Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades a un dinar a casa del director de cinema Miguel Iglesias,
el seu "sogre", en primer pla l'actor andorrà frances Gil Vidal i la seva
mare, Miguel Iglesias Bonns va tirar la foto, Per cert, acabo d'asabentarme
que Miguel Iglesias va morir el passat 9 de març. En Pau descanse.
que Miguel Iglesias va morir el passat 9 de març. En Pau descanse.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Decibelios – Vacaciones en el Prat 1986
del disc no s'incloïa la cançó. També Decibelios van tenir problemes en diversos concerts i es van produir aldarulls i caigudes de torres de so o potser eran de llum, no ho recordo molt bé i també en un dels concerts el tècnic va deixar anar l'anomenat "So rosa" el que va ocasionar un tumult, això va provocar que l'Ajuntament de Barcelona els hi prohibís actuar a la ciutat, però Decibelios, sense tallerse ni un pel, es van muntar un escenari mòbil a la caixa d'un camió, el van instal.lar a l'avinguda de les Corts Catalanes a pocs metres de la comissaria de policia de la plaça Espanya i dels locals on es tramitaven els passaports o DNI que ara no ho tinc clar, però Decibelios es van muntar un improvisat concert perquè els seus milers de seguidors puguin veure'ls a la Ciutat Comtal. Això si, em comentaven Fray i Manuel que el motor del camió va estar sempre en marxa per si hi havia que fotre el camp i sortir per cames. Els components originals de Decibelios eren Fray (veu), Miguel (bateria), Xavi (guitarra), Macià (guitarra) i Manolo (baix), però quan va marxar Macià van seguir només els quatre restants i van funcionar. És clar que es reforçaven amb altres músics, entre ells Rock Rio (trombó), Javi (trompeta) i Boris (saxo) que tocava amb el grup Ultratruita, entre d'altres i això va contribuir a donar-li un so més ska als temes de Decibelios.
Radio Futura – Enamorado de la moda juvenil 1980
Un dels grups de referència quan parlem de la "movida madrilenya" és Radio Futura que es van crear després de la dissolució de l'Orquesta Futurama. Aquest va ser el tema amb què la joventut espanyola de l'època va descobrir a Ràdio Futura i es va gravar per al segell Hispavox, tot i que després ells passarien a Ariola. La cançó es va incloure en el seu primer LP titulat genèricament "Música moderna" i a més de Santiago Auserón i el seu germà Luis Auserón, a Ràdio Futura trobàvem el guitarrista Enrique Sierra que va morir el 17 de febrer, al costat del percussionista Javier Pérez Grueso, Carlos "Solrac" Velázquez (bateria) i el líder del grup 
que no era precisament Santiago Auserón, es tractava del teclista i cantant Herminio Molero (a la foto), un home de gran carisma, però de poca imatge i això que anys més tard el veuríem en anuncis de televisió, bastant cutres i horteres, això si, fent publicitat d’olis i un banc. Les males llengües deien que Herminio no era del gus d’Ariola i quan els van oferir el contracte, una de les condicions va ser treure-se'l de sobre i ells, amics dels seus amics, van deixar a Herminio Molero a la cuneta i van seguir sense ell. De fet en una roda de premsa que es va realitzar a Barcelona, jo l'hi vaig preguntar aixó directament i sense tallar-me ni un pèl, a Santiago Auserón, només van saber dir-me el molt amics que eren de Herminio Molero i com l’estimaven, però no van contestar a la pregunta en cap moment. Herminio Molero (la Pobla d'Almoradiel, Toledo, 1948), compositor, músic, poeta, actor, productor, expert en sintetitzadors i amb contactes i amics fins a l'infern, va 
aconseguir que Radio Futura edités el disc "Música moderna", els seus primers contractes de treball i va compondre set dels deu temes del primer disc, però es va quedar allà al camí. Va ser el veritable fundador i alma mater de Ràdio Futura i molt abans va treballar amb el grup de rock simfònic Araxes II que van gravar un single amb el tema "El Rastro". Com Herminio Molero y la Màquina Humana va gravar l'any 1984 un maxisingle amb quatre temes, entre ells "La apisonadora". En aquest projecte Herminio era cantant, teclista i encarregat de la caixa de ritmes, va estar acompanyat per Domingo Patiño (guitarra), Javier Amezua (saxo i flauta) i Luis Auserón (baix), fins que la banda es va dissoldre a l'abril de 1985. Ràdio Futura de la mà de la manager Paz Tejedor van pujar a dalt de tot, sobretot gràcies a “La canción de Juan Perro”.
Antonio Flores – El fantasma de Cantervylle 1981
Antonio Flores mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan ja semblava haver-se recuperat del tot, Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la recordada Lola Flores, quinze dies desprès moria. Accident, suïcidi... deixem-ho així. El cantant, compositor, actor i productor Antonio González Flores va néixa a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de 
maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel.lícules i amb la seva mort Antonio Flores va entrar a les pàgines d'or de la història del rock espanyol com el gran artista que ell era. Aquesta cançó es trovaba en el seu LP "Al caer el sol" que es va editar l'any 1981 i on també es recollia la versió que Antonio Flores va fer de la cançó de Joaquín Sabina “Pongamos que hablo de Madrid” i “En la cuesta de Aranjuez”, la producció va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconec que el disc més venedor i comercial d'Antonio Flores va ser "Cosas mias" de l’any 1994, però jo em quedo amb aquest, un treball més brut, pero també més visceral i sinser.
Antonio Flores
Andrés Calamaro – Todos se van 2010
L'argentí Andrés Calamaro i sota el títol genèric "On the rock", va treure l’any 2010 un àlbum del qual us extraiem "Todos se van". Una bona cançó que hem van demanar mijansan un correu electrónic. Andrés Calamaro va néixa a Buenos Aires el 22 d'agost de 1961. Guitarra, compositor, cantant i productor, durant la seva carrera professional ha pertangut a bandes de gran importància com Los Abuelos de la Nada, a la seva Argentina natal i ja a Espanya, Los Rodríguez, fins que va començà a gravar en solitari. Val a dir que Andrés Calamaro te seguidors fidels que van als seus concert, jo conec un xicot, locutor de ràdio que va anar fins a Salamanca, des de Tarragona, per veure una de les seves actuacions. La veritat es que jo tinc que confesar que Andrés Calamaro no hem fa massa el pes, crec que partany a la generació de músics argentins afincats a Espanya que tots sonen igual.
Bloque – Hijo del Alba 1980
Una de les millors bandes de rock progressiu de l'Estat durant els anys setanta van ser els santanderins Bloque i aquest tema que donava títol al seu tercer LP és un dels millors de la seva trajectoria discogràfica, tot i que aquest disc està poc valorat entre els seus seguidors acèrrims. Bloque es va formar a Torrelavega i Santander (Cantàbria) l’any 1973 i eren Luis Pastor, Juan José Respuela, Sixto Ruiz, Paco Baños i el teclista Juan Carles Gutiérrez. Una de les característiques de Bloque eren tindre a dues guitarres com a solistes, en la línia de The Allman Brothers, Yes o King Crimson. L’any 1978 van treure "Bloque", el seu primer àlbum i que va comptar amb la producció de Vicente "Mariscal" Romero i Luis Soler, un disc que es va gravar en només 5 dies. Més tard va arribar "Hombre, Tierra y Alma" (1979) i "El hijo del Alba" ja l’any 1980. Bloque encara van treure un quart i últim treball "Música para la Libertad" el 1981 i de seguida es van separar. Hi va haver un intent per tornar el 1993, però només es van reunir dos dels membres originals de Bloque.
Bloque, una bona banda asturiana de rock progressiu
Big Mama Montse – El blues de la inflacció 1994
Venim a Catalunya amb una de les millors veus del blues que ha donat aquesta terra nostra. És la cantan catalana Montserrat Pratdesaba, nascuda a St Quirze de Besora el 1963 i coneguda com Big Mama Montse. L’hi van començar a dir Big Mama quan actuava a la Cova del Drac, l'any 1988. Aquest tema que escoltem és una composició de la pròpia cantant i donaba titol al CD “El Blues de la Inflació”, publicat per DiscMedi al 1994 i on conta amb el mallorquí Victor Uris conegut com “Harmónica Coixa”, Amadeu Casas i la mateixa Big Mama Montse a la veu i guitarra. Ja os ho vaix explicar, peró ho repetirem. Una vegada vaig montà 
un concert de Big Mama Montse amb format elèctric a la sala Philadelphia de Reus (la foto es d'aquell concert i la va fer Mario Prades). Organitzan una roda de premsa a la qual van acudir bastants mitjans de comunicació de la província. Em vaig quedar sorprès de les preguntes. Sobretot una em va resultar molt curiosa. Un periodista li va dir que ell s'esperava una cantant, vella, grassa i negra, per tant i si la Big Mama Montse era blanca, no estava grossa i era jove i catalana... perquè es dedicava al blues. Brillant el noi. Per cert, aquesta cançó on no deixa massa be al President del que parla, es una composició de la mateixa Montserrat Pratdesaba.
Mario Prades amb Big Mama Montse i el propietari de la sala Philadelphia
Alarma!!! – Marilyn 1985
Després de la dissolució de Cucharada, el cantant i guitarra madrileny Manolo Tena va crear Alarma!!! aquesta bona banda de rock que només van editar un parell d’àlbums. A "En el lado oscuro", el seu segon i últim disc i al costat de la cançó "Frío" trobàvem aquesta gran balada que s'ha convertit en part del repertori habitual de Manolo Tena i que fins i tot a versionat amb l’Ana Belén i altres. Manolo Tena és un dels grans músics del rock espanyol que ha guanyat amb els anys i després de superar els seus problemes amb les drogues. L'únic LP que va gravar 
amb Cucharada te un títol que sempre em va cridar l'atenció "El limpiabotas que quería ser torero". Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra). Van debutar l’any 1984 i se'ls va considerar, en un principi, els Police espanyols. Suposo que pel format de trio ja que els seus estils musicals eren molt diferents. La veritat és que Alarma!!! eren una banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 a 1986. Manolo Tena va néixa a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va llançar ja en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de sessió.
Dani Flaco – Le decían Jazmín
Ara feia temps que no escoltaven a Dani Flaco, dons bé, aquí teniu una altra cançó d'aquest noi de nom complet Daniel Sánchez García, un xicot de Bellvitge nascut l'any 1977 i que anava per operari de la SEAT, com els Estopa i va asdevenir-se en cantautor. La veritat es que com des de petit destacava per la seva extrema primesa, li va quedar el sobrenom de Dani Flaco que avui és el seu nom de batalla. Ara Dani Flaco ens ofereix una altra de les seves bones lletres i aquesta és una bona cançó i comprovareu alguna cosa que us repeteixo sempre que escoltem a Dani Flaco i és que com gairebé totes les seves lletres, aquesta es dura, molt dura. Escolteu-la aquí, a la sintonia de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya, Altafulla Ràdio, Ona La Torre, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant i Ràdio Cap de Creus, a Un Toc de Rock... i jutgeu. La cançó es titula “Le decían Jazmín". No acabaré sense dir-vos que des de l’any passat ja te un disc nou i es titula "Secretos de sumario".
Dani Flaco, un noi de Bellvitge
Cacho Castaña – Septiembre del 88 2003
Marxem cap a l'Argentina i en el nostre viatge musical farem una paradeta per escoltar una de les grans veus argentines, Cacho Castanya, un home a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca la cançó “Garganta con arena” que va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El Polaco". Humberto Vicente Castagna, conegut com Cacho Castanya, va néixa l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat molt. Ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, 
compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules i séries de televisió com a actor i ha compost 4 bandes sonores. A Un Toc de Rock sempre hem sentit una certa debilitat per aquest gran cantant que ara feia temps que no escoltàvem. A mesura que va sonant la cançó que us he seleccionat, anem veient com un amic que escriu una carta a un altre que ha emigrat d'Argentina a Italia, va canviant la seva manera de veure les coses. Després de caure-li el mate sobre la carta, els conceptes canvien completament i el pessimisme dóna pas a l'esperança. La peça donava títul a un álbum que Cacho Castaña va editar l’any 2003.
