Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes ´exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui, jo que apart
de ser aficionat a la música, també ho soc al cinema i sobre tot al cinema de
ficción, com si el programa fos part de la banda sonora d’una vella pel·lícula
de terror, començaré Un Toc de Rock amb un Home Llop, però aquest no és com el que sortie a “La Maldición de la Bestia”, primer film de Paul Naschy i que va dirigir el meu “sogre” el director de cinema, català, Miquel Iglesias Bonns, a la foto amb
Mario Prades a una entrega de premis a Tortosa. Aquest Home Llop que us porto ara, la veritat es que no fa molta po,
ens arrivarà ballugan el “body” i ens el portaran un duet de Cartagena que
van ser els reis del techno-pop a
Espanya, no us estic parlant dels catalans OBK, com molts i moltes podeu pensar, res a veure, es tracta de Azul y Negro, la millor i més completa
banda de techno espanyol de tots
els temps al estat espanyol. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten el programa ara us dire
sense ulular
Benvinguts a Un Toc de Rock
Azul y Negro – El Hombre Lobo 1984
El duet Azul y Negro van ser uns innovadors
per al seu temps, precursor de la música electrònica espanyola, el techno-pop i
pioners en la implantació de novetats tecnològiques i musicals. La seva música
es basa en la barreja de sintetitzadors, guitarres elèctriques, vocoders,
seqüenciadors i instruments acústics, sobre una base preferentment ballable. La
veu era tractada com un instrument més i de vegades la robotitzaven mitjançant
el vocoder. Inicialment van ser Carlos
Garcia Vaso i Joaquín Montoya
i eren de Cartagena. Azul y Negro
va ser el primer grup espanyol que va editar un àlbum en format CD, era el titulat
"Suspense", del 1984 amb producció de Julián Ruiz i en el què es trobava aquest tema que escoltem ara i
que es va publicar en single. És clar que d’aquell CD només es van editar 200
còpies, la resta van ser vinils i és que a Espanya gairebé ningú comptava amb
un reproductor de CD, ni tan sols els components del duet disposaven d'un. Una
altra innovació de Azul y Negro
és que són els primers 
artistas espanyols que han gravat un CD amb el sistema surround DTS 5.1. Es va titular
"ISS" i es va editar l’any 2003. Aquest mateix sistema no va ser
utilitzat fins a dos anys després per altres artistes, entre ells Jean Michel Jarre. Amb motiu de la
publicació d'aquest treball es va editar l'1 de març de 2007 el primer segell
de correu de curs legal fabricat per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum d'un artista
espanyol. Van començar a funcionar l’any 1981 i van aconseguir, bàsicament en
la dècada dels 80, dos Discos d'Or
(a la foto). Van gravar tres sintonies de la Volta Ciclista a Espanya. Destacant la de 1982 amb el tema "Me estoy
volviendo loco". L’any 1993
Joaquín Montoya va deixà el grup i Carlos Vaso va seguir amb altres companys i en l'actualitat ell
sol.
El duet Azul y Negro
Comité Cisne – Balas de tranquilidad 1986
Inicialment el
grup valencià Comité Cisne van
ser el teclista José Luis Macías,
el cantant i guitarra era Carlos Goñi
que venia del grup Garage, Remy Carreras al baix i Lino Oviaño a les programacions,
aquest últim els deixaria abans de que traguessin el seu primer disc. L’any
1985 van publicar un maxi-single amb "Dulces horas". Es va incorporar
a Comité Cisne un quart component del qual no recordo el nom, però l’any 1988 i
després del seu tercer LP "Beber el viento", Carlos Goñi amb un esperit molt més rocker, abandona Comité Cisne i emprèn la seva pròpia
carrera fent-se dir Revolver,
però tot i que Comité Cisne va treure encara un altre disc l’any 1990 amb Jesús Astorga com a cantant i Goyo Esteban al front de la
guitarrista, Comité Cisne finalment es van desfer. Aquest tema que escoltem ara
a Un Toc de Rock es trobava en el primer treball de Comité Cisne que van editar amb el seu nom per títol i va sortir
en single, l’any 1986. En total Comité
Cisne va treure quatre LP's i dos maxi-singles, a més d'uns quants discs
senzills com aquest. Recordo un d’aquest maxis o Mini-Lp, on Comité Cisne van
versionà tres o quatre cançóns de Lou Reed.
Betty Troupe – El vinilo 1983
També des de
València ara ens retrovem amb Betty
Troupe que va ser un dels grups que semblaven haver de menjar-se el
mercat musical espanyol. Com Vídeo i
Glamour, van ser englobats dins
dels new romantics espanyols i el tecno-pop, formant part de la "movida
valenciana", Betty Troupe
van aconseguir l'aplaudiment del públic. Inicialment es feien dir Betty Boop i es van crear l'any 1980. El
grup l’integraven Flora Illueca
(cantant), Lully Azulay
(guitarra) i Sandro Mompó
(baix), l’any 1982 i amb la incorporació d'Héctor Domingo (bateria), Marina
Arnal (cors i percussió) i la francesa Fabienne Cidoncha (teclats) es van convertir en Betty Troupe. Tenien una bona posada
en escena i els seus concerts amb les tres noies plenes de glamour i els
vestuaris d'allò més fashion, van saber cridar l'atenció de la gent i les cases
de discos. Als Betty
Troupe se'ls va dir els B-52's
espanyols. Van fitxar per Ariola i l'any 1983 
es va
publicar el seu primer maxi single amb el tema "El vinilo" que
escoltem ara a Un Toc de Rock. Van ser produïts per Nacho Cano. Però Betty
Troupe eren molta tropa i va sorgir la gelosia professionals entre Marina i Flora que va acabar amb l'expulsió de la primera i la seva
substitució per Maruchi Oliete
amb la qual van gravar el seu primer LP "Nuevos Héroes" editat l’any
1984 i que va ser un fracàs a nivell vendes. Això va provocar que el grup, tan
ràpid com havia pujat es dissolgués i caigués en l'oblit. Per cert, al LP es va
incloure el tema "Reflejos" que es va editar com el seu segon i últim
single, era una versió del grup britànic The Passions.
Bars – Foc al cor
Extreta des
del seu tercer àlbum titulat “T'ho diré mil vegades” que el grup català Bars van publicar l’any 1994, os porto
avui a Un Toc de Rock una de les millors cançons d’aquesta bona banda catalana a
caball del rock y el blues, amb bones lletres com aquesta i que es van possar
en marxa l’any 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu
primer LP amb el nom del grup per títul “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria profesional Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats
discogràficament i sembla que les noves generacions no volen recordar que Bars van ser una de les millors bandes
catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els
embarassos de Montse Llaràs, la
seva cantant, els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moyà (baix). Actualment i despres
de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els
únics que queden dels antics, es troven Josep
Maria Vilà "Koki",
Jordi Mourelo i Charlie Oliver. 
Els Bars, una gran banda catalana de rock i blues
Frank Mercader – Aun queda lo mejor 1995
Ara tornarem a escoltar a Un Toc de Rock a Frank Mercader amb una
cançó composada per Tino del Pozo i que el cantant i guitarrista Frank Mercader
va incloure en el seu àlbum "Country Bogart, aun queda lo mejor ", editat pel segell barceloní
Horus l'any 1995. Aquest tema ens parla de com tenim que tindre esperaçes i il·lusions
i per molt pesimistes que ens sentim, hi ha que tirar cap endavant. Clar que ja
ho diu ell en la seva cançó “Al final sols queden els amics quan hi ha que
brindar”. Frank Mercader és tot un veterà,
va ser guitarrista en grups mítics com
Los Gatos Negros, Los Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i
va ser component de
la banda d'El Terrat, el programa
d'Andreu Buenafuente, per cert que jo col·laborava un dia a
la setmana a "El Terrat"
quan el programa es 
feia des de Reus, estava
encarregat de parlar sobre les actuacions
que es realitzaven en la zona i presentava
un tema setmanal, dela meva propia discoteca, sempre allunyat de
les llistes dels
40, és clar. Aquest CD del qual he extret
la cançó que vam escoltar
ara a Un Toc
de Rock es va gravar en els estudis de Santi
Picó i es
va remasteriizar en els estudis Auha de
Mauricio Tonelli. Country Bogart eren Frank
Mercader que es va encarregar de les guitarres
i la veu, mentre
que Jordi Portaz
va tocar el baix, David Simó la bateria
i Xavier Ibáñez
als teclats, van col·laborar Monica Green, Laura
Simó, Santi Picó,
Paul Kazan i
van comptar amb el
suport de l'amic Fede
Sardà que els va
brindar la sala Luz de Gas per
gravar uns temes
en directe, entre ells la versió del "Everybody's talking" de
Nilson, encara que crec recordar que hi havia un parell més també
en directe.
Santi Picó i Frank Mercader
Els Pets – Sebastià 1997
Un dia em van trucar de Disc Medi per concertar
una entrevista amb Els Pets que acabaven de publicar disc nou "Bon
Dia", era 1997. Em van enviar el disc tarda i Joan Reig va venir a casa
meva l'endemà, tot just vaig tenir temps d'escoltar-ho una miqueta i havia de
parlar del nou treball dels de Constantí al Diari de Tarragona. Recordo que
quan va arribar Joan Reig que per cert, feia molts anys que ens coneixíem, li
vaig comentar que la cançó del disc que més m'havia agradat, si bé havie tingut
poc temps per estudiar-lo, era "Sebastià", tot i ser la menys
"Pets" de l'àlbum. Ell va semblar sorprendre i va exclamar "L'he
escrit jo". La cançó, tota una càrrega de sentiments, està dedicada a un
amic o parent de Joan Reig, del Forn Can Sebastià de Constantí que va morir en
accident, ara no recordo el grau de parentiu. En aquella època jo vivia a
Cambrils, però després vaig estar gairebé deu anys residint a Constantí i
treballan a l'emissora municipal i vaig arribar a conèixa a la bona gent de Can
Sebastià. El Pets són Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres, encara que en
els seus primers discos eren quatre, també 
hi havia el guitarra Ramon Vidal.
Per cert en els dos primers discos d'Els Pets va col·laborar a la guitarra el
meu company Quimet Curull, amb el qual realitzo El Temps Passa, un programa que
també pots escoltar en aquesta emissora. Consta en els títols de crèdit i podeu
comprovar-ho. Quimet també va col·laborar en el concert que van realitzar per
celebrar els seus 25 anys en el món de la música (la foto, amb Quimet a l'esquerra, es d'aquella nit) i que es va realitzar
precisament a Constantí. La veritat és que inicialment Els Pets van comptar
també en els seus discos i gires amb Els Vents de Baiona i el grup vocal Les Llufes. Hi ha un abans i un després en la carrera musical d'Els Pets i va ser
la incorporació, arran del disc "Fruits sexs", primer com a productor
i després també com a guitarra i arranjador, del recordat Marc Grau, va ser un
canvi musical molt important en la carrera d'Els Pets.
La Puerta de los Sueños – Capvespre 2006
El grup La Puerta de los Sueños han editat diversos discos
en català i altres en castellà, aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock
us l'he extret de l'àlbum "Entre nosaltres" que van publicar l'any
2006, un bon treball d'aquest grup que he de reconèixa, han sonat poc al
programa i la veritat és que no se el perquè ja que aquest trio a cavall del
pop i rock, són fracamente bons. La
Puerta de los Sueños que es van
crear l’any 2000 a
Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havie
treballat en diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits
per el marit de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha
posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu
costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les
guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i
feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic
Fede Sardà. La Puerta de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”.
Olga Román – María vale más 2001
La cantant i compositora Olga Román havia estat
component del grup de pop-folk Nuestro Pequeño Mundo amb els que va gravar
l'últim disc que van treure, però té una interessant carrera com a cantant de
jazz i de sessió. Ha acompanyat en discos i gires a gent de la talla de Pedro
Guerra, Joaquín Sabina, Jorge Drexler o Luis Eduardo Aute. Olga va estudiar
música als Estats Units i l'any 1988 va formar el Olga Roman Quartet,
realitzant concerts en molts festivals de jazz de la Costa Est
nord-americana, entre d'altres els de Mont-real, Quebec, Boston Globe, Newport, etc.
L'any 1992 va ser nominada als Boston Music Awards com a
millor cantant de
jazz. Olga Román ha inclòs cançons en diverses bandes sonores, entre elles
"El cielo abierto". L'any 2003 es va incloure una cançó interpretada
per ella en el disc "... Entre todas las mujeres", l'homenatge de
cantants femenines a Joaquín Sabina i que va ser produït per Víctor Manuel,
Olga va cantar "Esta boca es mía". La cançó "Maria vale
más" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és un crit contra la
violència de gènere i els maltractaments a la dona, es va incloure en el seu
primer disc "Vueltas y vueltas", publicat l'any 2001. La veritat és
que Olga Román ha editat ja quatre àlbums plens de qualitat.
Cómplices – Los Tejados
L’any 1990
Cómplices, convertit ja en duet, treuen l’àlbum “La danza de la ciudad”, del
que la cançó més populat va estar "Es por ti", però jo ara us porto a
Un Toc de Rock aquesta que al meu parer sempre ha sigut molt millor i on Teo i
María ens parlan de les coses que es veuen quan mires el mon des de els terrats.
Quan es va desfer el grup Golpes Bajos,
una banda gallega mítica del pop nacional, Teo Cardalda va crear l'any 1987 un dels millors projectes del pop
espanyol, Cómplices, al costat
de María Monsonis, la seva
parella. Inicialment Cómplices eren,
a més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy
Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas"
que es va publicar el 1988. L’any 2001, María
Monsonis decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot
dedicar-se als 5 fills que té amb Teo.
Així que l’any 2002 Teo Cardalda,
ja en solitari, edita el novè disc titulat "A veces", però van tornar
a gravar junts l’any 2003. En total Cómplices
han editat 13 àlbums, l'últim l'any 2010, "Cómplices 20 años",
un recopilatori de grans èxits amb bones col·laboracions, entre ellas duets amb
Mónica Naranjo, Rosana i El Sueño de Morfeo.
Teo Cardalda i maría Monsonís. Complices en directe
Lejos de Allí – Un día más 1989
Aquesta peça es trovaba al primer disc del grup
sevillà Lejos de Allí, als que hem escoltat altres vegades, però aquesta cançó
sempre va agradar-me i no us la havie puntxat mai, per tant aquí está. Aquell
primer LP portava el nom del grup per títol i es va editar l’any 1989. Lejos de
Allí van ser un grup andalús amb
bons instrumentistes, cançons molt properes, alegres i amb lletres interessants,
composades per ells mateixos que reflectien
problemes i situacions
típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al públic
immediatament. És clar que els van forçar
a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant
a les emissores
de ràdio-fórmula i
això a la llarga va
significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i
van publicar tres discos,
l'últim l'any 1993. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla, si bé durant un temps van ser
tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc
i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu.
Mané Larregla es
dedica als arranjaments musicals i va ser
l'impulsor del "Homenaje a Jesús
de la Rosa"
de Triana i és
guitarrista de Distrito
14.
A dalt Mané Larregla treballan al seu estudi
Alejandro Sanz – Amiga mía 1997
Possiblement el disc més comercial i el que millor
s'ha venut en la carrera d'Alejandro Sanz sigui "Más" en què el que
trobàvem el seu gran hit "Corazón partio". La veritat és que l'àlbum
va marcar un canvi en la línia musical d'aquest cantant que va començar gravant
música molt discotequera i anomenant-se inicialment Alejandro Magno, va treure
un LP en què va destacar el tema "Los Chulos son pa' cuidarlos". Quan va
començar ja com Alejandro Sanz les seves cançons estaven plenes de pop juvenil,
enfocat a les emissores de ràdio fórmula, amb cançons bastant anodines però que
van fer que fos un ídol entre les adolescents, amb el temps ell va anar
canviant i a partir d'aquest àlbum la seva obra esdevé adulta i també li surt
la seva vena andalusa en moltes de les cançons. Arran de 
"Más"
començan les seves gires per terres americanes. Alejandro Sánchez Pizarro va
néixer el 18 de desembre de 1968
a Madrid, ha venut més de 25 milions de discos a tot
elámón i ha guanyat en total 18 Grammys. Aquest tema que escoltem ara us el he
tret de l'àlbum "Mas", cinquè disc d'Alejandro Sanz, publicat l'any
1997 i que es va gravar entre Itàlia i Espanya. El single amb la cançó va
aconseguir la segona posició en les llistes llatines del Billboard i la primera
a les de pop i va ser número 1 a
Espanya, Argentina i Mèxic, en aquest últim país no tinc ni idea de com van les
llistes d'èxits, però a Argentina funciona exactament igual que a Espanya, és a
dir les posicions es venen. 
Tamara y Moncho – Encadenados 2012
Ara aUn Toc de Rock escoltarem un boleret,
com diria l'amic Quimet. Us el he extret de l'últim treball discogràfic de Tamara, a duet amb Moncho “El Gitano del Bolero” como s'el va anomenà en un principi i avui en dia es l'indiscutible Rei del Bolero. Tamara i Moncho van presentar aquest disc en un concert celebrat en el Teatre Galileo de Madrid. Aquesta cançó que escoltem ara “Encadenados” donava títol a aquest àlbum que es un homenatge al bolero, es va publicar el passat 30 d'octubre amb producció de Yadam González i d'ell es va extreure en single el tema “Como yo te amé”. La sevillana Tamara Macarena Valcárcel Serrano va néixer en el barri de la Alameda, el 27 de juny de
1984. La carrera musical d'aquesta bona cantant sevillana que va comenár l'any 1995,
està marcada per els temas "Si nos dejan",
"Cada día" i la versió que va fer del tema de Roberto Carlos
"El Gato que está triste y azul". Ha venut més 2 millons de
discos sols a España i és calcula que ha superat el milló i mig a l'América Llatina. Tamara es va casar al maig 2005 amb Daniel Roque, el casament es va celebrar a Sevilla i la 
parella portava dos anys de ralacions. Ramón Calabuch
Batista, veritable nom de Moncho,
va néixa al barri de Gràcia, a Barcelona, el 26 de juliol de 1940. Va començar
crec que tocan la trompeta amb l'Orquestra de Ramón
Evaristo i La
Orquestra Antillana i va cantar per pura casualitat. Moncho ha gravat 34 discos de boleros en castellà i en
català i té més de tres-centes cançons gravades. D'ell va dir Lucho Gatica que era el veritable Rei del Bolero. Vui dir una cosa, a
les barres americanes de
Barcelona, durant els anys setenta, totes les máquines de discos de monedes, tenian cançons
de Moncho que s'escoltaven sense
parar, jo no he estat mai en locals d'aquest tipus... i no tornaré a anar-hi tampoc, és clar, però m’ho va explicar
un altre, deixó constancia.
Sopa benéfic al Fortí de la Reina, a Tarragona. D'esquerra
a dreta: El Cónsul de Cuba, el Gobernador Civil, Ángel
Juarez, Mario Prades i Moncho.
Mireille Mathieu – Enbrujo (capricho árabe) 1989
Avui us porto per tancar Un Toc de Rock aquesta cançó a càrrec de la
cantant francesa Mireille Mathieu que es va incloure i donava títol, cantada en
castellà, al seu àlbum "Embrujo", editat l'any 1989. Mireille Mathieu
és una de les grans veus de la chanson francesa i a la qual es va denominar
"la successora d'Edith Piaff" i aquest tema vull dedicar-lo a una
amiga de Vilassar, Rosa Maria, mestra de música i compositora, fervent
seguidora i admiradora de la cantant francesa de la qual té 
un blog i també
vull saludar a totes i tots els oidors que ens escolten des de Ràdio Vilasssar. Mireille Mathieu va néixa a Avinyó el 22 de juliol de 1946. Coneguda al seu propi país com "La Dama d'Avinyó", Mireille Mathieu ha gravat en diferents llengues: francès, alemany, anglès, espanyol, italià, rus, finlandès, japonès, xinès, català i provençal. El novembre de l’any 2005 Mireille Mathieu va celebrar els seus quaranta anys de carrera professional. Quan va començar l'any 1965 va ser apadrinada per Maurice Chevalier a qui ella va dedicar la cançó homenatge, l’any 1980, "Le canotier de Maurice Chevalier". Mireille Mathieu va ser nomenada Cavaller
de la Legió d'Honor el 9 de desembre de 1999 per Jacques
Chirac, president de la
República Francesa. Es una de las grans dames de la cançó francesa i devant seu hi ha
que treures el barret.
La
frase per tancar el programa es del escriptor nord americà Arthur Miller
que va estar casat amb Marilyn Monroe i que va dir referin-se als polítics:
“Els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre
que per
governar han d’aprendre a fer d’actor”
Per avui tancaré la barraqueta d’Un Toc de Rock,
us deixo amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Fotre el camp fins el proper programa, adeu.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
