Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Anem a començar Un Toc de Rock i ho farem a Anglaterra, per saltar a Canadà, d'allí a Itàlia i així seguir aquesta singladura, aquest viatge pels records musicals de la nostra vida, un recorregut per la nostra banda sonora que emprenem junts dues vegades per setmana i amb repetició de programes en moltes de les emissores que emeten Un Toc de Rock. Per tant i des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, obrim la barraqueta, jo soc Mario Prades. Benvinguts a Un Toc de Rock
The Move – Blackberry way 1968
La cançó que escoltarem ara es va editar el 28 de novembre de 1968, com a cara A d'un single i estava escrita per Ron Wood. Va ser un dels seus grans èxits i va estar produït per el nord-americà Jimmy Miller. El grup anglès The Move eren originaris de Birmingham i l’integraven Chris 'Ace' Kefford i Trevor Burton als quals es van unir un jove guitarrista anomenat Ron Wood que tocava amb Mike Sheridan's Lot i que componia les seves pròpies cançons, al costat del cantant Carl Wayne que havia coincidit anteriorment amb Kefford al grup Carl Wayne and The Vikings. El lloc de bateria va ser ocupat per un altre ex-Viking, Bev Bevan, quan el va rebutjar John Bonham per unir-se més tard als Led Zeppelin. La veritat és que Tony Secunda, el seu primer manager, va saber llançar al grup, a la seva manera clar. Secunda va aconseguir fer de The Move la 
banda resident del prestigiós Marquee de Londres. Vestits com gàngsters, amb sabates i corbates blanques, els va proporcionar una imatge impactant. "Mai us rigueu davant de la càmera a cap sesió fotogràfica", va ser la terminant ordre que van rebre els músics en les sessions fotogràfiques. No obstant això, a finals de 1966, van començar els problemes. L'administració del Marquee Club va expulsar a la banda a causa de la violència, cada vegada més gran que es desenvolupava durant les seves actuacions. Carl Wayne va fer vessar el got quan va intentar calar foc a l'escenari. La cançó més important a la carrera de The Move ha estat "Flowers in the rain" que es va publicar a l'agost de l'any 1967 i va arribar al segon lloc en les llistes britàniques. Ron Wood, després de la dissolució de The Move crearia la Electric Light Orchestra i Wizzard.
El grup britànic The Move
Robbie Robertson – He don’t live here no more 2011
L'any passat, concretament el 5 d'abril, el guitarra, cantant, actor, compositor i productor canadenc Robbie Robertson va publicar el seu cinquè àlbum d'estudi en solitari, titulat "How To Become Clairvoyant" que va arribar a la posició 13 en les llistes del Billboard i del que us he extret aquest tema “Ella ja no viu aquí” que escoltem ara a Un Toc de Rock. En la gravació de la cançó que es va editar en single, van col.laborar Eric Clapton, Steve Winwood, Tom Morello, Robert Randolph, Trent Reznor, Rocco Deluca, Angela McCluskey, Taylor Goldsmith, Pino Palladino i Ian Thomas. Robbie Robertson va ser el líder de The Band, un grup que es va fer famós per haver estat la banda d'acompanyament de Bob Dylan, d'aquí el nom La Banda, fins que es van desfer i ell va llançar-se pel seu compte. The Band van retirar-se després de gravar la pel.lícula musical "The last waltz "que va dirigir Martin Scorsese i no és res més que la filmació del seu últim concert, memorable aixó si, celebrat el 25 de novembre de 1976 en el 
Winterland Ballroom de San Francisco. L’àlbum es va edità el 26 d'abril de 1978 en format triple vinil. En aquest gran concert van col.laborar Paul Butterfield, Eric Clapton, Neil Diamond, Bob Dylan, Emmylou Harris, Ronnie Hawkins, Dr John, Joni Mitchell, Van Morrison, Ringo Starr, Muddy Waters, Ronnie Wood, Bobby Charles i Neil Young. De veritable nom Jaime Robert Klegerman, però conegut com Robbie Robertson, va néixa a Toronto, Canadà, el 5 de juliol de 1943. L'any 2004 Robbie Robertson va ser classificat en el lloc 78 de la llista dels 100 millors guitarristes del món, elaborada per la revista musical Rolling Stone. Per cert, va ser el productor de diversos àlbums de Sau i va col.laborar amb ells en el “Concert de mitjanit”.
