La música va seguin sempre sense parar i l’any 2015 ha representat la
tornada al mercat del disc de Ilegales, una de les bones bandes de rock
espanyoles amb la qual obrirem Un Toc de Rock, però avui també escoltarem a
Macaco, Andrés Suarez, B-30, Paco Ventura, Asfalto, Daniel Velázquez, Bozz
Scaggs o Nana Mouskouri, juntament amb uns quants més que ens acompanyen en
aquest viatge pels records, des del present, per tant i des de totes les
emissores per les que escoltes el programa, ara ens posarem en marxa, toca obrir
la barraqueta. Sóc Mario Prades i us diré com cada vegada, alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Ilegales – Hacia las profundidades 2015
Una de les bandes històriques del rock espanyol són Ilegales
que aquest any, concretament el 23 de març, han publicat un nou treball
discogràfic, titulat genèricament “La vida es juego”, el seu desè àlbum i que
ha representat el retorn d'aquesta banda mítica, liderada des de la seva
fundació l'any 1979, pel cantant i guitarra Jorge Martínez, nascut a Avilés l'1
de maig de 1955 i que ha anunciat que realitzaran una gira i a Ilegales, a més
de Jorge, trobem el bateria Jaime Belaústegui i Alejandro Espina al baix. Del
disc us he extret per començar Un Toc de Rock aquest bon tema, tot i que el
single de presentació ha estat “Voy al bar”. Amb Ilegales he fet un grapat de
concerts, precisament el 5 agost del 1989 vaig organitzar un al camp de futbol
de Salou. Cap de cartell eren Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el
grup de Barcelona Ipso Facto i els madrilenys La Coartada, sota el títul
genéric “Rock en la
Medianoche” ja que el concert començaria a les dotze de la
nit. Aquell matí de dissabte, tot estava preparat al camp de futbol. No havia
caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en
punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven
entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per
metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar. Va caure, com va
dir un amic argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar
bloquejats pel 
fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava
trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora,
un llamp va caure a la caseta i hem va afectàr a través del telèfon que es va
cremar. Els aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va
perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de
l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, La Coartada, Adhesivo i Ipso Facto (els dos últims
grups eren de la meva escuderia) es van muntar un improvisat concert acústic
que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se per el
soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada a Salou?
Bromes a part, perdoneu les molesties. La foto del blog la vaig fer a un altre
concert de Ilegales que vaig organitzar a la Discoteca Torn de
L'Hospitalet de l'Infant.
Macaco – Historias Tattooadas 2015
També Macaco ha publicat el 23 de març passat un nou disc al
qual aquest tema que us he seleccionat per compartir ara, donava títol,
“Historias Tattooadas” i ha estat produït pel mateix Dani Macaco al costat de
Jules Bikoko i Roger Ferrero Rodés. El disc s'ha editat simultàniament a
Amèrica Llatina, Espanya i els Estats Units i compta amb Thomas
"Tirtha" Rundqvist a les guitarres. Inclou 15 cançons escrites per
Dani Macaco, encara que també s'ha editat en versió vinil per a nostàlgics i te
una cançó addicional “La reina del carnaval”. La veritat és que això a mi em resulta
curiós, no és el primer artista que ho fa, posar cançons de més en una edició
en vinil i dic que em resulta curiós ja que quan van començar a
comercialitzar-se els CD’s era tot el contrari, per tal de potenciar les vendes
en aquest format, les cançons addicionals s'incloïen al CD. Macaco és un banda
que es va crear a Barcelona l’any 1997 i està liderada per Daniel "Mono
Loco" Carbonell. Els membres són originaris de diversos països com Brasil,
Camerun, Veneçuela o Espanya, aixó dóna a la seva música un mestissatge de
colors i estils i a més interpreten les seves cançons en diferents idiomes,
entre ells espanyol, portuguès, francès, anglès, català i italià. Macaco van
començar tocant a la plaça Catalunya i les Rambles barcelonines, són un grup
del carrer. El seu primer disc es va titular "El Mono en el Ojo del Tigre”
i es va editar l’any 1999. Per Macaco i a més de Dani Carbonell, han passat Jules Bikoko
que es co-productor del nou disc, Miki Ramírez, Tomas Tirtha Rundquist, DJ Helios, Didak Fernández
i Steffan Rundquist. Un tema d’ells "Moving", es va usar com a
sintonia oficial dels actes en commemoració del Dia de la Terra, que va organitzar
National Geographic el 22 d'abril de 2009. La cançó va tenir la seva polèmica
quan Falange Espanyola la va fer serví sense autorització en la campanya
electoral per les Eleccions al Parlament Europeu del 2009. Macaco, a través de
la seva companyia, EMI, va fer públic un comunicat en què va explicar que
estudiava demanar a aquest partit per ús "il.lícit i ofensiu" del
tema i per "vulneració dels drets de propietat intel.lectual", però
la veritat és que no s'ha tornat a parlar-ne i jo tinc els meus dubtes sobre si
només van ser declaracions convenients i publicitàries.
