Un Toc de Rock programa 06-06-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Moltes vegades la música va lligada al bon humor i per obrir la barraqueta d'Un Toc de Rock d’avui, us he portat a la banda més gamberra del rock espanyol. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio l'Hospitalet de l'Infant, Ràdio Cap de Creus, Ràdio Trinitat Vella i Ona La Torre em poso en marxa escoltant a aquests nois valencians que ens anuncien que hi ha un cowboy nou a la ciutat. Són Los Inhumanos i amb ells us diré el que us dic en cada programa.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Inhumanos – Duba Duba 1988

Los Inhumanos són una altra cosa, possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i música gamberra. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixa arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat tota la tropa que eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a l’escenari i amb túnica, però jo "molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no rimaba, com ells hem van explicar. El tema que els va catapultar va ser aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock, paròdia de la música més ianqui. Es van crear a El Saler de València ell’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que crec no queda cap dels seus components originals. Fa un any o dos van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel.lícula de la saga Millenium. Per cert, a un dels seus components li deien El Gallofa i la seva missió en el grup era deixar anar el rot que sona en aquesta cançó. Més tard, alguns dels components de Los Inhumanos van formar La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia i uns altres Orfeón Brutal. Aquest tema que escoltem ara, es trobava en el seu disc "30 hombres solos", publicat l’any 1988.

Vértice – You’re not real 1970

L'altre dia i arran d'escoltar a Iceberg, us vaig comentar que Max Sunyer, el gran guitarrista de la Pobla de Masaluca, a Tarragona, abans d'unir-se a Iceberg havia militat a Vértice, un grup que va assolir la popularitat molts anys després d'haver-se desfet. Van aconseguir l'aplaudiment i el reconeixement gràcies a dos factors, haver estat uns avançats al seu temps i a la fama que van adquirir alguns dels seus components. A principi dels anys 70 el rock progressiu i sinfónic va prendre cos a Catalunya gràcies a Vértice. Aquest tema es trobava com a cara B d'un single editat pel segell Diavolo, distribuït per Movieplay i "Take em away" a la cara A. Vértice eren el cantant Jordi Querol que venia de Los Go-Go, Max Sunyer (guitarra), Pepe Fernández (baix), Pepe Marín (piano) i Tito Artigas (bateria) que seria substituït per Josep Maria Vilaseca "Tapi". L’any 1970 són teloners de Màquina! a Madrid, en una actuació al Colegio Mayor Pio XII. Max Sunyer va ser tret a coll i per la porta gran, com els toreros. Vértice a més d'interpretar cançons pròpies versionaven a gents com Fleetwood Mac, John Mayall o Savoy Brown i feien al.lucinar al personal. Només van treure un single i no obstant això, Vértice va gravar un LP sencer que mai s'ha publicat i això és una cosa que no acabo de comprendre. En una època de digitalitzacions i en la qual s'aprofiten fins a les preses de prova, l'únic àlbum gravat per Vértice roman inèdit. Poc després de treure el single, també l’any 1970, Jordi Querol va esgotar les pròrrogues i va haver de incorporar-se al servei militar. El baixista Pepe Fernández, va formar al costat de José María Vilaseca, el grup Tapiman, al qual es va incorporar Max Sunyer l’any 1971. Després Joaquín "Max" Sunyer (a les fotos) va formar part de Iceberg i posteriorment sorgiria Pegasus. El dia que parli amb Max Sunyer espere recordar-ho i l'hi preguntaré que va passar amb el LP. Abans d'acabar, actualment hi ha un grup de heavy rock anomenat Vertice, són de Madrid i res a veure amb els catalans.

Piero –La caza del bisonte 1976

Ara anem cap al sud del continen sud-americà, concretament a l’Argentina, la patria dels meus pares i ara també dels expropiadors amb nocturnidad, elevosia i premeditació. Nosaltres parlarem sols de música i allí ens trobem amb Piero i el seu LP "Y mi gente dónde va", un dels seus millors discos i amb el que jo vaig descobrir a Piero. Tenia un amic al departament de promoció del segell Ariola i un bon dia em va regalar una caixa sencera de LP's i singles estrangers que la companyia havia rebutjat publicar a Espanya. Entre ells estava “Y mi gente donde va” de 1976, aquest LP de Piero de Benedictis, nascut a Itàlia el 19 d’avril de 1944, pero resident a l’Argentina des dels 3 anys. Va debutar com a cantant el 6 de gener de 1964 en el programa argentí "Remates Musicales". El seu gran èxit i també el primer, va ser "Mi viejo", una bella cançó dedicada al seu pare i amb la qual Piero va debutar discogràficament l'any 1969. La compartirem un altre dia a la propera temporada ja que la lletra es molt bona, a mi, cada vegada que l'escolto, em posa la pell de gallina i és que em recorda al meu de “viejo”. El tema que us porto ara és una peça de Piero extrata d’aquest LP i amb una càrrega plena d'ironia, però molt ecologista on l'avi (un pel roja) parla amb el seu nét, amb el beneplàcit del pare i li diu que tingui cura amb el progres i l'home blanc i sobre tot que no es fie d’ell.

Revolver – Este viejo rock and roll 2003

El primer single extret del "Grandes Èxitos", primer àlbum recopilatori del grup Revólver, liderat per Carlos Goñi, contenia "Aquest vell Rock 'n Roll", un èxit del nord-americà Bob Seeger & The Silver Bullet Band i que escoltem ara. Era una de les poques cançons noves d'un disc recopilatori i el single es va enviar als mitjans de comunicació el 22 de setembre de 2003, junt a un videoclip promocional. L'àlbum que es va publicar el 14 d'octubre de 2003, inclou èxits de Revólver extrets dels àlbums d'estudi "Revólver", “Si no hubiera que correr”, “El Dorado”, “Calle Mayor”, “Sur” i “8:30 a.m.”, al costat de temes dels discos en directe "Básico" i "Básico 2", així com dues peces noves, aquesta i una altra versió "Que serà", en aquest cas de José Feliciano. Las dues es van gravar als Estudis Mojave que Carlos Goñi posseeix a l'Eliana, València. Carlos Goñi va néixa a Madrid el 8 d'octubre de 1961. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li com s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no daba la imagen”.

Detectors – Quan l’alba queda tan lluny 2006

Aquesta cançó dels Detectors, inclosa originalment en el seu àlbum “Cop de sort” editat l’any 1986 i que escoltem ara a Un Toc de Rock, us la he extret del disc recopilatori “Tornen els 80” que va regalar la revista Enderrock com a avançament d’un doble CD que es va publicar a l’abril del 2006 i on es van inclore cançons de molts dels grups que formaven part d'aquells principis reals del rock català, lluitant per tenir una entitat pròpia. Durant els anys 80 el rock català que havia començat a finals dels seixanta amb gent com Els Dracs, Els Xocs, Els Corbs, Sisa, Pau Riba, etc. i es va entremesclar als anys 70 amb l'Ona Laietana, va anar prenent cos i es va convertir en un moviment gràcies a grups com Coses, Dioni Oliver i Melodrama, TR, Double Buble, Octubre, La Madam, N'Gai N'Gai, Bocanegra i algun altre,sense oblidar a un dels grups més important de tota aquella moguda Detectors. Amb l'arribada de Sau i Sopa de Cabra el rock català va prendre carta d'identitat i van sorgir altres bones bandes com Lax’n’Busto, Sangtraït i Els Pets, fen bon rock en la nostra llengua. En una línia entre rock i new wave, Detectors van ser un dels grups importants dins del rock català sorgit en els 80. Amb la cantant Magda al davant van gravar un munt de discos i realitzaren moltes gires per Catalunya. Ells van ser un dels grups que van participar en la gira "Música Viva" que va subvencionar la Generalitat de Catalunya per difondre el rock en català i que a Tarragona recalava en Quik Sala Platea que després es convirtiría en Va com Va i ara ja no existeix. Detectors eren Joan Calduch (guitarra i veus), Magda Cruellas (cantant), Xavier Homet (baix), Josep Pons (bateria) i Nando Cortés (teclats) i eren de Molins de Rei. El seu manager, un bon amic, era Albert Reguant que anys més tard dirigiria i presentaria un programa de new age i música contemporània al Canal 33, crec que es deie "Hidrogen" o una cosa així. El compositor dels temes solia ser Joan Calduch. A la Festa Major de Barcelona l’any 1987 van tocar a la recta de l'estadi de Montjuïc com a teloners dels Blow Monkeys i davant de 30.000 persones. Al llarc de la seva carrera van treballar amb bons productor com Joan Bibiloni i Santi Picó. Van tindre problemes amb la discogràfica i a nivell de concerts quan el rock català va començar a estar monopolitzat i ells no val vulgue trencar las relacions amb el seu manager i amic Albert Reguant. Alló va ser una lliçó de qualitat humana, però també la fi del grup. Detectors van pendre la decisió de disoldre's la tardor de l’any 1993. En total van deixà gravats quatre LP’s i uns quans singles. Jo els vaig coneixa a un concert que van fer a la Torre Vella de Salou, crec que va ser l’any 1984, treballava llavors a Ràdio Cambrils, les fotos son d'aquella nit..

Amaral – Las chicas de mi barrio 2008

Possiblement el disc amb més qualitat en la carrera discogràfica del duet saragossà Amaral, integrat per Eva Amaral i Juan Aguirre, sigui "Gato negro - Dragón rojo", un doble àlbum gravat entre Londres, Madrid i Nova York que es va publicar el 27 de maig de 2008 i del que us he extret la cançó que escoltem ara. Aquest va ser el cinquè àlbum d'estudi d'Amaral que en total han publicat sis discos d'estudi, una edició especial i dos dvd 's en directe, des de 1998, any en què van començar. El seu disc més venut, però, ha estat "Estrella de mar", editat l'any 2002 i en el qual es va incloure la cançó "Sin ti no soy nada", possiblement la més popular en la seva carrera. Juan Aguirre havia format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els que va gravar un disc l'any 1990. Eva i Juan es van conèixa l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani, amor a primera vista i es van unir professional i sentimentalment. La veritat és que malgrat la seva brillant carrera amb més de 4 milions de discos venuts, des que van treure "Hacia lo salvaje" l'any passat, poc s'ha sabut d'ells.

        

Alejandro Lerner – Todo a pulmón 1983

Aquest tema del qual us vaig parlar fa ja algunes setmanes, a Espanya es va fer popular en la versió que va realitzar Miguel Ríos. La veritat és que pocs sabien qui era aquell Alejandro Lerner que signava la cançó. Escoltem ara la versió original a càrrec del seu autor, Alejandro Lerner, un dels grans del pop argentí i que va donar títol al seu segon LP editat l'any 1983, un dels seus millors discos. Abans us he comentat que un amic, pertanyent al departament de promoció d'una multinacional del disc, em va regalar una caixa sencera plena de LP's i singles que havien estat rebutjats per la discogràfica per editar-se a Espanya. Hi havia veritables incunables i un dels cantants argentins que vaig trobar i vaig descobrir en aquella caixa meravellosa de "deixalles", va ser també l'argentí Alejandro Lerner. Aquell LP era "Alejandro Lerner i la Màgia", el seu primer disc, publicat en 1982. Des de llavors ha tret 19 àlbums, l'últim d'ells en 2007. Aquest cantant, compositor i músic argentí va néixa a Buenos Aires el 8 de juny de 1957. Abans de llançar-se en solitari tenia ja una brillant carrera. Va tocar amb Reino de Munt, en el LP de León Gieco "La banda de los caballos cansados", amb Los Desconocidos de Siempre, el grup que Nito Mestre va crear després de Sui Generis, també va tocar amb Miguel Cantilo i amb Piero, sense oblidar Soluna, el grup de Gustavo Santaolalla. Però la veritable empenta per a la seva carrera va ser el 1980, en unir-se com a pianista i compositor a la banda de Sandra Mihanovich.

Miguel Ríos – El río 1968

I parlan de Miguel Ríos, la millor cançó de Miguel Ríos en els anys seixanta, sense oblidar el "Himno a la alegría", va ser "El río", una peça que es trobava a un single publicat per el segell Hispavox ell’any 1968 amb un altre gran cançó, "Vuelvo a Granada" que va compondre el propi Miguel Ríos, a la cara B i que mereixia ser així mateix, cara A. Les dues peças es va extreure del primer LP de Miguel Ríos que es va titular "Mira hacia tí". "El río" era una cançó que va estar composada per Fernando Arbex i compta amb uns arranjaments orquestrals fabulosos dels que es va encarregar el recordat mestre Waldo de los Ríos (7 de septiembre de 1934, Buenos Aires – 28 demarzo de 1977, Madrid), un director d'orquestra, productor i arreglista argentí afincat a Espanya que ja va morir. Miguel Ríos Campanya va néixa a Granada el 7 de juny de 1944 i quan va començar l'anomenaven Mike Ríos, el Rei del Twist, pero obra i gracia de la seva discogràfica. La primera cançó que va gravar era “Pera madura”, al gener de 1962. Miguel Ríos va anuncià la seva retirada fa cosa d’un any i mig, però jo sempre li he dit el cantant Guadiana, per que cada dos per tres apareix i desapareix, però Miguel Ríos sempre acaba per tornar. La veritat ja la va dir el gran Louis Armstrong “Els músics no es retiren, ho deixen quan no tenen més música dins seu” i a Miguel Ríos crec que ancara li queda molt dins seu. A la foto Mario Prades amb Miguel Ríos.

Captain & Tennille – Amame una vez más 1979

Quan fa unes setmanes vam escoltar aquesta cançó de Captain & Tennille, s’em va ocórra dir que l'havien gravat també en castellà, doncs ja he rebut tres correus electrònics dient-me que la posi en el programa. També Montse ha insistit ja que afirma que li agrada molt, per tant aquí la teniu, sonant a Un Toc de Rock. La parella Captain & Tennille, integrada per Daryl Dragon (nascut el 27 d'agost de 1942) i Cathryn Antoinette Tennille, coneguda com Toni (nascuda el 8 de maig de 1940), es van inflar de vendre discos entre l’any 1975 i 1980, sobretot gràcies al èxit obtingut amb aquest tema, en anglés, es clar, inclòs en el seu LP "Make Your Move" i que estava composat per Toni Tenneille. El single en angles  va arribar al primer lloc del Billboard el 16 de febrer de 1980 i va pujar al quart en les llistes de l'any. Va aconseguir el setè lloc a Anglaterra al març del mateix any i l'escoltem ara a Un Toc de Rock. Un altre dels hits de Captain & Tennille va ser "Love Will Keep Us Together", versió d'un tema de Neil Sedaka que va ser escollida Cançó de l'Any 1975 als Estats Units. Quan van començar Captain & Tennille van gravar el single "The way I want to touch you" que es van finançar i publicar ells mateixos promocionan-lo a les emissores de ràdio i en aquest disc Daryl que havia estat teclista de The Beach Boys, va tocar tots els instruments. Arran de la bona acollida del single Captain & Tennille van ser fitxats pel segell A&M Records que va tornar a editar-lo i va ser tot un èxit. La parella es va casar poc després. La veritat és que mai van aconseguir un altre èxit igual als obtinguts durant aquests primers cinc anys, però segueixen en actiu. Toni Tenneille també ha realitzat cors amb Elton John, Art Garfunkel, The Beach Boys i va intervenir en el doble àlbum “The wall” de Pink Floyd.

Joaquín Sabina – Pongamos que hablo de Madrid 1980

La cançó va ser composada per Joaquín Sabina, però jo sempre he afirmat i encara ho faig que prefereixo la versió de Antonio Flores. La veritat és que la vam escoltar fa un parell de mesos i com he rebut un correu demanant-me que la posés, sense especificarme que versió desitjava i per allò de canviar, aquí teniu la del seu autor, Joaquín Sabina. Es va incloure en el seu LP "Malas compañias" que Sabina va publicar l'any 1980. És clar que quan Sabina va gravar el seu doble disc en directe, la lletra va ser lleugerament alterada i l'última estrofa que deia “Cuando la muerte venga a visitarme, que me lleven al sur donde nací, aquí no queda sitio para nadie, pongamos que hablo de Madrid”, Joaquín Sabina la va canviar per “Cuando la muerte venga a visitarme, no me despierten déjenme dormir, aquí he vivido y aquí quiero quedarme, pongamos que hablo de Madrid”, clar que el disc en directe es va gravar a Madrid i possiblement va voler quedar bé amb el públic. De fet jo l'hi vaig preguntar aixó en un parell d'ocasions i mai vaig aconseguir una resposta clara per part de Sabina, acabava parlant-me sempre d'evolució. Joaquín Ramón Martínez Sabina va néixa a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949. Us explicaré una curiositat va fer la mili molt més tard de quan li corresponia i és que ell va marxar a Anglaterra i va ser declarat pròfug, quan va tornar li va tocar fer-la a Mallorca. Es va parlar d'un atemptat i altres històries, però ell em va explicar que la culpa la va tenir una noia  anglesa de gran bellesa que li va captivar el cor i se'n va anar darrere, recordo que em va comentar “Si tu la hubieras visto también hubieras ido tras ella”. Joaquín Sabina va formar part del grup La Mandràgora, al costat de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els que va treure un LP amb lletres molt divertides. Va ser descobert al costat dels seus companys per Fernando García Tola en el seu programa "Si yo fuera presidente", però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un infart cerebral a causa dels seus excessos i que va estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha estat la mateixa. Jo crec que va haver de retirar-se llavors i dedicar-se a compondre. Ara bé, Sabina té la gran sort de comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va ser component de Viceversa. Per cert, per les Festes de Sant Magí, a l'agosto, Sabina i Serrat actuaran a Tarragona. A la fote veure a Mario Prades amb Joaquín Sabina, fent-li una entrevista per Diari de Tarragona, el matí després d'un concert.

Luis Eduardo Aute – Más allá del amor 1985

En l'àlbum "Nudo" que Luis Eduardo Aute va publicar l'any 1985, es trobava aquesta bella cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i en la qual el protagonista es troba amb un problema d'aquells que els homes sempre acostumen a dir "A mi no m'ha passat mai, però ... ". Es tracta del "gatillazo", com diu Aute en la cançó “Aquí estas desnuda, abierta, esperando y desespero”. Cantautor, músic, director de cinema, poeta, escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez va néixa a Manila, Filipines, el 13 de setembre de 1943 i quan va venir a Espanya va residir al barceloní barri de Gràcia. Per això xampurreja el català. Ens vam conèixa quan va actuar a la plaça de toros Monumental de Barcelona, cobrint la gira "Rock en el Ruedo" que Miguel Ríos estava realitzant i va suspendre en començar-la a causa de la mala acollida de públic. Curiosament, Aute sempre havie tingut molta por als escenaris i el seu primer contracte amb una casa de discos deixava clar que ell no actuaría ni faria promoció dels seus discos. Encara recordo com es descollonava Eduardo quan un dia li vaig preguntar si en les seves cançons, a més de sexe i política, tractava alguna altra cosa. A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups més, fins que va començar a gravar les seves cançons.

Hilario Camacho – Tristeza de amor 1986

Hilario Camacho va néixa a Madrid el 8 de juny de 1948, es va suïcidar a casa seva un 16 de agost de 2006. Hilario Camacho va ser un cantautor amb una trajectòria interessant i bones cançons, encara que mai va aconseguir el reconeixement que han tingut Sabina, Serrat, Aute o Labordeta i es va dedicar i molt a compondre per a altres grans temes de pop i rock. Aquesta cançó d'Hilario Camacho que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser la banda sonora d'una sèrie de televisió i és una de les seves millors composicions ja que s'allunya en principi de la clàssica línia musical del cantautor i s'acosta i molt a les grans balades del pop. Es trobava en el seu LP "Gran ciudad" que es va publicar l’any 1986. Hilario Camacho estudiava arquitectura quan es va unir a al grup cultural Cançión del Pueblo, al costat de cantautors com Elisa Serna, Adolfo Celdrán o Carmina Álvarez i al que més endavant, es sumarien Manuel Toharia i Julia León, entre molts altres. Es tractava d'un fenomen paral.lel i similar a la Nova Cançó catalana, encara que ells sempre van queixar-se de que no comptaven amb el suport econòmic de la burgesia com els catalans. El gener de l’any 1989 va col.laborar amb Wyoming, Moncho Alpuente, Sabina, Aute i Luis Pastor, a la campanya "Todos por el humo” per protestar davant el que consideraven com un excessiu proteccionisme de l'Estat a favor dels no fumadors. No se que opinaran ara, tal com estan les coses.

Olga Manzano y Manuel Picón – Tu risa 1979

Olga Manzano i Manuel Picón van ser una parella de cantautors que gairebé sempre van gravar les seves pròpies composicioners, però sense fer fàstics a bones cançons d'altres, com Luis Barrios. Olga Manzano neix a Angaco, província de Sant Joan i el 1967 forma parella sentimental i professional amb l'uruguaià Manuel Picón. Des de llavors treballen junts en recitals i teatres. En el 1974 Olga Manzano i Manuel Picón arriben a Espanya i se instal.len aquí. "Tu risa", sobre un poema de Pablo Neruda, va ser la cançó més popular del duet a Espanya i la veritat és que està plena de força punyent. Es va incloure en el LP "Los versos del capitán" publicat l’any 1979 per Olga Manzano i Manuel Picón, encara que en algunes discografia diuen 1988, suposo que es tracta de la reedició. En aquest disc Olga Manzano i Manuel Picón cantan i músiquen 10 poemes del gran poeta xilè Pablo Neruda. El segell DRO el va treure en versió CD ja a l'any 2006. Manuel Picón va morir l'any 1994.

A dalt Olga Manzano, a sota Manuel Picón

La Orquesta Mondragón – Blowin’ in the wind 2006

L'any 2006 es va editar un disc recopilatori de l'Orquestra Mondragón titulat "¡Viva Mondragón!" Del que us he extret aquesta versió, molt a l'estil Gurruchaga, d'aquest clàssic de Bob Dylan que ens segueix explicant tot i els anys transcorreguts que "la resposta encara està en el vent ". En el disc i a més dels temes ja clàssics del repertori de l'Orquestra Mondragón, també es van incloure altres versions, entre elles cal destacar "Johnny cogió su fusil", "Stand By Me" i "Just A Gigolo". L'Orquestra Mondragón es va formar a San Sabastián, l'any 1976 i està liderada per Javier Gurruchaga i en els seus inicis també per Popotxo Ayestaran, còmic que valent-se  únicament de la mímica convertia cada cançó en un petit gag humorístic. Són una de les primeres bandes espanyoles o possiblement la primera, a realitzar autèntiques performans a l'escenari, unint rock i teatre, en la línia de Sam The Sham & The Pharaohs o Johnny Kid & The Pirates. Per la Mondragón amb la qual tancarem la barraqueta d'Un Toc de Rock per avui, han passat moltíssims músics al llarg dels anys, destacar a Tony Carmona, Javier Vargas, Tino di Geraldo, Jaime Stinus, Angel Celada, Ray Gómez i molts més, en total per l'Orquestra Mondragón han pasat 24 músics.

 

Avui acabarem Un Toc de Rock amb una dita del que va ser premi Nobel, l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway que va manifestar

 "Un ric només es diferencia del que no ho és,

 pel fet que té més diners”

Tanquem de moment la barraqueta d’Un Toc de Rock, toco el dos, però us deixo en la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus, Radio Trinitat Vella i Ona La Torre. Que sigueu bons i bones, ens veurem en el proper programa, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa (Link to download the radio program)