Zucchero – Baila Morena 2004
Aquesta cançó que sona ara a Un Toc de Rock es trobava en l'àlbum "ZU & Co" que Zucchero, de veritable nom Adelmo Fornaciari i nascut a Roncocesi di Reggio Emilia, el 25 setembre 1955 va publicar el 2004. Es un disc ple de bones col.laboracions, entre elles Miles Davis, John Lee Hooker, Tom Jones, Sting, BB King, Ronan Keating, Cheb Mami, Dolores O'Riordan (cantant dels The Cramberries), Paul Young, Maná, Brian May i altres. Zucchero és una de les veus més internacionals sorgides a Itàlia en les últimes dècades. L'any 1983 grava el seu primer àlbum, "Un 
po' di Zucchero" que va passar amb més pena que glòria. El 1984 escriu la cançó "Non voglio mica la lluna" que en castellà es va titular "Yo no te pido la luna" interpretada al Festival de San Remo per Loretta Goggi i que a Espanya va triomfar en la versió de la italiana Fiordaliso. Però la carrera de Zucchero es consolida gràcies al tema "Senza una donna" que va comptar amb la col.laboració del britànic Paul Young i es va gravar l'any 1991. El 1996 va publicar un recopilatori amb els seus millors temes i va arribar a vendre més de 3 milions de còpies. Zucchero es una de les veus mes negres del panorama musical italià.
Zucchero
Toto – Africa 1982
Toto van saber combinar diferents estils musicals fins a obtenir un so peculiar. En la discografia de Toto destaca el tema "Àfrica" que estem escoltan avui a Un Toc de Rock. El tema que es va publicar en single, es va incloure a l'àlbum "Toto IV", editat a l'octubre de 1982 i del qual es van treure 7 singles. La cançó va ser escrita per David Paich i Jeff Porcaro, components del grup i va arribar a número U als Estats Units i a la tercera posició a Anglaterra, on va ser Disc de Platí. Toto és van crear a Los Angeles, l’any 1976. La veritat és que tots els components de Toto eren experts i valorats músics de sessió i això els donava una qualitat musical que es transmetia en els 
seus àlbums. Han venut més de 35 milions de discos i en més de 10 ocasions han estat nominats als Grammy. En total Toto han gravat 13 àlbums d'estudi, 4 en directe, la banda sonora del film "Dune" (foto de la pel.lícula amb Sting) i unes quantes recopilacions en què han inclòs cançons inèdites. En aquest enregistrament Toto eren Bobby Kimball (cantant), Mike Porcaro (baix), Steve Porcaro i David Paich (teclats), Jeff Porcaro (bateria) i Steve Lukather que era guitarra solista i líder de Toto. Steve Lukather es un famós músic de sessió i ha intervingut en l'enregistrament de més de 1500 discos, està classificat en la cinquena posició dins dels Millors Guitarristes d'Estudi. També té gravats set o vuit discos en solitari.
seus àlbums. Han venut més de 35 milions de discos i en més de 10 ocasions han estat nominats als Grammy. En total Toto han gravat 13 àlbums d'estudi, 4 en directe, la banda sonora del film "Dune" (foto de la pel.lícula amb Sting) i unes quantes recopilacions en què han inclòs cançons inèdites. En aquest enregistrament Toto eren Bobby Kimball (cantant), Mike Porcaro (baix), Steve Porcaro i David Paich (teclats), Jeff Porcaro (bateria) i Steve Lukather que era guitarra solista i líder de Toto. Steve Lukather es un famós músic de sessió i ha intervingut en l'enregistrament de més de 1500 discos, està classificat en la cinquena posició dins dels Millors Guitarristes d'Estudi. També té gravats set o vuit discos en solitari.
Vanity Fare – Hitchin’ a ride 1970
Aquest EP del grup britànic Vanity Fare m'ho va enviar des del "México Lindo" una novieta del páis dels mariachis que vaig tindre a finals dels seixanta anomenada Magnòlia Santiago Martínez i que em va regalar un munt de discos, la majoria edicions mexicanes de grups nord-americans o com aquest cas, britànics i mexicans. Alguns d'ells van ser per a mi tot un descobriment ja que no s'havien publicat mai a l’Espanya dels seixanta. Ara escoltem als Vanity Fare que van començar cridant-se The Avengers abans de passar a ser Vanity Fare, nom derivat de "La fira de les vanitats" (Vanity Fair), una novel.la de l'escriptor William Makepeace Thackeray. 
Integraven Vanity Fare el cantant Trevor Brice, el guitarrista era Tony Gould, Tony Jarrett tocava el baix, davant de la bateria Dick Allix i als teclats Barry Landerman que havia tocat anteriorment amb Tapestry of Delights. "I live for the sun", un tema de 1968 va ser el seu primer èxit, però aquesta cançó que us porto avui per obrir Un Toc de Rock, una composició Mitch Murray i Peter Callender, va ser el tema que els va acabar llançà a tot el món, aconseguint el lloc 5 del Billboard americà a començament de 1970. Amb canvis de components encara van editar un altre single en el 72 i es van desfer. Actualment es troben en actiu, però no queda ningú de la formació original.
El grup nord-americà Vanity Fare
U.K. Jones – Let me tell ya 1969
Un dels principals productors britànics d'aquella època va ser Mike Berry. DJ de ràdio, cantant, editor, compositor, productor i promotor que inclusó va treballar per Apple i els Beatles. Entre els seus molts treballs trobem a U. K, Jones i aquest single “Deixem dir-te ara” que va publicar Deram l’any 1969 i que a Espanya va ser distribuït per Columbia. Aquest single va ser produït per Mike Berry que també va compondre els temes. La veritat és que res us puc dir del cantant, encara que jo crec que es tractava d'un grup i em sembla recordar que inicialment es van cridar RG Jones, però es van trobar que estava registrat i el van tindre que canviar. És clar que coneixen la trajectòria de Mike Berry, de veritable nom Michael Hubert Bourne i nascut el 24 de setembre de 1942 a Northampton, tampoc m'estranyaria rés que fos un d'aquests grups "fantasma" que mai van existir i simplement van ser músics d'estudi treballant per a un productor. Per cert que entre els discos que va treure Mike Berry signant amb el seu nom destaca "A tribute to Buddy Holly" on era Mike Berry & The Outlaws, l'any 1961.
Supertramp – Cannonball
The Cranberries – Tomorrow 2012
El passat 27 de febrer es va posar a la venda a Espanya el nou treball del grup irlandès The Cranberries, titulat genèricament "Roses". És el sisè àlbum gravat en estudi per The Cranberries i ha estat produït per Stephen Street. El grup està liderat per Dolores Mary O'Riordan Burton (cantant, guitarra elèctrica i acústica i teclats), nascuda el 6 de setembre de 1971, a Limerick, Irlanda, al costat de Noel Anthony Hogan (guitarres elèctrica i acústica), Michael Gerard Hogan (baix) i Fergal Patrick Lawler (bateria i percussió). The Cranberries es van crear a Limerick, Irlanda, el maig de 1990. Durant un parell d'anys els nois van formar part del grup The Cranberry Saw Us, però quan els va 
deixar el cantant es va incorporar Dolores O'Riordan i van passar ja a ser The Cranberries i van debutar discogràficament l'any 1993 amb l'àlbum "¿Everybody Else Is Doing It So Why Ca't We?", encara que anteriorment van treure un EP. L'àlbum que acaben de publicar és el seu primer treball d'estudi des de que l’any 2001 van editar "Wake Up and Smell the Coffee", desprès van decidir agafar-se uns anys sabàtics, encara que Dolores ha gravat en solitari durant aquest temps. Quan tot semblava presagiar que el grup The Cranberries havia deixat de funcionar, ells van tornar a fer concerts i han tret nou disc que no està gens malament, la veritat.
Rare Bird – Sympathy 1969
Rare Bird van ser una banda de rock progressiu anglesa que es van crear l’any 1969 i aquest tema que es va editar en single a Espanya, va ser l'únic que es pot dir va funcionar aquí al país, això si, eclipsant la versió de la cançó que van realitzar el grup angles The Family Dogg un any més tard i on militava Albert Hammond. Del single dels Rare Bird, és superaren el milió de còpies venudes i mig milió és va vendre solsament a França. El grup l'integraven en els seus inicis Steve Gould (cantant i guitarra) i Dave Kaffinetti (piano i orgue) que van ser els únics 
components que van romandre en el grup fins a la seva dissolució, amb Graham Field (orgue i teclats) i Mark Ashton (bateria i cors). Rare Bird van publicar 6 LP's entre els anys 1969 i 1975, però sembla ser que no fa masa temps, el segell Universal ha tret un CD titulat "Who is who and how are you?", crec que va ser l’any passat o pot ser al 2010, no ho tinc clar. Steve Gould que abans d'incorporar-se a Rare Bird va tocar amb el grup Fruit Machine, es va unir posteriorment a la Alvin Lee Band, l’any 1980.
Leonard Cohen – Show me the place 2012
Leonard Norman Cohen, poeta, novel.lista i cantant canadenc, va néixa el 21 de setembre de 1934 a Mont-real. És membre de l'Ordre de Canadà i de l'Ordre Nacional del Quebec. El 1 juny 2011 va ser guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres que li va ser lliurat el 21 d'octubre del any passat. L'any 2005 Leonard Cohen va denunciar davant la justícia a la seva antiga representant Kelley Lynch, per desviament de fons, en total van ser 5 milions de dòlars que van desaparèixa dels comptes de Leonard Cohen. Al març de 2006, la justícia va fallà a favor del cantant i poeta, però Kelley Lynch va tocar el dos i crec que encara l'estan buscant, a ella i als 5 milions de dòlars que es va andur, és clar. Tot 
això ha provocat en el cantant canadenc una crisi econòmica que el va obligar a realitzar una gira internacional que va ser suspesa per problemes de salut, sorgits precisament en un concert que va celebrar a València. Ara ha tret també un nou disc i la veritat és que a l'igual que Joaquín Sabina i parlant de veus, Leonard Cohen és l'ombra del que va ser, clar que ho compensa amb bons arranjaments musicals i té a favor i com a justificació, una cosa que no té Sabina, l'edat. Leonard Cohen té actualment 77 anys. D'aquest nou àlbum titulat "Old Idees" i publicat el passat 31 de gener de 2012, us he seleccionat aquest tema “Mostreu-me el lloc” per compartir amb tots vosaltres.
Roxy Music – Jealous Guy 1981
Saltem a Anglaterra i ens trobem de cara amb els Roxy Music de Brian Ferry, a quí vem escoltar fa poc temps. Originalment i al costat de Brian Ferry trobavem a Andy McKay, Phil Manzanera, Paul Thompson, Brian Eno (que els va deixar l'any 1973), Graham Simpson i Eddie Jobson. Aquesta cançó era una composició de John Lennon que els Roxy Music van saber versionar així de bé. El single amb aquest “Noi gelós” va sortir al febrer de l’any 1981 i va arribar a la primera posició a Anglaterra, si bé no es va classificar en els Estats Units i es trobava 
en el LP "Flesh And Blood" publicat l’any 1980 i despres de “Avalon”, el millor disc en la seva trajectoria discogràfica. L'àlbum si es va classificar als USA, on va arribar al lloc 35. Quan Roxy Music es va desfer l'any 1983, Brian Ferry es va llançar en solitari i Phil Manzanera i Andy van crear The Explorers i van actuar a Reus en certa ocasió, concretament l’any 1985, al costat de Level 42, però aquesta és una altra història, us la explicaré en un altre programa i escoltarem un altre vegada a The Explorers, paraula de Mario Prades.
Els Roxy Music, un dels milors grups britànics dels 80
Scott McKenzie – Like and old time movie 1967
Simon & Garfunkel – I am a Rock 1964
Van ser "El Dúo" de la música americana, el millor duet surgit a les ameriques. Simon & Garfunkel tenien clares connotacions folk, guitarras acústiques i bones harmonies vocals, juntament amb molt bones composicions i sobre tot bones lletres, tot aixó va marcar la carrera d'aquests músics de la Costa Est dels Estats Units, Paul Simon i Art Garfunkel. Van començar dient-se Tom i Jerry. Aquest és un dels seus millors temes i es va incloure a l’àlbum “Wednesday Morning, 3 A.M.” que van editar l’any 1965 si bé la cançó es va publicar en single el 19 d’octuvre de 1964, va estar produïda per Tom Wilson i va arribar a la tercera posició del Billboard. Per cert, tenia un amic de pel roig i que es deie també Mario que 
un dia em va comentar que el seu professor d'anglès li recomanava escoltar a Simon & Garfunkel per la seva excel.lent vocalització de l'idioma angles. Curios tractan-se de nord-americans que es mengen la mitat de les lletres y sempre parlan amb un chiclet a la boca. Yo recordo al tercer marit de la meva cosina Gloria, es deie Bud i era d’Arkansas. Quan començava a accelerar-se parlant havia d'acabar tallant-lo i dient-li a la meva cosina alló de "Tradueix Glòria", perquè no m'assabentava de res del que deie. Paul Frederic Simon va néixa a Newark, Nueva Jersey, el 13 de octubre de 1941 i el seu company Arthur Ira Garfunkel el 5 de novembre de 1941 a la ciutat de Nova York. Funcionaren com a duet del 1964 al 1972.
Simon & Garfunkel
Tom Jones – Green, green, grass of home 1967
Aquesta és tot un "peaso cansión" de Tom Jones que ens servirà per acomiadar el programa d'avui recordant al Tigre de Gal.les, una de les millors veus anglesas de la segona mitad dels seixanta, Tom Jones. De nom complet Sir Thomas Jones Woodward, està en possessió de la Excelentísima Ordre de l'Imperi Britànic, havent estat nomenat Cavaller per la Reina Isabel II el 29 de març de 2006. Tom Jones va néixa a Treforest, Pontybird, una ciutat prop de Cardiff, a Gal.les, el 7 de juny de 1940. El tema que escoltem ara per concloure Un Toc de Rock per avui, "Verda és l'herba de casa meva", és una de les seves primeres cançons i va ser el seu primer gran èxit. Es va publicar l’anyl 1967. Per cert, amb tot i el que es diu dels seus origens, Tom Jones mai va treballar de miner. Aixó si, la seva veu es "una mina". Abans d’acabar us dire que els cales que Tom Jones va guanyar amb les vendes del seu primer single amb la cançó “No es res extrany”, els va destinar a comprar una casa per la seva mare.
Avui tancaré amb una frase que escoltava en moltes ocasions al meu pare, Ramón Prades Abella (14 de març de 1914, Buenos Aires – 16 d’octuvre de 1971, Barcelona) que em deia:
"Qui als 18 anys no és comunista i a partir dels
30 capitalista, no és una persona normal"
Es clar que anys més tard vaig descubrir aquesta i m’el va recordar i molt. Era de Willy Brandt que va ser canciller d’Alemanyia:
"Qui de jove no és comunista, és que no té cor. Qui
de vell és comunista, és que no té cap"
Ara i com el més calen està a l’aigüera, foto el camp i marxo, per avui conclou Un Toc de Rock des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, peró ens tornarem a veure en el proper programa, fins llavors sigueu bons i bones i a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario