 1969
Ja fa temps, crec que va ser a principis de gener i
escoltant a Pacific Gas & Elkectric i el seu gran èxit, el tema “Are you
reddy”, us vaig prometre que escoltaríem aquest tema, el gran èxit del cantant
de color Percy Sledge un home que va morir fa poc temps, el passat 15 d’abril,
brodat per aquest gran grup de R & B avui ja desaparegut, ara ha arribat
l’hora i aquí el teniu. Es trobava en un dels seus millors àlbums, la cançó
tancaba el disc "Are you ready" publicat l’any 1969, tot i que a
Espanya es va editar un any més tard, al 1970. Pacific Gas & Electric eren
una banda mixta que va gravar per el segell C.B.S. liderada pel cantant Charlie
Allen i els guitarres Glenn Schwartz (ex-The James Gang) i Tom Marshall
(ex-Bluesberry Jam), amb el baixista Brent Block i Frank Copok que venia dels
Canned Heat. Es van crear l’any 1967 i es van dissoldre el 1973, deixant 5 bons
discos de llarga durada com a llegat. Aquesta bona banda 
nord-americana,
Pacific Gas & Electric, al igual que el grup Chicago, van prendre el nom
d'una empresa de la seva ciutat, en aquest cas es tractava de la principal
companyia de subministrament elèctric de la Costa Oest, però al
contrari que els va succeir als Chicago, als Pacific Gas & Electric no els
hi va anar malament, a la empresa elèctrica li va fer gràcia i van poder
treballar amb aquest nom sense cap problema ni traba. Es clar que als Chicago
no els hi va resultar tan fàcil. Es van fer dir inicialment i en el seu primer
disc Chicago Transit Authority que era el nom de la companyia de transport
públic (els tramvies) de la seva ciutat i van haver d’abreujar-lo a tan sols
Chicago ja que a la empresa pública de transports no els hi va fer cap gracia
que es diguesin així i els hi van fer cambiar-lo al tindre’l registrat.
Percy Sledge – Blue night 1994
Ara i per tancar el programa d'avui d'Un Toc de Rock anem a
escoltar el cantant i compositor de color Percy Sledge que com us he dit
anteriorment va morir el passat 15 d'abril del 2015 als 73 anys, a la seva
residència de Baton Rouge (Louisiana) a causa d'un càncer. Va ser una de les
principals i més rellevants veus del soul romàntic de tots els tempsm és clar
que en la llarga carrera musical del cantant de color Percy Sledge val a dir
que el ha estar "Quan un home estima a una dona" que a finals dels
anys seixanta es va convertir en tot un himne i a l'amanyac seu es van
bressolar moltes parelles. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat i abans ho hem
tornat a fer en la versió dels Pacific Gas & Electric. Tinc que reconeixer
que en la història de la música soul hi ha cançons "claus". Temes que
per si sols parlen de soul i que són part de la història de 
la música, però en
moltes ocasions una cançó d'aquest tipus eclipsa la resta de la discografia
d'un artista. És el cas de Percy Sledge al qual avui s’el vincula només amb
"When a Man Loves a Woman", però la quantitat de discos que ha
publicat és aclaparadora, no aquí a Espanya, és clar. Passant de la seva cançó
de sempre, jo us he portat ara al programa d’avui un altre bona peça que he
extret del CD “Blue night” al que donava títol, un disc sense desperdici i molt
recomenable, produït per Soul Davis i Barry Goldberg que va publicar el mes de
juny de l’any 1994 i a Espanya va ser distribuït per Virgin Records ja al
juliol del mateix any. La cançó va ser escrita per Mikael Rickfors i Hassc
Huss. La veritat és que Percy Sledge, nascut el 25 de novembre de 1941 a Leighton, Alabama,
oferia una veu ideal per les grans balades del soul i al llarg de la seva
carrera ha gravat un munt d'elles si bé la majoria ni han arribat a publicarse
a Espanya.
Us deixaré amb una frase que va dir el poeta i escriptor
britànic Oscar Wilde, un home controvertit i criticat per les seves reconegudes
tendències homosexuals en la puritana Anglaterra victoriana i que va manifestar
“Sols hi ha una cosa al món pitjor que estar en boca
dels altres i és no estar en boca de ningú”
dels altres i és no estar en boca de ningú”
Acaba aquí i per avui Un Toc de Rock i jo marxaré amb la
música cap un altre part, però us deixo amb la companyia de totes les emissores
per les que ens escoltes dues vedages per sermana, si ho fas a través de les
ones o via internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse
Aliaga. Jo aóc Mario Prades i ara em toca tancar la barraqueta fins el proper
programa, porteu-se bé.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario