Un Toc de Rock programa 13-03-2012

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç  per  descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

El passat 8 de febrer moria a Buenos Aires, a causa d'un càncer de pulmó, Luis Alberto Espinetta, un dels grans poetes i músics de l'anomenat Rock Nacional Argentí. El músic va ser líder de grups històrics del Rock Nacional com Almendra, Pescado Rabioso, Spinetta y los Socios del Desierto, Invisible i Spinetta Jade. Comptava 62 anys d'edat. El 4 de desembre de 2009, abans de complir els 60 anys, va organitzar un concert amb músics de totes les bandes en què va militar al llarc de la seva carrera i va omplir l'estadi del Vélez Sarsfield. Aquell memorable concert va durar més de cinc hores. Va tocar amb Fito Páez, Charlie García, Ricardo Mollo, Juanse i Gustavo Cerati, etc. Luis Alberto Espinetta va néixa a Buenos Aires el 23 de gener de 1950. Avui comencem Un Toc de Rock escoltant a un dels seus primers grups i la cançó més popular al llarg de la seva dilatada carrera, però també escoltarem a gent de la Ona Laietana, el nostre viatge musical per la banda sonora de les nostres vides ens portarà a Itàlia i acabarem en els Estats Units.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Almendra – Muchacha (ojos de papel) 1970

Obrim el programa d'avui escoltant a Almendra i la cançó “Muchacha (ojos de papel”, un tema composat per Luis Alberto Spinetta al que també li deien "El Flaco" i gravat quan aquest es trobava al capdavant del grup. És una de les cançons més destacades i influents del Rock Nacional argentí. Va ser estrenada en viu el diumenge 22 de juny de 1969 a un recital que Almendra va realitzar al Teatro Coliseo de Buenos Aires i editada el 5 de gener de 1970 com a primer single de l'àlbum "Almendra I" considerat com un dels millors discos del rock argentí. L'any 2002 va ser  clasificat per la revista Rolling Stone i la cadena MTV com la segona millor cançó de tots els temps del Rock Nacional argentí. Es tracta d'un gran poema d'amor eròtic que descriu els sentiments profunds d'un jove adolescent, demanant-li a la seva "muchacha" que es quedi amb ell al llit fins a la matinada. La cançó està inspirada pel primer amor correspost de Spinetta, Cristina Bustamante, una veïna de Emilio del Guercio i es diu que va ser la seva primera relació sexual. Almendra va ser una banda de rock formada l’any 1967 al barri porteño de Belgrano per Luis Alberto Spinetta (guitarra i veu), Edelmiro Molinari (guitarra i cors), Emilio del Guercio (baix i cors) i Rodolfo García (bateria). Van funcionar de 1967 a 1970, encara que van tornar l’any 1979, però només van estar un parell o tres d'anys en actiu.

Asfalto – Días de escuela

Al costat dels Burning, crec que Asfalto són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. Asfalto van començar dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning, inicialment van gravar en anglès i van versionà a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón, José Luis Jiménez i Enrique Cajide. Aquest tema es regrabà amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto i que va editar el seu propi segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època, delegat de vendes i promoció per a Catalunya. La cançó és una crida d'atenció i ens recorda com era l’escola als anys seixanta i ens la descriu perfectament. Els quadres que presidien les classes amb imatges del dictador i també de José Antonio Primo de Rivera, l'obligatorietat de cantar el "Cara al sol" i altres himnes “pesados” com diuen ells, quan es començava la jornada lectiva, la llet en pols americana i l'evasió a l'hora de l'esbarjo. Ara us explicaré una curiositat sobre aquesta cançó que es va gravar inicialment a l’any 1978. Quan van començar a treballar en la lletra, al local d'assaig, l’idea era tractar sobre un transvestit, però es trobaven bloquejats i van començar a parlar sobre la seva època escolar i sense adonar-se'n va sorgir la, lletra definitiva de “Días de escuela”. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan a Un Toc de Rock un dels grups histótics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto.

Els Asfalto en directe, a sota cubertes de discos seus

Mirasol Colores – La rumba criminal 1977

L'any 1974 es va crear l'Orquesta Mirasol, en la qual militava l'extraordinari saxofonista Ricard Roda i que més tard es reconvertiria en Mirasol Colores, enfocant la seva música més cap a la salsa que al jazz original dels seus inicis. El cantant en aquest tema és Manel Joseph (veu, congues i marimba), que va formar més tard l'Orquestra Plateria i que havia estat component de 2 + 1, al costat Tete Matutano (flauta i percussió), Gustavo Quinteros (bateria, congues, bongos i marimba), Santa Salas (congues, bongos i percussió), Dave Pybus (teclats, saxo, clarinet, vibràfon i kalimba) i Xavier Batllés (baix, contrabaix, requinto, conga, guitarra de 12 cordes i percussió). Els Mirasol només van gravar dos discos "La Boqueria" l'any 1977 i "Salsa Catalana" del qual extraiem aquest tema que també es va incloure en un CD recopilatori de grups de l'Ona Leietana, però avui dia tant l'Orquesta Mirasol com Mirasol Colores, són una referència quan es parla de la Ona Laietana. Ambdós discos van ser reeditats per PDI conjuntament en un sol CD, l'any 1992. La Orquesta Mirasol la van crear el 1973 el pianista Víctor Ammann i el baixista Xavier Batllés, comptant amb Ricard Roda (a la foto), Pedrito Díaz, Cèsar Vieira, Miquel Lizandra, Dave Pybus, Gustavo Quinteros i Santa Salas. Van ser el primer grup del nou segell Zeleste. La seva presentació en la primitiva sala Zeleste del carrer Platería de Barcelona va ser molt curiós. Un periodista ho va descriure dient que tots els que van assistir a la seva presentació es van sentir sorpresos per l'edat dels músics, gairebé tots majors dels 40, alguns amb molts anys més i van pensar "Quina colla de vells", però quan van començar a tocar les boques es van obrir de bat a bat amb sorpresa i tothom va al.lucinar per un tub i és que els "vells" els van donar una lliçó de bona música i saber tocar. Es van acabar les crítiques i rialles.

Orquestra Platería – L’home dibuixat 1978

L'Orquestra Plateria es va formar el 1974. El tema "Pedro Navaja", publicat el 1979 i que donava títol al seu segon disc, els va popularitzar a tot l’Estat, fins al punt que molts no recorden que la cançó és una composició de Ruben Blades que va ser el primer a gravar-la i portar-la a l'èxit i asseguren que és de la Plateria. Està liderada per Manel Joseph que anteriorment havia militat en el grup Dos + Un i va participar en la grabación de la cançó que hem escoltan abans. La Orquesta Platería es van crear per a una única actuació a la sala Zeleste del carrer Platería, el 31 de desembre de 1974, d'aquí va prendre el nom. Han gravat 14 o 15 àlbums, un dels últims editat l’any 2002, va ser un homenatge a Gato Pérez. Per cert, de la formació original només queda Manel Joseph. Són una gran formació de ball, encara que potser sempre han patit d'una tècnica excessivament depurada que et fa gaudir molt contemplant un dels seus concerts, però si es tracta de ballar, jo em quedo amb La Salseta del Poble Sec. Aquesta cançó va estar el gran èxit de Jaume Sisa i també es el primer disc que va gravar, però la Plateria fan una versió genial, molt més calenta i salsera. Es trobava al seu primer disc “Orquesta Platería” editat l’any 1978 i reeditat en versió CD ja en els noranta, però també es va incloure en un disco compartit titulat “Ball d’envalat”. En aquesta cançó col.labora Rocky Montanyola. Per cert que Jaume Sisa, compositor de la peça, va començar com a cantant a la Platería i fen-se dir Ricardo Solfa, un nom que anys més tard recuperaría quan va començar a estar una mica tronat. Vull dedicarla als amics Miguel Sanmartín i la seva dona Isabel, dos grans "bailongos" i seguidors del programa des de els seus inicis l'any 2005.

Gato Pérez – La rumba dels 60s 1979

Seguim amb la Ona Leietana. El Gran Gato sempre ha estat sant de la meva devoció, sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per ell, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Vaig arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat. L'última vegada que vam estar parlant va ser en un concert que va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’amy 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest tema que us porto avui perquè junts recordem a aquest argentí que va arribar a Barcelona l'any 1966 i cantava rumbes, moltes d'elles en català, com aquesta que va ser una de les peçes més populars en la seva trajectoria artística. La cançó es va incloure al que al meu parer es el seu millor disc “Romescu”, publicat per Edigsa l’any 1979. El veritable nom de Gato Pérez era Xavier Patricio Pérez Álvarez i va néixa l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va ser el que va inventar i va encunyar el terme "Ona Laietana", un moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, va formar part del grup Secta Sònica. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.

Serrat & Sabina – Dolent de mena 2012

Des de l'últim treball conjunt editat per Joan Manuel Serrat (Barcelona, 27 de desembre de 1943) i Joaquín Sabina (Úbeda, Jaén, 12 de febrer de 1949) "La Orquesta del Titanic", publicat recentment i del que va ser primer single "Cançó de Nadal", us he seleccionat aquest tema ple de bon humor, ironia i molta crítica satírica en la qual escoltarem a Sabina cantant en català, a la seva manera és clar, però hem de reconèixa que tampoc ho fa tan malament, clar que la seva veu si ha canviat des de fa uns anys i és l'ombra del que va ser. Sabina és un exemple clar que els excessos es paguen i molt cars. Jo encara recordo una de les moltes entrevistes que li he fet a Serrat, el Noi acabava de deixà de fumar i quan li vaig preguntar el perquè va ser concís "M'aixecava als matins amb tos i em vaig plantejar que o deixava de fumar o hauria de deixar de cantar. Vaig preferir seguir cantant". En aquests moments es troben en fase de promoció del nou disc i d'un temps ençà els veiem en un munt de programes de televisió realitzant entrevistes, però està a punt d'iniciar-se una gira conjunta centrada en aquest disc que recalarà en un munt de ciutats espanyoles, a l'agost vindran a Tarragona.

Serrat & Sabina

Malamergo – Que no llevan 2008

I ja que parlem de Joaquín Sabina, aquí us porto aquesta cançó del grup Malamergo en la que la lletra va ser composada per Joaquín Sabina per a ells que van fer la música i en ens demostran que no tots el camins ens portan a Roma. Està extreta del seu CD "Verdades nombradas" que van editar l’any 2008 mtjansan el segell Silva Editorial, propietat del meu amic Manuel Rivera (a la foto). Aquest álbum es un bon treball del duet Malamergo, integrat per José Hernando i José María Marco, separats per molts kilómetres de distancia, un resideix a l’Aragó i l'altre a Vila-seca, a Tarragona i als quals he tingut el plaer d'entrevistar arran de la sortida d'aquest CD i que la veritat, em va agradar des de la primera vegada que el vaig escoltar. És un bon disc amb cançons de ritmes molt variats, recordeu que l’altre dia vem escoltar una habanera, de fet es un CD que val la pena recomanar des Un Toc de Rock, amb lletres controvertides unes i simplement bones altres. Alguna de les cançons tenen lletres de l'amic Agustí Gutiérrez, un poeta i periodista que ja no està entre nosaltres i que va ser director de Constantí Ràdio i Altafulla Ràdio, pero al CD trovem lletres d’altres poetes, entre ells Gustavo Adolfo Bécquer, aquesta que sona ara amb lletra de Joaquín Sabina i altres bons poetes. Per cert que algunes de les fotografies que il.lustren el CD les va realitzar un jove guitarrista de Tarragona, un noi a qui aprecio molt, es tracta de Robert Hol i del que fa temps que no se res

El duet Malamergo

Eros Ramazzotti – Otra como tú 2012

Eros Rasmazzotti acaba de treure un nou disc, es un traball recopilatori on es trovan les seves cançons més romàntiques, de fet es titula “Eros romántico” i es va publicar el passat 7 de febrer. Es tracta d’un recorregut per la seva carrera musical des de que va començar l’any 1982. Jo conec a Eros Ramazzotti. La primera vegada que Eros i jo ens vam trobar va ser a l'Hotel Diplomatic de Barcelona, on Hispavox m'havia concertat una entrevista amb ell, venia a presentar el seu primer disc. La fotografia que apareix al blog és precisament d'aquest día. Des d'aleshores ens hem vist en moltes ocasions i manteníem una relació que fregava l'amistat. Recordo un matí que vem esmorzar junt amb les meves nebodes, la meva germana i unes amigues, a la seva habitació de l'hotel de la Rambla on el van allotjar, després que Eros Ramazzotti oferís una roda de premsa. La veritat és que la roda de premsa tenia que celebrar-se el dissabte i no el diumenge, abans del seu concert a la plaça de toros La Monumental, a Barcelona. L'organització, l'empresa Plastic Producciones, va decidir celebrar l'acte en els toriles i allà, entre la manca de llum i la pudó a animals i excrements no es podia resistir i va ser el mateix Eros Ramazzotti el que va suspendre la roda de premsa i ens va emplaçar a tots al seu hotel. Ell sempre em deia que no parlava espanyol i que jo afirmava que en el meu cas, jo no parlava italià, però de seguida parlàvem fluidament i sempre ens vam entendre perfectament. Jo li argumentava que "L'italià i el català són molt semblants i sobre tot que quan la gent te ganes d'entendres, sempre acaben fent-ho”. Eros Ramazzotti ha gravat en castella en moltes ocasions. Es diu de nom complet Eros Luciano Walter Ramazzotti Molina i va nèixa a Roma un 28 d’octubre de 1963 si be desde fa anys viu amb la seva familia a Suïssa.

A dalt mario Prades amb Eros Ramazzotti, el dia que es van coneixa

Collage – Sol caliente 1979

Vam descobrir al grup italià Collage a Espanya gràcies a "Como dos niños", un single editat l'any 1977 que com gairebé tots els seus èxits, va ser versionat al castellà. També "Sol caliente" ens la canten en la llengua de Cervantes, però es va editar dos anys més tard sent avui una de les cançons de referència del pop italià. Collage va tenir el seu moment d'esplendor musical a finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop i a Itàlia es van fer famosos per les seves repetides aparicions al Festival de SanRemo. Els seus primers discos van passar força inadvertits fins que van treure "Due ragazzi nel sole" amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre 1977 i 1981. Avui dia les seves cançons, interpretades tant en castellà com en el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de música pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat.

El grup italià Collage

Franco Battiato – La Estación de los Amores 1983

Al nostre país aquest és el tema més popular del cantautor italià Franco Battiato i encara que té una interessant i nodrida carrera discogràfica, "La Estación de los Amores" segueix sent la cançó per lal que s’el recorda, mai va tornar a tenir un altre èxit igual a Espanya i curiosament aquesta no és una de les seves cançons millor considerades en la seva Itàlia natal, de fet ni el propi Franco Battiato li dóna rellevància en la seva biografia. Ha compost unes quantes bandes sonores al llarg de la seva carrera professional que va començar als anys seixanta i també ha dirigit. Franco Battiato va néixa a Catània, a l'illa de Sicília, el 23 de març de 1945. Aquest tema que estem escoltant es va incloure en el seu àlbum "Horizonte perdido" publicat l’any 1983 i Franco Battiato no ha de ser supersticiós ja que va ser tot un èxit a Espanya tot i ser el seu disc número 13. Els músics que l'acompanyen en la gravació són Giusto Pio (violí), Filippo Destrieri (teclats), Luigi Tonet (ordinadors), Simone Majocchi (programació PPG) i Gianfranco D'Adda (percussió). Tots els temes de l'àlbum van ser composats pel propi Franco Battiato. En total té gravats més de 40 àlbums i una pila de singles.

Massimo Ranieri – Rosas rojas 1969

Seguim a Italia amb aquesta cançó que va ser el gran èxit en la carrera de l'italià Massimo Ranieri, aquest cantant que també va incursionà en el cinema protagonitzant un grapat de pel.lícules i sèries de TV interessants. El seu veritable nom era Giovanni Calone i va néixa a Nàpols un 3 de maig de 1951. Molt jove es va traslladar als Estats Units on va començar a cantar fent-se dir Gianni Rock. Va tornar a Itàlia i es va llançar musicalment com Massimo Ranieri, participant en diverses ocasions al Festival de Sanremo. L’any 1969 va guanyà el programa concurs Canzonissima de la RAI, amb aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, "Roses vermelles", cantada en italià, és clar, encara que ara us l'he punxat en castellà. L'any 1971 és seleccionat per la televisió del seu país per participar al Festival de la Cançó d'Eurovisió 1971 amb el tema "L'Amore È Un Attimo" que va aconseguir el cinquè lloc i que també va versionar en la nostra llengua titulándola "Perdón cariño mío". El 16 d'octubre de l'any 2002, Massimo Ranieri va ser nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de l'Organització de les Nacions Unides per l'Agricultura i l'Alimentació. L’any 2007 va publicar un àlbum amb un títol curiós “Canto ya que no se nadar... desde hace 40 años”. Massimo Ranieri ha treballat en 22 pel.lícules.

Massimo Ranieri en directe, a sota caràtules de discos seus

Jimmy Fontana – El mundo 1965

Jimmy Fontana va versioná aquesta cançó, la més important en la seva trajectoria musical, al catalá i de fet a “El Temps Passa”, l’altre programa que faig en aquesta emisora conjuntament amb l’amic Quimet, l’hem puntxat en diverses ocasions, per aixó ara us la porto en castellà. Quan la va editar al país era l’any 1965 i va ser publicat per RCA-Victor. El cantant i actor Jimmy Fontana es deia en realitat Enrico Sbriccoli i va néixa a Camerino, Itàlia, el 13 de novembre de 1934. "El món" va ser la seva cançó més important, de fet un dels millors hits de la seva època i per descomptat, originalment la va gravar en italià. L'any 1961 va participar al Festival de SanRemo de 1961 fent duet amb Miranda Martino i cantant el tema "Lady Lluna", però el seu primer èxit va ser "Non et ne andare" de 1963, dos anys més tard arribaria el seu major hit internacional "Il Mondo".

Jimmy Fontana

Nicola di Bari – Mi corazón es un gitano 1971

Acabarem aquest viatge per la música italiana escoltant a un dels grans del pop, Nicola di Bari, de veritable nom Michele Scommegna, va néixer a Zapponeta el 29 de setembre de 1940. Nicola di Bari va guanyar el Festival de SanRemo en els anys 1971 i 1972, aquest mateix any va participar al Festival de la Cançó d'Eurovisió. Al llarg dels anys ha aconseguit una pila d'èxits, gràcies a cançons com “El último romántico”, “Los días del arco iris”, “Guitarra suena más bajo”, “Trotamundo”, "Primera cosa bella", "Vagabundo" i tantes altres. Us explicaré una anècdota de Nicola di Bari que va narrar ell mateix en una entrevista: "De jove cantava de manera molt particular i els seus companys d'escola el van persuadir perquè ajudés a vendre a un gelater que no tenia prou veu per promocionar els seus productes com es feia en aquells temps a Itàlia. No només es van acabar els gelats, sinó que es va formar un tumult per escoltar-lo. Va ser llavors quan va decidir que volia ser cantant".

 

Nicola di Bari en una actuaciço, abaix cubertes de discos

The Platters – Solo tú 1955

The Platters van iniciar la seva carrera a Los Angeles com a grup de doo wop, però no va ser fins que va arribar el productor i manager Buck Ram que la seva carrera es va consolidar. Aquest va canviar l'estatus, la noia deixaria de ser la veu protagonista que pasaria a ser Tony Williams i Zola Taylor faria cors amb la resta de components i els va convertir en un grup de R & B i aconseguint que Los Platters fossin el primer grup negre de l'època en situar-se en els primers llocs de les llistes d'èxits generals. Gràcies a la seva tasca avui en dia The Platters són recordats com un dels millors grups vocals de la història de la música. El títol d'aquest hit que está sonan ara a Un Toc de Rock i que ells interpreten ara en castellà, era realment "Only You (And You Alone)" i va ser composat per Buck Ram l’any 1955. The Platters es van desfer a la fi dels 60, però van tornar a sorgir formacions amb aquest nom i hi ha diverses estables a Amèrica i Europa. Per cert que del Rio Grande cap a baix s’els nomena Los Plateros.

The Platters, un dels millors grups vocals de l'historia del R & B

La frase per finalitzar Un Toc de Rock per avui és de Leopoldo Abadia (Saragossa, 1933), professor d'economia i escriptor conegut pel seu anàlisi de la crisi econòmica actual en clau d'humor. Que amb la seva aguda ironia va manifestar:

"Un economista és algú que es fa ric explicant

 als altres perquè són pobres"

Tanquem per avui la barraqueta d’Un Toc de Rock des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus i foto el camp. Ens tornarem a trovar en el proper programa, fins llavors, a reveure.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the radio program