Un Toc de Rock 09-64

La cançó d'autor sempre ha tingut la seva rellevància, fins i tot ara, però va ser fonamental en els anys seixanta i una forma de enfrontar-se al règim franquista i altres dictadures en moltes parts del món. Escoltarem a Un Toc de Rock a Quilapayun amb Maria del Mar Bonet, Serrat, Aute, Gilbert Becaud, Joe Dassin, María Ostiz, Mercedes Sosa, Pablo Milanés, Enric Barbat i altres que van saber llançar les seves veus al vent, encara que alguns van ser atacats i censurats, fins i tot assassinats com Víctor Jara. Començarem el programa amb un tema cubà que ens portarà Pete Seeger i ho farem des de totes les emissores per les que ens escoltes o bé mitjançant internet si et descarréguers el programa del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i obriré la barraqueta dient com sempre alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Pete Seeger – Guantanamera

Aquesta peça amb la que començaré el programa, és una de les més populars cançons sorgides a terres cubanes i ha donat la volta al món. A Espanya vam conèixer aquesta guajira gràcies a gent com Los 3 Sudamericanos i molts altres que la van interpretar, però sempre amb un caire festiu i alegre, desenfadat, allunyat del sentiment que va plasmar en la lletra de la cançó el seu autor José Fernández Díaz, més conegut com Joseito, encara que realment sempre han existit dubtes sobre la seva veritable autoria. “Guantanamera” està basada en les primeres estrofes del poema "Versos sencillos", del poeta cubà José Martí. Sembla que la “Guajira” Joseito l'havia cantat amb diferències en el títol sobre el lloc d'origen de la noia i segons va comentar ell mateix en una entrevista, va sorgir definitivament la "Guajira Guantanamera" quan va treballar en una emissora de ràdio en la qual també treballava una dona de Guantánamo, avui base nord-americana a terra cubana i que estava enamorada d'ell. Aquesta dona de tant en tant li portava una mica de menjar i es quedava parlant amb ell, però un dia li va sorprendre "Tiran-li els Tejos" a una altra dona, i enfurismada, li va prendre l'entrepà que li havia portat; llavors ell va agafar el micròfon i va cantar la tornada definitiu afegint ja el "Guantanamera". És clar que en diverses ocasions va comptar versions molt diferents. A Un Toc de Rock us he portat aquesta en directe del gran cantant de folk nord-americà Pete Seeger (Nova York, 3 de maig de 1919 - 27 de gener del 2014) que la canta en espanyol. Seeger va ser una de les principals figures del  folk als Estats Units, hereu de l'esperit de Woody Guthrie, amb el qual va treballar en moltes ocasions, curiosament i també en directe, ambdós van gravar aquest tema. Pete Seeger va començar la seva carrera musical l'any 1940, però abans havia militat a les Brigades Internacionals i va combatre a la Guerra Incivil espanyola. De fet Pete Seeger ha gravat en diverses ocasions himnes republicans. Sempre va reflectir en les seves cançons el compromís social i la defensa dels drets humans, però tot això va provocar contra Pete Seeger una persecució política al seu propi país per part del Comitè d'Afers Antiamericans del Senador McCarthy l'any 1951 i va ser condemnat a dotze mesos de presó i disset de total i absoluta censura en els mitjans de comunicació. En els seixanta i gràcies a gent del nou moviment folk com Peter, Paul and Mary, The Kingston Trio, Joan Baez, fins i tot Bob Dylan i l'arribada de la cultura hippy, va ser reivindicat musicalment com el gran poeta, lletrista i trobador que Pete Seeger era.

Joan Manuel Serrat – Niño silvestre 1994

“Niño silvestre” és una de les millors i més crues lletres del "Noi del Poble Sec" i es tracta d’un texte molt dur i per el qual Joan Manuel Serrat es va inspirar en els nens de les faveles de Rio de Janeiro. Quan tota la prensa parlava dels seus asssesinats. A mi particularment, el tros que em posa la pell de gallina és aquell on parla del "Niño Silvestre, lustrabotas y ratero, se vende a piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es el que a Catalunya i en el passat la joventut i els no tan joves li deiam “Una presa” i que antigament compraves soltes, segons el teu pressupost, val a dir que junt a un troç de pá era un berenar tradicional i sà. Aquesta esgarrafidora cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, obría el LP "Nadie es perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat i que va ser publicat l’any 1994 per Ariola i va estar produït per l’amic Josep Mas Kitflus, un dels millors teclistas del pais i un gran músic de jazz. L’àlbum inclueix dues cançons amb textes de José María Fonollosa i Mario Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats, també hi col·laboravent Jorge Pardo al saxos, Steve Shehan, Carles Benavent, Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard Roda i un grapat més de bons músics, entre ells també hi trobem la Coral Sant Jordi. Vivia al carrer Poeta Cabanyers i tot i que es diu que Serrat va néixer al Poble Sec, aixó no es cert, ho va fer a la Clínica de l'Aliança. A la foto Serrat i el mestre Bardagí.

El Grup de 3 – Puff, el bon Drac Màgic 1967

Dins de la Nova Cançó va sortí un moviment anomenat el Grup de Folk, un corrent que no mirava tant als cantautors francesos com els Setze Jutges i molt més cap a l'ona folk que ens arribava des dels Estats Units. Un dels grups destacables per les seves bones harmonies vocals va ser El Grup de 3. El van formar Miquel i Kim Galimany junt a Jordi Prats. Aquesta cançó va ser la peça estrella del seu segon EP, editat l’any 1967 i segueixen en ell la línia del "folk song" americà. La adaptació va ser feta per Delfí Abella, però aquesta cançó era tot un clásic que havien gravat des de Peter, Paul & Mary als suecs Nina & Frederik. Estava basada en un poema que Leonard Lipton, res a veure amb el te, la va escriure l’any 1959 quan tenia 19 anys i estudiava a la Universitat de Cornell, als Estats Units. Al seu torn, Lipton el va escriure inspirant-se en el text del poeta americà Ogden Nash titulat "Custard the Dragon" que tractava sobre un petit drac domesticat. Quan el va tenir acabat, Lipton va passar el poema a  Peter Yarrow, amic i company de la mateixa universitat, qui es va encarregar d'afegir més estrofes i la música. Posteriorment, l’any 1961, Yarrow es va unir a Paul Stookey i Mary Travers amb els quals formarien el grup Peter, Paul and Mary. Va ser publicada per primer cop l'any 1963. Per cert que Jordi, el meu fill més jove, quan estaba escoltan-la fent la selecció musical del programa d’avui, em va tornar a dir que ell l`havia escoltat a una serie de dibuixos animats de la seva infantesa on el protagonista era precisament un petit drac creu que va ser a TV3. En aquest EP es van incloure també “La presó de Tijuana”, “Señor quin mati!” i “Dalt del tren”, va ser editat per Edigsa l’any 1967.

Luis Eduardo Aute – Pasaba por aquí 1988

En els anys setanta es va produir una veritable disbauxa sexual al país. El que estava de moda era ficar-se al llit amb la dona d'un altre, procurant que ningú es fiqués en un altre llit amb la teva, és clar. La veritat és que tants anys d'abstinència i repressió, també en qüestió de sexe, durant aquells quaranta anys de dictadura van fer que passéssim de la llibertat al llibertinatge. Ara bé, amb la transició a la democràcia, va arribar el divorci, 45 anys despres d’haver-se derogat, per descomptat durant aquest impas el divorci no existia, però sempre teníem alló del "Aquí et quedes" o "Vaig a comprar tabac i torno...". Al aprobar-se la llei del divorci al 1981, es van produir veritables cues als jutjats per demanar el divorci, l'amic Emili Huguer que va ser component del Dúo Juvent’s, en deia un dia que el seu va ser el segon que es va signar a Barcelona. L’amic Quimet amb el que faig el programa “El Temps Passa”, sempre em diu que ell en això de divorcis, separacions i trencaments no podem dir que tingui experiència, porta 40 anys amb la mateixa dona i està molt satisfet d'això, però jo… jo sóc una altra cosa, dos divorcis, tres bodes i un munt de "fins aquí hem arribat", marquen la meva trajectòria sentimental, es clar que ara porto16 anys amb Montse i la veritat es que em sent satisfet, fins i tot ens hem casat. Reconec que sempre he estat el culpable del trencaments, però en això de les separacions la veritat és que la culpa mai és d'un sol, tots dos posen de la seva part, encara que després arriben les recriminacions i comencen a tirar-se en cara les coses passades i fins els més petits detalls es converteixen en immensos castells infranquejables. La cançó està treta del doble disc en directe "Entre amigos", en el que van col·laborar Serrat, Teddy Bautista, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, Ricard Miralles i Josep Maria Bardagí, junt als músics Luis Mendo, Bernardo Fuster, Óscar Astruga, José Luis Villegas, Pepe Fernández, Mariano Díaz, Andreas Prittwitz i Gustavo Ramudo. Es va gravar el 4 de març del 1983 en el Teatre Salamanca de Madrid i en aquesta cançó Luis Eduardo Aute ens parla d'una parella separada, a l'home els seus passos el porten aquella nit fins a la casa on viu la seva ex amb el fill de tots dos i al veure la llum encesa a la cambra del nen puja ha veure si passa alguna cosa, aclareix que "No es tracta de enxampar-la a ella en una relliscada”, es que “Pasaba por aquí”.

Gilbert Becaud – Yo partiré 1966

També a França van haver-hi bons cantautors. Aquest tema és la versió en castellà que Gilbert Becaud va realitzar d'un dels seus majors èxits i originalment en francès es va titular "Je partirai", escrita conjuntament per ell i Louis Amade i que va publicar inicialment l'any 1966. Va ser uns dels grans de la chançon i també va cantar i molt en castellà. Cantant, pianista i bon compositor, cançons de Gulbert Becaud les van gravar des de Elvis a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mesura i això feia que estigués lleument inclinat i ell podia, des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del local li va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com anava acompanyat de la seva mare, una dona dela vella escola que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert es va presentar sempre en públic usant corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixar cançons immortals com "Et maintenant”, però jo us porto aquesta, cantada en espanyol, una de les millors que van funcionar a l’Espanya als anys seixanta, us la he extret d’un LP recopilatori d’èxits de Gilbert Becaud en español, publicat a l’Argentina. Gilbert Becaud, de veritable nom Gilbert Leopold Silly, Becaud era el cognom del seu sogre, va néixer a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien "El Senyor dels 100.000 volts", per la seva canya.

Joe Dassin – Y si no existieras 1977

Ja fa un temps hem veu demanar que escoltesim un tema d'aquest gran cantant americà-francès Joe Dassin i ja he rebut un altre correu que amb recorda que no l’he posat. Bé, donç aquí tenim un altre dels millors temes en la carrera de Joe Dassin, una peça on ens explica que si tu no existissis no podria viure, es a dir que tindria que inventarte de nou. El nom complert d’aquest bon cantant i compositor francés era Joseph Ira Dassin, va néixer el 5 de novembre de 1938 a la ciutat de Nova York i va morir a Tahití, quan es trobava de vacances, a causa d'un atac de cor, el 20 d'agost de 1980. Els seus pares van haver d'emigrar a França a causa de les seves tendències comunistas quen la caça de bruixes del senador McCarthy, com molts altres. Curiosament Joe Dassin ha estat un dels pocs cantants de l'Europa no comunista que han funcionat a nivell vendes darrera del teló d'acer i que ha sonat i molt a la Rússia Soviètica, va ser un dels pocs artistes europeus amb discos que van ser permesos i que es programaven a les emisores comunistes de l'época, possiblement a causa de les tendències polítiques dels seus pares que d'alguna manera, li van servir d'aval. Al llarg de la seva carrera Joe Dassin va gravar cançons en alemany, castellà, italià i grec, a més per descomptat de francès i anglès. Per cert, val a dir que Joe Dassin és el compositor mort que més drets d'autor genera en el veí país, la SGAE francesa deu estar molt contenta.

Enric Barbat – No fa gaires anys 1970

A Catalunya a principis dels anys seixanta i dins de la Nova Cançó va sorgir el col·lectiu d'Els Setze Jutges, una agrupació integrada per cantautors i músics que cantaven en català i que van reivindicar i molt la música en la nostra llengua. Enric Barbat va ser el sisè membre d'Els Setze Jutges i aquest tema que us porto a Un Toc de Rock es trobava inclos dins d’un EP que Enric Barbat va publicar l'any 1970 mitjançant el segell Edigsa. En la lletra d’aquesta cançó que es va incloure, a l’any 1970, en el seu sisé disc i titulat popularmente com “El disc de l’escala”, fa una mirada cap enrera, recordant la seva infantesa i la de molts de nosaltres que vem viure la Catalunya de la posguerra. Enric Barbat i Botey va néixer a Barcelona el 28 d’abril de l’any 1943 i va debutar amb Els Setze Jutges en un recital celebrat a la Facultat de Dret de Barcelona, l’any 1963. Desenganyat de com anaven les coses, Enric Barbat va gravar un disc, ja en els 70, en castellà, però va tornar al català en el que en la meva opinió és el millor disc d'Enric Barbat, el LP "Quatre" que compta amb Carlos Cárcamo als teclats i te un contingut molt electrònic, casi techno-pop. El 13 d'abril de 2007, juntament amb la resta de components d'Els Setze Jutges va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva tasca a favor de la cultura i la llengua catalana durant la dictadura. Alguns es van queixar dien que el reconeixement arribava tard, però com “Más vale tarde que nunca”, cap d’ells va rebutjar la medalla. El 10 de decembre del 2011 Enric Barbat ens va deixar, va morir a San Luis, a l’illa de Menorca, on vivia des de feia décades, a causa d’un atac de cor. La veritat es que aquest any i el passat estan resultan molt cars al mon de la música, massa cars i s'en va gent sense parar. Algú per allà a dalt deu estar fent-se una inmensa Big Band i una bona coral.

María Ostiz – Un pueblo es… 1977

A mitjans dels seixanta sorgeix una cantant de pop anomenada Lorella, una noia que per imperatiu de la seva casa de discos es va veure obligada a cantar cançons de moda, versions molt poppis en la línia que ens arribava d'Itàlia. Va gravar un parell d'EP's per RCA i es va afartar, ja que ella era compositora i tocava a la guitarra les seves cançons. La discogràfica la va obligar a retirar-se i tornar un any més tard, quan havia expirat el contracte lleoní que es va veure obligada a signar. És clar que va tornar amb el seu propi nom i les seves pròpies cançons. Si veieu la caràtula del disc la reconeixereu immediatament, es tracta de Maria Ostiz. Que va casar-se mes tard amb el futbolista del Reial Madrid Zoco. Per cert, les males llenguas diuen que la nit de noces es van sentir crits sortin de la seva habitació i cridan d'una manera que es diu va sonar a: "GOOOoooooooooool". Aixó és broma, però era un dels acudits d'aquells dies. Es diu de nom complert María Dolores Ostiz Espila i va néixer a Avilés, Asturias, un 8 de juny de 1944. L'any 1976 Maria Ostiz  va guanyar el Festival de l'OTI amb la cançó "Canta cigarra", va ser la primera vegada que Espanya va guanyar aquest festival. Va tindre com a cantautora una bona carrera amb cançóns com “No sabes como sufrí”, “Don José”, “Na veiriña do mar”, “Aleluya del silencio” o “Un pueblo es” que escoltem ara i que es va editar en single l’any 1977 amb “Todo tiene un fin” a l’altre cara, però també es va incloure a un LP titulat “Un pueblo es…Levantaré”. La veritat és que aquesta cançó va coincidir amb les primeres elecions generals de la incipient democràcia i es va convertir en tot un himne. L’any 1978, quan els cantautors reivindicatius van perdent el seu lloc ella decideix deixar la música, encara que realitzaria un tímid intent per tornar al 1987, publicant un àlbum amb el segell Horus que es va titular "Mujer", però no va tenir continuïtat i se li va perdre la pista

Maria del Mar Bonet amb Quilapayun – Què volen aquesta gent? 2003

Aquest és un dels temes més controvertits de la cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet i en el qual es reflecteix la forma d'actuació que tenia la policia social franquista. La lletra es molt dura, però així i tot, la cançó va passar la censura, una cosa que francament, ara i miran enrera, a mi em resulta com a minim molt estrany. Va ser un fet real que va tindre dues versions, la oficial de la policia segons la quan el jove estudiant es va suicidar tiren-se des de la finestra i l’altre, voz populi, ons es deie que el van tirar aquells mateixos policies vestits de gris. De fet Maria del Mar Bonet en la seva cançó narra la primera versió, l’oficial i pot ser per aixó va colar per el sedàs dels censors. El disc en format EP, el va publicar Concentric l’any 1967, pero jo us he portat aquest versió en directe gravada al Palau de la Música Catalana de Barcelona on va col·laborarar en un concert del grup xilè Quilapayun i que es va titular “A Palau”, celebrat el 29 de gener de 2003 i editat el mateix any  que va ser doble. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era germana del també cantautor Joan Ramon Bonet, membre d'Els Setze Jutges i que va ser qui la va recomanar l’any 1967 perquè ella també formés part d'aquesta agrupació creadora de la Nova Cançó. La primera vegada que Maria del Mar Bonet va actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà i uns quants jutges més. Aquí al blog veureu una foto d'aquest esdeveniment. Per cert que ella, abans de actuà, va tenir un atac de pànic i no volia sortir a l'escenari, finalment la van convènca i Maria del Mar Bonet va convènca al públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta i escoltan atentament, com estava manat. Que us pensaveu? Aixo d'un concert amb el públic dret i cridan o cantant, es una cosa molt, molt moderneta L'acte crec que va ser organitzat per Joventuts Musicals de Palma.

Pablo Milanés – Yolanda

Silvio Rodríguez i Pablo Milanés eren grans noms del moviment musical anomenat la Nova Trova Cubana. Ara Pablo Milanés, sonará a Un Toc de Rock, en aquel programa dedicat a la cançó d’autor amb la que possiblement sigui la seva cançó més significativa que no per això ha de ser la millor. Pablo Milanés, compositor, cantant, guitarrista i cantautor cubà, va ser un dels fundadors, juntament amb Silvio Rodríguez i Noel Nicola de la Nova Trova Cubana. Va néixer a Bayamo el 24 de febrer de 1943. És un dels principals músics de l'illa caribenya i ha estat molt compromès políticament amb la Revolució Cubana, encara que també s'ha mostrat crític amb els germans Castro en alguns moments, com quan es va produir la vaga de fam de Guillermo Fariñas. La “Yolanda” existia en realitat. El seu nom es Yolanda Benet i per Pablo Milanés va ser més que la seva musa. Ella va dirigir o va estar involucrada amb una pel·lícula en la qual Pablo va posar la seva veu i va néixer una relació que va desembocar en aquesta cançó que forma part de la història de la Nova Trova Cubana i de la música del món. Actualment Yolanda (a la foto) té tres filles i viu a El Vedado. En certa ocasió va manifestar “Yo fui esa muchacha de la que él se enamoró y podía haber sido cualquier otra, no creo que tenga ningún mérito personal, el talento por supuesto es de él”. Per cert, quan va passar tot aixó del embolic entre el cantautor cubà i la noia, ell ja estava casat.

Víctor Jara – Te recuerdo Amanda 1969

A Xile i amb la dictadura de Pinochet que va prendre el poder en un cop d'estat, es van aixecar un clam de veus, sufocades per la força de la violència que no de la raó, una d'elles va ser la del cantautor Víctor Jara que va ser assassinat pel règim dictatorial  Aquesta cançó, amb tota seguretat la més recordada en la carrera del cantautor xilè que la va compondre en un hotel de Londres, es va incloure en el seu disc "Pongo en tus manos abiertas...",  publicat l'any 1969, un dels millors en la curta però fructífera carrera de Víctor Jara que es va convertir en mite en ser assassinat per la gent de Pinochet. El tema és una oda a favor dels drets de la dona i el reconeixement del seu paper en la societat, el cantautor va manifestar una vegada "La dona no és una esclava. És igual l'home i té els mateixos drets. Demanar-li a la dona puresa i dedicació a la llar i l'home no és correcte, és ser esclavista. L'home no és res sense la dona". La cançó, a ritme de vals, ens parla d'una parella d'obrers, ell se'n va a treballar i ja no tornarà, morirà a la mina. Per cert que el nom d'Amanda era el de la seva filla que aleshores tenia dos o tres anys. Víctor Brego Jara Martínez va néixer a Chillán Viejo, el 28 de setembre de 1932. Va ser militant del Partit Comunista de Xile. Per això va ser torturat i assassinat, com molts altres, en l'antic Estadi Xile que posteriorment va ser anomenat Estadi Víctor Jara, per les forces repressives d'Augusto Pinochet, poc després del cop militar que va enderrocar al legitim govern de Salvador Allende, un 11 setembre 1973.

Mercedes Sosa – Volver a los 17

Qui no ha somiat alguna vegada, despert o adormit, amb viatjar per el temps, tornar a l'adolescència, a la joventut que vam deixar enrere fa tant i tant de temps? És clar que la majoria de les vegades pensem "Però recordant tot el que hem viscut", com passava a la pel·lícula "Peggy Sue es va casar" que van protagonitzar Kathryn Turner i Nicolas Cage. Això seria fer trampes, però la vida està plena de paranys, per tant Perquè no deixar-nos portar i desitjar fer-les nosaltres? Encara que sigui en la nostra imaginació. En fi, en aquesta cançó que ens porta la gran cantautora argentina Mercedes Sosa, interpreta un poema ple de sentiments escrit i cantat en el seu moment per Violeta Parra que a Espanya, va interpretar també Rosa León fa molts anys i que ens parla d'això, de tornar als 17 anys, amb els somnis i la innocència per davant. La cantautora Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 d’octubre del 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los Pasos Perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. Coneguda com La Negra Sosa i La Veu d'Amèrica, Mercedes Sosa es una de les grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món, ella no volia que l'anomenessin cantant, ella es definia a si mateixa com cantora i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel Pantoja.

Joan Baez – El Rossinyol 1974

Aquesta és una de les més belles cançons catalanes de la història del nostre folklore, tot un clàssic d'autoria anònima que es creu prové del segle XVII, quan pel Tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659, es van repartí Catalunya, entre França i Espanya, deixant-la dividida en dues com una primerenca “Muralla de Berlín” de construcció natural. El nostre rossinyol, "lliure com un ocell" no té fronteres i pot portar missatges d'amor d'un costat a un altre dels Pirineus. És clar que de vegades els missatges poden ser queixes al vent, com el del pastor que des d'un costat enyora la seva mare que es troba a l'altre. És una peça que forma part de la nostra identitat catalana. La cançó va ser rescatada per Joan Manuel Serrat que centra la seva versió de la cançó en el sentiment de tristesa d'una pastora per sentir-se mal casada, en un diàleg amb un ocell del bosc, el rossinyol. En aquells temps a l'Europa medieval, hem de recordar que els matrimonis prácticament sempre eren concertats pels pares. La veritat és que a la lletra de "Rossinyol" se li han aplicat molts sentits diferents. És clar que a Un Toc de Rock us he seleccionat aquesta curiosa versió a càrrec de la cantant nord-americana de folk Joan Baez, coneguda com La Reina de la Cançó Protesta que precisament la va interpretà en català en el curs d'un concert que va realitzar a Barcelona el 28 de juny de 2008, però també la va cantar, uns quans anys abans, a un programa de televisió prtesentat per Àngel Casas. Joan Chandos Báez va néixer a Staten Island, Nova York, encara que d'origen mexicà, el 9 de gener de 1941 i va esdevenir una de les grans figures del folk i la cançó protesta als Estats Units i al món, durant els anys seixanta, fent-se molt popular per les seves campanyes en contra de la guerra del Viet-Nam, entre elles la famosa "Marxa sobre Washington", Joan Baez era coneguda com "La reina de la cançó protesta". Aquesta cançó es va incloure en el disc “Gracias a la vida” de l’any 1974 i totes les cançons estan cantades en castellà, excepte aquesta. De fet va dir sobre aquest disc que era "un missatge d'esperança al poble xilè que estava patint sota el govern d'Augusto Pinochet", després de l'assassinat del president Salvador Allende. Val a dir que l'àlbum no va tenir cap ressò als Estats Units, però va ser un supervendes a Amèrica Llatina.

Joan Ramon Bonet – Nova cançó de s’amor perdut 1967

Acabarem aquest programa sobre la cançó d'autor a Catalunya, bé, a les Illes Balears i reconeixent que no han estat tots el que són, però són tots el que estan, això si. Us porto a Un Toc de Rock un illenc que va ser membre de la Nova Cançó. És possiblement la millor peça en la carrera del cantautor mallorquí Joan Ramon Bonet, un home que va formar part d'Els Setze Jutges pràcticament des dels seus inicis i ell va ser qui va recomanar a la seva germana Maria del Mar Bonet perquè formés part del col·lectiu que tant va lluitar per difondre les cançons en català. És clar que ella era més jove i es va incorporar molt més tard. El cantautor i posteriorment fotògraf Joan Ramon Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 13 de gener de 1944. Es va dedicar a la cançó entre 1963 i l'any 1967 i va gravar tres EP's i un LP amb el col·lectiu d'Els Setze Jutges, a més de compondre molts temes per a altres. Aquest tema es va incloure en el seu últim EP, publicat per Edigsa sota el títul “No serem moguts” i que van treure a la venda l'any 1967. Al 2007 va ser guardonat, al costat d'uns quants companys seus, amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya per la seva contribució a difondre la llengua catalana, sent membre d'Els Setze Jutges. Per cert, aquest tema que escoltem ara, una extraordinària cançó d'amor perdut, com el títol indica clarament, crec que va ser versionada per Joan Manuel Serrat al doble àlbum "Banda sonora d'un temps, d'un país" publicat l’any 1996, però recordo haver-la escoltat a Serrat cantant-la ja a l’any 1977, en una actuació per la segona cadena de TVE i acompanyat per el recordat mestre Bardagí a la guitarra.

La frase per acomiadar el programa d’avui és d'Adolfo Suárez que va ser el president de la transició a Espanya i va morir el 23 de març del 2014

“Hi ha quelcom que ni tan sols Déu va

poder negar als homes... la llibertat”

Tancaré Un Toc de Rock per avui i foto el camp, però us deixo amb companyia de aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vedages per sermana, si ho fas per el teu receptor de ràdio o per la xarxa si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Segueixo sent Mario Prades i ara tancaré la barraqueta fins el proper programa, sigue bons, bones.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)