Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Hi ha uns bons amics meus, a més a més seguidors del programa i que són de Constantí, a Tarragona, us estic parlant de Miguel Sanmartín i la seva dona Isabel. Miguel sempre em diu que faci un programa "bailongo" i és que ells són molt amants del ball. A aquesta parella d'amics, fundadors de la Colla La Coca que actualment presideix Joan Bladé que és nebot meu i que escolten el programa descarregant-sel des del blog, vull dedicar-lis el d’avui que sense ser completament "bailongo", començarà amb marxa calenta. Per descomptat també va per tots vosaltres que escolteu Un Toc de Rock. Jo sóc Mario Prades i dient-vos que us prepareu per bellugar el body i l'esquelet a ritme de cha cha chá, també us diré alló de sempre… Benvinguts a Un Toc de Rock
Abbe Lane con Tito Puente and His Orchestra – Pan, amore y cha cha chá 1959
La cantant Abbe Lane, dona d'extraordinària bellesa i sensualitat a dojo, va ser el gran amor de Xavier Cugat, un home que va néixa amb el segle XX i va ser un dels nostres directors d'orquestres més internacionals, de fet va estar residint i gravant discos durant dècades als Estats Units i va treballar dirigint orquestres en nombroses pel.lícules de Hollywood. Tots dos van estar casats durant 12 anys i Cugat (1 de gener de 1900 - 27 octubre 1990) em va reconèixa una vegada que Abbe Lane seguia sent el seu "gran amor" tot i estar divorciats i a ella va llegar la major part de la seva herència quan va morir. En aquesta gravació a Abbe Lane l'acompanya l'orquestra del cubà Tito Puente (20 abril 1923 - 1 de juny de 2000) i la cançó és una composició del 
propi Cugat. El veritable nom d'Abbe Lane és Abigail Francine Lassman, d'origen jueu, va néixa el 4 de desembre de 1932 a Brooklyn, New York. Aquest àlbum es va gravar l'any 1959, quan Abbe Lane encara estava casada amb Xavier Cugat que per cert, l'última pel.lícula que l’insigne català va rodar ho va fer a Catalunya i a les ordres del meu "sogre", el director Miguel Iglesias Bonns, va ser "Una rosa al viento" del 1984 i van treballar Mónica Randall, Alfredo Landa i la nena Sete Molas, molt dolenta com actriu, però el seu pare va ser el productor i la pel.lícula es va fer per el lluimen de la criatura, deu ni do. Per cert que Miguel Iglesias Bonns va morir el passat 9 de març, en pau descanse, era una bellísima persona.
Abbe Lane
Juan Luis Guerra y Los 4:40 – Woman del Callao 1990
El dominicà Juan Luis Guerra acaba de treure un nou treball discogràfic titulat "Colección cristiana", però jo després d'escoltar-lo i a tenor d'una correu demanant-me que punxés a Juan Luis Guerra a Un Toc de Rock, he decidit posar-vos una de les seves cançons més clàssiques i populars, aquesta "Dona del Callao" que va ser un dels seus grans hits al costat de "La Bilirrubina", "Burbujas de amor" o aquella del "Plovia café al camp". Juan Luis Guerra Seijas va néixa el 7 de juny de 1957 a Santo Domingo i porta venudes fins al moment més de 30 milions de còpies dels seus discos, ha guanyat 18 Grammys i està 
considerat el més gran artista dominicà de tots els temps. La música de Juan Luis Guerra és una barreja de merenge, bolero i salsa, amb fusions afroantillanas, encara que sempre s’el vincula a la bachata. Aquest tema que escoltem ara es trobava en el seu àlbum "Ojalá que llueva café" que Juan Luís Guerra va publicar el 21 d'agost de 1990 i va ser el seu primer èxit internacional. L’any 2004 Juan Luis Guerra es converteix al cristianisme evangèlic i canvia el gir de la seva carrera i les seves cançons cap a temes molt més espirituals. 
El dominicà Juan Luis Guerra
Michael Chacón – El Venao
Durant els anys noranta vam patir una veritable "invasió" d'artistes cubans. Tot el so ètnic que arribava des de l'illa caribenya es va posar de moda i per tot arreu abundaven locals d'oci que programaven música cubana. Una cosa similar al que succeïa deu anys abans amb la música brasilera, als setanta amb el so d'autor sudamericà i la primera dècada dels 2000 amb el regguetón. L’any 1985 em vaig fer càrrec d'una bona orquestra cubana que van arribar contractats per un local nocturn de la Costa Daurada, el seu contracte expirava amb la fi de la temporada d'estiu. Van reestructurà l'orquestra i es va quedar amb cinc músics, dues ballarines i dos cantants, Maria i Miguel, i vem començà una gira. Es deien Sabor Tropical. El cantant Miguel va tenir més tard una brillant carrera com a solista amb el nom de Michael Chacón (la foto està feta per Mario 
Prades a casa seva). Aquesta cançó va ser un dels grans èxits en la carrera d'aquest cubà establert a La Pineda i casat amb Marina, una jove catalana que a més a més es va convertir en el seu manager. Michael va vendre discos per un tub, clar que gairebé tots els seus hits es van publicar a la saga del "Caribe Mix". També va treballar com a productor i arranjador per al segell Vale Music. Avui segueix la seva carrera i té la seva pròpia oficina de management, traballan per ell i també per altres artistas, entre ells el seu propi fill. És un bon amic a qui desitjo tota la sort del món. Per cert, ha tocat amb Celia Cruz, The Manhattan Transfer, Oscar d'Leon i Tito Puente, amb qui va col.laborà en un dels seus discos.
Carminho – Carta a Lisboa 2009
Estan considerant a Carminho com la Nova Reina del Fado, la veu que substituirà a Amalia Rodríguez en el tron del Fado, però la veritat i tot que reconec la seva qualitat, per a mi Carminho està encara lluny de poder ocupar el tron que va deixar la Reina. Carminho té ja nou disc al mercat titulat "Alma", acabat de publicar, però jo he preferit punxaros aquest tema extret del seu primer disc "Fado", produït per Diogo Clemente i publicat l'1 de juny de 2009. De veritable nom Carmo Rebelo d'Andrade, va 
néixa a Lisboa el 20 d'agost de 1984, però tothom la coneix com Carminho. Filla de la també cantant de fado Teresa Siqueira i germana del cantant Francisco Rebelo d'Andrade que va participar en un Operación Triunfo portuguès, Carminho va formar part del grup Tertulia de Fado Tradicional amb qui va gravar un disc l'any 2003. El 2005 va rebre el Premi Amália en la categoria de Cantant Revelació. L’any 2006 va col.laborar en la gravació del disc "O Tossut Cantat", que va rebre la benedicció apostòlica del Papa Benet XVI. Les cançons són de Ramon Galarza i canten el seu germà Francisco i ella mateixa. Recentment ha gravat un duet amb Pablo Alborán que està molt bé i escoltaren un altre dia. 
Carminho
Concha Buika – No habrá nadie en el mundo
Concha Buika va ser tot un impacte en el seu moment. Una noia de color que interpreta boleros aflamencats i resideix a Mallorca... una cosa que resultava si més no curiós. Perquè a més, Concha Buika ho feia molt bé. Va néixa a Palma de Mallorca el 1972, la seva família era de Guinea Equatorial. En la seva biografia Concha Buika explica que l'any 2000, no se'n recorda molt bé com i per què, arribà a Las Vegas, on treballa en casinos com a doble de Tina Turner i The Supremes i on és convidada per la cantant de jazz Rachelle Ferrell, a cantar al Club Blue Note. Aquest tema que us porto era al CD "Niña de fuego" publicat el 2008 i que li va valer dues nominacions als Grammy Llatins, una com a Millor Àlbum de l'Any i la segona com Millor Producció de l'Any. La producció va estar a càrrec de Javier Limón. Concha Buika ha tret 8 discos i dues edicions especials i crec recordar que va treballar en una pel.lícula, però no estic segur. No em feu gaire cas.
Concha Buika
Kerouacs – Canción de las mil voces 1971
Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà "Illa de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”, una cançó del francès Michel Delpech. Kerouacs van ser descoberts pel productor d’origen frances Alain Milhaud, el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc, com cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé i també poc dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era J. Seijas i jo sempre he estat convençut de que el cantant era estranger, posiblement francés, però tampoc es una cosa que tingui masa clara.
Miguel Oñate – Mientras 2007
Cantant i compositor de rock urbà a mig cami del cantautor, Miguel Oñate va néixa a Madrid l’any 1955. El 1976 mentre treballa com a administratiu en un banc, va entrà a formar part de Trafalgar, una banda que no va tenir massa repercussió. El guitarrista Salvador Domínguez li demanà que se incorpores a Banzai, substituïn a Manzano, però ell no va acceptar i s’en va anar amb Asfalto, un rock més urbà i menys heavy. Amb ells grava "Más que una intención" que es va publicar a través del segell Snif Records. En aquest disc es va incloure una composició seva "La paz es verde", que seria el segon single i que el Partit dels Verds va voler fer servir en la seva campanya electoral, amb la negativa de Miguel Oñate a polititzar una cançó seva. Encara va gravar un segon disc "Cronophobia" i va deixà als Asfalto. La veritat és que sempre ha estat un home molt preocupat pel seu entorn i quan el 2007 treu el seu primer disc "Muy personal", en ell trobàvem la cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i que té una lletra molt interessant i plena de càrrega ecologista.
Miguel Oñate i a sota els dos discos que va gravar amb Asfalto
Enrique Bunbury – El mar, el cielo y tú 2011
El pasado 13 de diciembre de 2011 Enrique Bunbury publicó “Licenciado Cantinas”, un álbum con un fuerte sabor latino y una buena carga de tex-mex, de hecho se encuentran promocionándolo con una gira por Argentina que le llevará a California y el nuevo disco se abre con este tema instrumental y debo reconocer que, todo y que a mi Enrique Bunbury nunca me ha acabado de gustar, este disco está bien. En estas grabaciones que se realizaron en los estudios SonicRanch a Tornillo (Texas) i les barreges a els estudis Westlake de Los Angeles, California. L'acompanyen el grup Los Santos Inocentes, però en el disc col.laboren altres artistes, 
entre ells i a l'acordió Flaco Jiménez, Charlie Musslewhite a l'harmònica i a les guitarres Dave Hidalgo de Los Lobos i Eliades Ochoa de Buenavista Social Club. El 20 de gener de 2012 es va estrenar a Espanya, Llatinoamèrica i al canal oficial de YouTube el migmetratge "Licenciado Cantinas the movie", del director Alexis Morante, un musical basat en l'àlbum d'Enrique Bunbury i protagonitzat pel mateix cantant aragonès que va ser la veu d'Héroes del Silencio. Jo els vaig conèixa a Reus, quan van venir a presentar-me el seu primer maxi-single "Héroe de leyenda" i els vaig entrevistar en una cafeteria de Reus. Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, veritable nom d'Enrique Bunbury, va néixa l'11 d'agost de 1967 a Saragossa.
Gossos – Tens un amic 2006
des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viatge" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i 
se'ls va criticar oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. És clar que quan hi ha poc de nou que donar molts prefereixen seguir sent el que destaca a casa en lloc de sortir a lluitar fora. Els teus sempre et volen i accepten tot el que els pots donar, sobretot si a sobre es reben subvencions. Un ejemple, Els Pets, un grup que des de fa anys res aporta de nou al mercat discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant que Catalunya és molt més que barretina, gralles i banderes republicanes i que que des de la mort de Marc Grau, l'home que va canviar el concepte musical d'Els Pets Què han aportat realment de nou?
Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG – Como una noria 1985
La gran superbanda del pop espanyol van ser Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán, coneguts simplement com CRAG, el grup l’integraven Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José María Guzmán, han publicat només tres LP's i dos recopilatoris, no van tenir l'èxit que es mereixien. Amb el temps han estat reivindicats per la seva música, les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby, Still, Nash and Young, fins al punt que "Señora azul", el seu primer disc, és considerat un dels millors de la història del pop espanyol. Aquest tema us l'ho extrec del tercer llarga durada "CRAG 1985" de 1985. Ja eren veterans amb experiència, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Iberos, i Guzmán, juntament amb Rodrigo i els germans José i Manuel Martín, pertanyien abans al grup Solera. Per cert, quan CRAG es van desfer, Jose Mari Guzmán crearia Cadillac, un altre de les bones bandas de pop espanyoles.
Trigo Limpio – María Magdalena 1978
Trigo Limpio va ser un dels bons grups vocals que a l’Espanya de la Transició es van dedicar a fer un pop molt proper al folk i amb bons joc de veus. Eren Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil. Aquesta cançó que us porto ara, una composició de Juan Carlos Calderón per a ells, es un dels temes mig rítmics que van gravar i molts la consederen la seva millor cançó ja que es va editar i vendre molt bé a l’América Llatina, de fet va ser disc d’Or a Méxic. Es va incloure al seu LP “Desde nuestro rincón”, editat l’any 1978. Trigo Limpio van debutar amb una de les cançons d’ells que a mi mes m’agraden “Muñeca”, van representar a Espanya en l'OTI de 
1977 amb "Rómpeme, mátame", ceseguin un tercer lloc i també van anar a Eurovisió, a l’any 1980, amb "Quédate esta noche", encara que en aquest últim festival la noia que cantava era Patricia Fernández, Amaya havia marxat poc abans per crear el grup Bravo. Trigo Limpio van funcionar de l’any 1970 al 1980. Amaya es va unir al grup Txarangö, ja en els noranta, al costat de Ana Bejarano, Roberto Uranga i José Ipiña, ex-components de Mocedades i un tal Javier. Per cert que van treure un CD genial titulat "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que va ser poc valorat, però a mi sempre m'ha agradat pel seu aire tan a folk americà.
El tercet Trigo Limpio, una de les bones bandas vocals dels 70
Santabárbara – Cariño mío 1975
Quan en els 70's van començar a funcionar comercialment els solistes, duets i tercets, un d'aquests van ser Santabárbara, eren catalans i l’integraven Mario Balaguer a la guitarra i veu, Enric Millán en el baix i Alberto López a la bateria. El seu gran èxit va ser el tema "Charly" que es va publicar l’any 1973. Abans d’integrar Santabárbara, Alberto va formar part de Los Polaris i Enrique havia acompanyat a Tony Ronald, però quan tots tres eren músics d'acompanyament del cantant Georgie Dann, van decidir llançar-se pel seu compte, fen-se dir Época gravan un disc primer i Santabárbara després. Alberto va morir a Badalona a finals dels 70 i el grup va seguir, encara 
que sense continuïtat. Mario que vivia a Mallorca, va morir també. "Cariño mío" es va publicar en single l’any 1975 amb "En silencio" a la cara B. Encara que ara que estic recordant, jo crec que Mario va morir a Tarragona en un accident de circulació, en fi com no estic segur, no em feu gaire cas. A més de "Charly" que va ser el seu primer single, Santabárbara van obtenir altres èxits com "Dónde Están tus Ojos Negros”, “Abrazame”, “Adiós Amigo”, “Chiquilla" o aquest que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és diu era una composició de Enric Millán, si bé jo tinc les meves dubtes ja que l’havie gravat abans el grup italià I Cugini di Campagna sota el títul “Anima mia” i que també la van versionà en castellà. A partir de 1980 Santabárbara es van reforçar amb Primi Sancho, Santi Picó, Esteban Castañer i Jordi Colomer.
Santabarbara, un altre bon grup vocal dels 70
Daniel Magal – Cara de gitana 1978
Aquesta és la cançó de referències quan parlem de la carrera musical de l'argentí Daniel Magal, va ser el primer número U al nostre país, encara que estic referint-me a emissores de ràdio-fórmula i tots sabem com funciona això, si pagues sones i si no pagues és perquè no has de ser bo. Daniel Magal va començar interpretant música folklòrica del seu país, però arran de realitzar el servei militar, va prendre la seva guitarra i va començar a passejar-se per garitos de Buenos Aires. Al cap d'uns anys Daniel Magal entra a formar part del grup Guatambó, en un viatge a la seva província, com a teclista primer i més tard com a guitarrista i va ser coautor d'alguns temes que van gravar. L'any 1977 li ofereixen la possibilitat de gravar com a solista i Daniel Magal fitxa per CBS i grava els seus quatre primers temes “Cara de Gitana”, “Dónde andarás amor”, “Esa canción que dejó de cantar” i “Fue mas fácil despedirme que olvidarte”. Però a Espanya aquesta cançó es va publicar com a single. De fet al nostre país no ha tornat a obtenir un altre hit igual, encara que Daniel Magal segueix en actiu a l'Argentina.
Nino Bravo – Es el viento 1969
Les terres valencianes han donat grans veus al pop espanyol. Juan Bau, Francisco, Bruno Lomas, Michel, Juan Camacho, Camilo Sesto i tants altres, però la gran veu del pop espanyol dels setanta va ser Nino Bravo. Luis Manuel Ferri Llopis va néixa a Aielo de Malferit, València, un 3 de agost de 1944 i va morir en accident de trànsit a Villarrubio, Conca, el 16 d'abril de 1973. A finals de 1962 Nino Bravo va crear el conjunt Los Hispánicos, amb els seus amics Félix Sánchez i Salvador Aranda. Quan es van desfer ell es va incorporar com a cantant al grup Los Superson amb els quals va estar fins que es va llançar ja en solitari. De fet els seus companys de Los Superson van acompanyar a Nino Bravo com a banda de suport, ja en solitari i fins la seva mort. Després de la mili Nino Bravo es va llançar com a cantant solista al Festival de la Cançó de la Vall d'Uxó l’any 1968. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser el seu primer senzill i igual que "Como todos" que va ser l'altra cara, eren composicions de Manuel Alejandro. Curiosament el 
seu primer èxit va arribar amb "Te quiero, te quiero” l’any 1970, una cançó que Augusto Algueró va compondre per Raphael, però a l'andalús el tema no li va semblar bé i no va voler publicar-lo tot i haver-lo gravat, el mateix va succeir amb Carmen Sevilla i Lola Flores. Finalment la va gravar Nino Bravo i va ser el seu gran èxit i va ser designada "Cançó de l'estiu". El matí del dilluns 16 d'abril de 1973, Nino Bravo acompanyat pel seu guitarrista i amic José Juesas Francès i del Duo Humo, van de València cap a Madrid. Havien parlat de viatjar en avió, però 
finalment Nino Bravo va decidir fer-ho en el seu acabat d'adquirir automòbil, un BMW 2800 de 1970 amb la matrícula GC-66.192 (a la foto desprès del accident) comprat de seguna ma. Al terme municipal de Villarrubio, en un revolt en què aquest mateix mes havia succeït un altre accident mortal, el cotxe conduït pel cantant va sortir-se de la carretera i va donar diverses voltes de campana. Nino Bravo i els ferits van ser traslladats en vehicles particulars a Tarancón, a 13 quilòmetres, al petit hospital de Santa Emilia, regit per monges mercedàries i allí van rebre les primeres cures, sent traslladats amb l'única ambulància que disposaven a Madrid, a 80 quilòmetres de distància. No obstant això, a escassos quilòmetres de la capital, el cantant Nino Bravo va morir. Després de la seva mort es va publicar el seu disc pòstum titulat "... i volum 5" que va incloure 10 cançons gravades setmanes abans de la seva mort. Entre elles es troba "Amèrica, Amèrica" que es va convertir en tot un himne i en un dels seus grans èxits. També dins d'aquest disc apareix l'única cançó que va compondre Nino Bravo, paradoxalment titulada “Vivir”.
Gilbert Becaud – Por qué me dejas
Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com "Et maintenant” que jo us porto ara cantada en espanyol, una de les millors que van funcionar a l'Espanya als anys seixanta i que jo us la trec d’un LP recopilatori d’èxits de Gilbert Becaud en español, publicat a l’Argentina. Gilbert Becaud va néixa a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien "El Senyor dels 100.000 volts".
Acabarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock amb una frase del cantant Franco de Vita:
"Que pesada és la veritat i quan lleugera la mentida"
Tanquem Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, toco el dos i foto el camp, peró penseu que tornarem a estar junts en el proper programa, fins llavors tanco la barraqueta que sigueu bons i bones i a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
