Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui i per tancar la sisena temporada
d'Un Toc de Rock,
parlarem sobre el declivi i la caça de bruixes que
van patir els pioners del rock and roll a la fi dels anys cinquanta. El creador del terme rock
and roll va ser el locutor de ràdio Alan
Freed a partir del "rock al voltant del rellotge" de Bill Haley. Alan
Freed (a la foto) va ser l'artífex de que el gènere prengués carta
d'identitat i arrelés, sobretot si tenim en
compte que era un ritme de negres
que van començar a tocar negres, però a poc a poc
els blancs van prendre protagonisme i allò era molt
perillós perquè abolia la segregació racial gràcies
a la música, unint a joves
blancs i negres
al voltant d'un ritme comú. Alan Freed va organitzar moltíssims festivals pels Estats Units,
els anomenats "Rock'n'roll shows",
sempre amb la policia presta a suspendre l'acte
en què els negres estaven en un costat de la sala i els blancs en
l'altre i no podien ajuntar-se. Riu-te tu dels grisos a Catalunya, quan aquí
actuaven els cantautors. Alan Freed (15 de desembre de 1921 - 20 de gener de 1965) va ser un dels primers a caure
i un dels més perseguits
pel sistema. Va ser processat i acusat
de suborn i tindre interessos en els discos que
punxava en els seus 
programes de ràdio i televisió.
Es va conèixa com "El cas Payola" i avui es dóna el nom
de Payola als suborns entre discogràfiques,
managers i emissores de ràdio, una pràctica completament
legal a Espanya i de la qual
viuen totes les
emissores de ràdio fórmula,
però penada per la llei als Estats Units.
Va ser el final de la carrera
d'Alan Freed i
és que la societat va decidir emprendre la
caça de bruixes contra el rock
and roll i aquells pioners que resultaven molt
perillosos. Les mateixes cases
de discos van buscar productes lights i
van sorgir els cantants de rock and roll edulcorat,
amb aspecte de bons nois. Joves que a una
mare podria agradar-li que
sortissin amb la seva filla. És clar que en molts casos, a aquells pioners la
societat els va fer el llit,
però la majoria es van ficar solets en ell, sense
ajuda. Altres van caure en el camí víctimes de
la desgràcia i la fatalitat.
Avui acabarem la
sisena temporada d'Un Toc de Rock amb rock and
roll pioner i un programa especial sobre el declivi del gènere.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Bill Haley & His Comets – Rock around the
clock 1954
Curiosament, Bill Haley
era un músic "gran"
d’edat i no obstant això es va convertir
en una estrella d'aquell rock and roll pioner
fet i concebut per
a la joventut. De veritable
nom William John
Clifton Haley, va néixa a Highland Park, Detroit,
el 6 de juliol de 1925 i va morir a Texas, a
causa d'atac al cor, un 9 de
febrer de 1981. "El rock al voltant del rellotge" va ser el gran hit de
la seva carrera i tot un referent del gènere. Va
ser escrita l'any 1952
per Max C. Freedman
i James I. Myers
i abans de Bill Haley & His Comets, ja l'havia gravat
un parell d'anys abans Sonny Dae and His Knights, però
la cançó va triomfar quan la va editar Bill
Haley el 14 d'abril de 1954. No és la primera cançó que podríem classificar
de rock'n'roll, però va ser la primera en aconseguir un número 1 en la llistes de
vendes dels Estats Units. Quan les coses
van començar a posar-se lletges Bill Haley
es va dedicar a realitzar gires per Sudamèrica i
finalment va ubicar la seva residència a Mèxic, on va gravar diversos discos en castellà. Tot i la pèrdua
de popularitat que representava no estar als Estats Units,
ell va preferir quedar-se a veure-les venir al sud del Río Grande i quan
tot s'havia calmat va tornar, encara que ja no va tenir ni la popularitat ni les vendes d'abans.
El beat britànic
guanyava la batalla.
Frankie Lymon & The Teenagers – Why do fools fall in love 1956
Amb només 25 anys, el cantant de color Frankie Lymon va ser trobat mort al
bany de casa de la seva àvia, la mort va ser conseqüència d'una sobredosi
d'heroïna. La vida d'aquest jove estrella del doo wop i aquell incipient rock and
roll, va inspirar la pel.lícula "Why Do Fools Fall In Love?" que es
va rodar l’any 1998 i va prendre el títol d'aquesta cançó que escoltem ara a
Un Toc de Rock "Per què els ximplets s'enamoren?". Frankie Lymon
& The Teenagers estan considerats com els precursors del soul i el funky i
els antecessors del so Phil Spector. Franklin Joseph Lymon va néixa el 30 de
setembre de 1942 a
Harlem (Nova York) i va morir el 27 de febrer de 1968. Va començar sent un nen
i quan va gravar aquest tema, el primer disc que van publicar i el gran hit en
la carrera de Frankie 
Lymon & The Teenagers, ell només tenia 14 anys. La
família Lymon disposava de pocs recursos, de manera que Frankie va començar a
treballar en una botiga amb deu anys, més tard aconseguiria diners treballant
amb prostitutes. Frankie era conegut per mantenir una relació sentimental amb
una dona que li doblava l'edat. Als 12 anys, Frankie, va escoltar a un grup
local de doo-wop, anomenat Couple DeVilles, en un xou escolar de talents. Es
van fer amics i es va incorporar a la banda que van canviar de nom, passant a
ser The Ermines and The Premiers i finalment Frankie Lymon & The Teenagers.
Frankie va començar la seva carrera en solitari l’any 1957, després d'haver
realitzat el grup una gira per Europa. És clar que després, tant ell com el
grup que van seguir com The Teenagers, van passar amb escàs èxit. Frankie Lymon
va ser addicte a l'heroïna des dels 15 anys, va quedar atrapat per les drogues
i l'alcohol i la causa de tot va ser el canvi que es va 
produir en la seva veu,
de nen a adult. És clar que una part del seu fracàs va estar ocasionat per una
aparició en televisió. El 19 de Juliol de 1957, al programa en directe The Big
Beat d'Alan Freed al ABC Chanel, Lymon, durant l'actuació va començar a ballar
amb una noia blanca agafant-la bé, amb el seu consentiment, és clar. Allò d’un
negre i una blanca va suposar un veritable escàndol, sobretot entre els
propietaris de la cadena que era surenys. El programa The Big Beat d'Alan
Freed ser cancel.lat. Havia començat la caça de bruixes contra els pioners del
rock and roll. El major èxit de
Frankie Lymon com a solista va ser una versió del tema "Little Bitty
Pretty One", de Thurston Harris que va aconseguir el lloc número 58 a la llista pop del
Billboard l’any 1960. Frankie Lymon es va casar un munt de vegades i va tenir
moltes relacions sentimentals, algunes famoses com Zola Taylor de The Platters.
Després de la seva mort van començar els pleits i demandes entre les seves tres
esposes pels drets d'autoria de les seves cançons. 
A sota tomba de Frankie Lymon
Chuck Berry
– Johnny B. Goode 1958
Muddy Waters va explicar un dia que Chuck Berry (Saint
Louis, Missouri, 18 d'octubre de 1926) del qual podem
dir que va ser el veritable creador del gènere, a
la seva manera, era molt racista.
En els anys cinquanta, en plena cresta de la seva popularitat, amb un cadillac i cent
mil dòlars en el banc, Chuck Berry menjava entrepans i
dormia al cotxe perquè
no volia donar-hi a guanyar ni un cèntim als
blancs, propietaris de
restaurants i hotels. No obstant
això a Chuck Berry li agradaven les noies blanques
i molt joves. Precisament
allà va estar la clau per enfonsar la
seva carrera. Al desembre de 1959,
Berry va tenir problemes legals després que contractés
a una menor d'edat, que va conèixa a Mèxic, per treballar al Club Bandstand
que era de la seva propietat, a Saint Louis. Van
arrestar a la noia acusada
de prostitució i a Chuck Berry de tràfic
de menors per a propòsits sexuals.
Als Estats Units passar
a una menor en el cotxe
d'un Estat a un altre és delicte federal. Chuck
Berry va ser condemnat a pagar una multa de
5.000 dòlars i cinc anys de presó. Va sortir l'any 1963, però el beat ja estava arribant
als Estats Units. "Johnny B Good" 
es va publicar el 31 de març de 1958 i
està considerada una de les primeres cançons de rock and roll pur de la
història. Es diu que tot i estar
signada per ell, el
tema era de Johnnie Johnson
que tocava el piano i va compondre diverses cançons amb Chuck Berry. La
cançó de Berry va ser inclosa en
el Disc Especial d'Or amb salutacions i dades sobre
el nostre planeta que transportava
la sonda espacial Voyager, adreçada a
possibles civilitzacions extraterrestres.
Curiosament en començar Chuck
Berry interpretava country i va tenir molts problemes quan arribava a un local per actuar i els propietaris s'adonaven que havien contractat
un cantant i guitarra... negre. Quan Chuck
Berry va fitxar per
al segell Chess Records va començar el seu ascens. Un dia us explicaré el
que ens va passar a Madrid
amb Chuck Berry, en
una gira que varem organitzar amb l'artista de color que crec te gens indis, però serà ja la propera temporada..
Fats Domino – Ain’t that a shame 1955
Mai li van perdonar a Fats Domino que fos el
primer cantant de color que va aconseguir un Disc d'or als Estats Units,
de fet no en va obtenir només un, va aconseguir 21 Discs d'Or. El seu
caràcter afable i simpaticón
i el seu aspecte “bonachón”
el van salvar de la cremà , però durant un temps es va mantenir allunyat dels grans circuits,
encara que mai va deixar d'actuar.
Al llarg de la seva carrera Fats Domino ha venut
més de 110 milions de discos, excepte Elvis, cap
cantant de rock and roll de la seva època
ha venut tant. Aquesta cançó “No és una vergonya?” va ser composada per Fats Domino
i Dave Bartholomew, la va gravar l'any 1955, el single va ser número
1 en les llistes i va superar
el milió de còpies venudes. Anys més
tard la gravaria Pat
Boone. Cantant, pianista,
trompeta i compositor de color, Fats Domino
es deia en realitat Antoine Dominique Domino
i va néixa a Nova Orleans,
Louisiana, el 26 de febrer de 1928. Residia amb la seva dona en
aquesta ciutat quan la va
assolar l'Huracà Katrina, ella es trobava en precari 
estat de salut, el que feia difícil l'evacuació
i Fats Domino va decidir quedar-se a casa amb la seva dona. Quan el seu manager Al Embry,
l'1 de setembre va perdre el contacte amb ell, s’el va donar per mort. Aquest mateix dia, la CNN treia la notícia que havia
estat rescatat en
helicòpter pel servei de guardacostes.
La seva filla, la cantant de gospel Karen Domino
White, l'identificava
per una imatge mostrada a la CNN. La
família Domino havia estat
traslladada a un refugi de Baton Rouge. El
Washington Post va publicar que
divendres, 2 de setembre, la
família Domino estaven
perfectament, van tornar al seu habitatge
el 15 d'octubre. És clar que es van trobar que els xoriços
havien passat per
la seva llar, la casa de Fats Domino va ser
saquejada durant la seva absència forçosa i
dels seus 21 discos d'or, només quedaven tres. Bé,
almenys van tenir un detall
perquè podien haver-se'ls
endut tots.
Fats Domino en concert, a sota cubertas de discos
Buddy Holly & The Crickets – Peggy Sue 1957
La mort també va passar la seva dalla pel rock and roll segant somnis,
il.lusions i vides, com deia Don McLean en la seva cançó "American
Pie", la música va morir el 3 de febrer de 1959, el dia en què Buddy Holly
ens va deixar. Es deia en realitat Charles Hardin Holley, va néixa a Lubbock,
Texas, el 7 de setembre de 1936. Amb el seu aspecte de noi bo, sempre ben
vestit i comportant-se "correctament" a l'escenari, possiblement
Buddy Holly i els Crickets haguessin estat uns dels que s'haurien salvat de la
caça de bruixes, però ell es va separar del grup i es va llançar en solitari.
Tenia la butxaca foradada, era un malgastador, Buddy Holly tenia molts problemes econòmics pel que va
decidir unir-se a la gira "Winter Dance Party" que consistia en una
ronda de concerts a 24 ciutats, realitzats en tan sols tres setmanes, al costat
de Ritchie Valens, Dion and the Belmonts i The Big Bopper, acompanyats per Waylon
Jennings, el guitarrista Tommy Allsup i Carl Bunch a la bateria. Després
d'actuar a Clear Lake, Iowa, Buddy Holly se sentia molt cansat, va decidir
gastar-se els calerons, cosa que a ell l'hi agradave i 
llogar una avioneta ja que la calefacció de l'autobús
en què viatjaven tots s'havia trencat i feia molt de fred, es trobaven a menys
30 º, va pensar que així i en arribar abans també tindria temps per dormir. El
pilot era un jove inexpert, es deia Roger Peterson. L'avió tenia capacitat per
a tres passatgers més el pilot, va pagar 36 dólars. Finalitzat el concert,
l'avioneta va enlairar-se de Clear Lake, a la una de la matinada del 3 de
febrer de 1959, dues hores i mitja més tard, es va denunciar la desaparició de
l'avió. Buddy Holly estava acompanyat per Ritchie Valens i The Big Bopper.
Aquell mateix matí, es va trobar en un camp de blat de moro una avioneta
totalment destrossada. Es van trobar els cossos dels tres músics, havien sortit
disparats en la col.lisió de l'avió contra terra morint instantàniament, a la
cabina es va trobar el cadàver del pilot. "Peggy Sue" és una cançó
escrita per Buddy Holly, Jerry Allison i Norman Petty i gravada per Buddy Holly
& The Crickets. Es va publicar en single l’any 1957 i posteriorment es va
incloure en l'àlbum "Buddy Holly" de 1958, va ser el gran èxit en la
carrera de Buddy Holly & The Crickets.
Tomba de Buddy Holly
Ritchie Valens – La Bamba 1958
tenia setze anys, es va incorporar com a guitarrista a The
Silhouettes i més
tard va passar a ser també el cantant. El 19
octubre 1957 Valens va debutar
amb el grup. A més d'actuar amb The Silhouettes, Ritchie
Valens actuava sols com cantant
i acompanyant-se de la seva guitarra en festes i celebracions. L'any 1987 es va fer una pel.lícula titulada "La Bamba", amb música a càrrec de
Los Lobos i altres, va
estar protagonitzada per Lou Diamond Phillips en el
paper del cantant. Tornant
a l'accident aeri que li va costar la vida, a part de Buddy Holly, hi
havia lloc per dos músics més
a l'avió, un dels quals va ser Ritchie Valens.
Irònicament va guanyar el seu dret a viatjar aquella
nit apostant a cara o creu
amb un altre artista de la gira, segellant així el seu destí. Ritchie Valens tenia
només 17 anys quan va morir.
Tomba del cantant Ritchie Valens
The Big Booper – Chantilly Lace 1958
El tercer músic que
va morir en aquell luctuós
accident va ser Jiles Perry Richardson a qui es coneixia artísticament com The Big
Booper. Va néixa a Sabine Pass, Texas,
el 24 d'octubre de 1930. El tema més popular de
la seva carrera va ser "Chantilly Lace", una mena de
conversa telefònica que escoltem
ara a Un Toc
de Rock, una composició de Jerry Foster, Bill
Rice i el mateix The
Big Bopper. El single va arribar al lloc 6 en les llistes i es va mantenir entre els 40 primers durant 22 setmanes.
L'any 1972 la va gravar
Jerry Lee Lewis i
va aconseguir el primer lloc del Billboard.
Tornem a l'accident, l'avioneta en la qual van
enlairar-se els tres músics
i el pilot, era
un 
Beechcraft Bonanza, preparada per a quatre places
i que va partir aquella
freda nit de febrer, pilotat
per Roger Peterson, un jove inexpert, a
mitjanit i enmig d'una gran
tempesta de neu. Segons
es va explicar en l'informe oficial
de l'accident, el pilot no tenia coneixements suficients
ni experiència per volar en una nit com aquella i
desconcertat per la neu que tot ho cobria, va
equivocar la lectura dels instruments,
única manera de volar a visibilitat nul.la,
entre núvols i camps
absolutament blancs. Per culpa d'això, l'aparell
en lloc de pujar va baixar
i es va estavellar a vuit quilòmetres del lloc de l'enlairament, en un camp pròxim a l'aeroport. Aquell error el va pagar el pilot amb la seva vida i la dels seus tres passatgers, no hi va haver supervivents. A la foto The Big Booper, Ritchie Valens i Buddy Holly.
The Big Booper
Eddie Cochran –
Summertime blues 1958
Aquest
tema, tot un clàssic del rock'n'roll, va ser compost per Eddie Cochran i
el seu manager Jerry Capehart i parla dels problemes quotidians en la
vida d'un adolescent nord-americà. Inicialment es va incloure com a cara B d'un single, però la qualitat del tema el va convertir en cara A. Va arribar a al lloc 8 del Billboard el 29 de setembre de 1958. Les
palmes que s'escolten van ser realitzades per Sharon Sheeley i la veu
de baix profund al final de cada vers és el propi Eddie Cochran. De
nom complet Edward Ray Cochrane, va néixa a Albert Lea, Minnesota, el 3
d'octubre de 1938 i va morir a causa d'un accident de trànsit a
Chippenham, Anglaterra, un 17 de abril de 1960. Els seus moviments convulsius imitant a Elvis, encara que molt més provocatius i exagerats el van posar en el punt de mira. Va ser acusat d'abusar de l'eco i utilitzar un so molt metàl.lic per la seva guitarra, així com de ser molt amic del mam. Eddie Cochran era molt amic de Buddy Holly i la seva mort el va sumir en una profunda depressió. Amb Gene Vincent, un altre pioner marginat del rock and roll, va marxar a Anglaterra abandonant el seu país. 
El
16 d'abril de 1960, va patir un accident de trànsit a Chippenham, a
l'estavellar-se el cotxe en què viatjava, un taxi, contra un fanal, morint a
l'hospital St Martin 's a les 4:10 AM del diumenge 17 abril 1960 . El xofer sembla ser que anava begut. La
seva nòvia, la cantant i lletrista Sharon Sheeley i el seu amic Gene
Vincent que viatjaven amb ell, van sobreviure a l'accident, tot i Gene
Vincent va patir lesions que van agreujar la seva semi-minusvalidesa. En
l'informe de la policia, es deia que el taxista estava borratxo, però
només va ser condemnat a una multa i un pocs mesos de presó. Eddie Cochran està enterrat al cementiri Forest Lawn Cypress a Califòrnia. La
veritat és que Eddie Cochram havia realitzat molts enregistraments que
mai es van publicar i s'han anat recuperant al llarg dels anys, de fet
s'han editat més coses "noves" des de la seva mort que mentre va viure. Brian Setzer dels Stray Cats, va interpretar el paper d'Eddie Cochram a la pel.lícula "La Bamba".
Gene Vincent – Be bop a Lula 1956
encarregar de treure'ls del seu
error ja que a la primavera, la cançó més escoltada i que s'ha convertit
en un clàssic va ser la cara B amb el
"Be-Bop-A-Lula" que escoltem ara i que va arribar al lloc set en les
llistes de pop del Billboard, el 5 en les de country, va ocupar el 8 en
les de R & B i va arribar al 16 a Anglaterra. Amb
Gene Vincent van pensar trobar un nou Elvis Presley, però el seu estil
era massa rebel, amb lletres massa explícites, de vegades i
intencionadament, poc comprensibles, esquitxades de solos salvatges que
les feien difícils de ballar. A
més, durant la gira de l'estiu de 1956, en la qual actuava al costat de
Johnny Burnette, alguns incidents van acabar amb la banda a comissaria i
van ser airejats per la premsa. A conseqüència de tot això artistes com Andy Williams o Pat Boone es neguessin a compartir espectacle amb Gene Vincent. A principis de l'any 1957 Gene Vincent va haver de ser ingressat en un hospital afectat d'una recaiguda de la seva lesió a la 
cama. Canvis
de músics en el seu grup The Blue Caps i la incorporació del guitarra
Johnny Meeks li van donar un so més metàl.lic, però després d'un
parell d'èxits va caure en declivi. La
lesió que patia a la cama li provocava tals dolors que Gene Vincent sovint va haver
de suspendre concerts i gires, va començar a córrer el rumor que abans
de cada concert s'emborratxava i ingeria dos tubs sencers d'aspirines
per poder suportar el terrible mal de la cama quan sortia a l'escenari. El
fet de vestir gairebé sempre de cuir negre no va influir bé en la
societat puritana nord-americana i els seus discos van deixar de vendres.
Finalment Gene Vincent ja fart d'aquell acos, es va marxar a Anglaterra a causa de la mala premsa que rebia. En
els anys 60, la carrera de Gene Vincent estava pràcticament acabada als
Estats Units, encara que mantenia un públic fidel a Europa,
especialment a Anglaterra i França. Va ser ingressat a l'hospital Inter-Valley de New Hall (Califòrnia), afectat d'una úlcera sagnant d'estómac, on moriria el 12 d'octubre de 1971 a l'edat de trenta-sis anys. Gene Vincent està enterrat en el Eternal Valley Memorial Park a Newhall, Califòrnia.
Little Richard – Long tall Sally 1956
El problema de Little Richard és que va ser "La Reina del Rock and Roll",
no heu llegit malament ni jo m'he equivocat, he dit "La Reina" i és que
l'orientació sexual de Little Richard,
junt a els seus xous bastant extrafolaris i cridaners, va fer que se li digués
així i que finalment li passes factura. El cantant, pianista i compositor de
color Little Richard, es diu en
realitat Richard Wayne Penniman
i va néixa a Macon, Geòrgia, el 5 de desembre de 1932. En moltes ocasions ha
dit que es considerava el veritable "arquitecte" del rock and roll,
però que el color de la seva pell va fer que no fos nomenat el Rei, sent superat per Elvis, clar que el seu comportament
tampoc el va ajudar massa, però es que ell no podia ser El Rei, era La Reina. "Tutti Fruti" i "Long Tall
Sally" que escoltem ara són les seves cançons més emblemàtiques. Un bon
dia Little Richard va començar a
sentir la crida del Senyor del sobreàtic i va dir públicament "El Rock n Roll és
malvat, perquè fa que prenguis drogues i les drogues et converteixen en homosexual". Això va ser després d’haver renunciat públicament a la
seva pròpia homosexualitat, un fet que va ser atribut a les pressions del
públic i al clima d'homofòbia existen en aquells moments entre la comunitat
negra. Les 
seves pròpies opinions religioses també van influir, per supossat. Little
Richard va seguir en actiu, però ja no va ser el mateix. "Long tall
Sally" va ser escrita per Robert "Bumps" Blackwell, Enotris Johnson
i el propi Little Richard,
encara que originalment es va titular "The Thing". Va ser editada en
single al març de l'any 1956 amb "Slippin 'and Slidin'" a la cara B. Es va
gravar el 10 de febrer de 1956 als J
& M Studios de Nova Orleáns propietat de Cosimo Matassa i ubicat a la cantonada dels carrers Rampart i
Dumaine. "Long Tall Sally" va ser versionada per The Beatles i la cançó va formar part
del seu repertori en viu des de 1957 fins al seu últim concert a San Francisco
l'any 1966. 
Little Richard a una actuació, a sota cobertes de discos seus.
Jerry Lee Lewis – Whola lotta shakin’ going on 1957
Jerry Lee Lewis va ser un altre dels que van rebre. L'anomenaven "The Killer"
per les seves actuacions agressives,
provocadores i desenfrenades.
La seva manera de tocar el piano, de peu i
passant de les mans als colzes i peus, van crear escola. Sam
Phillips de la Sun Records que acabava
de vendre el contracte d'Elvis Presley a
RCA per 10.000 dòlars va veure en Jerry Lee
Lewis un possible substitut
del Rei i va apostar per ell i per llançar
el seu segon senzill es pot dir
que va hipotecar els estudis. La sorpresa per
a ell va arribar després que Jerry
anés a passar el Nadal de 1959 amb uns cosins
seus, va escoltar aquest tema, una cançó "negra", composició
de Dave "Curlee" Williams i James Faye
"Roy" Hall que la van gravar l'any 1954 , però Jerry Lee Lewis 
va escoltar
la versió de l'any 1955 que va realitzar la cantant de color Big Maybelle.
Va tornar a l'estudi al.lucinat i va voler gravar el tema afegint-li
un agressiu piano. Finalment Sam Phillips
va acceptar i es
va col.locar com a cara B del segon single
Us sona això? Van
tornar a equivocar-se i va ser un
dels èxits més importants en la carrera de Jerry Lee Lewis (Ferriday,
Louisiana, 29 de setembre de 1935).
Va arribar al número 3 del Billboard en les llistes de pop i al primer lloc en les llistes de R &
B. La catàstrofe va començar per Jerry Lee Lewis quan a la cresta de l'onada i cremant pianos a l'escenari, va arribar a Londres per realitzar una gira. L'acompanyava la seva dona, s'acabava de casar, però els periodistes l'esperaven amb els llapis ben esmolats. Quan Jerry Lee Lewis va viatjar a Memphis el 1956, va conèixer a Myra Gale Brown, la filla del seu cosí, el baixista JW Brown i d'alguna manera emparentada amb el cantant. Van tenir un romanç i el 12 de desembre de l'any següent es van casar a Mississippi, tot i que Lewis no s'havia divorciat encara de la seva segona esposa. Myra Brown només comptava 13 anys d'edat mentre que el seu marit tenia 22, raó 
per la qual van amagar el matrimoni (tot dos a la foto) . Algú va filtrar la notícia a la premsa britànica i es van llançar contra Jerry Lee Lewis creant-se un escàndol majúscul que va acabar amb la carrera de The Killer. És clar que ningú va informar que aquelles noces a tan primerenca edat i entre familiars llunyans era una pràctica habitual a Louisiana, d'on ells eren. Als Estats Units va ser marginat i va arribar fins a gravar sota pseudònim. El diumenge 22 d'abril de 1962 el fill de Jerry i Myra, Steve Allen Lewis, mor ofegat a la piscina, tenia 3 anys. Jerry Lee Lewis ho va interpretar com un càstig pel seu turbulent passat. Cinc dies després de l'enterrament fa una gira per el Regne Unit on aquesta vegada és molt ben rebut, però, des de la mort del seu fill la relació amb Myra va empitjorà i va augmentà la seva dependència de les pastilles i l'alcohol. Jerry Lee Lewis mai va tornar a ser el mateix. 
Carl Perkins –
Matchbox 1957
Aquesta cançó va ser escrita pel mateix Carl Perkins i es va gravar el 4 de desembre de 1956. Va ser publicada en single pel segell Sun Records l'11 de febrer de 1957. Entre els molts que l'han versionat cal destacar a The Beatles. Aquest tema va ser pres com a nom pel grup britànic de rock and roll The Matchbox. Tot i estar signada per Carl Perkins, va prendre com a inspiració, a suggeriment del seu pare, un vell tema de 1927 titulat "Match Box Blues" que va gravar Blind Lemon Jefferson i posteriorment The Shelton Brothers. Carl Perkins va néixa el 9 d'abril de 1932 a Tiptonville, Tennessee. Va morir a causa d'un càncer de gola, a Jackson, Tennessee, el 19 de gener de 1998. La cançó més important de la carrera de 
Carl Perkins va ser "Blue Suede Shoes", de l’any 1956, però el seu problema va ser que també la va gravar Elvis Presley i aquest es va menjar el mercat amb el seu disc, tot i que Carl Perkins la va pujar al número 1 de les llistes i gràcies a aquest single, va ser el primer artista de la Sun Records que va aconseguir el milió de còpies venudes, però la massa sempre a associat el tema amb el Rei, sobretot perquè, quan Perkins es trobava al cim de la popularitat va patir un accident de trànsit, el 21 de març de 1956 quan viatjava amb el seu grup per participar en un programa del Ed Sullivan Show. En l'accident, ocorregut a Wilmington, van morir el seu germà Jay i el seu manager. Carl Perkins va patir fractura de crani, la convalescència i recuperació el va mantenir allunyat de la música més d'un any. Carl Perkins va ser testimoni de com el seu amic Elvis Presley, obtenia un gran èxit interpretant la seva cançó.
Carl Perkins mai va obtenir un altre èxit igual i avui el públic associa la cançó amb el rei, només els puristes i melòmans se'n recorden de Carl Perkins, el seu autor. Amb el ressorgiment del rockabilly en els anys 80, sobretot a Anglaterra, 
l'estrella de Perkins va tornar a relluir de nou. L'any 1985, Carl Perkins va tornar a gravar
el seu "Blue suede shoes" acompanyat de dos membres dels Stray Cats, com a part de la banda de música per la pel.lícula "Porky 's Revenge". Per cert, hi ha un disc gravat amb un magnetòfon i molt poca qualitat, en una sessió de farra i borratxera a casa d'Elvis Presley en el qual intervenen conjuntament Perkins, Presley, Jerry Lee Lewis i Johnny Cash (els quatre a la foto), es va realitzar el 4 de desembre de 1956 i el disc es va
titular “Million Dollar Quartet”. El nom ve derivat d'un comentari de Carl Perkins que va dir "Si haguéssim de fer això junts en un escenari costaria almenys un milió de dòlars".
Paul Anka – Diana
1957
Les discogràfiques, cadenes de televisió, revistes i
emissores de ràdio va semblar que es posarven d'acord i van sorgir multitud d'artistes completament lights i
edulcorats que ràpidament van anar desplaçant a les llistes i gust
del manipulat públic majoritari als pioners, amb bones campanyas de promoció, inclus molts
d’ells van començà a vendre discos a Espanya, aixó que la
majoria d’ells només aportaven
la seva careta de nen bo i guapet, però altres,
els menys això si, posseïen veritable qualitat. Entre aquta fornada de cantant lights trobavem Pat Boone, Fabian, Ricky Nelson, Frankie Avalon, Brian Hyland, Bobby
Rydells, Brenda Lee, Bobby Darin, Tab Hunter, 
Jimmy Clanton, Duanne Eddy, Conwat Twitty i uns quans
més. És també el cas de Paul Anka (Otawa, 30 de juliol de 1941) que va ser un cas
curiós. Cantant, compositor i actor canadenc, va triomfà sent gairebé un nen. Paul Anka va gravar el seu primer
single "I confess" a l'edat de 14 anys. "Diana" va ser el
seu primer gran èxit, un numero 1 indiscutible,
el 30 d'agost de 1957, romanent nou setmanes en aquesta posició i li va donar
fama mundial, sent un dels singles més venuts de la història, més de 9 milions
de còpies, ell tenia llavors tot just setze anys. Paul Anka va aconseguir molts altres hits, però "Diana"
sempre serà la gran cançó en la carrera de Paul Anka, al costat de "Put Your Head on My Shoulder" i
"Lonely Boy". Ancara
està en actiu.
Frankie Avalon – Itsy Bitsy Teeny Weeny Polka
dot Bikini 1960
Un altre dels nens bonics
del rock and roll va ser el cantant i actor Frankie Avalon que
en els seixanta seria un dels protagonistes de la sèrie "Viatge
al fons del mar", tot i que ara tinc
dubtes sobre si va aparèixa en la
sèrie o la pel.lícula. La cançó més popular de
Frankie Avalon va ser "Venus",
però aquest tema que
sona ara és molt divertit i per
això l'escoltem a Un Toc de Rock. A Espanya
va ser molt versionat i destaquen els
enregistraments de Karina i José
Guardiola que la van titular "El bikini amarillo". Es tractava d'una versió, el tema era de
Brian Hyland. Conegut artísticament com Frankie Avalon, es deia en
realitat Francis Thomas 
Avallone, va néixa a Filadèlfia, Pennsylvania, el 18 de setembre de 1939. Tocava la
trompeta amb només 9 anys.
Quan l'apartat musical va començar a decaure, Frankie Avalon va realitzar un munt de pel.lícules, entre
elles destaca "El Álamo" i ja en els setanta va tenir una breu aparició cantant
"Venus" en "Greese". El 19 de gener de 1963 Frankie
Avalon es va casar amb Kathryn Diebel,
una xicota que va conèixa a casa d'uns amics.
El seu agent li va advertir que no es casés, ja que
la figura de "ídol adolescent"
es faria malbé. Frankie Avalon
va ignorar la seva recomanació i avui encara segueixen
junts, la parella té vuit fills.
Tab Hunter –
Young love 1957
Tab Hunter és molt més conegut com a actor que
com a cantant, però va tenir alguns èxits com
aquest que escoltem ara en Un
Toc de Rock i va
gravar bastants discos a finals dels cinquanta i principis dels anys seixanta, fins decantar la seva
carrera cap al cinema. El tema
va ser composat per Ric
Cartey i Carole
Joyner i els
primers a publicar-la van ser Ric Cartey
With The Jiva-Tones,
el 24 de Novembre de 1956. Tab Hunter es deia
realment Arthur Andrew
Gelien i va néixa el 11 de juliol de 1931 a Nova York. Aquest disc
de Tab Hunter es va publicar el 19 de gener de 1957 i va aconseguir el primer lloc del Billboard en diversos tipus de llistes. Tab Hunter va ser un
altre dels nens bonics del rock and roll, aquells
nois bons que com us he dit anteriorment, qualsevol mare se sentiria orgullosa
que sortís amb la seva filla
i que van contribuir a que s'oblidés als veritables artífexs del gènere, aquells
pioners que van ser perseguits i massacrats... pel seu
mal cap la majoria de les vegades.
Pat Boone – Love letters in the sand 1957
Un altre nen bo que val la pena destacar és el genial Pat Boone,
el seu principal hit va ser "Speedy
Gonzales". Jo us porto aquesta bona
balada composada per Fred Coots, Nick
Kenny i Charles Kenny
que la van escriure l'any 1931 inspirant-se en un vell tema tradicional
"The Spanish Cavalier" de
finals del segle XIX, els primers que la van gravar van ser Ted Black’s
Orchestra. Pat Boone la va publicar el juny de
l’any 1957 i el single es va
mantenir cinc setmanes en la
primera posició del Billboard, romanent
en les llistes durant 34 setmanes. Va
ser inclosa en el film protagonitzat per Pat Boone
"Bernardine". El cantant
britànic Vince Hill
la va gravar l'any 1967
i va aconseguir el lloc 23 a Anglaterra. De veritable nom
Charles Eugene Boone,
el cantant, actor i compositor Pat Boone va néixa a
Jacksonville, Florida, l'1 de
juny de 1934. Pat Boone ha venut més de 45
milions d'àlbums, va aconseguir col.locar
38 discos en el Billboard i ha intervingut en 12
pel.lícules. Pat Boone manté
encara el rècord de
220 setmanes consecutives a les llistes del Billboard amb una o més cançons
cada setmana. Segueix en actiu i es mou en el
circuit de casinos. 
Fabian – Turn me
loose 1959
Seguim en Un Toc
de Rock escoltant els artistes de rock and roll
que van sorgir per mostrar la bona imatge, la més bucòlica,
del gènere. Una de les cançons més populars de
Fabian va ser "Tiger",
de l’any 1959, però jo us he seleccionat
aquesta magnífica balada composada per Doc Pomus i Mort Shuman per Fabian
i per encàrrec del seu manager. El single publicat
l'any 1959 va arribar al
novè lloc del Billboard. Fabiano Anthony Forte,
nom real de Fabian, va néixa el 6 de febrer de 1943 a Philadelphia, Pennsylvania i va ser un dels ídols juvenils
als que van recórrer les discogràfiques per
demostrar que el rock and roll
no era un estil perillós.
La veritat és que
amb l'arribada de l'anomenada "Invasió beat" als Estats Units,
la gran
Elvis Presley – My boy
Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de totes les
èpoques és que Elvis Presley va ser la major influència en tots els músics que
es dediquen o es dedicaven al rock'n'roll. També Elvis va estar en el punt de
mira i possiblement hagués rebut les garrotades corresponents. Heu de tenir en
compte que en algunes emissores de televisió es va prohibir filmar-lo de
cintura cap avall en considerar que els seus moviments en cantar i ballar
arribaven a resultar obscens i provocadors. És cert que Elvis Aaron Presley era
blanc, però cantava i es movia com un negre i allò escandalitzava a les
sofertes mares de les adolescents. Per sort per al Rei, comptava amb el Coronel
Parker, el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex 
del triomf d'Elvis Presley.
Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina
d'embalar els bitllets. Elvis podia haver-se salvat de la mili tranquil.lament
i sense problemes, però el Coronel el va obligar a incorporar-se a files i va
fer d'això tot un espectacle, tot un circ mediàtic, fins i tot el moment en què
se li va rapà el cabell va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar
l'uniforme i va carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel
no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili
la fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt
de pagar impostos a Hisenda pels seus ingressos, però el Coronel va forçar al
Rei i aquest va abonar religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat
perfectament i a més a més va donar el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica
va saber com era de bo i admirable ciudadadà l’Elvis Presley. Amb el seu
casament amb Priscila va passar de ser un noi dolent del rock and roll a un
americà exemplar. Elvis Aaron Presley, el Rei, va néixa a Tupelo, Mississippi,
el 8 de gener de 
1935, va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis,
Tennessee el 16 d'agost de 1977, va ser reconegut com el Rei del Rock. Durant
la seva carrera, Elvis va protagonitzar 31 pel lícules, gairebé totes elles
musicals, va gravar un total de 150 àlbums i va obtenir 14 nominacions als
Grammy. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i la seva
discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts
des de 1980. De fet la discogràfica d'Elvis Presley va treien álbums sense
parar i tots es venen, si no, no ho farien. Va debutar amb un single que Elvis
Presley va gravar per a la seva mare i que avui és peça de col leccionistes, es
tracta de les cançons "That's All Right Mama" i "Blue Moon of
Kentucky" que es va editar el 19 de juliol de l’any 1954.
Jackie Wilson – Reet pettite (The finest girl
you ever want to meet) 1957
Al cantant de color Jackie Wilson, igual com
li va passar a Nat King Cole, un sector de la comunitat negra el va acusar de ser un "Tío Tom" i que cantava per a blancs. Va
ser conegut com "Mr Excitement".
La seva qualitat va fer que finalment la seva vàlua fos reconeguda i
avui dia està considerat un dels artistes més importants
en la transició del rhythm and blues al soul.
Va començar a ser conegut quan formava part del
grup Billy Ward and His Dominoes,
però es va llançar en solitari l'any 1957. Va gravar més de 50 cançons.
L'any 1975 durant un concert benèfic, va
patir un atac de cor a l'escenari
que el va sumir en un coma
profund durant gairebé
nou anys, fins que Jackie Wilson va morir el 21 de gener de 1984. Jack Leroy Wilson
va néixa a Michigan el 9 de juny de 1934. El
tema que escoltem ara per tancar Un Toc
de Rock va ser el seu primer
single, es va publicar l'any 1957 i va arribar al lloc 62 del Billboard
i al sisè lloc
a Anglaterra. A finals dels anys vuitanta la cançó
va ser recuperada en format
maxi-single i es va tornar a vendre molt bé, de manera que les noves generacions van conèixa a aquest cantant de
rock and roll pioner. Que consti que també Jackie
Wilson va tenir problemes. L'any 1960
a Nova
Orleans, Jackie Wilson
va ser arrestat i acusat d'agredir un agent
de la policia quan els aficionats van intentar pujar a l'escenari on actuava Wilson. El policia havia
empès un dels ventiladors. Wilson 
tenia també reputació de ser bastant violent. El 15 de febrer de 1961 a
Manhattan, el cantant va ser ferit en un tiroteig. Es
diu que la veritable història
d'aquest incident no te res a veure amb la
realitat, sembla ser que una de les
seves amigues, Juanita Jones,
el va disparar i va ferir en un atac de gelosia quan
va tornar al seu apartament de
Manhattan amb una altra dona,
la model Harlean Harris,
una ex-núvia de
Sam Cooke. Al març de l’any
1967, Wilson i un
amic Jimmy Smith que era bateria, van ser
arrestats a l'habitació d'un motel
a Carolina del Sud per càrrecs contra la moral, estaven corrent-e una gresca amb dues noies blanques
de 24 anys. Us adoneu? Ja ho vaig dir al principi del programa, els van fer el llit, però ells es
van ficar solets ben dins.
Amb aquest recorregut en el nostre
viatge a través del temps i els
nostres records, per la banda
sonora de la nostra vida, en aquest programa que tanca la sisena temporada d'Un Toc
de Rock hem efectuat
un viatge als anys cinquanta
i al declivi del
rock and roll pioner. Tanco la barraqueta
amb una frase que corre per les xarxes socials
i que em va cridar l'atenció, encara que no tinc ni idea de qui la va
dir.
"Que mai falti un somni per lluitar, un
projecte que
realitzar, alguna
cosa que aprendre, un lloc on
anar
i algú... a qui
estimar”
Acabo la sisena temporada d’Un Toc de Rock, però
us deixo amb la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Ràdios
Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet
de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre que seguiran amb tot
vosaltres des de el fons del aparell de ràdio. Tancó per ara Un Toc de Rock,
tornaré al setembre. Porteu-se be, sigueu bons, bones i sis plau, no feu rés
que jo no faria
Fins la propera temporada
Apa! Xiquets, xiquetes ens veiem pel món.
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radio program)