Fito y Fitipaldis – Por la boca muere el pez 2006
Quan Platero y Tú es van reconvertir a Fito & Fitipaldis
va arribar l'etapa més brillant, comercialment parlant, d'aquesta bona banda de
rock que sembla haver-se diluït ja en l'oblit, encara que segueixen al peu del
canó. Inicialment van sorgir l'any 1998 com un projecte d'Adolfo Cabrales,
conegut com Fito, paral·lel a Platero y Tú, però finalment es va consolidar.
L'octubre de 2007 se els va lliurar el Disc de Diamant per haver venut més d'un
milió de discos al llarg de la seva carrera. Aquest tema que escoltem ara a Un
Toc de Rock i que es va editar en single, donava títol al seu cinquè àlbum,
publicat l'11 de setembre de 2006 i després de 34 setmanes a la llista dels 50
discos més venuts d'Espanya, va superar les 320.000 còpies sent quatre
vegades Disc de Platí. Es va gravar 
en els estudis Music Lan de Girona i va ser produït per Joe Blaney. Llevat
"Deltoya" que era una versió d'Extremoduro, la resta de temes van ser
composicions de Fito Cabrales. La veritat és que per Fito & Fitipaldis han
passat al llarg dels anys un munt de músics, entre ells Javier Alzola (saxo),
José Semperena (orgue Hammond i piano), Carlos Raya (guitarra, slide i pedal
steel), Alejandro "Boli" Climent (baix), Daniel Griffin (bateria),
Txus Alday (guitarra), Miguel Colino (baix), Cheva (bateria), Ortuño (percussió),
Gino Pavone (percussió), Mario Larrinaga (piano), José Alberto Batiz
(guitarra), Roberto Caballero (baix), Chema "Animal" Pérez (bateria),
Candy Caramel (baix) i uns quants més.
B-30 – Bons temps 1994
Durant els anys 80 el rock català que havia començat a
finals dels seixanta entremesclat amb l'Ona Laietana va anar prenent cos i es
va convertir en un moviment gràcies a grups com Coses, Detectors, Dioni Oliver i
Melodrama, TR, Double Buble, Octubre, N'Gai N'Gai, Bocanegra i algun altre. Amb
l'arribada de Sau i Sopa de Cabra va prendre carta d'identitat i van sorgir
altres bones bandes capaces de fer bon rock en la nostra llengua. Entre aquesta
nova fornada hem de destacar a B-30. Aquest tema es va publicar en single i es
va extreure del seu quart LP "L'Acustic" que es va gravar durant una
gira acústica que el grup va realitzar l’any 1993 i va publicar el segell 
PSM
Records. En aquella època el seu mànager era un conegut meu que sempre em va
cridar l'atenció ja que la seva empresa es deia Porc Produccions, es
trobava al carrer Perill de Barcelona, al número 13 i ell es deia Serapi Soler.
Tornant a B-30, es diu que es van crear l’any 1981, si bé jo no els vaig
descubrir fins finals de la década i eren els germans Jordi i Daniel Pueyo al
costat de Pepe Fuster, Luigi Carpintieri i Francesc Macià. Aquest és el seu
últim disc, encara que crec que van gravar un en anglès que es titulava
"For Fans Only", però em sembla que no va arribar a publicar-se mai.
Els B-30, una bona banda de rock en català
Amaral – Moriría por vos 2002
Aquesta cançó dels saragossans Amaral que avui compartirem a
Un Toc de Rock té una lletra interessant que ens parla de marginats i gent amb
un futur poc esperançador. A mi sempre va cridar-me l'atenció la referència
inicial en què diuen "Como Nicolas Cage, en Living les Vegas"
precisament perquè aquesta pel·lícula de cinema negre americà em va agradar,
encara que poc recordo avui del film. Manca la memòria i això és un excés
d'informació per no dir que la culpa és dels anys. Us l'he extret de l'àlbum
"Estrella de mar" que Amaral van publicar l'any 2002 i va ser el seu
tercer disc. De fet està catalogat com el millor treball d'Amaral i el LP
consta entre els “50 mejores discos del
pop español”. El duet el integren la cantant Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost
de 1972) i el guitarrista Juan Aguirre (Sant Sebastià, 11 de febrer de 1971).
El 18 de maig de 1998, va sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral, titulat
com el duet, amb producció de 
Pancho Varona i un so gairebé heavy. Però les
discogràfiques van reconvertint a Amaral fins arribar a un punt en que són una
banda de pop molt comercial. Val a dir que en els seus últims discos semblen
haver tornat una mica cap els seus orígens, més rockers. Juan Aguirre havia
format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els que va gravar un disc l'any
1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva Amaral
tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i també era
la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani, amor a
primera vista i es van unir professional i sentimentalment. La veritat és que
malgrat la seva brillant carrera amb més de 4 milions de discos venuts i des de
que van treure "Hacia lo salvaje" l'any 2011, poc s'ha sabut d'ells.
Si bé al 2012 vam treure un disc recopilatori de grans èxits.El duet saragossà
Amaral van interpretar en català un dels millors temes de Sopa de Cabra
"Camins" i es va incloure a l’álbum "Podre tornar enrere, el
Tribut a Sopa de Cabra", i ja l’hem escoltat a Un Toc de Rock.
La
Habitación Roja – Si tú te vas (magnífica desolación)
2014/2015
Aquest tema, amb la col·laboració de Tim Lewis
(ex-Spiritualized) que es va incloure originalment a l'àlbum “La moneda en el
aire”, produït per Santi Garcia i gravat en els Rockfield Studios del País de Gal·les que La Habitación Roja van editar el 3 de febrer de 2014, s'ha tornat a incloure tancant el recopilatori que el grup ha tret el 2 de febrer passat titulat “Veinte años de canciones 1995/2015”, el seu primer disc de grans èxits des que
es van crear l'any 1995 i en el que s'ha inclòs una cançó nova “Taxi a Venus”. Tots els
temes són composicions de Jorge Martí (cantant i guitarra). Els valencians La Habitación Roja es
creen l'any 1994 a
l'Eliana. Són Jorge Martí i Jose Marco, als quals s'uniria Pablo Roca, del baix
es va encarregar fins a l'any 2001 
Juanjo Espinosa, que va ser substituït per
Marc Greenwood i Jordi Sapena (guitarra i teclats) que crec va substituir a
Eduardo Martínez. Aquesta va ser la formació definitiva de La Habitación Roja que per cert, han guanyat el premi UFI a la millor cançó del 2012 i el premi mexicà IMAS al
millor grup espanyol de l'any. La veritat és que la trajectòria de La Habitación Roja em
recorda la dels grups de vella escola, han participat en multitud de festivals
i concursos, actuan sense parar i no oblideu una cosa, el que més enriqueix a
un músic és trepitjar els escenaris. 
Paco Ventura – Sol Navajo 1997 / 2009
El guitarrista Paco Ventura és membre de Medina Azahara i
paral·lelament té una discreta carrera en solitari i tot i que no es pot dir
que hagi gravat masses discos, aquests estan plens de qualitat. "Sol
Navajo" donava títol a un CD publicat l'any 2009, però ja s'havia inclòs
també en un disc anterior "Aventura", editat al 1997, tots dos
discos, crec que els únics que ha tret fins ara al marge de Medina Azahara, van
ser posats a la venda a través del segell Avispa Records, propietat de Luis
Mendo i Bernardo Fuster, els components del grup Suburbano. Guitarrista
autodidacta, Paco Ventura comença a tocar en el grup de heavy metal Ago amb els
que va gravar un disc, posteriorment col·labora en la gravació del segon
treball discogràfic en solitari de Adan García. Paco 
Rabadán el va escoltar
tocar en unes sessions d'enregistrament i li proposa unir-se a Medina Azahara. A
finals de l'any 1988 comencen els assajos i a l'octubre del 1989 es va gravar
"En Al-Hakim", un magnífic disc que va representar la tornada als
escenaris i els estudis de gravació de Medina Azahara, una de les bandes
mítiques del rock andalús. Paco Ventura ha estat reconegut en diverses ocasions
amb guardons per la seva qualitat com a estilista de la guitarra i actualment
compagina la seva feina amb Medina i un nou projecte que es diu La Luz, en el qual realitzen un
homenatge al rock andalús.
Andrés Suárez – Rosa y Manuel 2013
Aquest tema del cantautor gallec Andrés Suárez, nascut a
Ferrol a l'abril de 1983, us el he extret d’un àlbum titulat genèricament
"Moraima", el seu cinquè disc i gravat en directe, es va publicar el
16 d'abril del 2013 i es va presentar a la sala Joy Eslava de Madrid (la foto es d'aquell dia). La lletra
d'aquest tema em va impactar des que la vaig escoltar per primera vegada, és
genial i reflecteix la crua realitat dels malalts d'Alzheimer i el seu voltant.
Penso que o bé Andrés Suárez ha viscut molt de prop la realitat de la malaltia
o s'ha documentat molt bé. La cançó ens reflecteix la duresa i crueltat de
l'Alzheimer des del punt de vista d'un malalt que la pateix Juan Manuel, i en
un d'aquests escassos moments de clara lucidesa, es dóna perfecte compte del
que està passant i el dolor que li ocasiona a Rosa, la seva dona que es
preocupa d'ensenyar-li velles fotografies perquè ell recordi, tot i que reconeix
que demà, quan Rosa li ensenyi de nou aquell vell àlbum tornarà a preguntar-li
"¿Este niño 
quien es?” i possiblement demà també hagi oblidat que avui
Rosa li va ensenyar un altre vegada a menjar. Però quan la lucidesa retorna en
aquests moments, ell pateix intensament per tot el que s'adona que a perdut en
la boira d'uns records que s'han diluït en l'oblit i llavors, en plena lucidesa
mental desitja morir ja que pensa que en morir recuperarà totes aquelles
vivències del passat i podrà esperar a Rosa, quan li arribi el seu moment, per
tornar a compartir amb ella tota una vida de records junts, sense oblidar rés.
La veritat és que es tracta d'una cançó entendridora, possiblement la millor de
l'àlbum. I ha una frase que em posa la pell de gallina: "Recuerda... tu
que puedes".
Daniel Velázquez – Hija de la nube 1971
En diverses ocasions us he dit que els setanta van ser una
dècada en què van predominar comercialment els duets i solistes, de fet fins i
tot recordo que hem fet algun programa centrat en aquest tema. Ara us porto a
Un Toc de Rock un dels solistes que van tenir una bona carrera en aquella
dècada i aquesta cançó “Hija de la
Nube” que és possiblement una de les seves cançons més
recordades. Es tracta de Daniel Velázquez, avui pràcticament oblidat i al que
em sembla no hem escoltat mai al programa, arriba el moment d'esmenar-ho i
compartir aquest tema, publicat en single l'any 1971, amb una bona lletra i
incloent 
“Palabras” a la cara B. De veritable nom Ceferino Feito, però conegut
artísticament com Daniel Velásquez, va néixer a Madrid, l'any 1945 i en els 60
va formar part del grup Cefe y Los Gigantes, amb els quals gravaria un parell
d'EP's, un d'ells l'any 1965 en el que trobàvem el tema "No me lo
recuerdes". Va gravar una vintena de singles, al principi amb la
productora Maryni Callejo, l'últim creèc que va ser al 1977 i dos àlbums,
després va abandonar la música i es va dedicar a diversos projectes com a
director de discoteca a la cadena Windsor i va formar part, des de l'Ajuntament
de Madrid, de l'equip que va organitzar el concurs musical Vila de Madrid, ja
en els anys 80. Actualment Daniel Velázquez és director del Centre Hispano
Romanès d'Alcalá d'Henares. El segell Rama Lama ha recuperat una bona part de
la seva discografia en un doble CD del que ara us extrec aquest tema. 
Boz Scaggs – Sierra 1994
Jo vaig descobrir aquest tema del cantant i guitarra
nord-americà Boz Scaggs que ara sona al programa d'avui d'Un Toc de Rock, en
un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció
al adonar-me que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra
i cantant nord-americà Boz Scaggs ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també
tinc el LP on s'inclou la versió original en anglès, "Some changes"
que es va editar el 5 d’abril de 1994, però tinc que reconeixer que jo em quedo
amb la versió cantada en castellà i que te una gran lletra que podem entendre
de principi a fi. Els músics
en aquest enregistrament, a part de Boz Scarggs que canta i 
toca diversos
instruments, són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett
(guitarres), Ricky Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió),
Austin De Lone, Barry Beckett i Kevin Bents als pianos, William
"Smitty" Smith i Booker T. Jones (òrgan), al costat de James
"Hutch" Hutchinson, Nathan East i Neil Stubenhaus (baix). Ara
escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser
guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup
Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Us recordo que Un Toc de
Rock el podeu escoltar des de totes aquelles emissores que emeten el programa,
si l'escolteu des del vostre aparell de ràdio, però també us el podeu
descarregar a les webs de moltes d’aquestes emisores, no totes, aixó es
veritat, o també des de el blog o el facebook de Montse Aliaga i escoltar-lo quan us vingui de gust.
Asfalto – Rocinante 1987
Al llarg de la història de la música s'han fet grans cançons
que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la realitat fa tristament que
posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. Fa ja unes quantes setmanes us
vaig parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonaran de nou a Un Toc de Rock
amb aquesta altre peça. Al costat dels Burning, crec que són les millors bandes del
rock espanyol dels anys 70. La cançó que us he seleccionat és un cant a la
desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, els somnis no han de
donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va abandonar a
Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un tractor, mentres
que Sancho Panza i Dulcinea van muntar una botiga de recanvis per al tractor.
Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan un dels
grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto. Van començar
dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual 
que Burning, inicialment van gravar
en anglès i van versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original
d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi
de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació
d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón que es l'unic que roman actualment, José Luis Jiménez i Enrique Cajide.
Aquest tema es va regrabar amb els mateixos músics que ho van fer la primera
vegada i amb mitjans moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música",
editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu
propi segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època,
delegat de promoció i vendes per a Catalunya
Nana Mouskouri – Libertad 1986
Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltan a una
bona veu, la gran cantant grega Nana Mouskouri. Aquesta cançó que us he
seleccionat per acabar el programa, és un fragment de l'ària de
"Nabucco" de Verdi pasada al pop, aixó si. Es va editar en single
l'any 1986. Nana Mouskouri va néixer a Creta, el 13 d'octubre de 1934 i és la
millor veu femenina amb projecció internacional sorgida des de Grècia, ha venut
més de 200 milions de discos. El seu veritable nom és Ioanna Músjuri i va
començar sent cantant del grup Los Atenienses, 
on va conèixer al que seia el
seu marit George Petsilas, del qual es va separar després. Anys més tard es va
tornar a casar, en aquest cas amb André Chapelle qui era i segueix sent el seu
productor. Es va ficar en política, censurant i criticant la dictadura militar
grega i donant suport a la democràcia fins a la seva restitució l’any 1974. El
seu amor pels nens va portar a Nana Mouskouri a ser ambaixadora de la UNICEF l’any 1993 i després
va representar a Grècia al Parlament Europeu l'any 1994.
Us deixaré amb una dita de Josep Pla (Palafrugell, 8 de març
de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), escriptor i periodista en llengua
catalana i castellana que va manifestar referinse precisamente a la gent de la
premsa, tot i que no se que diria ara sobre aquest tema:
“Els periodistes hem oblidat que les notícies
cal
contrastar-las”
Conclou Un Toc de Rock per avui i jo tocaré el dos, però
abans de fotre el camp us deixaré amb companyia d’aquelles emissores per les
que sotim a les ones dues vegades per setmana, si ho fas a través de la ràdio o
via internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse
Aliaga. Soc Mario Prades i ara tancaré la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