Piero – Mi viejo 1969
Us vaig prometre ja fa alguns programes que a Un Toc de Rock escoltaríem "Mi Viejo", aquesta extraordinària cançó que va significar el debut discogràfic de Piero i ja que estem a l'Argentina, ara ha arribat el moment d'escoltar-la i cumplí amb les promeses fetes. Aquest tema del cantant i compositor Piero vull dedicar-lo a les nenes del Sociosanitari Francolí de Tarragona que moltes d’elles he sabut que es decarréguen el programa des de el blog i l’escolten. Es tracta de Piero de Benedictis, un cantautor que es cataloga a si mateix com 
"Trovador". Piero va cantar per primera vegada en públic el 6 de gener de l’any 1964 en el programa de la ràdio argentina "Remates Musicales". Piero va néixa a Itàlia, el 19 d'abril de 1945, però de nen el van portar cap a l’Argentina i es va quedar. Aquesta cançó de Piero dedicada al seu pare té una lletra entendridora i que a mi, digueu-me que sóc un sensibler, sempre m'emociona i em posa la pell de gallina, ja que em fa pensar en el meu propi pare a qui vaig perdre quan jo sols tenia 21 anys. La lletra, acollonant, és una col.laboració de Piero i el poeta José Tcherkaski.
Paloma San Basilio – La fiesta terminó 1985
rellevants com el Carnegie Hall de New York, el Teresa Carreño de Caracas, Caesar Palace a Las Vegas, Teatro Bellas Artes de Puerto Rico, el Gibson Amphitheater Universal de Los Angeles o el Jackie Gleason de Miami, on té imposades les mans al Passej dels Estels. Ha protagonitzat tres musicals "Evita", "El Hombre de la Mancha" i "My Fair Lady", els dos últims amb José Sacristán. Al meu entendre, una de les cançons més importants en la carrera musical de Paloma San Basilio ha estat "Beso a beso dulcemente", però aquesta que us he seleccionat avui sempre m'ha encantat i donava títol a un extraordinari LP editat l’any 1985. Durant la seva carrera artística, Paloma San Basilio ha rebeu un munt de discos d'Or i Platí. Va debutar discogràficament amb l'àlbum "Sombras", l'any 1975.
Paloma San Basilio
Rosa María Lobo – Alma de gaviota 1979
La cantant asturiana Rosa Maria Lobo va néixa a Moreda el 1945 i després de participar en un parell de concursos va debutar amb el nom artístic de Maya. L'any 1968 participa al Festival de Benidorm amb la cançó "La tarde" que va ser el seu primer senzill i va aconseguir el segon premi ja que el primer va ser per "La vida sigue igual" que van defensar Los Gritos i el seu autor, Julio Iglesias. Aquest mateix any va gravar el seu primer àlbum, "Maya", amb influències de la música hispanoamericana i en especial d'Atahualpa Yupanqui. l'any 1975 Maya fitxa per Hispavox i edita l'àlbum “Mis amistades” que va incloure cançons com "Alfonsina y el mar" i "Vendiste el pelo". Quan Rosa Maria Lobo canvia de segell discogràfic i passa a Zafiro recupera el seu veritable nom i comença a treballar ja com Rosa Maria Lobo. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, era una composició de Pablo Herrero i José Luis Armenteros, es va gravar l'any 1979 i es va incloure en el LP "Rosa Maria Lobo". L'any 1979 Rosa Maria Lobo va representar Espanya al Festival de l'OTI amb el tema “Viviré”. 
Rosa María Lobo que abans es deia profesionalment Maya
Junior – El loco de la colina 1977
Antonio Morales Júnior va ser cantant de Los Jumps i Los Pekenikes, també va militar a Los Brincos, per separar-se d'aquests i amb el seu company de grup Juan Pardo, va crear Juan y Júnior. És clar que la cosa va acabar com el Rosari de l'Aurora i la parella es va separar professionalment per emprendre cada un d'ells la seva carrera en solitari. Aquest tema que ens porta Júnior és la versió de "The full of the hill" dels Beatles i cal reconèixer que la versió de Júnior és molt bona. Us l'he extret d'un doble CD titulat "Con la ayuda de la amistad" en el què un munt d'artistes espanyoles versionen als nois de Liverpool. Antonio Morales va néixer a Manila, Filipines el 10 de setembre de 1943, durant la Segona Guerra Mundial, quan les illes que van ser espanyoles estaven ocupades pels japonesos. Als 15 anys la seva família es va traslladar a Barcelona i més tard a Madrid. El 15 de gener de 1970 es va casar amb Rocío Durcal, el matrimoni durà 36 anys, fins a la mort de la cantant.
Fernando Arbex – Himno a la vida de Terra Santa 2000
El 18 de maig de 1941 va néixa a Madrid Fernando Arbex que als 16 anys va començar a tocar la bateria en un dels grups mítics del pop espanyol Los Estudiantes. Fernando Arbex formaria part d'un altre grup històric Los Brincos i més tard crearia Alacrán i posteriorment Barrabás. La carrera de Fernando Arbex com a músic, productor i també com a compositor va ser brillant. Seves són cançons com "El chico de la armónica" que va ser èxit en la veu de Micky, però també va compondre per a Miguel Bosé, Marisol, Tony Ronald i els britànics Middle of the Road, entre altres (a la foto amb Micky quan van guanyar el Disc d'or per "El chico de la armónica"). Fernando Arbex va morir un 5 de 
juliol de 2003, als 62 anys d'edat i després d'una llarga malaltia que el va anar consumint. També va compondre i va gravar obres per ell mateix. Entre elles destaca aquesta que us he portat avui per tancar Un toc de Rock, una obra simfònica que va compondre i va gravar per encàrrec. L'obra va ser estrenada a Pedraza, l'1 de juliol de 2000 i va ser un encàrrec del líder palestí Yaser Arafat. La simfonia es va representar sota la direcció de Max Bragado i Fernando Argenta i el concert va unir a l'escenari a l'Orquesta Sinfònica de Castilla y León, el Orfeón Donostiarra, la solista australiana Sandra Pires i l'Escolanía Nuestra Señora del Recuordo. Més de 200 músics per interpretar una simfonia en si menor, amb quatre moviments, inspirada en el recorregut de Maria i Josep entre Natzaret i Betlem abans del naixement de Jesús. Segons Fernando Arbex, l'origen de la composició va ser l'Himne de la vida, aquest que escoltem ara, però les autoritats palestines van suggerir la idea de construir una simfonia 
completa, que va créixa fins a esdevenir un poema simfònic. L'obra ofereix una visió universal. Com catòlic, va explicar Fernando Arbex, volia oferir un himne sobre Jesús, guardant fidelment la identitat cristiana, però alhora havia de contemplar i respectar la tradició religiosa dels pobles d'Israel i Palestina i promoure l'amor i la defensa de la vida davant tots els corrents culturals del món. En un viatge a Tunísia li va arribar la inspiració. Fernando Arbex va conversar amb beduïns i berbers i va escoltar tonades de cançons de bressol semites, tant àrabs com arameas, va madurar la idea d'una cançó de bressol simfònica, la que li canta una mare al seu fill només néixa, donant-li la benvinguda a la vida. L'obra és una lloança, on entren els àngels, comuns als tres credos: Els Evangelis, La Tora i l'Alcorà. Es va publicar en un CD amb el títol "Belén 2000", amb versions en diverses llengües, entre elles àrab, aramea, espanyola, polonesa, alemanya i anglesa i el van acompanyar en l'enregistrament l'Orchestra Filharmònica de Londres, el Orfeón Donostiarra i el Cor de la Catedral de Sant Pau de la capital londinenca, que el papa Joan Pau II va escoltar al costat d'Arafat durant una visita a Orient Pròxim. Aquest és un fragment, però possiblement el més important de l'obra.
Amb Aquest himne a la vida i a l'esperança tanco per ara Un Toc de Rock, amb una frase de l'escriptor nord-americà Mark Twain que va manifestar amb bon humor:
"L'hivern més fred que he passat va ser
un estiu a San Francisco”
Ara toco el dos, acabem per avui Un Toc de Rock des de la xarxa d’emisores de la Federació de Ràdios Locals de Catalunya que emeten el programa, Altafulla Ràdio, Ràdio L’Hospitalet de l’Infant, Ràdio Cap de Creus i Ona La Torre, foto el camp, peró tornarem a estar junts en el proper programa, fins llavors tanco la barraqueta que sigueu bons i bones i a reveure.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario