Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Us he portat a Un Toc de Rock uns quants clàssics de la música rock, nord-americans, anglesos i canadencs. Escoltarem a The Band, els Stones, Joe Cocker, l’actor Bruce Willis, Elvis Presley, The Beatles i alguns altres més, per tancar el programa amb el pare del smooth jazz, el pianista nord-americà Bob James. Tot això i molt més en aquest viatge per la història de la música, per la nostra banda sonora que està plena de records i vivències. Anem ara a començar el programa d'avui, jo sóc Mario Prades i us dire allò de sempre…Benvinguts a Un Toc de Rock
Bruce Springsteen – Workinhg on the Highway 1984
Possiblement el millor disc o el més valorat, en la carrera del Boss, sigui "Born in the USA", publicat per Bruce Springsteen el 4 de juny de 1984 i que va ser el seu setè àlbum d'estudi. Va aconseguir el primer lloc en les llistes del Billboard el 7 de juliol de 1984, romanent en aquesta posició fins al 4 d'agost. Va ser el disc que millor s'ha venut de Bruce Springsteen, superant els 15 milions de còpies solament a Estats Units. "Born in the USA" va ser el primer disc compacte que va ser fabricat a Estats Units, en obrir CBS la primera planta de manufacturació a Indiana, l'any 1984. Fins llavors, els CD havien estat importats des del Japó. La E Street Band en aquest enregistrament eren, a més de Bruce Springsteen (cantant i guitarra), Roy Bittan (sintetitzador, piano i cors), el recordat Clarence Clemons (saxofon, percussió i cors), Danny Federici (òrgan, glockenspiel i piano), Garry Tallent (baix i cors), Steven Van Zandt a qui es coneix com Little Steven (guitarra, mandolina i cors) i 
Max Weinberg (bateria i cors). Va col.laborar en la gravació fent cors Richie "La Bamba" Rosenberg. El guitarrista, cantant i compositor Bruce Springsteen es diu de nom complet Bruce Frederick Joseph Springsteen i va néixa a Long Branch, Nova Jersey, el 23 de setembre de 1949. Ha aconseguit 20 Grammy, dos Globus d'Or i un Oscar. El Boss ha venut 65 milions d'àlbums als Estats Units i 120 a tot el món. Una de les característiques dels seus concerts és que acostumen a durar més de tres hores. A hores d'ara suposo que ja s’haurà publicat el seu nou treball que en principi es va anunciar sortiria el 6 de març d'aquest any i com a avançament, Bruce Springsteen va editar el 19 de gener "We Take Care of Our Own", com primer single del àlbum. El recordat saxofonista Clarence Clemons va participar en dos dels temes que es van gravar abans de la seva mortr, ocorreguda el 18 de juny de l'any passat.
NRBQ – C’mon everybody 1969
Aquesta gran versió del clàssic del rock and roll composta i interpretada per Eddie Cochran, és un dels temes més versionats de la història, destacat sobretot la que va fer Elvis Presley. A finals dels seixanta el grup New Rhythm and Blues Quartet, coneguts simplement com NRBQ, van realitzar una de les millors versions d'aquesta cançó, aquí al país es va publicar en single l’any 1969 i es va incloure en el seu primer LP titulat com el grup "NRBQ". La banda es va crear l’any 1967 i inicialment estava integrada pel pianista Terry Adams, al baix Joey Spampinato, el guitarrista Al Anderson, el cantant i guitarra Steve Ferguson i Tom Ardolino a la bateria, però van patir camvis constants a la formació. Tot i que NRBQ segueixen en actiu i gravant discos, amb una discografia voluminosa que impressiona per la quantitat de discos 
gravats, de la formació original avui en dia sols queda Terry Adams. El grup NRBQ va realitzar una gran versió del tema de la sèrie Los Simpson, encara que no consta oficialment com a cançó de la sèrie de televisió. Un dia d'aquests us la posaré. Respecte a l'autor, el cantant Eddie Cochran, us diré que va néixa a Minnesota el 3 d'octubre de 1938 i va morir en accident de circulació a Londres, a l'estavellar-se el cotxe en què viatjava, un taxi amb el conductor molt borratxo, contra un fanal, Eddie Cochran va morir a l'hospital St Martin's a les 4 de la tarda del diumenge 17 de abril de 1960. La seva nòvia, la cantant i lletrista Sharon Sheeley i el seu amic i també cantant Gene Vincent, van sobreviure a l'accident, encara que aquest últim va patir lesions permanents en una cama. El compositor i cantant de rock and roll Eddie Cochran està enterrat al cementiri Forest Lawn Cypress a California. Al taxista que va reconeixa anava trompa, sols els van comdenà a tres messos de presó i una multa. 
Bruce Willis – Good lovin’
L'actor Bruce Willis té una interessant carrera com a intèrpret de R & B i ens ho demostra en aquest tema que us he extret de la banda sonora de la sèrie de TV "Llum de Lluna" que es va emetre als Estats Units de l'any 1985 a 1989, on ell era el protagonista masculí i Cybill Shepherd era la femenina (veureu a la parella a la foto). Amb aquest tema el vaig descobrir jo en la seva faceta de cantant i la veritat és que s'ho monta molt bé. Bruce Willis ha gravat uns quants àlbums, sobretot interpretant R & B. Aquest és un gran tema, tot un "tros de cançó" en el què cal destacar la secció d'acompanyament, ja que quan es dedica a la música el actor es fa dir Bruce Willis and The Accelerators i els cors que fan components 
del grup The Tempations. Encara que de nacionalitat nord-americana, Bruce Willis va néixa a Idra-Oberstein, Alemanya, el 19 de març de 1955. Se'l considera un dels actors protagonistes més rendibles del cinema americà ja que es calcula que les seves pel.lícules han arribat a recaptar més de 3.000 milions de dòlars en taquilla. Com estrella del rock Bruce Willis no és el mateix, però jo estic convençut que a ell li és ben igual ja que a la música es dedica bàsicament per diversió, com molts altres companys i companyes seves de Hollywood.
A dalt Bruce Willis de jove, a sota en concert
Pat Benatar – Heartbreaker 1979
Extret de l'àlbum "In the Heat of the Night", primer disc de la cantant nord-americana Pat Benatar, aquest tema es va publicar en single el 24 d'octubre de 1979 i va aconseguir la posició 23 en les llistes del Billboard. De veritable nom Patricia Mae Andrzejewski, Pat Benatar va néixa a Brooklyn, Nova York, el 10 de gener de 1953 i va ser una de les cantants de rock que millor van funcionar en els anys 80, encara que amb l'arribada dels 90 va anar minvant la seva popularitat tot i seguir en actiu. Entre les seves cançons més famoses en els 80 cal destacar 
a més d'aquesta, "Fire and ice", "I Need A Lover", "Love Is A Battlefield", "Promises in the Dark", "We Belong" i "You Better run". Després de divorciar-se del seu primer marit de qui va prendre el cognom Benatar, es va casar amb el guitarrista de la seva banda habitual Neil Giraldo i la parella té dues filles Haley i Hana. Pat Benatar ha guanyat quatre Grammy. L’any 2006 la seva cançó "We belong", va ser usada en una campanya publicitària de 20 milions de dòlars per als hotels Sheraton. per cert, l'àlbum de debut de Pat Benatar, en què es trobava aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va arribar al lloc 12 del Billboard
Pat Benatar en directe, a sota cubertes de discos
Joe Cocker – I will live for you 1989
Aquesta cançó de Joe Cocker es va publicar en single l'any 1989 i es va extreure de l'àlbum "One night of sense" que va estar produït per Charlie Midnight. El single del que us l'he tret és l'edició francesa i és que EMI-Capitol va utilitzar per a la campanya de promoció en els mitjans de comunicació espanyols discos portats de França, una manera d'abaratir costos. En altres ocasions els discos de promoció eren alemanys. L'anglès John Robert Cocker va néixa el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Espero que amb els anys Joe Cocker hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que 
havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si, 
solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe Cocker". La foto es de Joe Cocker i Jennnifer Warnes
The Rolling Stones – Love is strong 1994
Després de cinc anys sense publicar res de nou, The Rolling Stones van treure a través del segell Virgin l'àlbum "Voodoo Lounge" que es va editar l'11 de juliol de 1994. Va ser el primer disc dels Stones sense Bill Wyman, que havia deixat la banda al començament de 1993 per discrepàncies de criteris amb Mick Jagger i Keith Richard. L'àlbum es va començar a gravar al novembre de 1993 i es va finalitzar el 23 d'abril de 1994, en els estudis Windmill Lane a Dublín. El disc va debutar en el lloc número 1 en el Regne Unit, cosa que no aconseguien des que van treure "Emotional Rescue" l'any 1980 i va ser número 2 als Estats Units on va ser doble disc de platí. Va rebre el Grammy com "Millor Àlbum de Rock". A més de Jagger i 
Richard, en els enregistraments van intervenir Ron Wood (guitarres), Max Baca (baix), Lenny Castro (percussió), Pierre de Beauport (guitarra acústica), Bernard Fowler (cors), Frankie Gavin (fiddle i whistle), Mark Isham (trompeta), Luis Jardim (percussió i shaker), Flaco Jimenez (acordió), Darryl Jones (baix), Phil Jones (percussió), Chuck Leavell (piano, òrgan, harmònium i clau), David McMurray (saxo), Ivan Neville (cors i orgue), Benmont Tench (òrgan, piano i acordió) i Bobby Womack (cors). Aquest tema va ser una de les cançons estrelles del àlbum, es va publicar en single i va arribar al lloc 14 a Anglaterra i al 91 als Estats Units. 
Ringo Starr – Samba 2012
El nou disc de Ringo Starr es titula simplement "Ringo 2012" i s'acaba de publicar el passat 31 de gener. El tema del nou àlbum que us he portat avui a Un Toc de Rock, està compost pel propi Ringo Starr que signa amb el seu veritable nom Richard Starkey, conjuntament amb Van Dyke Parks. Aquest és el disc 17 publicat per l'ex beatle i al títol amb el seu nom li ha afegit el 2012 per diferenciar-lo del disc "Ringo", editat l'any 1973 i que ha estat el més exitós de la seva carrera en solitari. En aquell disc es van incloure les col.laboracions de John Lennon, Paul McCartney, George Harrison, Marc Bolan i Robbie Robertson entre d'altres i en el nou trobem a Joe Walsh i Kenny Wayne Shepherd, a més de Michael Bradford, Steve Dubtes, Charlie Haden, Amy Keys, Kelly Moneymaker, Richard Page, Van Dyke Parks, 
Dave Stewart, Bruce Sugar, Benmont Tench, Don Was i Edgar Winter. Richard Henry Parkin Starkey Jr, veritable nom de Ringo Starr, va néixa a Liverpool el 7 de juliol de 1940 i va ser el beatle més discret, sempre semblava estar a l'ombra, però també va ser l'aglutinador i el nexe d'unió del grup, després de la mort de Brian Epstein i fins que Yoko Ono va aconseguir els seus propòsits desfent a la millor banda de rock de tots els temps, The Beatles. Avui voldria reivindicar la qualitat de Ringo Starr com a bateria, cosa que no sempre es reconeix però heu de tenir en compte que ell és esquerrà i toca la bateria com un drestà, cosa que li confereix un estil molt personal i reconegut per els entesos. Ara us explicaré una curiositat, Ringo va ser el primer bateria de la història del rock que va tocar el seu instrument des d'una tarima, alguna cosa avui completament habitual i que no crida l'atenció per gastat, però ell va ser el primer a fer-ho.
Dave Stewart, Bruce Sugar, Benmont Tench, Don Was i Edgar Winter. Richard Henry Parkin Starkey Jr, veritable nom de Ringo Starr, va néixa a Liverpool el 7 de juliol de 1940 i va ser el beatle més discret, sempre semblava estar a l'ombra, però també va ser l'aglutinador i el nexe d'unió del grup, després de la mort de Brian Epstein i fins que Yoko Ono va aconseguir els seus propòsits desfent a la millor banda de rock de tots els temps, The Beatles. Avui voldria reivindicar la qualitat de Ringo Starr com a bateria, cosa que no sempre es reconeix però heu de tenir en compte que ell és esquerrà i toca la bateria com un drestà, cosa que li confereix un estil molt personal i reconegut per els entesos. Ara us explicaré una curiositat, Ringo va ser el primer bateria de la història del rock que va tocar el seu instrument des d'una tarima, alguna cosa avui completament habitual i que no crida l'atenció per gastat, però ell va ser el primer a fer-ho.
Ringo Starr front de la seva batería a l'àpoca amb The Beatles
The Band – The weight 1968
i veu), Garth Hudson (piano), Richard Manuel (cors) i Robbie Robertson (guitarra acústica). Al cinema aquest tema ha estat usat en diverses ocasions, però jo vull fer referència a la banda sonora del film "Easy rider" en què es va incloure i és el primer "road movie" de la història del cinema. Inicialment The Band es van cridar The Hawks i van ser la banda de suport del cantant Ronnie Hawkins entre 1959 i l'any 1963. Posteriorment, Bob Dylan els reclutaria per a la seva històrica gira de 1965-1966, així com per a l'enregistrament de l'àlbum "Planet Waves", quan van decidir separar-se de Bob Dylan, la discogràfica els va batejar com The Band, referint-se a "La banda de Dylan" . En grup va tancar portes després de realitzar un memorable concert anomenat "The Last Waltz" que va ser rodat com pel.lícula per Martin Scorsese i es va publicar en format triple vinil. El cantant i baix Rick Danko moriria a Nova York el 10 de desembre de 1999. 
The Band en directe
Bill Deal & The Rhondells – I’ve been hurt 1969
Aquest bon tema de Bill Deal & The Rhondels que escoltem ara a Un Toc de Rock no estic segur de que arribés a publicar-se mai aquí a Espanya, però va ser versionat, entre d'altres, pels Z-66 de Lorenzo Santamaría i els barcelonins Albert Band. Bill Deal & The Rhondels es tractava d'un grup nord-americà molt nombrós, eran 9 components, però van arrivar a ser 13. El grup Bill Deal & The Rhondels és va crear l’any 1965 a Virginia Beach, Estats Units i amb aquest tema van arribar al lloc 35 del Billboard l’any 1969. Bill Deal que era el líder, cantant i teclista del grup, va néixa el 8 de juliol de 1944 i va morir un 10 de desembre de 2003 i per cert, tot i ser un grup que van fer R & B, Bill Deal, com la majoria de músics de la banda, era blanc. L'any 1969 Bill Deal & The Rhondels van col.locar dos temes en les llistes, van gravar un sol LP, poc més van fer, peró aquesta es la cançó més important a la seva curta carrera musical.
Bill Deal & The Rhondells
Elvis Presley – Anything that’s part of you 1962
La cançó que escoltem ara en la veu d’Elvis Presley, va ser composada per Don Robertson i a Espanya es va fer una gran versió a un dels primers discos dels Lone Star, a Italia va ser Bobby Solo y uns quans anys més tard als Estats Units la tornaria a gravar i portà a l’èxit Billy Crash Craddock. Elvis Presley la va gravar el 15 d’octuvre de l’any 1961 i es va editar en single el 27 de febrer de 1962, com a cara B, desprès s'ha inclos a uns quans recopilatoris d'èxits. Elvis Aaron Presley, el Rei, va néixa a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis, 
Tennessee el 16 d'agost de 1977 i va ser reconegut com el Rei del Rock. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. De fet la discogràfica d'Elvis Presley va treien álbums sense parar i tots es venen, si no, no ho farien. Va debutar amb un single que Elvis Presley va gravar per a la seva mare i que avui és peça de col leccionistes, es tracta de les cançons "That's All Right Mama" i "Blue Moon of Kentucky" que es va editar el 19 de juliol de 1954. A la foto veureu a Elvis Presley de nen amb els seus pares.
The Beatles – Norwegian wood (This Bird Has Flown) 1965
Aquest tema va aparèixa per primera vegada en l'àlbum de The Beatles "Rubber Soul", publicat el 3 de desembre de 1965. Està signada com era habitual en ells, pel tàndem Lennon / McCartney, però va ser escrita per John Lennon, encara que Paul McCartney va contribuir en part de la lletra. És una mostra palpable de l'evolució de The Beatles en el món de la música ja que és la primera cançó que va incloure sitar, un instrument indú que en la gravació toca George Harrison i es un dels primers temes que es pot dir van ser l'inici de la psicodèlia. El cantant en aquesta gravació és John Lennon, però va ser George Harrison que començava a interessar-se en 
la meditació ia adoptar la cultura hindú en la seva vida, qui va prendre la decisió d'incloure un sitar en la cançó mentre la gravaven els dies 12 i 21 d'octubre de 1965. Respecte d'això George Harrison (Liverpool, 25 de febrer de 1943 - Los Angeles, 29 de novembre de 2001) va manifestar una vegada "Vaig comprar un sitar barat en una botiga anomenada Índia Craft a Londres. No sabia realment què fer-ne amb ell. Però quan estàvem treballant en "Norwegian Wood" necessitava fer calcom més. Va ser una cosa espontània ... El vaig prendre, vaig buscar les notes i vaig començar a tocar-lo. Es va gravar i vam donar just en el clau".
Curtis Stigers – I wonder why 1991
Dins de la banda sonora de la sèrie "Dawson 's Creek" es trobava aquesta gran cançó del saxofonista i cantant nord-americà Curtis Stigers. Inicialment el tema es va publicar l'any 1991 en format maxi-single i va aconseguir la cinquena posició al Regne Unit i la novena als Estats Units. De fet és el tema més important en l'àmplia carrera del saxofonista nord-americà Curtis Stigers que va néixa a Boise, Idaho, el 18 d'octubre de 1965. Al llarg de la seva àmplia carrera a acompanyat en enregistraments i gires a Gene Harris, Elton John, Eric Clapton, Prince, Bonnie Raitt, Rod Stewart, The Allman Brothers Band i Joe Cocker, ha fet duets amb Julia Fordham i va participar en la banda sonora del film "The Bodyguard" acompanyant a Whitney Houston, un àlbum que va vendre només en els Estats Units 17 milions de còpies.
Donald Fagen – Maxine 1983
Quan Steely Dan es van desfer, ambdós músics van prendre camins separats i van continuar les seves carreres en solitari. La de Walter Becker possiblement hagi estat la menys rellevant, però Donald Fagen (10 de gener de 1948, Passaic, Nova Jersey) ha tret pocs discos, encara que són molt importants musicalment parlant. En el primer d'ells titulat "The Nightfly" que es va publicar el 29 d'octubre de 1982, trobàvem aquest tema que us he portat ara a Un Toc de Rock per a compartir-lo amb tots vosaltres, és tot un "peaso cansión". El LP va arribar al lloc 11 en les llistes del Billboard i va ser disc de Platí als Estats Units, sobretot gràcies al single amb "IGY (What a Beautiful World)" que també li va valer a Donald Fagen un Grammy al 83. L'àlbum va ser produït per Gary Katz i va comptar amb un munt de músics, liderats per Donald Fagen (òrgan, sintetitzador, harmònica i cantant), al costat de Dave Bargeron (trombó), Michael Brecker (saxo), Randy Brecker (trompeta), Larry Carlton (guitarra), Ronnie Cuber (saxo), Rick Derringer (guitarra), Frank "Harmonica Frank" Floyd (cors), James Gadson (bateria), Ed Greene (bateria), Gordon Grody (cors), Anthony Jackson (baix), Steve Jordan (bateria), Steve Khan (guitarra acústica), Abraham Laboriel (baix), Daniel Lazerus (cors), Will 
Lee (baix), Hugh McCracken (guitarra i harmònica), Leslie Miller (cantant i cors), Marcus Miller (baix), Rob Mounsey (sintetitzadors i teclats), Roger Nichols (percussió i efectes), Michael Omartian (piano i sintetitzadors), Dean Parks (guitarra), Greg Phillinganes (sintetitzadors i piano), Jeff Porcaro de Toto a la bateria, Chuck Rainey (baix), Zachary Sanders (cantant i cors), Valerie Simpson (cantant i cors), David Tofani (trompeta i saxo), Starz Vanderlocket (percussió i cors) i Paul Shaffer (òrgan). La veritat és que des que va gravar el segon disc de Steely Dan, Donald Fagen i el seu company es van acostumar a treballar amb molts músics d'estudi, cosa que confereix gran qualitat als seus enregistraments, però va motivar que deixessin de fer gires. Amb el nou segle Donald Fagen i Walter Becker s'han unit de nou i han tornat a posar en marxa Steely Dann (a la foto en l'actualitat) traient dos discos nous, un l’any 2000 i un altre el 2003, a més d'un grans èxits l'any passat.
Billie Holliday – Stormy weather
L'extraordinària cantant de color Billie Holliday es deia en realitat Eleanora Fagan Gough i va néixa a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915. Anomenada Lady Day, està considerada, juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, les més importants i influents veus femenines del jazz de tots els temps. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No obstant això va ser l'heroïna i l'alcohol els que la van destruir. La seva vida personal va ser tan turbulenta com les cançons que cantava i va confessar públicament la seva bisexualitat amb el que això representava a la societat puritana nord-americana de l’època. Es va casar amb el trompetista Jimmy Monroe el 25 d'agost de 1941. Mentre encara estava casada amb Monroe, va tenir una relació amb el trompetista Joe Guy. Finalment, es va divorciar l'any 1947 i despres també es separaria de Guy. El 28 de març de 1952, Billie es va casar amb 
Louis Mckay, un "Justicier" de la màfia. Mckay, com molts dels homes de la seva vida, era violent però va tractar de treure-la de les drogues. Ja estaven separats en el moment de la seva mort. Es va parlar de les seves relacions íntimes amb l'actriu Tallulah Bankhead, encara que aquesta va desmentir els rumors. Billie Holliday va ser arrestada per possessió d'heroïna i va estar vuit mesos a la presó. El seu permís per treballar en els clubs de Nova York (la New York City Cabaret Card) va ser revocada, aixó la va impossibilitar per que treballés durant els últims dotze anys de la seva vida i Billie Holliday va morir per cirrosi hepàtica el 17 de juliol de 1959 als 44 anys d’edad. Es trobava en la misèria i el seu únic patrimoni eren 750 dòlars. Billie Holiday va ser enterrada al cementiri Saint Raymond al Bronx de Nova York. La cançó "Stormy Weather" és un estàndard del jazz i va ser escrita l’any 1933 per Harold Arlen i Ted Koehler per ser cantada per primera vegada per Ethel Waters en una actuació al Cotton Club de Harlem, però la primera en gravar-la va ser Lena Horne l’any 1941 i dos anys més tard, el 1943 la va cantar a la pel.lícula del mateix títol que va protagonitzar.
Bob James – Women of Ireland 1976
El tema amb què tancarem Un Toc de Rock per ara, va ser una composició de Sean O'Riada (1 d'agost de 1931 - 3 octubre 1971), un dels pares de la música tradicional celta i que ha estat gravada per multitud d'artistes, encara que moltes vegades li han canviat el títol, des de The Christians que la van titular "Words" a Andrea Corr, passant per The Cheftains que la van titular "MNA na hÉireann", a més a més de Carlos Núñez, Alan Stivell, Sarah Brightman, Sinéad O 'Connor, Nolwenn Leroy, fins i tot el guitarrista Jeff Beck, però Bob James que la va incloure en el seu àlbum "Three", realitza una magistral interpretació en clau de jazz-fussion en 
al qual tots els instruments prenen el seu protagonisme. En aquest àlbum van participar els saxofonistes Grover Washington Jr i Tim Whistle, Harvey Mason a la bateria, Gary King al baix, Eric Gale i Hugh McCracken a les guitarres, al costat d'un munt de músics, a més d'una secció de metalls i una altra de corda . El pianista, productor i arranjador de jazz Bob James va néixa el 25 de desembre de 1939 a Marshall, Missouri i està reconegut com un dels progenitors del smooth jazz. Dues cançons de Bob James "Nautilus" del disc "One" editat el 1974 i "Take me to the Mardi Gras" que era a l'àlbum "Two" de 1975, es troben entre les cançons més samplejades en la història del hip hop. El pianista Bob James ha publicat 29 àlbums com a solista.
La frase per acabar el programa d'avui és del cantautor argentí Atahualpa Yupanqui i jo vaig escoltar personalment com la deia a una actuació que va realitzar en una emissora de ràdio a finals dels seixanta, a un jove molt mal educat que mentre Don Ata parlava, el noi es dedicava a fer bromes i riure. Després d'escoltar-la no vam tornà a tenir "neci" a la resta del concert.
"El neci riu a riallades, el savi amb prou
feines es somriu"
Ara toco el dos i acabem per avui Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant,i Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre jo foto el camp, peró tornarem a estar junts en el proper programa, fins llavors tanco la barraqueta i que sigueu bons i bones, a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario