Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Per finalitzar la temporada d'Un
Toc de Rock, us
estic preparant un programa
especial que ja us vaig avançar
i que tractarà sobre
la caça de bruixes que van patir
els pioners del
rock and roll i que es pot dir
que pràcticament va acabar amb l'estil tal com es
concebia en aquells primitius
inicis. Però això serà la setmana que ve i si els meus càlculs no
estan errats, encara
ens queden un parell de programes. Avui començarem
amb blues i del bo,
però tindrem molt
més en aquest viatge que junts
emprenem per la música del nostre passat, pels
nostres records, per la banda
sonora de la nostra vida. Jo sóc Mario Prades i començaré dient.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Son Seals –
Jelly, Jelly 2000
color, nord-americà, nascut a Osceola,
Arkansas el 13 d'agost
de 1942. Va començar a actuar professionalment a
l'edat de 13 anys, primer com a bateria amb Robert Nighthawk i després es va passar a la guitarra. Als 16
anys, va començar a tocar en el T-99,
un club de la seva ciutat d'alta categoria, acompanyant a Little Walter que es deia que era el
seu cunyat. Son Seals va ser
englobat dins del "blues de Chicago" encara que el seu espectre
musical era realment molt més ampli. Son
Seals va morir el 20 de desembre de 2004 a causa de
complicacions amb la diabetis que patia des de feia anys i va deixar publicats
10 álbums dins de la seva discografia oficial. La mort s’en va endur una de las
grans guitarras i veus del blues.
Debbie Davies –
Picture this 1993
Vaig conèixa a la cantant,
guitarrista i compositora nord-americana Debbie Davies en un concert gratuït que va realitzar a la plaça
del Rei, a Tarragona, fa ja uns quants anys, dins d’una gira per Espanya que va
coordinar l’amic Alfons Cito de Welcome Productions i organitzat per
l'Ajuntament de la ciutat.
Presentava el CD "Picture this" al qual aquesta cançó donava títul i
que està plena de blues. Li vaig fer una entrevista en què les traductores van
ser les meves nebodes i elles dues es van divertir de valen amb el sa bon humor
de Debbie Davies, gairebé tant
com aquell 
dia que els vaig presentar a Linda
Gay Lewis a Tàrrega, però això és una altra història. En aquest
enregistrament que es va editar en CD l’any 1993, produït
per la pròpia Debbie Davies i Edward Chmelwski, va comptar amb Kevin Hayes a la bateria, Karl Savareid al baix, Kevin Zuffi al piano i orgue i una
secció de vent, The Miami Horns,
comptant amb la col.laboració del gran guitarrista Albert Collins, a més de la guitarra i veu de Debbie Davies. Aquest tema és una
composició de la guitarrista i cantant, nascuda el 22 d'agost de 1952 a Los Angeles i que és
autora de quatre o cinc de les cançons recollides en el compacte. Debbie Davies ha tocat amb Tommy Shannon i Chris Layton de Double Trouble, Otis Grant, Coco Montoya (amb el que ha gravat un o dos àlbums), J. Geils i Duke Robillar, entre d'altres.
The Louisiana
Gator Boys – How blues cant you get 1998
“Com puc obtenir blues?” podría ser una
bona pregunta i ens la fan The Louisiana Gator Boys. Dins de la banda
sonora del film "Blue Brothers 2000" trobàvem un parell de temes a
càrrec d'aquesta formació The Louisiana
Gator Boys, una macrobanda de blues que no existeix. Aquest és un d'ells
titulat "El blues que es pot aconseguir", però la pregunta és: Qui
són The Louisiana Gator Boys? Doncs
us ho diré si esteu asseguts.
En aquest grup, la Superbanda del Blues, creada per a l'ocasió, es
trobaven BB King, Eric Clapton, Jimmie Vaughan, Clarence
Clemons, Billy Preston, Grover Washington Jr, Steve
Winwood, Paul Shaffer, Charlie
Musselwhite, Isaac Hayes,
Lou Rawls, Gary US Bonds, Travis Tritt, Koko Taylor,
Dr John i Bo Diddley amb la seva inconfusible guitarra quadrada, al costat dels Blues Brothers amb Dan Aykroyd, Joe Moore i John Goodman.
Què, banda de luxe, no? Sonant avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies de la xarxa de emisores de la Federació de Ràdios
Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet
de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre, perque disfruteu
de valen amb tota aquesta reunió de mestres. Les fotografies son de la pel.lícula.
Stevie Ray Vaughan – Little wing 1985
El genial guitarrista nord-americà Stevie Ray
Vaughan va versionar l'any 1985 aquest tema del recordat Jimi Hendrix
que aquest va incloure en el seu àlbum de 1967 "Axis: bold as
love". El tema, gravat per Stevie Ray
Vaughan & Double
Trouble, es va incloure en el seu tercer àlbum titulat
"Soul to Soul"
que va superar el milió de còpies venudes als
Estats Units. Aquesta cançó ha estat versionada per nombrosos artistes, entre ells Derek and
the Dominos, Sting, John Mayer, Toto, Metallica,
Skid Row, The
Corrs i Mr
Marshall. En aquest disc de Stevie Ray
Vaughan, es va incorporar al grup el teclista Reese
Wynans que ja
es
quedaria fins a la mort de
Vaughan. El 27 d'agost de 1990,
al voltant de la 1:00 AM, un helicòpter que
portava a Stevie de nou a Chicago es va estavellar segons després del seu enlairament. Les 5 persones que
anaven a bord van morir. Una investigació posterior declararia que es va deure a un error del pilot. El
guitarra es trobava realitzant una gira amb
el seu amic Eric Clapton que va
quedar molt afectat per la seva
mort. Stevie Ray Vaughan va néixer el 3
d'octubre de 1954 en l'Hospital
Metodista de Dallas, Texas (al costat foto d la seva tomba). Als set anys
va tenir la seva primera experiència
amb una guitarra clar que es tractava d'una de joguina. El 2003 la revista Rolling Stone va triar a Stevie
Ray Vaughan com
el 12é Millor Guitarrista
de l'Història del Rock.
Johnny Dyer –
Shake it! 1995
La cançó obria el
CD del mateix títol que el
cantant, harmònica i compositor
de color Johnny Dyer
va publicar l'any 1995 a través del segell americà Black Records Top.
Va comptar amb la
col.laboració del guitarrista Rick Holmstrom que també va ser el productor. De fet
la banda en aquest enregistrament
la integren Steve Mugalian (bateria), Tyler
Pedersen (baix), Johnny Dyer (veu
i harmònica), Rick
Holmstrom (guitarra) i Tom Mahon (piano),
col.laborant en alguns dels temes Flaco Medina
(baix). Es va
gravar entre els dies 10 d'agost
i l'1 de novembre de 1964, en els Pacific Studios
de Los Angeles. Aquest tema va ser una composició del grup al complet. Aquest
CD no es va publicar a Espanya
tot i que alguns van poder adquirir-lo quan va realitzar una gira pel nostre país l'any 1996.
A mi
m'el van remetre des
de la seva oficina de management
al país, la firma barcelonina Welcome Productions del
meu amic Alfons Sito. 
El músic de color Johnny
Dyer va néixa l'any 1938 en una plantació de
Rolling Fork, Mississippi,
la mateixa on va créixa Muddy Waters, criat
per la seva àvia. Als 7 anys va trobar una harmònica
i allà va néixa
la seva afició i amor pel blues. Johnny Dyer
va formar la seva primera banda als 16 anys, tocant
l'harmònica. La primera vegada que
va electrificar el seu instrument
va ser durant un concert en un club, a principis de 1950, on va tocar al
costat del seu amic Smokey
Wilson, però no
va publicar el seu primer disc
fins al'any 1983, de fet
sols ha publicat quatre
àlbums, aquest és el tercer. És clar que
han posat gravacions seves en
diverses compilacions de R & B i ha col.laborat en enregistraments d'altres músics de blues i R & B.
John Mayall – Long gone midnight 1968
Als anys seixanta, al músic britànic
John Mayall se'l va considerar el
"pare blanc del
blues". Un dels millors
discos en la seva carrera va
ser "Blues From Laurel
Canyon", editat l'any 1968 i en el qual es va incloure aquest tema “Enrere va quedar la mitjanit” que us he
seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock.
John Mayall, cantant i guitarra, tot i que toca
altres instruments, va néixar a Macclesfield,
Cheshire, 29 de novembre de 1933.
Al costat de Alexis Korner i Cyril Davies, van ser els introductors
del blues de Chicago i els músics nord-americans
de R & B a Anglaterra i de retruc a Europa. John Mayall va fundar el
seu primer grup, The Powerhouse
Four, l’any 1955 i posteriorment la seva banda més popular The Bluesbreakers,
una veritable escola de músics, en la què va comptar amb guitarristes de la
talla 
d'Eric Clapton, Peter Green, Coco
Montoya i Mick Taylor.
Altres músics destacables que van formar part de The Bluesbreakers van ser Mick
Fleetwood, Harvey Mandel, Jack Bruce,
Walter Trout, Larry
Taylor i John McVie,
entre d'altres. A "Blues from Laurel Canyon"
el guitarra va ser Mick Taylor que més tard s'incorporaria
a The Rolling Stones, però en un o
dos temes ancara va tocar Peter Green. Els altres
dos músics que configuraven
el quartet van ser Colin Allen (bateria
i tabla) i Steve
Thompson (baix). Totes les cançons
del disc van ser escrites per John Mayall que
també tocava l'òrgan Hammond en algunes peces
i l'àlbum es va
gravar entre els dies 26 i 28 d'agost de 1968 als Decca Studios.
Es va publicar al novembre del mateix
any. Per cert que
durant un temps John Mayall no va utilitzar bateries,
va ser una de les primeres bandes de R
& B modern
que no va incloure aquest
instrument.
Judy Lindsey – No thaks to you 1992
La cantant nord-americana Judy Lindsey
Ringo Starr – Everyone wins 2010
Ringo Starr va ser el Beatle
més discret, aquell que sempre semblava estar a l'ombra dels seus companys,
però al mateix temps Ringo Starr va
ser l'autèntic aglutinador i pacificador del grup despres de la mort de Brian Epstein. La veritat és que la
seva importància com a instrumentista mai ha estat reconeguda com es mereix. Ringo era esquerrà i això crea
veritables problemes en els bateries, sobretot si tenim en compte que ell es
posava la bateria com un dretà, això li va conferir un estil que encara avui és
admirat pels professionals de l'instrument. També Ringo Starr va ser el primer a posar la bateria a sobre d'una
tarima en les actuacions, cosa que avui és habitual en gairebé tots els grups,
però que Richard Henry Parkin Starkey
Jr, nascut a Liverpool el 7 de juliol de 1940 i conegut per tots com Ringo Starr, va ser el primer a
fer-ho. Aquest tema “Tothom guanya”, us el he extrec de l'àlbum "Y not", el seu quinzè
disc d'estudi i que Ringo va
publicar a Espanya el 2 de febrer del any 2010 i a l'estranger el 12 de gener.
En aquest disc 
col.labora el que va ser el seu company en els Beatles, Paul McCartney. Ambdós realitzen un duet en el primer single que
va ser "Walk with me", una cançó sobre la força de l'amistat,
composada per Ringo Starr i Van Dyke Parks. A més a més Paul McCartney toca el baix en
"Peace dream". Col.laboren
posant veus Joss Stone, Ben Harper i Richard Marx. A més a més han participat músics i compositors com Joe Walsh (Eagles), Benmont Tench (Tom Petty and the Heartbreakers), Dave Stewart (Eurythmics), Glen Ballard i també Van Dyke
Parks, entre altres. La veritat és que mentre va ser membre de The Beatles, Ringo casi mai va cantar com a solista, jo ara recordo solsament
"El submarí groc", però després va demostrar que va està mal
aprofitat. Aquest àlbum va està produït pel propi Ringo Starr. Aquesta any Ringo va treure un nou disco titulat
“Ringo 2012”
i del que ja hem escoltat alguna cançó.
Eagles – Hotel
California 1976
“Hotel
California”, cinquè disc de Eagles, és el millor àlbum i també la millor cançó, almenys més populars, en la llarga trajectòria discogràfica de Eagles. L'àlbum es va publicar el 8 de desembre de 1976. És el primer àlbum del grup sense el seu fundador Bernie Leadon i el primer amb Joe Walsh que el va substituir. Des de la seva publicació "Hotel Califòrnia" ha venut més de 16 milions de còpies només als Estats Units, sent el àlbum amb millors vendes de la seva història. Es va mantenir en el número 1 durant vuit setmanes, no consecutives, entre finals de 1976 i principis de 1977. Va incloure dos singles que es van convertir així mateix en número 1 del Billboard, van ser "New Kid in Town", editat el 26 de febrer de 1977 i "Hotel Califòrnia", el 7 demaig de 1977. La lletra d'aquesta cançó ens transporta a un món en decadència i dominat per les drogues i les temptacions i aquest hotel en el qual si entres ja no pots sortir, és una metàfora sobre la Califòrnia dels 70 i el declivi del somni 
americà. De fet les cançons de l'àlbum s'entrellacen entre elles convertint-lo en una mena d'òpera-rock. la imatge de la caràtula de l'àlbum "Hotel Califòrnia" dels Eagles, és l'Hotel Beverly Hills. la cançó va ser una composició de Don Felder, Glenn Frey i Don Henley que és el cantant a la cançó, mentre que els sols de guitarra són de Joe Walsh i Don Felder. El cinquè membre del grup era Randy Meisner que a més del baix, tocava la guitarra acústica i va fer cors. Quan va deixar a Eagles va ser substituït per
Timothy B. Smith (a la foto primer per l'esquerra).
Tony Joe White – The Train I’m on 1972
donava títol a un LP publicat l’any 1972 i en el qual va comptar amb Tippy Armstrong (guitarra), John Hughey (guitarra steel), Roger Hawkins (batería), David Hood (baix), Barry Beckett (piano, clavinet i-
órgan), Ronnie Barron (órgan,
piano, vibes i congas) i Charles
Chalmers (saxo). Els arrengament de cordes van ser d’Arif Mardin i els vocals de Tom Dowd. Els cors els van fer Charles Chalmers, les germanes Donna i Sandy Rhodes, Terry
Woodford, George Soulé i Jerry Masters. L'àlbum va estar editat
per el segell Warner Brothers i la producció va estar a carrec de Jerry Wexler i Tom Dowd, les gravacions de totes les cançons d'aquest disc de Tony Joe White es van fer als Muscle Shoals Studios, d’Alabama.
Paul Carrack – Behind those Eyes of blue 1996
Music l’any 1980, va publicar el seu primer àlbum en solitari titulat "Nightbird" que va passar desapercebut. L’any 1981, Glenn Tilbrook el convida a unir-se a Squeeze, substituint el pianista Jools Holland i també com a cantant. Els va deixar l'any 1982. Va treballar com a músic de sessió en enregistraments i gires d'altres artistes, entre ells The Smiths i The Pretenders. L'any 1985 s'uneix a Mike Rutherford de Genesis per a un projecte paral.lel anomenat Mike & The Mechanics, encara que ell i paral.lelament va treballar també amb Roger Waters i el grup Spin 1ne 2wo. Actualment Paul Carrack compagina els seus treballs en solitari amb els Mike & The Mechanics.
Cher, Chryssie Hynde, Neneh Cherry & Eric Clapton – Love can't build a bridge 1999
ser la seva fi com parella artística. En el seu apartat com a actriu, Cher ha guanyat un Oscar pel seu paper a "Encanteri de Lluna", de 1987. Cher ha venut més de cent milions de discos a tot el món, sent una de les cantants amb més vendes en la història. La veritat és que Cher ha de tenir accions del eu cirurgià plàstic ja que si mireu imatges de la seva època amb Sonny & Cher us adonareu que està completament "restaurada". Sonny Bono va deixar la música per dedicar-se a la política, sent congressista, va morir el 5 de gener de 1998 als 62 anys d'edat.
Cher, Neneh Cherry i Chryssie Hynde
La dita per finalitzar Un Toc de Rock per avui és un altra de Leopoldo Abadia (Saragossa, 1933), professor d'economia i escriptor conegut pels seus anàlisis de la crisi econòmica en clau d'humor. Que amb la seva aguda ironia va manifestar:
“Els pocavergonyes s'han llançat a treballar de debò
i ajudats pels estúpids que els han comprat els seus
productes, han aconseguit embolicar als ingenus”
Conclou per avui Un Toc de Rock, jo foto el camp,
però us deixaré amb molt bona companyia, la de la xarxa de emisores de la Federació de Ràdios
Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet
de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre que seguiran amb tot
vosaltres des de el fons del receptor de FM. Tancó per ara Un Toc de Rock,
tornaré al proper programa, fins llavor sigueu bons i bones, no feu rés que jo
no faria.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radio program)
No hay comentarios:
Publicar un comentario