Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Avui anem a començar Un Toc de Rock molt verbeneros. Amb so calent, un mestissatge de cultures i músiques. Ajuntarem el calor tropical amb el pop espanyol i també escoltarem a tot un seguit de grups valencians. El Llevant espanyol ha donat grans músics al rock i pop nacional i avui sonaran en el programa uns quants d'ells, en aquest recorregut d'avui per la banda sonora de les nostres vides, per la història de la música. Per tant ja ho sabeu, jo sóc Mario Prades i des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus us dire alló de...Benvinguts a Un Toc de Rock
Juan Perro – Esta tierra no tiene corazón 2000
Quan Ràdio Futura arribava a la seva fi Santiago Auserón ja havia mirat cap a Cuba i després d'unes vacances allà, se sentia molt influenciat i musicalment unit a l'illa caribenya. Quan va tornar a Espanya va demostrar totes aquestes influències en els últims treballs de Ràdio Futura i posteriorment, l'any 1993, va crear un projecte al que va anomenar Juan Perro, en el qual va col.laborar el seu germà Luis. Santiago Auserón va néixer a Saragossa, el 25 de juliol de 1954. Va ser cantant i líder de Radio Futura, considerats encara avui en dia una de les millors bandes espanyoles de la història del rock, encara que jo sempre discrepi d'això, sense negar-lis la seva qualitat. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum "Mr. Hambre" que es va publicar l’any 2000 i va ser el seu tercer disc. La veritat és que molts diuen que 
Santiago Auserón, primer amb Radio Futura i posteriorment amb Juan Perro, és el creador de la fusió entre pop-rock i el so caribeny, però no és cert, molt abans ho va fer Ciudad Jardín i altres grups i en els seixanta fins i tot Los Mustang van gravar cançons que eren un mestissatge, com "La Batea". Tot això sense oblidar a Los 3 Sudamericanos, Los Tamara o Los Mismos. És clar que també he escoltat a alguns que tenen poca visió històrica de la música que afirmen que el creador d'aquest mestissatge entre cultures musicals va ser Jarabe de Palo... Per cert que vull des Un Toc de Rock recordar a Enrique Sierra (a la foto) (Madrid, 29 de juliol de 1957 - 17 de febrer de 2012) que va ser guitarra de Radio Futura i va morir fa un parell de setmanes. Va pertànya amb tot just 19 anys a Kaka de Luxe, un grup de curta trajectòria però una referència musical de la movida madrilenya. D'allí van sortir Alaska, Ana Curra, Nacho Canut, Manolo Campoamor, Fernando Márquez "El Zurdo" i Carlos Berlanga. 
A sota Santiago Auseron (d'esquena) amb Radio Futura i acompanyan-lo el
guitarra català Àlex Sánchez. La foto està feta a un concert de Radio Futura
a La Fàbrica de Reus (Foto: Mario Prades)
Sergio Makaroff – Esta noche solo quiero bailar 1996
El cantautor argentí Sergio Makaroff va arribar un bon dia des de la seva Argentina natal i després de col.laborar amb Tequila, va acabar a principis dels 80 recalant a Barcelona. El seu millor àlbum és indiscutiblement "Un hombre feo" que va publicar l’any 1996 i del qual us he extrec el tema que us porto a Un Toc de Rock d'avui i és un cant a la bona vida i ens ho diu clarament "Esta noche solo quiero bailar". Sergio Makaroff va néixa a Buenos Aires el 7 de desembre de 1951. Als 14 anys era el disc-jockey a les festes de l'escola i posteriorment i amb el seu germà Eduardo van crear el duo Los Hermanos Makaroff (son els dos de la foto), les primeres actuacions van ser com a teloners de Sui 
Generis, la banda de Charly García, un dels millors grups del rock argentí i als que no hem de confondre amb la banda del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90. Eduardo forma part actualment del grup Gotan Project. Sergio Makaroff també es dedica a la composició i ha fet cançons per a Andrés Calamaro, Los Rodríguez, Azucar Moreno o Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista Efe Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Repetixo, el millor disc editat per Sergio Makaroff és al meu parer "Un hombre feo" on hi havia la que possiblement sigui la seva millor cançó "Tranqui Tronqui".
