Un Toc de Rock: febrero 2014

Avui el nostre viatge musical per el temps s'iniciarà l'any 1950 i escoltarem una de les veus més importants del R & B, la cantant de color Ruth Brown, però tindrem a Un Toc de Rock un munt de música molt variada, per finalitzar la singladura amb un tema instrumental que ens portarà un gran pianista nord-americà, Floyd Cramer. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa, avui escoltarem molta música negra, però també en tindrem una mica de blanca en aquest recorregut musical per els nostres records. Ara obro la barraqueta, soc Mario Prades i us diré alló que ja es costum

Benvinguts a Un Toc de Rock

Ruth Brown – Teardrops from my eyes 1950

Amb "Llàgrimes dels meus ulls" començaré Un Toc de Rock d'avui, es tracta d'una bona cançó que ens porta la cantant de color nord-americana Ruth Brown, de vertader nom Ruth Alston Weston, nascuda a Portsmouth, Virginia, el 12 de gener de 1928. Va ser una de les més importants veus pioneres femenines del R & B, de fet en els anys cinquanta va gravar una sèrie de cançons que van convertir el R & B en música popular i assequible per al gran públic. Als seixanta Ruth Brown va semblar diluir-se en l'oblit, però en els setanta va ressorgir i va mantenir la seva popularitat també als vuitanta. Va participar en el musical de Broadway "Black and Blue" que li va valer un Premi Tony, la banda sonora va rebre un Grammy. Va ser Blanche Calloway, la germana de Cab Calloway

qui li va aconseguir a Ruth Brown el seu primer contracte i es va convertir en la seva representant, va ser en un club de Washington anomenat Crystal Caverns. El seu primer gran èxit va ser el tema "So long" l'any 1949, aquesta cançó que escoltem ara va ser el segon single i es va publicar l'octubre de 1950. Va estar escrita per Rudy Toombs i el disc el va publicar el segell Atlantic. Es va mantenir durant 11 setmanes en la llista de de R & B del Billboard. A causa de l'èxit d'aquesta cançó se li va donar el sobrenom de "Miss Rhythm" i pocs mesos després Ruth Brown va passar a ser considerada la Reina Mare del Blues. Va lluitar molt pels drets dels músics i l'any 1987 va fundar la Rhythm and Blues Foundation. El 1989 se li va concedir un Premi Pioneer per la seva tasca en aquesta fundació i l'any 1993 va ingressar al Rock and Roll Hall of Fame. Ruth Brown va morir en un hospital a prop de Las Vegas, el 17 de novembre de 2006, a causa de complicacions derivades d'un atac de cor i una apoplexia que va patir després de ser operada a l'octubre de 2006.

B.B. King – Bad case of love 1998

El genial guitarrista nord-americà B.B. King està considerat una llegenda viva del blues. Malgrat la seva edat segueix en actiu i realitzant gires que impressionen per la seva durada i número de concerts. Va ser figura habitual anualment en els festivals Grec de Barcelona, fins que va anunciar que deixava d'acudir a Europa, la seva salut no li permetia realitzar gires d'aquesta envergadura, encara que crec que fa un parell d'anys va tornar al vell continent i a Espanya. Aquest tema que escoltem ara estava inclòs en l'àlbum "Blues on the Bayou" que el geni va publicar el 20 d'octubre de 1998 i que va aconseguir un Grammy l'any 2000 i en el qual juntament amb B.B. King (veu i guitarra), trobem una banda de luxe, integrada per James Bolden (director del grup i trompeta), Walter R. King, Tony Coleman (percussió), Calep Emphrey Jr (bateria), Melvin Jackson (saxo), Leon Warren (guitarra), Michael Doster (baix), James Sells Toney (teclats) i Stanley Abernathy (trompeta). L'àlbum es va gravar en els Dockside Studios de Los Angeles. A B.B. King l’hi van dir en els seus inicis Blues Boy King, d'aquí lo de B.B. King, encara

que el seu veritable nom és Riley B. King i va néixer el 16 de setembre de 1925 a Itta Bena, Mississippi. El 15 de desembre de 2006, el president George W. Bush li va lliurar a B.B. King la Medalla Presidencial de la Llibertat, un dels màxims guardons que es lliuren als Estats Units. Sempre s'ha considerat i ho ha dit públicament, un admirador de Frank Sinatra i ha comentat que va ser el veritable artífex de que els músics negres poguessin tocar en llocs reservats sols per a blancs. De fet B.B. King va formar part de la banda del cantant d'origen italià quan va començar a actuar a Las Vegas, tenint Sinatra veritables problemes a causa del fet que el guitarrista BB King era negre, però "la veu" sempre va acabar imposant el seu criteri. Ja us vaig explicar en certa ocasió perquè les seves guitarres sempre es diuen Lucille, però un altre dia tornarem a escoltar a B.B. King i us ho explicaré de nou.

The Louisiana Gator Boys – How Blue Can You Get 1998

“Com podem obtenir un bon blues?” podría ser una bona pregunta i la resposta en la porta una macrobanda anomenada The Louisiana Gator Boys. Dins de la banda sonora del film "Blue Brothers 2000" trobàvem un parell de temes a càrrec d'aquesta formació fictícia The Louisiana Gator Boys, una macrobanda de blues que no existeix. Aquest és un d'ells, però la pregunta és: Qui són The Louisiana Gator Boys? Doncs us ho diré si esteu asseguts. En aquest grup, la Superbanda del Blues, creada per a l'ocasió, és ha dir per la pel·lícula remake de l'antiga, es trobaven BB King con a líder del grup, Eric Clapton, Jimmie Vaughan, Clarence Clemons, Billy

Preston, Grover Washington Jr, Steve Winwood, Paul Shaffer, Charlie Musselwhite, Isaac Hayes, Lou Rawls, Gary US Bonds, Travis Tritt, Koko Taylor, Dr John i Bo Diddley amb la seva inconfusible guitarra quadrada, al costat dels Blues Brothers amb Dan Aykroyd, Joe Moore i John Goodman. Què, banda de luxe, no? Sonant avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies de La Xarxa Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa perque disfruteu de valen amb tota aquesta reunió de mestres.

Els The Louisiana Gator Boys durant la seva actuació a la pel·lícula

Booker T & The MG’s – Time is tight 1969

Booker T & The MG 's van ser la banda estable del segell nord-americà Stax Records. Ells van acompanyar els artistes del segell en els enregistraments i també ho van fer en moltes de les seves gires. Van ser habituals acompanyants de Otis Redding que també comptava amb The Bar-Keys, però així mateix van acompanyar a Sam & Dave, Aretha Franklin, Rufus Thomas, Carla Thomas, Wilson Picket, etc. però Booker T & The MG's tenen una bona carrera pel seu compte que van iniciar l'any 1962 i un últim disc publicat el 1994, amb àlbums i singles molt interessants com "Time is tight" que a Espanya vam conèixer com "El temps vola" i va ser pràcticament el seu únic èxit al pais, però els seus hits més destacables a part del que ja us he esmentat van ser "Green Onions",

"Melting Pot" i "Soul Limbo" que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Aquest tema que sona ara és una composició del propi grup, liderat per l'organista i multiinstrumentista Booker T Jones (Memphis, 12 de novembre de 1944). Booker T & The MG 's van tocar en moltes ocasions amb la Creedence Clearwater Revival i es diu que la inclusió d'un orgue Hammond en el disc "Pendulum" de la CCR va ser una influència directa de Booker T. Jones al que John Fogerty va admirar sempre. Fa un parell o tres d'anys Booker T. Jones va acompanyar a Neil Young en un dels seus discos i ha publicat dos àlbums pel seu compte, un l’any 2009 i l'altre l'any 2011. Els membres originals de Booker T & The MG 's van ser Booker T. Jones (orgue i piano), Steve Cropper (guitarra), Lewi Steinberg (baix) i Al Jackson, Jr (bateria).

Dionne Warwick – Heartbreaker 1986

El seu nom real és Marie Dionne Warrick, nascuda a East Orange, Nova Jersey, el 12 de desembre de 1940, però un error d'impremta en el seu primer disc la va convertir en Dionne Warwick. És cosina de la mare de la cantant i actriu Whitney Houston, encara que en algunes biografies diuen que és cosina de la mateixa cantant que per cert va morir l’any 2012, aixó no es cert. De fet Cissy Houston, la seva mare, també era cantant i bona, això pot haver induït a l'error ja que va tindre un grup de gospel on també militava Dionne Warwick. Dionne va treballar molt amb el compositor Burt Bacharach, durant més de dues décades, encara que aquest tema que us porto ara

"Heartbreaker", publicat en single l’any 1982, estava composat per els Bee Gees i ells fan els cors. Donava títol a un àlbum que va ser produït també a l’any 1982 per Barry Gibb, Karl Richardson i Albhy Galut i que va ser Disc d'Or als Estats Units arribant a superar els 3 milions de còpies venudes a la resta del món. El 16 d'octubre de l’any 2002, Dionne Warwick va ser nomenada Ambaixadora de Bona Voluntat de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació. Per cert, no confongueu aquest tema que estem escoltan ara amb el del mateix títol que Led Zeppelin van incloure en el seu segon LP. Rés a veure.

Marvin Gaye & Tammi Terrell – Ain’t no mountain high enough 1967

La carrera musical de Marvin Gaye que a més de cantant va ser soci del segell Tamla Motown i crec que cunyat del propietari, va estar marcada per la seva afició a les faldilles. Va ser un dels grans cantants de soul de la seva època, quan l'estil sorgia poderós desenganxant-se del R & B que el va originar. De fet va morir assassinat de dos trets, la mort li va arribar a mans del seu propi pare i sembla ser que la culpa la va tenir una discussió per una dona que es diu era amant de tots dos. Marvin Gaye va néixer el 2 d'abril de 1939 a Washington D. C. i va ser assassinat l'1 d'abril de 1984, la vigília del seu 45 aniversari, en el transcurs d'una discussió amb el seu pare que el va matar de dos trets, fet que seria qualificat com "homicidi justificable o defensa pròpia", al tribunal el seu pare va al.legar defensa pròpia perquè Marvin l'havia agredit a cops, fet que es repetia força a causa de les seves diferències i l'abús de drogues per part de Marvin Gaye. Després de la tragèdia, la seva mare es va divorciar del pare i aquest va acabar els seus dies en un asil d'ancians, va morir l’any1998 d'un atac de cor. Marvin Gaye va començar acompanyant a la bateria, entre d'altres

grups, a Smokey Robinson & The Miracles i fent cors i tocant el piano en enregistraments d'altres artistes. A l'agost de 1961, va debutar com a solista amb "The soulful Moods Of Marvin Gaye" sense massa èxit. Si bé despres es convertiria en una de las figures claus de la Matown. Al llarg de la seva carrera iniciada l'any 1957, Marvin Gaye que es deia en realitat Marvin Pentz Gaye Jr va gravar un munt de duets, aquest és un dels millors i la cançó va ser recuperada a finals dels 90 per a un anunci de telefonia i també es va incloure en la banda sonora del film "Queda't al meu costat" que van protagonitzar Susan Sharandon, Julia Roberts i Ed Harris en 1998. Va ser una composició del tàndem Ashford & Simpson l’any 1966 i la parella Marvin Gaye & Tammi Terrell la van gravar el 1968. Per cert Tammi Terrell (a la foto) que va néixer a Filadèlfia el 29 d'abril de 1945, un dia al mig d'un espectacle es va desmaiar en braços de Marvin Gaye i li van detectar un tumor cerebral. Tammi es va haver de retirar dels escenaris, però va seguir gravant. Després de vuit operacions i diversos deterioraments físics i mentals, va morir el 16 de març de 1970 a Filadèlfia. Marvin Gaye va caure en una profunda depressió i es va retirar durant tres anys.

Otis Redding – These arms of mine 1963

La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, quan només tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en el món de la música. Va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Pitiful i va portar el estil al més alt, separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis Redding i amb tots els membres, excepte James Alexander i Ben Cauley, del seu grup d'acompanyament The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va ser el single "Sittin 'on the dock of the bay" que havia acabat de gravar poc abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident, amb “Sweet Lorene” a la cara B. Ocupa el

lloc 28 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone i ha sigut molt versionada, inclus per Pearl Jam. Va ser el seu disc pòstum. Els seus començaments també són molt interessants ja que Otis Redding va començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament d’aquest per a la Stax, quedaven un grapat d’hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding, al que havie estat escoltant a les gravacions de Johnny Jenkins, gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine" que us he portat ara a Un Toc de Rock i que va ser el seu primer éxito, publicat al març de 1963. El single va arribar al lloc 85 a les llistes de pop i al 20 en les de R & B del Billboard. Val a dir que ell ja havie tret un parell de singles abans, un l’any 1960 i l’altre al 1962. La veu d’Otis Redding passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei.

Funeral d'Otis Redding, el Rei del Soul

Shirley Bassey – This is my life 1968

Escrita per Bruno Canfora, Antonio Amurri i Norman Newell, la cançó "This is my life" que escoltarem ara i que és una de les més importants en la carrera de la britànica Shirley Basey, va donar títol a un àlbum que es va publicar l'any 1968 i que originalment es va editar en format vinil i mono, encara que gairebé al mateix temps es va treure també la versió en stereo. En realitat es tracta d'una versió ja que la cançó va ser escrita per a la cantant italiana Mina que va ser la primera a gravar-la. La

cantant de color Shirley Veronica Bassey, una dona de color de extraordinaria veu, va néixer el 8 de gener de 1937 a Cardiff, País de Gal.les. Té una carrera brillant que va començar en els 50 i és una de les grans veus femenines angleses de tots els temps. L'any 1985, Samantha, la filla petita de Shirley Bassey, que tenia 32 anys, va ser trobada morta penjant del pont Clifton a Bristol. L'informe policial va dictaminar suïcidi, però la cantant sempre ha mantingut que no va ser suïcidi i que la seva filla havia estat assassinada. Shirley Basey va ser nomenada Dama Comandant de l'Imperi Britànic el 31 de desembre de 1999, per la qual cosa mereix el tractament de "Dame". També és posseïdora de la Legió d'Honor, la més gran distinció atorgada pel govern francès..

Vanessa Williams – The sweetest days 1994

Aquesta gran balada que escoltarem ara ens la porta la cantant i actriu de color Vanessa Williams, una dona de gran bellesa que l'any 1984 va ser coronada Miss America. El seu nom complet és Vanessa Lynn Williams i va néixer el 18 de març de 1963 a Millwood, Nova York. La cançó va donar títol a un àlbum publicat el 6 de desembre de 1994, el tercer disc en la carrera musical de Vanessa Williams i va ser escrita per Phil Galdston, Jon Lind i Wendy Waldman. La producció va estar a càrrec de Keith Thomas. La veritat és que la carrera cinematogràfica de Vanessa Williams és molt més reixida que la de

cantant i entre els seus molts films hem de destacar el seu paper en “Eraser” al costat de Arnold Schwarzenegger i James Caan, sense oblidar "Shaft" el remake, "The Courage to Love", "L'Odissea" o "Les aventures de Elmo en Grouchland". Ha estat casada en dues ocasions, la segona amb Rick Fox, jugador de la NBA, es van divorciar a causa d'una fotos compromeses del jugador amb una altra dona. En total ha publicat 6 àlbums, l'últim d'ells "The Real Thing" es va editar el 2009.

Simple Red – If you don’t know me by now 1996

Aquesta extraordinària balada, un altre "peaso cansión", és una versió de l'èxit de Harold Melvin & The Blue Notes que va realitzar el grup britànic Simple Red l’any 1996, incloent-la en el seu CD "Greatest Hits". Simple Red es van crear l’any 1984 i va ser una idea del cantant Mick Hucknall, de veritable nom Michael James Hucknall, nascut el 8 de juny de 1960 a Manchester, que va comptar amb tres ex membres de Durutti Column: Tony Bowers al baix, Chris Joyce a la bateria i Tim Kellett al teclat, a més de Sylvan Richardson a la guitarra i Fritz McIntyre als sintetitzadors. Simple Red van estar en actiu fins a l’any 2010, de fet es van acomiadar el 19 de desembre de 2010 amb un concert al O2 Arena a Londres. Han arribat a vendre més de 50 milions de discos a tot el món. En aquest tema que escoltem ara van col·laborar un munt de músics i als cors trobàvem a Dee Johnson, Sarah Brown, Stephanie Spruell i Janette Sewell, va ser produït per Stewart Levine.

Mick Hucknal, líder dels Simple Red

Billy Paul – Me and Mrs Jones 1972

El cantant de color Billy Paul ja havia gravat en solitari, però quan va tornar del servei militar va passà a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, un dels més representaius del anomenat “So Philadelphia” i dels que hem parlat abans, però Billy Paul de seguida va tornar a gravar en solitari deixan el grup. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ser número 1 durant tres setmanes, a l'any 1972, a les llistes del Billboard. El single va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un

Grammy en la categoria "Millor intèrpret masculí de R & B". A ell també el van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixer en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i R & B. El seu nom real era Paul Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un altre èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més importants de la música soul americana, sobre tot gracias a alló de “Hi ha calcom d’important entre jo i la senyora Jones”.

Dinah Washington – What a diffrence a day makes 1959

Dins de la àmplia carrera d’aquesta cantant de color, cal destacar la cançó "What a Diff'rence a Day Makes" que escoltem ara i que és una gran balada, de fet Dinah Washington es va especialitzar en balades, però ha estat reconeguda com una de les millors veus femenines de la música negra. Es va publicar en single l’any 1959 y va arrivar al lloc 8 en les llistes de pop i al 4 a les de R & B del Billboard. La cançó va donar títol a un LP publicat també l’any 1959. La televisió i la publicitat van fer que les noves generacions descobrissin el tema “Mad about the boy” i a la cantant de color Dinah Washington quan l'any 1992 es va començar a emetre un espot publicitari dels pantalons Levis en el qual la cançó era la banda sonora i va tornar a reeditar-se en single

i aprofitant l'estirada, van començar a sorgir recopilatoris de la cantant amb aquest tema per títol, al costat de allò de "Greatest Hits" o “The very best”, havia de seguir traient-li suc a la mamella. La veritat és que Dinah Washington la va gravar a l'any 1952, però havia estat escrita al 1932 per l'actor, cantant i compositor Sir Noël Coward i abans de Dinah, ja s'havien realitzat unes quantes gravacions a càrrec d'altres cantants. Dinah Washington va treballar dins de diversos gèneres musicals, R & B, swing, jazz, blues i soul. El seu veritable nom era Ruth Lee Jones i va néixer a Tuscaloosa, Alabama, el 29 d’agost de 1924. La cantant de color sempre va tenir problemes de pes i Dinah Washington va morir a Detroit, a causa d'una sobredosi accidental de píndoles aprimants, barrejades amb alcohol, un 14 d'desembre de 1963, tenia 39 anys. La seva vida sentimental va ser molt intensa i conflictiva, va estar casada en set ocasions, a més d'haver mantingut nombroses relacions amoroses, algunes bastant tempestuoses, la veritat.

Fleetwood Mac – I’d rather go blind 1970/1977

A la carrera del grup Fleetwood Mac hi ha un abans i un després de Peter Green, el genial guitarrista britànic. Aquest tema es trobava a l'àlbum "Albatros and Christine Perfect", publicat l'any 1977 i que es troba a cavall entre les dues etapes ja que la primera cara són temes amb Peter Green i la segona cançons de la cantant Christine McVie, encara que curiosament i aixó que va ser número 1 a Anglaterra, no consta en la seva discografia oficial tot i ser un dels seus millors discos. Aquest tema “Prefereixo anar a cegues” ja havia estat gravat l'any 1970 i inclòs en l'àlbum de debut de Christine que es va titular "Christine Perfect" i era una composició de Ellington Jordan i Bill Foster. La veritat és que per als puristes la millor etapa va ser la primera, en què Fleetwood Mac comptaven amb Peter Green, molt més blusera, encara que he de reconeixer que la segona, molt més pop, va ser la més brillant comercialment parlant. Es van crear a Londres l’any 1967 i inicialment eren Peter Green (guitarra), Jeremy Spencer (guitarra), John McVie (baix) i Mick Fleetwood (bateria). L’any 1970 Jeremy Spencer deixa al grup i el seu lloc l'ocupa Daniel Kirwan. El disc "Then Play On" que es va publicar a continuació va ser l’últim amb Peter Green. Després, també l'any 1970, es van incorporar

Christine McVie (veu i teclats), esposa de John que treballava com Christine Perfect, i el guitarrista nord-americà Bob Welch. La formació més estable i brillant de Fleetwood Mac ha estat la integrada per Lindsey Buckingham (cantant, guitarra, banjo i dobro), Stevie Nicks (cantant), Christine McVie (cantant, teclista i òrgan), John McVie (baix) i Mick Fleetwood (bateria, percussió i arpa). Indiscutiblement el seu millor treball discogràfic ha estat "Rumors", publicat el 4 de febrer de 1977. Aquesta cançó s’havie inclos en el primer disc en solitari de Christin McVie titulat “Christine Perfect” i que es va publicar el 6 de decembre de 1970, quan havie deixat ja el grup Chicken Shack. De fet el seu nom real es Anne Christine Perfect.

Floyd Cramer – Just a closer walk with thee 1988

Tancarem Un Toc de Rock per avui escoltant al pianista nord-americà Floyd Cramer amb aquest bon tema “Sols caminar a prop teu”, amb el que em despediré de vosaltres. Floyd Cramer va néixer a Shreveport, Louisiana, el 27 d'octubre de 1933 i va morir a Arkansas un 31 de desembre de 1997 a causa d'un càncer. Reconegut pianista, va acompanyar a Elvis Presley, Brenda Lee, Patsy Cline, The Browns, Jim Reeves, Eddy Arnold, Roy Orbison, Don Gibson i els Everly Brothers. Aquesta cançó instrumental us l'he extret del seu disc "Gospel Classics" que es va publicar l'any 1988 en vinil i es va reeditar en format CD l'any 1994, encara que crec recordar que ja s'havia inclòs anteriorment en algun dels seus molts

discos. Aquest tema és una cançó tradicional que s'utilitzava en els funerals, a Nova Orleans i els primers que la van gravar van ser The Selah Jubilee Singers, el 8 d'octubre de 1941, però al llarg de la història musical l'han gravat des de Mahalia Jackson a Bob Dylan, passant per Joan Baez, Tammy Wynette, Gladys Knight & The Pips, The Charlie Daniels Band, Wynton Marsalis, Eric Clapton, Taj Mahal, The Oak Ridge Boys, Van Morrison, Louis Armstrong, Little Richard, Patsy Claine, Jimmy Rogers, Pat Boone i un munt més de gent, sense oblidar a Tennessee Ernie Ford.