La música i el seu món ens ha estat envoltant al llarg de la nostra vida i és ple de noms
mítics que configuren i omplen pàgines senceres de la història del rock amb
lletres daurades, altres s'han anat diluint coberts per la sorra del temps i
amb prou feines els recordem. Avui a Un Toc de Rock recordarem, tornarem a
viure moments especials de la nostra vida i altres que encara que no ho van ser
tant, també formen part d’aquesta banda sonora. Escoltarem a Barbra Streisand,
The Band, Al Stewart, Jackson Browne, la Charlie Daniels
Band, Bruce Springsteen, Beach Boys i molts altres, però començarem el programa
amb als Asia, un dels millors supergrups de l'AOR britànic. Ara i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa, obriré la barraqueta, soc
Mario Prades i os dic com ja es costum.
Benvinguts
a Un Toc de Rock
Asia
– Heat of the moment 1982
Obriré
el programa d'avui amb aquest tema, la cançó més representativa i comercial
d'Asia, el gran supergrup de l'AOR britànic. Es trobava recollida en el seu
àlbum de debut titulat simplement "Àsia" que es va publicar el 18 de
març de 1982. El disc es va gravar entre els mesos de juliol i desembre de 1981
en els estudis Townstone de Londres. El single amb aquest tema que s'havia publicat
a l'abril, com a avançament del LP, va aconseguir el primer lloc en les llistes
de rock i el quart en les llistes de pop del Billboard. Curiosament al Regne
Unit només va pujar el 48. La cançó va ser composada per John Wetton i Geoff
Downes. A Anglaterra el single va incloure “Time Again” como cara B, però en la
resta del món la cançó va ser “Ride Easy”. Asia és un dels grups britànics
mítics de l'anomenat AOR, va ser fundat per John Wetton, Geoff Downes, Carl
Palmer i Steve Howe (els que tocan en aquesta gravació) al gener de 1981 i
inicialment sorgeixen com un supergrup ja que els seus membres havien estat
components de bandes històriques com Yes; King Crimson, Emerson, Lake and
Palmer i The Buggles. La veritat és que al llarg dels anys per Asia han passat
músics de la talla de Greg Lake (baix i cantant), Guthrie Govan (guitarra),
Mandy 
Meyer (guitarra), Pat Thrall (guitarra), Al Pitrelli (guitarra), Michael
Sturgis (bateria), John Payne (cantant i baixista), Aziz Ibrahim (guitarra),
Tomoyasu Hotei (guitarra), Elliot Randall (guitarra), Simon Phillips (bateria),
Luis Jardim (percussió), Chris Slade (bateria), Jay Schellen (bateria) i un
grapat més, tot i que la majoria d'ells sempre han constat com "músics
convidats". Asia que van editar un nou disc fa pocs mesos titulat
"Gravitas" i a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna cancó d’ell,
està integrat actualment per Geoff Downes (teclats), Carl Palmer (bateria),
John Wetton (baixista i cantant) i Sam Coulson (guitarra) que va substituir a
Steve Howe el gener del 2013 (tots quatre a la foto) La carrera discogràfica
d'Asia és una cosa digne d'atenció, han publicat tan sols 13 àlbums d'estudi,
però s'han editat 24 recopilatoris i han tret 28 discos en directe, 3 EP's i 31
singles.
10
CC – Rubber bullets 1973
Graham Gouldman va crear a Manchester un grup de rock que va anomenar 10 CC. Ell havia format part de diverses bandes i era reconeguda la seva tasca com a compositor dins del pop anglès, seves són cançons com “No milk today”, "Marcel's" i "Listen People" dels Herman’s Hermits, "Schoolgirl" per els Mindbenders i també va ser un èxit de The Hollies que així mateix van gravar altres composicions seves com “Bus Stop”, "Stop, Stop, Stop" i "Look through Any Window", però també va composar per Wayne Fontana, Yardbirds, els Chords Five, Garden Odissey Enterprise i molts altres. L'any 1968 havia publicat un àlbum en solitari. Se li van unir el guitarrista Eric Stewart (20 de gener de 1945) que havia tocat amb The Mindbenders, el bateria Kevin Godley i el guitarra i teclista Lol Creme, els dos últims crearien en els 80 el duet Godley & Creme i l'últim també va formar part del grup d'acompanyament de Trevor Horn i es va unir a Art of Noise. Sorgeix 10 CC, una
gran banda marcada per l'èxit del tema "I'm not
in love" de 1975, i que van gravar un munt de discos plens de qualitat, encara
que mai van superar el seu èxit en les llistes. La cançó que escoltem ara es
trobava en el seu primer disc "10 CC", que es va publicar el 1973,
però ells portaven ja quatre anys treballant junts amb diversos noms. Jo us la he extret d'un recopilatori de grans èxits. Els 10 CC van estar
en actiu fins a 1983, però van tornar a reunir-se, amb canvis en la
formaciól'any 1992, estant 3 anys en actiu per desfer-se definitivament. Pel
grup van passar també Paul Burgess, Rick Fenn, Stuart Tosh, Duncan Mackay, Tony
O'Malley i crec que em deixo algun. Per cert, us explicaré una curiositat, van
publicar primer un single anomenant-se The Hotlegs, crec que va ser l'any 1970, a la cara A es
trobava el tema "Neanderthal Man" i en l'altre costat una
cançó que no era res més que la cara A passada al revés, però que ells van
titular “"You Didn't Like it Because You Didn't Think of It". Serà
per títol?
Jackson
Browne – Running of Empty 1978
Aquesta
cançó donava títol a un dels millors àlbums del guitarrista, cantant i
compositor nord-americà Jackson Browne i va ser composada per ell, el single va
debutar en la posició 72 del Billboard l'11 de febrer de 1978, mantenint-se en
llistes durant 17 setmanes i pujant fins el lloc 11. al disc gran també es va
incloure el tema "Stay", un dels més populars de Jackson Browne al
nostre país. El LP "Running of Empty" es va publicar el 6 de desembre
de 1977 i va ser número 3 a
les llistes del Billboard. En total, el cantant, guitarrista i compositor Jackson Browne te gravats 12 o 13 àlbums d’estudi,
sis més entre directes i recopilatoris i més de 40 singles al carrer, però a Espanya es
i sempre serà, el noi del “Stay”, coses que passan en el món de la música. El nord
americà Jackson Browne, curiosamente, val a dir que no va néixer als Estats Units, ho va fer a
Alemanya, concretament a Heidelberg, el 9 d'octubre de 1948, fill de militar
americà, suposso, com l'actor Bruce Willis.
The
Band – The Weight 1968
Aquesta
és una cançó del guitarra, cantant, productor i compositor canadenc Robbie Robertson
(a la foto) publicada en el primer àlbum d'estudi de The Band, titulat "Music from Big
Pink" i que va representar el seu debut després d'abandonar a Bob Dylan al
qual acompanyaven. Es va publicar l'any 1968 i va ser el primer single de The
Band. Curiosament i malgrat que és el tema més conegut i popular de The Band,
el single només va arribar al lloc 63 en les llistes del Billboard. Al Regne
Unit va pujar al 21, mentre que al Canadà va arribar al 35. És digne d'estudi
el fet que les versions del tema que han realitzat gent de la talla d'Aretha
Franklin, Jackie DeShannon, Diana Ross & The Supremes i de The Temptations,
es van classificar molt millor que l'original. En la gravació que es va
realitzar el gener de 1968, The Band eren Rick Danko (baix, cors i veu), Levon
Helm (bateriai veu), Garth Hudson (piano), Richard Manuel (cors) i Robbie
Robertson (guitarra acústica). Al cinema aquest tema ha estat usat en diverses
ocasions, però jo vull fer referència a la banda sonora del film "Easy
rider" en la què es va incloure i és el primer "road movie" de la
història 
del cinema. Inicialment The Band es van fer dir The Hawks i van ser la
banda de suport del cantant Ronnie Hawkins entre 1959 i l'any 1963.
Posteriorment, Bob Dylan els reclutaria per a la seva històrica gira de
1965-1966, així com per a l'enregistrament de l'àlbum "Planet Waves",
quan van decidir separar-se de Bob Dylan, la discogràfica els va batejar com
The Band, referint-se a "La banda de Dylan". El grup va tancar portes
i es va desfer després de realitzar un memorable concert anomenat "The
Last Waltz" que va ser rodat com pel·lícula per Martin Scorsese amb un munt
de col·laboradors, i es va publicar en format triple vinil. El cantant i baix
Rick Danko moriria a Nova York el 10 de desembre de 1999 i Richard Manuel havia mort el 4 de març de 1986. 
The
Charlie Daniels Band – Devil went down to Georgia 1979
De
ben segur, aquest és el tema més conegut en la carrera de la Charlie Daniels
Band, una bona banda de rock sureny que el van incloure en el seu àlbum
"Million Mile Reflections" que es va publicar el 20 d'abril de 1979.
Al disc també es trobava "Reflections" que era una cançó tribut als
recordats Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant, de fet Charlie
Daniels va dedicar l'àlbum a la memòria de Van Zant que havia mort a l'octubre
de 1977, un parell d'anys abans. En aquest enregistrament la Charlie Daniels
Band està integrada pel seu líder, el cantant, violinista, guitarra i
compositor Charlie Daniels, un home fàcil de reconèixer amb la seva barba, avui
blanca pel pas dels anys, el seu barret de cowboy o gorra de 
beisbol i la seva
panxeta de bon vivant, al costat de Tom Crain (guitarra i veu), Taz DiGregorio (teclats i cors), Fred Edwards (bateria i percussió), James W. Marshall
(bateria i percussió) i Charles Hayward (baix), van col·laborar els Lea Jane
Singers als cors i Terry Mead a la trompeta, encarregant-se Bergen White dels
arranjaments de corda. Aquesta cançó ens parla que el Diable ha baixat a
l'Estat de Geòrgia i realitza una aposta amb un jove violinista, Tot un virtuós
del seu instrument, Van a tocar un contra l'altre en un concurs sense igual.
Qui millor toqui serà el guanyador. El jove obtindrà un violí d'or, però si
guanya el Diable es durà l'ànima del seu oponent a l’Infern. La cançó es va publicar en
single el 21 de maig de 1979 i va aconseguir la tercera posició en les llistes
de l'any del Billboard i la primera a les de country, aconseguint el lloc 30 en
les de pop i va ser Disc de Platí. A Anglaterra va aconseguir el lloc 14.
Amy
McDonald – This pretty face 2010
Amy
MacDonald interpreta la cançó “Aquesta cara bonica” que es va publicar en
single el 19 de juliol de l’any 2010 i va ser el tercer senzill que es va
extreure del segon disc de la cantant escocesa Amy MacDonald titulat "A
Curious Thing" que es va publicar el 8 de març de l’any 2010 i s'havia
gravat en els Black Barn Studios a Ripley, Anglaterra que i que per cert, ja te
nou disc al carrer. En aquest àlbum Amy Macdonald va comptar amb la
col·laboració de Paul Weller. Amb el seu primer disc"This Is The
Life" que es va publicar el 30 de juliol del 2007, Amy McDonald va
aconseguir ser número 1 en cinc països i va vendre gairebé quatre milions de
còpies a tot el món. La cançó "This Is the Life" que donava títol, va
ser nº 1 dues setmanes consecutives i va aconseguir el Doble Platí Digital. A
Espanya va ser Disc d'Or. La cantant i compositora Amy MacDonald va néixer el
25 d’agost de 1987 a
Bishopbriggs, Escòcia.
Bruce
Springsteen – The River 1980
La
cançó "The River" donava títol a un doble LP, un dels millors discos
en la carrera de Bruce Springsteen i el cinquè que va publicar, sortir a la
venda el 17 d'octubre de 1980, s'havia gravat als estudis Power Station de Nova
York entre març de 1979 i agost de 1980. De fet "The river" va ser el
primer gran èxit comercial del cantant, aconseguint la primera posició de les
llistes tant als Estats Units com a Canadà i va obtenir cinc Discs de Platí,
sent el disc més venut en la carrera del Boss després de "Born in the
USA" i Born to Run ". Bruce Springsteen va tocar baix, guitarra,
guitarra de dotze cordes, harmònica i piano, a més de cantar i va comptar amb la E Street Band, integrada
en aquest enregistrament per Roy Bittan (teclats, òrgan, piano i cors), el
recordat Clarence Clemons 
(saxo , percussió i cors) que va morir fa un parell
d'anys, Danny Federici (òrgan i cors) que també va morir, Garry Tallent (baix),
Steve Van Zandt a qui es coneix com Little Stevens (guitarra) i Max Weinberg
(bateria), però també van col·laborar Howard Kaylan i Mark Volman, tots dos
als cors en un dels temes del doble àlbum. Per cert, totes les cançons van ser
escrites per Bruce Springsteen que es diu de nom complet Bruce Frederick Joseph
Springsteen i va néixer a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949. Ha aconseguit 20
Grammy, dos Globus d'Or i un Oscar. El Boss ha venut 65 milions d'àlbums sols als
Estats Units i 120 a
tot el món. Una de les característiques dels seus concerts és que acostumen a
durar més de tres hores. A la foto Bruce i Little Stevens. 
Art
Garfunkel – Breakaway 1975
Després
de la dissolució del duet Simon & Garfunkel que va acabar com el Rosari de
l’Aurora, la carrera musical més brillant ha estat la del cantant i compositor
Paul Simon. La del seu company Art Garfunkel (Queens, Nova York, 5 de novembre
de 1941) es va centrar inicialment més en el seu rol d'actor que en el de
cantant, però no per això va deixar de gravar. Aquest és un dels seus millors
temes i donava títol al seu segon LP editat l’any 1975. Al llarg dels anys
s'han realitzat un grapat d’intents per unir de nou al duet Simon & Garfunkel, però mai han
fructificat, l'animositat entre ells dos és massa intensa, tot i que han
realitzat alguna actuació conjunta. El 23 de maig de 2007 es va celebrar la
cerimònia de 
lliurament del Grammy a Paul Simon per la seva gran contribució a
la música. En aquest acte, va participar Art Garfunkel interpretant junts
"Bridge Over Troubled Water" i "Cecilia ", dos clàssics del
duet. Per cert, quan van començar es deien Tom & Jerry, després passarien a ser Simon & Garfunkel. Jo recordo que a un
company a Telefónica que també es deia Mario i era pèl-roig, el seu professor
d'anglès li va recomanar escoltar als Simon & Garfunkel per perfeccionar la
seva pronunciació de la llengua de Shakespeare, cosa curiosa si tenim en compte
que són nord-americans i aquests acostumen a menjar-se la meitat de les lletres
i mosseguen les restants.
Al
Stewart – Time Passages 1978
De
la gira que vaix organitzar amb Al Stewart ja us he parlat en diverses
ocasions. Aquest és el tema que al costat del "Any del gat" sonava en
tots els concerts i el públic demanava que es repetís. Donava títol al disc que
va publicar al 1978, dos anys després del "Year of the cat", també
amb producció d'Alan Parsons. El LP va arribar a número 10 als Estats Units,
però a Anglaterra, la seva pàtria, només va pujar a la posició 39. Això si, va
aconseguir ser Disc de Platí. Alastair Ian Stewart va néixer a Escòcia, el 5 de
setembre de 1945 i des de fa dècades resideix a Califòrnia. L'última vegada que
vem escoltar a Al Stewart us vaig posar al blog fotografies de Bilbao, aquest
cop us posaré un parell de Puigreig, a Barcelonai, on per cert, van rebre 
el
cantant amb una pancarta col·locada de banda a banda de la carretera a l'entrada
al poble que deia "Welcome Mister Stewart" i que va fer lucinar a
l'escocès afincat a California. De fet són les dues úniques dates de la gira en
què vam sopar tots junts ja que Al Stewart i la seva parella es passaven els
dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de l'escenari a l'habitació. Jo
sempre vaig pensar que aquella gira va ser una mena de viatge de noces per a la
parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran guitarrista Peter White que era el
director de la banda i acabava la gira va treure el seu primer disc en solitari. També us ho he dit en diverses ocasions, però us ho
recordaré ara que el teloner va ser l'altafullenc Alan Cook & The Cookies.
A dalt sopar a Puigreig, a sota tencament de la gira a Bilbao amb tota la tropa
The
Beach Boys – Good vibrations 1966
Tot
i l'àmplia trajectòria professional del grup californià The Beach Boys, aquest
tema, una extraordinària balada, va ser
la que els va introduir realment en el mercat espanyol, tot i que la cançó va
patir la censura que durant un temps no va deixar que s’emetes per la ràdio al
jutjar que era una cançó amb una càrrega massa sensual. The Beach Boys es
trobaven dins de la surf music i el grup estava integrat pels tres germans
Wilson: Brian (compositor, cantant, baix i piano), Carl (guitarra i veu) i
Dennis (bateria, veu i de vegades piano), juntament amb un cosí de la família
Mike Love (veu, teclats, saxofon i electroteremín), un company d'estudi de
Brian, Al Jardine (guitarra i veu) i Bruce Johnston (veu, baix i piano). Les
seves àmplies harmonies vocals destaquen en aquesta cançó que va ser adoptada
pel moviment hippy i es trobava en el LP "Pet Sounds" que The Beach
Boys van editar l’any 1966. Gairebé totes les cançons van ser compostes per
Brian Wilson en col·laboració amb Tony Asher. Aquest disc va canviar l'estil
del grup 
que en un principi no volien gravar-l'es i les seves lletres també eren molt diferents, més compromeses i menys
desenfadades. El grup no confiava que l'àlbum tingués èxit, però Brian Wilson
va covèncer-los per gravar-lo, encara que Mike Love es va oposar a Brian i va
seguir opinant que l'àlbum fracassaria. La veritat és que no va obtenir l'èxit
a què el grup estava acostumat, de fet va ser el seu primer gran fracàs
comercial, però és una obra esplèndida i segons va manifestar Paul McCartney:
"És el millor disc vocal mai gravat" i va confessar que va servir
d'inspiració per al "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". El tema
"Good Vibrations" es va gravar la nit del 17 de febrer de 1966 a Los Angeles i a
l’Espanya dels anys seixanta hi va haver una bona versió en castellà a carrec
dels Javaloyas.
Barbra
Streisand – Woman in love 1980
Amy
Winehouse – Me & Mr. Jones 2006
Va
ser anomenada la Reina
del Soul Blanc britànic, una dona que és el clar exemple que la fama consumeix
fins a límits extrems i que el triomf, lligat a la joventut, costa molt
d'assimilar. Per això i recordant que la mesura és la clau sempre per poder
sobreviure a l'efímer triomf en el món de la música i altres similars i també
que el reconeixement del públic és volàtil, poc de fiar i tal com te impulsen,
et fan caure del pedestal o et consumeixes, com va ser aquest cas, escoltem ara
a Amy Winehouse per acabar Un Toc de Rock d’avui. Al meu modest parer, l'àlbum
"Back to back", editat l’any 2006, va ser el millor disc en la
carrera d'Amy Winehouse i d'ell us extrec aquest gran tema. Tot i que els
informes que va facilitar la família de la
cantant britànica sembla que
confirmen les declaracions del seu pare i que Amy Winehouse (Londres, 14
setembre 1983 - 23 de juliol de 2011) estava "neta" quan va morir al
seu apartament de Londres, és una cosa de la que jo dubto, la veritat. Les
drogues i l'alcohol van consumir a aquesta estrella del soul blanc anglès, per
mostra contenplau les fotografies que us he penjat del blog i us donareu
immediatament compte del que dic. Jo sempre m'he negat a acceptar allò que
després de la mort, el que s’en va sempre és bo, les coses negatives ho són,
hagi mort el protagonista o estigui viu. Per descomptat és fàcil lloar el que
s'ha anat, sobretot tenint en compte que des d'aquell moment ha deixat de fer
la competència i ombra als que queden vius. És clar que cadascú és lliure de
fer, referint-me a seu cos i la seva salut, el que vol i com em va dir en una
ocasió Serrat 
"Fer del seu cul un garatge", allà ells. Amy Winehouse
va debutar l’any 2003 amb el disc "Frank". Amb la seva mort Amy
Winehouse se suma a l'anomenat Club dels 27, en el què es troben artistes com
Jim Morrison, Janis Joplin, Pete Ham de Badfinger, així com Robert Johnson,
Brian Jones, Alexandre Levy, Jesse Belvin del grup The Shields, Louis Chauvin,
Alan Wilson de Canned Heat, Jimi Hendrix, Pete de Freitas de Echo and the
Bunnymen, Valentin Elizalde, Kristin Pfaff del grup Hole on militava l'esposa
de Kurt Cobain de Nirvana, cantant i compositor que també va morir com tots
ells, traumàticament als 27 anys, però la llista és molt més llarga, no s'acaba
aquí. L'imatge del costat es una il·lustració vectorial que ens ha fet per Un
Toc de Rock el nostre assessor tècnic Jordi Aliaga.
La
frase per acabar el programa d'avui és del General Joan Prim i Prats (Reus, 6
de decembre de 1814 – Madrid, 30 de decembre de 1870) que va dir:
“No
hi ha res més difícil que fer un rei.
És més fàcil destronar-ho”
És més fàcil destronar-ho”
Conclou
Un Toc de Rock per avui, ara us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Soc Mario Prades i tancaré la
barraqueta acaban el nostre recorregut perls records, per el passat. A reveure.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