Daniel Diges – ¿Porqué te vas? 2012
Daniel Diges te ja el seu segon disc, titulat “¿Dónde estabas tú en los 70?”, al mercat i seguin la moda que las discogràficas han vist dona cales, ha gravat un álbum ple de versions de cançons históriques del pop espanyol que vui supossar l’hi ha sigut imposat per la casa de discos. Entre elles es trova aquesta que sona ara a Un Toc de Rock i que va ser un dels grans èxits de Jeanette en solitari i sense els Pic-Nic. De fet la versió original de Jeanette va arrivar fins i tot a clasificarse a les llistes del Billboard americà. Daniel Diges ens va representar en la passada edició del festival d'Eurovisió i un "tronat" va saltar a 
l'escenari destrossant-li la seva actuació. Daniel Diges va treure el seu primer LP amb el seu nom per títol, el 23 de maig del passat 2010 i sabeu una cosa, el disc no era "Algo pequeñito" encara que la cançó es trobi allà, estava ple de tocs jazzístics i de swing que ho fan quelcom digne d'atenció i que jo trovo a faltar en el nou álbum. Daniel Diges va néixa a Madrid el 17 de gener de 1981. Es va donar a conèixa interpretant a David "Gato", en la sèrie d'Antena 3 "Nada es para siempre", entre el 1999 i el 2000 i també va intervindre al musical "Los Miserables". A mi, amb aquest pel d'escarola que porta sempre em recorda al britànic Leo Sayer al que si ho recordeu, ja em escoltat a Un Toc de Rock.
Siniestro Total – Bailaré sobre tu tumba 1985
Durant els anys 80 va sorgir un moviment musical a Galícia, bastant radical i independent, però que va fer que la joventut espanyola es fixés en la comunitat de Rosalía de Castro i es preguntés Què passa musicalment a les terres galegues? Al costat de grups com Os Resentidos destaquen sobretot Siniestro Total i aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock i que és un dels més representatius de la seva carrera. És clar que quan parlem de l'inici popular del pop rock galego hem de pensar en Los Tamara i sobretot en Andres Do Barro que a finals dels 60 va aconseguir l'únic número 1 en vendes de la història del rock al país amb la seva cançó "O tren" , interpretada en gallec. En aquest disc Siniestro Total són Miguel Costas (cantant i guitarres), Alberto Torrado (cantant, baix i teclats), Julián Hernández (cors i bateria) i Javier F. Soto (guitarra, orgue i cors). Van col.laborar Paloma i Cristina Lliso del grup Esclarecidos, als cors, Malcolm X (teclats), 
Víctor, Javier, Lolo, Regino, Julio, Josele, Artemio, Antonio, Paco, Pepo, Os Resentidos i Modesto Román als cors, junt a Vicente Alberte com a segona bateria. Cal destacar que en la seva formació l'any 1981 van comptar amb Germán Coppini que després del disc “¿Cuándo se come aquí?” crearia Golpes Bajos i també gravaria en solitari. Per Siniestro Total han passat uns quants músics al llarg de la seva història i actualment està integrat per Julián Hernández, Javier Soto, Óscar G. Avendaño, Ángel González i Jorge Beltrán. “Bailaré sobre tu tumba” donava títol al seu quart àlbum que es va publicar al desembre de 1985, encara que s'havia gravat a l'estiu. Va estar produït per Paco Trinidad. Siniestro Total tenen gravats 13 àlbums d'estudi, sis recopilatoris i quatre directes. 
Siniestro Total en directe
Betty Troupe – El vinilo 1983
concerts amb les tres noies plenes de glamour i els vestuaris d'allò més fashion, van saber cridar l'atenció de la gent i les cases de disc, se'ls va dir els B-52's espanyols. Van fitxar per Ariola i l'any 1983 es va publicar el seu primer maxi single amb el tema "El vinilo" que escoltem ara. Van ser produïts per Nacho Cano. Però Betty Troupe eren molta tropa i van sorgir la gelosia professionals entre Marina i Flora que va acabar amb l'expulsió de la primera i la seva substitució per Maruchi Oliete amb la qual van gravar el seu primer LP "Nuevos Héroes" editat l’any 1984 i que va ser un fracàs a nivell vendes. Això va provocar que el grup, tan ràpid com havia pujat es dissolgués i caigués en l'oblit. Per cert, al LP es va incloure el tema "Reflejos" que es va editar com el seu segon i últim single, era una versió del grup britànic The Passions.
Alan Cook – Bad dreams 1986
El tarragoní Xavié Carbó es va fer molt popular musicalment amb el nom artístic d'Alan Cook. Va gravar 4 maxi-singles per al segell Max Music i les seves cançons es van incloure en els primers "Max Mix" de la història que van començar Mike Platines i Javier Usía i va seguir amb José María Castell i Tony Peret. Tots els maxis d'Alan Cook van aconseguir xifres de vendes molt importants, classificant-se en les llistes de les emissores de ràdio fórmula del país, clar que això no vol dir gaire ja que tots sabem com funciona això, si pagues sones, però el que no es va comprar va ser el número 1 obtingut al Japó amb el "Do you want to stay" i aquest que us porto ara "Mals somnis" que també va arribar a classificar-se a Alemanya i jo he vist les liquidacions per les vendes al país germànic ja que durant un temps vaig ser el mànager d'Alan Cook. Els seus hits van ser a més del ja esmentat, "I Need Somebody To Love Tonight" i "Running away". Curiosament gent com 
Alan Cook (a la foto amb Miguel Bosé) o el sabadellenc David Lyne van ser considerats cantants italians, però eren més catalans que la senyera. Quan Alan Cook va aconseguir recuperar el seu contracte amb Max Music vam negociar un àlbum amb cançons seves molt més funkys amb altres discogràfiques, Quan ja estava casi firmat el contracte amb DRO, aquesta va ser absorbida. Mentrestant Alan Cook & The Cookies van ser teloners en la gira espanyola d'Al Stewart que jo vaig organitzar. Alan ha gravat molts anuncis per a televisió i va treballar durant molt temps com a cantant d'orquestres, destacant el seu treball en l'Orquestra Costa Brava i va participar en el musical "Germans de sang" amb Àngels Gunyalons. Ara escoltem a un bon amic, Alan Cook que des de fa anys resideix a Altafulla.
Mario Prades, a dalt amb Tony Peret, a sota amb Mike Platinas
Revolver – No va más 1995
Des del àlbum "El Dorado", tercer disc editat per Revolver i publicat l'any 1995, us porto a Un Toc de Rock una de les seves millors cançons i també una de les seves millors lletres. A mi em va agradar des del principi la frase "He passat mitja vida intentant trobar frases que justifiquin el que ha fet l'altra mitja". L'àlbum es va gravar entre desembre de 1994 i gener de 1995 en els estudis El Cortijo de Marbella, a Màlaga i Carlos Goñi repeteix producció amb Mick Glossop, qui va ser el productor de "Básico". Els músics són Carlos Goñi (guitarres, harmònica, teclats, guitarra slide, arranjaments de corda i veu), Neil Harland (baix), Paul Smith (bateria i percussió), George Hall (teclats), Cristina González i Mary Jamison als cors , The Kick Horns van ser la secció de vents, sense oblidar Gino Pavone (percussió), Cuco Pérez (acordió), Miquel Morell (saxo) i Raúl Pérez "Lulo" (trompeta). Encara que s’el considera valencià, 
Carlos Goñi va néixa a Madrid el 8 d'octubre de 1961. Va formar part del grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va incorporar a Comité Cisne amb els que va editar diversos discos molt interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo ens coneixíem de la seva època en Comité Cisne i em van trucar de Wea, la seva discogràfica per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de Tarragona, vam quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al costat de casa meva i quan ens vam veure no vaig poder deixar de comentar-li el molt que s'havia aprimat. Em va dir textualment “Wea me dio un tiempo limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, decían que no daba la imagen”.
Duncan Dhu – En algún lugar 1987
Els de Sant Sebastià es van donar a conèixa popularment amb el tema “Cien gaviotas” que estava inclòs en el seu LP "Canciones". Duncan Dhu és van crear el 4 d’agost de 1984 i eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Los Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. L’1 febrer 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia independent Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui en dia, el disc és peça buscada per cuasi tots els col.leccionistes. El disc "Canciones" era el seu segon 
treball i va ser produït per Paco Trinidad i el "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio. Encara que ja tots sabem malauradament com funciona això, qüestió de "money". Però el que ningú els pot negar és que del LP van vendre 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els déixa el 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral.lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Però van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú. “En algún lugar” obrie el LP “El grito del tiempo” editat l’any 1987 i que va vendre més de 400.000 copies i va fer que es declarés a Duncan Dhu “el grup espanyol amb més vendes del 1987”. Per cert que Mikel Erentxum fa poc que ha tret un disc nou i no està gens malament. Escoltarem alguna cosa un altre dia.
