Un Toc de Rock programa 13-06-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

En algunes ocasions ens trobem amb lletres de cançons i la seva temàtica, explicada simplement i al associar-la mentalment amb una peça musical poden arribar a resultar tremendament ridícules i de tebeo. No obstant això, en algunes ocasions i en escoltar aquesta lletra en el context real de la cançó amb tot el seu arropament musical, resulten excel.lents, acceptables i per res ridícules. Sembla tot una perfecta simbiosi. És el cas del tema amb que començarem ara. Des la xarxa de emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre, abro la barraqueta d’Un Toc de Rock per avui. Jo soc Mario Prades i aviso “El Pistoler ha arrivat a la ciutat”, tingueu cura i...

Benvinguts a Un Toc de Rock

Pistones – El pistolero 1983

Actualment al grup Pistones se'ls recorda pràcticament sols per aquesta cançó amb la que obrim avui Un Toc de Rock i que va publicar Ariola l’any 1983 en l'àlbum "Persecució" que va ser el seu primer disc. El tema es va treure com single amb "Metadona", una altra peça emblemática de Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al públic de les discoteques també van treure la versió mexi-single que és la que escoltem ara i veritablement va funcionar i be, omplint les pistes de ball quan sonava. Curiosament, quan el segell DRO va publicar un recopilatori marcant el final definitiu de Pistones, titulat "1981-1988 El Final" i que es va editar l’any 1989, "El Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no es va incloure, suposso que per el tema dels drets i les discogràfiques. Pistones els va crear el cantant, guitarrista i compositor Ricardo Chirinos, que venia del grup Episodio, al costat de Juan Luis Ambite al baix, Frank López als teclats i Ramón López a la bateria. Aquesta formació es presentaria en públic per primera vegada l’any 1980 a la sala El Jardín. Després de la gravació de "El pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián Jolivet i el productor passa a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir Paco Martín a principis dels 80, fundador anys després de Produccions Twins, llavors a Fonogram i que va apadrinar al grup però cap discogràfica els va fitxà. Decideix crear un segell propi i independent, juntament amb el seu soci, Julio R. Rodríguez i la nomenen amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que seria comprada per Ariola i Paco després crearia Twins que al seu torn va ser comprada per DRO. La veritat és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho a la mili, quan Ricardo Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva hegemonia. Mai es van recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard començaria la reedició de les seves cançons en discos recopilatoris a través de les diferents companyies, però Pistones van deixar gravat un disc en directe que mai es va publicar i roman inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va incorporar a la banda de Jaime Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va formar part de Pistones, es va incorporar l’any 1985 a Dirigidos.

Gossos i Dani Macaco – Corren 2007

L'any 2007 Gossos van editar l'àlbum "Oxigen" que van presentar amb una gira anomenada, per descomptat, "Oxigen tour". En el disc van comptar amb col.laboracions, entre elles la de Macaco, precisament en aquest tema que escoltem ara, també ho van fer Beth i Cris Juanico. La veritat és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes al mercat discogràfic català. Finalment el 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc. L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viatge" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar i atacar, oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. El problema es que molts artistes i discogràfiques res aportan de nou al mercat discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant que Catalunya és molt més que barretina, gralles, banderes republicanes i subvencions de la Generalitat i que a la música en català, com tothes les músicas d’arrel del mon, te que predominà la qualitat. Es clar que… Baix quin criteri apliquem la paraula “Qualitat”?

Ramoncín – La chica de la puerta 16 1984/1990

L’any 1990 Ramoncín va publicar a través del segell EMI un doble LP titulat "Al límite: Vivo y salvaje" en el qual va incloure aquesta cançó que inicialment formava part, en la versió d'estudi, de l'àlbum "Ramoncinco" de l'any 1984. Escoltareu com ens presenta ell mateix la cançó i si més no, resulta molt curiós. En aquest doble disc en directe i la gira, entre els músics amb què va comptar José Ramón Julio Márquez Martínez, conegut artísticament com Ramoncín, nascut a Madrid el 25 de novembre de 1955, es trobava el guitarra de la Pobla de Massaluca, Max Sunyer. Ramoncín va ser membre de la junta directiva de la Societat General d'Autors i Editors, l'SGAE i sent un fervent lluitador contra la pirateria, però després va dimitir per discrepàncies amb Teddy Baustista i la seva cohort. També va ser un opositor d'Operación Triunfo, criticant durament el fet que el programa es dedicava a crear cantants d'orquestres, però posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt i crec que està molt lluny de la imatge punk de "Rei del Pollastre Fregit" dels seus inicis i que Ramón és un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que passen. Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments i em va explicar que havia treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver de demostrar-li a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra història. Per cert, Ramón deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla que no pasin els anys i aixó que en té 56.

Jaime Anglada – Viento de verano 1997

El cantant, guitarra, saxo i compositor Jaime Anglada Avilés va néixa a Palma de Mallorca el 13 de setembre de 1972. Aquest CD del que us he tret la cançó que escoltem, titulat "Dentro de la noche", va ser el seu primer treball i es va publicar l’any 1997 a través del segell Virgin. Aquest disc va començar a gravar-se el 20 de novembre del 1995 i va sortir a la venda el 14 de maig de 1997. Anteriorment, el 5 desembre de 1996, Jaime Anglada va actuar en el "Concert per la Pau" que es va celebrar a París, commemorant el 50 aniversari de la fundació de la UNESCO. Jaime Anglada va compartir escenari amb Nacho Cano, Yanid Noah i Roger Eno, l'acte va ser presentat per Inés Sastre. En aquest primer CD de Jaime Anglada van col.laborar Roger Eno, Kate St John que és la saxofonista de Van Morrison i Cristina Lliso de Esclarecidos. En aquest tema toquen Kiko Porcel (bateria), Pepe Estrada (baix), Xisco Torvisco (guitarra elèctrica), a més del propi Jaime Anglada que toca la guitarra i canta, al costat de Kate St John al saxo i Richard Vinto al piano, la producció va ser de Roger Eno. A Jaime Anglada se li ha comparat en moltes ocasions amb Bruce Springsteen i és que influèncias té ja que sempre ha confessat que el Boss va ser el seu ídol juvenil. Jaume Anglada va treure un segon disc el 22 de febrer de 1999 titulat "Començar de nou" i a mi em sembla recordar un disc seu en català signat com Jaume Anglada, però segurament dec estar confós. Del que gairebé estic segur és que fa un parell d’anys, es va anunciar la sortida del seu últim àlbum, però no recordo que s'hagués publicat.

Loquillo y Trogloditas – Cadillac solitario 1983

Una de les cançons més emblemàtiques en la discografia de Loquillo y Trogloditas és "Cadillac solitario" que es va incloure en el seu primer àlbum "El ritmo del garage", publicat l'any 1983 per DRO-Tres Cipreses i en què també es van incloure, a més de la cançó que donava títol, “Quiero un camión” i “Barcelona ciudad”. Loquillo deixava enrere a Los Intocables i començava la millor etapa musical per Loquillo. José María Sanz, un noi del Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and roll, va néixa el 21 de desembre de 1960. Los Trogloditas eren Sabino Méndez, Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom Trogloditas, per això des de 2007 José María només utilitza el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical es va centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre problemes amb Loquillo  que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però sembla ser, segons em va explicar un del grup que Loquillo estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Quan els crítics realitzem la cobertura d'un concert, almenys jo, sempre procurem ser imparcials. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert vegis sols les fallades o sols les coses ben fetes, més destacades unes de les altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant Ignacio Martín em feien arrivar un nou disc de Loquillo, sempre em deien que no feia falta que el publiqués, que m'ho enviaven per la meva col lecció privada.

Nacho Campillo – Loco de amor 1995

Nacho Campillo, el líder dels Tam Tam Go!, va intentar una dura prova que no li va sortir massa bé, però que parla de tot lo “Tirao Pa’lante” que és. Un dia del mes de maig de l’any 2007 Nacho Campillo va realitzar una actuació "espontània" al metro de Madrid, a l'estació Bilbao. Durant una hora Nacho Campillo amb la seva guitarra va estar cantant amb el barret prest... Sabeu quan ca recollir? Només va recaptar 71 cèntims, "ni per un cafè" deia el cantant i no va ser reconegut per ningú, bé, una persona si el va reconèixa, però aixó es un altre historia. Nacho Campillo va néixa a Badajoz el 14 d'abril de 1959 i amb Tam Tam Go! van començar gravant en anglès. De fet, en el seu primer LP només el tema "Manuel Rachel" estava cantada en castellà. Curiosament es la cançó més reixida del disc. La cançó "Loco de amor" que sona ara a Un Toc de Rock i amb arranjaments gairebé jazzístics, estava inclosa en el seu primer disc en solitari amb el seu nom “Nacho Campillo” per títol genèric. Abans de crear amb el seu germà el grup Tam Tam Go! Nacho Campillo habia tocat amb RH+ i anteriorment amb Clavel i Jazmín.

Alberto Bourbon – Antes de tí no hubo antes 1974

Escoltarem ara a Alberto Bourbon, un dels bons cantautors sorgits en els 70 molt propers al pop-rock i que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que la seva qualitat es mereixia. Aquest tema es posiblement el més popular i el que millor es va vendre de la seva carrera, es va publicar en single l’any 1974. Alberto Bourbon, li va donar a aquesta peça una lletra molt bona i que ens parla d'amor, del seu Gran Amor, perque després de coneixer-la ja no va quedar en el seu record cap dels amors d’abans, es al meu parer i junt a “Uniforme de franela” i “Antonio” las millors cançós de la seva carrera. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan  Alberto Bourbon va deixà els escenaris no va abandonar la música i és va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" el 1979 o "El jardín secreto" al 84, Alberto Bourbon també va compondre per a altres cantants, entre ells Massiel, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més, pero cal destacar la seva tasca composan per Rocío Jurado, ell li va fer les cançons que van marcà el cambio de la copla al pop. Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer el 1968 i l'últim l’any 1975 i també dos LP's. Per cert, una altra de les seves grans cançons amb una lletra molt interessant és "Cuando seamos viejos" que escoltarem un altre dia, ja a la propera temporada, aixó si. Crec que Alberto Bourbon va morir, però no us ho puc assegurar ja que a internet hi ha molt poca informació d’Alberto Bourbon. La seva obra ha estat recuperada pel segell Rama Lama. Per cert, aquesta cançó va ser versionada per un cantant italià que es deia Orlando.

Víctor Manuel – Quién puso más 1980

Si d'alguna cosa pot vanagloriar-se Víctor Manuel, a més de tenir una carrera brillant, és d'escriure bones cançons, sobretot bones lletres. En Un Toc de Rock hem escoltat algunes i ara us porto una altra amb una temàtica que actualment es pot dir que no crida l'atenció en excés, però què al seu moment es va intentar que passés com una simple cançó d'amor i de fet ho és , però Víctor Manuel ens parla d'un amor entre dos homes que porten convivint junts més de trenta anys dissimulant la seva ralación íntima, fins que es creua un tercer que "Les sobra", com diu Víctor Manuel a la  lletra de "Quién puso más" i on també ens parla dels problemes adherents a una separació amb les recriminacions, retrets i mals rotllos, siguin les dues parts del sexe que siguin. La cançó obria el seu àlbum "Luna", publicat l'any 1980. Víctor Manuel San José Sánchez (Mieres del Camí, 7 de juliol de 1947) és un cantautor, productor i fervent comunista, considerat amb la seva dona Ana Belén com un dels artistes emblemàtics de la Transició Espanyola.

Cacho Castaña – Voy camino a los cincuenta 1996

A l’àlbum “Soy un tango” publicat l'any 1996, s'incloïa aquesta cançó i la seva lletra pot reflectir perfectament l'estat d'ànim que envolta el que anomenen "la crisi dels cinquanta", però serveix igual per la dels 60, en dono fe després d'haver-la escoltat en diverses ocasions. És clar que des que Cacho Castanya la va gravar l'any 96 han passat més de 15 anys. Ell es refereix als cinquanta com el "Punto y coma de la vida" i diu que a partir d'aquí estem més “cerca del juicio final”. La veritat és que Cacho Castanya, aquest gran cantautor argentí a cavall del pop i el tango sempre acostuma a tenir cançons amb lletres molt interessants i que parlen de coses quotidianes que passen al nostre voltant i en moltes ocasions parla del seu Buenos Aires “Querido” i el barri de Flors, on va néixa l'11 de juny de 1942. És una veu habitual a Un Toc de Rock, encara que em sembla que aquesta cançó no l'haviem escoltat encara. El seu veritable nom és Humberto Castagna, ha guanyat 15 discos d'or i el mateix nombre de platí i compost al voltant de 2.500 cançons, de les quals s'han gravat prop de 500. Aquesta cançó vull dedicarla al bon amic Manuel Rivera, poeta, escriptor i editor, per que escolti bé la lletra i faci la seva reflexió.

Nelson Ned – Feliz cumpleaños querida 1974

Jo vaig descobrir el pianista, cantant i compositor brasileiro Nelson Ned, igual com el van descobrir també la gran majoria d'espanyolets de l'època, quan va aparèixa a un programa musical de TVE d'aquells que s'emetien els dissabtes a la nit. El realitzador havia de ser un bon professional i va saber utilitzar les càmeres, crec que era Fernando Navarrete, però no estic segur. Es va veure la cara de Nelson Ned que va començar a cantar amb primers plans. Faccions dures, ample coll, forta i potent veu ia mesura que la càmera amb una lentitud extraordinària anava ampliant pla, la imatge mental que ens havíem fet d'aquell “chicarrón del norte” va canviar radicalment quan gairebé al final de la cançó el van mostrar al complet, ell va saludar amb un ampli somriure i  tot Espanya es va adonar que Nelson Ned era un nan, però Quina veu la seva! Està catalogada com una de les més potents del Brasil.  Precisament aquella nit va interpretar aquest tema que us he portat avui a Un Toc de Rock i que va cantar en castellà. Nelson Ned D'Avila Pintos va néixa a Uba el 2 de març de 1947. Va vindre al mon amb la mida d'un nadó normal, però patia una malaltia anomenada "displàsia espondilo-epifisària", però coneguda com nanisme. En l'actualitat l'alçada de Nelson Ned és de un metre i dotze centímetres. Va ser el primer artista llatinoamericà que va vendre un milió de discos als Estats Units, precisament d'aquest tema "Feliz cumpleaños querida" l'any 1974. El Petit Gegant de la Cançó, com se l'anomena al Brasil, ha venut més de 50 milions de discos a tot el món. Nelson Ned va passar anys despré de la música romàntica al que s'anomena música cristiana.

Julio Iglesias – La carretera 1995

Crec que sabeu perfectament que opino de Julio Iglesias. En general la seva obra musical arriba a resultar-me “cansina”, però no per això deixo de reconèixa que té també cançons bones i altres, menys, que són molt bones. Per això i per que vosaltres de vegades a través del correu electrònic em demaneu que les posi, Julio Iglesias ja Agost Catedrals, sona alguna vegada a Un Toc de Rock. Aquest tema donava títol a un CD que em van enviar els de CBS abans d'esdevenir Sony Music i la cançó em va agradar des del principi. Trobo que té un ritme cadenciós que sembla anar "in crescendo", sense que arribi a disparar-se en cap moment i que resulta molt agradable d'escoltar. Es calcula que al llarg de la seva carrera Julio José Iglesias de la Cueva, el seu nom complet, ha actuat per un total de més de 60 milions de persones als cinc continents. Un accident de tràfic el va obligar a deixà el futbol, no oblidem que ell era porter del Reial Madrid. A les 2 de la matinada del 22 de setembre de 1963, Julio Iglesias al costat d'un grup d'amics i quan venien de festa, va tenir un accident de cotxe a Madrid. Van ser atesos d'urgències a l'Hospital Eloy Gonzalo i tots coincideixen que ell van sobreviure de miracle. Julio Iglesias que en aquell moment tenia sols 20 anys, va quedar semiparalític i no tenia cap esperança de tornar a caminar. La veritat és que a la seva recuperació i aixó no surt al film, va tindre molt a veure el seu pare, el doctor Julio Iglesias Puga que va tancà la seva colsulta per dedicar-se plenament al seu fill. Julio Iglesias va néixa a Madrid, a les 2 de la tarda del 23 de setembre de 1943, a l'antic hospital de maternitat del carrer Mesón de Paredes. Segons fonts de la seva discogràfica, Julio Iglesias ja ha venut més de 300 milions d'àlbums en tot el món.

Andrea Bocelli y Marta Sánchez – Vivo por ella 1995

El tenor invident italià Andrea Bocelli va néixa a la Toscana el 22 de setembre de l’any 1958. La seva carrera lírica es va anan barrejan amb el pop i aixó precisament l'ha portat a ser un dels cantants lírics que més discos de pop ha gravat i l’hi ha fet vendre més de 70 milions d’àlbums a tot el món. Aquesta cançó originalment la va gravar amb la cantant italiana Giorgia, però després ha realitzat versions en diversos idiomes i amb cantants de molts països. "Vivo por ella" va ser escrita per Gatto Panceri per a l'àlbum d'Andrea Bocelli "Romanza" editat l’any 1995. A Espanya “Vivo per Lei” li va tocar gravar-la a Andrea Bocelli amb Marta Sánchez i la veritat és que junts fan una gran versió que se li agrada i molt a una bona amiga,  bé, més que una amiga perque Montse i jo portem junts més de tretze anys. Per tant, acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock, escoltan a Andrea Bocelli i Marta Sánchez, des de les sintonies de la xarxa de emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre amb aquesta gran cançó, plena de càrrega emocional i com és habitual, amb una bona frase.

Es del cantant, guitarra i compositor valencià, nascut a Madrid, Carlos Goñi, líder del grup Revolver i en una se les seves cançons deia:

“He passat mitja vida intentant trobar frases

 que justifiquin el que ha fet l'altra mitja”

Tanco per ara la barraqueta d’Un Toc de Rock, toco el dos i foto el camp. Acaba el programa per avui, ens tornarem a veu en el proper programa, fins llavors porteu-se bé i no feu rés que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radio program)