Un Toc de Rock programa 19-06-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Des de que Orson Wells va realitzar aquella famosa emissió de ràdio, el 30 d'octubre de 1938, sobre l'obra "La Guerra dels Mons" que va escriure Herbert George Wells l'any 1898 i en la qual l'actor interpretava el paper del professor Pierson, el científic que explicava el suposat atac que els marcians estaven fent a la Terra i que tants problemes va crear ja que la gent que va sintonitzar el programa després del preàmbul inicial en què s'explicava tot, van creure que aquell atac extraterrestre era una realitat i els marcians ens estaven massacrant, va cambiar el concepte de la ràdio. Aquella emissió va provocar el pànic massiu, sobretot als carrers de Nova York i Nova Jersey, on suposadament estaven succeint els fets. De "La Guerra dels Mons" s'han realitzat dues pel.lícules, una dirigida per Byron Haskin l'any 1953 i l'altra, més recent, per Steven Spielberg. El pianista, compositor i productor Jeff Wayne va composar i gravar una òpera rock l'any 1978 que es va publicar en un doble LP amb la narració, a càrrec de Richard Burton, en anglès i una altra en castellà amb la veu de Teófilo Martínez.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Jeff Wayne – The eve of the ward 1978

Jeff Wayne va publicar l’any 1978 aquest doble àlbum titulat "Jeff Wayne s Musical Version of The War of the Worlds", amb les veus de Justin Hayward dels Moody Blues, Phil Lynott de Thin Lizzy, Julie Covington, David Essex i Chris Thompson. Jeff Wayne va néixa l'1 de juliol de 1943 a Forest Hills, Queens, Nova York. En tota l'obra del pianista, compositor i productor Jeff Wayne destaca sobretot el ¡Ulla!, Un crit de guerra marcià que es repeteix constantment en totes les peces que configuren l'àlbum creant un nexe d'unió. Encara que en la versió anglesa que estem escoltant el narrador és l'actor Richard Burton, per a l'edició en castellà es van fer dues versions, en la primera el narrador va ser Anthony Quinn i es va editar en el mercat llatinoamericà, l'altra, per a Espanya que va publicar CBS era l'actor de ràdio i doblatge Teófilo Martínez. Les cançons, per descomptat, van estar cantades en anglès en les tres edicions i les lletres eren de Gary Osborne i Paul Vigrass. L'estiu del 2005 l'àlbum portava venudes 3 milions de còpies, només a Anglaterra i més de 13 milions a la resta del món. Amb tot, no va ser fins l'abril de l'any 2006 que l'obra "Jeff Wayne s Musical Version of The War of the Worlds" va ser representada per primera vegada en públic, comptant amb Chris Spedding a la guitarra i Herbie Flowers al baix, Tara Blaise substituir Julie Covington i al seu torn va ser canviada l’any 2007 per Sinéad Quinn. Els altres van ser els mateixos de l'edició original de 1978, amb un virtual Richard Burton que ja havia mort i la imatge explicant els fets apareixia en una pantalla gegant de televisió. La gira va passar per Estats Units, Anglaterra, Bèlgica, Alemanya i Holanda. El muntatge era espectacular i la producció va estar a càrrec de Ray Jones, Damian Collier i Jeff Wayne. Us recomano que el cerqueu a internet ja que apareixen uns quants vídeos dels primers espectacles i segur que us encanteran. Per cert, hi ha una nova versió de l'obra que es va anunciar s'estrenaria al juny i que està protagonitzada per l'actor Liam Nisson i que es titularà “Jeff Wayne´s Musical Version of The War of the Worlds The New Generations”

Donna Summer & Barbra Streisand – No More Tears (Enough Is Enough) 1979

La que fou catalogada com La Reina de la Música Disc, substituint en el tron ​​a Gloria Gaynor, la cantant nord-americana Donna Summers, de veritable nom LaDonna Adrian Gaines, nascuda a Boston, Massachusetts, el 31 de desembre de 1948, va morir el passat 17 de maig. Donna Summers va ser també una icona per a gais i lesbianes, tot i que als anys 90 hi va haver polèmica. Se la va acusar d'haver fet declaracions en contra de gais i lesbianes i dir que "la SIDA era un càstig de Déu". Donna Summers ho va desmentir en diverses ocasions, però no va ser abans que els seus discos deixessin de vendres. Curiosament quan va començar en solitari Donna Summers funcionava molt millor a Europa, sobretot a Alemanya que als Estats Units. Aquest tema gravat amb Barbra Streisand es va editar en format maxi-single, un dels primers de la història de la música i molts el van comprar pensant que adquirien un àlbum a bon preu i van comprar  un single molt car. Es va publicar l'octubre del 1979 i el tema es va incloure en els àlbums "On the Radio: Greatest Hits" de Donna Summer i el "Wet" de Barbra Streisand. Els músics són Greg Mathieson (pianos), Neil Stubenhaus (baix), James Gadson (bateria), Jay Graydon i Jeff Baxter (guitarres), al costat de Julia Waters, Maxine Waters i Luther Waters als cors, amb producció de Gary Klein. Un altre dia la tornarem a escoltar i us explicaré perquè va gravar un disc que es va titular "Ella només treballa per diners"

Ike & Tina Turner – River deep, mountain high 1966

La cançó donava títul al LP "River deep-mountain high", posiblement el millor disc de Ike & Tina Turner, va ser produït per Phil Spector i es va publicar l’any 1966. Els arranjaments van ser de Ike Turner i Soko Richardson i el tema va arribar a la quarta posició de les llistes. En aquesta ocasió us ho he extret del recopilatori "Proud Mary: The Best of Ike & Tina Turner" que EMI va editar l’any 1991. Aquell matrimoni va introduir a Tina Turner en el mon de la música, pero també va ser traumàtic per Tina ja que Ike era un maltractador i finalment ella es va desfer del seu domini i va aconseguir la llibertat. Clar que com és habitual en moltes dones després d'un divorci o separació, va canviar completament la seva imatge. Ike es deia en realitat Isaac Wister Turner (5 novembre 1931 - 12 de desembre de 2007), va estar molts anys a la presó per drogues. El veritable nom de la Reina del Rock'n'Roll és Anna Mae Bullock (26 de novembre de 1939) i no és de raça negra com molt creuen. La mare de Tina Turner que es deia Zelma Bullock, era barreja de índia navajo i cherokee i el seu pare mestizaba gens europeus i africans. Tina Turner a l’escenari malbarata energia, fins al punt que el grup d'acompanyament vocal que utilitzaven el matrimoni, integrat per tres noies de color o avegades quatre i que es denominaven The Ikettes, no acabava les gires, sempre havien de canviar-ne alguna ja que Tina les esgotava ballant en els escenaris i aixó que ella també cantava. A España aquesta cançó va tindre algunes versions, però la millor va ser la que van fer els barcelonins Lone Star també l’any 1966, es clar que ells la van titular “Río sin fin”.

Jackson Taylor Band – Back on the bottle 2009

Aquesta cançó l'he tret de l'àlbum "Aces N 'Eights" de la Jackson Taylor Band que crec es el seu últim treball fins al moment, tot i que seria més adequat presentar-los com Jackson Taylor & The Sinners que són el grup que l'acompanya des de fa temps. Possiblement el seu millor disc va ser "Goin 'Down Swingin'" que va publicar l’any 2004, però aquest tema de l'últim disc fins al moment i que es va editar el 2009, al costat de "Cocaine" són dignes de sonar a Un Toc de Rock per a tots vosaltres que em escolteu des de l'altre costat del vostre receptor o des del vostre ordinador. Lles lletres d'aquest cantant, crec que texà, sempre són àcides i càustiques, de fet ell representa la part més punk del country. A Jackson Taylor podríem englobar-lo dins del que als Estats Units s'anomena el "outlaw country" un gènere a cavall del country i el rock sureny. Escoltarem més coses de la Jackson Taylor Band en propers programes, paraula de Mario Prades, es clar que ja serà a la propera temporada perque dins de res tancaré la barraqueta fins al setembre.

Jackson Taylor

Johnny Cash – A boy named Sue 1969

"A Boy Named Sue", una de les més emblemàtiques en la carrera de Johnny Cash, és una cançó composada per Shel Silverstein que va popularitzar Johnny Cash quan la va interpretar i va gravar en el cèlebre concert que va realitzar a la californiana presó de Sant Quintín, el 24 de febrer de 1969 i que va ser retransmès per una cadena de televisió, crec que era Granada Television, però no estic segur. Es va incloure en el disc "Sant Quintin Live" i Johnny Cash va tornar a interpretar-la, encara que amb algunes variacions, al concert del Madison Square Garden de desembre del mateix any. La cançó que es va publicar en single, va arribar al segon lloc del Billboard, mantenint-se tres setmanes en aquesta posició. Va ser Disc d'Or el 14 d'agost de 1969. El títol és ben explicatiu, és la història d'un noi que es diu Sue, un nom típicament nord-americà i molt femení. La cançó explica la història de la recerca del jove que vol venjar-se d'un pare que el va abandonar als 3 anys d'edat i l'única contribució a la seva vida va ser dir-li Sue, un nom femení i que ha provocat cap al jove les burles i l'assetjament de tots aquells amb qui es troba en el seu viatge per la vida. Precisament per això Sue s'endureix i creix fort, tot i que sovint s'ha de canviar de domicili a causa de la vergonya del seu nom. Enfuriat per la vergonya i l'abús que pateix en la seva vida, Sue jura que trobarà i matarà el seu pare per haver-li donat aquest horrible nom. Johnny Cash va ser conegut com "L'home de negre" des de que va jurar vestir sempre d'aquest color fins que s'acabessin les injustícies al món, suposo veient el que ens envolta que va morir vestit de negre. Johnny Cash va néixa a Kingsland, Arkansas, el 26 de febrer de 1932 i va morir el 12 de setembre de 2003 a Nashville, Tennessee, tenia 71 anys d'edat. Va estar casat amb la cantant i compositora Judd Carter amb la qual va formar duet en moltes ocasions. Es diu que va morir en no poder suportar la solitud que li va ocasionar la mort de la seva dona pocs mesos abans. A la foto el cantant nord-americà entrevistat per el locutor espanyol Enrique Fernández (Foto: cedida per els familiars d'Enrique Fernández)

Rhonda Vincent – All American Bluegrass girl 2006

En l'àlbum "All American Bluegrass Girl", que es va publicar el 23 de maig de 2006 i que era el seu onzè disc, trobàvem aquest tema que li donava títul, de la cantant i guitarrista de bluegrass, una variant del country, Rhonda Vincent, nascuda el 13 de juliol de 1962 a Kirksville, Missouri i que va començar professionalment el 1970, amb només 18 anys. Es diu que "De casta le viene al galgo" i amb Rhonda Vincent es compleix el refrany ja que és filla de Johnny i Carolyn Vincent que formaven part del grup de bluegrass Dailey & Vincent. Rhonda  també toca la mandolina i el fiddle que va començar a tocar amb solsament 8 anys. Aquesta cançó que escoltem ara, estava composada per la mateixa Rhonda Vincent. Dins del CD "All American Bluegrass Girl", també s'inclouen duets amb Dolly Parton i Bobby Osborne. L’àlbum va arribar al primer lloc en les llistes de música bluegrass, el 43 en les de country del Billboard i al 14 en les de pop, cosa curiosa. El 19 de febrer de 2010, es va anunciar que Rhonda Vincent havia trencat les seves relacions amb el segell Rounder Records, després de 10 anys gravant per a ells i va crear el seu propi segell, Upper Management Music. Per cert, el 7 de juny de 2011, Rhonda Vincent i Gene Watson van publicar un àlbum conjunt titulat "Your Money and My Good Looks". A veure si en algun dels programes de la propera temporada escoltem alguna cosa.

The Judds – Why not me 1984

El duet The Judds està format per mare i filla, Naomi Judd (Ashland, Kentucky, 11 de gener de 1946) i Wynonna Judd, de nom real Christina Claire Ciminella (Ashland, Kentucky, 30 de maig de 1964). Ambdues tenen una bona carrera en solitari, però van treballar molt juntes aconseguint un duet estable que va arribar a ser més important que les seves pròpies trajectòries per separat, gravant bons discos i aconseguint cinc Grammy i un munt de premis més. La primera etapa en la que mare i filla van traballar juntes com The Judds va ser de 1983 a 1991 i la segona de 1998 al 2000. En total The Judds han gravat 7 àlbums d’estudi, 12 recopilatoris, 26 singles i 5 videos musicals. Aquesta cançó, composada per Harlan Howard, Sonny Throckmorton i Brent Maher, donava títul a un àlbum publicat a l’octubre de 1984 i comptan amb Eddie Bayers (bateria), Mark Casstevens (guitarra i harmónica), Sonny Garrish (steel guitarra I dobro), Bobby Ogdin (piano), Don Potter (guitarras), Gene Sisk (piano) i Jack Williams (baix). L’àlbum va ser número 1 del Billboard a les llistes de country i va arrivar al 71 a les de pop.  

Gene McDaniels – A hundred pounds of clay 1961

A Espanya vam conèixa aquesta cançó gràcies a la versió que va realitzar el cantant mexicà Enrique Guzmán i que precisament es trobava en el seu primer disc en solitari, quan va deixar a LosTeen Tops i que la va titular "100 quilos de fang". Aquesta és la versió original a càrrec del cantant nord-americà de color Gene McDaniels, un home nascut el 12 de febrer de 1935 a Kansas City, Missouri i que va morir en Kittery, Maine, el 29 de juliol de 2011. El seu autèntic nom era Eugene Booker McDaniels. Va començar com a cantant de gospel i es va passar al jazz per anar variant el seu estil al country-folk. A més de cantar, tocava el saxofon i la trompeta. En la seva joventut Gene McDaniels va formar part dels grups The Echoes of Joy i The Sultans. Aquest tema va ser el gran hit de la carrera de Gene McDaniels i va arribar a la tercera posició a les llistes del Billboard, superant el milió de còpies venudes del single. Va gravar 14 àlbums d'estudi al llarg de la seva carrera

KC & The Sunshine Band – Please don’t go 1979

KC and the Sunshine Band és una banda nord-americana creada per Harry Wayne Casey a què es coneix com KC l’any 1973 a Miami, Florida, comptant amb l'enginyer de so Richard Finch, al costat del guitarrista Jerome Smith (18 de juny de 1953 - 28 de juliol de 2000) i el bateria Robert Johnson. Altres components de la Sunshine Band han estat Maria de Crescenzo, junt a Charlotte McKinnon i Fermin Goytisolo. "Si us plau, no t’en vagis" és una cançó gravada i publicada en format single el 12 de juliol de l’any 1979, estava inclosa en l'àlbum "Do You Wanna Go Party" i va ser composada per Harry KC Casey i Richard Finch. El single va ser número 1 als Estats Units el 5 de gener de 1980 i va arribar a la segona posició a Anglaterra. L’any 2008, el músic suec de eurodance Basshunter va fer una versió de la cançó que es va incloure en el seu àlbum d'estudi "Now You're Gone - The Album". El grup KC and the Sunshine Band van funcionar des de 1973 a 1983, any en què es van desfer, encara que van tornar i sembla ser que encara estan en actiu.

KC and the Sunshine Band

Phil Carmen – On my way in L.A.

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un gran guitarrista, el canadenc Phil Carmen. Aquest tema es va editar en single i crec que va ser el seu primer disc de Phil Carmen editat a Espanya, a través del segell PDI i va sonar, encara que no com tan gran músic es mereixia. Es trovaba en el LP “Walkin' the Dog”, del 1985 y que va estar produit per ell mateix. Quedi constància que jo vaig descobrir a Phil Carmen amb aquest single que em va encantar des del principi, tot i que ara escoltem la versió llarga, no la reduïda del senzill. Phil Carmen es diu realment Herbert Hofmann i va néixa a Montreal el 14 de febrer de l’any 1953, encara que des de fa temps resideix a Suïssa. L’any 1975 Phil Carmen va formar el duo Carmen & Thompson amb el baixista Mike Thompson. També té una carrera paral.lela amb el grup Clover Leaf en el qual milita la seva germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un extraordinari guitarrista de jazz-fussion amb una carrera com a solista lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en altres ocasions i tornarem a fer-ho, tot i que vull dir-vos que des del 1996 no ha publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret 18 àlbums.

Robin Gibb – Saved by the bell 1969

Ara vull retre un petit homenatge des de Un Toc de Rock a Robin Gibb que ens ha deixat fa poc. Quan The Bee Gees van treure l'àlbum "Cucumber Castle", Robin no formava part del grup. Per discrepàncies en l'ús del falset en les cançons, els va deixar per gravar en solitari, però despres van tornar a treballar junts un altre vegada. Aquest va ser l'únic disc de The Bee Gees sense Robin Gibb que va gravar un single pel seu compte amb aquesta cançó que escoltem ara i més tard "Salvat per la campana" es va incloure en diversos recopilatoris de grans èxits del grup. El single va ser número 2 al Regne Units, va vendre més d'un milió de còpies i va aconseguir el Disc d'Or, però l'àlbum en el qual es va incloure "Robin 's Reign", no va tindre el mateix èxit. El sigle va ser número 1 a Canadà, Alemanya i Nova Zelanda, però no es va classificar en els Estats Units. El 5 de Novembre de 1967 Robin Gibb i la seva núvia Molly Hullis que era secretària de Robert Stigwood, el seu mànager, anaven de viatge, malauradament, el tren en què viatjaven va descarrilar en Hither Green, cobrant-se l'accident 49 víctimes i 78 ferits. Robin i la seva nòvia van resultar il.lesos i el cantant va treure a diverses persones de la runas dels vagons. Al mateix temps, a molts quilòmetres de distancia, Maurice Gibb, el bessó de Robin, també component dels Bee Gees i que ja va morir, es va aixecar de sobte del seu seient diet: "Alguna cosa dolenta li ha passat a Robin". Barry Gibb va manifestar temps després que aquest esdeveniment va fer que Robin es tornés més sensible i poc més tard va compondre un tema que va ser número 1 a mig mon, es tractava de "Massachusetts". Vull des d’aquí al programa recordar a Robin Gibb, nascut a l’illa de Man, el 22 de decembre de 1949 i  que va morir a causa d’un càncer el passat 20 de maig, tenia 62 anys d’edat, a Miami Beach, Florida.

Diverses etapas de Robin Gibb i una foto de nen amb els seus germans

John Lennon – Imagine 1971

“Imagine” és possiblement la cançó de referència quan es parla de John Lennon. La cançó donava títol a un LP editat en 1971. L'any 2004, la revista musical Rolling Stone la va situar en la tercera posició de la llista de les "500 millors cançons de tots els temps". La lletra de la cançó està inspirada en les esperances de Lennon dipositades en una pau mundial. Figura com a himne oficial de l'organització d'ajuda humanitària Amnistia Internacional. A John Lennon el va matar a trets un tronat de nom Mark David Chapman, el 8 de desembre de 1980 a la porta de casa seva, a l'edifici Dakota de Nova York i davant de la seva esposa Yoko Ono. És un dels mites del rock i avui en dia parlar de John Lennon és esmentar una llegenda. John Lennon va néixa a Liverpool, el 9 d'octubre de 1940. En els seus primers discos fora dels Beatles, es feie dir The Plastic Ono Band, avui aquells àlbums son anomenats "experimentals" i es van publicar donan protagonisme a Yoko Ono, a mi la japonesa sempre m'havie sobrat, crec que va ser una sangonera per a John, ella va trencar l'hegemonia de The Beatles i coartà al cantant britànic, robant-li a sobre un protagonisme que ella mai és va merèixa. Os explicaré una curiositat, l'edifici Dakota (a la foto) on vivia John Lennon és el mateix on es va filmar la pel.lícula "La Semilla del Diablo". També os diré que John i Yoko van trencar i quan el ex-beatle començava a sortir del forat, va ser Elton John qui els va reunir a un concert a Nova York i es va tornar a encendre l'amor entre ells, John va tornar a caure en les mans de la japonesa. John Winston Lennon va néixa a Liverpool el 9 d’octubre de 1940

Mahalia Jackson – Go tell it on the mountain 1950

Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock, escoltant a un altre Reina, aquesta va ser reconeguda com La Reina del Gospel, l'extraordinària cantant de color Mahalia Jackson. El gospel possiblement sigui la font de la qual van beure tots aquests músics que després van anar decantant-se pel blues i el Rhythm and Blues, per tant no podem deixar d'escoltar bon gospel i dingú millor que la Reina per interpretar-lo aquí al programa. Mahalia Jackson va néixa a Nova Orleans el 26 d'octubre de 1911 i va morir en Evergreen Park un 27 de gener de 1972. Comptava amb la tessitura vocal d'una contralt i va estar entre les primeres intèrprets de espirituals a incorporar en la seva música elements del blues, encara que mai va voler cantar jazz ni Rhythm and Blues. El tema va ser editat en single i es va incloure en el LP de nadales de Mahalia Jackson "Silent Night, Oli Night" que es va publicar l’any 1950 i es va reeditar en versió CD l’any 1995.

Tomba de Mahalia Jackson, a sota cobertas de discos

Acabarem avui Un Toc de Rock amb un proverbi àrab molt interessant que diu així:

“Si el que diràs no és més bonic que el silenci, no ho diguis”

Baixo la barraqueta d’Un Toc de Rock, toco el dos i plego per avui. Us quedeu amb bona companyia, la de la xarxa de emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre que seguiran amb tot vosaltres. Conclou Un Toc de Rock per avui, ara toca portar-se bé i no feu rés que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radio program)