Mario Prades amb Mikel Erentxun
Blue Moon – Barato ron 1988
Segim a terres valencianes. Amb producció de Carlos Goñi (Revolver) que també col.labora amb la seva guitarra en aquest tema, es va publicar l'any 1988 el LP "El último tren" del grup Blue Moon, bon rock and roll que també ens va arribar des de les terres valencianes. Al costat de Rock'n'Bordes, els Blue Moon va ser la millor banda de rockabilly dels 80 a València. Aquest va ser el seu segon àlbum i l’últim, el primer amb el nom del grup per títol, es va editar l'any 1987, encara que es van crear el 1979. Inicialment Andrés Sánchez "Suco" tocava el baix, però va passar a cantar. El grup es complementava 
en aquest enregistrament amb José Rosario "Parri" al baix i que havia estat membre de Los Incorregibles, Juanmi a la bateria, Pepito a la guitarra i cors i Eduardo Mafé a la guitarra que els va deixar poc després d'aquest enregistrament, sent el mateix Carlos Goñi, en aquell temps encara en Comité Cisne, que tocava en els concerts. Només van gravar dos discos i poc després es desfan. Parri i Suco van ser components d'Atento Coyote i Los Renegados, encara que no fa molt que han tornat a posar Blue Moon en marxa, però poc més us puc dir. Aquest disc es va gravar del 7 al 22 de març de 1988 a dels Estudis Tabalet, a Alboraia. Es va publicar a través de Intermitent i va ser distribuït per Ginger Music.
La Brigada Lincoln – El último cobarde 1986
Seguim a València i ara escoltarem a un grup que es va englobar també en el rock and roll, però s'acostaven més al rock garatge, es tracta de la Brigada Lincoln. El tercet es va crear a Elda, Alacant, el 1984 i inicialment es van fer dir Tupés Oscuros. L’any 1985 participen en el concurs de rock que organitza la Regidoria de Joventut d'Elda, quedant en segon lloc després del grup punk Skape, cosa que els permet gravar el seu primer disc, un single compartit amb el grup guanyador, que editaria Xirivella Records. Van canviar despres el seu nom a La Brigada Lincoln i eren Fabián Villena (veu i guitarra), Patricio Caparrós (baix) i Chimo Llopis (bateria). Aquest tema es trobava en el primer disc de La Brigada Lincoln, un mini-LP enregistrat als Estudis Musicgrama de Madrid del 16 al 19 de febrer de 1986. La Brigada Lincoln van treure un altre disc per a un segell independent valencià "La sed" l’any 1987 i van fitxar amb Zafiro que els va publicar "La piel del Sur" el 1988 i "Soldadito español" l'any 1989. Però La Brigada Lincoln no acabaven de funcionar comercialment i van tornar a canviar-se el nom passant a ser Cienfuegos, nom amb què gravarien l'àlbum "Besos" l’any 1990, més comercial i rocker, però no obtindria l'èxit esperat. Cienfuegos es dissoldria dos anys després, deixant diverses cançons gravades per a un segon àlbum que mai va arribar a editar-se.
El tercet La Brigada Lincoln i alguns dels seus discos amb els tres noms
Franco de Vita - Louis 2012
S'acaba de publicar un nou CD del cantant veneçolà, establert a Madrid, Franco de Vita titulat "En primera fila", un disc en directe gravat en un concert que Franco de Vita va realitzar a Miami i que recull els seus temes més populars. Aquest és un d'ells, una bona cançó que us he portat a Un Toc de Rock perquè la gaudim junts. Franco Atilio de Vita De Vito que és el seu nom complet, va néixa a Caracas el 23 de gener de 1954, fill d'emigrants italians. Al llarg de la seva carrera que va començar als 70 formant part del grup Corpus i més tard d'Ícar per llançar-se en solitari l’any 1983. Ha aconseguit 
nombrosos premis i reconeixements que inclouen un ASCAP, l'Associació de Compositors, Autors i Editors d'Estats Units , alguna cosa extraordinària per a un llatinoamericà, un Premi Llatí d'Honor de l'Acadèmia de les Arts i Ciències de la Música d'Espanya, Premis de la Música, Premi Periodista Llatí i Grammy Llatí entre molts altres. Encara que el nou treball s'ha publicat a Espanya fa poc més d'un mes, als Estats Units va sortir l'any passat i va aconseguir dos Grammy. En el concert i en el disc col.laboran Alejandra Guzmán, Gilberto Santa Rosa, Debi Nova, Santiago Cruz, Leonel García i Noel Schajris (ex-Sin Bandera). Franco de Vita va publicà el seu primer disc l’any 1984 i des de llavors ha editat 15 àlbums.
Los Lunes que Quedan – Los años que nos queda por vivir 1999
Són unes quantes les cançons que ens han deixat Los Lunes, tant en la seva primera etapa com a trio, com en la segona quan eren solsament dos i es van fer dir Los Lunes Que Quedan. Un llegat musical que ha passat a formar part de la història del pop espanyol i als que ara recordem a Un Toc de Rock. Los Lunes eren madrilenys, de Vallecas i el grup l'integraven Enrique Díaz (veu), Fernando Polaino (guitarra) i Javier García (baix). Es van crear l’any 1992, però en el 94 publiquen "El segundo" que com el seu títol indica era el segon disc, editat pel segell Tábata Música y Letra que va ser produït per Alejo Stivel i del qual es va extreure el senzill "Una canción de despedida" que va ser utilitzat per a la sintonia del programa "La Gramola" en M-80. Després de la marxa de Javi García, la formació queda reduïda a dos components i com sembla ser que van haver problemes per l’us del nom, ells passen a anomenar-se Los Lunes Que Quedan, en clara alusió al que havia marchat. Fitxen pel segell DRO i publiquen el seu tercer LP "Los Lunes Que Quedan" a l’any 1999 i del que us he tret aquesta gran cançó que escoltem ara, tot i que Los Lunes que Quedan ancara traurien un quart disc que era recopilatori amb algunes cançons noves, van acabar per desfer-se.
Alberto Bourbon – Antonio 1975
Aquesta cançó d’Alberto Bourbon sempre em recorda a un noi del meu carrer, el carrer Bassegoda, a Sants. Vivia una mica allunyat de casa meva, en un pati ple de plantes baixes. Crec recordar que es deia David i amb onze o dotze anys se'n va anar amb la seva família al rompeolas de Barcelona. El van enviar a comprar-se un gelat i el van veure tornar caminant sobre les grans pedres. Però no va arribar mai. Va aparèixa dies més tard, crec que va ser a Sant Carles de la Ràpita. Va caure en un forat entre les roques de l'escullera i el mar el va arrossegar. Alberto Bourbon es un altre dels cantautors sorgits en els 70 que van treure discos molt interessants, però que no va tenir la repercussió que mereixia. De fet ell 
va començar a finals del seixanta. Alberto Bourbon era fill d'un diplomàtic francès assentat a Espanya i es va quedar al nostre país. Quan Alberto Bourbon (a la foto amb Rocío Jurado) va deixà els escenaris no va abandonar la música i es va dedicar a compondre bandes sonores, entre elles "Memorias de Leticia Valle" l'any 1979 o "El jardín secreto" al 84 i també va compondre cançons per a altres cantants, entre ells Massiel, Rocío Jurado, Mocedades, Marisol, Nydia Caro, Donna Hightower i molts més. En total Alberto Bourbon va publicar 7 singles, el primer l'any 1968 i l'últim al 1975 i també dos LP's. Rama Lama ha editat un CD amb els seus temes i es molt recomenable. Curiosament moltes de les cançóns que va gravar en els seus inicis eren acústiques i en la línea cantautor, però van ser regravades ja en els setanta amb acompanyament orquestal i molt més completes musicalment parlan.
Patxi Andión – Maria 1983
Encara molts recordareu aquella cançó que ens parlava del Rastre de Madrid i que es titulava "1, 2 i 3", però el seu autor i intèrpret, el cantautor i actor Patxi Andión té cançons que amb no tanta repercussió mediàtica, tenen molta més qualitat. Una d'elles és "Rogelio", una lletra descarnada i dura que reflecteix situacions molt més habituals del que podem imaginar. Patxi Andión va interpretar el paper del Che Guevara en l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio, pero també va fer cinema, recordau “Libertad provisional” amb Concha Velasco (junts a la foto). Patxi Andión va néixa el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca. Aquest tema que
escoltem avui es trobava en el seu LP titulat "Amor primero" de 1983. La cançó de Patxi Andión es va publicar en format single i ens parla d’un home empresonat i que somia amb la llibertat. Una vegada vaig organitzar un acte a la presó de Tarragona on va actuar la cantant Mara Castel i vaig escoltar a un pres dir-li una cosa a un dels funcionaris, dins d’un coloqui distes que em va impressionar: "Jo cumpliré la meva condemna i marxaré, però tu et quedaras aquí fins que et jubilis”. Fa poc temps va morir Amparo Muñoz que havia sigut la seva dona i de la que estava divorciat. Patxi Andión va intervindre a l'ópera-rock "Evita", fent de Che Guevara i al costat de Paloma San Basilio. Parlan de Madrid, un dia vaig escoltar una frase sobre la capital del regne que em va agradar, em van dir un supervisor del departament de Pàgines Groges de Telefónica "A Madrid ningú se sent foraster perquè ningú és de Madrid".
La frase per acabar el programa d'avui d'Un Toc de Rock és del genial Albert Einstein que va dir:
"Estic absolutament convençut que cap riquesa del
món pot ajudar a que progressi la humanitat. El
món necessita pau permanent i bona voluntat
perdurable"
Ara toco el dos i marxo, tanquem per avui Un Toc de Rock des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, però tornare en el proper programa. A reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario